 | Bullitt So many ways Any: 2013 Discogràfica: BCore |
Bullitt passen per ser el grup de BCore que més sona a BCore, almenys des de la idea generalitzada que es té del so del segell barceloní. Amb So many ways continuen sent ells, sonen com sempre, però n'hi ha més.
A les dosis habituals d’Emoi Rock 90’s, s’hi afegeixen nous ingredients que en fan el disc més ambiciós, el que té més ornaments extres d’estudi. Comencen encertats amb una melòdica “She leads my soul”, res d'estrany, però ja a la segona, l’agradable “Back to the end”, canvien el compàs 4x4 de tota la vida per un 3x3. A “Fallen” sonen més Bullitt que mai, però ens colen un orgue Hammond. Bé. “Have it all” deu ser segurament la millor del disc, rock d’alta precisió amb sufix core. El riff central convida a moure el cap tot fent banyes amb la mà. “Lucky”, avançada via streaming setmanes abans, els mostra suaus com mai han estat, a mig camí entre The Unfinished Sympathy i The Promise Ring. Els arranjaments de corda són una de les novetats destacables i el cor de paparapàs, un encert que la fa també destacable dins el conjunt.
Seguim. Si fins ara ens trobem força teca és potser perquè arribats a “As far as I could go” és on ens donen certa treva, però de seguida arriba “How did you think”. Rodona, enèrgica, amb un lead de "sinte" en sintonia amb uns primers The Get Up Kids i uns uoh-uohs ben posats, on Xavi Calvet fa per uns segons de Chris Martin. Ja tenim una altra favorita. Al tram final, “See the light” podria estar signada per Jay Robbins (Jawbox/BurningAirlines). Tornen a obviar el 4x4 i tiren de riff precís i novament d’una melodia amb ganxo. Sens dubte aquest és un dels grans encerts del disc: està ple de melodies que demanen ser secundades en directe pel respectable.
Seguidament fan una excursió al so rotund més present a l’anterior Love or die amb “Headblower”, una píndola de rock contundent i breu, amb punteig psicodèlic i final hardcoreta de tota la vida inclosos. S’acomiaden amb “Hiding in the trees”, que té un tram final que farà feliços els fans de Foo Fighters. Amb un so de guitarres diferent dels dos primers, menys agressiu i amb una col·lecció de cançons on gairebé no hi trobem palla, So many ways (digue-m'ho clar) és el millor disc de Bullitt fins ara. Esperem, però, que el seu millor disc encara estigui de camí. Bona cosa seria. Ah!, un últim apunt, la veu de l’amic Calvet continua recordant a la d’Artur Estrada (Aina/Nueva Vulcano). Una altra cosa bona.
Fotografia de portada: BCore
Text: Danigon
Correcció: Montse V.
A les dosis habituals d’Emoi Rock 90’s, s’hi afegeixen nous ingredients que en fan el disc més ambiciós, el que té més ornaments extres d’estudi. Comencen encertats amb una melòdica “She leads my soul”, res d'estrany, però ja a la segona, l’agradable “Back to the end”, canvien el compàs 4x4 de tota la vida per un 3x3. A “Fallen” sonen més Bullitt que mai, però ens colen un orgue Hammond. Bé. “Have it all” deu ser segurament la millor del disc, rock d’alta precisió amb sufix core. El riff central convida a moure el cap tot fent banyes amb la mà. “Lucky”, avançada via streaming setmanes abans, els mostra suaus com mai han estat, a mig camí entre The Unfinished Sympathy i The Promise Ring. Els arranjaments de corda són una de les novetats destacables i el cor de paparapàs, un encert que la fa també destacable dins el conjunt.
Seguim. Si fins ara ens trobem força teca és potser perquè arribats a “As far as I could go” és on ens donen certa treva, però de seguida arriba “How did you think”. Rodona, enèrgica, amb un lead de "sinte" en sintonia amb uns primers The Get Up Kids i uns uoh-uohs ben posats, on Xavi Calvet fa per uns segons de Chris Martin. Ja tenim una altra favorita. Al tram final, “See the light” podria estar signada per Jay Robbins (Jawbox/BurningAirlines). Tornen a obviar el 4x4 i tiren de riff precís i novament d’una melodia amb ganxo. Sens dubte aquest és un dels grans encerts del disc: està ple de melodies que demanen ser secundades en directe pel respectable.
Seguidament fan una excursió al so rotund més present a l’anterior Love or die amb “Headblower”, una píndola de rock contundent i breu, amb punteig psicodèlic i final hardcoreta de tota la vida inclosos. S’acomiaden amb “Hiding in the trees”, que té un tram final que farà feliços els fans de Foo Fighters. Amb un so de guitarres diferent dels dos primers, menys agressiu i amb una col·lecció de cançons on gairebé no hi trobem palla, So many ways (digue-m'ho clar) és el millor disc de Bullitt fins ara. Esperem, però, que el seu millor disc encara estigui de camí. Bona cosa seria. Ah!, un últim apunt, la veu de l’amic Calvet continua recordant a la d’Artur Estrada (Aina/Nueva Vulcano). Una altra cosa bona.
Fotografia de portada: BCore
Text: Danigon
Correcció: Montse V.