TORNA EL FESTIVAL DEPROP A LA PEDRERA

February 27, 2015, 3:10 am

≫ Next: 10a EDICIÓ DEL LEMON DAY 2015

≪ Previous: CRÒNICA D'ONEIDA A L'AMO2BAR

$

0

0

La Pedrera és un d'aquells llocs de Barcelona que són flipants però que els ciutadans han gairebé perdut per cedir-lo als turistes que la visiten adotzenats. Malgrat tot, de vegades hi ha iniciatives que ens fan creure que encara hi ha esperança per als pobres barcelonins. Una d'elles és el festival DeProp que se celebra un cop l'any a l'emblemàtic edifici projectat per Gaudí i que aposta per la unió de la música i audiovisual. Tot un seguit de propostes musicals d'estils ben diversos es posen en relació amb un dream team d'artistes visuals efervescents. El resultat és un espectacle únic creat especialment per la vetllada i que difícilment es tornarà a repetir. Comença divendres vinent 6 de març amb Beach Beach i Roger Guàrdia, però això només és el tret de sortida, n'hi ha molts més.

Entre les propostes que podrem escoltar i veure al festival deProp entre el 6 i el 26 de març hi podem trobar bandes d'estil més pop com I am Dive que combinarà la seva música amb les projeccions de l'estudi Desilence especialitzat en la fusió d'elements i disciplines o els lluminosos Coriolà que treballaran Bruno Zaffora (Waking Films) i Andrés Pino (Conjunto Vacío). També hi haurà espai per l'electrònica dels Desert il·lustrats pels nois d'SlurpTV i la seva colorimetria d'estil modernament retro, sense que aquests dos conceptes siguin una contradicció. Per últim, però no menys important, el senyor Miquel Serra i els seus milions de capes de sons preciosos acompanyat per un tal Lluís Huedo (es veu que ara a La Pedrera deixen entrar tothom) i en Jordi Sanglas, membres de la cooperativa Coopèrnic que també jugaran amb capes, en aquest cas òbviament audiovisuals, que combinaran analògic i digital.

Això són quatre pinzellades del que hi trobareu, però ens quedem molt curts. La pàgina web del deProp està força bé i allà trobareu tota la informació necessària per investigar i conèixer millor tots aquests noms i tot aquest talent.

Al festival també hi haurà espai per als més petits i s'hi programarà un concert familiar en què es combinarà la il·lustració en directe, la narració i la música de la mà de la banda Casi un juguete i el realitzador David Peña, també conegut com a Puño.


Fotografia de portada: deProp
Text: Muntsa Casas
Correcció: Pablo Gerschuni

---

10a EDICIÓ DEL LEMON DAY 2015

March 2, 2015, 3:33 am

≫ Next: MATRIMONIO, DIJOUS 5 DE MARÇ AL CABARET ELÈCTRIC

≪ Previous: TORNA EL FESTIVAL DEPROP A LA PEDRERA

$

0

0

Torna el festival més gratuït. Torna el Lemon Day. I aquest any amb una celebració que arramblarà amb tot el que es trobi per davant. 10 anys de Lemon Day presenta MONSTERS OF LEMON amb Mursego, Ainara LeGardon, Chemical Cusins i Za! (per ara).

El nostre festival de la llimona favorit pensa celebrar la seva desena edició amb un greatests hits d'amics que han passat pel Lemon.
El festival, que com sempre serà gratis (molt gratis), se celebrarà al Capellades de sempre amb els grups de sempre.
Poques sorpreses s'esperen en un cartell que podríem denominar d'aposta fàcil.
Si llegeixes Mursego, Ainara LeGardon, Chemical Cusins i Za!, i calcules uns sis grups més, segur que els sis primers que et vénen al cap són els del cartell.
Fàcil, molt fàcil.
Però també divertit, molt divertit.
Ull, que el retorn dels fills predilectes de Capellades pot ser que no sigui l'únic.

Serà un Monsters Of Lemon, un Greatest Hits, i l'endemà al matí un Hall of Fame. Tot en anglès, molt encotillat, molt grandiloqüent. Com el vídeo, una superproducció de gairebé una hora de durada per anunciar el festival d'enguany.



Apuntin, apuntin: 4 de juliol, Capellades, Monsters Of Lemon, amb el bo i millor del que ha passat per les nou edicions anteriors.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Montse V.

MATRIMONIO, DIJOUS 5 DE MARÇ AL CABARET ELÈCTRIC

March 2, 2015, 7:22 am

≫ Next: EVAN DANDO (THE LEMONHEADS) AQUEST DIMARTS A LA SALA BARTS

≪ Previous: 10a EDICIÓ DEL LEMON DAY 2015

$

0

0

El nom de Matrimonio no enganya pel que fa a la formació: són un duet format per JC Fernández i Gloria Vilches. Tampoc ho fa si tenim en compte el que ens pot suggerir aquesta paraula, conceptes com quotidianitat, intimisme, delicadesa i lletres agredolces són presents en la seva música sempre pop i de baixa fidelitat. El dijous traslladaran tot això a l'estudi del Cabaret Elèctric d'Icat.cat, i com sempre, us convidem a acompanyar-nos-hi i també a una copeta de vi del celler de la plaça Joanic, Verema i Collita & Friends.

Si voleu venir de públic al programa d'aquest dijous, només cal que envieu un correu a l'adreça cabaretelectric@icat.cat, amb els vostres noms i cognoms. És totalment de franc, però només els 30 primers podran gaudir del directe, així que afanyeu-vos-hi. Si veniu, recordeu que heu de ser puntuals. El programa comença a les 21 h i caldrà que us identifiqueu a la porta de la ràdio, així que no us adormiu!

La setmana passada ens va visitar Ran Ran Ran i va sonar així de bé!

Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Muntsa Casas
Correcció: Montse V.

EVAN DANDO (THE LEMONHEADS) AQUEST DIMARTS A LA SALA BARTS

March 2, 2015, 11:49 pm

≫ Next: LA DEESSA ESTÀ ON ÉS VENERADA

≪ Previous: MATRIMONIO, DIJOUS 5 DE MARÇ AL CABARET ELÈCTRIC

$

0

0

D’acord, Evan Dando no fa un bon disc des del pleistocè. De fet ni bo ni dolent, no publica cançons noves de fa pràcticament una dècada. Aparentment tampoc és l’artista que millor predica allò de la vida sana (pilla unes cogorzas de concurs) i no sembla una persona excessivament equilibrada. El segueixen a twitter? No se’l perdin, per Déu. Tot això és cert, i segurament mereix que algú l’agafi de les solapes i li digui, escopint balins a la cara: “Pavo, para de fer gires amb les putes cançons dels Lemonheads de fa 20 anys”. Aplaudiria si algú ho fes, de debò. Ara ve l’altra part, i és que Evan Dando és un dels grans talents de la història del power-pop i la música independent. Això és indiscutible. Dando i els The Lemonheads van dominar aquest negoci fugaçment entre 1990 i 1993, en aquella època van ser els millors. Lick, It’s a Shame about Ray, Come on Feel i Car Button Cloth són discos inspiradors i inspirats que destaquen amb lletres daurades en una dècada excel•lent. Evan Dando encara fa aquestes cançons, va girant per tot el món amb la seva guitarra recordant-nos que un dia vam ser (més) joves i que ell feia cançons màgiques. Nostàlgia necessària o una demostració més de que li ha passat l’arròs. Nosaltres farem veure que tornem a tenir 15 anys i l’anirem a veure, i tant que hi anirem, aquest dimarts a la Sala Barts de Barcelona.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció:pendent

LA DEESSA ESTÀ ON ÉS VENERADA

March 3, 2015, 2:53 am

≫ Next: CONCERT D'HOMENATGE (POP) A OVIDI MONTLLOR

≪ Previous: EVAN DANDO (THE LEMONHEADS) AQUEST DIMARTS A LA SALA BARTS

$

0

0

Wind Atlas Lingua Ignota Any: 2015 Discogràfica:Burka For Everybody

“Don’t give up, there are hidden valleys you have not visited yet. Await, there are olive trees that you have not shaken yet. Listen. Keep listening.”

“Hidden Valleys” de Wind Atlas - The Not Found (Boston Pizza, 2013)

En un sibil·lí vaticini a “Hidden Valleys”, Wind Atlas ja profetitzaven el que seria el seu pròxim disc, allò que encara no havien trobat acabaria per ser descobert. Espera i escolta, hi ha moltes oliveres que encara no has sacsejat, hi ha valls amagades que t’hem de descobrir. I com deia Machado, en una poètica al·legoria de la terra és de qui la treballa, el resultat pertany als fidels del camp, a l’arada i al molí, als que mostren el puny al destí. Després de dos anys d’indagar en el seu so, passar de duo a quintet, per finalment interpretar “Bronwyn, n” de Cirlot al Festival Ex-Abrupto, arriba el moment per a la banda de mostrar com han ampliat el seu ventall sònic en un nou disc on s’endinsen dins les ancestrals terres de les llengües secretes i el necessari contacte amb la divinitat més pagana -entesa com la part espiritual incompresa que se’ns escapa als sentits més físics i també els rituals més heterodoxos-, a través d’aproximacions als camps més nous del neofolk i l’slowcore. Si en “The Not Found” ja s’albirava que seguien les passes dels mantres de Death in June o s’inspiraven en tractament vocal de Dead Can Dance, descobrim quines han estat les seves noves influències. Deixem que l’ampliació del misticisme que acompanya la formació sigui un punt de redempció pels incrèduls.

El seu segon treball de llarga duració, Lingua Ignota (Burka For Everybody, 2015), pren el nom de la llengua inventada -o qui sap si retrobada gràcies a les seves similituds amb la parla romànica de Mosela- per la compositora de cants gregorians del s. XII Hildegard Von Bingen, i simbolitza el següent pas de l’Andrea, vocalista de la banda, cap a la recerca i experimentació de ‘l’inconnu’. “M'obsessiona la manera que ha tingut l'ésser humà al llarg de la història d'expressar el que és inefable o que no es pot dir, allò que escapa d'alguna manera a un dir lògic intel·ligible. M'obsessiona la manera en què a través del llenguatge -qualsevol tipus de llenguatge- creem mecanismes que parlen de la seva pròpia incapacitat per poder significar. The Not Found ja parlava d'això, i a Lingua Ignota sentia que el cos em demanava experimentar des de les mateixes formes del llenguatge, parlar de tot això des de noves formes de dir, no necessàriament racionals. Volia generar eixa inefabilitat des de la meva pròpia experiència, el meu propi ritual del no-res. Per aquest motiu no em vaig cenyir a un únic llenguatge. Crec que ha estat el pas lògic per mi, el que vindrà després, no ho sé.” És per això, que moltes de les lletres d’aquest nou disc, no es poden traduir en paraules conegudes i l’Andrea amplia el seu camp vocal per a trobar nous sons que continuen posant-nos els pèls de punta.

En la portada del disc trobem un fragment del quadre "The Magic Circle" (1886) del pintor John William Waterhouse, que dóna moltes pistes de l’exercici conceptual i de continguts que Wind Atlas ha dut a terme a través de la música que compon. Segons l’Andrea, “independentment dels significats que se li hagin atorgat a la peça, jo veig una Antígona, una sacerdotessa exiliada de la ciutat fent el seu ritual als extramurs, als límits; celebrant la seva pròpia cerimònia als marges, l'excèntric. Creant el seu propi ordre i les seves pròpies regles; el seu propi cercle màgic. Veig una bruixa realitzant el seu ritual en els marges del sistema que l'ha perseguit i censurat per no cenyir-se a una única manera d'entendre el món i pel seu enorme poder de generar nous significats. Veig una dona creant la seva pròpia noció del sagrat, que no actua des de l'ortodòxia sinó des d'algun lloc molt més íntim i primitiu. Lingua Ignota parla de tot això.” Per la meva part, veig un fort al·legat feminista, i un homenatge no només als desplaçats, sinó a les dones han estat vetades de la seva pròpia capacitat de coneixement i experimentació. Violades, cremades i apartades de la vida pública per por que trenquessin els esquemes.

En l’insert de text que acompanya l’àlbum, hi podem llegir “la deessa reneix del negatiu. Es modela amb les seves mans inacabades. [...] la deessa es fa al mateix temps que se la venera, i es revela, nua i de llot.” Un manifest poètic de com el gènere femení ha evolucionat, primer sota l’ombra imposada de la societat i després desvinculant-se de la condició que se l’hi atorgava, per poder emergir de nou, finalment, construint-se al lliure albir, tal com necessita ser. M’impressiona molt com l’Andrea ha sabut trobar les paraules de l’encanteri que ens transfereix el poder i la capacitat d’alliberació. Sembla ben bé que sigui obra d’un conjur. Els vots, en cas de pronunciar-los en veu alta, podrien donar-nos la força per ser verdaderament lliures. És l’hora que s’escampi el secret!

Comprenent aquestes pautes, no és d’estranyar que la música de Wind Atlas t’inclogui en un ritu particular, et traslladi a la seva pròpia litúrgia secreta. Entrar-hi o no depèn de la predisposició de l’oient. Aquí la missa comença amb l'enigmàticament fosca “Eurydice’s Chant”, en referència al mite  d'Orfeó i Eurícide, que com tota la mitologia grega, té un final nefast. La peça comença amb un riff de baix iniciàtic, sentim les passes d’Orfeó caminant sense poder girar la mirada, i s’amplia, lentament, a la resta d’instruments. Els greus tenen una funció clau també en els cors masculins que serveixen de contraposició, perquè la veu de l’Andrea es pugui projectar encara més amunt. Hi trobem una referència de post-punk gèlid, a l'estil de la primera època de The Cure. També hi ha moments per rememorar The Not Found, amb “The Sun Rises”, la peça que recorda més als seus anteriors treballs. En contraposició hi ha la inquietant i etèria “Hylé”, més pròpia de l’ambient de Grouper, que se’ns presenta com una aparició que no s’acaba de succeir entre els jocs de llum projectats a la paret de l’habitació. La presència sembla allà, però els teus sentits encara no te la mostren. Quin aparell sensible ens podria ajudar a materialitzar-la?

A “Stalker” ens trobem davant un cas de bruixeria, on l’Andrea utilitza un registre invocador, obscur i secret, que mai li havia sentit fins ara. Percussions seques, guitarres mínimes fins que, si tanquem els ulls en un moment concret, ens traslladen als crits de les fetilleres agonitzant a la foguera. El terror dóna pas a “Ecdisis”, d’influències més celtes, que en algun punt determinat poden recordar a la impressionant cantant irlandesa Dolores O’Riordan. A punt de tancar el disc, emergeix l’amenaçadora “Demona”, amb un baix que s’acosta, seguint el camí sigil·lós però implacable, amb la mateixa determinació d’una bèstia ferida, guiat a través de les ombres per la cristal·lina veu de l’Andrea, que balla a punt de caure a l’abisme. Al final, lluny de l’èpica a la qual seria fàcil recórrer per acomiadar-se, apareix “The Joy Of The Auloniad”, on l'única protagonista és la veu, meditant per sobre nostre. A pesar de la llengua desconeguda, podem imaginar el que diu, com ens apropa al cicle regenerador i redimidor de les estacions.

Tornant a afers més terrenals, era de pregunta obligada saber perquè havent-hi tres membres de Boston Pizza Records a Wind Atlas, el seu segon treball surt publicat a la discogràfica Burka For Everybody. En Sergi Alejandre no ha tingut problemes per explicar-nos els dos motius principals: “el primer és que ens venia de gust viure l'experiència del nou disc dedicats absolutament al grup i no haver de fer també la feina de distribució, promoció, etcètera, que comportava. Volíem centrar-nos únicament en la música. El segon és que BFE ens sembla un dels segells més interessants de la península i d'Europa ara mateix i és un orgull que s'interessessin pel nostre disc. A part, són bons amics i sabíem que seria gairebé com treure el disc a casa nostra.”

També hem aprofitat per saber quina relació tenen amb en Sean Regon, de la banda novaiorquesa Cult of Youth, amb qui van compartir escenari el dissabte 28 de febrer a la sala Apolo de Barcelona. La història transcendeix d’un mer encontre el dia del concert: “Arran de muntar la botiga Dead Moon vam estar intercanviant correus amb ell per pillar-li discos del seu segell Blind Prophet Records, que ha tret coses molt interessants. A través de nosaltres va conèixer el festival que muntem (Cønjuntø Vacíø) i es va interessar perquè li portéssim còpies del vinil editat per l’ocasió a la seva botiga de discs Heaven Street, quan la passada tardor vam anar de viatge a Nova York. Ens allotjàvem a Brooklyn, al costat de la botiga, i hi vam anar moltes vegades a comprar-hi. Va ser molt amable i ens va convidar a veure'ls assajar. Tenen el local d'assaig i estudi a la rebotiga de Heaven Street, allà hi han gravat molts grups de Sacred Bones, com Pharmakon o Lust For Youth, per exemple. També vam anar a la presentació del seu últim disc FinalDays. Tots ells semblen bona gent i sentim d'alguna forma bastant connexió amb el que fan i el que diuen, per això ens va fer especial il·lusió compartir nit amb ells a Barcelona.”

Després de tantes connexions, de veure com cada una de les peces que envolten el seu disc estan íntimament vinculades per oferir un tot expansiu en el qual han treballat amb tanta cura, és inevitable pensar que és un treball brutal, que transcendirà el fet anecdòtic. Espero que la litúrgia es propagui i Wind Atlas s’acabi convertint en el grup de culte que es mereix. El camp sobre el qual treballen, la recerca del desconegut, és inabastable, però aquesta trava serà la que enriquirà el camí i ampliarà tant la seva música com l’estreta vinculació amb el concepte que a cada pas posen de manifest.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Montse V.

CONCERT D'HOMENATGE (POP) A OVIDI MONTLLOR

March 3, 2015, 7:29 am

≫ Next: LA MANDANGA #21 CÀNDID CRUSH

≪ Previous: LA DEESSA ESTÀ ON ÉS VENERADA

$

0

0

Aquest homenatge comença amb un grup de Whatsapp. Fa un parell d’anys vaig fer un videoclip per als vàlius, amb l’Albert Lloreta; era quan van treure el seu primer disc. Per preparar tot el tema de la producció vam fer un grup de Whatsapp. El primer on va participar en Gerard Segura, fins llavors es resistia a aquestes andròmines anomenades smartphones. Al principi érem els nanos de la discogràfica, el duet del grup i els que dirigíem. Poc després van entrar-hi altres amics, sobretot després del darrer Faraday. En aquell grup hem parlat de moltes coses, però un dia vam organitzar-ne una. No n’hem aconseguit fer més, però l’únic acte que hem muntat va ser un discofòrum d’Ovidi Montllor. No es pot dir que fos un gran èxit de participació, però nosaltres ho vam passar bé. I sobretot, va ser la llavor de l’homenatge que farem a l’artista alcoià el divendres vinent, 13 de març, a l’Heliogàbal i on tocaran Fred i Son, Parlament, Les Sueques i vàlius.

Aquest 10 de març es compliran 20 anys de la mort d’Ovidi Montllor. Dues dècades que va marxar de vacances i encara no ha tornat, malgrat que la seva presència és contínua, recordada i enyorada. Ens han deixat figures cabdals de la música i la cultura catalana, però cap com la de l’Ovidi. No era el més talentós, ni el més popular, ni el més estimat. Aquesta posició està reservada al geni Peret, o l’entranyable Xesco Boix. Però l’Ovidi sí que va ser el més compromès, silenciat i coherent amb les seves idees, que són les nostres. I per això és el nostre favorit.

El tipus era un bon actor i un genial recitador, però l’aptitud fora del comú la tenia en Toti Soler, el seu inseparable guitarrista. L’Ovidi era el carisma, la presència i la fidelitat. Fidelitat amb el que havia après de petit, que la classe i condició no es canvien, ni es venen. El seu martell, la seva corbella i l’amor al País Valencià van ser incorruptibles i insubornables. Aquesta insubastabilitat és el que el va fer diferent de gran part de companys de la seva generació, que van adaptar-se còmodament a la nova democràcia, que ni era democràcia ni era res. Per això, per no renunciar, l’Ovidi Montllor va ser bandejat sistemàticament de... de tot arreu.

Tinc un partit i una ideologia,
dic el que dic sense cap covardia,
però també sé el preu de tot això:
més tard o d'hora m'arribarà sentència.
Car no interessa, qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat,
diran o diuen que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat

"Autocrítica i crítica" (Ovidi Montllor)

Va caldre que morís perquè una nova generació de catalans el comencessin a reivindicar. A la Fera Ferotge, a l’alumne de la Teresa, el d’aquell màgic concert a l’Olympia de París, a qui millor va interpretar a l’escenari els poemes d’Estellés. El panorama, 20 anys després de traspassar, és molt més engrescador que quan en feia una desena, quan era un artista pràcticament oblidat del tot. Va ser llavors quan els moviments independentistes, pro Països Catalans i d’esquerres van adoptar la seva figura i van fer que les seves cançons tornessin a sonar. Seu és molta part de mèrit que la figura de l’Ovidi sigui ara molt més familiar per a la cultura popular d’aquest país, sobretot després que els Inadaptats adaptessin les seves cançons en el majestuós disc de hardcore anomenat Homenatge a Ovidi.

Seguint aquest exemple, ens trobem un seguit de bandes que volen seguir donant les gràcies a l’Ovidi. En aquell discofòrum que vam muntar, van venir-hi en Gerard i en Pol, de vàlius, i la Blanca de Les Sueques, per això ells van ser els primers noms que vaig pensar per fer aquest concert de l’Heliogàbal. Els Fred i Son els vam incorporar després que en Xesc Cabot m’expliqués la relació que el grup té amb l’adaptació que Montllor i Soler van fer d'“Els Amants” de l’Estellés. I Parlament. Fa un any era una quimera pensar que avui tocaria en una banda de pop, però ho faig, i es diu Parlament.

Cada grup –Fred i Son, Parlament, Les Sueques i vàlius- hem preparat dues versions de l’Ovidi que tocarem el divendres 13 de març, a les 21.30. L'hem titulat "M'aclame a tu, un homenatge a Ovidi Montllor", l’entrada valdrà 4 euros i no es podrà comprar anticipada. El cartell l’ha fet en Quique Ramos, que també era en aquell discofòrum. 

Va per tu Ovidi, perquè ningú t’oblidi.


Fotografia de portada: Quique Ramos
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Montse V.

LA MANDANGA #21 CÀNDID CRUSH

March 4, 2015, 3:13 am

≫ Next: ADÉU LESLIE KNOPE

≪ Previous: CONCERT D'HOMENATGE (POP) A OVIDI MONTLLOR

$

0

0

Jo em vull morir jugant. Jo em vull morir jugant. Jo em vull morir jugant, jugant, jugant, jugant, jugant.

Fotografia de portada: Noemí Rebull
Text: Noemí Rebull
Correcció: Pablo Gerschuni

ADÉU LESLIE KNOPE

March 4, 2015, 7:00 am

≫ Next: L'ACOMODADOR #72 · OFFSIDEFEST 2015

≪ Previous: LA MANDANGA #21 CÀNDID CRUSH

$

0

0

La setmana passada ens vam acomiadar d’una de les comèdies més divertides i icòniques de la televisió americana: Parks and Recreation. És probable que el seu comiat us passés desapercebut ja que la sèrie continua sent a Europa bastant desconeguda i ,per donar-vos només un exemple, aquí ni tan sols s’ha emès. Aprofitem el seu final per reivindicar-la i donar-vos cinc motius per veure-la si encara no ho heu fet.
Raó nº 1: Amy Poehler (i Leslie Knope)Junt amb Tina Feyés una de les còmiques de capçalera dels Estats Units. Si heu vist alguns dels seus esquetxos a SNL o presentant els Globus d’Or amb la seva col·lega i amiga, sabreu que és gairebé infal·lible. Parks & Recreationés una sèrie coral, però és sobretot el seu projecte personal i la seva confirmació que és una de les dones amb més talent per la comèdia de la televisió nord-americana. El personatge de Leslie Knope no es pot entendre sense l’actriu que ha sigut capaç de dotar-la d’un caràcter que fa impossible no estimar-la. Raó nº2: Perquè és un Happy Place La sèrie de la NBC és un antídot pels dies foscos i una dosi d’optimisme. Potser us podeu queixar perquè no és realista i perquè els personatges casi sempre aconsegueixen el que volen, però a vegades és necessari deixar el cinisme de banda. Raó nº3: Els personatges secundaris Amb un personatge tan fort com el de Leslie Knope es corria el risc que els seus acompanyants no cridessin l’atenció de l’espectador. Res més lluny de la realitat: tots i cada un dels secundaris tenen una personalitat ben travada i això fa que siguin inoblidables. És evident que alguns han estat creats per convertir-se en icones (Ron Swanson, April Ludgate) però d'altres, que van començar amb un perfil més baix, com el personatge interpretat per Rob Lowe, van trobar el seu propi espai i es van fer gairebé imprescindibles. Raó nº4: Exaltació de l’amistatParks and Recreationsés eminent una sèrie sobre l’amistat entre persones en principi antagòniques. Gent que en principi no té res a veure però que sent un genuí amor l'un per l'altre sense necessitat de convertir-ho en una cosa cursi i embafadora. Si al principi de la sèrie això era evident gràcies a la relació entre la protagonista i l’infermera Ann, en aquesta darrera temporada hem tingut un exemple perfecte d’aquesta exaltació de l’amistat amb el capítol dedicat a la reconciliació entre Ron Swanson i Leslie Knope. Raó nº 5: Pawnee Si fem cas al que ens han explicat durant tota la sèrie, Pawnee és un poble desastrós amb una de les taxes d’obesitat més altes del país. Malgrat la mala fama que li donen els seus habitants, ens acaben entrant ganes de passar-hi una temporada. En bona part és gràcies al microcosmos que els guionistes han sabut crear. Volem anar a menjar waffles al JJDiner, seure davant del mural de gira-sols (el lloc preferit de Leslie Knope), conèixer en persona Joan Callamazzo o cantar Bye Bye Lil Sebastian en honor a la mascota del poble. Fotografia de portada: NBC Text: Alejandra Palés Correcció: Pablo Gerschuni

---

L'ACOMODADOR #72 · OFFSIDEFEST 2015

March 5, 2015, 7:11 am

≫ Next: ESTRENEM "EL MIRLO" DEL NOU DISC DE NUEVA VULCANO

≪ Previous: ADÉU LESLIE KNOPE

$

0

0

S'acosta la primavera i s'animen els festivals a la ciutat de Barcelona. Si fa un parell de setmanes parlava de l'admirable consolidació de l'Americana Film Fest amb tan sols dues edicions, ara agafa el relleu un certamen de temàtica molt més focalitzada, però amb un potencial de creixement força semblant: l'OffsideFest, el Festival Internacional de Cinema Documental de Futbol de Barcelona. En aquest cas, també parlem d'una segona edició, i també d'un evident augment de la seva solidesa i prestigi. Del 12 al 15 de març, l'Antiga Fàbrica d'Estrella Damm projectarà un total de 14 pel·lícules, 6 d'elles a competició, a més d'algunes activitats paral·leles com un passi de curtmetratges o un campionat de futbolí. Un reclam llaminer per a tot apassionat de l'esport rei, però també per a qui no ho és tant.

Si alguna cosa posa de manifest l'OffsideFestés que aquest joc de 22 persones perseguint una pilota té un fotimer d'històries derivades, internes o col·laterals que expliquen, cadascuna a la seva manera, perquè estem davant d'un fenomen més que no pas d'un simple esport. Hi ha espai per a rialles, llàgrimes, intriga, denúncia, política, crítica social i curiositats i emocions de tota mena. I per a exemplificar-ho, aquí deixo una selecció dels títols que desperten més expectatives en l'edició del 2015:

Eighteam (Juan Rodríguez-Briso, 2014)

Si hi ha una tragèdia aèria recordada al món del futbol, és la de l'accident que va matar mitja plantilla del Manchester United l'any 1958. No obstant, la que ningú coneix és la de la selecció de Zàmbia trenta anys després, on els seus 18 integrants van perdre la vida. A partir d'aquí, el país africà no només va haver de superar les llàgrimes, sinó afrontar la reconstrucció d'un dels combinats nacionals més prometedors del moment. El camí va ser dur, però el destí va voler que 18 anys després, Zàmbia guanyés la seva primera Copa d'Àfrica tot just a un parell de quilòmetres del lloc de l'accident; i ho va fer després d'una tanda de... 18 penals. Una història digna de ser coneguda, i recrodada.



Sons of Ben (Jeffrey C. Bell, 2015)

Es pot fundar una penya d'un equip que encara no existeix? A Estats Units, tot és possible. L'any 2006, un grup d'aficionats al futbol de Filadèlfia va decidir crear la penya "Sons of Ben"–en honor a Benjamin Franklin–, tot i que la seva ciutat no tenia cap combinat participant a la Major League Soccer. A banda de compartir la seva passió, el seu objectiu era fer pressió per a portar el futbol a la capital de Pensilvània. Nou anys més tard, el Philadelphia Unionés un dels clubs més emblemàtics de la lliga nord-americana de futbol, i un dels barris més pobres de la ciutat ha canviat la seva fesonomia gràcies a la seva afició.



Vi Är Bäst Ändå (Andreas Bjunér, 2014)

Imaginem què passaria si el Barça i l'Espanyol, o el Sevilla i el Betis, es veiessin forçats a compartir estadi. Res del que ens ve al cap fa gaire bona pinta. Doncs això és el que ha passat a Estocolm, on el Hammarby i el Djurgårdens s'han vist obligats a compartir estadi després que el primer d'ells hagués d'abandonar el seu, castigat pel pas del temps. El documental explica el dolorós trasllat de l'afició del Hammarby a partir del testimoni de dos dels seus aficionats, i aprofunditza en el sentiment que genera el fet de marxar de "casa teva" per anar a compartir un pis nou amb el teu etern arxienemic. Dubto que el resultat sigui gaire semblant al que hauria pogut sortir aquí.



Istanbul United (Farid Eslam y Oliver Waldhauer, 2014)

Un altre documental que parla de clubs conciutadans, però en aquest cas de forma molt més sorprenent. L'ambient futbolístic de Turquia no és precisament el més pacífic del món, i per tots és conegut que els aficionats del Galatasaray, el Fenerbahce i el Besiktas–que a més són els tres principals aspirants a la lliga turca– solen protagonitzar més d'una batalla campal quan els seus equips s'enfronten. No obstant, quan la pilota desapareix del mig, la cosa pot canviar radicalment, com per exemple quan està en joc el futur d'un parc històric d'Istambul que és a punt de convertir-se en un centre comercial. Istanbul United explica com les tres aficions van fer front comú en aquesta protesta, que es va acabar convertint en una autèntica lluita del poble turc contra el seu govern.



Les Rebelles du Foot (Gilles Perez i Gilles Rof , 2012-2015)

Rachid Mekhloufi va escapar de la selecció francesa per a unir-se a un combinat que defensava la independència d'Algèria; Didier Drogba va desafiar el dictador de Costa d'Ivori visitant el territori rebel del país; Perdrag Pasic va crear una escola de futbol a Sarajevo quan va esclatar la guerra de Bòsnia; Carlos Caszely va negar la salutació a Pinochet i es va negar a jugar a l'estadi nacional de Santiago; Sócrates va crear la 'Democràcia Corinthiana' per a sotmetre a votació totes les decisions importants del seu club, el Corinthians. Cinc històries que amaguen un gran valor i una enorme valentia per remar a contracorrent, presentades pel príncep dels rebels: Eric Cantona. Poc més a dir!



Tota la programació de l'OffsideFest 2015, aquí.

Fotografia de portada: OffsideFest
Text: Martí Aragonès
Correcció: Raquel Molina

ESTRENEM "EL MIRLO" DEL NOU DISC DE NUEVA VULCANO

March 6, 2015, 3:46 am

≫ Next: PONER Y HACER LETRAS (per VERÓNICA ALONSO)

≪ Previous: L'ACOMODADOR #72 · OFFSIDEFEST 2015

$

0

0

Diu l’Antic Testament que els darrers seran els primers, així que amb gran "jolgorio" i alegria estrenem, en rigorosa exclusiva, “El Mirlo”, el tema que serveix d’entrada a Novelería (Bcore, 15), el quart disc de Nueva Vulcano. “Quería cantarte y no dar el cante”, preparin els pulmons per a cridar-ho (afinin, siusplau) als primers concerts de la gira que començarà el proper 28 de març a la Fàbrica Fabra i Coats. Una cançó de guitarres cristal·lines i lletra plena de desencís que marca l’inici del disc i que és la darrera de la llista d’estrenes del grup, que han anat ensenyant tot el tracklist de Novelería a diversos mitjans de comunicació. “El Mirlo” és, a més, la cançó escollida pel primer vídeo del grup des de la truita de patates de “El Día de Mañana”, i s’estrenarà properament sota la direcció d’en Jordi Castells i l'Aitor Garay. Desconeixem sí al vídeo hi surt algun "mirlo". Per cert, pels ignorants en ornitologia (m’hi incloc), la merla és un ocell semblant a un pardalet que canta de puta mare. També és una mica agressiva diu la Wikipedia. Siguin "mirlo" per un dia.




Fotografia de portada: Alberto Polo
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pol Camprubí

PONER Y HACER LETRAS (per VERÓNICA ALONSO)

March 6, 2015, 6:31 am

≫ Next: LOS HERMANOS CUBERO, DIJOUS 12 DE MARÇ A L'APOLO STORE

≪ Previous: ESTRENEM "EL MIRLO" DEL NOU DISC DE NUEVA VULCANO

$

0

0

Estas últimas semanas hemos estado ocupados sacando temas nuevos para el grupo. Las letras han ido fluyendo de unos a otros según los temas iban tomando forma. Es algo que en principio puede parecer fácil, pero según qué canciones son de las mayores torturas del proceso de hacer un disco... Hacer y poner letras a las canciones es un trabajo que se vuelve a retomar una y otra vez con cada canción ya que siempre hay algo que se tiene que cambiar o arreglar. Nosotros, como algunos sabréis, escribimos las letras en “inglés” y lo pongo así entrecomillado porque en el fondo lo que hacemos es traducirlas al inglés. Escribimos traduciendo lo que queremos decir al inglés siempre y cuando nos pegue con la música y más o menos rime... Somos un poco “de vomitar” lo que nos sale y seguir con la idea hasta el final. Esto nos funciona y nos llena mucho.

Nos va bien así. Nos suena a lo que nos gusta. Decimos la idea de lo que queremos decir pero con la ayuda de la máscara del inglés. Enmascaramos lo que sentimos con ese idioma. Estamos tan acostumbrados y está tan usado cantar en inglés que no suena duro ni difícil escuchar el significado de cada frase. Gracias, Gran Bretaña, por dejarnos usar vuestro idioma. Sin esto, Me and the Bees no podríamos, jaja.

Decir lo que realmente sientes o quieres cantando en tu propio idioma, es para mí casi un acto heroico. Cantar en público en el idioma en el que normalmente te expresas me parece de personas con la autoestima hecha de hierro forjado. Expresar cosas tan personales como las que cantamos en el grupo pero en castellano sería casi como escuchaer “El Tomate”, una especie de “hardcuore” musical como una vez me dijo Isabel cuando cantaba en Charades. Sé que resulta mucho más interesante. A todos nos gusta entender perfectamente lo que tu colega o persona totalmente desconocida canta en el escenario. Es más personal, valiente y mucho más morboso. Estoy totalmente de acuerdo. Musicalmente me parece súper difícil cantar en castellano, no puedo evitar pensar en desastres musicales con David Bisbal y en aflamencar todo. Los que conseguís cantar en castellano y catalán sin que recuerde al señor Bisbal me tenéis alucinada.

De todas maneras, no sé si es porque me estoy haciendo un poco más mayor, o porque mi época Mecano nunca se fue de mi corazón, pero últimamente me salen más letras que puedo comprobar con el diccionario de la RAE que con el Collins. Me salen frases estúpidas que me recuerdan a una chica recién salida de octavo de EGB. Tal cual pasan por mi mente, salen, sin filtros. ¿Debería preocuparme? ¿Es por escribir aquí? ¿Llevo demasiado tiempo de vuelta en Barcelona? ¿Es por todas las discusiones que he tenido por este tema de cantar en inglés? ¿Es porque mis amigos con sus maravillosos grupos se curran unas letras que no paro de canturrear? ¿Es por descubrir a grupos como La Mode que me tiene encandilada con sus letras? ¿Es por la obsesión de la movida madrileña con Hawái? Jaja. No. No creo. Lo que sí tengo claro es que hay cosas nuevas y temas suficientes para darles vueltas con mis colegas, reírnos y grabarlo con el móvil. O sea, la felicidad.

Inés, Esther, ¿cuándo era el primer ensayo? ; ) No prometo nada grandioso, solo unas risas.

Verónica Alonso(estilista de profesión y baterista de vocación en Me and the Bees)
@lomismoescierto  

Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text: Vero Alonso
Correcció: Pol Camprubí

LOS HERMANOS CUBERO, DIJOUS 12 DE MARÇ A L'APOLO STORE

March 9, 2015, 8:06 am

≫ Next: TERCERA EDICIÓ DEL AMFest

≪ Previous: PONER Y HACER LETRAS (per VERÓNICA ALONSO)

$

0

0

Aquest dijous ens traslladen de la ràdio a l'Apolo Store per rebre els inclassificables Los Hermanos Cubero. Dos germans que viuen a Barcelona però procedeixen de La Alcarria, una regió de Castella-la Manxa situada entre Madrid, Guadalajara i Conca, molt present en la seva música. Els Cubero han inventat un nou so que és una mena de còctel a mig camí entre el folk ibèric més profund del músic castellà Agapito Marazuela barrejat amb bluegrass de Kentucky de Bill Monroe. Presenten nou EP, A burrasca perdida, ple de mandolines i sons tradicionals revisats. Voleu venir, oi? Trobareu totes les indicacions a continuació!

Si voleu venir de públic al programa d'aquest dijous, només cal que envieu un correu a l'adreça cabaretelectric@icat.cat, amb els vostres noms i cognoms. És totalment de franc, però només els 30 primers podran gaudir del directe, així que afanyeu-vos-hi. Al darrer concert a l'Apolo Store vam fer sold out, així que ja ho sabeu. Si veniu, recordeu que heu de ser puntuals. El programa comença a les 21 h, ni un minut abans ni un minut després, aquesta gent de la ràdio són seriosos.

Us deixem el vídeo i el podcast de la setmana passada perquè veieu que bé sonen els directes i que bé que ens ho passem!



Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Muntsa Casas
Correcció: Montse V.

TERCERA EDICIÓ DEL AMFest

March 10, 2015, 4:08 am

≫ Next: LLEGIR I ESCRIURE: LA VISITA, ENRIC VIRGILI

≪ Previous: LOS HERMANOS CUBERO, DIJOUS 12 DE MARÇ A L'APOLO STORE

$

0

0

Aquesta setmana té lloc a Barcelona un dels festivals més genuïns de la ciutat. Un festival que aposta per oferir directes a sales, dels que despentinen amb so contundent. Les bandes escollides ho són  gràcies a les visites a festivals de referència com el Dunk! o l’ArcTanGent, o perquè s'han vist en directe, amb l’únic requisit d’emocionar els organitzadors. Però sobretot, és un festival que aposta pel rock instrumental i experimental. Un festival que aglutina distorsió i èpica. Un festival que per tercer any, demostra tenir un parell de pilotes per programar el que programa. L’AloudMusicFest arriba a la seva tercera edició mantenint un caràcter marcat per la valentia i la coherència amb la feina que fan a AloudMusic Records.

De dimecres 11 a dissabte 14 de març es programen 17 bandes entre les quals es troben propostes internacionals com Allright de Captain, Axes, Memoria de Peixe o els russos (nacionalitat sempre present al festival) I’m waiting for you last summer. En el ventall nacional destaca el retorn de Nothink (banda insígnia del segell), els nostres estimats Tiger Menja Zebra, El tercer semestre o Viva Belgrado.

Però com que no vull repetir la informació del web, destacaré 5 bandes i un dia que m’han enamorat des de sempre o arran de veure el seu nom escrit al cartell del festival. Descobrir bandes, enamorar-te musicalment i poder veure-les en directes propers és segurament el principal objectiu d’un festival que està fet per i per a amants exigents de la música. Aquí teniu la meva tria.

Mannheim: La banda holandesa vehicula la seva música a través de la distorsió en majúscules. A partir d’aquí construeixen cançons que beuen del math, el post-hardcore i les pinzellades free-jazz liderades per un saxo que provoca huracans de dissonàncies. Amb un LP editat, el compacte Super-Empowered, i un directe salvatge i musculós, es presenten a Barcelona el dimecres, en l’entorn immillorable de Sidecar, la cova perfecta per deixar córrer instints primitius a ritme d’aquest intens quartet agermanat amb el noise experimental.

CLEFT: Dintre de la matemàtica musical la formació en duo (bateria-guitarra) acostuma a ser de les més espectaculars a causa de l’alta compenetració que transmeten els grups i la tècnica d’execució a l’hora de reproduir en directe capes i capes de treballades melodies i puntejats. La parella anglesa Cleft, són una d’aquestes bandes. Els vídeos que he pogut veure mostren un bateria juganer a base de contratemps i redobles i un guitarra amb una "pedalera" més gran que el Camp Nou. El seu últim LP, BOSH i un 7’ editat aquest any destil·len diversió i frescor. El seu directe serà trepidant, com correspon a un dels grans noms del festival.

Guerrera: En el seu últim disc “Mauna Loa”, a les files del segell Matapadre (casa entre d’altres d’Uniconibot), els gallecs han gravat dues cançons. Dues progressions de quasi 19 minuts en què tenen cabuda la psicodèlia, el blues, el Kraut i, per descomptat, el rock. Tot en clau força dels setanta. Ben compacte i sonant gruixut. Un viatge al·lucinant per diversos gèneres vehiculat en un directe que promet ser exigent i alliberador.

Kermit: Dos discos. Un primer que bevia del post-rock més clàssic d’explosions al final de llargs desenvolupaments, i un segon on inclouen influències més "jazzeres", conceptualment més treballat, ja que combina música amb poesia sorgida de la revista Litoral, publicació sorgida el 1926 i referent per a la generació del 27 a la qual reten homenatge, ja que titulen el disc amb el mateix nom, han situat Kermit com una de les bandes més desitjades per veure en directe del panorama nacional i que s’estrenen a Barcelona pel festival. Els malaguenys prometen un directe solvent i seriós, de gran bellesa, on les diferents textures seran les que marcaran la intensitat de la seva música.

(lo:muêso): Corredors de fons de l’underground nostrat, banda eterna del segell Aloud, posseïdors d’un directe basat en la passió pel que fan i per la contundència de la seva música. Són cars de veure i aquesta vegada sembla que vénen amb noves cançons. És igual. L'oportunitat de veure’ls en directe és un fet destacable en si mateix. Guitarres fugazianes, veus a l'estil Kevlar, ritmes ballables, soroll proper a les joventuts sòniques i grans somriures a les quatre cordes són la recepta de la ja mítica banda del Maresme que no deixa a ningú indiferent.

Dijous 12 de Març:
El millor que ha fet el festival aquest any ha sigut programar en un mateix dia a la 2 d’Apolo a Astralia, Her Name Is Calla i Nordic Giants. Havent sentit les 3 bandes, havent vist vídeos del que són capaços en directe (en el cas d’Astralia, havent-los vist en directe) i el bé que casen els seus estils per reunir-los en un mateix dia, fan que el dijous 12 de març de 2015 quedi instaurat com la nit de l'èpica al festival.

I és que cadascuna amb les seves particularitats construeixen el seu discurs a partir de progressions melòdiques que acostumen a esclatar de forma bella i virulenta a parts iguals, donant lloc al que serà una nit on la pell es posarà de gallina i s’eriçaran moltes patilles davant del torrent d’emocions que desprèn la música de les 3 bandes.
El trio de la Floresta, Astralia, amb un disc que entrava en la llista del millor de l’any per aquesta santa casa, aposten pel post-rock clàssic de ritme lleuger, capes melòdiques i puntejats èpics, aconseguint ambients que es mouen entre la calma i la tempesta. L’execució de les cançons en directe és perfecte i el control de la intensitat fa que el seu directe sigui un dels secrets més ben guardats del gènere.

El duet noruec Nordic Giants, amb un directe acompanyat de visuals i amb els dos músics disfressats amb plomes de l’estil de bruixots víkings, aposten per una fórmula de llibertat compositiva en què utilitzen múltiples recursos (teclats, percussió, guitarres, vents,..) que els permeten crear una banda sonora apocalíptica plena de crescudes torrencials de melodies superposades i intensitat rítmica properes al xamanisme. Un directe per als amants post-rock cinematogràfic i emocionant. Un dels secrets més ben guardats del festival.

Per acabar, els anglesos Her Name Is Calla seran el grup que marcarà la diferència estilística de tot el festival. El seu últim treball Navigator és una joia de disc. Delicat en el so, amb melodies i jocs vocals excel·lents, basculen entre la música de cambra, el folk i el post-rock electroacústic, tot acompanyat per un ambient enfosquit i càlid alhora.

Fotografia de portada: AMFest
Text: Carles Fajardo
Correcció: Montse V.

LLEGIR I ESCRIURE: LA VISITA, ENRIC VIRGILI

March 10, 2015, 9:07 am

≫ Next: FESTA 10è ANIVERSARI DE EL SONIDO DE LAS MONTAÑAS DEL REVÉS

≪ Previous: TERCERA EDICIÓ DEL AMFest

$

0

0

La visita Enric Virgili Any: 2014 Editorial: Les Males Herbes

He vingut a aquesta vida

amb un propòsit secret

que a poc a poc he oblidat.

Ara estic obert a tot.

Enric Virgili, El Mamut (Edicions 62, 2004)

Aquest llibre potser no hauria vist mai la llum si en Ramon Mas no s’hagués trobat un parell d’exemplars de les anteriors novel·les de l’autor, estratègicament situats, a la parada del Mercat de l’Abaceria, a Gràcia. L’Enric Virgili tenia caixes i caixes de Betum (Edicions 62, 2007) i Brunilda (Edicions 62, 2010) que havia salvat de ser reconvertits en paper reciclat per a vés a saber què. Seguint una estratègia secreta, el mateix sentit irreverent de l’aventura que guia molts dels seus protagonistes, els repartia a punts clau de recollida de llibres, expectant potser que algun dia arribés l’hora que fossin llegits amb la fruïció que es mereixien. Però és ara, quan els lectors deuen estar plenament preparats per devorar-los? Darrere el títol analgèsic de La Visita, s’hi amaga una novel·la psicodèlica a l'estil del mateix Burroughs, però quants de vosaltres faríeu gala de llegir-lo si en comptes d’un yonkie homosexual, posseïdor d’una màquina acumuladora d’orgó, fos un professor d’institut, que mai ha disparat a la seva dona, i aparentment corrent?

“Tinc un projecte anodí

per deixar de ser anormal.“

Enric Virgili, El Mamut (Edicions 62, 2004)

Quin crim o excentricitat ha de cometre Virgili per què ens atrevim a convertir-lo en una figura de culte? Analitzant les seves tres novel·les, a part d’un llenguatge poètic, amb molta càrrega metafòrica, hi trobem un imaginari repetit i recurrent: personatges rebutjats i solitaris, canvis de gènere -és home o dona, o tot alhora?-, sexualitat oberta o com a forma de comunicació amb l’altre, l’ancianitat i els secrets que s’hi amaguen, els eclesiàstics, els edificis en runes que es desprenen i s’ensorren, cases o pisos on els veïns ja no habiten, fins que tustes a la porta i sents unes passes a l’altra banda, que et vénen a obrir. És casa meva o és casa teva? Els indrets ens són estranys i familiars alhora. Aquest desdoblament dimensional que ens serveix com a plat principal, provoca mal de panxa, ben bé podrien ser els primers símptomes d’Alzheimer, però no ho saps explicar, empassa't saliva coll avall i segueix llegint.

Què hi ha a La Visita que se’ns fa tan alarmant? Un home viu sol en un edifici enderrocat, entre descampats plens d’andròmines, el qual sembla que és el barri familiar. Tot sembla pertànyer a un univers peculiar, però dintre de la normalitat, fins que arriba la visita. Aquest tema ja l’havia inaugurat a la seva primera novel·la Betum, on deia: “Després d’haver nascut, aquest home va créixer, va prosperar i va decandir-se, fins que un dia van trucar a la porta, i un individu en tot idèntic a ell mateix, va fer-li, sense vergonya, una proposta en veu alta. Sota el llum indecís de l’escala, que es va fondre d’angúnia, van rodolar pel mosaic en postures innobles, entre renills i esbufecs. Després, tots dos van incorporar-se en la penombra, i sense cap elegància. La visita va marxar escales avall, entre els ressons apagats dels mugits i els gemecs, i ell va acostar-se, entresuat, a la porta del pis del veí, un pis desocupat, on no vivia ningú.”

En aquest cas, el visitant que no és un, en són tres i a més, tenen llengües retràctils, supera la temàtica del desdoblament de personalitat, i inaugura el concepte d’un triple malèfic. Encara va més enllà, quan un amic que apareix en acció es menja una porta, i l’obre a altres realitats per les quals pot transitar lliurement. Com qui es menja un tripi, l’immoble passa a tenir dimensions paral·leles on viuen sensuals dones dentudes i sortides al camp, amb els seus rierols, grills i ocells. El text s’omple d’una sexualitat exuberant, alliberada i a vegades mòrbida, el protagonista, del qual no sabem el nom, -potser és l'autor? o el nostre?- pren la fruita quan la troba i no pateix per si pot ser verinosa (o si li pot clavar els ullals a la mà).

No m’agrada dir que la narrativa d’en Virgili és de l’absurd, tot i que el seu contingut críptic, hi sembla encaminada. Els simbolismes dels quals no he pogut treure l’entrellat deixen entreveure que s’hi amaga més d’un concepte digne d’assaig, però també es pot prendre com un viatge intern pel lector, convida a perdre’s i a meditar cap endins, tal com fa el personatge principal, que potser per aquest motiu se’ns dirigeix en la primera persona del plural, incloent-nos en el seu diàleg intern que també passa a ser el nostre.

Una possible conclusió està plasmada dins el text mateix, “Amb una mà enguantada, de nit i sol al costat del riu, un home es planteja fins a quin punt, si hagués estat casat, hauria hagut de trobar-se en una situació tan galdosa. Sense oci per desbarrar i sense cap necessitat de sortir a donar un volt a deshores. Ara estaria enllitat i cofoi. Les visites inesperades haurien estat molt més escadusseres, o del tot inexistents. Perquè un home casat no atreu pas la triple visita ni l’amic dissecat. I, si es produís, els efectes haurien estat molt menys expressius. Les parets no els cauen als pares de família.” Però després d’aquesta reflexió no sembla pas que se’n penedeixi, més aviat incita a agafar un martell i començar a enderrocar les parets del menjador.


Fotografia de portada: Les Males Herbes
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Montse V.

FESTA 10è ANIVERSARI DE EL SONIDO DE LAS MONTAÑAS DEL REVÉS

March 11, 2015, 4:13 am

≫ Next: NO ETS UN ARTISTA (per TOMÀS FUENTES)

≪ Previous: LLEGIR I ESCRIURE: LA VISITA, ENRIC VIRGILI

$

0

0

Ara mateix que un programa de ràdio compleixi 10 temporades en antena és gairebé una quimera. I si és en una ràdio local, encara més, però per sort encara queda gent perseverant en aquesta vida. L'Eva Rosa porta tots aquests anys darrera del micròfon de El sonido de las montañas al revés, un espai que s'emet puntualment cada dimecres del món a les 20h per Ràdio Gavà (91.2 FM) i que ens acosta les novetats de la música pop independent, especialment de l'escena més local. Com que 10 anys són molts han decidit celebrar-ho molt seriosament amb l'ajuda de La Fonoteca Barcelona i un concert de luxe aquest divendres 13 de març al Be Good amb The Hills Around, Camp David i Cosmen Adelaida.

Cosmen Adelaida són un dels meus grups preferits des de que un cop el vaig veure al Ocho y Medio de Madrid fent de teloners d'una banda que he volgut oblidar. D'això ja han passat uns quants anys, el seu so ha evolucionat i també han canviat de formació, però l'essència continua sent la mateixa. Si us agrada el pop amb una mica de distorsió, us han d'agradar i sobretot us ha d'agradar La Foto Fantasma (El Genio Equivocado, 2014), un últim disc amb un hit darrera l'altre que no podreu parar d'escoltar. En directe, brutals.

Camp David són Los Carradine sense Antonio Baños. Sense cap mena de dubte és una gran absència, però alhora ens alegrem que els altres tres membres hagin volgut seguir endavant amb un altre projecte. Estem parlant d'un punk pop molt ràpid de lletres punyents, similar al de l'antiga banda, però potser amb més net i lluminós.

The Hills Around són els més desconeguts del cartell, però si venen apadrinats per La Fonoteca i Sonidos, són una aposta segura. Òbviament també fan pop, però d'aquell que és més pausat i que serveix per encetar nits que poden ser memorables. Enguany han publicat un EP amb Discos de Kirlian (una altra garantia) i té pinta que la cosa no acabarà aquí. Recordeu el seu nom.

El cartell de la festa l'ha fet l'Edu J. Montoya, membre de Tú No Existes i dissenyador de capçalera d'aquest nostre estimat blog. Així que la cosa no ens pot agradar més.

Per molts anys El sonido de las montañas al revés!



Fotografia de portada: El sonido de las montañas al revés
Text: Muntsa Casas
Correcció: pendent

---

NO ETS UN ARTISTA (per TOMÀS FUENTES)

March 13, 2015, 8:34 am

≫ Next: LLEGIR I ESCRIURE: LA CHICA DEL GRUPO, KIM GORDON

≪ Previous: FESTA 10è ANIVERSARI DE EL SONIDO DE LAS MONTAÑAS DEL REVÉS

$

0

0

El millor consell laboral que m’han donat mai com a guionista ha estat una frase breu, contundent: “No ets un artista”. Jo mateix ho repeteixo quan faig classes de guió i puc veure la desil·lusió als ulls dels alumnes, quan ho escolten. Però és un gran consell.

Fins que no vaig assimilar aquestes paraules m’enfadava quan els coordinadors de guió o els companys desestimaven una idea meva. “Com s’atreveixen?”, pensava, “El meu acudit és molt millor”. Potser ho era, segurament no. Però el que et fa un bon professional, i els meus companys ho eren, és pensar en què és el millor pel conjunt del programa. El que estàs escrivint ho ha de verbalitzar un presentador, l’ha de gravar un realitzador, decorar la gent d’atrezzo, il·luminar, maquillar, etc.; i després potser la cadena/emissora/productora t’ho fa canviar, i qui paga, mana. Quan entens això, te n’adones que la teva obra no és teva. “No ets un artista”, ets un treballador de la comèdia, en el meu cas. I aleshores és quan comences a gaudir la feina.


Imagino que això és aplicable a qualsevol altre ofici, però a mi em va salvar la vida i em va estalviar (alguns) atacs d’angoixa.



El 7 de febrer, TVE va emetre la gala dels Goya, l’avantsala de l’oblit. La pel·lícula “Ocho apellidos vascos” es va emportar tres premis d’interpretació: actor protagonista (Dani Rovira) i actors de repartiment (el gran Karra Elejalde i Carmen Machi). El guió no estava nominat. Però quan els actors van recollir el premi emocionats, una corrent de tuitaires guionistes, amics dels escriptors del film, van posar el crit al cel perquè cap dels guanyadors havia agraït el premi als seus companys. Els titllaven de desagraïts per no recordar-se d’ells. “És un menyspreu als guionistes de l’estat!”, deien emprenyats amb el puny en alt. “Sense aquest guió no haguessin guanyat el premi!”, asseguraven. Hi va haver tal rebombori que fins i tot Dani Rovira va haver de demanar disculpes l’endemà per haver-se'n oblidat. És de bojos.



Evidentment, els guionistes (com el 99% dels gremis de l’estat) estem maltractats. Se’ns paga poc, se’ns menysprea i tot el que vulguis. Però mai un actor ha d’agrair un premi d’interpretació a un guionista. És absurd. Si ho fan, doncs mira, quin gest més maco. De la mateixa manera, un guionista no acostuma a agrair un premi a l’actor que l’interpreta, i crec que aquí sí que estaria més justificat. Jo puc assegurar que els actors/presentadors que han interpretat els meus textos, els han fet créixer, en un 90% dels casos.

Darrerament, entre els guionistes hi ha una certa tendència a ser reconeguts, no tant com a gremi, sinó com a persones individuals. S’està creant la figura del “guionista estrella”, un oxímoron tan gros com ‘youtuber graciós’ o ‘la música de Dover’. Això va molt lligat a un altre tipus de professional, a qui anomeno “guionista ploramiques”, que és aquell que aprofita les xarxes socials per queixar-se de com de dura és la seva vida, perquè el director de la sèrie on treballa és un dèspota inepte que no li ha comprat una trama homenatge a The Wire. Però també utilitza Internet per justificar-se tirant merda a sobre d’altres departaments, o pitjor encara, a d’altres guionistes.

Això últim és el que més m’emprenya. Perquè aquest gremi, i generalitzo, té diferents castes. A dalt de tot hi ha els que fan cine i teatre. Una mica més avall, els que fan ficció televisiva, i a sota de tot, els que escrivim entreteniment. I aquí, a l’avern del guió, veieu aquella panerola que intenta que no la trepitgin? Som els guionistes de ràdio.

Curiosament, o no, aquest ‘prestigi’ també ve donat pels sous. Fins i tot es podrien fer les mateixes distincions de classe pel percentatge de gent que defineix la seva feina com (llegeixi’s amb accent "pijo") “m’agrada axplicà històrias”, i els que diem “em paguen per escriure per altres”.

No canvio la meva feina per la de cap altre company del gremi. No vull fer cine, a dia d’avui. Jo també explico històries, només que no les meves, sinó les dels que em paguen. I estic molt bé així. M’agrada no tenir protagonisme. M’agrada que la persona per la qui treballo interpreti els meus acudits com jo mai seria capaç de fer-ho. Que s’emporti les rialles i els aplaudiments, però que també s’emporti la merda i el silenci incòmode quan un acudit és tan dolent que ni ell mateix ha estat capaç de defensar-lo. Perquè no sóc un artista. I a molta honra.

I dit això, vaig a pagar la quota del sindicat de guionistes.




Tomàs Fuentes (guionista de comèdia, protagonista d'una vida dramàtica).
@cap0

Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text:Tomàs Fuentes
Correcció: Pol Camprubí

LLEGIR I ESCRIURE: LA CHICA DEL GRUPO, KIM GORDON

March 16, 2015, 4:00 am

≫ Next: ENSEMBLE TOPOGRÀFIC, DIJOUS 19 DE MARÇ AL CABARET ELÈCTRIC

≪ Previous: NO ETS UN ARTISTA (per TOMÀS FUENTES)

$

0

0

La chica del grupo Kim Gordon Any: 2015 Editorial: Contra

“Durant quant de temps pots seguir desbordant intensitat abans de convertir-te en una persona amanerada i deshonesta?”

Kim Gordon - “I’m Really Scare When I Kill In My Dreams” (Artforum, 1983)

És curiós, i irònic, que el títol del llibre sigui la pregunta que més detesta Kim Gordon: què se sent en ser la noia del grup? Per què la vols fer sentir diferent preguntant-ho? Compartim la mateixa descàrrega expansiva que la resta dels membres, les mateixes sensacions i el mateix sentiment de pertinença, si nos fos perquè gent com la que ho pregunta s’entesta a marcar la diferència. Talcom l’artista explicava al periodista Ignacio Julià, a Estragos de una Juventud Sónica(Alternia Editorial, 2013), “no veig que el meu rol com a dona en una banda sigui diferent de la meva funció en escena. Em refereixo que entenc la importància de transmetre una personalitat individual més que sexual”, però, al cap i a la fi, és ineludible que s’interessin pels rols de gènere, seguint el fil de les seves pròpies paraules: “les dones són anarquistes per naturalesa, perquè en molts aspectes estan fora del sistema.” Hauríem d’eludir aquest tipus de preguntes, com si no existissin, o respondre-les per afirmar la nostra legítima potestat? Sens dubte el llibre dóna moltes pistes de la seva teoria contra els rols de les dones a la societat de consum, però la Kim més feminista no és la Kim de la qual us vull parlar. Hi ha una part més humana que s’amaga sota la primera impressió del text. Destapem-la!

Per a l’allau de lectors més sensacionalistes, ella esgrimeix delicades declaracions sobre Kurt Cobain, Courtney Love, Kathleen Hanna, Madonna o Lana del Rey, entremig de comentaris com “Nova York és una ciutat col•locada d’esteroides. El MoMA és com una gegantesca botiga de regals de midtown.” A les seves memòries desfilen una galeria de personatges públics com Dan Graham, John Knight, el cineasta George Manupelli, Mike Kelley de Destroy All Monsters, Tony Ousler, Richard Prince, l’escriptor Greil Markus o Isa Genzken i el seu marit Gerhard Richter, responsable de la portada de Daydream Nation i del single “Dead Valley 69”. És un receptari de tot allò que cal conèixer o investigar. Però deixem de banda les anècdotes! És erroni pensar que són un dels principals atractius de llegir la seva biografia. Hi ha un contingut críptic, l’encoberta declaració d’una persona discreta que per escriure fa servir un joc de miralls.

No és una obra sobre Sonic Youth. Explica els discos, les portades i algunes de les cançons, però només centrant-se en els punts que són del seu interès, no espereu una detallada descripció al respecte. Passa de puntetes per la seva relació amb Lee Ranaldo o Steve Shelley, i els altres membres eventuals del grup. Constantment fa referències a artistes, escriptors, dissenyadors, actors, bandes, llibres, i pel•lícules. Val més tenir a mà un espai on anotar-ho tot. És una bona manera d'encadenar la vida de la Kim segons el que li interessava a cada moment. Ara, conèixer els seus veritables sentiments, això és una altra cosa!

You're not so free to be so unprotected
A secret Mona Lisa hides behind her smile.

Sonic Youth - Disconnection Notice de Murray Street (Geffen, 2002)

“La gent em diu que, quan actuo, sóc opaca, misteriosa, enigmàtica o inclús freda. Però més que qualsevol d’aquests adjectius, sóc summament tímida i sensible, com si pogués sentir totes les emocions que s’arremolinen en una habitació. I creieu-me quan us dic que, una vegada traspassada la meva figura pública, no tinc cap altre defensa.”Així és com ella agafa un bisturí i rasura delicadament la seva cuirassa hermètica, de mica en mica, ensenya la seva part més humana. Analitzant els seus traumes, es mostra vulnerable i fa que la vulguem protegir sota la nostra plomada ala d’ocell.

Pocs sabíem que havia passat la seva preadolescència entre Los Ángeles, Hawaii i Hong Kong, soscavada sota l’ego del seu germà granKeller, posteriorment declarat esquizofrènic, qui curiosament porta el nom d’un avi banquer i estafador que havia estat a la presó. Dedica unes poques línies a descriure un sentiment que ens apropa al que podria estar sentint ella, quan diu que en interpretar “I Love You Golden Blue” sempre se li fa un nus a l’estómac. És un moment catàrtic i dolorós, escoltar i també veure aquest vídeo de la cançó, després de llegir que està dedicada als homes que amaguen els seus sentiments, els qui han marcat la seva vida. Sobre la pantalla es projecten imatges del seu germà quan era petit i de la seva família durant les vacances. En un instant determinant, veiem en Keller fent veure que toca l’air guitar amb un bastó, paral·lelament, a sota, la Kim canta i empunya el baix. “Don't blush, it's just the wind outside. Don't rush to be by my side.”



A les fotografies apareix una nena que no riu, i són molt reveladores. Veiem la seva boca segellada, els llavis sempre junts i estirats en un esbós de somriure glacial, mentre la mirada, entre analítica i expectant, és un mirall de qui té a davant, no una finestra a la seva ànima, que sembla encongir-se en un racó inescrutable, més endins. Podem veure aquest afany per mostrar-se a ella mateixa en aquesta col•lecció de vídeos enregistrats durant l’any 85, recentment recopilada i comentada per Pitchfork. La Kim apareix com una petita bestiola espantada, portada a una situació límit, trobant-se a ella mateixa sobre l’escenari i disposada a atacar.Sofia Coppola va saber-ho posar amb paraules, descrivint-la amb“la capacitat d’extreure poder on abans només hi havia debilitat.”La seva valentia era encomanadissa, “la Kim em va fer sentir acceptada d’una manera que mai havia sentit abans. Ella creia que seguia el bon camí. Tota aquella merda era molt més fàcil de portar sabent que estava del meu costat” explicava Kathleen Hanna, de Bikini Kill.



Un altre dels moments altament evocadors és quan parla de “Superstar” la versió de The Carpenters que van gravar per a un split. Recorda que li agrada molt com la canta la seva exparella, en Thurston, que apareix al videoclip amb el mateix micròfon daurat que duia Karen Carpenter en el seu vídeo de l'any 1971. La Kim es refereix a ella com una noia anul·lada sota la pressió de la família, del seu germà amb qui compartia la banda, i també de la premsa. En un dels plans podem veure la mateixa Kim emulant-la darrere de la bateria. Sabem la importància d’aquesta figura, a qui també van dedicar la peça “Tunic (Song For Karen)”.



Els capítols finals de la biografia són dolorosament sòrdids, el pitjor que podies témer acaba passant. Finalment exposa tota la brossa de la relació. Però també es catalitza i es fan més patents que mai les seves inquietuds artístiques; no para de fer referències a obres, instal·lacions i performances en les quals es veu involucrada un cop passada la ruptura. La seva filla Coco té la seva pròpia banda, Big Nils, i ha marxat del niu per estudiar a l’Escola d’Art de Chicago, seguint les petjades de la mare. La Kim, per descomptat, no s’ha quedat parada sinó que ha lluït com mai tocant amb John Cale al tribut de la Velvet Underground a l’Acadèmia de la Música de Brooklyn, anant de gira europea amb la compositora experimental Ikue Mori, formant part de les sèries musicals “Face The Strange” al Museu d’Art Contemporani de Chicago i publicant el seu àlbum debut amb Body/Head, banda que vam poder veure de prop al passat Primavera i que va provocar reaccions molt extremes entre el públic.

Cal acabar la ressenya amb el capítol que comença el llibre, la descripció del seu últim concert al SWU Music & Arts Festival de São Paulo el 2011. “Tenia la impressió que cada concert de no-wave era precari, sentia una coïssor a les galtes, perquè sabia que el grup que estava actuant sobre l’escenari es podria dissoldre en qualsevol moment” explica la Kim sobre els seus primers concerts dins l’escena novaiorquesa. No hauria pensat mai que seria la mateixa sensació que ens atrapa en veure l’últim concert de Sonic Youth, penjant, testimonial, a Youtube.



Fotografia de portada: Arxiu
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Montse V.

ENSEMBLE TOPOGRÀFIC, DIJOUS 19 DE MARÇ AL CABARET ELÈCTRIC

March 16, 2015, 8:43 am

≫ Next: JANSKY 2.0

≪ Previous: LLEGIR I ESCRIURE: LA CHICA DEL GRUPO, KIM GORDON

$

0

0

Un dijous més del món tenim nou concert al Cabaret Elèctric d'iCat.cat. Ensemble Topogràfic són la banda d'aquesta setmana, venen directament de les terres de l'Ebre i sonen a electrònica experimental, a mil capes i atmosferes de so i a ritmes de somni. En els seus directes combinen tot això amb els moviments d'una ballarina de dansa contemporània que malauradament aquest dia no podrà ser a la ràdio. Tot i això, veniu a la ràdio. És una ordre, perquè malgrat faltar-los un membre essencial, els Ensemble prometen ser espectaculars. Ja sabeu, assistir al concert és molt fàcil i gratuït, només heu d’escriure un correu a cabaretelectric@icat.cat, amb els vostres noms i cognoms.

Sí, us ho repetim: és totalment de franc. Ara bé, només els 30 primers podran gaudir del directe, així que afanyeu-vos-hi. Si d'aquí un temps els Ensemble Topogràfic es fan famosos, no volem plors, nosaltres ja us vam avisar. Recordeu que si veniu heu de ser puntuals. El programa comença a les 21 h i caldrà que us identifiqueu a la porta de la ràdio, no us adormiu!

I us deixem el podcast del concert dels Hermanos Cubero a l'Apolo Store de la setmana passada. Va ser brutal, escolteu-lo, escolteu-lo!

Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Lluís Huedo
Correcció: pendent

JANSKY 2.0

March 17, 2015, 2:00 am

≫ Next: UNA OBSESSIÓ ANOMENADA KIMMY SCHMIDT

≪ Previous: ENSEMBLE TOPOGRÀFIC, DIJOUS 19 DE MARÇ AL CABARET ELÈCTRIC

$

0

0

Jansky ÉÈ Any: 2015 Discogràfica: Primeros Pasitos

A aquestes alçades de segle XXI heu d'estar molt desconnectats del món si no sabeu de què va el concepte del 2.0, però per si de cas hi ha algun/a despistat/da amb els ulls posats en aquest article, explicarem que, a grans trets, té a veure amb l'evolució dels continguts digitals, el canvi i millora d'aquests, sobretot pel que fa als avenços tecnològics relacionats amb la interacció i la interoperabilitat. Una mica el que passa amb Jansky a “ÉÈ”, endinsant-se en nous (per a ells) camins electrònics però mantenint els seus signes d'identitat.

De totes maneres, i fent honor a l'esperit epidèrmic que conserva la música del duo de Palma de Mallorca, en el seu cas seria més just parlar de mutació: encara bells, sensuals, poètics, i nocturns, la foscor cromàtica i el to més contingut que dominava “Un big bang a la gibrella”(2013) s'esvaeix en aquest treball ja d'entrada amb una subtil “Apocalipsi” que sorprèn per la seva amplada i colorit sonor, obrint-se com un ventall decibèlic, i on fins i tot la flauta de Jaume Reus aparca la seva característica aportació rítmica (hi torna més endavant, no patiu), contribuïnt a les textures d'aquest intencionat canvi de pell (recordem que és la pista zero del disc) no només formal.

I es que serà immediatament després, amb “Sempiterna”, quan ens deixaran, sols, a un lloc indefinit (“l'hora on no hi ha lluna i no hi ha sol”) i rodejats de cortines que a mig tema descorreran violentament, descobrint una pista de ball extasiada i plena de gom a gom on també ens sacsejarem a ritme de techno turbulent i aguerrit (“Reptilianes”), electro batuquero(“Lliçó nº1”), peces que farien somriure als Holy Fuck més sintètics i accelerats (“Falco vs. Polyphylla”, amb un significatiu “deixa'm que hi trobi el camí bell / el de la festa”), o, com a moment més àlgid de la vetllada/disc, un hit inapel·lable que només pot suscitar la comunió total, i que de ben segur es convertirà en una de les peces immortals del seu repertori (“Ésser elÈctric”).

Com en tot canvi positiu, el passat no queda anulat, i per això és normal trobar reminiscències de “La musa” a “Escapça'm” i de “MalBades” a una “Language” que conté, mig amagades per l'ús de l'anglès, bona part de les línies més sexuals de l'àlbum (“there was no rain but I was soaking wet”; “there was no light but I could feel electrified ”; “there weren't words but I could speak with tongues of fire”), en una altra notable aportació lírica de Laia MaLo, ara amb les visions silvestre-còsmiques guanyant terreny a les referències eròtiques, i que viu el seu moment més formidable en l'inquietant reguitzell de versos de la citada ”Lliçó...” (“vindrà lu fosc i no tindràs llum a la memòria”; “vindrà la por i no podràs tancar-li els ulls”; “vindrà el malson quan el somnífer faci efecte”).



Treball precís i concís (vuit temes i 31 minuts de durada evidencien que no han tingut cap intenció de afegir palla al disc), si a “Un big bang” els acompanyàvem durant el vespre, i a “ÉÈ” els acompanyem durant la matinada, la pregunta inevitable és: a on ens duran els Jansky 3.0? D'after? Si segueixen igual d'inspirats, aguantarem amb ells les hores que calgui.

Text: Arnau Espinach
Correcció: Raquel Molina

UNA OBSESSIÓ ANOMENADA KIMMY SCHMIDT

March 18, 2015, 8:17 am

≫ Next: LA MANDANGA #22 PONY RABO

≪ Previous: JANSKY 2.0

$

0

0

Alguns van descobrir el binge watching (veure capítols d’una sèrie d'una tirada) amb House of Cards, d'altres amb Orange is The New Black. Per a mi, Unbreakable Kimmy Schmidt, la nova sèrie de Tina Fey, ha donat sentit a aquesta expressió anglosaxona. Aquesta comèdia, relleu natural de 30Rock i Parks and Recreation, convida a no abandonar el sofà fins que no hem acabat de veure els 13 capítols de la primera temporada.

No ens podem imaginar una llar millor per a la sèrie que Netflix, el seu rerefons fosc és poc apte per a una cadena tradicional com la NBC, la cadena que en un principi l’havia d'emetre. Kimmy Schmidt (Ellie Kemper), la protagonista, té 30 anys però els últims 15 els ha passat tancada en un búnquer retinguda contra la seva voluntat per un il·luminat que assegura que l’Apocalipsi ha arribat. Tot canvia per ella quan l’alliberen i decideix començar una nova vida a Nova York. Molts han volgut veure en aquesta sèrie una germana petita i de menys qualitat de 30Rock, però Unbreakable Kimmy Schmidt té la seva pròpia veu i personalitat. El punt de partida és molt més extrem, ja que agafa un cas típic de crònica negra i el subverteix fins que es converteix en una comèdia lluminosa. Durant aquesta primera temporada, el guió ha passat de puntetes per les experiències de Kimmy dins del búnquer, tot i que sí que ha fet algunes referències velades que ens fan imaginar el pitjor. Amb la segona temporada, que ja serà produïda totalment per Netflix, potser s’explori una mica més la part pertorbadora de la vida de la protagonista.



Malgrat el rerefons obscur, la nova comèdia de Tina Feyés un cant a l’optimisme i a la capacitat de superació. L’actriu Ellie Kemper ha estat l’elegida per transmetre aquesta vitalitat a l’espectador i no se’ns podia acudir ningú millor per fer-ho. Després de passar per The Office i participar a Bridesmaids, la pèl-roja ha aconseguit un personatge a mida –no en va Tina Fey i Robert Carlock el van escriure pensant en ella– que lluita per deixar de ser considerada una víctima i trobar el seu lloc. El discurs feminista està present a la sèrie des del primer minut i ja la sintonia ens deixa clar el seu to reivindicatiu. Més enllà d’aquesta declaració d’intencions, trobareu gags surrealistes, que comparteixen un humor similar al de 30 Rock i que des de l’absurditat exploten l'absurditat dels tics de la societat contemporània, com la necessitat de ser el centre d’atenció o els fenòmens virals. Ara que Parks and Recreation s’ha acomiadat, la sèrie de Tina Fey es posiciona per convertir-se en la comèdia de referència, amb una protagonista carismàtica i un grup de secundaris en estat de gràcia.

Fotografia de portada: Netflix
Text: Alejandra Palés
Correcció: Marta C.