Qui més o qui menys ha escoltat o és fan de
Yo La Tengo, però segur que hi ha moltes anècdotes suculentes que ens han passat per alt. Per exemple, sabies que l’
Ira va fer el text de la contraportada del primer llançament dels Bad Brains? O que la família de la
Georgia regentaven la productora indie que feia la competència a les pel•lícules d’animació de Walt Disney? I si et digués que aquest llibre t’explica no només la història de Yo La Tengo, sinó també la de
The Feelies, Sneakers, The dBs, Los Bongos, Individuals, Information, Antietam o
Christmas? A més de tot de detalls ben nodrits sobre
R.E.M., Black Flag, Soundgarden, Sonic Youth, Nirvana, Lampchop, Half Japanese i molts altres grups sants de la nostra devoció. Espera, que si encara no t’he convençut, també hi ha els orígens de The New York Rocker, Matador Records, el Lollapalooza, Pitchfork, i sí, el beisbol a Hoboken, que és un dels detonants que
Yo La Tengo portí aquest nom i tingui moltes referències amagades i relacionades amb aquest esport. Una bíblia que explica la creació i l’èxode del moviment indie internacional, tal com el coneixem, amb el punt de partida d’un grup que ha tingut prop d’una quinzena de baixistes i més d’una desena de discos.
L’autor de la magna suma de referències no és altre que en Jesse Jarnow, periodista musical que escriu per
The Village Voice, The Times, Rolling Stone i
Spin. Entrevistar-lo a ell era quasi com parlar amb qualsevol dels tres músics. Per tant, hem aprofitat l’oportunitat perquè ens expliqui l’experiència personal d’escriure la biografia i com va connectar amb la banda. També com ha arribat al periodisme musical, perquè en el llibre dóna moltes pistes de com l’Ira mateix s’ha vist avocat a aquest tipus de professió. Afegim una playlist amb totes les cançons de
Yo La Tengo que apareixen al llibre (sí, per ordre! A manera de geek!) perquè us sigui més amena la lectura. Som-hi!
En el llibre, expliques que des que l’Ira era petit tenia una innata curiositat analítica molt característica dels periodistes (com la seva primera carta a The Monkees amb algunes preguntes per a la banda). Tu com vas descobrir la teva vocació? Tens alguna anècdota divertida al respecte?Això depèn de com defineixis la meva vocació, però vaig descobrir el periodisme quan tenia 7 o 8 anys i el meu pare va portar a casa una fotocopiadora per al seu estudi-oficina. Havia estat escrivint en diaris des de feia uns quants anys, i sempre havia volgut ser escriptor, però la idea de poder fer còpies dels escrits i compartir-los amb la gent va ser molt radical. Crec que quasi al moment vaig començar a fer petits fanzines i periòdics. Amb un amic en vam fer un de videojocs que es va vendre a la llibreria local.
També menciones que la primera incursió de l’Ira al periodisme musical va ser una ressenya de Singer Not The Song de l’Alex Chilton. Quina va ser la teva primera ressenya? A on la vas publicar?De cap manera va ser una incursió seriosa en el periodisme musical, però quan tenia prop de 14 anys, la meva escola va dissoldre el diari escolar, així que vaig començar a fer el meu propi. Estic segur que devia haver escrit sobre música molt abans, però crec que la primera ressenya pròpiament dita va ser sobre l’
Incesticide de
Nirvana i possiblement va sortir en aquesta publicació.
Com a periodista musical, què t’agrada llegir? Què ha de tenir una entrevista o una ressenya perquè et cridi l’atenció? Majoritàriament, la bona escriptura és la bona escriptura, i no importa quin sigui el tema. Però referint-nos als textos de música, el que m’atrapa són els treballs que clarament es prenen a ells mateixos seriosament, d’alguna manera, tant sigui en la reflexió crítica o amb perspectiva històrica, i que sigui entretingut en algun aspecte que digui coses interessants sobre la música; o a vegades tan sols escollint un tema del qual no hagi llegit enlloc més. Llegeixo bastant sobre música, més notícies i investigacions històriques, i menys ressenyes de les que estava acostumat a llegir. També llegeixo més sobre moltes altres coses que no tracten de música, aquests dies també n’exploro moltes a través de Twitter. A la vegada, sóc un gran consumidor de llibres. Des de fa un temps, la majoria són recerques per al meu nou projecte sobre la història de la psicodèlia underground a Estats Units, però també m’agrada la ficció, les novel•les gràfiques, els estudis acadèmics, qualsevol cosa creativa amb la qual tingui una perspectiva única.
![]()
Com recordes el teu primer concert de Yo la Tengo? Qui te’ls va recomanar o amb qui hi vas anar? Algun detall memorable d’aquell primer directe? El meu primer concert de
Yo La Tengo va ser completament accidental. Era durant el meu primer any d’universitat i estava visitant un amic al nord de Nova York, en part motivat per un gran festival de primavera que feien a la seva facultat i en el qual recordo que actuaven diverses dotzenes de bandes. No estava familiaritzat el més mínim amb la música de
Yo la Tengo, i només recordo borrosament veure 10 minuts del concert, en els quals crec que l’Ira estava tocant el petit segon set de bateria. Vist des de la perspectiva de
Yo La Tengo, no devia fer gaire que havien publicat
I Can Hear the Heart Beating As On, encara que en aquella època jo no sabia res d’això. Principalment, recordo aquell dia perquè va ser també el meu primer concert de
Sonic Youth, banda de la qual havia sigut un gran fan des de feia 5 o 6 anys, però que mai havia pogut veure en directe. Aquella nit, van obrir el concert amb unes quantes peces espaiades i sorolloses pertanyents a les seves sèries d’improvisació SYR, va ser un moment molt crucial de la meva experiència musical. Així és com principalment rememoro aquell dia. El meu primer record real d’un concert de
Yo La Tengo va ser al Lincoln Center, no gaire després que m’hagués mudat a Nova York, quan ells interpretaven els resultats de la seva participació a
Sounds Of Science, els màgics documentals submarins d’en Jean Painleve. Va ser memorable perquè va ser totalment embriagador.
Què vas dir en els primers escrits que vas fer sobre Yo La Tengo? La teva opinió ha canviat o evolucionat des d’ aleshores?Fragments del que vaig escriure en el primer text de
Yo La Tengo han acabat posats dins "Big Day Coming", part d’un article de portada que vaig escriure per a la revista musical experimental
Signal To Noise, de quan vaig veure la banda tocar en una de les jornades benèfiques de la WFMU. No crec que la meva opinió hagi vacil•lat el més mínim des que vaig connectar per primer cop amb la seva música fins que vaig aprofundir i em vaig submergir en la seva discografia i vaig posar el nas en tot allò. Probablement, als meus primers escrits, ja donava importància a la seva música i al món del qual formaven part, als seus arranjaments, als seus punts de referència, la personalitat que tenien com a banda; un procés que m’ha portat directament a escriure "Big Day Coming", perquè hi havia tots aquests aspectes diferents d’aproximar-se a la música i al grup.
Algun cop havies imaginat que escriuries la seva biografia o va ser una grata sorpresa quan va passar?No va ser una sorpresa immensa, perquè va ser un procés gradual el que em va portar a escriure el llibre, molt ben encoratjat pel meu agent. Crec que potser va ser una espècie de sorpresa el fet que l’Ira, la Georgia i en James diguessin que sí i estiguessin d’acord de participar, però inclús això va ser un procés gradual. De moltes altres maneres, no obstant això, continua sent una gran sorpresa que m’hagi posat a escriure la seva biografia! Ara mateix, mentre escric això, no em puc creure realment que hagi acabat escrivint un llibre sobre
Yo La Tengo.
Si poguessis triar, quina altra banda t’agradaria documentar d’una manera tan extensa? Aquesta és una resposta tant fàcil com difícil. Moltes de les meves bandes preferides ara mateix ja tenen llibres, el que significa que hi ha menys oportunitats de documentar-les a fons, perquè ja ho han fet. També hi ha infinitud de formacions i músics que m’encanten a qui no han escrit biografies i tinc l’ull posat en uns quants, però crec que em contindré d’explicar-ho, si no t’importa. Tant de bo algun dia pugui escriure una o algunes d’elles.
Espero que sí, ja tinc ganes de llegir-les! Ara que has tingut l’oportunitat d’entrevistar individualment cada membre del grup, com descriuries les seves personalitats? Qui estava més disposat que l’entrevistessin i quin tipus de contingut era més rellevant per cadascú o hi va posar més èmfasi?
Tots tres són intel•ligents, divertits, gent encantadora per parlar-hi, excel•lents narradors, diferents però d’una manera igualment genial, i vaig gaudir immensament de la seva companyia. No puc dir que cap d’ells tingués més ganes de ser entrevistat. L’Ira, especialment, tenia una memòria astoradora, potser més que ningú que hagi conegut; i era un col•leccionista de vinils molt diligent, així que va ser de gran ajuda per reconstruir parts de la cronologia. Més enllà d’això, no rec que cap emfasitzés diferents aspectes de la seva història, encara que la Georgia va ser generalment bastant fiable per una devastadora, rematadament irònica idea dels fets. En James també tenia una memòria molt detallada i una perspectiva lleugerament externa de
Yo La Tengo, perquè no s’havia unit a la banda fins després de 10 anys de la seva existència.
![]()
Trobo molt respectuós que no divulguis informació de la seva vida íntima. Va ser per petició seva o per decisió pròpia?Principalment meva, però completament avisat per l’opinió que en tenia com a persones i la meva aproximació històrica d’ells com a matèria. Si hagués passat uns anys enrere, probablement els hauria insistit cap a direccions més personals i crec que ells hi haurien estat d’acord. Però hi va haver un o dos aspectes en els quals no van voler aprofundir durant les entrevistes i així m’ho van dir. I va estar bé, també. Tots tres són realment complicats i opino que això es transmet clarament a les seves cançons. Tal com explico, hi ha molt per llegir entre línies i, espero, que si el llibre es llegeix mentre s’escolta la música i les lletres de
Yo La Tengo, realment es revelarà molt contingut de les seves vides personals.
Quan parles de la primera gira europea de Yo La Tengo, dius que van tenir una càlida acollida (exceptuant a Gran Bretanya on tenien una escena molt consolidada). Quin creus que és el motiu? Potser és l’exotisme de les bandes americanes al vell continent? O pot ser que el públic d’Europa estava més preparat? M’és complicat de respondre, sense ser europeu, però suposo que en part és perquè van ser capaços d’escoltar
Yo La Tengo simplement com si fos una banda americana i no com a part d’un moviment més ampli. Crec que quan el 1987 actuaven a petits pobles d’Alemanya, els
Yo La Tengo tenien més carta blanca que a casa, on la xarxa d’indie rock ja estava molt establerta. Crec que l’exotisme també va influir-hi, però m’agrada pensar que aquestes primeres i entusiastes audiències europees estaven potser sentint una versió més clara de
Yo La Tengo que els seus homòlegs americans.
Expliques que ells no s’esperaven que la banda tingués aquest impacte global. Els has vist mai sentir-se incòmodes amb la fama que han guanyat, després de tants anys?Només d’una manera abstracta. En general, crec que la banda se sent còmoda amb la fama que han aconseguit. Va venir d’una manera molt lenta, i segons la meva experiència, rarament va ser intrusiva.
Perdona la meva ignorància, però quan el grup va començar la seva carrera anava paral•lela a la de la banda de la Tara i en Tim Harris. Al principi, els concerts d’Antietam tenien millor acollida que els de Yo La Tengo, però al final van ser aquests últims els que van tenir més reconeixement. A què creus que es deu?Penso que era perquè al principi Antietam eren millors que
Yo La Tengo, o potser més astoradors. Tenien dos baixistes, eren realment durs i sorollosos, i tenien la ‘no tan secreta arma’ de la
Tara Key, que era una increïble guitarrista, intèrpret i compositora. Als
Yo La Tengo els va costar molt temps trobar la seva pròpia veu. No crec que
Antietam tingués més atenció que
Yo La Tengo al principi, encara que qualsevol podia cridar més l’atenció que ells en un primer moment. Fins que els
Yo La Tengo es van convertir en els
Yo La Tengo que coneixem!
Menciones que els Yo La Tengo són famosos per les seves múltiples col•laboracions amb músics i artistes, com les festes d’Hanukkah que organitzaven al Maxwell’s. D’on ve aquesta passió per unir grans i petits intèrprets junts? Crec que el que realment dóna valor a la seva posició com a banda, és que són d’èxit com a petits i locals, i aquestes col•laboracions són una expressió d’això. Hi ha una lògica democràtica darrere de totes les petites i grans decisions creatives de
Yo La Tengo. La naturalesa de les seves col•laboracions és una important extensió d’ells mateixos.
I el seu incessant afany de tocar versions d’altres bandes? D’on ve?Crec que el motiu és que tocar versions és genial i molt divertit! Per descomptat, les versions que trien diuen molt d’ells, però també com les situen en els setlist i la manera com les utilitzen, quines es mantenen fidels, a quines afegeixen nous arranjaments, a quines ampren arranjaments d’altres persones o quines han portat completament al seu terreny. És el que han fet sempre, en totes les seves bandes. És com creen la seva música, com una continuació de les cançons que els agraden, algunes de grups que tothom coneix i altres que sembla que només coneixen ells.
No puc evitar relacionar la imatge d’en Gerard Cosloy amb altres nois de la nostra comunitat que des de molt joves es colaven als concerts i inclús portaven autoritzacions dels seus pares per entrar als festivals. Ara, estan molt involucrats amb l’escena musical actual, tocant en bandes, organitzant festivals o col•laborant amb segells DIY. Crec que a cada ciutat hi ha nois intel•ligents com en Cosloy i m’agrada com l’has retratat a la història. Quina relació tens amb ell? Com el vas conèixer? Realment tinc zero relació amb en Gerard, cap diferent de la qual pot tenir un fan del seu segell (
Matador Records) i els seus escrits. El vaig conèixer perquè vaig trobar el seu correu electrònic i li vaig escriure, i vam dinar junts. És molt accessible. Ara, la meva principal connexió amb ell és a través del seu encertat compte de Twitter
@gerardcosloy (i el seu bloc
Can’t Stop the Bleeding). Ell és un dels pocs redactors d’esports que puc tolerar!
![]()
Gerard Cosloy, fundador de Matador Records, amb Kurt Cobain.Parlant d’en Cosloy, que va començar creant el fanzine Conflict, fas una menció especial al moviment “fanzinero”. Quin va ser el teu preferit? Vas llegir o col•laborar regularment amb algun? Desgraciadament, em vaig perdre completament l’era del
Conflict, ja que vaig tenir l’edat de llegir fanzines just quan en Gerard va parar d’editar-lo, a principis dels 90. M’agradaria poder dir que vaig llegir també
Forced Exposure, però quan tenia 12 anys no era tan guai, encara que he recuperat els números antics més tard. La major part de la meva relació amb els fanzines era gràcies a una o dues publicacions que m’agradava comprar quan visitava la See/Hear del East Village, o alguns que rondaven pel meu institut. Em vaig subscriure breument al fanzine dels
Monkees que era genial. Personalment, no vaig connectar amb la infoesfera dels nois guais fins una mica més tard, i no vaig poder experimentar un munt de fanzines genials a temps real. Quan penso en fanzines, penso majoritàriament en aquells que fèiem amb els meus amics i distribuíem per l’institut. Van ser moltes hores de diversió!
Un capítol del llibre està dedicat a The New York Rocker. Quina relació has tingut amb la publicació i els seus membres?Cap en absolut, excepte quan vaig descobrir que el seu equip d’editors i la seva història semblaven formar la societat secreta darrere de molta de la música que m’agradava. Va ser un descobriment purament històric per mi, encara que jo havia treballat amb l’
Andy Schwarts, l’editor del
New York Rocker, professionalment. Gràcies a l’Ira, vaig conèixer altres exmembres de l’equip, i finalment els vaig relacionar quan estava fent la recerca per al llibre i vaig descobrir que era una de les revistes més ben escrites, editades i al dia de totes les publicacions musicals que mai he llegit.
I amb l’emissora WFMU, com va començar la teva col•laboració? Vaig conèixer la WFMU a mesura que m’anava fent gran, sintonitzant-los o no sintonitzant-los tard a la nit. Vaig convertir-me en un oient habitual quan em vaig mudar a Brooklyn el 2001, meitat per
Yo La Tengo, meitat per les bandes, que anaven acabant a l’esfera de la WFMU. El 2008,
Signal To Noise, que era la mateixa revista que em va assignar el meu primer article sobre
Yo La Tengo, em va demanar si volia escriure sobre el 50è aniversari de la WFMU, i va ser quan vaig ‘caure profundament en el cau del conill’. Em vaig veure a mi mateix dedicant-li uns quants mesos i després començant de voluntari, i preparant el camí per aconseguir-hi un programa. Quan l’article va sortir, en Ken, el director de l’emissora, em va enviar un correu on deia “Sembla que encaixes bé aquí, t’agradaria tenir-hi un programa?” i va ser dit i fet. Encara l’estic fent! (El
The Frow Show de la WFMU).
Al final del llibre dónes les gràcies a en Paul Blanding per fer-te escoltar la cançó “Green Arrow” durant una excursió pel desert. Disculpa la curiositat, però ens podries explicar més detalls sobre aquesta experiència? Ha! Ja havia escoltat
Yo la Tengo a la universitat i estic segur que tenia un casset amb el “I Can Hear the Heart Beating as One”, tot i així encara havia de fer el “clic”. Durant l’època en la qual em vaig graduar, el meu estimat amic Paul i jo conduíem camp a través junts i posàvem música per acompanyar la posta de sol. Una nit, la seva elecció va ser “Green Arrow” mentre conduíem pel desert amb el crepuscle més gloriós que mai he vist, acompanyats per la banda sonora del suau soroll dels grills i les atmosfèriques línies de guitarra. És una de les meves memòries favorites de tots els temps.
"Big Day Coming, Yo La Tengo i el auge del indie rock" de
Jesse Jarnow està publicat en castellà per
Libros del RuidoFotografia de portada: ArxiuText:Aïda CamprubíCorrecció: Montse V
