Sense ànims de ser alarmista -bé, potser una mica sí- però corre entre nosaltres un Mr. Hyde a la catalana. Un profeta bipolar que vaticina l’Apocalipsi, mentre va editant llibres entre glops de whisky i rega la menta amb la primera pixarada de cada matí. Un Bukowski monògam i enamorat del punk rock. És en Roderic Mestres, i també l’Andreu Nicàs, escriptor i protagonista respectivament de la novel·la curta Mentre el món explota (Males Herbes, 2014) que ens té a tot ben atrapats. De ritme trepidant, és una versió contemporània d'Els viatges de Gulliver, una interpretació plena de l’odi sa, entre viure el purgatori i fer-se una palla.
Aquí, en Roderic, de qui no cal dir el nom real perquè ja se sap – i si no investiga’l!-, ens parla de la literatura pulp, les pel·lícules de sèrie B, la importància de tenir heterònims, del petit esgraó que separa realitat / ficció, i el més important de tot! De perquè cuinar un llobarro al forn és la millor declaració d’amor! Preneu-ne nota.
Per què Roderic Mestres? La descripció de l'autor que hi ha a la contraportada és molt breu, ens pots donar més pistes?
El text de la contraportada és una descripció difosa i subjectiva de mi. Tot el que dic d’en Roderic m’ho podria aplicar.
Aleshores, per què vas fer servir un heterònim?
Aquest llibre estava escrit feia anys i sempre havia pensat que si el publicava, seria amb heterònim per diferenciar-ho dels llibres que he firmat amb el meu nom (Crònica d’un delicte menor, ed. L’Albí, 2012; La mort de la paraula, ed. Emboscall, 2008). Em fan molta gràcia els escriptors que tenen diferents personalitats. En la literatura pulp hi ha molts autors que per escriure un gènere concret fa servir un nom i una determinada personalitat. Per això tampoc amago el pseudònim, ja em va bé ser jo, però simplement quan escric d’aquesta manera m’agrada diferenciar-ho. La meva intenció és fer altres novel·les amb aquest to i univers, totes en un estil semblant i firmades com a Roderic Mestres, amb el seu caràcter particular. Com a creador tens un ampli espectre d’interessos i quan t’enfrontes a un nou projecte has de triar quina part de la paleta vols fer servir. M’avorriria escriure sempre el mateix. És com tenir diversos grups de música d’estils diferents, en cadascun expresses una part de tu mateix.
I quin grup seria el més pròxim a en Roderic?
Aquestes preguntes m’agraden! Crec que en Roderic és Leatherface. Perquè té aquest punt romàntic però és molt estripat. Són hooligans tendres, els Leatherface.
És una persona que t’hauria agradat ser en algun moment determinat de la teva vida?
Sí, és com el meu Mr. Hyde. És una part de tu que en el teu dia a dia has d’aplacar, perquè vius en societat i tens altres sentiments a dins. No ets només això, però hi és, i t’agrada deixar-la córrer. En Roderic em permet deixar-la sortir, és com si em prengués una poció i em convertís en Mr. Hyde. Perquè totes les coses que fa Mr. Hyde estan a dins del Dr. Jekyll, però no les fa perquè és un home civilitzat i ha de viure en comunitat. Convertir-se en Mr Hyde li permet alliberar-se i, vist així, en Roderic em permet donar ales a un vessant destructor que també és una part important del meu caràcter.
I què faràs amb el teu propi nom?
Ara fa un any que estic treballant en una mena de novel·la iniciàtica rural, amb adolescents drogats, veïns xafarders i fenòmens paranormals. Això d’en Roderic, en veritat, és un exercici d’estil: vaig intentar fer una novel·la tan immediata com em fos possible, en primera persona del present. Temàticament volia unir una sèrie de coses que m’han marcat i que aparentment no tenen res a veure entre si, com ara la sàtira clàssica, la crònica beat i la ciència-ficció barata. Al final sembla que em va quedar una cosa molt pulp.
Pulp?
El pulp, per qui no ho sàpiga, és la literatura popular que va néixer a principis del segle XX als Estats Units, i rep aquest nom perquè el paper es feia amb la polpa de la fusta, el material més econòmic i de pitjor qualitat. Eren llibres de consum, assequibles i entretinguts, pensats per a un públic no intel·lectual. Per això solia ser literatura de gènere. El més pulp que s’ha fet a Espanya deuen ser les novel·letes romàntiques de la Corín Tellado. Llibres de 50 cèntims. Però al món anglosaxó hi va haver uns quants autors que, sense sortir del gueto, van aconseguir anar més enllà del que s’espera de la literatura d’evasió. Philip K. Dick en la ciència-ficció o Jim Thompson en la novel·la negra, per exemple, van saber elevar la literatura de gènere a cotes filosòfiques.
Tu consideres que Males Herbes és pulp?
A Males Herbes hi ha interès pel pulp però ja amb el filtratge fet, no s’edita gènere perquè sí, sinó perquè literàriament s’ho val. A l’època daurada del pulp era més important produir un llibre per setmana que la seva hipotètica qualitat literària. El que sí que hem adoptat del pulpés la idea de fer llibres petits, el més barats possible, i sense aquella aura intel·lectual farragosa que sovint empudega la literatura.
Podríem lligar la literatura pulp amb les pel·lícules de sèrie B.
Sí, perquè la intenció de les dues és produir molt gastant el mínim, però la sèrie B és una qüestió estrictament de pressupost, no està temàticament tan delimitada, només econòmicament.
La sèrie B, sempre havia pensat que la feien amb la broma, perquè realment volien fer pel·lícules tronades i de poc pressupost?
Això va passar a partir dels anys 70 i 80, quan la sèrie B va prendre consciència de si mateixa i es va començar a autoparodiar, s’explotava el fet de no tenir diners i es feia una cutrada expressament, per a un públic que volia veure una cutrada. Però als anys 50 el cinema de sèrie B es projectava a sales comercials i intentava competir amb Hollywood, volien fer el mateix, però amb menys duros i més imaginació. Més tard van venir els cinemes de sessió contínua...
Era on anaven els vagabunds a dormir! I parlant de sèrie B, la novel·la de Mentre el món explota comença amb un homenatge a una pel·lícula que es diu Zombies Party...
N’hi ha molts, d’homenatges!
Explica-me’ls!
Uf, n’hi ha dotzenes! Jo volia fer una mena d'Els Viatges de Gulliver psicotrònics, que és el que trobareu a la segona meitat del llibre, una història on el personatge va trobant mons i cada un mostra alguna xacra concreta del comportament humà. També tenia clar que volia partir de l’escena inicial de Zombies Party de l’Edgar Wright (Shaun of the Death, en l’original), on el protagonista no s'assabenta de res. Comença un dilluns al matí, ell es desperta amb ressaca i ben adormit va a comprar el diari, se’n va a buscar l’autobús per anar a treballar i resulta que mentre fa tot això, les persones actuen com zombis, que és com actua la gent normal un dilluns al matí. I tu vas fent i no t’adones que realment tothom s’ha convertit en zombi. En realitat és un acudit que s’ha fet moltes vegades, però a Zombies Party crec que resulta particularment divertit. M’agradava molt la idea del perdedor que no s’adona del que passa al seu voltant, encara que sigui de dimensions bíbliques. Tot i això, haig d’aclarir que al meu llibre no hi surt cap zombi!
[COMPTE SPOLIER] Però l’Andreu Nicàs, el teu protagonista, al final se n'adona i li importa una merda. Fins i tot hi ha un moment que es redimeix i diu “què serà de mi sense una civilització a qui odiar”.
Al final voler que tot se n’anés a la merda era el que donava sentit a la seva vida. El fet de tenir un món al qual maleir l’ajudava a ser ell mateix. És una de les conclusions del llibre! A aquest personatge molts lectors l’han odiat perquè ho menysprea tot, però crec que el menyspreu és un sentiment tan vàlid com qualsevol altre.
Hi ha un punt autobiogràfic?
Sí, sobretot del moment en el qual vaig escriure aquest llibre, ara deu fer 6 anys. La meva parella se n'havia anat a estudiar a Granada i jo estava sol a casa. Pencava al magatzem d’una llibreria i a les tardes escrivia, mirava cine dolent, fumava porros i m’emborratxava gradualment fins a l’hora d’anar a dormir. Estava molt ressentit amb el món, però m’ho passava teta.
També hi ha un punt d’autocrítica quan arriba a la comuna on hi ha vagabunds i un professor de filosofia.
No és crítica, és ressentiment. En tot cas critica el professorat de filosofia i d’humanitats, que és una cosa que m’he hagut d’empassar. També crítica a certs col·lectius d’esquerres quan va a Apocalipsis Igualitari, on ho decideixen tot per assemblea, i triguen tres dies a respondre-li una pregunta ben senzilla. Totes aquestes coses que critico també tenen els seus aspectes positius, però per a aquest llibre no els volia ressaltar, em funcionava millor si l’Andreu saltava a la jugular sense gaires miraments.
I fins i tot critica l’amor lliure! Quan arriba a la macro-orgia.
El què troba dins el MNAC representa l’infern a la terra. Però res a veure amb l’infern de Dante. Segons el cristianisme primitiu l’infern és on resideixen els plaers. El cel seria la raó i l’infern seria la passió.
Jo crec que és molt dantesc! Perquè hi ha diferents fases...
Són diferents encarnacions de l’hedonisme. Hi ha els que estan follant, els que s’estan drogant, els avis que contemplen la nena que recita, és molt pervers però en buscava l’aspecte estètic i simbòlic. També hi ha un petit homenatge a Kenneth Anger i, per extensió, a Aleister Crowley. És el satanisme entès com una celebració del fet dionisíac.
De fet, la mateixa novel·la és hedonista, en el sentit que la vaig fer per satisfer-me a mi mateix, perquè m’ho passava teta escrivint-la. El públic ideal d’aquest llibre era jo mateix.
I per què et vas decidir a treure’l?
És curiós, aquest llibre no l’havia ensenyat gaire. Suposo que escrivint-lo m’havia quedat prou a gust, no necessitava l’aprovació de ningú. L’havia llegit l’Uri Caballero, a qui li he dedicat, i poques persones més. Feia temps que el tenia en un calaix quan va sortir Vulcano, d’en Max Besora. El vaig llegir i em va semblar que si un editor s’havia atrevit amb aquella salvatjada, potser podria considerar una cosa tan políticament incorrecta com la meva. El vaig passar a en Miquel Adam, que en aquell moment era editor a LaBreu, però crec que no se’l va arribar a llegir. Mai vaig pensar que pogués existir un altre editor interessat en aquest tipus de llibre i no vaig fer res per moure’l. Fins que vam començar amb Les Males Herbes.
![]()
Que per cert, hi ha una anècdota divertida al respecte! La vols tornar a explicar?
Sí. Quan me la vaig tornar a llegir vaig veure que si li rentava una mica la cara, podria funcionar, perquè 6 anys després encara em feia riure. Llavors li vaig enviar a en Ricard, el meu soci a l’editorial, sota el títol original de La Menta. Li vaig dir “llegeix-te això, m’ho ha passat un amic de Vic i segurament t’interessarà.” Al cap de dues o tres setmanes em va respondre “Endavant! Està de puta mare, però això ho has escrit tu, no?”. Era molt important per mi que la jutgés sense saber que era meva, però em va enxampar.
I per què una menta?
Perquè aquell any que estava sol a casa tenia una menta al balcó i no la regava mai i no es va morir en tot l’any. La menta ho sobreviu a tot, és una mala herba de veritat (Rialles). Ara que m’hi paro a pensar, aquesta primera part sí que té molts elements autobiogràfics!
L’Elisenda és la teva xicota!
I tant!
I què va pensar quan ho va llegir? Perquè és molt romàntic.
Doncs si llegissis alguns dels llibres que tinc desats en calaixos... No sé què em passa que tot m’acaba sortint massa emo... Mentre el món explota, si ens posem a definir-la musicalment, és pur punk-rock!
El punk-rock també és molt romàntic!
Però no tan afectat, més de cara a barraca.
Parlant de punk-rock, també has aprofitat per posar-hi totes les cançons que t’agraden!
Tenia ganes de fer sortir en un llibre les coses que m’agraden, no hi ha cap altra premissa que aquesta.
Tornarà a sortir l’Andreu Nicàs?
El més probable és que surti d’extra. La primera idea era fer-ne una continuació, però ara estic pensant més en una preqüela de com es va acabar el món. No estarà protagonitzada per aquest personatge però hi haurà una picada d'ullet. Estic pensant de fer diverses novel·les al voltant del tema, que juguin amb això i es posicionin en aquest moment històric que és la fi del món.
Tu, si s’acabés el món, a quina secta entraries?
A la de l’autosuficiència. Me n'aniria a viure a un poblet perdut que hi ha al cap de Gata on tinc un amic que viu aïllat de la civilització. És un fanàtic de la ciència-ficció que va agafar una casa antiga i se l’ha convertit en un lloc autosuficient, totalment preparat per sobreviure a l’apocalipsi.
Ara que ho has dit, potser hi anem molts!
La casa està oberta! De fet, és un hostal al marge de tot. I té autosuficiència elèctrica, perquè això de no poder escoltar discos ni mirar pel·lícules quan s’acabi el món, em fa molta mandra!
Si l’Andreu Nicàs fos una persona real, creus que us avindríeu?
Desgraciadament sí. (Rialles)
És molt tu!
Sí, però jo tinc principis. Per bé o per mal tinc una moral molt marcada. Em sentiria malament després de fer moltes de les coses que fa ell. L’Andreu és la persona que a mi, en certs moments de la vida, m’hauria agradat ser. Li sua la polla tothom menys dues o tres persones. Ens entendríem, però arribaria un punt que ell seguiria i jo hauria de baixar del carro.
![]()
Quant vas trigar a escriure’l?
La primera versió com a molt mig any. Però l’he reescrit tres vegades. Pensa que té un estil molt marcat, tot en primera persona, present, frases curtes, no hi ha subordinades, pla seqüència... és un relat que s’ha allargat fins a convertir-se en una novel·la breu o un conte llarg.
Quines parts són les que més has ampliat? Per exemple, les reflexions que li provoca l'ampolla de Bourbon?
Tot allò està més treballat. El llibre va molt ràpid, no ho sembla, però he intentat que les idees fossin coherents amb el personatge i que encara que s’expliquessin de manera àgil fossin concises. Ho he reescrit tot, perquè la part d’acció és la més difícil, ja que tinc tendència a escriure d’una manera més reflexiva. Normalment hi poso massa càrrega discursiva. Tinc el costum de fer que el narrador expliqui molt el que està passant, i en aquest llibre no volia fer-ho. Tenia molt clar que havia de ser un ritme de tupa-tupa!
Ho és! I en totes les ressenyes han fet notar que tens frases molt ben dites.
Són frases de bar.
Però també està molt vinculat a la teva manera de parlar. Tens facilitat...
Per fer titulars! Fer aforismes. Comprimir la part reflexiva per no trencar el ritme.
És molt de pel·lícula. Això t’ho demanaven Els Experts d’iCat, t’has plantejat fer la pel·lícula de sèrie B?
Això no m’ho puc plantejar jo, però estic desitjant que d’aquests amics que tinc que fan audiovisuals, algú s’ho llegeixi i ens ajuntem quatre gats i unes xibeques i fem una versió cutre. No de sèrie B, de sèrie Z, tipus Karate a muerte en Torremolinos.
Estem buscant un voluntari!
Crec que algú o altre es deixarà enganyar... I vull que hi sortiu tots!
Venim a fer d’extres encantats. I ja tens la banda sonora. Ara una pregunta ximple, si s’acabés el món, a quina botiga aniries a saquejar amb molts de cabassos per emportar-t'ho tot?
(Rialles) No sé si la botiga de BCore, la llibreria La Central o Antifaz Còmics. Potser les llibreries abans, perquè no sé si hi hauria electricitat per posar vinils.
Parlant de còmics, hi ha il·lustracions. Per què vas decidir posar-n’hi?
Perquè és molt visual, hauria funcionat de l'hòstia com a còmic. També perquè és un llibre curt i així li dónes més entitat. Hi ha dos nivells de narració, ja que els dibuixos també t’expliquen altres coses (són diverses escenes resumides en una il·lustració). A més va molt bé perquè al text hi ha poca descripció dels espais. L’escollit només podia ser en Xavi Garcia. Ja havíem fet algun intent de còmic abans i teníem pendent fer un projecte junts. A part, personalment ens entenem i ens estimem molt. És un tros de pa però també és un bon rondinaire, el llibre feia molt per ell!
Ara ja arribem a la part final. Vull que em recomanis novel·les apocalíptiques.
Una de les meves preferides és La Guerra de les Salamandres de Karel Capek, és una novel·la dels anys 30, una predistòpia, i és molt intel·ligent. Parteix de la premissa d’uns animals marins acabats de descoberts que es poden fer sevir com a treballadors, i explica com això canvia la geopolítica mundial. Per mi en Capek és el mestre del Kurt Vonnegut, crec que Bressol de Gat s’hi ha inspirat molt (i és el meu llibre preferit de tots els temps!).
Una altra és Sóc Llegenda, d’en Richard Matheson, comença que el món ja s’ha acabat. I és una novel·la molt visceral i dura. Té una càrrega introspectiva brutal.
M’interessen molt les novel·les postapocalíptiques on se n'ha anat a la merda la nostra civilització i després ha continuat una altra cosa. I d’aquest tipus de llibres em sembla imprescindible, tot i que per ser un pulp dels anys 50 no ha tingut el ressò que es mereixeria, Ciudad, d’en Clifford D. Simak, que passa en un escenari on la humanitat ha destruït el món. Queden els gossos que tenen llegendes d’una raça antiga, i aquestes llegendes en realitat són la història de com els homes es van conduir a la seva pròpia destrucció. Ells creuen que és mitologia, i entre relat i relat, hi ha un estudi fet per un gos que interpreta el que tu estàs llegint. És al·lucinant! S’ha de reivindicar!
![]()
Això em fa pensar, en el relat Primavera Nuclear de Ruy d’Aleixo que surt a aquest últim número de la revista Males Herbes, on els supervivents humans entren en simbiosi amb unes bèsties marines que semblen un Kraken.
Fa uns contes al·lucinants! En Ruy té unes quantes històries sobre la fi del món. Aquest està molt bé perquè hi barreja aquesta mitologia tan seva. Té un punt Lovecraft!
Ara recomanem pel·lícules apocalíptiques!
La primera que em ve al cap sobre aquest tema sempre és Le Dernier Combat, la primera pel·li d’en Luc Besson, un punt intermedi entre un experiment arty i una d’aventures en un món postapocalíptic.
També m’encanta Bed Sitting Room, una comèdia britànica al pur estil Monty Python on, després de l’explosió de la bomba definitiva, els supervivents afectats per la radiació muten en coses com: un armari.
I Odissea en el tiempo (Mindwarp), una pel·li molt trash, amb nans, caníbals, mutants i màquines de realitat virtual. La factura és cutre, però està carregada de bones idees. A més la protagonitza l’immens Bruce Campbell.
I posats a recomanar fricades, El semen del hombreés una pel·li fotudament artística i pedantesca (carn de Filmoteca) del gran Marco Ferreri, sobre un món on només queda una dona inseminable i resulta que és frígida.
Per acabar, aquesta ja te la vaig fer, però hi torno perquè vull que l'expliquis a tothom! Per què la millor declaració d’amor és cuinar un llobarro al forn?
Això és per als que ens agrada menjar i beure bé. Al principi deia “cuinar peix fresc”, però vaig concretar amb un llobarro perquè amb el temps he descobert que és el meu peix preferit. Requereix un esforç perquè el peix fresc l’has d’anar a buscar aquell dia, has d’anar a mercat, comprar-lo i preparar-lo. Cuinar per a algú és una cosa meravellosa! Sobretot quan és per una persona que t’estimes, és tenir cura d'aquella persona, i és premeditat! Potser ve perquè sóc d’interior i menjar peix fresc em sembla una cosa molt especial, la gent de la costa en menja cada dia. (Rialles)
Amb en Víctor ens en rèiem, perquè pensàvem que tenia una connotació sexual!
Ja m’ho va dir... I vaig riure bastant! Crec que algú més m’ho va comentar.
No la té, aleshores?
No, però està bé que l’hagi guanyat!
Fotografia de portada: Editorial Males Herbes
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Montse V.
Aquí, en Roderic, de qui no cal dir el nom real perquè ja se sap – i si no investiga’l!-, ens parla de la literatura pulp, les pel·lícules de sèrie B, la importància de tenir heterònims, del petit esgraó que separa realitat / ficció, i el més important de tot! De perquè cuinar un llobarro al forn és la millor declaració d’amor! Preneu-ne nota.
Per què Roderic Mestres? La descripció de l'autor que hi ha a la contraportada és molt breu, ens pots donar més pistes?
El text de la contraportada és una descripció difosa i subjectiva de mi. Tot el que dic d’en Roderic m’ho podria aplicar.
Aleshores, per què vas fer servir un heterònim?
Aquest llibre estava escrit feia anys i sempre havia pensat que si el publicava, seria amb heterònim per diferenciar-ho dels llibres que he firmat amb el meu nom (Crònica d’un delicte menor, ed. L’Albí, 2012; La mort de la paraula, ed. Emboscall, 2008). Em fan molta gràcia els escriptors que tenen diferents personalitats. En la literatura pulp hi ha molts autors que per escriure un gènere concret fa servir un nom i una determinada personalitat. Per això tampoc amago el pseudònim, ja em va bé ser jo, però simplement quan escric d’aquesta manera m’agrada diferenciar-ho. La meva intenció és fer altres novel·les amb aquest to i univers, totes en un estil semblant i firmades com a Roderic Mestres, amb el seu caràcter particular. Com a creador tens un ampli espectre d’interessos i quan t’enfrontes a un nou projecte has de triar quina part de la paleta vols fer servir. M’avorriria escriure sempre el mateix. És com tenir diversos grups de música d’estils diferents, en cadascun expresses una part de tu mateix.
I quin grup seria el més pròxim a en Roderic?
Aquestes preguntes m’agraden! Crec que en Roderic és Leatherface. Perquè té aquest punt romàntic però és molt estripat. Són hooligans tendres, els Leatherface.
És una persona que t’hauria agradat ser en algun moment determinat de la teva vida?
Sí, és com el meu Mr. Hyde. És una part de tu que en el teu dia a dia has d’aplacar, perquè vius en societat i tens altres sentiments a dins. No ets només això, però hi és, i t’agrada deixar-la córrer. En Roderic em permet deixar-la sortir, és com si em prengués una poció i em convertís en Mr. Hyde. Perquè totes les coses que fa Mr. Hyde estan a dins del Dr. Jekyll, però no les fa perquè és un home civilitzat i ha de viure en comunitat. Convertir-se en Mr Hyde li permet alliberar-se i, vist així, en Roderic em permet donar ales a un vessant destructor que també és una part important del meu caràcter.
I què faràs amb el teu propi nom?
Ara fa un any que estic treballant en una mena de novel·la iniciàtica rural, amb adolescents drogats, veïns xafarders i fenòmens paranormals. Això d’en Roderic, en veritat, és un exercici d’estil: vaig intentar fer una novel·la tan immediata com em fos possible, en primera persona del present. Temàticament volia unir una sèrie de coses que m’han marcat i que aparentment no tenen res a veure entre si, com ara la sàtira clàssica, la crònica beat i la ciència-ficció barata. Al final sembla que em va quedar una cosa molt pulp.
Pulp?
El pulp, per qui no ho sàpiga, és la literatura popular que va néixer a principis del segle XX als Estats Units, i rep aquest nom perquè el paper es feia amb la polpa de la fusta, el material més econòmic i de pitjor qualitat. Eren llibres de consum, assequibles i entretinguts, pensats per a un públic no intel·lectual. Per això solia ser literatura de gènere. El més pulp que s’ha fet a Espanya deuen ser les novel·letes romàntiques de la Corín Tellado. Llibres de 50 cèntims. Però al món anglosaxó hi va haver uns quants autors que, sense sortir del gueto, van aconseguir anar més enllà del que s’espera de la literatura d’evasió. Philip K. Dick en la ciència-ficció o Jim Thompson en la novel·la negra, per exemple, van saber elevar la literatura de gènere a cotes filosòfiques.
Tu consideres que Males Herbes és pulp?
A Males Herbes hi ha interès pel pulp però ja amb el filtratge fet, no s’edita gènere perquè sí, sinó perquè literàriament s’ho val. A l’època daurada del pulp era més important produir un llibre per setmana que la seva hipotètica qualitat literària. El que sí que hem adoptat del pulpés la idea de fer llibres petits, el més barats possible, i sense aquella aura intel·lectual farragosa que sovint empudega la literatura.
Podríem lligar la literatura pulp amb les pel·lícules de sèrie B.
Sí, perquè la intenció de les dues és produir molt gastant el mínim, però la sèrie B és una qüestió estrictament de pressupost, no està temàticament tan delimitada, només econòmicament.
La sèrie B, sempre havia pensat que la feien amb la broma, perquè realment volien fer pel·lícules tronades i de poc pressupost?
Això va passar a partir dels anys 70 i 80, quan la sèrie B va prendre consciència de si mateixa i es va començar a autoparodiar, s’explotava el fet de no tenir diners i es feia una cutrada expressament, per a un públic que volia veure una cutrada. Però als anys 50 el cinema de sèrie B es projectava a sales comercials i intentava competir amb Hollywood, volien fer el mateix, però amb menys duros i més imaginació. Més tard van venir els cinemes de sessió contínua...
Era on anaven els vagabunds a dormir! I parlant de sèrie B, la novel·la de Mentre el món explota comença amb un homenatge a una pel·lícula que es diu Zombies Party...
N’hi ha molts, d’homenatges!
Explica-me’ls!
Uf, n’hi ha dotzenes! Jo volia fer una mena d'Els Viatges de Gulliver psicotrònics, que és el que trobareu a la segona meitat del llibre, una història on el personatge va trobant mons i cada un mostra alguna xacra concreta del comportament humà. També tenia clar que volia partir de l’escena inicial de Zombies Party de l’Edgar Wright (Shaun of the Death, en l’original), on el protagonista no s'assabenta de res. Comença un dilluns al matí, ell es desperta amb ressaca i ben adormit va a comprar el diari, se’n va a buscar l’autobús per anar a treballar i resulta que mentre fa tot això, les persones actuen com zombis, que és com actua la gent normal un dilluns al matí. I tu vas fent i no t’adones que realment tothom s’ha convertit en zombi. En realitat és un acudit que s’ha fet moltes vegades, però a Zombies Party crec que resulta particularment divertit. M’agradava molt la idea del perdedor que no s’adona del que passa al seu voltant, encara que sigui de dimensions bíbliques. Tot i això, haig d’aclarir que al meu llibre no hi surt cap zombi!
[COMPTE SPOLIER] Però l’Andreu Nicàs, el teu protagonista, al final se n'adona i li importa una merda. Fins i tot hi ha un moment que es redimeix i diu “què serà de mi sense una civilització a qui odiar”.
Al final voler que tot se n’anés a la merda era el que donava sentit a la seva vida. El fet de tenir un món al qual maleir l’ajudava a ser ell mateix. És una de les conclusions del llibre! A aquest personatge molts lectors l’han odiat perquè ho menysprea tot, però crec que el menyspreu és un sentiment tan vàlid com qualsevol altre.
Hi ha un punt autobiogràfic?
Sí, sobretot del moment en el qual vaig escriure aquest llibre, ara deu fer 6 anys. La meva parella se n'havia anat a estudiar a Granada i jo estava sol a casa. Pencava al magatzem d’una llibreria i a les tardes escrivia, mirava cine dolent, fumava porros i m’emborratxava gradualment fins a l’hora d’anar a dormir. Estava molt ressentit amb el món, però m’ho passava teta.
També hi ha un punt d’autocrítica quan arriba a la comuna on hi ha vagabunds i un professor de filosofia.
No és crítica, és ressentiment. En tot cas critica el professorat de filosofia i d’humanitats, que és una cosa que m’he hagut d’empassar. També crítica a certs col·lectius d’esquerres quan va a Apocalipsis Igualitari, on ho decideixen tot per assemblea, i triguen tres dies a respondre-li una pregunta ben senzilla. Totes aquestes coses que critico també tenen els seus aspectes positius, però per a aquest llibre no els volia ressaltar, em funcionava millor si l’Andreu saltava a la jugular sense gaires miraments.
I fins i tot critica l’amor lliure! Quan arriba a la macro-orgia.
El què troba dins el MNAC representa l’infern a la terra. Però res a veure amb l’infern de Dante. Segons el cristianisme primitiu l’infern és on resideixen els plaers. El cel seria la raó i l’infern seria la passió.
Jo crec que és molt dantesc! Perquè hi ha diferents fases...
Són diferents encarnacions de l’hedonisme. Hi ha els que estan follant, els que s’estan drogant, els avis que contemplen la nena que recita, és molt pervers però en buscava l’aspecte estètic i simbòlic. També hi ha un petit homenatge a Kenneth Anger i, per extensió, a Aleister Crowley. És el satanisme entès com una celebració del fet dionisíac.
De fet, la mateixa novel·la és hedonista, en el sentit que la vaig fer per satisfer-me a mi mateix, perquè m’ho passava teta escrivint-la. El públic ideal d’aquest llibre era jo mateix.
I per què et vas decidir a treure’l?
És curiós, aquest llibre no l’havia ensenyat gaire. Suposo que escrivint-lo m’havia quedat prou a gust, no necessitava l’aprovació de ningú. L’havia llegit l’Uri Caballero, a qui li he dedicat, i poques persones més. Feia temps que el tenia en un calaix quan va sortir Vulcano, d’en Max Besora. El vaig llegir i em va semblar que si un editor s’havia atrevit amb aquella salvatjada, potser podria considerar una cosa tan políticament incorrecta com la meva. El vaig passar a en Miquel Adam, que en aquell moment era editor a LaBreu, però crec que no se’l va arribar a llegir. Mai vaig pensar que pogués existir un altre editor interessat en aquest tipus de llibre i no vaig fer res per moure’l. Fins que vam començar amb Les Males Herbes.
Que per cert, hi ha una anècdota divertida al respecte! La vols tornar a explicar?
Sí. Quan me la vaig tornar a llegir vaig veure que si li rentava una mica la cara, podria funcionar, perquè 6 anys després encara em feia riure. Llavors li vaig enviar a en Ricard, el meu soci a l’editorial, sota el títol original de La Menta. Li vaig dir “llegeix-te això, m’ho ha passat un amic de Vic i segurament t’interessarà.” Al cap de dues o tres setmanes em va respondre “Endavant! Està de puta mare, però això ho has escrit tu, no?”. Era molt important per mi que la jutgés sense saber que era meva, però em va enxampar.
I per què una menta?
Perquè aquell any que estava sol a casa tenia una menta al balcó i no la regava mai i no es va morir en tot l’any. La menta ho sobreviu a tot, és una mala herba de veritat (Rialles). Ara que m’hi paro a pensar, aquesta primera part sí que té molts elements autobiogràfics!
L’Elisenda és la teva xicota!
I tant!
I què va pensar quan ho va llegir? Perquè és molt romàntic.
Doncs si llegissis alguns dels llibres que tinc desats en calaixos... No sé què em passa que tot m’acaba sortint massa emo... Mentre el món explota, si ens posem a definir-la musicalment, és pur punk-rock!
El punk-rock també és molt romàntic!
Però no tan afectat, més de cara a barraca.
Parlant de punk-rock, també has aprofitat per posar-hi totes les cançons que t’agraden!
Tenia ganes de fer sortir en un llibre les coses que m’agraden, no hi ha cap altra premissa que aquesta.
Tornarà a sortir l’Andreu Nicàs?
El més probable és que surti d’extra. La primera idea era fer-ne una continuació, però ara estic pensant més en una preqüela de com es va acabar el món. No estarà protagonitzada per aquest personatge però hi haurà una picada d'ullet. Estic pensant de fer diverses novel·les al voltant del tema, que juguin amb això i es posicionin en aquest moment històric que és la fi del món.
Tu, si s’acabés el món, a quina secta entraries?
A la de l’autosuficiència. Me n'aniria a viure a un poblet perdut que hi ha al cap de Gata on tinc un amic que viu aïllat de la civilització. És un fanàtic de la ciència-ficció que va agafar una casa antiga i se l’ha convertit en un lloc autosuficient, totalment preparat per sobreviure a l’apocalipsi.
Ara que ho has dit, potser hi anem molts!
La casa està oberta! De fet, és un hostal al marge de tot. I té autosuficiència elèctrica, perquè això de no poder escoltar discos ni mirar pel·lícules quan s’acabi el món, em fa molta mandra!
Si l’Andreu Nicàs fos una persona real, creus que us avindríeu?
Desgraciadament sí. (Rialles)
És molt tu!
Sí, però jo tinc principis. Per bé o per mal tinc una moral molt marcada. Em sentiria malament després de fer moltes de les coses que fa ell. L’Andreu és la persona que a mi, en certs moments de la vida, m’hauria agradat ser. Li sua la polla tothom menys dues o tres persones. Ens entendríem, però arribaria un punt que ell seguiria i jo hauria de baixar del carro.
Quant vas trigar a escriure’l?
La primera versió com a molt mig any. Però l’he reescrit tres vegades. Pensa que té un estil molt marcat, tot en primera persona, present, frases curtes, no hi ha subordinades, pla seqüència... és un relat que s’ha allargat fins a convertir-se en una novel·la breu o un conte llarg.
Quines parts són les que més has ampliat? Per exemple, les reflexions que li provoca l'ampolla de Bourbon?
Tot allò està més treballat. El llibre va molt ràpid, no ho sembla, però he intentat que les idees fossin coherents amb el personatge i que encara que s’expliquessin de manera àgil fossin concises. Ho he reescrit tot, perquè la part d’acció és la més difícil, ja que tinc tendència a escriure d’una manera més reflexiva. Normalment hi poso massa càrrega discursiva. Tinc el costum de fer que el narrador expliqui molt el que està passant, i en aquest llibre no volia fer-ho. Tenia molt clar que havia de ser un ritme de tupa-tupa!
Ho és! I en totes les ressenyes han fet notar que tens frases molt ben dites.
Són frases de bar.
Però també està molt vinculat a la teva manera de parlar. Tens facilitat...
Per fer titulars! Fer aforismes. Comprimir la part reflexiva per no trencar el ritme.
És molt de pel·lícula. Això t’ho demanaven Els Experts d’iCat, t’has plantejat fer la pel·lícula de sèrie B?
Això no m’ho puc plantejar jo, però estic desitjant que d’aquests amics que tinc que fan audiovisuals, algú s’ho llegeixi i ens ajuntem quatre gats i unes xibeques i fem una versió cutre. No de sèrie B, de sèrie Z, tipus Karate a muerte en Torremolinos.
Estem buscant un voluntari!
Crec que algú o altre es deixarà enganyar... I vull que hi sortiu tots!
Venim a fer d’extres encantats. I ja tens la banda sonora. Ara una pregunta ximple, si s’acabés el món, a quina botiga aniries a saquejar amb molts de cabassos per emportar-t'ho tot?
(Rialles) No sé si la botiga de BCore, la llibreria La Central o Antifaz Còmics. Potser les llibreries abans, perquè no sé si hi hauria electricitat per posar vinils.
Parlant de còmics, hi ha il·lustracions. Per què vas decidir posar-n’hi?
Perquè és molt visual, hauria funcionat de l'hòstia com a còmic. També perquè és un llibre curt i així li dónes més entitat. Hi ha dos nivells de narració, ja que els dibuixos també t’expliquen altres coses (són diverses escenes resumides en una il·lustració). A més va molt bé perquè al text hi ha poca descripció dels espais. L’escollit només podia ser en Xavi Garcia. Ja havíem fet algun intent de còmic abans i teníem pendent fer un projecte junts. A part, personalment ens entenem i ens estimem molt. És un tros de pa però també és un bon rondinaire, el llibre feia molt per ell!
Ara ja arribem a la part final. Vull que em recomanis novel·les apocalíptiques.
Una de les meves preferides és La Guerra de les Salamandres de Karel Capek, és una novel·la dels anys 30, una predistòpia, i és molt intel·ligent. Parteix de la premissa d’uns animals marins acabats de descoberts que es poden fer sevir com a treballadors, i explica com això canvia la geopolítica mundial. Per mi en Capek és el mestre del Kurt Vonnegut, crec que Bressol de Gat s’hi ha inspirat molt (i és el meu llibre preferit de tots els temps!).
Una altra és Sóc Llegenda, d’en Richard Matheson, comença que el món ja s’ha acabat. I és una novel·la molt visceral i dura. Té una càrrega introspectiva brutal.
M’interessen molt les novel·les postapocalíptiques on se n'ha anat a la merda la nostra civilització i després ha continuat una altra cosa. I d’aquest tipus de llibres em sembla imprescindible, tot i que per ser un pulp dels anys 50 no ha tingut el ressò que es mereixeria, Ciudad, d’en Clifford D. Simak, que passa en un escenari on la humanitat ha destruït el món. Queden els gossos que tenen llegendes d’una raça antiga, i aquestes llegendes en realitat són la història de com els homes es van conduir a la seva pròpia destrucció. Ells creuen que és mitologia, i entre relat i relat, hi ha un estudi fet per un gos que interpreta el que tu estàs llegint. És al·lucinant! S’ha de reivindicar!
Això em fa pensar, en el relat Primavera Nuclear de Ruy d’Aleixo que surt a aquest últim número de la revista Males Herbes, on els supervivents humans entren en simbiosi amb unes bèsties marines que semblen un Kraken.
Fa uns contes al·lucinants! En Ruy té unes quantes històries sobre la fi del món. Aquest està molt bé perquè hi barreja aquesta mitologia tan seva. Té un punt Lovecraft!
Ara recomanem pel·lícules apocalíptiques!
La primera que em ve al cap sobre aquest tema sempre és Le Dernier Combat, la primera pel·li d’en Luc Besson, un punt intermedi entre un experiment arty i una d’aventures en un món postapocalíptic.
També m’encanta Bed Sitting Room, una comèdia britànica al pur estil Monty Python on, després de l’explosió de la bomba definitiva, els supervivents afectats per la radiació muten en coses com: un armari.
I Odissea en el tiempo (Mindwarp), una pel·li molt trash, amb nans, caníbals, mutants i màquines de realitat virtual. La factura és cutre, però està carregada de bones idees. A més la protagonitza l’immens Bruce Campbell.
I posats a recomanar fricades, El semen del hombreés una pel·li fotudament artística i pedantesca (carn de Filmoteca) del gran Marco Ferreri, sobre un món on només queda una dona inseminable i resulta que és frígida.
Per acabar, aquesta ja te la vaig fer, però hi torno perquè vull que l'expliquis a tothom! Per què la millor declaració d’amor és cuinar un llobarro al forn?
Això és per als que ens agrada menjar i beure bé. Al principi deia “cuinar peix fresc”, però vaig concretar amb un llobarro perquè amb el temps he descobert que és el meu peix preferit. Requereix un esforç perquè el peix fresc l’has d’anar a buscar aquell dia, has d’anar a mercat, comprar-lo i preparar-lo. Cuinar per a algú és una cosa meravellosa! Sobretot quan és per una persona que t’estimes, és tenir cura d'aquella persona, i és premeditat! Potser ve perquè sóc d’interior i menjar peix fresc em sembla una cosa molt especial, la gent de la costa en menja cada dia. (Rialles)
Amb en Víctor ens en rèiem, perquè pensàvem que tenia una connotació sexual!
Ja m’ho va dir... I vaig riure bastant! Crec que algú més m’ho va comentar.
No la té, aleshores?
No, però està bé que l’hagi guanyat!
Fotografia de portada: Editorial Males Herbes
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Montse V.