Quantcast
Channel: Gent Normal
Viewing all 1519 articles
Browse latest View live

DETAKON: EL CERVELL DE L'ESTOMAC, I L'ESTOMAC DEL CERVELL

$
0
0

Personalment, Detakon va començar a existir el juliol de l'any 2010, quan van organitzar el festival de dos dies "Así No Hay Quien Baile". Hi vaig anar atret pels noms més coneguts del cartell (Tu Madre, i uns Bèstia Ferida que van oferir el millor concert dels quatre o cinc seus que vaig veure mentre estaven en actiu), i vaig acabar amb el cap explotat (quasi també literalment) per Plonk-Moist, la banda més audaç i extrema que he vist en la meva vida (amb dir-vos que la seva música era una successió d'acoblaments...), i seduït per l'embruix sonor, misteriós i alhora visceral, d'un dels grups del col·lectiu, Les Yeux Sans Visage, que a dia d'avui s'anomenen Ojos Sin Rostro, i han introduït el flamenc al seu univers propi (guitarra espanyola i calaix a la seva actuació al Caudorella d'aquest any). Precisament la mutació de LYSV/OSR és representativa de l'evolució del propi Colectivo o Familia (espereu-vos a les preguntes del final de l'article) tant a nivell artístic com emprenedor (qui els hi havia de dir llavors que acabarien coorganitzant concerts de Sightings, Sir Richard Bishop, i Excepter, o gaudint d'una residència mensual a un local de Barcelona -Lupita del Raval-), influenciada per les seves experiències personals i fins i tot la seva situació sentimental (Dania Shihab i Judit Jimenez varen col·laborar o hi col·laboren activament, havent sigut la primera fins i tot membre oficial). Per tot això, Detakon és la vida (i, el seu 50%, VIDA). Ara, acaben de complir cinc anys d'existència (el passat 21 d'agost), i ho celebraran divendres 12 de setembre amb una tarda-nit de concerts a Hangar.

A més, el cartell que han organitzat per a la seva festa és d'una coherència aclaparadora. Alhora que reuneix noms presents en algun moment -o diversos- del seu lustre de trajectòria (des de la tenebrosa foscor noise i ambiental de C-Utter fins al folk rock desarranjat de Germán Carrascosa y la Alegría del Barrio, passant per l'electrònica sintètica i de vellut de Niño, el garatge brut, brut, brut d'Ultratomba, l'industrial contundent de Sedcontra -aquí amb el seu original projecte de manipulació sonora dels sons guturals de fel·lacions extremes, "Aural Irrumatio"- i les ballables i vuitanteres-noranteres sessions de les Bulbasaur Selectors) o que podrien haver-ho estat i segurament ho seran en un futur (vessant experimental i performance: Agnès Pe,Sara Fontán,Jaume Ferrete,Laura de Díaz & Carlos Carbonell -Internet2-, i R. Marcos Mota; vessant electrònica: Ivy Barkakati i DJ Shak; vessant pop: Imperio), dóna al públic una nova oportunitat de descobrir propostes encara massa desconegudes, que fan bona la  dita clàssica: si fos guiri, li farien molt més cas.

La jornada tindrà com a punt culminant i molt especial la sorprenent aliança entre els components de Detakon i l'inquiet cantaorNiño de Elche, a qui ja van organitzar un (superb) concert a la ciutat el darrer mes d'abril. I a Univers.



Aprofitant que estan d'aniversari, i com ja vaig fer amb els meus estimats Ojala Estë Mi Bici, vaig preparar sis preguntes per als seus components (una per any d'existència, i una sisena com a brindis pel seu futur), donant com a resultat un gresol de respostes ric en matisos, estats d'ànim, alguna contradicció, i, sobretot, informació que dins la complexitat humana de cadascú, Larry i Víctor van esdevenir per naturalesa xerraire pròpia portaveus del col·lectiu, mentre Cristian i Dani van aportar, respectivament, pinzellades de pragmatisme i rauxa.


01. Per què Detakon? I per què Larry Rodriguez, Víctor Ginesta, Cristian de Sucre, Dani Cardevore, i, llavors, Ana Jordán junts?

Dani Cardevore: Cuando era yo apenas un moco, a mediados de los 90, mi hermano mayor Larry hacía sesiones y compilaba 'tracks' claves en cassetes. Ahora son la mayoría ediciones perdidas en el tiempo, Larry las bautizaba con el nombre de DETAKON.

Larry Rodríguez: Cuando tuvimos claro que queríamos comenzar a editar nuestros propios discos y a entrar de lleno en la organización de conciertos, en la primavera de 2009 (aunque, antes de la fundación de Detakon, Ana y Víctor ya andaban metidos en líos trayendo grupos), cuando se empezó a comentar como podríamos bautizar todo eso, les propuse adoptar el nombre Detakon, que existía desde mediados de los 90 y que venía a ser la marca o la firma-sello que les ponía a las cintas que grababa a mis amistades. Principalmente eran recopilatorios y más adelante sesiones, algo que nunca he dejado de hacer y me encanta, sobre todo cuando va dirigida y pensada para una persona en concreto. Recuerdo que esperaba encontrar argumentos en contra o a alguien soltando un nombre brillante, imposible de rechazar pero sinceramente me alegró mucho que a todos les pareciese bien. Detakon se refiere a los tacones de los zapatos, a las pisadas (de ahí nuestra imagen que viene a ser la huella de un zapato de tacón alto), al zapateado… Pero me gustaba más la palabra en sí, con la k en medio y sin acento aunque se pronuncie. Suena bien.

Víctor Ginesta: Por extraño que pueda parecer, el germen de Detakon fue una solicitud de amistad a través de Last FM entre Larry y yo. Era a mediados de 2007, y a pesar de nuestra diferencia de edad -yo no tenía ni 20 años y Larry se acercaba a los 30-, y de ser tan parecidos como un huevo y una castaña, sintonizamos muy rápido: primero a través de mensajes privados y luego en persona. (...) El caso es que nos conocimos al cabo de unos meses, en octubre de 2007, cuando le invité a un concierto que organizamos Ana y yo en NIU: tocábamos Murders [In The Rue Morgue] y el laudista Jozef van Wissem. Nos caímos de maravilla y durante un tiempo nos encontrábamos en conciertos, e incluso a veces le hacía de agenda de bolos 'molonguis'. Él seguía hablando de sus hermanos y nos moríamos por conocer a esos chalados a los que no paraba de mentar, pero lo cierto es que no conocí a Cristian hasta marzo de 2008 cuando vino a ver un concierto de Murders.

Larry: Cuando se dio la oportunidad fui a ver el proyecto que formaba con Ana en aquella época, los irrepetibles the Murders In The Rue Morgue, la mejor y más desconocida banda joven barcelonesa de su tiempo. Enseguida les conté a mis hermanos sobre todo lo bueno de Murders y que tenían que conocer a Víctor y Ana.

Víctor: Al último que conocí fue a Dani, en una barbacoa que organizó Cristian en mayo de 2008 en Cambrils, a la que nos invitaron a Ana y a mí.

Larry: A finales de 2008 nos vimos viviendo juntos en Barcelona los tres hermanos, Cristian, Dani y yo por avatares del destino. (...) Al compartir casa decidimos alquilar un local de ensayo para poder tocar alto y ensayar, cosa que no hacíamos a menudo. (...) Finalmente el local de la Verneda lo alquilamos entre los cinco sobre febrero de 2009 y a parte de aprovecharlo con Murders y Ojos, ya se estaban gestando Isards, el grupo que formaríamos entre todos.

Víctor: Aunque ya había motivación, el inicio de los ensayos fue casi fortuito: a veces nos encontrábamos porque ambas bandas queríamos hacerlo el mismo día. Al poco empezamos a tocar cada vez más a menudo y a compartir cada vez más tiempo libre. ¡En ocasiones tocábamos 2 o 3 veces por semana en sesiones de hasta 3 horas casi sin parar! Fueron esos meses los que forjaron Detakon, nos dimos cuenta de que estábamos muy cómodos juntos, y esa sinergia que había con Larry se extendió primero con Cristian y al final con Dani.

Larry: [N. del R.: el 21 d'agost del 2009] Montamos una fiesta de cumpleaños para Dani con conciertos y dj’s en el Tube II, donde tuvimos el local de ensayo durante dos años y donde celebraríamos varias fiestas. Con esa primera edición, el E.P de debut  Isards y el cumpleaños de Cardevore, nació Detakon.

Víctor: La excusa fue que nuestro amigo Piero La Rocca -una figura recurrente en estos primeros meses, con quien Murders habíamos improvisado, y que ya estaba en esa definitiva noche de Pain Jerk [N del R.: una de les primeres nits on es van trobar tots cinc membres fundadors, i en la qual van decidir llogar un local d'assaig] - nos había invitado a tocar al Scrusci, el genial festival de música libre y experimental que organizaba en Sicilia. Fue entonces cuando bautizamos a nuestro grupo como Isards y a nuestra alianza como Detakon.

Cristian de Sucre: Todo estaba montado para que nos conociéramos, y así fue. Como nuestras propuestas artísticas eran poco comunes, decidimos formar Detakon para expresarlas.


02. L'any 2013 vau passar de fer-vos dir Colectivo a Familia, evidenciant que la vostra relació interna s'havia tornat més profunda, tot i que sigui força comú que la gent que forma part de col·lectius se n'afarti o caigui en rutines amb el pas del temps. Què us impulsa a seguir endavant amb una il·lusió cada cop més enfortida?

Víctor: A pesar de que nuestro nombre sea Detakon, nuestra situación formal siempre ha sido muy parecida a la de una familia, ahora y siempre. (...) A ellos les considero familia, porque son tantos los momentos, emociones, sueños, alegrías, proyectos y decepciones que hemos vivido juntos, que no podría ser de otra manera. Son muchas cosas. Así que aunque a veces discutamos y riñamos, lo que hay es algo muy fuerte. Para mí es claramente más que una amistad y mucho más que la gente con la que comparto un sello y proyectos musicales.

Larry: Esto desgasta bastante. Hemos discutido muchas veces y por muy diferentes motivos (piensa que durante tiempo fuimos una pareja y tres hermanos y ahora somos cuatro hermanos y colaboradoras que son familia), pero como esto nos apasiona y nos conocemos muy bien, creo que año a año vamos mejorando todos como equipo.

Cristian: En realidad, fue Larry que le dio por cambiar el nombre en Facebook, por el tema de que te obliga a poner dos palabras. Nosotros somos Detakon, a secas.

Víctor: (...) en 2013 o 2014 han habido más conciertos (...) hemos tenido algo más de facilidades en cuanto a tiempo, disponibilidad de espacios ya que hemos ganado en confianza organizativa. Sabíamos que íbamos a montar algo y que no iban a venir únicamente 5, 10, 20 o 2 personas como al principio. Eso sí que quemaba un montón. En realidad, ganar esa seguridad de que las cosas podían ir bien ha compensado muchos otros desgastes, como que pasáramos de seis a cuatro miembros cuando Ana y Dania se desvincularon, o las ocasionales tensiones y escaramuzas entre nosotros. Todo esto suma, y es un esfuerzo grande que solamente se puede pagar con la moneda de las experiencias, el cariño y la ilusión.

Larry: Detakon siempre ha sido y será algo de todos nosotros, nuestro cajón, allí desde donde tramamos, proponemos y trabajamos codo con codo. Al fin y al cabo siempre quise dedicarme a esto y hay que apechugar con lo que venga, las sensaciones gratificantes se zampan todo lo demás.

Cristian: Aún no hemos caído en rutinas, y si caemos, adiós muy buenas. No me he metido en esto para que se vuelva otra rutina. A mi lo que me impulsa a seguir con ello, es toda la música que tenemos que mostrar.

Dani: Seré clar com les aigües de Perth. La vida cobra molts de sentits a l'hora d’estar ficant tot el meu cor a Detakon, són sentits de la vida que em fan ser immortal. Els sentiments, crec que es això. Pots experimentar-los tots a un grau de puresa al seu estat màxim.


03. Després de cinc anys dins la selva de la música en viu a Barcelona i l'organització de concerts, ja teniu experiència en la matèria. Quines de les sorpreses agradables i desagradables que heu tingut des que vàreu començar destacaríeu?

Larry: Sobretodo haber conocido a gente fantástica con la que hemos ido estableciendo una red de conexiones que ha ido creciendo y fortaleciéndose año tras año y por varios puntos del planeta, de la que nos beneficiamos todos en forma de proyectos comunes, giras, ediciones, conciertos, promoción, hospedaje, trabajo, ayudas o cariño.

Víctor: Nos han hecho aprender y crecer mucho. (...) Se forjan complicidades muy especiales, y eso es impagable.

Dani: La més agradable va ser la primera festa Detakon, on es va celebrar la meva festa SORPRESA d' aniversari. Aquell dia em tocava treballar, al sortir de la feina amb presa, eren les 19:00 i encara tenía que pasar per el Tube II a recollir els meus intruments, ja què suposadament tocava a Mataró a la nit. Però, al arribar a la porta del Tube II, sentía rere la porta el tema “Ring of Fire” de [Johnny] Cash, aquell tema significa molt per a mi. Aleshores, va ser en aquell moment, al obrir la porta ,i…

Víctor: Sé por donde vas, y también han habido sorpresas negativas y cosas que a veces te sacan un poco de quicio: la escasez de espacios en los que puedas montar eventos con unas buenas condiciones y sin pagar ciertos peajes; lo difícil que es a veces que los medios te saquen las propuestas; la miopía y cerrazón de algunos de ellos hacia las músicas arriesgadas y hacia las promotoras minoritarias (en comparación con lo mucho que se desviven, por un lado, por los paladines de una cultura más empresarial y corporativa, y, por otro, por el 'indie' más políticamente correcto y aledaños; dos cosas que taponan y complican que podamos alcanzar al público potencial de ciertas propuestas); las dificultades para hacer que cosas como éstas sean algo sostenible sin pasar por ciertos aros por los que no queremos cruzar, o la inexistencia de espacios en los que puedas montar una fiesta hasta las seis de la mañana en la que los cubatas se vendan a un precio decente. Pero quiero decir todo esto con la boca pequeña, porque son cosas que debía comentar y no se podían pasar por alto, dado que están ahí, pero tampoco quiero darles una importancia capital. O sea, es verdad que molestan, pero tampoco te han de paralizar y también es cierto que ahora, al menos para nosotros, muchas de estas cosas han cambiado para mejor: hay más espacios que nunca que nos permiten hacer cosas con una relativa facilidad, y es de agradecer la existencia –o resistencia- de locales como La Lupita, Freedonia, L’Antic Forn, Miscelánea, Hàngar, a los que estamos muy agradecidos. Asimismo, cada vez hay más gente que se interesa por lo que hacemos y las redes sociales han facilitado muchísimo la difusión, al tiempo que también hay más medios que nos hagan caso. Todo eso hace que vea el vaso medio lleno.


04. Parlem dels vostres propis projectes musicals (Ojos Sin Rostro, VIDA, Cristian de Sucre, Gattopardo, Jaco...): quines novetats de directe o discogràfiques teniu preparades per als propers mesos?

Víctor: Hay varias cosas: espero que VIDA grabemos este septiembre nuestro primer disco, algo que me hace una ilusión increíble, ya que nunca he grabado en estudio y VIDA para mí es casi como mi hijo. Nuestro mes no se acaba aquí, porque el día 29 telonearemos a CAVE en Almo2bar. Huelga decir que me muero de las ganas… (...) Como Detakon, el día 12 organizamos el festival en Hangar, y el día 18 tendremos a los grandes Shearing Pinx en La Lupita del Raval. Pero bueno, no puedo finalizar esta pregunta sin decirte lo contento que estoy de que el día 12 vayamos a tocar con alguien como Francisco Contreras, a.k.a Niño de Elche. Buf!

Cristian: En mi caso, estoy centrado en una nueva banda con gente de dentro y fuera de Detakon. También tenemos en mente grabar el disco de Ojos sin Rostro

Víctor: A medio plazo quiero avanzar mi proyecto en solitario y solidificar el grupo de que acabo de empezar con Cristian, con el que llevamos tres ensayos y ya tenemos algunas canciones perfiladas.

Larry: Ojos se encuentran en un momento complicado. Después de anunciar que íbamos a grabar el segundo disco todo empezó a irse al garete. Llevamos tiempo dándole vueltas al asunto y parece que ninguno de los tres estemos cómodos en esta dinámica, pero me gustaría hablarlo con mis hermanos, ver dónde estamos y dónde queremos ir.  (...) De Isards tenemos un cuarto disco grabado en 2012 inédito que nos gustaría sacar en casete, diría que es de los mejores y suena muy bien, todos en directo, sutiles o rabiosos según la hora. Comentábamos la idea de hacer una caja o cofre con cuatro casetes con los respectivos discos del grupo. Jaco: después de un tiempo de trabajo en las sombras, he comenzado a hacer conciertos. Ahora me apetece tocar y probar, recortar, mutilar o acelerar mis nuevas viejas canciones y estoy contento con los resultados. (...) Estoy trabajando en material nuevo y a la vez puliendo las demás canciones, preparando sobretodo los directos en este momento. Llevo tres conciertos por ahora muy especiales, nunca había actuado solo.

Dani: Gattopardo ara torna a ser Cardevore. O $DVORE. Está investigant-se a si mateix, jugant amb les seves joguines a diari, al seu estudi, a Cabanya de Gran Via. El 13 d'octubre marxo un temps a Oakland, California. Com a detectiu de la vida i com a Cardevore. De moment, ja tinc un concert programat per al divendres 24 d'octubre, a una festa de HALLOWEEN, a una casa preciosa de color blanc a San Leandro, a tan sols 15 minuts d’Oakland.


05. Per a anar acabant, un clàssic: si haguèssiu d'escollir una sola de les vetllades que heu organitzat, ¿amb quina us quedaríeu? M'agrada mullar-me també en aquest tipus de preguntes: jo estaria entre la de Sightings + VIDA, la d'Excepter + VIDA, i l'Así No Hay Quien Baile.

Víctor: Estoy bastante de acuerdo con los que mentas. Precisamente, el Así No Hay Quien Baile lo recuerdo apoteósico, fue algo muy especial porque juntamos a toda una generación de artistas que, a pesar de tener cada uno su estética y sonido, trabajaba con lenguajes parecidos y teníamos una actitud muy similar hacia la creación. (...) que vinieran Sightings y Excepter fue la culminación de otro de los objetivos que tenía con Detakon, ya que fue traer a dos de las pocas bandas en activo que me afectaron de una forma parecida a los referentes clásicos (...) ya que me tengo que mojar, otro que recuerdo con gran cariño es el de Caballo, Lucrecia Dalt, y Ojos Sin Rostro; el de Elsa & los Prestigio y Flamaradas; el del Niño de Elche & Raúl Cantizano o las primeras veladas con los Pier, Piero la Rocca…Ays.

Larry: Tu mismo dudas entre tres, es muy difícil quedarte una entre casi cuarenta, pero diré la fiesta de cumpleaños de Dani, la primera jarana que montamos en agosto de 2009. Fue muy divertido ver la reacción de Dani que no sabía nada cuando entró a un local lleno de viejos amigos, con cinco conciertos y varias improvisaciones por delante, dj’s y jolgorio hasta el amanecer y donde él tocaba en dos o tres 'bolos'. Actuaron Murders, Ojos, Arnau Sala, Don the Tiger, Isards y varios combos improvisados a los que se unió gente del público, amigos y músicos. Las sesiones fueron de Druidak y de la Familia por turnos. Vendrían más y tal vez mejores, pero esa noche la recordamos todos.

Cristian: El Así No Hay Quien Baile tal vez. Lo recuerdo como algo grande. También me emocioné mucho con la del Niño de Elche (lloré). Aunque todas me han encantado.

Dani: La més bonica, va ser quan VIDA va pasar per MAS CIURANA [N. Del R: no va ser un concert organitzat per Detakon]. Una casa entre els arbres, en mig del verd, on es respiren coses reals. Son mil les anècdotes. N’explicaré una: aquell día recordó que VIDAérem felicíssims. Teníem un só ideal. I totes les persones i animals érem comunió, feia molt de fred, però teníem el foc encès. Ja era la última cançò, “crees que ya he dejado de sufrir….?” [N del R.: vers d'una cançó de VIDA], i tot i tothom saltava pels aires, vaig agafar del terra el meu 'sinte' Korg X5D i a cop de tambor “¿crees que ya no duele?” [N del R.: el sintetitzador va caure a terra i es va trencar]. El matí següent necessitava el 'sinte' per a fer un concert vermut al Freedonia amb Ojos Sin Rostro. Imagina't.


06. I acabem pensant en el futur: a quina banda/artista us agradaria programar en els propers mesos? Com a públic vostre que sóc, Akauzazte seria la bomba, i a Regiones Devastadas també voldria veure'ls. 

Víctor: Voy a nombrar gente a la que no he visto nunca en directo y me fliparía 'milísimo', y otra a la que hace ya demasiados años que no veo. A ver si se ponen a tiro: Disco Inferno, Brigitte Fontaine, Annette Peacock, Milford Graves, Jon Hassell, Tuxedomoon, Pram, Sagrados Corazones, Los Pirañas, Frente Cumbiero, The Dead C, Laurel Halo, Gudrun Gut, Scorn, Arsenije Jovanovic, Ultramarine, The Necks, Joelle Leandre, Oper’azione Nafta, Connan Mockasin, la peña del sello Ghost Box, Burial, 23 Skidoo, Jac Berrocal, Fushitsusha-Keiji Haino, Fka Twigs, Thomas Jefferson Slave Apartments, Dead Moon, The Bug con toda su 'crew'…

Dani: Fatima Al Qadiri
A los dos productores de FRIENDZONE
Louie C.K


Cristian: Algo inesperado!

Cartell: Clara Iris
Text: Arnau Espinach
Correcció: pendent

BOTIGUES D'AUTOEDICIÓ (per SERGI PUYOL)

$
0
0

Avuí faré un petit top 4 de les botigues més guais de llibres autoeditats en les que he estat arreu del món. Haig de dir que això és un top 4 de les que jo conec, ben segur que n'hi ha d'altres també molt xules o millors, però és que no es pot estar en tot i jo en realitat tampoc he viatjat tant...




1. Printed Matter (195 Tenth Avenue, New York)

Podríem dir que Printed Matter es l'autèntic paradís dels llibres autoeditats. Hi ha fanzins de tot tipus a dojo, però sobretot de temes artístics i fotografia. És senzillament impossible d'assumir tota la informació que emmagatzemen a les seves prestatgeries. Fins i tot hi ha una paret amb una estructura tipus arxiu, amb unes manovelles que has de fer rodar per accedir als productes. Molt boig i inabastable. Em vaig comprar, entre d'altres coses, un fanzín preciós de C.F.





2. Motto (Skalitzer Str. 68, Berlin)

Molt a prop de la mítica hamburgueseria que hi ha a sota d'un pont de vies del metro (segurament molts dels que heu estat a Berlín hi heu menjat) hi ha amagada, a dins del pati interior d'un edifici (quelcom comú a molts comerços xulos de Berlin), aquesta botiga de llibres estranys i autoeditats. Aquí abunden sobretot volums amb llom, potser no tants fanzins, però déu n'hi do, amb un ambient de llibreria normal, però amb una selecció que no ho és gens.






3. Fatbottom (c/ Lluna 10, Barcelona)

Ha arribat el moment d'escombrar cap a casa. I és que, sincerament, jo posaria Fattbotom com la número 1 pel que fa a botigues d'autoedició enfocades al còmic. Creieu-me que sempre que arribo a alguna ciutat i faig la visita obligatòria a la botiga local de còmics, fanzins, etc., encara que normalment trobo moltes coses interessants, sempre surto pensant: "Fatbottom és millor". El seu catàleg està farcit de clàssics i novetats de fanzins, sobretot de còmic i dibuixos, de tot el món. Ara, per exemple, compten amb alguns fanzins mexicans impresos en riso súper recomanables i barats, així com còpies de l'increïble Mould Map (del qual ja vaig parlar fa uns mesos). A més, la seva nova ubicació al Raval fa que sigui encara més fàcil deixar-se caure per allà qualsevol dia, sense tenir-ho planejat.






4. Desert Island (540 Metropolitan Ave, Brooklyn, New York)

Un petit paradís enfocat als còmics, fanzins i "prints" de tot tipus (serigrafies, impressions numerades, art "comiquero" en general, etc). Crec recordar que sobretot tenen una selecció d'obres nord-americanes, coses de Picturebox difícils de trobar, un munt d'autors americans dels quals no havia sentit a parlar mai, fanzins d'allà… Perquè us feu una idea: de les 4 botigues del top 4, aquesta és on he gastat més diners d'una sola compra.


Per acabar, cal dir que altres botigues com Miscelanea (Barcelona), La Integral (Madrid), Loring Art (Barcelona), La Central (Barcelona), Renate (Berlin), Modern Graphics (Berlin) o Do you read me? (Berlin) també tenen una àmplia i bona tria d'autoedició i també les recomanaria molt. No hi he estat, però ho tinc pendent: Anti (Bilbao), Artazart (París) i, per què no, algun dia, Daikanyama Tsutaya Books T-Site (Tokyo).

Sergi Puyol
(Dissenyador gràfic, dibuixant de còmics i membre dels grups Son Bou i Viva Ben-Hur).


Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text: Sergi Puyol
Correcció: Raquel Molina

LLEGIR I ESCRIURE #23 'ESTRATEGIAS SOBRENATURALES PARA MONTAR UN GRUPO DE ROCK'

$
0
0

Estrategias Sobrenaturales para montar un grupo de rock
Ian Svenonius
Any: 2014
Editorial: Blackie Books



Quan l'Ian Svenonius és a sobre d'un escenari contagia, excepte a l'Aïda Camprubí, una fal·lera difícil d'explicar. Una mena de monstre escènic, reverend del Rock i camarada heroic s'apodera dels llistons. Veure l'Ian Svenonius en directe ajuda a entendre la mística de les celebritats, per cèlebre i per veritat, de les llegendes. Quan Blackie Books va traduir el seu Supernatural Strategies for making a Rock'n'Roll Group m'hi vaig abocar directe. I encara estic trasbalsat. Aquest llibre hauria d'estar a tots els calaixos de totes les tauletes de nit de tots els motels de tots els Estats Units.

El llibre, clarament dividit en dues parts, parteix de la següent premissa: les estrelles del Rock no volen explicar la fórmula de l'èxit consistent en muntar una banda, no volen competència, així doncs, l'Svenonius pregunta les claus a estrelles del Rock difuntes.
Així doncs, l'autor s'empesca unes sessions d'espiritisme perquè les llegendes passades, Brian Jones, Buddy Holly, Jimy Hendrix, o Paul McCartney (que no està mort però es veu que passa molt de temps entre els esperits), expliquin per enrevessats sistemes de comunicació, paraules formades per espaguetis "al dente" a la paret, bombetes amb codi Morse o amb sal i pebre al terra, les paraules exactes i precises que us diria el propi Ian Svenonius si tingués un humor corrosiu i disparés amb molta precisió cap al seu propi país, cap al comerç del Rock i cap a tota la faràndula que envolta la suposada fama musical. Coincidències de la vida.



La primera part, on es succeeixen les constel·lacions de músics del més enllà, apuntala, Svenonius, què és això del Rock. Cal entendre bé què és i per què es produeix el Rock per poder-hi entaforar els nassos al bell mig de l'estrellat.
Fa palès com el Rock és i ha sigut l'eina més atractiva i efectiva de pressió del capitalisme yankee de fronteres enfora. Just per davant de les produccions de Hollywood. Els joves alternatius de l'altra banda del teló d'acer volien formar grups, escoltar la música americana del moment. Volien ser més americans.

Svenonius ens transcriu les paraules rebudes de l'altre món per il·lustrar-nos perquè se'n diu "grup" de música. Una banda, com la dels Latin Kings, amb la voluntat de pertinença i de cohesió intrínseca i separadora de tot allò aliè al propi grup.

Ens dissecciona la història de les bandes per tal de retornar-nos la capacitat d'entendre què és el que tenen d'atractiu i així poder-ho copsar en una futura banda d'èxit.

La segona part es deixa de presentacions i introduccions de cada un dels morts per desenfundar el punyal i anar a la jugula del consell de savis del Rock.
Amb una ironia molt fina i un saber estar envejable, obre en canal la indústria, de la més a la menys alternativa, de la més a la menys llunyana, per posar-nos en situació i permetre'ns agafar perspectiva de tot allò que escoltem i/o veiem.

Qualsevol amant de la música es pot sentir assenyalat i decebut amb ell mateix llegint les dures paraules didàctiques que Svenonius ofereix. Fins i tot pot caure en la depressió constructiva al adonar-se que, a la fi, muntar un grup de rock és promoure el sistema que tot sovint es vol criticar formant el grup. Ser la crítica afable permet que que el sistema s'expandeixi en forma de vacuna. El mal menor que serveix per exclamar que sí hi ha alternativa i poder atorgar la tranquil·litat als que no volen ser com tothom sense que surtin del sistema.

Però, d'altra banda, té una de les sentències més precioses que he sentit dir mai a ningú a favor de la música. Svevonius afirma que en aquests temps en què es promociona i s'enalteix l'individualisme i els èxits individuals, formar un grup i amagar-se sota un nom comú és un acte de sabotatge al sistema.

Com sempre, Amén, Svenonius, Amén.



Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Raquel Molina

ELS CAMPIONS DEL ROCK FERÉSTEC

$
0
0
TCN
Segar i Batre
Any: 2014
Discogràfica: Autoeditat
Em passa poc això d’escoltar un disc que acaba de sortir i poder cantar-les pràcticament totes. Però ja feia cinc anys de l’anterior referència d’aquests beneïts i les cançons incloses a Segar i batre s’havien anat incorporat gradualment als seus directes. De fet aquests temes m’han proporcionat, com a mínim, dues nits inoblidables: una a la festa de 10 anys de l’Associació Soroll de Vidreres; l’altra, com a últim grup del passat Sugar Fest.

Això hauria de ser el més normal del món entre els grups que es mouen al marge de les estratègies comercials: es composen les cançons, es toquen en directe, i un dia, si vaga i la cosa rutlla, es passa per l’estudi i es fot un disc. Sense presses ni pressions. Tot i que això de passar “un dia” per l’estudi no és exactament el que han fet els TCN. Aquests xicots s’han passat gairebé dos anys enllestint aquest disc. Sort n’hi ha que el resultat ha valgut la pena!

Vinga va, anem per feina. El disc comença amb "Girona", un rock’n’roll d’amor convencional que enganxa i despista, perquè no us permet fer-vos una idea de la marcianada que us espera. Llavors arrenca la veu d’en Guàrdia amb allò de "Cançons d’una nota perquè ballin els idiotes" i ja la tenim liada, un altre tall de punk’n’roll que recorda a Randy, però una mica més salvatge que l’anterior i amb un interval de música màkina (sí, sí, màkina!) que deixa ben clar que aquí tot s’hi val: sona TCN.

Ja hi som de ple: ritmes ballables, llibertat creativa i lletres de festa major. "Foc de camp"és un himne de puny enlaire contra les ciutats. Segueix "El ball de la llebre", una joia de bateria imprevisible, post-punk del que trenca turmells amb parlaments i trompetes inclosos; i "Així mai serem rics", una versió nostrada del rock fosc i de riffs accelerats de grups com The Dwarves o New Bomb Turks.

I aquí m’aturo un moment. Fa una estona que escolto, en repeat, la número sis. "Potser demà tindrem més sort", una cançó de punkrock de lírica emocionant, tan curta (minut de durada) que si et descuides se t’escapa. Pell de gallina. Continuen amb "Jep", on els espitregats de l’In-Civic (sí, ells són qui porten anys i panys tirant endavant l’In-Civic de St. Feliu de Codines) fan el que millor saben fer: potencia norantera intercalada amb instants en què en Guàrdia demostra la seva capacitat innata per lliscar sobre la melodía amb allò de “…a primera hoooora del matí”.

A la recta final una mica de punk de pagès irònic a "Moreneta"; un himne de pop punk meravellós, amb melodía i lletra impecables titulat "Respiro fort", i, per acabar, quan ja et pensaves que els tenies calats, t’ho foten tot enlaire amb "Ball boig", la cançó dels canvis de ritme impossibles condensats en un minut escàs.

Però això no és tot, en la versió física del disc (al bandcamp no ho han penjat) hi trobareu quatre temes extra: un bon regal pels que encara comprem discos. Una mica de cançó de muntanya amb la mítica "Boletaires", una versió de la ceba d’això que ara en diuen folk punk, una irreconeixible versió dels Wipers, i un acudit teatral i operístic titulat "Llocs per fer l’amor".





Fotografia de portada: Arxiu
Text: Ramon Mas
Correcció: Raquel Molina

XVè SUGAR (IL·LEGAL) FEST

$
0
0

Hi ha coses que no canvien, que es succeeixen anualment i les donem per fetes. Veiem el cartell del Sugar i pensem "goita, ja és aquí, sant tornem-hi". Però de tant en tant cal aturar-se i pensar un moment. Què feies ara fa 15 anys? Quants anys tenies? Quins eren els teus objectius a la vida? Ha canviat la cosa. Però no el Sugar, que rere 15 anyots segueix amb la mateixa o encara més bona salut, i amb la permanent voluntat de seguir muntant aquest sarau amb l'objectiu igual de clar. I això, avui en dia, és el mèrit més gran que ens poden oferir.

El MMVV és un mercat de música a Vic, però, antagònicament a les seves premises, altres ciutadans de La Plana no volen només tenir un Mercat, sinó rescatar tot allò que en un principi havia de dur la música. Transcendir la voluntat econòmica per retornar la música a on li pertoca: a la unió irrevocable dels músics amb els espectadors, on tot es confon. I de manera gratuïta, sense barra, sense intercanvi de diners.

Enguany, el cartell que proposen per anar a sota la Xemeneia del Sucre de Vic és: Mandanga, No More Lies, La célula durmiente, BULLITT, VEILS, Sictor Valdaña & check this outs, FP, Eric Fuentes, Tröpical ice land, Bonestorm, Songstore, EL MAL JA ESTÀ FET, Assot.


Noves cares barrejant-se amb les de sempre, perquè hi ha coses que no canvien, i aquest any estan d'aniversari.




Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Pablo Gerschuni

CÓMICS I FANZINES CONTRA LA DEPRESSIÓ POST-VACACIONAL

$
0
0

Hi ha qui aprofita l’estiu per devorar llibres, per encetar un totxo clàssic o per acabar heroicament aquella novel·la que durant tot l’any ha deixat a la tauleta de nit (o a la estanteria del lavabo). Però també hi ha una darrera opció, la nostra preferida que data de quan comença setembre, l’era de la depressió post-vacacional: són les lectures a temps parcial, breus i amenes, com els còmics o els recopilatoris de fanzines, que no reclamen molta atenció i que si et cau el punt, els pots obrir per qualsevol altra pàgina i no hauràs perdut el fil. Com qui diu, és plantar la tovallola per aprofitar els últims indicis de sol i de platja i encetar aquestes propostes per on et vingui de gust. Com si les vols començar pel final o llegir del revés! Aptes per il·lustradors, melòmans o curiosos. També és la millor opció pels mandrosos que no hem obert un llibre en tot l’any, i que volem complir la quota literària. Aquí les nostres preferides:



FANZINE ENFERMO
Fa uns anys estava obsessionat amb aquest fanzine. Crec que era el millor fanzine de còmic de la seva època i tots els autors eren i són un referent pels dibuixants de la nova generació de còmic alternatiu. Els arguments i estils de les historietes eren prou variades, però es deia que la majoria es caracteritzaven per un toc una mica sinistre. Uns anys després Astiberri va decidir reeditar-ho tot en aquest totxo amb els 8 números i un número extra que van fer expressament per a l'edició.  (SP)



BRIGITTE
Tot el que fa la berlinesa Aisha Franz em sembla meravellós. En castellà de moment només podem trobar Planeta Tierra, que La Cúpula ha editat recentment. Però el que avui recomanem és aquest recopilatori dels fanzines Brigitte, una història sobre una gossa agent especial que us submergirà en un món jamesbonià passat pel filtre del còmic alternatiu i surrealista. Bonic, enrevessat i supertrepidant. (SP)



THE CITY IS ABLAZE!
La Karren Ablaze i el seu equip escriuen sense cap tipus de rigor periodístic. La idea és vomitar la experiència personal, les seves inquietuds musicals i fer un bon rentat d’estomac. Segur que has sentit l'expressió “si es mossegués la llengua, s’enverinaria”, aquest fanzine és el placebo perfecte per a purgar-se. Assentats a la ciutat universitària de Leeds, fan de crisàlide de bona part de l'indie britànic i també de l'americà. No tenen problema amb enemistar-se amb els Sonic Youth, criticant-los per un excés d’actitud ‘cool’ i pel seu pas precipitat cap a una multinacional (res que no hagin fet altres grups de l'època), però també fan entrevistes brillants. Coneixem íntimament la personalitat dels grups gràcies a escrits d’estar per casa, on es veuen els tics i les manies d’uns i d'altres, on el mite cau a terra i els nostres herois es transformen en GENT NORMAL. A destacar,  l’article dedicat a com les dones van fer evolucionar el so clàssic del college rock, (Throwing Muses, My Bloody Valentine o la Jane Bromley d’AC Temple) i una entrevista a la Courtney Love, on se’ns mostra com una inspiradora riot i no com una còpia histèrica de la Nancy Spungen.   (AC)



STAMP
Stamp podria ser l’equivalent d’Ablaze a l'espanyola, si no fos per dos petits motius: un és el pop i l’altre, que la escena nacional aquí era minúscula comparada amb l'activitat que es vivia a Leeds. Mentre nosaltres fèiem mans i mànigues, els altres nedaven en l’abundància, però tenien el mateix motor, completament subjectiu, inquiet i apassionat. Ambdues publicacions daten de finals de la dècada dels 80 i principis dels 90, les dues exercien de prescriptores, preparaven combinats de bandes autòctones i estrangeres, editaven flexidiscos i tenien una fixació comú per Sarah Records. El millor de Stamp? Que està plagat de referències pròximes, com les folklòriques i les galetes Chiquilín. L'edició és molt més clara i intuïtiva. I sens dubte, el que el fa el millor aliat per endur-te’l a la platja, és el recopilatori en petit format. Si t’emportes l’Ablaze, tens més possibilitats d’acabar enterrat, i no només sota sorra. (AC)



TREASURY OF MINI COMICS, VOLUME ONE
“Treasury of mini comics” podria ser un tractat enciclopèdic sobre la creació i evolució de les publicacions DIY: el naixement d'una escena gairebé per intuïció, la creació d'una xarxa d'interessos comuns, la distribució, les desenes de micro-escenes dins la mateixa xarxa, els artistes convertits en referents, l'absorció per part d'una comunitat més gran (més mainstream si voleu) i les explosions derivades d'aquest reconeixement. El format del llibre és semblant al de l'estàndard dels mini-còmics, un A6, i en més de 800 pàgines recull cronològicament des dels primers mini-còmics sorgits a l'ombra del comix underground dels 60 fins als nostres dies, amb interessantíssimes entrevistes a alguns dels seus autors. Hi podeu trobar còmics autobiogràfics, superherois absurds, acudits sobre polles, il·lustracions malaltisses, paràboles religioses, comentaris polítics per la via del surrealisme, alguns intents de llistar i connectar fanzines i mini-còmics de tota l'Amèrica del Nord (terreny que cobreix aquest primer volum) i, fins i tot, còmics fets des de la presó. Llegit d'una tirada és aclaparador i inspirador a parts iguals. Aprofito l'espai per picar l'ullet a editorials com Apa Apa, Fulgencio Pimentel, Entrecomics, Bang! o Belleza Infinita per veure si s'animen a fer el mateix amb fanzines i mini-còmics de per aquí. Per demanar que no quedi. (QR)



THE RIOT GRRRL COLLECTION
Totes i cada una de les pàgines que formen part d'aquest llibre són tan al·lucinants que es fa difícil concentrar-se per llegir-lo. Comences un article i només acabar-lo, ja et poses a fullejar el llibre sencer per 207ena vegada. El moviment Riot Grrrl és probablement el darrer moviment musical al món occidental capaç de canviar per sempre el paradigma. Arrelat amb força dins l'escena punk i DIY, va donar una nova perspectiva al feminisme i va aportar eines valuosíssimes a qualsevol forma d'activisme cultural. El llibre cobreix des dels primers fanzines i flyers a finals dels 80 fins la gran desbandada a la segona meitat dels 90. L'ordre és gairebé sempre cronològic i molt emocionant. Des de fanzines i flyers isolats, gairebé crits en el no-res, a les connexions entre ments afins, la voluntat de crear un moviment organitzat i la posterior organització de xarxes inclusives i tot i així radicals. Tots els continguts encara tenen un valor capital: parlen de polítiques de gènere, d'auto-defensa, de no estar sola, d'escapar de nocius ideals vitals, de recolzar-se, i ho fan amb severitat però també amb humor, de forma intuïtiva els primers anys i de seguida amb concreció i voluntat de canvi. Visualment és una meravella: les pàgines dels fanzines i flyers sobre un fons blanc, un format senzill i pla on cada pàgina és plena de sentiments potents i esperit de lluita. (QR)



SHOOK DOWN UNDERZINE 1
No cal esperar que ningú els recopili perquè està passant ARA al nostre costat. Els amics del webzine Shook Down han fet un fanzine imprès generosíssim en continguts (142 pàgines!) que seran familiars als seguidors de la web i faran les delícies de qui li agrada descobrir i buscar música que no surt enlloc més. Aquesta és la seva major virtut (parlar de grups desconeguts, molts encara en plena gestació) i alhora el seu defecte més gran. El fet que hi hagi tantes entrevistes a grups que gairebé no han tingut temps de fer-se fa que part dels continguts siguin una mica farragosos, per intercanviables. El fanzine inclou un article coral sobre Kathleen Hanna i el moviment Riot Grrrl, que pot servir d'introducció perfecta a qualsevol amb una mica d'interès pel tema, donant relleu a alguns col·lectius feministes locals com ara la interessant editorial de fanzines Bombas Para Desayunar. Per mi, el millor d'aquest primer número són les entrevistes als grups del col·lectiu Hi Jauh-USB (Tirana i Gúdar): millor com més a prop. El podeu trobar a Dead Moon, Ultra Local, Bcore i Apolo Store, o contactant directament amb ells. Imprescindible. (QR)





Fotografia de portada: Fanzine enfermo
Text: Aïda Camprubí, Sergi Puyol i Quique Ramos

Correcció: Pablo Gerschuni

13 RAONS PER LES QUALS (PROBABLEMENT) MAI TINDRÉ UN NÒVIO CATALÀ (per Shaina Joy Machlus)

$
0
0

Mentre encara m’estava traient de sobre els hiverns frígids i plens de gratacels de Nova York, fa sis mesos vaig arribar a Barcelona els ulls oberts com dues taronges banyant-se en piscines on hi fa sol tot l'any, esperances de dominar tant el català com el castellà, endinsant-me a empentes en una cultura i una història tan sòlides com les seves dobles erres tot de bracet dels fantasmes d'alguns dels meus més estimats herois: Dolores Ibárruri, Lorca, Welles, Anna Murià i Romani, hosti tu... I admeto que la idea del típic català, guapo i moreno tampoc em tirava enrere a l'hora de traslladar-m’hi.

Tot i així...
Amb el poc temps que porto aquí Catalunya he aconseguit tenir una impressionant sèrie de de cites fracassades, còmiques i desconcertants. Un jardí de malentesos i lost in translations, un roser florit de “eings”. I ni tan sols tinc Tinder.

A grans trets, sóc una dona normal a les acaballes de la vintena. L'únic és que sóc americana, jueva de Nova York cosa que potser resulta ser exactament l’oposat del que és l’home català.

Evidències?
Prova núm.1: un oferiment respectuós (de generalitzacions) en forma de llista, reflexionant sobre la meva impressionant habilitat per repel·lir el cromosoma Y de Catalunya.

1. L'altra paraula “f”. Sóc feminista... Autoproclamada, absoluta, amb cabell curt i molts tatuatges.

2. No compto un missatge de whatsapp com una primera cita.

3. Gens de carn per mi des dels últims vint anys i cap intenció de canviar-ho. I no, el pernil i el peix no són verdures.

4. Estic bastant segura que sóc la dona més alta de Catalunya. Amb els meus 170cm, a Amèrica amb freqüència se'm diu baixeta (short), a Catalunya, (tots) els pantalons són shorts.

5. Donem-li la culpa al fet de créixer a base d'una dieta de comèdies romàntiques americanes, però estic convençuda que les històries d'amor no han mort. Fes-me un mixtape, fes-me sopar amb un davantal de floretes, o oblida-te'n.

6. Si un home em parla durant més d'una hora en un bar, en una festa, etc... I després em demana el meu número, espero tenir notícies seves en algun moment de les dues properes setmanes, i en algun moment abans de les 3 de la matinada. Digue'm necessitada.

7. Trobo que quasi tot és molt emocionant, molt bonic i molt entretingut. I te'n vull parlar amb molt d'entusiasme. Molaria que com a mínim fessis veure que et sents una mica igual.

8. El meu nom, Shaina, és del tot impossible de pronunciar per una llengua catalana. No Xana ni Xaina, no Xina ni Xeena. Sh-ai-na. Tant se val, Xina s'hi apropa prou.

9. M'interessa saber què sents per mi a través de la comunicació verbal i no únicament a través de telepatia mental o d'emoticones.

10. Segurament ets DJ o músic, i segurament em convidaràs a un dels teus bolos, i fins i tot em posaràs a “la llista”. Després, quan aparegui, segurament se't farà estrany i tindràs massa por per parlar amb mi.

11. Què vol dir que no t'agrada la Beyoncé?

12. Amèrica la van fundar els puritans. Nova York la va fundar Woody Allen. Som una mica estirats i molt neuròtics per allà. Cosa que vol dir que és bastant probable que la primera vegada que quedem no follis.

13. Utilitzo el meu telèfon per fer trucades de veu.


Conclusió? Una invitació per trobar-nos a mig camí. Hissem la bandera blanca del mutu acord. Et faré sopar si em promets que posaràs el meu tema preferit de Beyoncé quan punxis.

Shaina Joy Machlus (periodista, col·laboradora habitual de Tom Tom Magazine i de Markers of Barcelona. Actualment està sortint amb la seva col·lecció de clàssics de la literatura russa i el seu kit de bateria.)

---------- TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS ----------

‏13 reasons I [probably] will never have a Catalan boyfriend

‏Still shaking off the frigid, sky-scraping winters of New York City, six months ago I arrived to Barcelona-- wide eyes swimming in pools of year-round sunshine, hopes of mastering both Catalan and Castellano, squeezing myself into a culture and history as strong as it's rolling rr's, all seated beside the ghosts of some of my greatest heroes-- Dolores Ibarruri, Lorca, Welles, Anna Muria i Romani, oh my. ...And I'll admit the idea of the stereotypical dark, handsome Catalan man didn't discourage me from relocating.

‏However.
‏Within my small time here in Catalunya I've managed to have an impressively perplexing and comical series of dating failures. A topiary of misunderstandings and lost in translations, a blossoming garden of 'huh?'s. And I don't even have Tinder.

‏By most standards I'm a normal woman in her late twenties. Except I'm an American, New York Jew-- which as it turns out may be the exact opposite to the Catalan man.

‏Evidence?
‏Exhibit A: a respectful offering [of generalizations] in list form, pondering my impressive ability to repel the Y chromosomes of Catalunya.

‏1. The other 'f' word. I'm a feminist... Self proclaimed, complete with short hair and lots of tattoos.

‏2. I don't count a whattsapp message as a first date.

‏3. No meat for me for the last twenty years and counting. And no, jamon and fish are not vegetables.

‏4. I'm quite sure I'm the tallest woman in Catalunya. Measuring in at 170 cm. In America, I'm regularly called short, in Catalunya, all pants are shorts.

‏5. Blame it on growing up on a diet of American rom-com's, but I'm convinced romance is not dead. Make me a mix-tape, cook me dinner wearing some sort of flowery apron, or forget about it.

‏6. If a man speaks to me for more than an hour at a bar, party, etc and then asks for my mobile number, I expect to hear from him sometime in the following next two weeks and sometime before 3 am. Call me needy.

‏7. I find almost everything really exciting, really beautiful, and really entertaining. And I want to tell you about them very enthusiastically. It would be cool if you at least pretended to feel similarly.

‏8. My name, Shaina, is actually impossible for the Catalan tongue to pronounce. Not Xana or Xaina, no China or Cheena. Sh-ai-na. Never mind, China is close enough.

‏9. I am interested in knowing how you feel about me through verbal communication and not solely mental telepathy or emoticons.

‏10. You are probably a DJ or a musician, and you will probably invite me to come to one of your gigs, even put me on 'the list'. Then when I show up you will probably find it strange and be too afraid to talk to me.

‏11. What do you mean you don't like Beyonce?

‏12. America was founded by Puritans. New York was founded by Woody Allen. We're a little up tight and a lot neurotic over there. Which means you're most likely not getting laid the first time we meet.

‏13. I use my telephone to make voice calls.

‏Conclusion? An invitation to meet me half way. Let's hoist the white flag of compromise.
‏I'll cook you dinner if you promise to play my favorite Beyonce song during your DJ set.

Fotografia de portada: Edu J. Montoya
Text: Shaina Joy Machlus
Traducció: Núria Curran
Correcció: Pol Camprubí

ESPERIT!, DIJOUS 18 DE SETEMBRE AL CABARET ELÈCTRIC

$
0
0


Esperit! és el projecte més personal del Mau Boada, també membre de Les Aus i abans d'això de Zeidun, entre moltes altres bandes. Tan personal que s'ho fa tot ell. I quan diem tot, és absolutament tot. És un home orquestra modern que amb un somriure a la boca i unes quantes eines per autogravar-se viatja per tots els estils que us pugueu imaginar. Des del folk al funk, passant per la psicodèlia més boja i aturant-se una estona en l'electrònica.

Aquest proper 18 de setembre ens oferirà un dels seus hipnòtics concerts a l'estudi del Cabaret Elèctric (av. Diagonal, 614). Ja ho sabeu, venir és ben fàcil, només cal que envieu un correu electrònic al mail del programa: cabaretelectric@icat.cat. Si sou un dels 30 primers podreu gaudir d'Esperit! i també d'una copa del boníssim vi que ens brinda cada setmana Viña Zorzal. Com ja us vam dir, és molt important que sigueu puntuals. El concert comença a les 21h, com el programa, ni un segon abans, ni un segon després i seria convenient que arribéssiu una mica abans. Per entrar a la ràdio cal identificar-se i aquestes coses de la burocràcia són una mica lentes.

Per si encara no us hem fet prou ganes de venir, us deixem amb el podcast, el vídeo (del Lluís Huedo) i les fotos (de la Lydia Cazorla) del concert de MUJERES del passat 4 de setembre. Va ser la bomba, escolteu-lo i ho comprovareu!



Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Muntsa Casas
Correcció: Pol Camprubí

UN BON TROS DE CEL

$
0
0
Germà Aire
Balla del cel
Any: 2014
Discogràfica:Famèlic
El seu debut és tot el que un disc de debut no sempre és: madur, centrat i infinitament mesurat. Tampoc és que siguin nous en això de fer cançons. Tots dos són integrants de Mates Mates, i certament hi ha esteles dels Mates corrent per sobre d'alguns moments del disc, però han sabut allunyar-se'n prou com perquè no pugui ser una comparació ni clara ni neta.

De fet, un dels punts forts del disc és que defuig l'etiqueta fàcil. A l'Andreu i en Luca se'ls noten uns backgrounds amples i profunds. No es deixen encabir en una definició fàcil. Tenen espurnes de dream pop, uns aires que, a estones, els acosten al progressiu català de finals dels 60 i inicis dels 70, o apunts de folk intimista. Fins i tot s'atreveixen a pujar el tempo del disc a “Estructura”, amb una esgarrapada de kraut còsmic amable a l'estil d'Harmonia, pel so i per un ús equilibrat del motorik.

Si tot això escrit sembla un garbuix difícil de definir, només cal una primera escolta per veure fins a quin punt han arribat a enfocar la seva proposta. No hi ha cap cançó d'aquelles d'emplenar el disc. És un disc curt, però el pes és net. No sobra res, i això és d'agrair. Vuit temes, vuit hits de pop oníric i lluminós. Però no per oníric, menys vitalista. No es perden en les textures ensucrades i nebuloses, mantenen els temes amb els peus a terra mitjançant una base rítmica molt menys delicada del que sembla en un principi. Els arranjaments, molt i molt treballats dins una instrumentació molt rica, no amaguen les cançons ni les idees primàries. Saben sonar sofisticats sense perdre ni un gram de punch i amb tota la intencionalitat del món han parit un molt bon llarga durada de debut.

Una bona carta de presentació, amb un disc curt, que de tan convincent, deixa amb ganes de més.


Fotografia de portada: Famèlic
Text: Xavi Carreras
Correcció: Pol Camprubí

LA MANDANGA #9 LANA DEL REY

GIRAR PELS EEUU COM UNA BÈSTIA INCONTROLABLE

$
0
0

Una matinada de principis de setembre, ajagut al sofà amb una cigarreta que era el compte enrere per anar a dormir, tot tafanejant el facebook em vaig trobar amb un vídeo d'un directe recent d'Una Bèstia Incontrolable a Nova York. La curiositat em va poder i vaig fer clic al play dels gairebé 26 minuts d'energia que em desvetllarien, per després impolsar-me a preguntar i entrevistar el grup sobre la gira americana. Com es munta una gira de 20 dies pels EUA sense subvencions? Com reben els americans un grup deixeble del seu underground? I com reben les lletres en català?

Heu vist el vídeo?

Tres homes nascuts al mediterrani insuflen una dosi d'adrenalina al públic que ni s'acaben de creure. Braços americans aixecats que coneixen tots els canvis de ritme de la música. Americans blancs, chicanos, rapats o amb gorra, rossos, amb titola o vagina, en calçotets, tots els presents vibren i canten "a les seves mans" com si tinguessin el C. Aixequen el cantant damunt les espatlles i el passegen. A mesura que transcorre el concert el públic es va caldejant. Es nota la petita i clàssica distància amb les cançons del nou EP Nou Món, sobretot per l'embranzida de la continuació. Només amb l'acoblament de la guitarra i el ritme del baix s'aixequen els braços i els somriures, "som els fills de les muntanyes" fa esclatar el ball tropical. Se'n va la veu i el públic continua en èxtasi i cantant a cor "és la primera foguera". Que el bateria es treu la samarreta? Aplaudiments i crits. Eufòria desenfrenada a la tornada energètica amb el públic coneixent els tempos i dessitjant-los. Nova cançó, nous ànims. "Thank you very much, we are Una Bèstia Incontrolable from Catalonia. This is our last song, 'No Hi Ha Esperança'". Donem-ho tot que s'acaba. Aquest és el perfum que oloro de les samarretes suades a través de la pantalla. Com esperen els cops de veu de "No. No. No. No hi ha esperança". Se saben les cançons. Punys a l'uníson amb els cops de baix. Estem a Nova York i el públic s'ha entregat al 100% a Una Bèstia Incontrolable, from Catalonia, que vénen de fer una gira de 20 dies pels Estats Units sense cap subvenció de Sounds From Spain (SGAE), Catalan Sounds (Institut Ramon Llull) o cap altre.

Voldria viure, encara que només fos un cop a la vida, un concert d'Una Bèstia Incontrolable amb aquesta alegria i intensitat per part del públic.





Una Bèstia Incontrolable ha tocat molt aquí a casa, sobretot a casals i il·legals, però també a sales com el Rocksound i fins i tot al CCCB, però, no diríem que són dels grups que més han girat. Entre ells, i, per dir algú, la Joana Serrat, hi ha un món de diferència. Però, en canvi, és problable que fora de casa sí que hagin tocat més els UBI que no la Serrat. I de segur que no és per falta de ganes. Però són els UBI qui han fet aquesta gira de 20 concerts per les amèriques i els qui ja tenen programats més concerts a Suècia i a Anglaterra.

Això és així per l'herència de comunitat americana i la xarxa de sales de concerts actives que programen. Ha sigut tan fàcil com "mitjançant amics comuns, els Iron Lung, de Seattle -grup amb qui compartien la meitat de la gira i també segell que els ha publicat aquest recent EP Nou Món- es van interessar a organitzar-nos i portar-nos de gira. Ens va semblar molt bona proposta i en tres mesos ja ho tenien tot muntat."

Evidentment els havia de preguntar per les subvencions. Una resposta monosil·làbica i contundent com un "no"és tot el que van necessitar.

Parlant de diners, un pot pensar que tampoc cal demanar subvenció si ja surts carregat de casa. Si surts a fons perdut i no et preocupen els quartos en una época de crisi com la que vivim, no necessites ni subvencions ni preocupar-te pels ingressos, però ells han "recuperat la inversió, que no era poca perquè a l'agost és molt car volar i hem guanyat algunes peles que les utilitzarem per futurs projoctes del grup". Una gira, econòmicament parlant, autosuficient. Individualment no en trauran ni cinc, però, escoltant la seva música un ja pot esbrinar que no és l'objectiu dels UBI. L'autosuficiència de la banda ja és un èxit econòmicament parlant. L'objectiu veritable no és enriquir-se, és fer-se "un viatge de tres parells de collons, conèixer bé el país, tocar el màxim possible, veure grups interessants, disparar armes i menjar molt."

"I Tot això ho hem ben aconseguit", diuen.



És clar que per fer hardcore i viatjar s'ha d'intentar reduïr costos i mirar més els exemples que ja han funcionat des dels 80, com ara desplaçar-se "amb la furgoneta d'Iron Lung. Excepte el trajecte de Chicago a Nova York que ho vam fer en avió", o dormir a les "cases dels organitzadors o amics". Res d'hotels, cotxes que t'esperen a l'aeroport o furgonetes amb lliteres i comoditats.

Una de les altres curiositats era saber on havien tocat, com eren els locals americans. "La majoria de llocs eren sales de concerts o bars, un parell de botigues de discos, alguna casa, un magatzem de roba i un gimnàs de boxa." Està clar que més o menys com aquí, es toca on es pot o a on et deixen. I els preus s'assemblen molt a quan un grup independent de veritat passa per aquí per tocar amb els d'Ojalá Estë mi Bici, o al Rocksound. Les entrades estaven "entre 6 i 10 dòlars i alguns van ser gratis", excepte, és clar, un festival a Los Ángeles que "era més car."

Però, tot això, quins fruits dóna? Reduïts els costos, viatjant amb furgoneta d'una punta a l'altra d'aquest inabastable país, preus com calen, tot això, quina resposta té del públic?

Una afluència "molt bona" diuen, "els dies que menys gent, poder a Alburquerque i Bakersfield, i els que més, a Nova York, Portland, Los Ángeles i Austin, on es van quedar 50 persones fora perquè la sala estava plena."Soldouts amb públic al carrer, gens malament. Podria tractar-se d'un mini hype esbombat per la Brooklyn Vegan o la Vice americana, o potser el fet d'anar de la maneta amb els Iron Lung els va propiciar això.
"A totes les ciutats que vam tocar hi havia gent que coneixia el grup. Ens va sorprendre bastant l'expecativa que hi havia per veure'ns. A bastants concerts hi havia gent que cantava algun refrany."
Ho hem vist al vídeo del concert de Nova York i segons ens afirmen no va ser un miratge o una cosa local de NYC. Als Estats Units, Una Bèstia Incontrolable tenen públic per fer una gira de 20 dies seguits deixant gent fora dels concerts. Pocs grups catalans poden dir això.

I no se m'acudeix cap grup català que canti en català capaç de fer-ho. 22 concerts amb públic corejant en català sense que això sigui cap problema: "mai hem trobat cap impediment pel fet de cantar en català."


(mireu a partir del minut 5)

Aquí cal fer una aturada i reflexionar com tot això és possible. Amb la sensació que hi ha alguna cosa que m'estic perdent, que no acabo de comprendre com ha sigut possible, els pregunto per com els americans, els pares del hardcore, coneixen un grup català que canta en català i que fa hardcore. "El nostre LP el va treure La Vida es un Mus, un segell de Londres que té bastant contacte amb els Estats Units. El disc es va moure molt bé per allà.
Molta gent ens va conèixer l'any passat quan vam girar durant una setmana amb Crazy Spirit i Glam i vam tocar a un festival a NYC.

A més a més, el 7" nou l'ha tret un segell dels EUA (Iron Lung Recs.)
"

Què lluny estan de les gires patrocinades per l'Institut Ramon Llull (Catalan Sounds) que duu els grups d'aquí al SXSW d'Austin, al Summer Stage de Manhattan o al The Great Escape de Brighton (Anglaterra). Fins i tot de grups molt propers als UBI des de la meva perspectiva.

"El problema són ells. Són maneres de fer totalment diferents, cadascú en el seu estil i context fa les coses com li semblen o com millor li funcionen."

Però tampoc ens enganyem, els UBI no han descobert res de nou, aquest tipus de funcionament ja existia abans que ells naixessin.

"Fa molts anys que hi ha grups de punk de Barcelona que giren pels Estats Units. A finals dels 90 ja ho van fer els E150 per exemple, després també Cinder, Cop on Fire, Etacarinae, Invasión, Destino Final, Belgrado, Glam, Absurdo, Las Otras i segur que se'ns n'escapen alguns. Si incloem altres grups de l'estat, la llista seria molt més gran. Nosaltres som part d'una escena on això és relativament normal. A més, l'escena DYI dels Estats Units és immensa i fa molts anys que estan acostumats a que hi hagi grups de tot el món girant per allà."

I a aquí a casa igual, es pot girar igual de bé, "és possible, hi ha molts llocs per tocar de manera alternativa als circuits comercials."



Per acabar, els volia preguntar per una dicotomia que tot sovint és més un rumor que una certesa. Els grups més undergrounds, hardcores, punks, se'ls titlla de sectaris, que no volen sortir del seu cau, que no es volen donar a conèixer per aquells que pensen que són de l'altre bàndol. Que potser a fora els mínims no són tan mínims i es deixaran estimar per un públic més ampli o menys autèntic, però a casa, on et veuen els de sempre, no. Els començo preguntant per si els agrada ser coneguts a fora, la resposta era fàcil i evident: "clar, sempre s'agraeix que a la gent li agradi el que fas". Però la pregunta era el preàmbul per saber el que m'interessava: és més desagradable ser reconegut a casa? Som una societat tan cutre o petita, que ens acabem de seguida el nostre entorn i la resta ja ens incomoda?

"A nosaltres ens encanta que hi hagi interès pel grup aquí a casa nostra."

I ho demostren havent tocat a un lloc tan allunyat de la seva escena com el CCCB, o aquest divendres al Festival Hoteler, o, fins i tot, responent una entrevista d'un webzine tan allunyat de l'underground, per a molts, com GN.

Amb les ganes de poder viure de nou un directe seu i poder sentir aquest EP Nou Món escridassat a cau d'orella ens diuen els seus pròxims concerts: "ara mateix només tenim l'Hoteler a Vic confirmat. A l'octubre i novembre farem algun concert a Anglaterra i a Suècia, però encara no hi ha res confirmat per Barcelona."

Així que ja sabeu, o llogueu una furgoneta amb més gent per a seguir-los per Europa, o la RENFE per anar a Vic.


Tot això és una altra petita mostra de què estem davant d'un grup trascendent. Que no tan sols tenen un nom immillorable, unes lletres precioses i una música endiabladament genial i atrevida, sinó que a més a més, com a bons hereus del hardcore i tot el que comporta, segueixen autogestionant-se i treballant com sempre s'ha fet, demostrant que sí, que es pot, que encara té vigència aquest model, o, que, fins i tot, ara té més vigència, més rellevància.
Que el model actual de concerts a través de subvencions està molt bé, un aconsegueix assegurar-se no palmar (tanta) pasta i poder mostrar el que un fa a un racó remot del món, però, sempre serà més efectiu els lligams d'escena, girar amb algú que conegui el territori, que et porti a la sala que té el teu públic, i fer-ho tot amb consciència.

Veient aquesta gira, i les maneres que se'n desprenen, només puc contradir a Una Bèstia Incontrolable: Sí, sí que hi ha esperança.

Fotografia de portada: Facebook de UBI
Resta de fotografies: The Tourist Photography a Springfield, IL
Text: Lluís Huedo
Correcció: Pablo Gerschuni

HA PERDUT EL SEU ENCANT ‘MASTERS OF SEX’?

$
0
0

L’any passat molts de nosaltres vam sentir parlar de William Masters i Virginia Johnson per primera vegada a la nostra vida. Va ser una nova amistat que ens va donar moltes satisfaccions. La sèrie de Showtime ens va permetre conèixer una parella potent, que va ser realment important per entendre la sexualitat de l’ésser humà. Passada la novetat, toca fer balanç de les sensacions que ens està deixant la seva segona temporada.


Com una muntanya russa. Aquesta nova tanda de Masters of Sex ens ha deixat capítols boníssims, amb moments realment emocionants, i d’altres que han passat sense pena ni glòria, o simplement avorrits. Alguns dels elements més valuosos d’aquesta temporada han estat els seus secundaris femenins, especialment la Dra. Lilian DePaul, interpretada magistralment per Julianne Nicholson, i Margaret Scully, a qui dóna vida Allison Janney, merescuda guanyadora de l'Emmy a la millor aparició estel·lar aquest any. Una vegada més, en aquesta segona temporada, la sèrie ha demostrat tenir un do per escriure personatges femenins i tractar les relacions d’amistat que s’hi estableixen.

A la banda negativa de la balança trobem el retrat de William Masters, a qui sembla que els creadors de la sèrie odien. Per oposició a la seva ajudant, el metge sempre surt perdent. Tot i que ens ha quedat molt clar que la seva fredor i les seves rareses són fruit d’una infància desgraciada i plena d’abusos, encara se'ns fa molt difícil empatitzar-hi. Mentre que Virginia actua de manera reprovable en diverses ocasions (algú ens pot explicar què fa amb els seus nens si pràcticament no trepitja casa seva) mai deixem de sentir simpatia per ella.

A qui hem deixat d’estimar, tot i que mai serà compadida suficientment, és a Libby Masters, a qui els guionistes s’han entestat a ficar en un embolic de drets civils, salpebrat amb una mica d’atracció per allò teòricament prohibit, segons els prejudicis de l’època. El personatge es va guanyar la nostra animadversió per haver torturat la pobra minyona afroamericana i després s’ha redimit oferint-se a col·laborar amb un grup de lluita pels drets civils de la comunitat negra de St. Louis. Tot i així, la parcialitat amb la qual ens miràvem l’esposa de Masters al principi de la sèrie s’ha esborrat de cop. Malgrat els entrebancs d’aquesta temporada, hi ha dos capítols dignes de ser recuperats: Fight y Blackbird

Fotografia de portada: Showtime
Text: Alejandra Palés
Correcció: Pablo Gerschuni

COMET GAIN AL RONDA DE TARDOR

$
0
0

Portem des d’ahir fent la conga i és que Comet Gain no és el grup amb més seguidors del món, però sí el que els té més fidels. La notícia és que l’Artur i els amics del Ronda –festival organitzat per l’Heliogàbal- ens porten novament a la banda de David Feck a Barcelona, que no paraven per la ciutat des del Primavera Sound 2011, quan van inaugurar la seva edició de 2011 al Poble Espanyol. Enguany els Comet Gain presentaran el seu nou disc Paperback Ghost (Fortuna POP), que potser no té el nervi del Realistes però segueix mantenint el punch habitual dels britànics. Ja han escoltat “Sad love and other short Stories”, “Avenue Girls” o “Far from Pavillion”? Doncs no imagino que poden estar fent ara mateix que sigui de més profit. Facin facin, desprès m’expliquen. A banda dels meravellosos Comet Gain, que tocaran al Be Cool, entre dijous 9 i diumenge 12 d’octubre podrem veure en directe l’estrena en directe de The Sea de Beach Beach i de Balla del cel de Germà Aire. Wind Atlas, Manos de Topo o els Univers, també amb nou single que trauran amb La Fonoteca, entre d’altres completen el cartell. Per repassar horaris i llocs, ho trobaran a la web del festival. Nosaltres, seguim amb la conga.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: XX

L'ACOMODADOR #61 · UNA INFANTESA CAPTURADA

$
0
0

En alguna classe de la facultat, recordo haver escoltat i interioritzat una lliçó que, a grans trets, deia que "al cinema hi hem de trobar coses que es diferenciïn i vagin més enllà del que experimentem cada dia a la nostra vida quotidiana; en cas contrari, ja en tenim prou amb la nostra vida com per haver de veure-ho també en una pel·lícula". Ara ha arribat Boyhood i ha fet trontollar bona part d'aquesta teoria. I un dels fets que ho demostra arriba quan intentes buscar en el seu contingut un reclam per a recomanar-la a algú que no l'hagi vista, i li has d'acabar dient que en realitat no hi passa res d'excepcional, però que és precisament aquesta característica la que li dóna tot el seu valor. I si a més a més has d'avisar que et passaràs gairebé tres hores al cinema davant d'aquesta successió de fets poc excepcionals, la tasca ja és quasi impossible. Un cop vista, però, resulta molt més fàcil entendre la veritable essència del film, la que ens farà recordar-lo durant molt de temps.

A Boyhood no hi trobarem cap gran tragèdia, ni cap conflicte tenebrós, ni cap vida en perill, ni cap misteri per desxifrar, ni cap drama romàntic, ni cap sorpresa impactant. Tampoc ens oferirà un estil visual marcadament personal, plans espectaculars o un dinamisme trepidant. No ho vol, ni ho necessita. L’objectiu de Richard Linklaterés el d’agafar diversos bocins d’una etapa clau de la vida, com és el camí cap a la maduresa, i entregar-nos-els de la forma més honesta i senzilla. Escenes, diàlegs, canvis i contratemps que tots hem viscut, d'una manera o d'una altra, i que han definit el nostre rumb vital durant l’adolescència. És així com Boyhood no només ens connecta de forma directa i transparent amb la vida del jove Mason, sinó que ens convida a posar-ho en comú amb les nostres pròpies vivències. Allò que recordem amb un somriure, allò que ens fa sentir orgullosos, o allò que ens hauria agradat resoldre d’una altra manera.

No és estrany, doncs, que els 165 minuts de Boyhood passin de forma amena, ja que no ens cansem de veure madurar el protagonista i de compartir-hi les diverses experiències vitals per les quals va passant. Linklater ens regala un guió sense efectismes i plenament emocional dins de la seva senzillesa, amb el que fa evolucionar la història amb total fluïdesa tot i els múltiples salts temporals. Precisament, un dels punts més brillants del film és el valor de la seva narrativa oculta, les el·lipsis de la qual no deixen d'aparèixer en pantalla, però que queda plenament explícita gràcies als canvis que percebem. Un altre gran encert és l’equilibri en el to de la pel·lícula, que evita delectar-se en els trams més dramàtics i a la vegada no es passa d’optimista o ingènua. Tampoc intenta donar-nos lliçons de vida. Les dosis d’humor també funcionen a la perfecció. Tot plegat, una mescla de llums i ombres, d'èxits i desenganys; com la vida mateix.



Les condicions de la producció de la pel·lícula no fa més que corroborar la vocació 100% realista de Boyhood. La idea de rodar amb els mateixos actors en un període de 12 anys -i durant tan sols tres dies cada any- per mostrar de forma verídica el pas del temps no sembla tan increïble, però el cas és que ningú ho havia dut a terme abans que Richard Linklater. No és que sigui un tros d’actor, però veure créixer Ellar Coltrane dels 6 als 18 anys, sense envelliments maquillats ni efectes especials, resulta tan versemblant i coherent que fins i tot desprèn certa màgia. El mateix passa amb Lorelei Linklater, la filla del director, i amb els dos adults protagonistes, Patricia Arquette i Ethan Hawke. La primera ens recorda que segueix sent una actriu magnífica i que sap fer evolucionar a la perfecció el que segurament és el personatge més dramàtic del film; el segon de seguida se’ns guanya la simpatia i aprofita per demostrar-nos que el concepte d’envellir sembla anar a un altre ritme en el seu cas. Globalment, el repartiment està a l'alçada de la qualitat del conjunt.

També ho està la banda sonora, que no només ofereix una selecció de nivell (Coldplay, Wilco, Vampire Weekend, Phoenix, Black Keys, Arcade Fire, etc.), sinó que a través de les cançons ajuda a contextualitzar l'acció en cada un dels anys pels quals transcorre Boyhood. De la mateixa manera, l'evolució de la tecnologia o les referències a successos importants a nivell internacional són detalls que encara ens permeten identificar-nos més amb el que passa, a la vegada que demostren la cura i estima amb què Richard Linklater ha abordat la gestació d'aquesta pel·lícula. I gràcies a això aconsegueix que nosaltres també ens arribem a estimar el jove Mason i la seva família, que patim, ens preocupem, ens alegrem i riem amb ells. En realitat, no ens faria res quedar-nos tres hores més per saber què més els ha deparat la vida. No pot ser així, però almenys sortim de la sala de cinema amb la sensació que acabem de veure una peça única, un privilegi atribuïble a molt poques pel·lícules. Boyhood n'és una.



Fotografia de portada: IMDb
Text: Martí Aragonès
Correcció: Pablo Gerschuni

RECOPILATORIS D'ESTIU: #4 ARK OF THE COVENANT


LA PASSIÓ SEGONS SAN GERONIMO (per PERE AGRAMUNT)

$
0
0

La següent cançó es titula: The War On Drugs em poden menjar el puto rabo”, va dir ell, tot indignat. El bocamoll ha tornat a atacar, en aquesta ocasió a l’Ottawa Folk Fest.

Hola, sóc en Mark Kozelek. L’ànima en pena de veu confessional i cançons majúscules (Red House Painters, Sun Kil Moon) s’ha fet gran. No ho és tant, només en té quaranta-set. Dalt dels escenaris es mostra irascible, com un avi desdentat amb el bastó a punt. Mai va ser una alegria infinita d’home, esclar, però ara arrossega la seva guitarra espanyola i la bilis verda arreu. Que si abans follava cada nit i ara ja no. Que si abans sí que se’m prenien seriosament. Blà, blà, blà. Les bromes i els comentaris maliciosos de la seva fidel parròquia sobre l’actitut confrontativa i els romanços del cantautor s’estan convertint en un fet habitual, malauradament, agafant el relleu del messies desvergonyit, el recremadíssim Morrissey. Tot i que el Gairebé Famós sigui un rei, alguns també hi hem caigut. Sí, no hem parat de parlar-ne mig fotent-nos.




Aquest episodi d’animadversió entre en Koz i la banda de moda de Filadèlfia (curiosament, autors de dos dels millors discos que podrem escoltar enguany) venia precedit d’una altra sortida de to ressenyable. Uns dies abans, al festival Hopscotch (Raleigh, Carolina del Nord), va etzibar al seu públic que eren uns “putos pagesots” i que si no paraven prou atenció i no callaven marxaria, i que li importava una merda si li pagaven el bolo o no. Prou explícit.



Més enllà que, si continua amb aquest ritme d’improperis en directe, la fera ferotge acabarà cantant engabiada i amb morrió i no se l’entendrà bé del tot quan vocalitzi, no és del tot reprotxable es cagués en tots els Wars i els Drugs. M’explico. La seva actuació ja havia començat i, de sobte, a un escenari molt proper va començar a tocar el grup de l’Adam Granduciel, amb el seu so grandiloqüent, meravellós, però atronador comparat amb el del bo d’en Mark i la seva espanyola. Ell, disgustat, va dirigir la seva ira cap al “so per a anuncis de tabac amb solos de guitarra” i no cap als programadors dels recitals, que, en definitiva, eren els únics que tenien alguna mena de culpa, en tot l’assumpte.



Quan muntàvem aquell sarau estiuenc que es deia Faraday, el senyor Nick Lowe ens va explicar com de content havia estat amb la seva actuació al Molí de Mar, entre d’altres coses perquè l’havia pogut desenvolupar amb el respecte reverencial del públic i sense les habituals interferències sonores que es donen en molts altres festivals (la majoria més grans que el nostre, això també s’ha de dir). En Nick ens explicava, entre sorprès, consternat i resignat, com de difícil li havia resultat tocar el dia abans a la carpa d’un festival finlandès, mentre, a ben pocs metres, un grup de hip-hop disparava bases apocalíptiques que feien trontollar mig país. Nosaltres, el miràvem embadalits mentre anava parlant. Hagués pogut dir un simple “hola” i l’haguéssim aplaudit. Aquella elegància de la maduresa ben portada després d’haver sigut un macarra amb totes les lletres. Saber de què va tot això.

Pere Agramunt (Músic. Fa sopars amb La Brigada i intenta escriure les paraules justes.)
@pereagramunt


Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text: Pere Agramunt
Correcció: Pendent

NOU EP I FORMACIÓ DE LOST FILLS

$
0
0

Si els Lost Fills no són les persones més entranyables de tot Mallorca, poc els deu faltar. Una dia et truca en (Joan) Cabot perquè vol muntar un concert on sigui i amb qui sigui i l’altre t’anuncia que els 40Putes (de qui és l’alma mater) treuen un llibre sobre la història del punk mallorquí. Quan a l’Illa hi passa alguna cosa, en Cabot hi és, fent malícies. A l’altre cara de la moneda, en Pep Toni, te’l pots trobar tocant amb Oliva Trencada o qualsevol marcianada que li vingui al cap, que li en venen moltes. Però amb total sinceritat, a banda de ser dues persones extraordinàries, també fan cançons meravelloses, si no, no sortirien aquí, tinguem-ho clar. El cas és que els directes de Lost Fills són, a dia d’avui, un dels cops de mà oberta a la cara que et pot caure al damunt i els discos, estan ben plens de píldores pop de baixa fidelitat d’aroma gamberro, una mica com són ells. El cas és que els Lost Fills han trobat un tercer aliat, no sabem si tant boig com ells, però que serà el nou baix de la banda, en Jorra Santiago. A banda d’aquest nou power-trio, demà estrenen un EP ple de màgia i versions dels Pavement. Sis covers de la banda d’Stephen Malkmus com podrien ser-ne vint-i-cinc. Són versions lliures, poc fidels líricament i escassament assajades. L’EP porta per nom Assera i es podrà descarregar gratuïtament a partir de demà des del seu bandcamp.

Què us pensaveu, que només escoltaven als Guided By Voices?


Track list


1. Càmping de Can Picafort (Box Elder)
2. D’esquenes (Frontwards)
3. Allà (Here)
4. Districte Kamehame (Kennel District)
5. Sons de casset (Gold Sounz)
6. Vida normal (Range Life)

Portada dissenyada per Llorenç Balaguer.



Fotografia de portada: Lost Fills
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pendent

VÀLIUS: FAM

$
0
0
vàlius
Fam
Any: 2014
Discogràfica:India Runners

Estic més que indignat. Molt. Després de més d’un any parlant cada dia dels vàlius, resulta que treuen disc i no en parlem. Per què? Què ens passa? Quina raó hi pot haver per no fer-ho? De cara enfora, semblem uns idiotes pendents de l'última novetat i oblidant-la als mesos (síndrome coneguda com “el primer era millor i la maqueta més”). És possible que ens tingueu per uns "papanates" i no us faltarà raó. No és una disculpa, però us explicaré perquè no ho he fet i la resta ja diran els seus motius quan us trobin a un bar i toqui decidir entre "colleja" o birra.

En el temps que ha passat des que vaig escriure això, he conegut als vàlius, m’he emborratxat amb els vàlius, he anat a sopar amb ells, han conegut els meus pares… No ho dic de broma, ens hem fet amics. Me’ls estimo i per això mateix em trobo incapacitat per fer una crítica creïble del seu nou disc. No perquè cregui que la meva opinió sobre el grup hagi canviat gaire (sempre ha estat opinió de fan i els fans no sabem ser objectius), sinó perquè penso que als vostres ulls no serà un text fiable i si ningú s'ho ha de creure potser no cal. És per això que em confesso: escric aquesta ressenya perquè ningú més ho ha fet. Tant de bo algú ho faci, però fins llavors deixeu que us expliqui què m’ha semblat i després penseu el que volgueu.

Crec que Famté algunes de les millors cançons de vàlius: “Lenin” (la meva favorita), “Vegada”, “Ningú”, “Toquem”, “Gran”, “Nostre” o “Espinàs”. També crec que baixar un pèl les revolucions els ha anat la mar de bé. És un disc ric en migtemps que de sobte s’esvaloten, on per fi troben el seu so també en disc (crec que el productor Cristian Pallejà està especialment encertat en aquest àlbum): sona lleugerament xatarrero però tot és a puesto i s’entén. Les lletres tornen a ser plenes de frases que ja hem fet nostres i que ens ajuden quan detectem que ens expliquen allò que acaba de passar o ens acompanyen quan preguntem a l’aire segons què: “Quan és que t'adones que et fas gran? (Com és? Quan és?)”, “El tècnic domina molt”, “Podríem ser algú / mai serem ningú”… Crec que és per aquestes frases tan obertes i íntimes que els concerts de vàlius resulten una experiència catàrtica. Sempre hi ha una colla que s’hi deixen la veu perquè senten que són les seves paraules tal com els agradaria cridar-les. No hi ha ni una sola de les 18 cançons que no tingui ni que sigui un verset que mereixi la pena ser cridat. Aquesta és la raó per la qual els vàlius son tan bons: són sempre el Gerard i el Pol però som sempre tots, són el Camp Nou.

Dit això, tot i tenir les millors cançons de vàlius fins la data (un altre cop: “Lenin”, “Nostre”, “Vegada”...), per primer cop trobo que també n'hi ha alguna que no hagués passat la meva tria. Admiro profundament la quimera del disc amb mil cançons. Sóc dels que penso que per saber si un disc de Robert Pollardés bo només cal mirar al número de cançons: més de 20 és sempre millor. En el cas de vàlius, la jugada no acaba de sortir rodona, tot i que possiblement fruit d’això al disc han entrat un parell de perles en forma de rareses: el folk locuelo i melancòlic de “Bé” és un final perfecte de la cara A, i el hit“Espinàs” cantat pel Pol (normalment bateria i cors) que crea un nou paradigma als vàlius. A partir d’ara, esperarem a cada disc la cançó del Pol com esperem la cançó del James McNew a cada disc de Yo La Tengo o la del Tobin Sprout als discos bons dels Guided By Voices. Però en l’excés de minutada també s’hi troben els primers minuts que podrien no ser-hi i no passaria res. No son gaires ni gaire greus, tampoc us penseu, però son allà per fer-nos pensar que podria haver estat encara millor. Tampoc al Barça l’estimem per guanyar sempre sinó per guanyar més maco. Ells son els nostres i gairebé ens n'oblidem.
Dit això: col·laboradors i col·laboradores d’aquesta santa web, sou (SOM!) uns capsigranys!


Fotografia de portada: Indian Runners
Text: Quique Ramos
Correcció: Pol Camprubí

ESTRENEM "NEKO" DEL DISC DE DEBUT DE FIGHTER PILLOW

$
0
0

Creguin-me, hi ha poques bandes a la ciutat de les que tingués tantes ganes de parlar-ne com d’aquesta que avui presentem al blog. Sense posar-nos en un laberint: Fighter Pillowés el millor grup que hi ha ara mateix a Barcelona sense haver publicat un disc. És així, no donin més voltes. Deixin de vagar per bandcamps inútils i centrint-se en el que realment importa, en aquest cas és que per fi veurà la llum el primer LP de Fighter Pillow. I això, joder, és una notícia que ni s’ho imaginen de bona, perquè el disc que han manufacturat aquesta gent és una perla on s’hi escolten crits a mansalva i guitarres afilades i distorsionades sense pietat. Anaven vostès equivocats si pensaven que a la Eli Molina li sortiria la vena càndida de Me and the Bees. Res de tot això, la seva unió amb en Manu (Black Islands), Pocho (Lomueso) i en Rubén (Maika Makovski) conjuga amb punk, conjuga amb grunge i conjuga amb una mala llet de l'hòstia. Temps verbals que t'espavilen des del fotut primer acord fins al darrer. El primer LP de Fighter Pillow no té títol, i són un grapat de cançons -onze- plenes de referències noventeres: de les Breeders a Hole de Throwing Muses. a Lush. El disc sortirà la primera setmana d'octubre amb Hang the DJ Records i allà trobaran hits estratosfèrics com aquest “Neko”, que estrenem avui en primicia la versió definitiva. I per si no ni hagués prou, el proper dissabte 4 d’octubre el presenten a l’Almo2bar. Corrin a comprar les entrades.







Fotografia de portada: Cecilia Díaz
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Raquel Molina

SHOEGAZE DE BATALLA

$
0
0
Univers/Celica XX
Puente Aéreo vol.2
Any: 2014
Discogràfica:La Fonoteca, La Fonoteca Madrid, Ultra-Local Records i Café Molar, 2014
Una cara pels barcelonins Univers i l'altra pels madrilenys Celica XX. Dues cares. Dues versions de pop-noise, shoegaze i certa mala llet.

Bon artefacte sònic el que ens ocupa. Per contingut i continent. Un 7” nascut de la cooperació, entre les escenes de Barcelona i Madrid. I a més, el que li dóna un punt romàntic molt ben parit, coeditat entre botigues de discos de les dues ciutats, a més de la participació de La Fonoteca.

Comencem pel tema d'Univers, l'implacable "Plouen Planetes". Un hit rotund. Ens mostra els Univers més directes i durs. No va tenir lloc a l'LP perquè era un disc ple de llum, i això és un tro de la foscor. Aquest tema no brilla, et trenca la cara, shoegaze a pit descobert, transmetent perill. Vesteix una base rítmica marcial i unes guitarres afilades com navalles. L'èpica, concentrada a la veu i lletra. Aquella èpica de mans agafades sobre un asfalt ple de sang. Amics, aquest tema cavalca la nit.

A l'altra cara del 7" trobem, certament, un altre tro cuinat amb ingredients semblants al tema d'Univers, però amb un pes específic d'una certa intenció lisèrgica. "Veneno Por Navidad"és una cançó desbocada, on les guitarres construeixen una tela d'aranya, i on la veu és poc més que un instrument més, mig amagada darrere el mur de so que desprenen. Estem davant de quatre minuts de pop noise angoixant i amb la sensació que la cançó és executada amb una urgència visceral.

Fotografia de portada: Univers/Celica XX
Text: Xavi Carreras
Correcció: Raquel Molina
Viewing all 1519 articles
Browse latest View live