 | Beach Beach The Sea Any: 2014 Discogràfica: La Castanya |
Amb la Muntsa teníem una teoria que ens feia "tronxar" de riure. Cada vegada que ens parlaven d’un grup avisant-nos abans que eren molt bona gent, hi havia moltes possibilitats que la seva música ens fes vomitar. Efectivitat altíssima. La Muntsa, després d’escoltar-los, sempre deia que si tant bona gent eren, que s’apuntessin a la Creu Roja en comptes de martiritzar els seus timpans. Els Beach Beach són molt bona gent, però la seva música també és collonuda, alguna vegada havia de fallar la brometa. Avui parlem del seu segon i esperadíssim disc, The Sea (La Castanya, 2014), un LP gravat a principis d’any amb en Cristian Pallejà als estudis Caballo Grande de Barcelona.
Per sort per als Beach Beach, aquesta ressenya m’ha tocat fer-la a mi i no a algun seguidor talibàdel que feien abans. En la típica baralla d'indis contra cowboys, hem guanyat els de la ploma al cap. Segurament els pistolers a partir d’ara es limitaran a parlar del majestuós somriure de l’Àngel i a convidar-los, molt educadament, a apuntar-se a la Creu Roja. Jo no. Perquè The Seaés dels meus, és dels nostres. Quan ens va arribar, va ser una d’aquelles vegades –molt repetides, val a dir-ho– que ens enviem correus eufòrics entre els col·legues, tot i que l’avançament, “Just Like Before”, ja ens havia avisat. No ens va agafar per sorpresa, vaja.
És evident que han perdut un pelet de mossegada respecte el Tassteles Peace (La Castanya, 2012), però és que han guanyat en tota la resta, i el resultat de la balança els és clarament favorable. La banda segueix musculosa i plena de moments d’amfetamina (escoltin, siusplau, “Always Masking”, no deixaran de saltar) però, a més a més, ara et fan ballar encara més, els putes. La seva connexió amb Orange Juice és evident, sobretot per les guitarres d’en Pau i en Lluís, que jo no sé la de vegades que han escoltat el You Can Hide Your Love Forever, però hi ha l’esperit de “Wan Light” o “Three Cheers for Our Side” a les sis cordes. I si no, que li demanin al seu col·lega Gerard Love que enviï “Glaring Sweat” a l’Edwyn Collins i que ho corrobori.
Les cançons que més em "xiflen" de The Sea són les metralletes de pop "vuitantero", que et recorden a la penya de Flying Nun. A aquestes alçades tothom ha parlat de The Verlaines, els Bats, els Chills o tota aquella colla de popes del Kiwi dels 80 respecte aquest LP, i tenen tota la raó. “Just Like Before”, sona a Kiwi, “A Weak Song” sona a Kiwi o “Narrow Fingers” –la meva favorita del disc– sona a Kiwi. Paradoxalment, tot plegat evoca a platges molt llunyanes de les precioses cales de Mallorca. Una mica com passa amb els Extraperlo –als quals també comencen a emparentar-se en aquest disc–, el resultat és tot plegat molt poc mediterrani. I potser estranya un pèl més quan els Beach Beach reivindiquen la seva arrel mallorquina sempre que poden... A tot arreu menys a les seves cançons.
Potser és el petit però que un pot posar a un disc amb un enorme risc de semblar quelcom que no és, que tot plegat sembli impostat. Per què no passa? Perquè són temes tan lluminosos que t'oblides que els han fotut uns nanos de les Balears que mai viatjaran a Dunedin. Quan arribes a “Talking with Accidents” ni recordes on cony van néixer aquests quatre tios, tot es tan meravellós, inspirador i reivindicable que posar-te a pensar segons què seria haver-hi entrat malament expressament. No val la pena, sobretot amb discos tan bons com aquest.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pol Camprubí
Per sort per als Beach Beach, aquesta ressenya m’ha tocat fer-la a mi i no a algun seguidor talibàdel que feien abans. En la típica baralla d'indis contra cowboys, hem guanyat els de la ploma al cap. Segurament els pistolers a partir d’ara es limitaran a parlar del majestuós somriure de l’Àngel i a convidar-los, molt educadament, a apuntar-se a la Creu Roja. Jo no. Perquè The Seaés dels meus, és dels nostres. Quan ens va arribar, va ser una d’aquelles vegades –molt repetides, val a dir-ho– que ens enviem correus eufòrics entre els col·legues, tot i que l’avançament, “Just Like Before”, ja ens havia avisat. No ens va agafar per sorpresa, vaja.
És evident que han perdut un pelet de mossegada respecte el Tassteles Peace (La Castanya, 2012), però és que han guanyat en tota la resta, i el resultat de la balança els és clarament favorable. La banda segueix musculosa i plena de moments d’amfetamina (escoltin, siusplau, “Always Masking”, no deixaran de saltar) però, a més a més, ara et fan ballar encara més, els putes. La seva connexió amb Orange Juice és evident, sobretot per les guitarres d’en Pau i en Lluís, que jo no sé la de vegades que han escoltat el You Can Hide Your Love Forever, però hi ha l’esperit de “Wan Light” o “Three Cheers for Our Side” a les sis cordes. I si no, que li demanin al seu col·lega Gerard Love que enviï “Glaring Sweat” a l’Edwyn Collins i que ho corrobori.
Les cançons que més em "xiflen" de The Sea són les metralletes de pop "vuitantero", que et recorden a la penya de Flying Nun. A aquestes alçades tothom ha parlat de The Verlaines, els Bats, els Chills o tota aquella colla de popes del Kiwi dels 80 respecte aquest LP, i tenen tota la raó. “Just Like Before”, sona a Kiwi, “A Weak Song” sona a Kiwi o “Narrow Fingers” –la meva favorita del disc– sona a Kiwi. Paradoxalment, tot plegat evoca a platges molt llunyanes de les precioses cales de Mallorca. Una mica com passa amb els Extraperlo –als quals també comencen a emparentar-se en aquest disc–, el resultat és tot plegat molt poc mediterrani. I potser estranya un pèl més quan els Beach Beach reivindiquen la seva arrel mallorquina sempre que poden... A tot arreu menys a les seves cançons.
Potser és el petit però que un pot posar a un disc amb un enorme risc de semblar quelcom que no és, que tot plegat sembli impostat. Per què no passa? Perquè són temes tan lluminosos que t'oblides que els han fotut uns nanos de les Balears que mai viatjaran a Dunedin. Quan arribes a “Talking with Accidents” ni recordes on cony van néixer aquests quatre tios, tot es tan meravellós, inspirador i reivindicable que posar-te a pensar segons què seria haver-hi entrat malament expressament. No val la pena, sobretot amb discos tan bons com aquest.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pol Camprubí