Teenage Fanclubés el millor grup del món. Han superat els Beatles, els Rolling i fins i tot les Vivian Girls. Negar-ho és ser un neci, ser sord o un mig analfabet que no té ni puta idea d'anglès. I ni això, perquè encara que no entenguis una merdadel que t'estan dient, podrien estar recitant el Mein Kamf que els hauries d'adorar igual. Ningú ho ha explicat tot tan bé, d'una manera tan clarivident, tan profunda. I ningú t'ho ha cantat més dolçament que ells. La col·lecció de cançons salvavides dels Teenage Fanclubés inacabable i, com a mínim, tenen tres discos (Bandwagonesque, Grand Prix i, sobretot, Songs From Northen Britain) que estan al top-50 dels millors que s'han produït els últims 20 anys. I ves que aquest últim no sigui el primer. I és que són adorables, els fills de puta, només els pots estimar. Per això m'he vist incapaç de parlar només d'una cançó seva que m'hagi salvat. És que n'hi ha tantes que m'han acompanyat quan buscava respostes que com a mínim n'haig d'agafar cinc. O 25, o 50, però si en poso més la correctora m'assassinarà i vosaltres no ho llegireu.
5- “Start Again” (Songs From Northern Britain, 1997)
Un dels clàssics històrics, instantanis i indispensables dels escocesos. És el primer tema del Songs From Northen Britain i marca ja d'inici el que és EL DISC, un LP absolutament imprescindible per entendre la fusió del pop contemporani, el power pop i les harmonies més clàssiques dels Beach Boys, els Byrds, els Big Star o, ja més tardans, els The Db's. És el pont que ho uneix tot, vaja. Cantada per Norman Blake (que per si no ho sabeu és Déu), la lletra és típica de redempció-Teenage Fanclub: “amor, l'he cagada, t'estimo, amor”. Un cant a reconèixer que s'ha acabat malgrat ens autoconvencem que no, que encara tenim temps de tornar-ho a provar. Però tenia una amiga que deia que la necrologia és mala cosa i els escocesos ens ho recorden: “Some things I'd change but it's too late”, vaja, que això del “We've got time to start again” no s'ho creu ningú. Lliçó de vida.
4- “Star sign” (Bandwagonesque, 1991)
L'anterior cançó té valor personal pel que diu i el com ho diu. Aquesta directament m'ha acompanyat una pila d'anys. Vaja, que ha estat sempre amb mi i li agrairé eternament. Situem-nos: els Teenage Fanclub primerencs a l'època del grunge i l'indie “norantero”. Del noise, el shoegaze i la distorsió “impepinable”. Dels Pavement o els Jesus and Mary Chain, els festivals de Reading i la roba comprada a l'Humana -encara corre la llegenda urbana que són una secta?-. I jo, un prepúber que es flipa com una mala cosa amb la melodia sostinguda per guitarres sorolloses que li arriba dels discos que es compra la seva germana. Un tema de melancolia sobre el present de merda i el no future: “Hey there's a horseshoe on my door; big deal. And say there's a black cat on the floor, big deal. If these things make your day. Well if these things change your day”. I un petit cant a l'esperança, perquè això encara no ho havia dit, els Teenage Fanclub sempre aporten aquell raig de llum que necessites: “Seen it all before. Given time these things will change”.“Star Sign” va ser un dels primers 7 polzades que van caure pa la saca (José Mota Gag Alert), amb una cara B d'una versió que, més enllà de l'anècdota, és bastant infumable de “Like a Virgin” de la Madonna, i per això ja és amic per sempre.
3- “Slow Fade” (Man-Made, 2005)
El Man-Made sembla ser oficialment i de facto el disc dolent dels Teenage Fanclub. I ni de conya. Teenage Fanclub no fan mals discos, en fan de millors o de pitjors, però mai de dolents. Man-Made està ple de cançons absolutament brillants. Per favor, penya, que “It's all in my mind” és un hit de primer ordre, un clàssic instantani només escoltar la bateria de Francis McDonald, de lletra súper positiva i que et salva una setmana sencera. O “Time Stops”, amb la veu ultramelòdica d'en Gerard Love. O “Flowing”, que és emocionantíssima. Però jo em quedo amb “Slow Fade”, la més guitarrera del disc, i el començament, amb en Norman dient “Slow fade, pictures in my mind” allargant la darrera sílaba de “mind”. La deformació del passat explicada en un tema que recorda els The Lemonheads i que no arriba als dos minuts. Tot això, 6 anys abans que existissin aplicacions com Instagram: “The fleeting images recede and decline. The colours seep away. And the lines disappear”. A més, m'encanta el solo de guitarra que fa en Raymond a mitja cançó. Cal reivindicar el Man-Made com a disc de puta mare.
2- “God Knows It's True” (God Knows It's True EP, 1990)
Londres, setembre del 2012. El meu company de pis i jo teníem un pacte. Jo provava de no desesperar-me cada cop que ell es parava a fer una foto (i van ser infinites vegades), i ell aguantava estoicament l'espera quan jo entrava a una botiga de discos. A la planta de sota del Rough Trade de Portobello vaig plorar tan fort que en Jaume va baixar aviam què passava. Doncs que havia trobat en perfectíssim estat i per 7 pounds el primer EP dels Teenage Fanclub. Publicat entre A Catholic Education i The King, recull tota l'essència de la primera etapa de la banda, la que començaria a acabar-se amb Grand Prix i, sobretot, amb Songs From Northern Britain. Power pop brut de tocs lo-fi però amb les melodies marca de la casa. Posem-hi una guitarra distorsionada, una bateria accelerada, una veu pop i una tornada reconeixible i tindrem els primers discos de Teenage Fanclub. Vaig passar tot el viatge amb ganes d'arribar a Barcelona només per posar-lo, perquè aconseguir discos de vinil dels escocesos és pràcticament impossible. Uns mesos després trobaria al Revolver el Deep Fried Fanclub, on també hi ha aquesta cançó. Abans he citat els Lemonheads, a la botiga de Nothing Hill també vaig trobar tirat de preu el Lick dels nord-americans, quan l'Evan Dando encara tocava la bateria. Faníssim.
1- “Baby Lee” (Shadows, 2010)
Al Shadows li passa una mica com al Man-Made, que per a alguns és sí però no. Per mi és un altre indubtable sí. Un àlbum que conté “When I Still Have Thee” (que és la versió moderna de “Your Love is the Place Where I Come From”, però millor) i, sobretot, “Baby Lee” és un disc brillant en un moment. Reconec que aquesta cançó té el perill que agradi a la teva mare, a la tieta o al veí del cinquè, i que alhora el teu col·lega de festes la trobi un pastel. Però oju, això és la música pop i ens trobem amb aquestes coses bastant sovint. “Baby Lee”, a banda de ser una cançó absolutament meravellosa amb una tornada increïble (de les millors que han fet mai els Teenage Fanclub), està en aquesta llista perquè realment em toca molt de prop. Durant més d'un any va ser la meva sintonia a la ràdio, cada mes sonava quan deien el meu nom i jo començava la meva secció conscient que seria la millor cançó que sonaria aquell mes a la ràdio. SEGUR.
“Baby Lee I'm only trying to remind you
They had me in mind oh yeah when they designed you
And baby lee I'm always watching from a distance
Oh marry marry me oh baby now I am insisting”
De debò, em passaria la vida cantant-la.
A més té un solo de piano maquíssim i uns arranjaments amb violí que queden increïbles. I sí, és un pastel. Però me la sua.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Marta C.
5- “Start Again” (Songs From Northern Britain, 1997)
Un dels clàssics històrics, instantanis i indispensables dels escocesos. És el primer tema del Songs From Northen Britain i marca ja d'inici el que és EL DISC, un LP absolutament imprescindible per entendre la fusió del pop contemporani, el power pop i les harmonies més clàssiques dels Beach Boys, els Byrds, els Big Star o, ja més tardans, els The Db's. És el pont que ho uneix tot, vaja. Cantada per Norman Blake (que per si no ho sabeu és Déu), la lletra és típica de redempció-Teenage Fanclub: “amor, l'he cagada, t'estimo, amor”. Un cant a reconèixer que s'ha acabat malgrat ens autoconvencem que no, que encara tenim temps de tornar-ho a provar. Però tenia una amiga que deia que la necrologia és mala cosa i els escocesos ens ho recorden: “Some things I'd change but it's too late”, vaja, que això del “We've got time to start again” no s'ho creu ningú. Lliçó de vida.
4- “Star sign” (Bandwagonesque, 1991)
L'anterior cançó té valor personal pel que diu i el com ho diu. Aquesta directament m'ha acompanyat una pila d'anys. Vaja, que ha estat sempre amb mi i li agrairé eternament. Situem-nos: els Teenage Fanclub primerencs a l'època del grunge i l'indie “norantero”. Del noise, el shoegaze i la distorsió “impepinable”. Dels Pavement o els Jesus and Mary Chain, els festivals de Reading i la roba comprada a l'Humana -encara corre la llegenda urbana que són una secta?-. I jo, un prepúber que es flipa com una mala cosa amb la melodia sostinguda per guitarres sorolloses que li arriba dels discos que es compra la seva germana. Un tema de melancolia sobre el present de merda i el no future: “Hey there's a horseshoe on my door; big deal. And say there's a black cat on the floor, big deal. If these things make your day. Well if these things change your day”. I un petit cant a l'esperança, perquè això encara no ho havia dit, els Teenage Fanclub sempre aporten aquell raig de llum que necessites: “Seen it all before. Given time these things will change”.“Star Sign” va ser un dels primers 7 polzades que van caure pa la saca (José Mota Gag Alert), amb una cara B d'una versió que, més enllà de l'anècdota, és bastant infumable de “Like a Virgin” de la Madonna, i per això ja és amic per sempre.
3- “Slow Fade” (Man-Made, 2005)
El Man-Made sembla ser oficialment i de facto el disc dolent dels Teenage Fanclub. I ni de conya. Teenage Fanclub no fan mals discos, en fan de millors o de pitjors, però mai de dolents. Man-Made està ple de cançons absolutament brillants. Per favor, penya, que “It's all in my mind” és un hit de primer ordre, un clàssic instantani només escoltar la bateria de Francis McDonald, de lletra súper positiva i que et salva una setmana sencera. O “Time Stops”, amb la veu ultramelòdica d'en Gerard Love. O “Flowing”, que és emocionantíssima. Però jo em quedo amb “Slow Fade”, la més guitarrera del disc, i el començament, amb en Norman dient “Slow fade, pictures in my mind” allargant la darrera sílaba de “mind”. La deformació del passat explicada en un tema que recorda els The Lemonheads i que no arriba als dos minuts. Tot això, 6 anys abans que existissin aplicacions com Instagram: “The fleeting images recede and decline. The colours seep away. And the lines disappear”. A més, m'encanta el solo de guitarra que fa en Raymond a mitja cançó. Cal reivindicar el Man-Made com a disc de puta mare.
2- “God Knows It's True” (God Knows It's True EP, 1990)
Londres, setembre del 2012. El meu company de pis i jo teníem un pacte. Jo provava de no desesperar-me cada cop que ell es parava a fer una foto (i van ser infinites vegades), i ell aguantava estoicament l'espera quan jo entrava a una botiga de discos. A la planta de sota del Rough Trade de Portobello vaig plorar tan fort que en Jaume va baixar aviam què passava. Doncs que havia trobat en perfectíssim estat i per 7 pounds el primer EP dels Teenage Fanclub. Publicat entre A Catholic Education i The King, recull tota l'essència de la primera etapa de la banda, la que començaria a acabar-se amb Grand Prix i, sobretot, amb Songs From Northern Britain. Power pop brut de tocs lo-fi però amb les melodies marca de la casa. Posem-hi una guitarra distorsionada, una bateria accelerada, una veu pop i una tornada reconeixible i tindrem els primers discos de Teenage Fanclub. Vaig passar tot el viatge amb ganes d'arribar a Barcelona només per posar-lo, perquè aconseguir discos de vinil dels escocesos és pràcticament impossible. Uns mesos després trobaria al Revolver el Deep Fried Fanclub, on també hi ha aquesta cançó. Abans he citat els Lemonheads, a la botiga de Nothing Hill també vaig trobar tirat de preu el Lick dels nord-americans, quan l'Evan Dando encara tocava la bateria. Faníssim.
1- “Baby Lee” (Shadows, 2010)
Al Shadows li passa una mica com al Man-Made, que per a alguns és sí però no. Per mi és un altre indubtable sí. Un àlbum que conté “When I Still Have Thee” (que és la versió moderna de “Your Love is the Place Where I Come From”, però millor) i, sobretot, “Baby Lee” és un disc brillant en un moment. Reconec que aquesta cançó té el perill que agradi a la teva mare, a la tieta o al veí del cinquè, i que alhora el teu col·lega de festes la trobi un pastel. Però oju, això és la música pop i ens trobem amb aquestes coses bastant sovint. “Baby Lee”, a banda de ser una cançó absolutament meravellosa amb una tornada increïble (de les millors que han fet mai els Teenage Fanclub), està en aquesta llista perquè realment em toca molt de prop. Durant més d'un any va ser la meva sintonia a la ràdio, cada mes sonava quan deien el meu nom i jo començava la meva secció conscient que seria la millor cançó que sonaria aquell mes a la ràdio. SEGUR.
“Baby Lee I'm only trying to remind you
They had me in mind oh yeah when they designed you
And baby lee I'm always watching from a distance
Oh marry marry me oh baby now I am insisting”
De debò, em passaria la vida cantant-la.
A més té un solo de piano maquíssim i uns arranjaments amb violí que queden increïbles. I sí, és un pastel. Però me la sua.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Marta C.