L’ideòleg del pop Manolo Martínez deia en una entrevista de fa ja un temps que no li interessava, estrictament, la música pop ben feta perquè fins i tot els discos de Bryan Adams tenien guitarres acústiques de dotze cordes gravades de meravella. Aquesta cita em serveix d’excusa per encolomar-vos dotze grans cançons amb guitarres de dotze cordes. No és cap cànon, és una tria personal intuïtiva. No hi trobareu “Hotel California”, encara menys “Stairway to Heaven”, ni tan sols la gran “Ticket to Ride”. Només aquestes…
12. Lead Belly– "Where Did You Sleep Last Night" (1944)
Abans que en Lanegan, Cobain i tota la tropa d’indie rockers la tornessin a posar de moda, l’intèrpret més conegut d’aquesta cançó popular dels Apalatxes (data del 1870) era en Lead Belly, amb el seu inseparable guitarrot de dotze cordes.
11. Hüsker Dü– "Never Talking to You Again" (1984)
El jovenet Bob Mould ja era un fan consumat de colpejar frenèticament acústiques de dotze cordes (i dels Byrds, esclar). I mai ho ha deixat de ser, ni amb els Hüskers, ni amb Sugar, ni en solitari.
10. Wilco– "Outtasite (Outta Mind)" (1996)
Festí de country rock energètic i sis i dotzes cordes elèctriques i acústiques arreu. Pregunteu-li a l’Armand Cardona (Biscuit) per l’arranjament puntejat amb l’acústica al minut 01:39.
9. Karen Dalton– "It Hurts Me Too" (1969)
The Band i Bob Dylan li van dedicar una cançó, la fantàstica “Katie’s Been Gone”. Només per això ja caldria conèixer a aquesta musa del folk de Greenwich Village.
8. Ovidi Montllor– "Cançó de les balances" (1968)
Cançó de Josep Maria Carandell i acústica de dotze cordes (de Toti Soler?) amb aires medievalitzants per a la interpretació sempre poderosa de l’homenatjat Ovidi.
7. Los Negativos– "¿Quién aplastó a la mariposa?" (1986)
El pop barroc dels seixanta es valia, a grans trets, del clavicordi i les guitarres de dotze cordes. Els millors valedors estatals de la matèria van ser aquests elegants barcelonins i el seu indispensable álbum Piknik Caleidoscópico.
6. Jimi Hendrix– "All Along the Watchtower" (1968) / "Hear My Train A-Comin’"
Dues versions on petoneja el cel. A la primera, la dylaniana, en Dave Mason (Traffic) obre amb uns acords de guitarra acústica de dotze cordes que tothom se sap de memòria. El blues amb dotze cordes de la segona és una delícia que em sovint em reconcilia amb ell.
5. The Go-Betweens– "Love Goes On!" (1988)
El pop, en majúscules, dels anys vuitanta va tirar d’acústiques de dotze cordes, bé fossin els Go-Betweens o els R.E.M. Els australians n’eren molt fans. Rítmiques de dotze cordes i puntejats molt bàsics amb elèctriques de sis, la seva fórmula magistral.
4. David Bowie– "Space Oddity" (1969)
La Guild de dotze cordes del Bowie, rascada, mai arpegiada, és part indispensable del so d’aquesta obra magna. I també de l’atrezzo del videoclip, on el marcià s’aferra a la fusta terrenal.
3. The Rolling Stones– "Mother’s Little Helper" (1966)
Brian Jones en ple estat de gràcia, aportant la seva dotze cordes per a una cançó d’aires costumistes i kinkians que ja semblava guiar-los cap als terrenys psicodèlics del Satanic.
2. Tim Buckley– "Song to the Siren" (1968)
Tot i que es va publicar per primera vegada ja a l’any 1970 (dins l’àlbum ‘Starsailor’) aquesta interpretació del pare Buckley al programa de tele dels Monkees, arpegiant la seva Guild de dotze cordes, és fundacional, epifànica i majestuosa.
1. The Byrds– "Eight Miles High" (1966)
Els ocellets Clark, McGuinn i Crosby, enlairats unes quantes milles de terra. La Rickenbacker 360 12 cordes del segon invocava Coltrane i Ravi Shankar. Pedra filosofal del rock psicodèlic. La primavera del ’66 era seva.
Pere Agramunt (Músic. Fa sopars amb La Brigada i intenta escriure les paraules justes.)
@pereagramunt
Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text: Pere Agramunt
Correcció: Pendent
12. Lead Belly– "Where Did You Sleep Last Night" (1944)
Abans que en Lanegan, Cobain i tota la tropa d’indie rockers la tornessin a posar de moda, l’intèrpret més conegut d’aquesta cançó popular dels Apalatxes (data del 1870) era en Lead Belly, amb el seu inseparable guitarrot de dotze cordes.
11. Hüsker Dü– "Never Talking to You Again" (1984)
El jovenet Bob Mould ja era un fan consumat de colpejar frenèticament acústiques de dotze cordes (i dels Byrds, esclar). I mai ho ha deixat de ser, ni amb els Hüskers, ni amb Sugar, ni en solitari.
10. Wilco– "Outtasite (Outta Mind)" (1996)
Festí de country rock energètic i sis i dotzes cordes elèctriques i acústiques arreu. Pregunteu-li a l’Armand Cardona (Biscuit) per l’arranjament puntejat amb l’acústica al minut 01:39.
9. Karen Dalton– "It Hurts Me Too" (1969)
The Band i Bob Dylan li van dedicar una cançó, la fantàstica “Katie’s Been Gone”. Només per això ja caldria conèixer a aquesta musa del folk de Greenwich Village.
8. Ovidi Montllor– "Cançó de les balances" (1968)
Cançó de Josep Maria Carandell i acústica de dotze cordes (de Toti Soler?) amb aires medievalitzants per a la interpretació sempre poderosa de l’homenatjat Ovidi.
7. Los Negativos– "¿Quién aplastó a la mariposa?" (1986)
El pop barroc dels seixanta es valia, a grans trets, del clavicordi i les guitarres de dotze cordes. Els millors valedors estatals de la matèria van ser aquests elegants barcelonins i el seu indispensable álbum Piknik Caleidoscópico.
6. Jimi Hendrix– "All Along the Watchtower" (1968) / "Hear My Train A-Comin’"
Dues versions on petoneja el cel. A la primera, la dylaniana, en Dave Mason (Traffic) obre amb uns acords de guitarra acústica de dotze cordes que tothom se sap de memòria. El blues amb dotze cordes de la segona és una delícia que em sovint em reconcilia amb ell.
5. The Go-Betweens– "Love Goes On!" (1988)
El pop, en majúscules, dels anys vuitanta va tirar d’acústiques de dotze cordes, bé fossin els Go-Betweens o els R.E.M. Els australians n’eren molt fans. Rítmiques de dotze cordes i puntejats molt bàsics amb elèctriques de sis, la seva fórmula magistral.
4. David Bowie– "Space Oddity" (1969)
La Guild de dotze cordes del Bowie, rascada, mai arpegiada, és part indispensable del so d’aquesta obra magna. I també de l’atrezzo del videoclip, on el marcià s’aferra a la fusta terrenal.
3. The Rolling Stones– "Mother’s Little Helper" (1966)
Brian Jones en ple estat de gràcia, aportant la seva dotze cordes per a una cançó d’aires costumistes i kinkians que ja semblava guiar-los cap als terrenys psicodèlics del Satanic.
2. Tim Buckley– "Song to the Siren" (1968)
Tot i que es va publicar per primera vegada ja a l’any 1970 (dins l’àlbum ‘Starsailor’) aquesta interpretació del pare Buckley al programa de tele dels Monkees, arpegiant la seva Guild de dotze cordes, és fundacional, epifànica i majestuosa.
1. The Byrds– "Eight Miles High" (1966)
Els ocellets Clark, McGuinn i Crosby, enlairats unes quantes milles de terra. La Rickenbacker 360 12 cordes del segon invocava Coltrane i Ravi Shankar. Pedra filosofal del rock psicodèlic. La primavera del ’66 era seva.
Pere Agramunt (Músic. Fa sopars amb La Brigada i intenta escriure les paraules justes.)
@pereagramunt
Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text: Pere Agramunt
Correcció: Pendent