Quantcast
Channel: Gent Normal
Viewing all 1519 articles
Browse latest View live

DA SOUZA, DIJOUS 12 DE FEBRER AL CABARET ELÈCTRIC

$
0
0

Podríem ser merament informatius i dir-vos que Da Souza són de Mallorca, que fan emo de tota la vida, barrejat amb unes bones dosis de pop, i que no fa gaire que han tret un EP/split juntament amb Regalim que es diu Bossanova Infinita i que l'ha editat Famèlic. Però òbviament no ens quedarem amb això, perquè nosaltres no en sabem, de ser objectius, així que afegirem que Da Souza són un dels millors grups de Mallorca (en una dura competició amb Beach Beach i Lost Fills), que també són un dels més guapos i que en directe són brutalíssims. I que com va dir en Joan Cabot "són el futur" i ens fan una mica d'enveja perquè ens hauria agradat ser com ells.

Ja ho sabeu, si voleu venir de públic al concert de Da Souza a l'estudi del Cabaret Elèctric heu de ser ràpids, només hi caben 30 persones. Cal que envieu un correu a l'adreça del programa, cabaretelectric@icat.cat, amb els vostres noms i cognoms. Si sou dels afortunats, a més a més, de poder gaudir del meravellós directe, us convidarem a una copeta del vi que cada setmana ens porten els amics del celler de la plaça Joanic, Verema i Collita & Friends. El programa comença a les 21 h en punt, ni un minut abans ni un minut després, així que us demanem puntualitat.

Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Muntsa Casas
Correcció: Montse V.

MÚSICA SÈRIA, O NO

$
0
0
Jorra Santiago
Música Sèria
Any: 2015
Discogràfica:Autoeditat
Al manacorí Jorra Santiago potser fa poc que el coneixem al Principat, però fa temps que és un músic indispensable de l’escena balear. Al seu bandcamp diu que va ser «nat en un any capicua», i no creiem que parli de 1881—ni tampoc de 2002—però malgrat la seva joventut ha tingut temps de fer uns quants discos amb Pujà Fasuà, de tocar la guitarra amb en Miquel Serra, de participar en projectes com Roig!, Manfel o Arri Tatano, de fer de baixista amb els Lost Fills i, ara, de publicar el primer treball propi. Es tracta d’un disc en què ha compost, tocat i gravat tots els instruments excepte la bateria, i que també ha mesclat ell mateix. L’ha titulat Música sèria i són onze cançons personalíssimes que cal escoltar amb certa calma.

Ja a la portada, que mostra un gravat neoclàssic d’una estàtua eqüestre romana en què l’efígie de Jorra ha substituït el cap de l’emperador Marc Aureli, s’insinua la doble naturalesa del disc: academicisme de músic de sessió, tècnica i so preciosista, per una banda; imaginació desbordada i arrauxament per l’altra. Des dels primers acords de rock d’estadi de “Badam”, que preludien una cançó èpica amb lletra estival, el disc és ple de cors ben posats, d’estructures clares subratllades per capes d’arranjaments treballats, instrumentacions exuberants, de detalls elegants, de tics de músic d’hotel. Un disc ben fet, de música sèria, vaja, però també amb un punt de glam, fins i tot rockcatalanesc, amb molt de broma i d’inesperat.

Si no, escoltem cançons com “Ausiàz the killer”, en què un Ausiàs March arrestat per causa d’alguna de les seves batusses, canta sobre les seves pors i s’excusa pel seu comportament al ritme animat d’un piano seixanter; o “He caigut begut”, en què el vers del títol és cantat sobre un solo de guitarra de rock dur que després es desfà en psicodèlia; o la crepuscular “La darrera”, recorreguda per un aire de piano bar decadent. Però, per descomptat que no és només això. “Windom Earle”, una de les més fantàstiques del disc, té una melodia i quatre versos simples que s’enlairen i es fan pura èpica mentre uns cors burletes fan lalalas per darrera; “Cave Canem” és una delícia de guitarres atmosfèriques; i “La terra que se fon” és cristal•lina i evocadora.

Cada cançó amaga una profusió de detalls divergents i a vegades contradictoris: la simplicitat de les tornades clares s’enllaça amb guitarres treballadíssimes i amb l’aire de ràdio-fórmula d’alguns moments. Els homenatges arriscats i els continus jocs (el sampler del rei dient Lo siento mucho… a “Quadre costumista”… quin moment!) acosten el conjunt a la saturació, però, a cada moment, una gran sensibilitat pop fa que tot mantingui un complicadíssim equilibri i que el disc s’alci com l’exemple d’una manera de veure la música que té ben pocs paral•lels. Jorra té una imaginació agitada, una quantitat de recursos i una habilitat tècnica que són a l’abast de molt pocs, i els posa al servei d’unes composicions que transiten per la via de la ironia i l’excés, són ambicioses i assoleixen una intensitat dramàtica, una delicadesa i una pulcritud que les fan excepcionals.


Fotografia de portada: Arxiu
Text: Pol Serrahima
Correcció: Montse V.

LES DUES VERDADERES VERITATS DE LA BOSSA NOVA SÓN AQUÍ

$
0
0
Regalim i Da Souza
Bossanova infinita
Any: 2015
Discogràfica:Famèlic
A la rebotiga de Famèlic s’hi amaguen moltes coses, des d’un VHS on en Sergi surt ballant sobre la barra del Heliogàbal, a la samarreta de Kortatu de l’Edu, una foto de n’Àngel amb en Gilson Da Souza-tots dos somrient i nuus-, o tots aquells discos que l’Aleix escolta quan posa ‘sessió privada’ al Spotify. El secret més cotitzat de tots, és un paper que està barrat dins la caixa forta, entre teranyines i factures impagades. Transcrit en un llenguatge críptic que ni el Codex Seraphinianus, allà s’hi amaga el primer MySpace de Regalim. És un secret exquisit, que d’aquí uns anys valdrà molts diners. Però sí Regalim ha tardat tota una dècada –verídic!- a tornar a treure cançons noves desprès de del “Batxillerat Songs” (Gravat a 2005 i masteritzat per en Mau Boada al 2012), podem esperar molts anys més, a que els Annunakis desenterrin l’or amagat als megàlits de Yonaguni, per a poder pagar el seu valor. Ja me’l puc imaginar, comprant aquest primer cassette de Regalim en una versió ultra-post-contemporània del reality “Subastas a lo bestia”.

Encara recordo quan en Sergi de Famèlic em va portar ‘d’estrangis’ a casa seva, que ara és la meva, i em va posar des de la mateixa taula on ara estic escrivint, aquests temes amagats de Regalim. Sis mesos han hagut de passar perquè finalment estiguin editats en format físic. I no és casualitat que surtin juntament a un split amb Da Souza. Ambdós projectes van gravar-se el mateix estiu de 2014. Els dos han estat parits de ments prodigioses i entranyablement maquiavèl·liques. Per vàndals simpàtics que quan te’ls trobes, no saps si els abraces perquè els estimes o per escanyar-los. Dues cares de la mateixa moneda, però compte, que és un disc que tant aviat t’anima i com t’enfonsa, ja cal triar bé quina cara vols escoltar. Da Souza són el prozac i Regalim, la sensació que et trobes just quan se’t ha passat aquest efecte.

A cançons com “Les Arrels Quadrades” de Da Souza hi trobem els fotuts Cap’n Jazz, més ensucrats, i cantant amb un maleït accent mallorquí. No l’escoltis! Que hipnotitza i et porta per el mal camí. I sinó que li diguin a en Garo, que va perdre tota la seva vergonya en el videoclip de “Sense Dir Res”. La integritat d’en Garo volia molts diners també, però aquest accent de ses illes el va aconseguir persuadir. També et donen un bon viatge amb “La Mnemotècnia del Puny”, és com anar de mdma per un parc d’atraccions, la melodia et mareja alegrament i la lletra et pega una bona girada, com la rutina i els anys.

L’anònim Regalim et passa de l’estat d’eufòric superheroi al hivern més trist. Fruit d’un affaire a tres bandes entre en Mark Kozelec, en Bon Iver i en Joan Pons del Petit de Cal Eril (irrefutable productor de la segona meitat del disc) aquí venen quatre peces de trobar-te a gust consolant-te a tu mateix. “Som dolents volent ser bons” canta a “Incerta Força” la cançó més tristament brillant de totes. I se’t emportà al fons del pou, com l’agonitzant protagonista de “Ringu”, “no pots pas desfer el camí, si em veus vine cap aquí” diu mentre t’arrossega a “Enllà”, en el que sembla una versió alentida de “My Girls” d’Animal Collective. Més et val tornar-te a posar “Boca a Boca” i acabar bé el disc. Aquest Da Souza porten a dins la samba jazzístic rock, el flow que està en voga, i que s’aparti en João Gilberto quan en Lluís, n’Àngel, en Xavi, en Biel i el Regalim, els mestres de la cara alegre i la cara afligida de la bossa nova, es posen ‘manos a la obra’.



Fotografia de portada: Arxiu
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Pendent.

LA MANDANGA #19 ESPECIAL SEGELLS

VOLS VEURE A PAPÁ TOPO AQUEST DIVENDRES?

$
0
0


Ja ha passat molt de temps des que Papa Topo van llençar Oso Panda, aquell tema que a tots els poppies ens va fer creure que hi havia esperança en aquest país. Nosaltres ens hem fet una mica més grans, ells segueixen sent joves (perquè ho eren molt quan van començar) i malgrat que encara no han tret cap LP, tot el que han deixat escoltar fins ara són autèntiques joies pop. Després de la marxa de Paulita de Maiz, la veu femenina del grup, l'Adrià Arbona va decidir seguir endavant amb una nova formació, amb Óscar Huerta a la guitarra, Júlia Fandos a les veus, Sònia Montoya al baix i Omar Ballester a la bateria. Aquest divendres toquen a la Sala SARAU08911 de Badalona dins #ensagradalamúsica, un cicle de concerts per ajudar al finançament de l'escola de música i teatre Xamfrà del Raval. Hi voleu anar? Esteu de sort! Tenim una entrada doble per sortejar! Com sempre, per participar heu de respondre una senzilla pregunta que trobareu a continuació.

Segons Papá Topo, què és el millor de l'estiu? 

Esperem les vostres respostes a som@gentnormal.com. Teniu fins demà al vespre per intentar-ho, nosaltres ens posarem en contacte amb els guanyadors divendres al matí.

Si finalment no sou els guanyadors, acosteu-vos igualment a la SARAU08911 perquè #ensagradalamúsica és un projecte que val molt la pena. Aquesta iniciativa promoguda per la sala de concerts de Badalona vol aconseguir a través d'una campanya de micromecenatge els 10.000 col·laboradors que l'escola Xamfrà necessita per tirar endavant. L'escola de música i teatre Xamfrà es troba al Raval de Barcelona i és gratuïta per a tots aquells nens i nenes que volen estudiar però les seves famílies no s'ho poden permetre. D'aquesta manera es promou la inclusió social i s'afavoreix la convivència al barri.

Durant els divendres de les properes setmanes passaran pel #ensagradalamúsica les Me and the Bees, Marc Parrot, Za!, Los Retrovisores i Sanjays.


Fotografia de portada: Elefant Records
Text: Muntsa Casas
Correcció: Raquel Molina

MÀGIA ROJA: EL NOU CAU MUSICAL DE GRÀCIA

$
0
0


A aquestes alçades d'existència, amb quasi vuit anys de trajectòria com a segell discogràfic i puntualment programador de concerts (deixant de banda el seu actual pes decisiu en el desenvolupament del LEM i la seva aportació anual al Sónar, en ambdòs casos dins del col·lectiu Gràcia Territori Sonor), no descobrirem a ningú Màgia Roja, però si ens farem ressò de la nova ramificació dins el món musical d'aquesta entitat gracienca, fundada per Lucy Tcherno i el músic Víctor Hurtado (Huan), com a sala d'actuacions.

I s'estrenen amb decisió i generositat d'oferta, perquè durant els mesos de febrer i març cada setmana hi haurà com a mínim un parell de propostes a l'espai situat al carrer Alzina nº 20, la gran majoria d'elles, com no pot ser d'altra manera tenint en compte els gustos i les publicacions del segell, de caire experimental i/o sorollista (des de veterans locals com Sedcontra i Jesus Brotons -Música Veneno- a gent més jove però amb bastanta mili a sobre com Primo Gabbiano, el valencià Alozeau, un Jaime Pantaleón que deixarà de banda la seva vessant rockera, l'anglès Dwellings, i el propi Hurtado amb el seu nou àlies Futuro de Hierro, o els recents Rayo-60 i Noir Noir), però comptant també amb la presència del post-punk sinistre i sintètic de Ciudad Lineal -a la foto-, i la voluntat de diversificar-se amb més estils durant els propers mesos.

A més a més, i tot i que després de cada actuació hi haurà punxada de discos, també s'han programat nits dedicades específicament a sessions de Djs, com és el cas del recomanable tast de Dani Blue, Shak, i la gent de Dead Moon Records; projeccions de pel·lícules (“Chappaqua”, film de culte del cinema psicodèlic, i el documental sobre el black metal noruec “Until the light takes us”); i tampoc es descuidaran els concerts de major dimensió mediàtica (per això es faran a l'Hangar) com els que protagonitzaran aquest mateix cap de setmana els ianquis viscerals Wolf Eyes, o a principis de març la no menys contundent dupla francoitaliana Putan Club.

Les actuacions seran quasi sempre a les 21h, i el preu de l'entrada serà lliure (fins i tot gratuït, si sou molt rancis/es).

Aquí a sota us deixem amb els flyers de la programació de febrer i març:





Fotografia de portada: Marina de Luis
Text: Arnau Espinach
Correcció: Raquel Molina

BREAKDOWN PRESS (per SERGI PUYOL)

$
0
0

No és cap secret que el mètode d'impressió en risografia ha esdevingut una nova tendència dintre del món del còmic underground. En els últims anys han sortit diversos estudis amb el seu propi segell o editorial. Alguns d'ells ofereixen serveis d’impressió en risografia i enquadernació, i a la vegada publiquen el seu propi catàleg. Bé, el cas és que moltes petites editorials estan editant en aquesta tècnica perquè ofereix un resultat molt bonic a preus més assequibles que amb qualsevol altre mètode d’impressió en paper. Alguns exemples d'aquí serien Medalariso (que són la gent de Fatbottom aliats amb l'Irkus Zerberio), Do the Print o Lentejas Press. Com us podeu imaginar hi ha encara molts més exemples de fora, com Hato Press (Londres), Victory Press (Londres), Papier Machine de l’increïble Alexis Beauclair (França), Risotto Studio (Glasgow). I avui us volia introduir breument el cas de l'editorial de Londres Breakdown Press.

Com ells mateixos diuen al seu web, són quatre nois que es dediquen a publicar els millors còmics d'ara i d'abans. En el seu cas no ofereixen serveis d'impressió al públic però pel que veig fan servir la riso com a mètode principal d'impressió. Haig de dir que fins fa poc pensava que ells imprimien la majoria de les seves publicacions amb la seva pròpia màquina, però llegint una mica sobre ells ja he pogut veure que la majoria els imprimeixen a Victory Press.

L'editorial va començar el 2012 estrenant-se amb el primer volum d'una petita antologia de còmic experimental i intimista de Joe Kessler. Sembla que els de Breakdown Press eren amics o coneguts de Kessler i consideraven que tant ell com altres autors no estaven rebent la consideració que es mereixien. Més tard Joe Kessler també ha entrat a formar part de l'editorial tot i que crec que des del principi s'ha dedicat a la part de producció i disseny d'alguns dels seus llibres.





Convé destacar del seu catàleg que fa mig any van publicar Flowering Harbour del gran Seeichi Hayashi, un còmic curtet que va escriure i dibuixar als anys 60. La primera edició ja està esgotada i no m’estranya, perquè és una autèntica preciositat. Per a qui no conegui l'autor, es tracta d'un dibuixant de còmic japonès avanguardista amb històries introspectives, de sensacions i tristesa. Als anys 70 ho va petar al Japó amb Elegía roja (aquí editat per Ponent Mon el 2008 i ja descatalogat).





Un altre manga que han tret últimament és la recopilació d’històries també antigues (en aquest cas dels anys 50) de Masahiko Matsumoto, un autor fins ara desconegut per mi. The Man Next Doorés un llibret molt bonic on cada història està encertadament impresa amb una tinta de riso diferent. Només cal tenir-lo a les mans per adonar-se de la gran feina que està fent l'editorial. I com a dada a tenir molt en compte només cal mencionar que aquests dos mangues són produïts en associació amb Ryan Homblerg, una eminència en el tema del còmic japonès.





Un altre petit còmic que m'he comprat últimament és el primer tom de Generous Bosom de Conor Stechschulte, també imprès amb riso, una mena de thriller amb grans dosis d'erotisme que promet ser una sèrie imprescindible.





Per acabar, també us recomanaria Escape to the Unfinished que són còmics i dibuixos una altra vegada de Joe Kessler. Una altra petita joia, també impresa en riso a diverses tintes, d'edició limitada amb 200 còpies.





Això ha estat una petita mostra, però tenen moltes més publicacions interessants. Així que si us ha agradat tot això, no deixeu de visitar el seu web, i de passar per la llibreria Fatbottom a comprar els seus meravellosos còmics. A més, per si tot això fos poc, també estan muntant el seu propi festival de còmics a Londres, el Safari Festival, on conviden altres editorials i artistes similars al que ells publiquen per donar-los a conèixer i passar-ho bé. Qui sap si aquest any faig una escapadeta cap allà…

Sergi Puyol (Dissenyador gràfic, dibuixant de còmics i membre dels grups Son Bou i Viva Ben-Hur).

Fotografia de portada: Eduard Montoya
Interiors: Web de Breakdown Press
Text: Sergi Puyol
Correcció: Montse V.

PAPÁ TOPO, DIJOUS 19 DE FEBRER AL CABARET ELÈCTRIC

$
0
0


L'altre dia ja us ho vam dir, fa molts anys que seguim a Papá Topo i ens fa molta il·lusió que aquesta setmana vinguin a tocar en directe a l'estudi del Cabaret Elèctric alguna de les seves joies pop. I és que no és casualitat que des que van publicar a Internet Oso Panda l'any 2007 s'hagin fixat en ells gent com Guille Milkyway (que els ha produït diversos temes), una discogràfica històrica com Elefant (on han publicat totes les seves referències) i els hagin aclamat blocs com Jenesaispop. El que no entenem és com encara no han tret cap disc de llarga durada! Però no patiu, aquest dijous els preguntarem això i alguna cosa més entre cançó i cançó.

Venir de públic als concerts del Cabaret Elèctric és gratuït, però l'aforament és limitat, només hi caben 30 persones. Per tant, si voleu venir a veure Papá Topo aquest dijous heu de ser ràpids. Cal que envieu un correu a l'adreça del programa, cabaretelectric@icat.cat, amb els vostres noms i cognoms. Si sou dels afortunats, a més a més de poder gaudir del meravellós directe, us convidarem a una copeta del vi que cada setmana ens porten els amics del celler de la plaça Joanic, Verema i Collita & Friends. El programa comença a les 21 h en punt, ni un minut abans ni un minut després, així que us demanem puntualitat.

I us deixem el vídeo i el podcast de la setmana passada amb Da Souza perquè veieu que bé que ens ho passem!



Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Muntsa Casas
Correcció: Montse V.

ENS CREMEN LES VÍSCERES

$
0
0
Enze
Incendis
Any: 2014
Discogràfica: Autoeditat
Segons l’Institut d’Estudis Catalans un enzeés persona aturada, no gens deseixida, que bada. Vaja, com he badat jo una mica de ressenyar aquest disc que va sortir el juliol de 2014, a meitats de febrer de l’any següent, a vegades massa aturada de només sentir els grups que arriben a Barcelona. Un carxot en forma de banda d’autèntic screamo boscós, sempre fa posar les coses a lloc. Des de Manlleu i Torelló arriben Enze, una de les formacions maques -si es pot dir així d’aquesta descàrrega elèctrica de mala llet acumulada- d’amics de tota la vida, culs inquiets que no els ha fet mai por muntar concerts a l’Eclèctic o encetar el programa de ràdio L’Hora Negra, i que no els fa mandra d’agafar el cotxe, i si cal el tren, per presentar-se als concerts de punk que se celebren a les sales amigues. Són del públic habitual, discrets, s’amaguen entre els assistents, però quan pugen a l’escenari omplen tot l’espai amb la seva presència. No t’enviaran mai una nota de premsa, si els vols veure de seguida on trobar-los. És un gust tenir persones així, que des de la rodalia invoquen música a mig camí entre E-150, 000 Travels of Jarwahal, els gallecs Ekkaia o els més nostres, Based On a Lie.

El seu debut Incendis, gravat per l’Edgar de Tröpical Ice Land, i masteritzat per Brad Boatright de From Ashes Rise als seus estudis d’Oregon, és un EP de quatre peces on una veu més d’herència crust es congracia sobre una base melòdica. L’Adrià i en Rai fan puntejos de guitarres amb un alt nivell de precisió tècnica, deixant clar que no són pas aficionats, sinó mestres dels seus instruments. La velocitat d’en Jordi al baix i en Ferran a la bateria creen una espiral on en Marc crida, amb una potència vocal que posa els pèls de punta en directe, lletres que ben bé podrien ser obra d’en Jeremy Enigk a la seva etapa de Sunny Day Real Estate. Ens han fet un favor posant la transcripció al bandcamp, perquè ens podríem destorçar bé els timpans intentant desxifrar aquests crits d’angoixa descrivint idees que a tots algun cop ens han passat per dins. “A vegades crec que camino en cercles, quan retrobo fantasmes del passat” o “Els dies ja viscuts, cremen com un incendi. I jo busco el camí entre les flames” diu a “Fantasmes del Passat”. Segur que a tots us cou algun moment, quan gireu la vista enrere, i són imatges que descriuen perfectament aquests encontres amb records que fan mal.

Un altre títol que ho diu tot, des de la força o el ressentiment, és “Jo no seré allà per plorar el teu final” o “Boira negre” una cançó que recorda lleugerament a una versió més adrenalínica de “The Rip” de A Wilhelm Scream. Però sens dubte, la que provoca i atrapa des del riff inicial és “L’Home”- i que podria també ser la dona- on surt per primer cop la paraula enze, que marca tota la ideologia de la banda. Som tots ben rucs, badem, ens encantem i perdem el seny, a vegades. Aquestes cançons surten des de les nostres entranyes. Tots tenim vísceres que ens criden així en algun moment.

Fotografia de portada: Enze
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Montse V.

ERIC AYOTTE PER PRIMERA VEGADA A BARCELONA

$
0
0

És probable que el nom d’Eric Ayotte no us soni. Potser si dic Plan-it-X records us vindrà alguna cosa més al cap, potser tampoc. Sigui com sigui, val la pena que doneu un cop d’ull a la feina feta per aquest petit segell de Bloomington, Indiana, durant els últims 20 anys. Es tracta d’un dels segells DIY més influents del tombant de segle, bressol de l’anomenat folkpunk (la vessant més políticament activa de l’antifolk), que ha aplegat una escena interessantíssima al seu voltant, com queda perfectament il·lustrat al documental If it ain't cheap, it ain't punk, centrat en el festival anual que aquesta gent organitzen al seu poble. Bandes com Against Me!, Ghost Mice, Defiance, Ohio, Japanther, The Bananas, Antsi Pants, This bike is a pipe bomb o Andrew Jackson Jihad són algunes de les que han format part de la família P.I.X, de la qual Eric Ayotte és un membre destacat.

Ayotte és un músic i documentalista que porta des de principis dels 2000 fent les seves cosetes: un bon grapat de 7” i compartits, tres LP, videoclips, curts, minidocumentals i la creació del festival itinerant de curtmetratges The Gadababout film fest, que fa dotze anys que dóna voltes pel món i que es projectarà a l'Heliogàbal abans del seu concert.

I ara sí, entrem de ple a allò que ens interessa: la música d'Eric Ayotteés un folk de rascar guitarra, i alhora intimista i vibrant, carregat de tensió i melodies enganxoses que fugen per viaranys imprevisibles. Les lletres, un dels seus punts forts, són d'una honestedat brutal, i es mouen entre l'autobiografia i la reflexió política. El dia 24 de febrer actua per primer cop a Barcelona per presentar Transparency, el seu últim LP, un disc ric en matisos on ha baixat una mica la intensitat de la seva guitarra. Tanmateix no deixarà d'interpretar peces dels seus treballs anteriors, com l'extraordinari Wavering, aquell disc urgent i emocionant del qual un servidor fa cinc anys que n'està profundament enamorat.



Fotografia de portada: Males Herbes i Surgar il·legal
Text: Ramon Mas
Correcció: Montse V.

‘MAN SEEKING WOMAN’: L’AMOR ÉS FANTÀSTIC

$
0
0


El món de les cites és complicat i si, a més, portes sis anys fora de joc pot arribar a ser surrealista. Man Seeking Woman planteja la recerca de l’amor com una autèntica aventura fantàstica, on hi caben trolls i tot tipus de criatures d’altres mons.


Aquesta comèdia se salta qualsevol paràmetre de les comèdies romàntiques, seguint els passos d’altres produccions recents, com per exemple You’re the Worst, que busquen donar una nova visió d’aquest gènere clàssic. Man Seeking Woman, sèrie que emet FXX, segueix Josh Greenberg (Jay Baruchel), un noi de vint-i-set anys que intenta trobar l’amor després d’acabar una relació de sis anys. La premissa clàssica es subverteix per obra i gràcia de Simon Rich, autor del llibre The Last Girlfriend on Earth en el qual es basa la sèrie. Hi trobareu un humor histriònic, histèric i molt sarcàstic.

Cada petit detall de la vida sentimental del protagonista, com per exemple enviar un missatge de text a una noia que acaba de conèixer, és exagerat i analitzat en forma de gags que no segueixen cap mena de llei del realisme. Tot i que alguns d’ells funcionen perfectament com a metàfores de les paranoies, inseguretats i rareses que ens ataquen quan intentem conquistar a algú a vegades s’allarguen innecessàriament.

La fantasia, fil conductor dels sketches, es presenta com la autèntica realitat i l’espectador s’ha de deixar portar per ella. Potser aquest és una de les principals febleses de la sèrie, les aventures del Josh són tan excessivament irreals –cites amb trolls, parets que parlen, visites d’aliens – que costa connectar amb ella. L’humor de Man Seeking Woman recorda, en part, al de Saturday Night Live, que just aquesta setmana ha complert 40 anys en emissió. No en va Simon Rich hi va treballar durant quatre anys com a guionista i Lorne Michaels, un dels productors de la sèrie, té l’honor de ser un dels creadors de l’icònic programa, referent de la comèdia americana.

Fotografia de portada: FXX 
Text: Alejandra Palés 
Correcció: pendent

GUANYA UNA ENTRADA DOBLE PER VEURE ME AND THE BEES A BADALONA

$
0
0

Me and the Bees són el nostre grup de noies i Carloto favorit del món mundial. Igual perquè també és l’únic grup de noies i Carloto que hi ha, però això no ve al cas. El que sí que pertoca és comentar que el power trio segueix presentant el seu segon disc, el magnífic i multipremiat Mundo Fatal. Un LP que també es podria dir Mundo de Hits, pels catorze temaclens de l’alçada d’un campanar que t’hi trobes en posar-lo al tocadiscos. Començant per les gavines d’”Scene” i acabant amb l’himne de 2014, el monumental “Cry, Fight, Cry”. El cas és que les abelles de Sant Andreu toquen aquest divendres, demà, vaja, a la Sala Sarau08911 de Badalona. És un concert que no ens perdríem per res del món, de fet no ho farem i hi anirem a primera fila, a més hi ha rumors de que vindrà Jordi Villacampa o algun altre badaloní il·lustre com... com... Bé això, que hi anirem. I per celebrar que sortim del nostre barri tenim l’"estupendu" premi d’una entrada doble per regalar cortesia de la sala. El guanyador serà l’amigou/a premiat al sorteig entre tots els que enviïn un correu al nostre mail (som@gentnormal) i ens diguin quina es la seva cançó favorita del nou disc de Me and de Bees.


Fotografia de portada: Amalia Yusta
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pablo Gerschuni

L'ACOMODADOR #71 · AMERICANA FILM FEST 2015

$
0
0

Veure com un festival de cinema independent creix i es consolida sempre suposa una alegria especial. D’una banda, recorda que –per molt que ens vulguin fer creure el contrari– el públic no ha perdut les ganes d’anar a les sales; de l’altra, confirma l’èxit de les propostes alternatives a la cartellera estàndard i estimula l’aparició de nous projectes que acostin tots aquells títols que rarament arribarien a les pantalles comercials. Aquest és el cas de l’Americana Film Fest, que ha fet una espectacular estirada en la que tan sols és la seva segona edició. L’escenari on poder comprovar-ho seran els Cinemes Girona de Barcelona, des d’avui i fins diumenge 22 de febrer.

Per allà, hi passaran una bona colla de nous talents del cinema nord-americà, concretament 16 títols dividits en dues seccions: Americana TOPS, amb una heterogènia selecció de films que ja han trepitjat amb força als Estats Units, i Americana NEXT, que ofereix una arriscada mirada a la nova fornada de cineastes ianquis. A més, el certamen es completa amb el passi d’alguns clàssics nord-americans, la programació de curtmetratges i una sessió infantil. A continuació, presento algunes de les pel·lícules que es postulen com a destacades de la segona edició de l’Americana Film Fest.

Night Moves (Kelly Reichardt, 2013)

Jesse Eisenberg, Dakota Fanning i Peter Sarsgaard formen el triplet relativament mediàtic que encapçala aquesta història sobre uns activistes ecologistes que planegen fer volar la presa d’una central hidroelèctrica. Night Moves no promet un ritme trepidant, però vol convertir la seva reivindicativa missió en un thriller que posa a prova la psicologia dels personatges. A més, parlen meravelles del seu treball de fotografia. Dos anys després de la seva estrena als Estats Units, la pel·lícula encara no té distribució, per tant tot apunta que serà una ocasió única per a poder veure-la en pantalla gran.



Dear White People (Justin Simien, 2014)

En una època especialment convulsa a nivell racial als Estats Units, el jove Justin Simien fa un exercici de desdramatització amb una de les comèdies considerades més intel·ligents de l’últim any al seu país. Des de l’òptica afroamericana, Dear White People afronta amb ironia, però també convicció, la permanent no-solució en les relacions entre blancs i negres, concretament a una universitat privada del nord-est dels Estats Units. Molt celebrat a Sundance, el film promet humor afilat i un bon grup d’actors joves disposats a demostrar que la discriminació racial segueix sent més vigent del que pensem.



Selma (Ava DuVernay, 2014)

Per si la temàtica racial no tenia prou presència, el festival ha aconseguit un cop d’efecte amb la projecció de Selma, nominada a l’Oscar a millor pel·lícula i centrada en la marxa que Martin Luther King va encapçalar el 1965 per exigir el dret a vot per als ciutadans afroamericans. Uns fets que van canviar per sempre l’escenari social als Estats Units, i que a l’Americana es podran veure en pantalla gran dues setmanes abans de la seva estrena, i just el vespre previ a la cerimònia dels Òscars. Tota una mostra d’influència per part d’un festival que, com aquell qui diu, tot just acaba d’arribar.



Kumiko, The Treasure Hunter (David Zellner, 2014)

Després de veure Fargo (Joel i Ethan Coen, 1996), una solitària dona japonesa queda convençuda que el maletí ple de diners que apareix a la pel·lícula és real, i decideix viatjar de Tòquio a Minnesota per trobar-lo. Amb aquesta original premissa metacinèfila, Kumiko, The Treasure Hunter ja desperta l’atenció de qualsevol, que encara creix més un cop vist l’estilisme visual del tràiler del film i la presència de Rinko Kikuchi com a protagonista. El film, que ni tan sols s’ha estrenat comercialment al seu país, pot ser una de les grans sorpreses de l’Americana Film Fest.



Life Itself (Steve James, 2014)

El crític de cinema Roger Ebert no només va ser un dels més influents de les últimes dècades als Estats Units, sinó que va ser el primer que va aportar un nou prestigi a aquest gènere després de rebre el premi Pulitzer pels seus textos. Ebert ha estat probablement el crític més popular de tota la història, i el documental fa un complet repàs al rigor i la personalitat que el van fer arribar a aquesta posició, fins i tot quan un sever càncer el va deixar durament castigat i sense parla. A banda de la seva faceta com a crític, Life Itself mostra la tenacitat i sentit de l’humor que van acompanyar Ebert fins al final.



La 2a edició de l'Americana Film Fest encara té guardat un altre as a la màniga, ja que projectarà en pantalla gran capítols de dues de les sèries més populars del moment. Una, Transparent, per haver estat una de les sensacions de la temporada de tardor de 2015; l'altra, Better Call Saul, per ser-ho en aquest inici de 2015, com a spin-off de la magistral Breaking Bad.

Fotografia de portada: americanafilmfest.com
Text: Martí Aragonès
Correcció: Pablo Gerschuni

PERCUSIÓN PERSUASIVA (Y OTROS SONIDOS CATALÍTICOS): Crónica #3 (año 2)

$
0
0

DECIBELIOS
(Sala Apolo, 6 de diciembre del 2014)
por Kiko Amat

Me pirra la nostalgia, siempre y cuando sea algo privado. La nostalgia que me va es como un animal criado en cautividad: no puedes soltarla por ahí, a merced de los guepardos y las alimañas. Mi nostalgia vive en mi cabeza como un vejete asmático viviría en su tanque de oxígeno: si la extraes, casca. Mi nostalgia es una perversión ominosa y ridícula, como si me gustase lamer codos o que me echaran tabasco en el tímpano. Mi nostalgia es un generador pirao de metáforas, que voy a interrumpir...¡ahora! Mi nostalgia es una arma, sí, pero de esas que manejas psé y acaban volándote el dedo gordo del pie izquierdo.

Este lustroso espetec de excusas viene a cuento de que no me agrada recuperar a grupos pop que me gustaban de chico, especialmente si fui fan y les vi en directo. Me he negado a revisitar ni una sola de las reapariciones de los héroes de mis años dorados; hasta hoy. Hoy empiezo a barruntar que lo de NUNCA ir a ver a grupos de mi adolescencia reunidos se parece sospechosamente a algunas de esas afirmaciones agrestes que tan mal me han salido en el pasado y que tantísima risa (faltosa) les provocan a mis amigos, como: “Nunca llevaré sandalias”, “Nunca volveré a lucir chapas”, “Ya no escucho música blanca” (aquí no sé ni qué carajo estaba diciendo), “Nunca más me broncearé” y un inadmisible etcétera.

Pero hoy soplan vientos de cambio, viento de libertad (como cantarían los propios Decibelios), así que decido cancelar mi lelo boicot e ir a ver al grupo que acabo de mencionar entre paréntesis. Decibelios. LosDecibelios. Es un primer intento fácil, ya que jamás llegué a verles en concierto: la sensación de revival de mí mismo es, así, roma, de fogueo. Pues esta es, después de todo, mi primera vez.

En directo, quiero decir. En realidad me sé todas las canciones de memoria, porque en Sant Boi los Decibelios eran grandes como la ermita de San Ramón, y sonaban en todos los bares. Viví en mis carnes la aparición de dos de sus álbumes, Vacaciones en el Prat (DRO, 1986) y el directo Vivo’s 88 (DRO, 1988), que llevaba una versión ultra-trompetada de “Voca de Dios” que a mis amigachos skinheads les encantaba. Crecí con Decibelios: bailé en el sótano del Camps una y otra vez el “Sangre dorada”, al ladito del bidón de los quintos; los escuché en casa de Rafa Espejo, porque su hermano mayor había sido punk y tenía todos los discos de Decibelios, y Vulpess, RIP, Último Resorte o Toreros After-Olé; sonaban en casa del Seda, en la calle Bardina, cuando iba a picarle los viernes a las 18h; y a la mínima que se bebía una miaja en el Barcelona, el 86, el Flash o el Kolakao, empezaban a tronar cualquiera de sus himnos: “Kaos”, “Botas y tirantes” o “Paletas al poder”. En el único formato que se antojaba posible: cántico popular, desgañitados, puño o Estrella al bies, culos prietos y a tumba abierta.

En todo esto, llega el día del concierto, ya en el año 2014. Todo hoy se me antoja un poco 80’s. Lo de encontrarme gente en el metro que va hacia allí, por ejemplo, es inconfundiblemente Sot del Migdia 1987; no ha vuelto a pasarme en la vida. Pero la L4, si bien no abarrotada de fans como lo estaría en un macroconcierto de Springsteen, sí transporta a unos cuantos grupúsculos de decibelistas hacia la sala Apolo. ¿Cómo sé que son decibelistas? Lo sé y punto.

Según me acerco a la sala de fiestas, los skins se multiplican. Siento una mezcla de feliz sorpresa y visión ultrafamiliar. A los boletaires debe sucederles algo parecido, cuando van topando con una seta aquí, luego dos algo más adelante, de golpe tres o cuatro níscalos en corrillo, y en nada se dan de morros con una alfombra persa de gírgolas. Para cuando llego a los bares de-al-lado propiamente dichos, cientos de skins y punks han tomado el interior y exterior de todos ellos. Una faenita, si me preguntan, porque había quedado por aquí con mi amigo Carilla y ahora jamás le encontraré. El bar Eusebio está a rebosar de skins, hasta los topes de veras, como si alguien hubiese reventado una bolsa de harina al lado del ventilador y todo el mundo se hubiese pringado de sustancia y hubiese salido harina volando por las ventanas y derramándose en las aceras; pero en rapados. Y hablando de harina: ¿esa locuacidad mascapausas? ¿Esas ganas feroces de platicar que observo en todos los grupitos de pelados? La conozco, y sé qué agente adrenérgico sintetizado la origina.

Finalmente encuentro a mi amigo Carilla, y a otros paisanos de Santbo, y a unos pocos de más allá, incluso a la hermana pequeña de un skin de mi pandilla que vi por última vez cuando ella tenía diez años (hace –oh- veinte; urgh). Bebemos, por eso mismo y por algunas otras cosas que se nos van ocurriendo sobre la marcha. Mientras bebemos de manera caudalosa aparece Muntsa, la fotógrafa de Gent Normal. Me río al verla (con ella, no de ella), porque sé que en el concierto de Decibelios va a ser la única mujer con apariencia pizpireta de todo el recinto. No falla: cuando entramos a la sala, tras unas cervezas-fotos-palmeadas-de-espalda, Muntsa parece Edie Sedgwick paseándose por un campeonato de wrestling. Parece Boy George en medio de un rally del Ku-Klux-Klan (que diría Bill Hicks). A ver: no es que no hayan chicas: las hay. Es solo que el tipo de chicas que pueblan la sala son más del perfil pierceado, botas de escalar y tatuajes tremendos; y Muntsa pega un cierto cante.

Antes de que lo olvide: nos cachean antes de permitirnos el acceso al recinto. Y todo Nou de la Rambla está invadido por pies planos. Comprensible: para cuando abren puertas ya somos una multitud expectante. El tipo de muchedumbre arrebatada que, desde otros países y por motivos distintos, aparece en los telediarios cuando acaba de caer un gobierno totalitario y se ha apiolado a todos los tiranos. Una auténtica turba fervorosa, y dentro es aún peor. O sea, mejor. Nunca jamás de los jamases había visto el Apolo así de lleno. ¿Todas las frases hechas sobre alfileres, garbanzos, almas o pulgas que no cabrían aquí? Son aplicables. A los tres segundos he perdido a mis amigos, a los cuatro tengo la mejilla derecha apretujada dolorosamente contra una de las farolas laterales, a los cinco pierdo sensibilidad en uno de los brazos y a los seis ya me han derramado una cerveza entera por el cogote. A los siete segundos uno de mis testículos, aplastado por la masa circundante, se ha alojado en mi hombro derecho, con la intención aparente de quedarse a vivir allí para siempre. Pues esto es un ejército. Un maldito ejército, como el que hizo que el zar se manchara los pantalones en 1905.

Aparecen los cuatro Decibelios. Fray, los hermanos Alférez y el nuevo guitarrista David Ocaña. Hormigonera al fondo, el Fray con americana negra y gafas de sol, y blandiendo UNA PUTA HACHA. Ovación semidemente de virilidad enloquecida entre el público, claro. Virilidad porque (deberían haberlo imaginado) somos un 90% de tíos. Gañanes. Mastuerzos de ciudad y extrarradio, algunos de graderío y otros de squat; todos de bar (empezando por mí mismo). Los primeros acordes de “Piara indecente”, después de que Fray haya hincado el tomahawk en un tronco, me hacen temer una revuelta. Digo temer, pero quizás sería mejor decir desear. Por razones sentimentales y también (lo confieso) monetarias: aposté 50 euros con un paisano a que Decibelios jamás pasarían de la cuarta canción, que estallaría el zipizape mucho antes. Pero la riot nunca se desencadena, y la violencia física permanece ausente a lo largo de todo el espectáculo (excepto en un conato puntual que les contaré algo más abajo).



Pero eso, lo que les estaba diciendo: “Piara indecente”. Cuando llega el estribillo de la canción (“¡Paletas al poder! ¡Paletas al poder!”, aullado al unísono por más de un millar de sobreexcitados mostrencos), ya tengo la mandíbula colgante, media lengua fuera (sobre el hombro del vecino) y los puños cerrados. Porque había olvidado que el rock’n’roll era esto, y provocaba este tipo de reacciones viscerales, espasmos musculares y sobresaltos cardiovasculares. Tantos conciertos de folkies semi-parapléjicos para una audiencia de lánguidas momias chistantes me habían hecho olvidar esta posibilidad: que el rock’n’roll tenía PODER. De enfurecer, inspirar y hacerte traquetear el corazón. Demos gracias a Dios (que los poderes fácticos lo hagan) porque el Fray no se desquiciara y llamara a tomar el “achuntament”; porque esta caterva de bíceps y cejas y dientes y botas lo toman en un santiamén, vamos. Y yo con ellos, quizás tras haberme cagado ruidosamente en los pantalones (tengo tendencia a vaciarme encima en momentos de tensión callejera, por si no lo sabían).

Allá van “Local 15 Visitante 0” (berreado a pleno pulmón: “el mejor siempre será el equipo local”), “Fill de puta” y “Soc un upstart”, que es el otro himno popular de los 80’s catalanes. El griterío es ensordecedor, y a menudo me sorprendo admirando a la audiencia: abunda el pelado de la rama Oi!, mucho punk de barrio y pueblo (Vallés, Baix Llobregat, Maresme, Horta, Nou Barris y más allá) y mucha horda de grada vociferante. Barça, no haría falta decirlo: los continuados cánticos de “Puta-puta-puta Espanyol” no hallan respuesta bélica u oral alguna de ningún rincón de la sala, lo que me lleva a concluir que: a) no había ni un solo seguidor del otro equipo condal, o b) los pericos iban hábil y sabiamente disfrazados. Por cierto: la edad. Algún cenizo había insinuado que iba a ser este un concierto para viejas glorias, teniendo en cuenta la añosa edad de la banda, pero no es en absoluto así: yo situaría la media entre los veintilargos y los treintaypocos, con una quinta parte –máximo- de cuarentones descarriados y cincuentones recalcitrantes.

Llega la hora del chupito: Decibelios interrumpen el repertorio para cascarse un algo ardiente en vaso enano, mientras un aspersor de cervezas vacías vuela por los aires entre el público (Fray no cesa de hacer amago de esquivar vasos de plástico, sin duda acostumbrado a los vasos de verdad de 1985, que sí hacían pupa). La cosa continúa con la magnífica “Exploited Klimbers” (“de los kumbas desesperación”), su homenaje a la peña de trepadores colgaos que desparramaban por las paredes de Montserrat a principios de los ochenta. Pura historia secreta de Barcelona, todo esto.

Entran ahora trombones, saxofones y trompetas, y entre ellos se encuentra el Boris, el Boris de siempre, el quinto Decibelios que acompañó al grupo en todas las canciones con sección de metal. Otra cosa que había olvidado de ellos (pues las veces que canté las canciones airadas habían borrado de mi mente la parte festiva): Decibelios, lo recuerdo de sopetón cuando empieza a sonar el “Voca de Dios”, eran una gran farra. Un verbenón jolgorioso y camarillesco, de sigidop-sigidop y gafas al revés (o volando por los aires, rotas sin solución) y rodillas arriba, nuestros steps de 1988. Suenan ahora las de fiesta mayor, que son inolvidables: “Estos macarrones no están hechos” (famosa versión libre del “Angelitos negros” con nuevo mensaje anti-establishment), “Ningún nombre de mujer” (un semi-baladón de ska-pop a la altura del “Embarrassment” de Madness), la auténticamente himnal “Vacaciones en El Prat” (todos juntos ahora, lectores: “Esto no es Jamaica / Esto es el Llobregat...”) y la muy noble y audaz “Sangre dorada”, que canta como ninguna otra a nuestra imperecedera sed. Digo: sez.

La alegría sandunguera se corta en un instante, con la enfadosa aunque igualmente grande “Botas y tirantes”. Empieza el Oi!, siempre hay algún piernas demenciado que lo toma al pie de la letra, y una silla harto tocha (¿una tumbona?) aparece volando del gallinero e impacta sobre la cabeza del técnico de sonido. Así, tal cual, como se lo cuento (lo veo en tiempo real). Zum y luego un PONK sordo, amortiguado por los decibelios con d minúscula que escupen los altavoces. El Fray, comprensiblemente enojado por este ataque chalupa contra su show, interrumpe la canción e increpa al anónimo bergante (que, como era de esperar, no da la cara en ningún momento).



El estallido de Fray (“Esto es una fiesta. No queremos a esa chusma. ¿Seguridad? ¿Seguridad? ¡Los quiero fuera!”) me hace pensar en qué clase de tipo es el líder de una de las bandas emblemáticas de Barcelona. Me llenan de curiosidad su talante y personalidad, los cambios que ha experimentado su pensamiento, su pasado, las controversias de los ochenta, sus evoluciones e iluminaciones tempranas al lado de los primeros skinheads barceloneses (por desgracia, sé que Fray no es particularmente fan de hablar sobre todo ello, así que mi destino es permanecer en la inopia). Fray, sobre el escenario, es un showman consumado (no olvidemos nunca que Decibelios, o DB –como se empezaron llamando- eran en su prehistoria un grupo de shock-rock más parecido a The Tubes o Plasmatics que a Rejects, Blitz o Business), un actor del método, una especie de Alice Cooper rapado con el cuerpo fibrado de Harvey Keitel en Bad Liutenant. Fray no cesa de disfrazarse, de lanzar consignas, de dirigirse a sus tropas.

Su influjo hipnótico, asimismo, no parece tener el menor poder de convicción sobre los de seguridad, pues nadie de uniforme parece responder a los imperativos tácticos de echar “chusma” a la rue. Asumo, así, que el lanzasillas acaba yéndose de rositas de todo aquello. Un singular momento cómico: el justo lamento del chichoneado técnico no ablanda ni mucho menos a unos cuantos upstarts que se congregan a mi alrededor, y que empiezan a increpar al pobre hombre con jocosas saetas de “¡Chivaaaato! ¡Chivaaaato!”. Skins. Qué panda, en serio...

Esos mismos skins botan ahora, saludan (dedo índice en ristre, ambos brazos al aire, gol sur-style), se arrean empellones de moratón y cantan a grito pelado la ristra final de hits-mosca de Decibelios: “Viento de libertad”, “Matar o morir”, “Oi! Oi! Oi!” y, cómo no, “Kaos”, su versión del tema casi-homónimo de The 4 Skins. Ni la original ni la versión son los temas más amables o benignos de la historia del pop, vaya eso por delante, y cuando el público se une a lo de “una bota en su cara, buscando siempre lucha / botas altas con acero por si hay que patear” me da la sensación de estar en una de esas manifestaciones pacíficas que en realidad son amenazas veladas. Sí hombre: esas donde la turbamulta realiza una demostración de fuerza numérica sin escopetas en ristre ni guadañas (“venimos en son de paz”, y tal), aunque sugiriendo de forma muy sutil que en un contexto coyunturalmente favorable hablarían las armas. Lo que quiero decir es, en resumen, que, al ritmo de “Kaos” y si Fray no hubiese insistido una y otra vez en el carácter festivo de la velada, a alguien le caía una ducha de mantecaos. Mante-kaos, ja, ja (perdón por esto último).

Media hora más tarde llego a casa, sin una cerveza de más (si no contamos la que me echaron colodrillo abajo cuando los primeros empujones), habiendo perdido a todos mis amigos en la refriega pero habiendo recuperado una sartenada de emociones, y, en general: de lo más jubilante. Solo que entonces, cuando me observo en el espejo del ascensor, veo que un GIGANTESCO MOCO cruza, semi-reseco, mi mejilla derecha de un extremo a otro, como un invadeable riachuelo de verduzca secreción babosa o el piercing nariz-oreja menos deseable de la historia, y allá me sobreviene un tremendote ataque de risa (porque: ¿desde cuándo llevo esto? ¿desde la segunda canción? ¿estuve bailando ska todo el rato con un GIGANTESCO MOCO decorándome un carrillo? ¿era por eso que Muntsa me miraba de aquel modo, como medio bizqueando a ratos y tosiendo estentóreamente?), y acto seguido me acuerdo de la olla a presión que era el Apolo esa noche y lo pegaítos que estuvimos los fans durante toda la velada, y empiezo a calibrar las posibilidades de que el moco ni siquiera sea mío, sino hijo de napia extraña, y dejo de reírme de sopetón.
- ¡Boina! Sobre mi cabeza –me canto, acercando la nariz al espejo y rascando el caparazón de moco seco con la uña. Así: risc-rasc.

Fotografia de portada: Muntsa Casas
Text: Kiko Amat
Correcció: pendent

DOTZE CORDES (per PERE AGRAMUNT)

$
0
0

L’ideòleg del pop Manolo Martínez deia en una entrevista de fa ja un temps que no li interessava, estrictament, la música pop ben feta perquè fins i tot els discos de Bryan Adams tenien guitarres acústiques de dotze cordes gravades de meravella. Aquesta cita em serveix d’excusa per encolomar-vos dotze grans cançons amb guitarres de dotze cordes. No és cap cànon, és una tria personal intuïtiva. No hi trobareu “Hotel California”, encara menys “Stairway to Heaven”, ni tan sols la gran “Ticket to Ride”. Només aquestes…

12. Lead Belly– "Where Did You Sleep Last Night" (1944)



Abans que en Lanegan, Cobain i tota la tropa d’indie rockers la tornessin a posar de moda, l’intèrpret més conegut d’aquesta cançó popular dels Apalatxes (data del 1870) era en Lead Belly, amb el seu inseparable guitarrot de dotze cordes.

11. Hüsker Dü
– "Never Talking to You Again" (1984)



El jovenet Bob Mould ja era un fan consumat de colpejar frenèticament acústiques de dotze cordes (i dels Byrds, esclar). I mai ho ha deixat de ser, ni amb els Hüskers, ni amb Sugar, ni en solitari.

10. Wilco– "Outtasite (Outta Mind)" (1996)



Festí de country rock energètic i sis i dotzes cordes elèctriques i acústiques arreu. Pregunteu-li a l’Armand Cardona (Biscuit) per l’arranjament puntejat amb l’acústica al minut 01:39.


9. Karen Dalton– "It Hurts Me Too" (1969)



The Band i Bob Dylan li van dedicar una cançó, la fantàstica “Katie’s Been Gone”. Només per això ja caldria conèixer a aquesta musa del folk de Greenwich Village.

8. Ovidi Montllor– "Cançó de les balances" (1968)



Cançó de Josep Maria Carandell i acústica de dotze cordes (de Toti Soler?) amb aires medievalitzants per a la interpretació sempre poderosa de l’homenatjat Ovidi.

7. Los Negativos– "¿Quién aplastó a la mariposa?" (1986)



El pop barroc dels seixanta es valia, a grans trets, del clavicordi i les guitarres de dotze cordes. Els millors valedors estatals de la matèria van ser aquests elegants barcelonins i el seu indispensable álbum Piknik Caleidoscópico.

6. Jimi Hendrix– "All Along the Watchtower" (1968) / "Hear My Train A-Comin’"




Dues versions on petoneja el cel. A la primera, la dylaniana, en Dave Mason (Traffic) obre amb uns acords de guitarra acústica de dotze cordes que tothom se sap de memòria. El blues amb dotze cordes de la segona és una delícia que em sovint em reconcilia amb ell.

5. The Go-Betweens– "Love Goes On!" (1988)



El pop, en majúscules, dels anys vuitanta va tirar d’acústiques de dotze cordes, bé fossin els Go-Betweens o els R.E.M. Els australians n’eren molt fans. Rítmiques de dotze cordes i puntejats molt bàsics amb elèctriques de sis, la seva fórmula magistral.

4. David Bowie– "Space Oddity" (1969)



La Guild de dotze cordes del Bowie, rascada, mai arpegiada, és part indispensable del so d’aquesta obra magna. I també de l’atrezzo del videoclip, on el marcià s’aferra a la fusta terrenal.

3. The Rolling Stones– "Mother’s Little Helper" (1966)



Brian Jones en ple estat de gràcia, aportant la seva dotze cordes per a una cançó d’aires costumistes i kinkians que ja semblava guiar-los cap als terrenys psicodèlics del Satanic.

2. Tim Buckley– "Song to the Siren" (1968)



Tot i que es va publicar per primera vegada ja a l’any 1970 (dins l’àlbum ‘Starsailor’) aquesta interpretació del pare Buckley al programa de tele dels Monkees, arpegiant la seva Guild de dotze cordes, és fundacional, epifànica i majestuosa.

1. The Byrds– "Eight Miles High" (1966)



Els ocellets Clark, McGuinn i Crosby, enlairats unes quantes milles de terra. La Rickenbacker 360 12 cordes del segon invocava Coltrane i Ravi Shankar. Pedra filosofal del rock psicodèlic. La primavera del ’66 era seva.

Pere Agramunt (Músic. Fa sopars amb La Brigada i intenta escriure les paraules justes.)
@pereagramunt


Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text: Pere Agramunt
Correcció: Pendent

ESTRENA DEL VIDEOCLIP DE ROSA-LUXEMBURG

$
0
0


Estem davant d'un dels millors videoclips del 2015. Rosa-Luxemburg segueix amb aquesta crítica accessible a tots els públics amb un canvi musical notable. En aquesta cançó Teoria de la Imatge, funciona com un gag a mig camí entre les assignatures d'estètica i John Berger, apunyala amb la perfecta unió entre música i imatges la sobredimensió actual de la imatge a la societat.

La imatge més popular, la de fotos d'Instagram de like fàcil, la d'embolcallar-te en estètiques i corrents de moda pel simple fet de ser moda o la de pertànyer al selecte grup d'influencers que et fan costat per donar embranzida a la teva merda, o a l'experimental proposta repetida i sense fonaments més enllà del fet de sorprendre per sorprendre. No. Rosa-Luxemburg va i s'hi pixa tot rient-se d'ells mateixos com a subproducte que són per viure i coexistir, per tenir un grup de rock, i per voler fer un videoclip que, evidentment, forma part d'allò que critiquen. El que fa d'aquest videoclip alguna cosa realment especial és això... Això és això.



"Teoria de la Imatge" forma part del nou disc de Rosa-Luxemburg, Teoria de Conjunts (Zeppo Rcords, 2015) que ja està disponible i que durant aquesta setmana et pots descarregar gratis al seu bandcamp (tria el teu preu).



Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Raquel Molina

RAN RAN RAN, DIJOUS 26 DE FEBRER AL CABARET ELÈCTRIC

$
0
0


Ran Ran Ran són Ferran Baucells i Jordi Farreras, i aquest dijous visitaran l'estudi del Cabaret Elèctric d'Icat.cat amb un disc acabat de sortir del forn i produït per Arnau Vallvé. Fa un parell de setmanes van llençar Tot ok. Stop (Hi Jauh USB?, 2015) el seu segon treball en el qual el seu so folk es manté, però juga més amb l'electrònica, cosa que l'omple de llum i d'optimisme. A la ràdio el podrem sentir en directe per primer cop, així que valdrà molt la pena si veniu. Nosaltres ja us hem avisat!

Si voleu escoltar abans que ningú les noves cançons de Ran Ran Ran ho teniu molt fàcil. Només cal que envieu un correu a l'adreça del programa, cabaretelectric@icat.cat, amb els vostres noms i cognoms. Si sou dels 30 primers, a més a més de gaudir del directe, podreu degustar una copa del boníssim vi que cada setmana ens cedeix el celler de la plaça Joanic, Verema i Collita & Friends. El programa comença a les 21 h i cal que sigueu puntuals perquè la burocràcia és lenta i us haureu d'identificar a la porta de la ràdio.

Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Muntsa Casas
Correcció: Montse V. 

PRIMERS NOMS DEL VALLSONORA 2015

$
0
0

Hi ha diverses coses que ens indiquen que ja falta menys perquè acabi el maleït hivern, una de les que ens fa més il·lusió són les confirmacions de grups als festivals d'estiu. Aquest ensopit dimarts d'hivern ho serà una mica menys perquè el Vallsonora, el festival de música i cultura de la Vall d'Àger, presenta els primers noms del cartell de la seva tercera edició. Miquel Serra, Combray, Tiger Menja Zebra, The Zephyr Bones i The Missing Leech són les cinc primeres bandes confirmades del festival que se celebrarà els dies 26 i 27 de juny al bonic poble d'Àger, a Lleida.

El Vallsonora és un d'aquells festivals que va més enllà de la música i ofereix un cap de setmana en un context idíl·lic, amb dos escenaris envoltats per un paisatge de llacs, muntanyes, un castell medieval i un arbre mil·lenari. Vaja, res a veure amb una placa fotovoltaica. És idíl·lic sobretot pels que som de ciutat, que quan aconseguim veure més de tres estrelles al cel, fem una festa.

Enguany arriben a la seva tercera edició i amb la mateixa filosofia que la primera: oferir una experiència més enllà dels concerts, el record d'un inici d'estiu per no oblidar. Ho fan amb una imatge d'aires vintage que vol transmetre la nostàlgia de l'estiu i que ha sortit de la col·laboració entre l'estudi Verdelimón i la fotògrafa analògica Blanca Viñas.

Avui confirmen 5 noms que fan venir salivera. Miquel Serra, el mallorquí autor de La felicitat dels animals (Foehn, 2014), un dels discos més bonics del 2014, ple de folk oníric, psicodèlia i sons complexos, però delicats i dolcets a la vegada. Tiger Menja Zebra, una de les obsessions d'aquest bloc, van signar un Super Ego (Music or Nothing, 2014), un disc preferidíssim i, en paraules de Lluís Huedo, "majúscul". Seguim amb Combray, uns altres amb un superdisc sota el braç, acabat de sortir del forn però que ja apunta maneres per posicionar-se com un dels millors que escoltarem aquest 2015. Ullapol (Foehn, 2015) és ambient preciós i suau, i ara mateix no se m'acut un millor lloc on sentir-lo en directe que a la Vall d'Àger. Què podem dir de the Missing Leech? El Maurici Ribera és un músic inclassificable, figura indiscutible de l'antifolk en aquest país, mestre de l'autogestió i sobretot de la sinceritat, sempre ve de gust veure'l. Per acabar, Zephyr Bones, l'últim fitxatge de La Castanya, són molt joves, fan pop alegre, estiuenc i somiador i en directe tenen aquell atreviment dels que encara tenen moltíssimes coses per fer.

Encara per confirmar la resta del cartell, el que ja tenim promet molt. Les entrades ja són a la venda, jo de vosaltres, no m'ho pensaria gaire!



Fotografia de portada: Vallsonora
Text: Muntsa Casas
Correcció: Montse V.

LA MANDANGA #20 BORÉALS

CRÒNICA D'ONEIDA A L'AMO2BAR

$
0
0

Aquest passat 24 de març de 2015 l'Alomo2Bar se'ns va quedar petit. La sala, que és ampla i profunda, aconseguí l'efecte túnel de velocitats superiors a 200 km/h. Tots els espectadors que érem allà abans que comencés el concert d'Oneida sentíem aquest cuc a la boca de l'estòmac característic dels instants abans de deixar-se caure en caiguda lliure. Un joc de colònies que tracta d'apujar algú a una cadira amb els ulls embenats. Els portadors aixequen la cadira uns centímetres del terra, s'aturen i comencen a descendir els seus cossos mentre mantenen la cadira als mateixos escassos centímetres del terra. L'invident deixa de sentir les espatlles dels companys sota els palmells de la mà. La perspectiva del confiat que és dret damunt la cadira és vertiginosa: l'han aixecat per sobre dels seus caps. No recorda que l'habitació fos tan alta, es creu que l'han apujat tant que amb les mans no toca aquells que estan subjectant la cadira. Llavors se'l requereix que salti. Et requereixen que saltis. No t'abaixaran fins que no saltis. Saltes a la desesperada desitjant que això s'acabi. Xiscles a l'aire.
Als casos reals un es fot de lloros contra el terra al topar-s'hi molt abans de l'estimat. Un espera trobar-lo un parell de metres per sota dels peus quan en realitat està a menys de mig metre. Tot sovint un no ha arribat a estirar les cames o s'ha disposat a caure de quatre grapes quan l'impacte, de tant proper, sorpèn alhora que espanta. Al nostre cas, que és una transcripció de vertigen i de salt, no hi ha aterratge perquè en aquest mig metre escàs que hi ha a la sala apareixen els integrants d'Oneida i et rescaten fent-te volar com ho fan les mares amb les orenetes el seu primer dia de vol.

Amb la velocitat de la caiguda, la de l'efecte túnel, arriba el "tocino". Cansalada de la bona que malparla des dels altaveus.

Lluny del repertori del Primavera Sound a la seva única visita a la ciutat, es deixen d'elucubracions fantasmagòriques que salten de cançó a cançó i que aterren a "Each one teach one". S'allunyen de la "Spanish Jam" que ens varen regalar aquella nit al Fòrum per fer un repertori més corrent, més pel fan de discografia.

Si Oneida són polièdrics als seus diferents àlbums, més ho són als seus directes. Capaços de fer una classe magistral com el narrat "Spanish Jam" del Primavera o la l'aberrant prova de força de 12 hores seguides sense cap interrupció de l'ATP del 2010, és a la distància curta de concert de repertori on més amb lupa se'ls pot diagnosticar. Quantes voltes té aquesta meravella de loop d'aquesta improvisació marciana?
Aquesta nit vénen amb repertori. Cosa més difícil d'elaborar quan un s'ho planteja fent una ullada ràpida a la discografia dels de Brooklyn.
Quan estaven amb el Rated O era relativament senzill, s'oblidaven dels inicis compartint rareses i el Preteen Weaponry, i carregaven la metralleta amb els discos Each one Teach one, Happy New Year, Secret Wars i les cançons més en consonància del Rated O amuntegant el públic i tot el que trobessin per davant fins sotmetre'ls al seu pols. Ja està.

Però des de llavors s'han cascat els incatalogables Absolute II (que tancava la trilogia "Thank Your Parents" (que havia començat amb Preteen Weaponry i continuat amb l'aclamat Rated O) i el darrer treball, A List Of The Burning Mountains, el més eteri i amb menys pols de tots format per dues cançons anomenades "A List Of The Burning Mountains 1" i, esbrina-ho, "A List Of The Burning Mountains 2". Dues cançons de més de 19 minuts cada una que compten amb un videoclip per cançó amb el track sencer. Un disc de dues cançons instrumentals experimentals de més de 19 minuts que han decidit il·lustrar-les senceres en vídeo. Tot un atreviment. Un altre atreviment. (aquí pots veure la cançó núm. 1 i la núm. 2 en vídeo)

El repertori no era fàcil. Tractar els dos darrers àlbums més abstrets i levitacionals o eludir-los per fer el repertori que tan bé funcionava "matxacant" el terra a base de bé?
Res d'això. En varen oferir alguna de les enèrgiques dels anteriors discos, però bàsicament ens van venir a insultar amb cançons desconegudes i que a gairebé ningú del públic varen agradar. Tothom va sortir pensant que era el bolo timo de l'any. El públic es va enfadar amb el grup que va haver de sortir per potes mentre els promotors, els de TBC, varen rebre l'ira dels que havien pagat l'entrada.

De cop tots enteníem el perquè de la pinya inicial i el crit de guerra. Havien vingut a per nosaltres. Contra nosaltres. Eren crits de guerra abans de la batalla.

El malestar no va sorgir rere la quarta cançó dels nadius de New York, això venia ja calent d'abans. Els teloners, People of the North havien destrossat els timpans i el paladar dels espectadors. Els dos membres d'Oneida en varen fer prou amb vint minuts d'improvisació de fresa i descontrol animal amb pretensions de fer fora el públic a base de decibels. Diuen que els Sunn o))) porten túniques per amagar els bolquers que duen als concerts d'aquest parell. El públic al seu complet es trobava en plena efervescència de salmonel·losis just abans de pujar a la cadira amb els ulls embenats.

L'audiència, que havia aconseguit un "entrades exhaurides" amb molta gent fora, sortia del concert amb un únic pensament: "si algú m'hagués avisat, no hi hauria anat".
Tothom desitjava que en Hermann Tertsch els hagués fet la crònica el dia abans, haver vist quant de multitudinària havia sigut la vaga i així haver pogut decidir no anar-hi. Per sort per vosaltres, jo me'l vaig trobar ahir i em va dir que succeiria, que va succeir, tal com us he explicat. Així que ja sabeu: compreu l'entrada (perquè si no, no tornaran, i això no ho volem) però no hi aneu! Feu qualsevol altra cosa, però no veniu!
Mireu-los a la foto, de veritat aniríeu a un concert d'una gent així?
Jo sí que hi aniré, però només per riure dels que hàgiu picat i hàgiu vingut. Només per això. Sí.


Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Pablo Gerschuni i Raquel Molina
Viewing all 1519 articles
Browse latest View live