Marabunta de noms. Mareig de lletres ordenades que d'entrada s'assembla més a un jeroglífic que no pas a llenguatge occidental. El Primavera Soundés aquí. Ja ha començat. I sabem que patiu per saber què s'ha de veure sí o sí, què serà trending topic al Fòrum, què és el que el llest de la classe et dirà demà que et vas perdre -el concert del festi, tiu-. Així que no patiu més, nosaltres us duem els deu concerts de grups internacionals més rellevants -per nosaltres- d'aquesta nova edició del Primavera Sound 2015.
The Pastels
Alguna ment malèfica i desproveïda de tota sensibilitat ha decidit programar als Pastels a les 17h de la tarda (A LES 17H DE LA TARDA). L’Stephen Pastel i la Katrina porten exactament 33 anys amb el grup -els mateixos que servidor fa que respira- i han estat sempre a totes les coses molones i inspiradores del pop de les tres últimes dècades. M’explico. Son els pares de la millor generació de músics que mai ha donat –i donarà– Escòcia. Des dels Vaselines -que també toquen en aquesta edició del Primavera-, passant pels Teenage Fanclub (en Gerry Love és membre més o menys estable del grup) o els BMX Bandits. Protagonistes de l’època C-86, del twee pop, de Creation, col·legues del Calvin Jonhson, tenen una botiga de discos a Glasgow i cançons que han canviat vides arreu del planeta. No es pot molar més.
Battles
Battles van virar amb la marxa d'en Braxton. El darrer àlbum, Mirrored s'apropava als "pitufos makineros" sense abandonar el math i l'indie més experimental, i tot i això des de llavors no han publicat material nou. Sembla ser que ara sí que estan en disposició de gravar i publicar. Amb què ens sorprendran? Què podran aportar al seu discurs? Una bona manera de descobrir noves maneres de fer música... o la vergonya més estrepitosa. Veurem.
![]()
Mikal Cronin
La primera vegada que vaig sentir a Mikal Cronin va ser fa un parell d’anys a una botiga de discos de Marsella. Mentre buscava alguna cosa potable entre quilos de pols i bazofia diversa, el tio de la tenda va posar MCI, el seu segon disc. Un moment, QUÈ COI ÉS AIXÒ? Doncs era Mikal Cronin i feia un pop extremadament refrescant i xulo. Aquell disc està replet de hits imbatibles, de melodies màgiques i guitarres powerpop. Enguany Cronin ha publicat el seu tercer disc, el segon volum de MC, i no he arribat, ni de lluny, al nivell d’adiccio que em va provocar aquell 12 descobert a la Costa Blava. Diuen que el disc nou està influenciat pel seu col·lega Ty Segeall, igual ve d’aquí que em faci una mica més de mandreta. Però tinc mogollón de ganes de veure’l en directe. Per mi és un dels fixos del festival.
Sun Kil Moon
Sun Kil Moon tocarà a l'auditori. De ben segur els del Primavera li devien dir a en Kozelek de venir a tocar a Barcelona, al Festival, i es deuria recordar de les darreres experiències; deuria projectar mentalment el passat barrejat amb un escenari a l'aire lliure a tocar de la platja de Barcelona i deuria pensar "com faig callar tota aquesta gent". Sun Kil Moon toca a l'Auditori del Fòrum i millor notícia no podíem tenir. Els que l'hem vist a les distàncies curtes (l'Helio mateix) sabem de què és capaç amb la seva veu i quan la projectem mentalment al futur a l'auditori se'ns escapa un somriure com de glaçó entrant a un cafè sol bullint a ple sol.
![]()
Twerps
Aquí tenim part de la quota indie-pop d’aquest Primavera Sound. El disc que han publicat aquest any Range Anxietyés segurament l’elapé forani que més he escoltat aquest primer mig any. Delicats i melòdics però amb un punt molt divertit i plens de referents vuitanteros –“Dreamin” és, per força, un homenatge directíssim a “Love goes on” dels seus compatriotes The Go-Betweens–, els Twerps tenen potencial per oferir altes dosis de pop del que importa: “Simple feelings”, “New Moves” o la deliciosa “Back to you” –totes del seu darrer disc– són cançons meravelloses i que tinc moltes ganes d’escoltar en directe. Que no els importi amb qui es solapen (ara mateix no tinc ni la més remota idea), vagin a veure’ls.
Viet Cong
Va haver-hi una vegada un grup anomenat Women. Una excepcionalitat de grup. A la gira que els havia de dur per primera vegada a Barcelona es van dissoldre irremeiablemnte per problemes interns. Dos dels integrants han format Viet Cong que no és tan atractiu com Women però segueix supurant tot el talent latent de la banda primogènia. A més toquen al Fòrum i a l'Apolo: és un must com per veure'ls els dos cops.
![]()
Belle & Sebastian
Belle & Sebastian han posat la paciència dels seus fans a prova de bombes. I finalment ho han aconseguit: són una merda de grup, una paròdia, i n’Stuart Murdoch ha deixat de fer gràcia (“aquel lánguido cantante pop”, que diria l’Amat) per convertir-se en un imbècil integral. Els dos darrers discos –i si m’apures, els últims quatre– són una infàmia indigna per tot allò que va ser –i sobretot, representar –Belle & Sebastian. És un grup absolutament acabat. Dit això, si en Murdoch és idiota, jo ho soc com deu mil vegades més, perquè malgrat ja no me la colin en disc (no penso gastar un euro més en res que hagin publicat a partir de l’any 2000) en directe els seguiré anant a veure. Ja sense la il·lusió de fa uns anys, però sí amb aquella emoció, petita però intensa, que t’agafa a l’escoltar “Sleep the clock around” i tantes d’altres cançons majúscules, eternes i antigues, en directe.
Thee Oh Sees
Són un clàssic a les llistes, els pocs cops que han vingut a Barcelona se n'ha parlat com la joia inpepinable a veure. Duen ja una carrera a les seves espatlles com per tatxar-los de joia. La prolífica i eficient trajectoria els ha dut a aquest darrer disc, Drop en que es superen donant un nou i sorprenent gir al garatge més àcid i contemporani de l'actualitat.
![]()
The New Pornographers
Els canadencs són el meu supergrup favorit del món. Penso, o vull pensar, que les meves bandes preferides de pop estan formades, majoritàriament, per bones persones –clar que també hi ha casos con en Mark Kozelek o el Morrisey, irritables i maleducades a més no poder –i en el cas de The New Pornographers no en poden tenir més pinta. Qualsevol cosa on hi hagi la Neko Case i en AC Newman es sinònim de meravella, sinó segueixin ambdues carreres en solitari o els seminals Zumpano de Newman (que eren els millors). Des de el primer disc (Mass Romantic) són un fixe del power-pop escola Weezer i indie-rock dels noranta. Vénen al Primavera Sound a presentar el seu darrer Brill Bruisers, que no ens enganyem, no és el seu disc més reeixit, però la seva col·lecció de temes majúsculs – “Twin Cinema”, “The Slow Descent into Alcoholism”, “The laws have Changed”, “Use it”, “Sweet talk Sweet talk”, "Crash years"- asseguren festa de la bona. Imprescindibles.
Swans i Shellac Of North America
Swans i Shellac haurien de ser assignatura obligada a les escoles. La darrera aposta és pels clàssics Shellac que no es cansen de repetir setlist i pels Swans, que amb banda o en Michael Gira en solitari ja conten amb forces aparicions al festival. Els primers amb el post hardcore de tota la vida, el d'escola, el més intens i controladament visceral; el segons amb tota la foscor i densitat posada sobre la graella. Dues experiències úniques que ajuden a entendre què és això de la màgia de la música.
Fotografia de portada:Arxiu
Text: Jordi Garrigós i Lluís Huedo
Correcció: Raquel Molina
The Pastels
Alguna ment malèfica i desproveïda de tota sensibilitat ha decidit programar als Pastels a les 17h de la tarda (A LES 17H DE LA TARDA). L’Stephen Pastel i la Katrina porten exactament 33 anys amb el grup -els mateixos que servidor fa que respira- i han estat sempre a totes les coses molones i inspiradores del pop de les tres últimes dècades. M’explico. Son els pares de la millor generació de músics que mai ha donat –i donarà– Escòcia. Des dels Vaselines -que també toquen en aquesta edició del Primavera-, passant pels Teenage Fanclub (en Gerry Love és membre més o menys estable del grup) o els BMX Bandits. Protagonistes de l’època C-86, del twee pop, de Creation, col·legues del Calvin Jonhson, tenen una botiga de discos a Glasgow i cançons que han canviat vides arreu del planeta. No es pot molar més.
Battles
Battles van virar amb la marxa d'en Braxton. El darrer àlbum, Mirrored s'apropava als "pitufos makineros" sense abandonar el math i l'indie més experimental, i tot i això des de llavors no han publicat material nou. Sembla ser que ara sí que estan en disposició de gravar i publicar. Amb què ens sorprendran? Què podran aportar al seu discurs? Una bona manera de descobrir noves maneres de fer música... o la vergonya més estrepitosa. Veurem.
Mikal Cronin
La primera vegada que vaig sentir a Mikal Cronin va ser fa un parell d’anys a una botiga de discos de Marsella. Mentre buscava alguna cosa potable entre quilos de pols i bazofia diversa, el tio de la tenda va posar MCI, el seu segon disc. Un moment, QUÈ COI ÉS AIXÒ? Doncs era Mikal Cronin i feia un pop extremadament refrescant i xulo. Aquell disc està replet de hits imbatibles, de melodies màgiques i guitarres powerpop. Enguany Cronin ha publicat el seu tercer disc, el segon volum de MC, i no he arribat, ni de lluny, al nivell d’adiccio que em va provocar aquell 12 descobert a la Costa Blava. Diuen que el disc nou està influenciat pel seu col·lega Ty Segeall, igual ve d’aquí que em faci una mica més de mandreta. Però tinc mogollón de ganes de veure’l en directe. Per mi és un dels fixos del festival.
Sun Kil Moon
Sun Kil Moon tocarà a l'auditori. De ben segur els del Primavera li devien dir a en Kozelek de venir a tocar a Barcelona, al Festival, i es deuria recordar de les darreres experiències; deuria projectar mentalment el passat barrejat amb un escenari a l'aire lliure a tocar de la platja de Barcelona i deuria pensar "com faig callar tota aquesta gent". Sun Kil Moon toca a l'Auditori del Fòrum i millor notícia no podíem tenir. Els que l'hem vist a les distàncies curtes (l'Helio mateix) sabem de què és capaç amb la seva veu i quan la projectem mentalment al futur a l'auditori se'ns escapa un somriure com de glaçó entrant a un cafè sol bullint a ple sol.
Twerps
Aquí tenim part de la quota indie-pop d’aquest Primavera Sound. El disc que han publicat aquest any Range Anxietyés segurament l’elapé forani que més he escoltat aquest primer mig any. Delicats i melòdics però amb un punt molt divertit i plens de referents vuitanteros –“Dreamin” és, per força, un homenatge directíssim a “Love goes on” dels seus compatriotes The Go-Betweens–, els Twerps tenen potencial per oferir altes dosis de pop del que importa: “Simple feelings”, “New Moves” o la deliciosa “Back to you” –totes del seu darrer disc– són cançons meravelloses i que tinc moltes ganes d’escoltar en directe. Que no els importi amb qui es solapen (ara mateix no tinc ni la més remota idea), vagin a veure’ls.
Viet Cong
Va haver-hi una vegada un grup anomenat Women. Una excepcionalitat de grup. A la gira que els havia de dur per primera vegada a Barcelona es van dissoldre irremeiablemnte per problemes interns. Dos dels integrants han format Viet Cong que no és tan atractiu com Women però segueix supurant tot el talent latent de la banda primogènia. A més toquen al Fòrum i a l'Apolo: és un must com per veure'ls els dos cops.
Belle & Sebastian
Belle & Sebastian han posat la paciència dels seus fans a prova de bombes. I finalment ho han aconseguit: són una merda de grup, una paròdia, i n’Stuart Murdoch ha deixat de fer gràcia (“aquel lánguido cantante pop”, que diria l’Amat) per convertir-se en un imbècil integral. Els dos darrers discos –i si m’apures, els últims quatre– són una infàmia indigna per tot allò que va ser –i sobretot, representar –Belle & Sebastian. És un grup absolutament acabat. Dit això, si en Murdoch és idiota, jo ho soc com deu mil vegades més, perquè malgrat ja no me la colin en disc (no penso gastar un euro més en res que hagin publicat a partir de l’any 2000) en directe els seguiré anant a veure. Ja sense la il·lusió de fa uns anys, però sí amb aquella emoció, petita però intensa, que t’agafa a l’escoltar “Sleep the clock around” i tantes d’altres cançons majúscules, eternes i antigues, en directe.
Thee Oh Sees
Són un clàssic a les llistes, els pocs cops que han vingut a Barcelona se n'ha parlat com la joia inpepinable a veure. Duen ja una carrera a les seves espatlles com per tatxar-los de joia. La prolífica i eficient trajectoria els ha dut a aquest darrer disc, Drop en que es superen donant un nou i sorprenent gir al garatge més àcid i contemporani de l'actualitat.
The New Pornographers
Els canadencs són el meu supergrup favorit del món. Penso, o vull pensar, que les meves bandes preferides de pop estan formades, majoritàriament, per bones persones –clar que també hi ha casos con en Mark Kozelek o el Morrisey, irritables i maleducades a més no poder –i en el cas de The New Pornographers no en poden tenir més pinta. Qualsevol cosa on hi hagi la Neko Case i en AC Newman es sinònim de meravella, sinó segueixin ambdues carreres en solitari o els seminals Zumpano de Newman (que eren els millors). Des de el primer disc (Mass Romantic) són un fixe del power-pop escola Weezer i indie-rock dels noranta. Vénen al Primavera Sound a presentar el seu darrer Brill Bruisers, que no ens enganyem, no és el seu disc més reeixit, però la seva col·lecció de temes majúsculs – “Twin Cinema”, “The Slow Descent into Alcoholism”, “The laws have Changed”, “Use it”, “Sweet talk Sweet talk”, "Crash years"- asseguren festa de la bona. Imprescindibles.
Swans i Shellac Of North America
Swans i Shellac haurien de ser assignatura obligada a les escoles. La darrera aposta és pels clàssics Shellac que no es cansen de repetir setlist i pels Swans, que amb banda o en Michael Gira en solitari ja conten amb forces aparicions al festival. Els primers amb el post hardcore de tota la vida, el d'escola, el més intens i controladament visceral; el segons amb tota la foscor i densitat posada sobre la graella. Dues experiències úniques que ajuden a entendre què és això de la màgia de la música.
Fotografia de portada:Arxiu
Text: Jordi Garrigós i Lluís Huedo
Correcció: Raquel Molina