 | The dance of the Illusion / The Muse ·Y· Any: 2014 Discogràfica: Burka for Everybody / Autoeditat |
Fa menys d'un any i mig ·Y· van aparèixer amb un 7” autoeditat que van vendre en pocs mesos. Poc després, Burka for Everybody editava el seu LP de debut, que van esgotar en menys d'un any. El grup va fer una llarga i exitosa gira europea. Un any després, no només veuen reeditat el seu debut Horizonte de Sucesos, sinó que editen, d'un sol cop, un MLP de quatre temes i un 7” de dos. I repeteixen gira europea, que els durà a compartir escenari amb gent com Cold Cave, Lydia Lunch o Peter Hook. Déu ni do!
Quan una banda edita dues referències simultàniament és símptoma que els va bé. I a ·Y· els va de collons. Es nota. S'olora, i sobretot s'escolta. No només van començar amb bon peu, sinó que al segon assalt s'han superat. Tan al MLP The dance of the Illusion com al 7” The Muse l'encerten i, sense fugir de la seva pròpia ombra, milloren la fórmula. Desconec si les cançons que integren les dues edicions es van enregistrar simultàniament, però el nivell de gràcia i efectisme és el mateix. Les dues edicions es complementen i es completen, efecte interessant pel fetitxista del disc.
Començarem a parlar del MLP The dance of the Illusion, editat pel seu segell, els valencians Burka for Everybody. Es tracta d'un MLP de quatre temes inspiradíssims, que d'entrada destaquen per ser menys críptics del que havien editat fins al dia d'avui. “Menys críptics” no vol dir que s'hagin tornat tous. Això seu segueix sent una fosca barreja entre post punk i synthwave. Però al llarg de les quatre composicions que completen el 12”, sovint pesen més les ombres del Manchester d'inicis dels vuitanta que les del Berlín de finals dels vuitanta.
The Dance of the Illusion comença amb "Awake", un tret encertat per començar ben amunt. Els primers compassos sonen fràgils i juganers. Un engany. La cançó no tarda a elevar-se i assenyalar la pista de ball. Una d'aquelles pistes de ball fosques i brutes. Tots hi heu ballat. Puja i puja, esdevenint protagonista la veu, greu i severa, que dibuixa una melodia reposada perfecte. A "Illusion" es casquen el tema que més els apropa al seu debut. Altament sintètics i sincopats, mostrant-se intrigants, enrarits i agressius. A "The End" es despatxen set minuts de post punk marcat per la tristesa. Una cançó feta a partir de pujades i baixades, textures arrossegades capaces d'esborrar el color de mil nits d'insomni. Per acabar es reserven "The Age of Light", sis minuts de pur vici. Tema molt ballable, intens, un altre cop amb la veu molt protagonista i una base de synth wave, menys dark del que ens tenen acostumat, amb què busquen de nou la melodia perfecta, executant-la i marxant. Acaben com comencen, ben amunt, mostrant una cara més accessible sense perdre les coordenades que els han acompanyat en la seva curta però intensa trajectòria.
Paral·lelament, el mateix grup s'ha autoeditat un 7”, titulat The Muse, com la cançó que emplena la cara A. Un altre puto hit d'altura, que no hauria desentonat en el MLP, però que dóna vida a un petit treball que es tornarà imprescindible en la discografia de la banda. Dins una base rítmica sincopada i uns sintetitzadors celestials s'atreveixen a dur més enllà la part vocal, fins i tot en un lament que podria formar part de qualsevol repertori de dark folk. I completen el 7” ni més ni menys que amb una versió de "Fun, Fun, Fun" de Big Boys. La cançó original és una autèntica festa, i ·Y· no li maten l'ànima, segueixen la festa. I que segueixi molts més anys.
Vivim en un país que tracta molt malament la música, i tot i això, ·Y· s'han convertit en una referència dins el darkwave i synthwave europeu. Déu n'hi do!
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Xavi Carreras
Correcció:Joanaina Font
Quan una banda edita dues referències simultàniament és símptoma que els va bé. I a ·Y· els va de collons. Es nota. S'olora, i sobretot s'escolta. No només van començar amb bon peu, sinó que al segon assalt s'han superat. Tan al MLP The dance of the Illusion com al 7” The Muse l'encerten i, sense fugir de la seva pròpia ombra, milloren la fórmula. Desconec si les cançons que integren les dues edicions es van enregistrar simultàniament, però el nivell de gràcia i efectisme és el mateix. Les dues edicions es complementen i es completen, efecte interessant pel fetitxista del disc.
Començarem a parlar del MLP The dance of the Illusion, editat pel seu segell, els valencians Burka for Everybody. Es tracta d'un MLP de quatre temes inspiradíssims, que d'entrada destaquen per ser menys críptics del que havien editat fins al dia d'avui. “Menys críptics” no vol dir que s'hagin tornat tous. Això seu segueix sent una fosca barreja entre post punk i synthwave. Però al llarg de les quatre composicions que completen el 12”, sovint pesen més les ombres del Manchester d'inicis dels vuitanta que les del Berlín de finals dels vuitanta.
The Dance of the Illusion comença amb "Awake", un tret encertat per començar ben amunt. Els primers compassos sonen fràgils i juganers. Un engany. La cançó no tarda a elevar-se i assenyalar la pista de ball. Una d'aquelles pistes de ball fosques i brutes. Tots hi heu ballat. Puja i puja, esdevenint protagonista la veu, greu i severa, que dibuixa una melodia reposada perfecte. A "Illusion" es casquen el tema que més els apropa al seu debut. Altament sintètics i sincopats, mostrant-se intrigants, enrarits i agressius. A "The End" es despatxen set minuts de post punk marcat per la tristesa. Una cançó feta a partir de pujades i baixades, textures arrossegades capaces d'esborrar el color de mil nits d'insomni. Per acabar es reserven "The Age of Light", sis minuts de pur vici. Tema molt ballable, intens, un altre cop amb la veu molt protagonista i una base de synth wave, menys dark del que ens tenen acostumat, amb què busquen de nou la melodia perfecta, executant-la i marxant. Acaben com comencen, ben amunt, mostrant una cara més accessible sense perdre les coordenades que els han acompanyat en la seva curta però intensa trajectòria.
Paral·lelament, el mateix grup s'ha autoeditat un 7”, titulat The Muse, com la cançó que emplena la cara A. Un altre puto hit d'altura, que no hauria desentonat en el MLP, però que dóna vida a un petit treball que es tornarà imprescindible en la discografia de la banda. Dins una base rítmica sincopada i uns sintetitzadors celestials s'atreveixen a dur més enllà la part vocal, fins i tot en un lament que podria formar part de qualsevol repertori de dark folk. I completen el 7” ni més ni menys que amb una versió de "Fun, Fun, Fun" de Big Boys. La cançó original és una autèntica festa, i ·Y· no li maten l'ànima, segueixen la festa. I que segueixi molts més anys.
Vivim en un país que tracta molt malament la música, i tot i això, ·Y· s'han convertit en una referència dins el darkwave i synthwave europeu. Déu n'hi do!
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Xavi Carreras
Correcció:Joanaina Font