Quantcast
Channel: Gent Normal
Viewing all 1519 articles
Browse latest View live

APARTEU LES CRIATURES: ESTRENEM CANÇÓ D'AUTODESTRUCCIÓ

$
0
0

Vigileu en prémer el play perquè acabareu cantant a llocs insospitats coses com "Diuen que a Llinars fan anar tan bé el nas | Si vas a la Garrotxa, fan anar tan bé la totxa | A la Seu d'Urgell hi ha tan bon camell | I van anar a buscar neeeeeeu, i ara neva a tot arreeeeeeeeu | A tot arreu a on aneu hi ha neu" i, bé, pot produir-se algun altre moment incòmode.
Efectivament estem parlant que l'heroi del Montseny, en Càndid Coll, publica nova referència amb la seva banda Autodestrucció. Es tracta d'una cinta de casset i es publicarà pel Record Store Day, aquell dia es vendrà en exclusiva a l'Apolo Store, i on també tocarà en directe, i ara mateix podeu sentir-ne el primer tall en exclusiva: "La cançó de mai acabar".

No puc no pensar en aquella altra meravella de cançó de l'Albert Pla anomenada "Juerga catalana", que repassa un innocent anar a llençar les escombraries amb el seu amic Quimi Portet, i ja que són al carrer se'n van a fer l'última al bar del costat de casa. La cosa es descontrola i acaben fent una ruta del bacallà per tot Catalunya entre borratxeres, endrogades, matar un policia, follar-se (involuntàriament) un escolanet, i altres bogeries típiques de la nit.
Aquí, Autodestrucció no ha volgut emular la juerga catalana sinó recordar que allà on hi ha gent, hi ha neu. Que la cosa no va per barris. Que tots, del primer a l'últim, estem esquitxats per perversió.




Nota final: els tags proposats per la banda per a la cançó: Cançó de Nadal, Setmana Santa i la puta de tot. Visca l’hivern, visca el fred, visca la neu, fills de puta!



Fotografia de portada: Fede Navarro
Text: Lluís Huedo
Correcció: Montse V.

DAMNED DAMNED DAMNED!

$
0
0

Què es pot dir de nou d’un dels primers grups anglesos de punk-rock i que l’any que ve farà 40 anys que van treure el seu primer single? Ben poca cosa, la veritat, més enllà d’allò que té relació amb un mateix. I en això estem. Em vaig comprar l’Strawberries dels Damned quan tenia 14 anys (ara en tinc 41, els mateixos números però al revés). Va ser un dels meus discos preferits durant molt de temps i actualment encara ho és més, suposo que pel fet de sumar una certa nostàlgia a l’equació. O potser és per trobar-me en una etapa de molta devoció cap al grup, lque va començar després de veure en Captain Sensible al documental sobre Johnny Moped i que  m'agafés per tornar a escoltar els seus vells discos compulsivament. Se’l veia molt bé, el capità, al documental: molt bona persona i amb molta energia. A més deu ser l'única persona al món que ha aconseguit mantenir dues setmanes un número 1 a la llista de singles més venuts del Regne Unit amb “Happy Talk” (A&M Records, 1982) només un any després de publicar-ne un altre, This Is Your Captain Speaking, amb la incorruptible discogràfica anarco-punk per excel·lència: Crass Records.


Sempre m’han caigut bé, els Damned, encara que vaig passar una temporada ignorant-los després que en Claude Bessy, el fundador del precursor fanzine Slash, ens confessés en una entrevista que els havia conegut en la seva primera gira americana i que pensava que eren més curts que una cua de conill. I què –penso jo ara–? Quina imbecil·litat! En aquella època segurament em devia semblar molt important que els grups tinguessin coses molt profundes a dir i fossin molt seriosos (em devia creure aquella collonada de l’intellectual punk). The Damned pot ser que no tinguin la necessitat de comunicar grans discursos polítics en les seves cançons però m’agradaria que algú em digués quants grups de la seva fornada van fer tants discos collonuts en tan poc temps (d’acord, també acceptem The Jam com a animal de companyia). Del Damned Damned Damned, del 1977, a l’Strawberries del 82 ho salvo quasi tot. Estem parlant de 5 discos mítics (bé, potser el Music for Pleasure no tant) en només 6 anys. I què me’n dieu del seu eclecticisme? Del punk-rock de manual, inspirat per les feres de Detroit com Stooges o MC5, i que va ser pedra fundacional del hardcore americà, a la psicodèlia atemporal, el pop en majúscules o el “Goth rock” més decent, de vegades amb alguns lleus tocs de l’únic hard-rock, progressiu o AOR que puc escoltar (qui m’ho negui que escolti aquesta espatarrant “The History of the World (Part 1)” que té de tot això una miqueta i més).



Doncs bé, aquests senyors seran el divendres, 17 d’abril del 2015, per Barcelona a la sala Razzmatazz 2. Quan me’n vaig assabentar em vaig emocionar, us ho juro, i això que sóc molt poc amic de les reunions de vells grups llegendaris. I ells ho són bastant, de vells i de llegendaris. Comentant-ho a amics i coneguts, alguns d’ells membres de renom de l’escena underground de Barcelona ciutat, les reaccions van ser de dos tipus (i perdoneu que esbombi comentaris personals en un mitjà públic):

“Damned el 2015 és com anar al Primavera Sound una mica, no?” (Traducció simultània: I tu que rajes tant del Primavera pel que té de “retromaniac”, què fas volent anar a veure aquestes mòmies?).

“Yo que no soy mucho de arrimarme, a estos dos les he dado la mano y he intercambiado media frase con ellos” (Traducció simultània: Mai he sigut gaire idòlatra ni de demanar autògrafs però als Damned els admiro tant que fins i tot he anat a parlar amb ells i els he donat la mà).


Per què amb els Damned és diferent? Doncs no ho sé. El meu germà els va veure el ‘95 a Londres i només van tenir temps de tocar dues cançons abans que al bo d’en Dave Vanian li estampessin un got de pinta (ple!, de vidre!) als nassos. Això va ser tot. Què voleu que us digui, jo els tinc afecte. I, encara que vagi una mica tard, tinc moltes ganes de veure'ls fotent remor i de sentir aquelles cançons en directe. Sí, penso anar al concert encara que sigui sol i, si cal, els defensaré perquè ningú els foti res pel cap. No s'ho mereixen.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Uri Amat
Correcció: Marta C.

STANDSTILL TOCANT L'IONIC SPELL?

$
0
0

Salten les alarmes. BCore Disc està en plena celebració del seu 25è aniversari (quasi res!) i penja una fotografia diària relacionada amb la història del segell. El dia 31 de març era el dia d'Standstill i la discogràfica va decidir-se per penjar l'emblemàtica fotografia de promo del grup quan van publicar  l'Ionic Spell. El "capo" del segell, com acostuma a fer, va compartir la fotografia amb el següent subtítol: "Standstill foto de la formación del The Ionic Spell. Tic, tac, tic, tac". TIC TAC TIC TAC, que deia en Pablo Iglesias. El primer comentari directe a la jugular: "això va amb segones?". En Jordi Bcore respon un escarit: "stay tuned". Això era el 31 de març. Amb la següent imatge que es penja al respecte el 8 d'abril se'ls escapa una informació doble: Tokio Sex Destruction també tocarà a la festa de l'aniversari.

Encara hi ha més.




Benvinguts al capítol dels rumors i les teories conspiranoiques.

Sabeu què vàrem publicar el 29 de març del 2010? El rumor de la possible tornada de Refused. Més indirectes de la vida moderna: sabeu què vàrem publicar el 7 d'abril del 2012? Els Standstill tampoc.

El que sí sabem és que tal i com es van publicar les fotografies de les bandes, es va publicar, el 9 d'abril, un cartellet que anuncia la celebració del 25è aniversari. Apuntin: 24, 25, 26 i 27 de juny. Ni el Sónar, tu!



Ara falta veure quina relació té l'stay tuned amb la celebració de l'aniversari, si s'inclourà una cançó de l'Ionic Spell a un recopilatori commemoratiu dels 25 anys de BCore, si alguna banda rendirà tribut a aquells Standstill, si reeditaran el disc en format vinil o si, realment, hi haurà tornada als escenaris. I com seria la tornada? Amb la formació actual? Amb l'antiga? Es pintaran les ungles de negre? Té l'Enric encara prou força per destrossar un peu de micro contra el terra?

Acabo fent un c&p de quan comentàvem la possible tornada de Refused: Ves que no sigui tot mentida o una estratègia per treure un d'aquells detestables "greatest hits" o, encara millor, ves que no sigui veritat i que ara resulti que Refused Are Not Fucking Dead. Perquè el primer pensament davant aquest rumor ha sigut clar: merci! El segon i més dolorós és: m'agrada?




Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Pablo Gerschuni

ESTRENEM "LOVE ME DO" DE ROLLER DISCO COMBO

$
0
0


Fa poc vam escriure el seu nom. Ho recorden? Va ser a l’interior de la ressenya dels Islandia Nunca Quema. Parlem de Valero, que res té a veure amb la familia Sanmartí i sí amb ser un grup de culte pop que va haver-hi a Barcelona. Per a molts de nosaltres va ser una profunda decepció, veure com el grup es diluïa en el temps després d’una prometedora maqueta i un EP, el brillant Bar Bodega Salvat. Allà hi havia TOT el que més ens agradava del món: Teenage Fanclub, Big Star, els Byrds, els Posies, els Beatles. Ja saben, melodies, harmonies i cançons maques de les de debò. Entre la seva desaparició (i la dels Epic Kind) ens quedàvem una mica orfes. A més, res convidava a l’optimisme, menys veient com alguns dels seus membres fundadors passaven a formar part d’altres bandes –a l’Eric Jordi el veiérem temporalment al Silas Lang – o, com en el cas del Javier Rodero, es concentraven en la seva vessant de composició de bandes. Per això l’arribada de rumors que les ex veus de Valero, els germans Garrido, s’havien conjurat amb el mallorquí Coque Piña (abans amb els illencs Haddock’s orphans) per a treballar material plegats va ser una molt bona notícia. I avui escoltem, per fi, el primer resultat.

Una reclusió gairebé monàstica d’un any ha tingut com a resultat un innombrable paquet de cançons pròpies, i el projecte iniciat pels tres ha manifestat la seva vocació elèctrica afegint al baix a l’Eric i al mallorquí David Ares, que havia estat bateria de la mítica banda illenca Skarabajos. Prenent el nom d’una cançó dels també mítics Gallygows, el nou grup s’ha batejat com Roller Disco Combo i fa la seva estrena en públic aquest dissabte 18 a l’espai de l’ Associació per la cultura independent HiJauhUSB. Confiem que aquesta vegada tinguem sort i que el nou projecte mantingui la paciència i perseverança que ha mostrat en la seva gestació, i que tant necessària és en el recorregut d’un grup, i que puguem gaudir com cal i per molt de temps del talent de les veus de l’Adri i el Chris.

Ara fa un any la gent del Festival Primera Persona els hi van demanar una versió del “Hang on” dels Teenage Fan Club per escalfar la visita del Gerard Love, que va enregistrar en vídeo en Lluís Huedo, i de passada varen aprofitar per gravar un dels temes que tenen a la cartera, titulat “Love me do”, que ara es fa públic.

Text: GN
Correcció: Pendent

ESCALFANT MOTORS PEL VALLSONORA

$
0
0

El Vallsonoraés d'aquells festivals que va fent bullir l'olla a poc a poc. La setmana passada ens van confirmar tres noms més, AWWZ, Ocellot i Rombo que s'uneixen a Miquel Serra, Combray, Tiger Menja Zebra, The Zephyr Bones i The Missing Leech i ens fan pensar que el cartell final serà de traca. Per acabar (o per començar) a fer-nos venir ganes de passar el cap de setmana del 26 i 27 de juny al bonic poble d'Àger (Lleida) demà celebren a Barcelona un recital musico-poètic a un lloc tan maco com l'Horiginal, un espai del Raval que des de fa més de 10 anys és un obrador de recitacions i noves actituds literàries.

Ja us vam explicar que el Vallsonora no és només música, n'hi ha molt més. El recital de música i poesia d'aquest dijous n'és tot un exemple. La cita reunirà a l'escenari de l'Horiginal el bo i millor del panorama poètic actual, si el coneixeu ens donareu la raó i si no, us en posareu al dia en un sol vespre.

Per començar la vetllada tindrem a l'Eduard Carmona i la seva banda o quasi petita orquestra que ens faran un dels seus Recitals a Domicili de poesia musicada. Seguirem amb en Benet Rossell i en Miguel Ángel Marín, que són de la Garrotxa però reciten en japonès inventat, a partir d'aquí tot és possiblement divertit. La cousine de la galetteés la Júlia Rossell i canta i recita i ho fa tot molt bé alhora, igual que en Daniel Lumbreras, un altre artista exòtic i multidisciplinar. Els nois de El Pèsol Feréstec seran els encarregats de tancar la vetllada, el seu darrer disc Cor de Carn (Indian Runners, 2014) amb poemes d'autors catalans clàssics i no tan clàssics s'ha de veure en directe. No és una recomanació, és quasi un ordre, aneu-hi aquest dijous, o bé, penediu-vos-en per sempre.

Fotografia de portada: Vallsonora
Text: Muntsa Casas
Correcció: Pablo Gerschuni

'RAISED BY WOLVES', SEGUINT L'ESTELA DE 'SHAMELESS'

$
0
0

Caitlin Moranés actualment una de les periodistes angleses més mediàtiques gràcies a un discurs feminista que ha sabut seduir a una generació que fins fa poc renegava d’aquest moviment. Més enllà que el feminisme o la reivindicació dels drets de les dones torni a estar de moda en part gràcies a ella, Caitlin Moran és una figura a tenir en compte per tots aquells interessats en el món cultural (apunt: la periodista participarà al festival Primera Persona el proper mes de maig). Després de vendre més de 400.000 còpies de How to be a woman, Moran ha fet el salt a la petita pantalla creant, junt amb la seva germana Caroline, Raised by wolves, una comèdia que agafa com a punt de partida algunes de les seves experiències adolescents i les transporta al món actual.
Com no podia ser d’una altra manera, la sèrie té com a tret diferencial la irreverència de la qual sol fer gal·la la periodista. El personatge principal està basat en l’autora mentre que Aretha, la germana pèl-roja, és una versió de Caroline Moran. Al igual que Caitlin Moran, Germaine Garry forma part d’una família nombrosa desestructurada i poc convencional. Ni ella ni els seus germans van a l'escola, s’eduquen a casa d’una manera poc estructurada, bàsicament llegint els llibres que els vénen de gust i mirant totes les pel·lícules que els hi cauen a les mans, tal i com va fer Caitlin Moran a partir dels 11 anys. La periodista sembla fer l’ullet a la seva formació cultural amb els noms que ha escollit per els germans Garry, tots ells amb reminiscències de cantants de música (Germaine, Aretha, Yoko, Mariah...) La sèrie se situa a Wolverhampton i fa el retrat de la típica ciutat anglesa on conviuen els nens amb uniforme desllenguats i una classe mitjana-baixa que està passada de voltes. El tipus de ciutat o barri que ens imaginem quan escoltem les cançons de Blur. Potser perquè es tracta d’un ambient que ja hem vist reflectit anteriorment a la televisió, no hi ha gaires coses que en sorprenguin d’aquesta comèdia. De fet, el primer capítol ens recorda poderosament a Shameless (Channel 4), gràcies a un humor irònic que fa mofa de situacions pseudo-tràgiques i d’una família que es qualsevol cosa menys modèlica. Tot i una certa falta d’originalitat, sí que hem de reconèixer que les dues protagonistes han estat construïdes per convertir-se en adolescents icòniques que es mouen en direcció contrària als camins més concorreguts. Les germanes Garry són poc de la selfie i molt de les referències culturals i del món pop, un fet que les fa molt més divertides i interessants que qualsevol dels adolescents que podem trobar a les sèries.
Fotografia de portada: Channel 4
Text: Alejandra Palés
Correcció: Pablo Gerschuni

GIRONA VOL UN TERRITORI UNDERGROUND (AMB UN ES CONFORMEN)

$
0
0

Quants gironins exiliats per culpa de la decadència del benestar mal entès. Quanta morralla ha intoxicat la cultura fent-la d'uns i no dels altres. Potser millor així. Regalem-los la cultura, quedem-nos a l'Underground. Deixem de reclamar un territori underground, prenem el territori. La terra és de qui la cultiva, i els fruits, aquests fruits són del territori i d'aquells qui l'han cultivat. Apuntin: divendres 24 d'abril, 18h, plaça dels Jurats de Girona amb Hurricäde, Navratilova, Anchord i Trave Cigar Box & The Atomic Tsunami Surfers.

Territori Undergrund és una comunió d'associacions que no s'estan de begenades i que lluiten contra tramuntana i xaloc. Són l'Orella Activa, l'Asociació Soroll (els de l'Actitud), els d'Apaga la Tele, els de l'Atzavara Club, els del Mini d'Olot, i l'inquebrantable de El Frenopatic RadioShow, i el que fa és marcar-se un festival d'una jornada amb una posada a punt del l'escena gironina. Aquest any hi actuaran els incommensurables Hurricäde (possiblement la millor banda de hardcore de l'actualitat); Anchord, la jove promesa gironina de hardcore que ja ha tocat més fora de Catalunya que a dins; Navratilova, l'enèsima posada en escena d'un dels personatges amb més carisma de Sant Feliu de Guíxols; l'Agus, amb la seva proposta acústica i la sorpresa per descobrir: Trave Cigar Box & The Atomic Tsunami Surfers, que si trobeu el seu nom llarg, espereu a la pluja de tags que es mereixen: surf, rock, garatge, instrumental, veus distorsionades fosques, psicodèlia... aquests olotins en ple període d'autocomprensió busquen un camí propi mentre donen bandades intel·ligents. Si el directe és la meitat d'interessant que la seva demo, podem estar davant d'alguna cosa més que anecdòtica.



Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Raquel Molina

L'ACOMODADOR #75 · D'A 2015

$
0
0

Acostar el cinema inèdit a les nostres sales i donar-nos l'oportunitat de poder-lo gaudir on es mereix, en una bona pantalla gran, és un dels objectius amb què el Festival Internacional de Cinema d'Autor de Barcelona, ja conegut com a D'A, va néixer ara fa cinc anys a la ciutat comtal. Totalment consolidat, el certamen arriba de nou amb una cuidadosa selecció de títols independents nacionals i internacionals, fent les delícies de tot espectador que vulgui desconectar durant uns quants dies del circuit cinematogràfic més comercial. Del 24 d'abril al 3 de maig, el D'A 2015 projectará més d'una vuitantena de treballs que es repartiran entre els Cines Aribau, el CCCB, la Filmoteca de Catalunya i la seu de la SGAE Catalunya.

La programació del D'A 2015 es divideix en quatre categories: Direccions, Talents, Futurs (im)possibles i Transicions. A més, cal sumar-hi dues seccions especials enfocades a dos directors que simbolitzen el salt generacional dins del cinema francès: Alain Resnais i Bertrand Bonello. El primer rebrà un merescut tribut amb la projecció d'alguns dels seus films més destacats, i el segon serà motiu d'una retrospectiva que inclourà deu títols, incloent curts i llargmetratges. A continuació, destaco algunes de les propostes que cal tenir en compte durant la setmana i mitja de festival.

EDEN (Mia Hansen-Löve, 2014)

La trajectòria de la directora parisina Mia Hansen-Löveés pràcticament paral·lela a la del D'A, ja que de les seves quatre pel·lícules, ja n'han passat tres pel festival. La última és Eden, que torna a fer un retrat de la joventut, però força allunyat del que presentava a Un Amour de Jeunesse (2011). Aquí, ens endinsa a la nit de París dels anys 90 per acostar-nos a les desil·lusions d'un jove DJ que es nega a madurar, però que a la vegada va perdent tota la passió pel que fa. Una nova oportunitat de catar la transparència i delicadesa de Hansen-Löve.



UNDER THE SKIN (Jonathan Glazer, 2013)

A aquestes alçades, sembla que l'única forma de poder veure Under the Skin en pantalla gran serà a través de festivals i certàmens que la programin. Aquesta cinta de ciència-ficció, que ja va passar per l'últim Festival de Sitges, està destinada a deixar opinions força oposades, ja que Jonathan Glazer utilitza un estil marcadament personal per a narrar la història d'una alienígena que arriba a la Terra per a estudiar el comportament humà. Per molt que la protagonista sigui Scarlett Johansson, el to abstracte i pausat del film no és a l'abast de qualsevol; i si no, feu una ullada al tràiler.



YOUNG ONES (Jake Paltrow, 2014)

Definida com un western post-apocalíptic de ciència-ficció, Young Ones arriba amb les credencials que li donen el premi a Millor Guió al passat Festival de Sitges i també el popular pòquer d'actors protagonistes. Michael Shannon, Nicholas Hoult, Kodi Smit-McPhee i Elle Fanning encapçalen una història de supervivència en un món arrasat on l'aigua és el bé més preuat, i on l'honor d'un pare s'ho pot emportar tot per davant. Dirigit per Jake Paltrow (germà de Gwyneth), el film promet el millor de l'escena independent nord-americana.



WHITE BIRD IN A BLIZZARD (Gregg Araki, 2013)

Un altre dels exponents del cinema d'autor nord-americà que va quedar exclòs de les nostres pantalles i que ara arriba gràcies al D'A és White Bird in a Blizzard, un drama en tota regla sobre una adolescent que ha de sobreposar-se a la sobtada desaparició de la seva mare. La pel·lícula està protagonitzada per una Shailene Woodley que fuig de “sagues divergents” i demés, juntament amb una Eva Green que també s'aparta dels seus papers comercials. Ambdues es posen al servei d'un director peculiar i molt donat a introduir imatges oníriques a les seves històries. Una raresa que caldrà descobrir.



IN THE BASEMENT (Ulrich Seidl, 2014)

La societat austríaca sembla ser un autèntica mina d'excentricitats de tota mena, o això és el que està disposats a demostrar-nos el polèmic director Ulrich Seidl al documental In the Basement. Animals de tota mena, relíquies esgarrifoses, instal·lacions sadomassoquistes o fins i tot un petit santuari nazi són només alguns dels exemples que es poden trobar als soterranis d'aquell país, pels quals Seidl fa una mena de ruta amb l'intenció de conèixer els seus ingenus i pertorbats propietaris. El riure nerviós i les mans al cap semblen assegurats.



Tota la programació del D'A 2015, aquí.

Fotografia de portada: D'A
Text: Martí Aragonès
Correcció: Raquel Molina

ALGUNS BONS LLIBRES QUE POTS AGENCIAR-TE AQUEST SANT JORDI (per RAMON MAS)

$
0
0

S’acosta el dia del llibre, la data en què els no-lectors envaeixen el centre de Barcelona a la recerca del que toca comprar. Ho han de fer, ho mana la tradició. Així es fa país i s’estimula la industria cultural. A més es veu que llegir ajuda a prevenir l’Alzeimer. Tot són avantatges.

La tria es debatrà entre els vuit o deu productes literaris del moment, estratègicament col•locats en piles més altes, dibuixant l’skyline de les taules de novetats. El noranta-cinc per cent dels rànquings els ocuparan llibres publicats per una colla d’editorials que, en veritat, són totes la mateixa: Empúries, 62, Columna, Proa, Pòrtic, Destino, La Butxaca... Sí, us ho confirmo, totes aquestes editorials i un grapat més pertanyen al Grup Planeta. I si queda algun forat, no patiu que s’hi ficarà RBA o algun dels seus afillats.


El cas és que els lectors habituals també comprem llibres per Sant Jordi. Per nosaltres és una mica menys especial, perquè també ho fem durant la resta de l’any, però intentem integrar-nos i sentir-nos part de la festa. Per això aprofitaré el meu article d’avui per recomanar-vos tres novetats que no trobareu a qualsevol parada de qualsevol carrer de qualsevol ciutat al costat d’un cubell de roses, sinó que haureu de buscar-los en un lloc tan absolutament aconsellable per a la vostra salut mental com és Una Bona Llibreria.

No en recomanaré cap de verd, més per educació que per ganes, i em centraré en parlar-vos d’un parell de llibres que m’han entusiasmat recentment i que són relativament nous.



Comencem pel llibre amb el millor títol de l’univers, es diu: Historia del Partido del Progreso Moderado Dentro de los Límites de la Ley, i el firma el gran mestre txec de la sàtira antibèlica regada amb cervesa, un geni malaguanyat de nom Jaroslav Hasek. Els personatges que pul•ulen per les seves pàgines tenen un passat obscur. Molts havien estat pèrfids anarquistes, o encara pitjor: poetes. Per sort han vist la llum del progrés moderat dins els límits de la llei, i ara es reuneixen en diverses tabernes per promoure el programa del partit. Que quin és aquest programa? Vés a saber! Aquí s’encadenen anècdotes de bar poblades per personatges de costums crapulosos i maneres afables, això si, narrades en clau electoral. Fins i tot s’hi analitza el tarannà dels diferents partits segons la cervesa que es serveix al bar on tenen la seu. Perquè la política de la que ens parla Hasek es fa amb una gerra de cervesa a la mà, i consisteix, bàsicament, a mirar de manegar-s’ho perquè algú altre et pagui les consumicions.

A banda d’aquesta petita obra mestra de l’humor txec, el volum inclou una historia més curta. També divertida, però amb un rerefons agre, on Hasek narra la seva experiencia a l’exèrcit roig i descriu amb una acidesa que fa mal la ineptitud imperant.



El segon llibre que us recomanaria a crits és Una vía para la insubordinación, de Henri Michaux, publicat per Alpha Decay el passat mes de gener. Es tracta d’un breu assaig que s’endinsa en aquells fenòmens paranormals, com el Poltergeist o la possessió, que tenen com a nexe comú l’aparició d’una entitat maligna. Amb un enfocament a mig camí entre la filosofia, el psicoanàlisis i l’esoterisme, Michaux construeix una teoria senzilla i enlluernadora que llança preguntes en direccions inesperades. Michaux parla de l’altre interior, una mena de doble que encarna tot allò que reprimim de nosaltres mateixos i que, un bon dia, decideix escindir-se i rebel•lar-se. Hi ha quelcom secret en cadascú de nosaltres, un jo que la cultura en la que la nostra cultura ens obliga a mantenir soterrat, i que en certes ocasions s’emancipa per demostrar la seva hostilitat a cap a la personalitat dominant (la nostra), o, directament, per atacar a allò que l’oprimeix. L’autor francès parla de diferents graus de consciència d’aquest doble malvat, des de la rabieta adolescent del poltergeist fins a l’ideal de protesta que té lloc durant l’anomenada possessió demoníaca.

Val la pena mencionar a part el pròleg d’en Javier Calvo, més centrat en el simbolisme de l’acte transgressor perpetrat pel poltergeist, i aplaudir el moment absolutament estel•lar en què el poltergeist fa la seva entrada triomfal a la gran festa dels fenòmens paranormals, literalment. Pura irreverència.



Per acabar m’agradaria fer una menció especial a un llibre menys recent (Rag verd el va publicar en català el 2013) però que encara podeu trobar a qualsevol llibreria que se’l mereixi. És Històries inversemblants, en general de l’autor escocès Alasdair Gray. Un recull de relats prenyat d’una imaginació insòlita, d’una màgia que desborda a cada pàgina i et condueix a llocs on cap autor t’havia dut abans. Des del guió per documental sobre la febre de vestir-se d’os que es va estendre pel Regne Unit durant els anys vint, fins a uns estudiants de belles arts que caven un túnel al soterrani de la facultat; passant per móns al•lucinants, en forma de roda o de taulell d’escacs, plens de filosofies estrambòtiques i savis extravagants. Algunes de les pàgines d’aquest llibre són autèntiques obres d’art, concebudes pel mateix Alasdair Gray com una mixtura perfecte entre la seva obra gràfica (els contes estan il•lustrats pel mateix autor) i la seva obra literària, a la manera del mestre William Blake. Llegiu-lo, feu-vos el favor!

Ramon Mas (Autor de "Crònica d'un delicte menor" -l'Albi, 12-, editor de Les Males Herbes i membre d'FP)

Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text:Ramon Mas
Correcció: Pendent

RECOMANACIONS NORMALS DE SANT JORDI (I)

$
0
0

“Quines ganes que passi el Sant Jordi per a que es deixi de parlar de negocis i es torni a parlar de literatura”. La frase-sentència és dels nostres col•legues de Les Males Herbes. Ni l’editorial més independent del país es pot desmarcar de Sant Jordi. Però compte, hem de tenir claríssim el que és i a qui beneficia la Diada, malgrat ens hi sumem d’un o altra manera. En qualsevol dels casos, es bo que es parli de llibres encara que la finalitat del dia no sigui ni la més ètica ni la que més ens agrada. Però aquí estem, un any més (aquest és el sisè, que es diu aviat) començant l’especial de Sant Jordi amb una sèrie de posts relacionats amb els nostres llibres favorits, els nostres i els dels amics. Seguim la tradició amb la primera part de les recomanacions de llibres que ens fan. Agafin impuls: Eric Fuentes, Alba Yruela, Anna Hierro, Pol Rodellar, Tomàs Peña i Aida Oset. Passin i vegin.




Eric Fuentes
Heroi amb The Unfinished  Sympathy, ara músic en solitari i man behind Hang the Dj

El quadern gris, Josep Pla
Per mi el pensament modern és aquell que s'emancipa dels tradicionals lligams que han fet de l'espècie humana una raça de titelles: la religió, el patriotisme i el hooliganisme. A Barcelona, d'això, en sabem un munt: el Barça, la bandera i la Moreneta. Josep Pla, tot i fer-ho a mitjan segle XX, continua sent més trencador, modern, sensible, intel·ligent i elegant que molts dels nostres contemporanis, i El quadern gris s'assembla molt al llibre que jo hauria desitjat saber escriure, potser en una altra vida. El relat minuciós, de pura orfebreria lingüística i astúcia desbordant, de l'experiència d'un jove que s'enfronta a la vida d'adult, amb les seves misèries i les seves glòries, retrata perfectament sensacions i pensaments que qualsevol veintenanyero segur que podria compartir.

Guía del naturalista, Gerald Durrell

Gerald Durrell es va fer popular, més enllà dels seus brillants assajos sobre la intersecció entre el món de la fauna salvatge i l'ésser humà, per un programa que feien quan era petit a la tele, El naturalista amateur, en el qual, com si fos el nostre Martí Boada fa 30 anys, Durrell ens explicava com recol·lectava mostres de la fauna salvatge del seu entorn, fos una closca d'un gasteròpode o l'esquelet d'un rat-penat, i com les classificava i estudiava i guardava en el seu propi petit museu de zoologia. Arran d'això suposo que es devia editar aquest llibre, gràcies al qual vaig aprendre a fer coses que us semblaran tan quotidianes com eliminar qualsevol tipus de teixit muscular, visceral i connectiu d'un esquelet de mamífer i intentar reconstruir-lo com si fos un puzle.

The Watchmen, Alan Moore/Dave Gibbons
Un bon amic meu, l'Albert Fernández, va haver de mudar-se de casa quan teníem al voltant de 20 anys. A la nova habitació on anava no li cabia la seva col·lecció de còmics, i em va demanar si la podia guardar a casa meva. Va ser així com un dia, remenant-li les possessions, vaig descobrir Watchmen. I d'acord que sóc una mica emo, però posar-se a plorar en el capítol en què un ésser superpoderós creat a partir d'un experiment nuclear se'n va a Mart a reflexionar i s'adona de la lleugeresa de l'existència, de l'ineluctable pas del temps i de la fragilitat de la matèria, significa que hi ha un lloc en l'univers on els friquis del còmic i els bohemis de bar de barri ens podem trobar i celebrar que de tant en tant es pot sortir del ramat, encara que sigui en la ficció. I Watchmen és una obra mestra de la filosofia contemporània i alhora una obra d'una bellesa captivadora, virtuts que, a priori, ni em passava pel cap que poguessin tenir un simple tebeo.


Alba Yruela
Fotògrafa a l'alça, presenta el seu nou llibre, Coco, el dia de Sant Jordi a l'Arts Libris al Centre d'Art Sant Mònica

Modos de ver, John Berger
Aquest és un dels millors llibres que tinc. És l’adaptació del programa televisiu que va fer John Berger el 1972, es deia Ways of Seeing i analitzava com la manera de mirar afecta la manera d’interpretar. Trobo que és molt interessant l'anàlisi que fa.

* Els altres dos que m’agradaria recomanar són de l’editorial Terranova. Amb motiu de Sant Jordi, crec que és interessant donar suport a les publicacions locals i tinc una relació pròxima amb l’editorial. M’agrada saber que en tots els títols que treuen l’artista participa en el procés de realització, i això fa que siguin publicacions molt personalitzades. També us recomano visitar l’Arts Libris on podeu trobar llibres molt variats i fets amb gust i amor.

Schlecker, Rafa Castells (Terranova)
Feia mesos que veia com en Rafa emplenava el calaix de carrets que no podia revelar. Tots volíem ajudar-lo, però no teníem diners per fer-ho. Se'n van arribar a acumular un centenar i no trobava una solució. Parlant amb en Luis Cerveró, editor de Terranova, van decidir fer aquest llibre només seleccionant fotografies d’aquests rodets i així també, poder començar l’editorial amb aquesta publicació. El llibre és un resum d’aquell calaix on emergeix, sense cap intenció, la naturalitat del fotògraf en el procés de documentar el seu dia a dia. Són unes fotografies precioses, ordenades des de la primera llum del matí fins a la negra nit, i amb uns detalls de maquetació de la dissenyadora Ana Domínguez que fan que sigui un llibre molt especial.

Atalaia, Aleix Clavera i Maria Pratts (Terranova)
Atalaiaés un llibre-disc que va començar amb la música d’Ulldeter (Aleix Clavera). El disc són 8 cançons gravades l’any 2009. Ell va decidir que volia que la Maria Pratts formés part d’aquest disc amb la construcció d'una instal·lació escultòrica per a cada una de les cançons, mentre que en Rafa Castells va ser qui va fotografiar tot el procés i l’obra definitiva. Finalment, l’Aleix va proposar que també cada cançó estigués acompanyada d'uns textos escrits per l’arquitecte Pol Esteve, l’enginyer Jorge Rodríguez, l’historiador Pol Serrahima, els artistes David Bestué, Ariadna Parreu i Claudia Pagès, el comissari Sabel Gavaldon, l’escriptor Marcos Jávega, i amb un pròleg de Martí Sales. Tota la combinació fa que sigui una peça d’art.


Anna Hierro
Una de les nostres millors ballarines de contemporani i militant de la banda Ensemble Topogràfic.

Diari 1918, J.V. Foix
Sempre m'ha costat llegir poesia, tot i admirar-la moltíssim. Fa uns mesos vaig decidir intentar-ho amb l'antologia poètica de J.V. Foix i aquest fet em va reconciliar amb el gènere. Però el que més m'ha arribat d'aquest autor és el recull anomenat Diari 1918, un conjunt de proses poètiques que et transporten molt lluny amb ben poques paraules. Llegint-lo tenia la sensació que cada capítol era capaç de sintetitzar una novel·la sencera.

La Dama de Blanc, Wilkie Collins
Va ser la meva primera novel·la d'atmosfera «victoriana». La vaig llegir en plena adolescència, devia tenir 13 anys. Es tracta d'una obra de misteri amb altes dosis de romanticisme sense caure en la narració cursi. Alhora representa un bell retrat de la societat del segle XIX. Els seus protagonistes i alguns passatges de la història em van atrapar i fascinar fins a tal punt que me la vaig llegir tres vegades. A més, recordo omplir un llarguíssim llistat amb vocabulari que desconeixia.

Moments estel·lars de la humanitat, Stefan Zweig
Carta d'una desconegudaés el primer llibre que em vaig llegir de Stefan Zweig. Des d'aleshores, al llarg de deu anys, no he parat d'obtenir obres d'ell. Crec que Moments estel·lars de la humanitat és un preciós compendi dels gèneres que l'autor dominà: biografia, assaig històric i novel·la. Per tant, és un llibre que s'escapa d'etiquetes, digne de totes les edats i públics, conforma un gènere en si mateix i evidencia l'enorme capacitat narrativa d'un escriptor que m'ha emocionat des del primer dia que el vaig descobrir.


Pol Rodellar
Baixista de Mujeres, redactor de Vice, autor del fanzine Chuck Norris, propietari de la difunta botiga Luchador Records i del segell Hombre Bueno Discos

Manual de l’Expedit, IKEA
No fa ni falta interpretar els símbols o seguir cap ordre de lectura. El ball de línies, el contrast entre la tinta i el buit i les composicions ja són suficients. A vegades, quan estic realment fotut, no recorro a novel·les, ni a assajos, ni a discos ni a còmics. Agafo el manual de l’Expedit i simplement miro amb els meus ulls, sense cervell, el que tinc davant. Ho observo i m’esvaeixo, i a mesura que ho faig, els problemes també ho fan. És com mirar un d’aquells llibres buscant la imatge en 3D oculta; un estat similar d’empanament amb l'única diferència que el que busco aquí és senzillament una absoluta i vital tranquil·litat.

Whatsapp, App Store
És el que llegeix tothom ara. Un autèntic best-seller. El millor, però, no és la seva infinita quantitat de lectors, el més preciós de tot és que és un llibre inacabable i inabastable que estem escrivint entre tots. Tots i cada un de nosaltres hi posem una part de la nostra sang i del nostre cervell. Una autèntica obra comunitària sense cap ànim d'esdevenir un Cervantes. Ningú pretén res més que comunicar idees, amb totes aquestes línies que hi deixa. Ningú busca fama ni reconeixement, simplement ésser escoltat i escoltar. Puresa literària.

Odio, Peter Bagge

Estic tornant a llegir els diferents volums d'Odio que fa temps va editar La Cúpula. Em refereixo als volums originals, aquells TAN MAL DISSENYATS. Recordo que el primer cop que els vaig llegir, amb uns 14 o 15 anys, vaig pensar que en Buddy Bradley era un autèntic penjat i la meva experiència lectora estava molt distanciada de la vida del personatge. Ara, rellegint-ho amb uns altres ulls —ulls més vells i destrossats—, trobo força similituds entre la meva persona i el desgraciat aquest. Problemes amb els diners, problemes amb la família, problemes amb les dones, problemes amb la beguda, problemes amb la casa i un problema important amb el col·leccionisme. La revelació de veure que ara ets bastant similar a allò que el teu “tu” de fa uns anys considerava un autèntic “merda” és bastant colpidora. De totes maneres, en Buddy té moltes coses bones que durant aquella primera lectura se’m van escapar i és això el que fa que tot això de viure i perdre cabells valgui la pena.


Tomás Peña
Cineasta, animador i membre de l'Estudi Manson, a part de molts videoclips, ha dirigit el documental experimental 6 LOLA 6 i un curt sobre en Mark Mothersbaugh de Devo

Nocturns, Kazuo Ishiguro
Aquest llibre me’l va recomanar el meu gran amic Chirie Vegas, a l'època en què jo vivia a Madrid i ens veiem quasi cada dia. M’agraden molt els llibres que expliquen un univers determinat, deixant espai al lector perquè imagini els seus propis detalls. En aquesta sèrie de relats curts, que pel seu format em recorda a pel·lícules com A Night on Earth, coneixem la història de diferents personatges connectats entre si per la nit i la música.

L’Elogi de l’ombra, Junichiro Tanizaki

Aquest llibre me’l va regalar, fa molts anys, el meu amic Jose Ramón Sandar, quan vaig començar a transcendir del món de l’animació al de la imatge real. És un llibre petit per llegir en una sola tarda que explica com en la cultura japonesa, al contrari de l'occidental, la tradició crea els espais de les cases a través de les ombres i no de la llum. El fet que reveli el perquè dels materials utilitzats en l'arquitectura i el disseny d’espais em va resultar molt inspirador.

Mi vida mal dibujada, Gipi
Aquesta novel·la gràfica em va sorprendre moltíssim per la narrativa tan cinematogràfica i l’esperit modern i honest amb les quals tracta cada pàgina. Amb un traç irregular i nerviós, Gipi ens explica la seva conflictiva història personal, des de l’adolescència fins a l’actualitat, passant per les drogues i els problemes amorosos d’una manera molt ingènua i fresca, però amb un rerefons profund i misteriós.


Aida Oset
Actriu polifacètica, compositora incansable, cantant i membre de la més que recomanable banda nuu

Les set edats, Louise Glück (edició bilingüe de l’editorial Pre-Textos)
És el poemari que viatja amb mi a tot arreu des del 2011. No em canso de llegir-lo i fullejar-lo sovint en cerca d’imatges; és una font inesgotable de perles... I el regalo amb tant de gust!

Que nos juzguen los perros si pueden , Paul M. Marchand
El títol surt d’una cançó de J. Brel, que ja és una declaració d’intencions. La lectura d’aquesta novel·la va ser tan desarmant per mi com certes cançons-històries d’en Brel. És un monòleg intern brillant, atrevit, ple d’ humanitat i d’emocions vertiginoses que desborden tot prejudici.

Crónica de un pájaro que da cuerda al mundo, Haruki Murakami
M’encanten els artistes que han creat el seu propi univers i el de Murakami em fascina. Mentre llegia, la meva vida i la realitat paral·lela que em suggeria la novel·la (dins d’un pou amb un bat de beisbol) tenien la mateixa intensitat, i suposo que per això trio aquesta novel·la, encara que llegir-ne qualsevol altra d’aquest autor és una experiència que us recomanaria.

Fotografia de portada: Muntsa wannabe graphic designer
Text Intro:  JG
Correcció: Montse V. 

CÒMICS PER SANT JORDI (per VÍCTOR PARKAS)

$
0
0

“El amor es eso, ¿no? Que te regalen cómics. El resto es todo una mierda, ni flores, ni libros: por mí se lo pueden meter todo por el culo. Pero que me regalen Maus
Candela Peña, Princesas

Sant Jordi, hasta dónde sé, va de poner las cosas fáciles: tenéis una lonja quilométrica de libros de Colón hasta Passeig de Gràcia y vais a ver la cara de Christian Gálvez más veces de las que habéis visto la de vuestros padres en lo que va de año. Os propongo lo contrario. Os propongo que vayáis a unos lugares que ese día estarán vacíos y dónde os atenderá gente con dificultades respiratorias. Dios los bendiga a ellos y a las tiendas especializadas en cómics.

Desde Gent Normal me pidieron una lista de tebeos coincidiendo con la muerte del dragón y me marqué líneas rojas para elaborarla: he llorado con el número 55 de La Cosa del Pantano, pero mis recomendaciones serán historias puramente autoconclusivas; no iba a poner novedades a no ser que éstas me volasen la cabeza y fuesen, de nuevo, historias con principio y final; todos sabemos lo buenos que son y lo muchos que nos gustan Alan Moore, Daniel Clowes y Charles Burns, así que, ¿para qué ahondar más en ello?

Apagad los móviles y separad las mesas. Empezamos.

MONDO LIRONDO RETURNS de La Penya
Aquí me estoy tirando a la piscina sin manguitos: aún no he leído Mondo Lirondo Returns, pero descubrir el Mondo Lirondo original fue lo mejor que me pasó durante la adolescencia fuera de un lavabo. Ahora la editorial ¡Caramba! reedita el clásico de La Penya y, a la vez, un cómic completamente nuevo de este colectivo formado en su día por unos estudiantes de Bellas Artes que respondían al nombre de J.M. Álvarez, Ismael Ferrer, Álex Fito y Albert Montenys.

En la serie original, sus autores nos presentaban un mundo habitado por animales parlantes, rocas con tendencias depresivas y limones homosexuales, todos ellos envueltos bien en fugas de prisión, asesinatos o sectas religiosas conducidas por moscas. Mondo Lirondo era como si Walt Disney adaptase Twin Peaks y lo pasara por el filtro de humor practicado por Faemino y Cansado. Es más, las referencias fílmicas plasmadas en el cómic iban de El Cabo de Miedo a Asesinos Natos o ¡Alto! O mi madre dispara… ¿Os he dicho ya que el interés amoroso de la piedra es un enchufe de corriente eléctrica? Si Mondo Lirondo Returns es sólo la mitad de bueno que su predecesor, ya será el mejor cómic nacional que se publique este año.



BUEN TIEMPO de Joe Matt
La persona que somos a los diez años es la que somos toda la vida. Y Joe Matt no es una excepción. Puede que lo conozcáis por Peepshow, una de las obras cumbre del cómic alternativo autobiográfico de los años noventa. En ellas, Matt se retrata a sí mismo como un pajillero mezquino, un dependiente emocional movido únicamente por su propio interés; un cabrón desleal e inseguro. En Buen Tiempo, protagonizado por él siendo niño, se retrata del mismo modo.

Buen Tiempo es un relato que provoca ternura y culpabilidad a partes iguales. Centrado en un fin de semana durante sus vacaciones de verano, el infante Joe Matt pasea por su ciudad suburbana en bicicleta, deteniéndose ya sea para hacerle la vida imposible a su gato o para ser grosero con su abuela porque los cómics que le acaba de regalar no están en un estado óptimo. Especulando vilmente con los tebeos que compra y vende, escondiendo la biografía de Charles Manson Helter Skelter de los ojos de su progenitora o rompiendo a llorar cuando los abusones intentan robarle la paga, el Joe Matt de Buen Tiempo es, por suerte para sus seguidores y para desgracia de la madre a la que dedica la obra, igual de ruin que en el resto de su producción.

VIOLENT CASES de Neil Gaiman y Dave McKean
En las antípodas de Buen Tiempo, pero siguiendo con relatos centrados en la infancia, tenemos Violent Cases. El descaro autoficticio de Matt es sustituido aquí por una delicada historia sobre la memoria y lo voluble de ésta. Violent Cases se construye a través de la voz de un personaje que mira hacia atrás para recordar los días en los que, siendo niño, compartía osteópata con el mismísimo Al Capone.

Violent Cases tiene bates de béisbol destrozando cráneos, brazos en cabestrillo y juegos de sillas; algunas veces incluso todo ello compartiendo página. Más revelador que cualquier ensayo sobre teoría de la imagen, los recuerdos del narrador son cambiantes, manchados de la épica propia de la niñez, sintomáticos de la ausencia paterna pese a que ninguno de sus progenitores abandonase el hogar familiar. Todo el cómic tiene esa atmósfera onírica de la que Gaiman haría más tarde exploitation con su reverenciado Sandman, y parte responsable de ello es Dave McKean, que se encarga del apartado gráfico utilizando gran cantidad de técnicas pictóricas para esta empresa.Violent Cases es la mejor propuesta para celebrar la abolición de la ley seca.



EL ELEGIDO de Mark Millar y Peter Gross
Mark Millar asegura que se su motivación en escribir para las grandes editoriales de Estados Unidos era “joder el sistema americano desde dentro”. Los dividendos que las adaptaciones de Kingsman: Servicio Secreto o Kick-Ass deben haber dado a sus respectivos estudios dicen lo contrario, pero lo que sí es seguro es que no hay productora lo suficientemente valiente en América para producir El Elegido: la historia arranca cuando un adolescente de la época actual descubre que es el hijo de Dios tras sobrevivir a un aparatoso accidente; que tiene doce años y puede obrar milagros. Y que sus padres nunca se llegaron a acostar juntos.

Como dice el protagonista en uno de los sermones pronunciados durante el recreo ante unos compañeros de clase que ahora son sus apóstoles, su historia es El Retorno del Jedi de las sagradas escrituras. El cómic está lleno de momentos maravillosos, como cuando el crío convierte ocho garrafas de agua en vino tinto para saciar las ganas de botellón que tienen sus amigos, o las reiteradas negativas del cura local por reconocerlo como el hijo del altísimo. El Elegido son levántate-y-anda entre calada y calada de porro; el “Jesus of Suburbia” de Green Day hecho cómic. El volantazo final es de los que obligan a uno a santiguarse.



FLEX MENTALLO de Grant Morrison y Frank Quitely
Los alienígenas abdujeron a Grant Morrison en Katmandú porque, según el propio guionista, fue a Katmandú a ser abducido por alienígenas. De esa experiencia nacieron el panfleto anarcolisérgico Los Invisibles, la sci-fi ruinosa de El Asco y el metapop de Flex Mentallo. La pareja de escoceses que luego firmaría incontestables como X-Men: E de Extinción o All Star Superman, proponen en Flex Mentallo ver la destrucción del mundo de fantasía en el que habita el personaje homónimo al título, para ir descubriéndonos página a página a que el Apocalipsis que se cierne sobre él tiene un causante directo: la sobredosis por pastillas de la persona que dibujó a todos esos personajes siendo niño.

Mención especial a la alucinada mockintroduction que sirve de avanzadilla al cómic: en ella se da buena cuenta de por qué el editor tenía fijación en los hombres musculosos que peleaban entre sí, los problemas causados por publicar la historia ¿Quién robó el rostro del Presidente? un día después de que la justicia poética hiciese su aparición en Dallas el 22 de Noviembre de 1963, o lo rentable que la Segunda Guerra Mundial era para la industria de los cómics: “¿Quieres hablar de la edad de oro? ¡Yo me arrodillaba cada noche y rezaba para que Hitler viviera eternamente!”.



EL HOMBRE QUE RÍE de Fernando de Felipe
Adaptación más libre incluso de lo que Fernando de Felipe pensaba, pues lo que inspiró al dibujante fue a su vez una adaptación del libro original de Víctor Hugo, El hombre que ríe es la obra más redonda del dibujante de origen zaragozano. Si obviamos que el autor parte de material ajeno para erigir este clásico, El hombre que ríe es el primer y fructífero intento del autor de Museum en obrar como artista completo en una novela gráfica de estructura clásica, pero de fuero interno abiertamente rupturista.

El hombre que ríe–la historia la protagoniza el hijo de un noble que a los diez años de edad fue vendido a un doctor que le deformó el rostro, y ahora es reclamado para contraer matrimonio de conveniencia con una duquesa–es insoportablemente romántico, en el peor sentido del término si tenemos en cuenta que la narración se sitúa a principios del siglo XVIII. Su facilidad para pasar de lo terrorífico a lo libidinoso al girar la página, o sin ni tan siquiera tener que hacerlo, es una muestra de talento angustiante por parte de Fernando de Felipe. Está tan bien escrito y dibujado que al terminarlo no puedes más que quedarte abrazado a él hasta que la sonrisa desaparezca de tu cara, si es que lo hace.



LA TELARAÑA DE SPIDERMAN de VVAA
Las historias fuera de continuidad son el nuevo rock&roll: en éstas, los autores pueden jugar con personajes que arrastran décadas de historia y hacer con ellos lo que buenamente quieran sin que el editor los pase a cuchillo. Este volumen recopila una serie de relatos que orbitan alrededor del hombre araña y que fueron realizados por un grupo de autores cuyo material se aleja bastante al canon impuesto por Marvel: por La telaraña de Spiderman pasaron desde popes del underground como Peter Bagge (Odio) a talentos del cómic para adultos como Peter Milligan (Human Target) o Greg Rucka (Queen&Country).

Este volumen integral es a los cómics de Spiderman lo que Pulp Fiction al cine negro: durante su transcurso nos podemos encontrar desde historias sobre antiguos compañeros de clase de Peter Parker, pasando por la del luchador al que éste venció el día que mataron a tío Ben, o la del bullying que sufre el hijo del villano Rana Saltarina por el hecho de, claro, ser el hijo del villano Rana Saltarina. La telaraña de Spiderman es tu cómic si estás más interesado en conocer lo que aqueja a los guardaespaldas de los enemigos con los que lucha el famoso héroe que en amenazar de muerte por Internet a quien ose cambiarle el traje en su serie regular.



LA PROFESIONAL de Garth Ennis y Amanda Coner
¿Habéis visto Mallrats de Kevin Smith? En un momento del metraje, los protagonistas hablan de que Superman nunca podría tener sexo con Lois Lane porque su corrida sería como un tiro atravesando la espalda de la periodista. Si el lenguaje de la película no os parece lo suficientemente gráfico, que no cunda el pánico: en La Profesional un sosias de Superman, al que la protagonista le está practicando sexo oral, rompe el ala de un avión cuando aparta la cabeza de la chica antes de llegar al orgasmo.

El Ennis más faltón que se recuerda está aquí y va al cuello de todo y de todos. La Profesional sigue a una prostituta a la que se le han otorgado superpoderes y, durante el viaje, Ennis se dedica a lo único que sabe hacer cuando trata con superhéroes: reírse ellos, en especial de La Liga de la Justicia, hasta que se nos caiga la mandíbula a todos. El cómic es ofensivo desde tantos puntos de vista que sólo puedes aplaudir hasta quedarte sin nudillos mientras lees: batallas saldadas con pissing, violaciones múltiples a clientes como venganza por haber maltratado a trabajadoras sexuales, y más palabras malsonantes de lo que podría soportar el ala más abierta del Comics Code.



RED ROCKET 7 de Mike Allred
Que el formato de Red Rocket 7 sea el mismo que el de un LP no es gratuito, ya que en sus distintos capítulos vemos la amistad que el personaje principal de la función mantuvo con los más granados de la historia del rock: de compartir maletero de ranchera con Little Richard, a ser roadie de los Beatles, o estar de cuerpo presente el día en que murió Brian Jones; el día en que Brian, en el cómic y en una realidad más llevadera, acabó muerto en una piscina durante el asalto de unos alienígenas que tenían a Red y sus hermanos en busca y captura.

Red Rocket 7 tiene rayos láser y acordes perdidos. No sólo es una surrealista crónica a la historia de la música popular del pasado siglo, sino que también podría estar en una estantería, por temática y trazo, entre el Flash Gordon de Alex Raymond y Los Eternos de Jack Kirby. Es el cómic más pop –en el sentido intrínseco de la acepción– de un Mike Allred que aún no ha fallado ninguna canasta en los casi treinta años que lleva publicando historietas. La edición de Recerca Editorial se nutre, además, de un entusiasta prólogo escrito por el director Robert Rodríguez y de un CD de The Gear, grupo musical en el que Mike Allred es parte implicada.



MIS PROBLEMAS CON AMENÁBAR de Jordi Costa y Darío Adanti
Los problemas de Jordi Costa o, más concretamente, los que expone en este tebeo con la ayuda de su escudero Adanti, van bastante más allá de los que le pudiese causar el director de Mar Adentro: la radiografía inmisericorde al cine español, sus festivales y los activos de los que se nutren tanto su industria como su crítica, es tan certera y agresiva que casi eclipsa al supuesto villano de Costa en el cómic. Amenábar es en esta historia, más que una persona física, el estandarte de una lacra que el escritor de ¡Vida Mostrenca! define como “simulacro de talento”.

Narrando, uno por uno, todos los encontronazos que el crítico ha tenido con el autor de Los Otros–desde que su ayudante de dirección le llamara “feo” cuando llegó al set de Tesis para cubrir el rodaje, hasta la unanimidad de sus compañeros de profesión a la hora de recibir con aplausos cada nuevo estreno de Amenábar, pasando por un momento de pura mezquindad por parte del director en un cóctel dónde coincidieron–, Mis problemas con Amenábar es un grito en desierto: Costa hace de Coyote y Amenábar, con todo lo que representa, de Correcaminos. Pero, ya sabéis: ocurra lo que ocurra, el mejor siempre será el equipo local. ¡No pasará!



Fotografia de portada: Arxiu
Text: Víctor Parkas
Correcció: Montse V.

RECOMANACIONS NORMALS DE SANT JORDI (i II)

$
0
0

Segon post de recomanacions del dia. Hi trobaran a dos dels nostres escriptors contemporanis favorits en llengua castellana (Santiago Lorenzo i Carlos Zanon) descrivint a clàssics (Baudelaire o Nabokov) i novetats relatives. També a músics que darrerament no parem de veure en directe com la Blanca Lamar de Les Sueques, l'Andrea Pérez de Wind Atlas i en Miquel Serra. Finalment, en Borja Prieto, ex Meteosat, creador d'Está Pasando i home pop del renaixement. Si ens diguessin que “Hemos Hecho Cosas” de Nueva Vulcano l’han escrit pensant en ell, ens ho creuríem. La mateixa fórmula: Tres llibres a recomanar, tres llibres a tenir en compte per dijous. Per dijous, divendres, dissabte, diumenge, dilluns, dimarts i dimecres. Vostès ja m’entenen.

(primera part de recomanacions de Sant Jordi 2015)


Blanca Lamar
Persona de somriure infinit, català perfecte i cantant i baixista a Les Sueques.

Quatre quartets, T. S. Eliot; traducció d'Àlex Susanna

Heu sentit les gravacions de l'Eliot recitant-se sorrut? Quan diu "other echoes inhabit the garden" sentireu el pes de les paraules ganivetes i plenes, que ens interpel·len amb tota la vella Europa al clatell. Aquest Quatre quartetsés bilingüe, el tradueix magistralment l'Àlex Susanna i l'edita el Cercle de Viena; el traductor manté la música de l'original i fa que la nostra llengua sembli la millor llengua per fer-ho. Eliot trena una espiral amb què ens ho pregunta tot de manera senzilla i el traductor és capaç de transmetre aquesta densitat eixuta. El llibre és per als qui volen llegir una traducció de poesia esperant que pregunti bellament tot el que ens preguntem.

Ronda naval sota la boira, Pere Calders
Aquesta novel·la del 1966 és una pedra preciosa, meravella del senyor senzill i tímid que relata un misteri, tot un Expedient X a la catalana en un no-lloc amb una no-gent. En alguns moments ens pot recordar El ángel exterminador o una escena de Beckett o Pirandello, però Calders sempre ens fa sentir còmodes amb la manera irònica i senzilla d'explicar. Són destacables els vibrants entra-i-surts del narrador, que ho atura tot constantment per xerrar amb el lector; per exemple quan inicia l'obra amb unes "Instruccions per a la lectura d'aquest llibre" o quan explicita quina antipatia deu sentir el lector cap a un personatge.

Drames rurals, Víctor Català
Ara que fa poc que, per fi!, han reeditat Un film (3000 metres) i el podrem llegir i gaudir, vull reivindicar un dels clàssics primerencs de l'autora empordanesa que segurament no té res a veure amb l'obra recentment reeditada. Drames rurals són contes d'una gran cruesa i sensibilitat que descriuen el desarrelament sense suavitzar res de res. Al pròleg, l'autora ja avisa la damisel·la de ciutat que no s'espanti, que són relats despullats i desproveïts de sucre. Víctor Català narra d'una manera tan cantelluda i bonica els angles dels individus del seu temps i del seu Empordà rural.


Carlos Zanon
A Barcelona hi ha en Calvo, l'Amat, l'Otero i ell. Els fills legitims de Casavella. Llegixin "Yo fui Johnny Thunders", per favor.

Lolita, Vladimir Nabokov
Es una atentado a casi todas las convenciones perpetrado por un escritor enfundado en un manto de superhéroe invulnerable. Más allá del escándalo del tema o del modo de abordarlo, pedofilia o amor, el hombre adulto en manos de una nínfa mitad niña, mitad mujer, mitad juguete roto, mitad torpe vampiresa noir, solo a un noble como Nabokov, a un marciano en formato cónsul honorario de un país que ya no existía, un ejemplar extremadamente culto y extraño se le podía permitir tal abordaje. Más allá del deseo, del crimen, del debate, de las líneas rojas de todo ello. Más allá de un Sansón atado al Templo y una Dalila a su alrededor, LOLITA habla del extrañamiento. El extrañamiento de la vieja Europa, esclerótica, reprimida y atrapada en un museo de taxidermia frente a unos EE.UU exuberantes, de carreteras sin límites, un supermercado de deseos nunca satisfechos pero eterno en su capacidad de generarlos. Y todo ello escrito con una prosa cincelada, casi antinatural, de un extraterrestre, un exiliado de todos sitios menos de Nabokolandia, con un talento espectacular.

Parejas, John Updike
Para mí Updike es Él. Su prosa es elegante, precisa, porosa, un narrador clásico al servicio, por una vez, de los mortales y no del Olimpo. Lo mejor de Updike es que esa calidad de escritura la utiliza para describir un entorno y una época (los 50 y 60 de la clase media americana) en el que sus personajes nunca son títeres, ni culpables ni víctimas. El narrador es un dios humanista que entiende todo y a todos, el libre albedrío conjugado con la vanidad, el deseo, la juventud, el adulterio, el amor, la traición, el abandono, la esperanza de sus personajes. Nunca como en Updike se puede ilustrar que un escritor ha de ser amoral para que su literatura vuele por encima de las acciones de sus personajes. ¿Quién soy yo para juzgar cómo trata de ser feliz cualquiera?

Las flores del mal, Charles Baudelaire
Su lectura me deslumbró. Lo compré con 14 años en un quiosco de Las Ramblas, sin saber nada del autor ni de la temática. Aquel título... Baudelaire escribe desde la metrópoli donde el anonimato y la impunidad social han dado la libertad al individuo que puede hacer lo que quiera pero que aún no ha asumido la muerte del Dios que le decía qué estaba bien y qué no. Poemas sobre la carnalidad, sobre la modernidad, sobre lo voluptuoso y sobre el paso del tiempo, el remordimiento, la pérdida, el sexo como la única ventana que permite acceder a la divinidad extraviada. Los sentidos tratando de tapar el dictado de la cabeza. Baudelaire trae de la oreja al poeta romántico, al Eros adolescente al ruido de la ciudad, sin panteísmo posible. Solo quedaba esperar que alguien enchufara una guitarra eléctrica para que saltara por los aires la poesía de los libros y la música de los salones.


Borja Prieto
Dirigeix el podcast i blog més divertit del món, Està Pasando. Ex-Meteosat i persona darrera de tot el que mola a Madrid. També té una agencia: Está Pasando Entertaiment y el segell Club Social (El Último Vecino, Javiera Mena, Milagros )

Myopia, Mark Mothersbaugh
Voy a reconocer un dato un poco vergonzante, me cuesta un horror enfrentarme a una novela. Es tal mi dispersión, mi ansiedad por acumular datos (muchos de ellos no me sirven para nada) que concentrarme ante un texto extenso me cuesta más que al resto de los humanos. Por ello leo muchos libros de datos, tomos de movimientos culturales y estéticos, biografías de gente torcida y demás literatura cuestionable. Hoy quiero recomendar el libro de Mark Mothersbaugh, el cantante entre otras miles de cosas de mi grupo favorito de la vida, DEVO. Mark es lo más cercano a Leonardo Da Vinci que tenemos en este planeta. Un verdadero hombre del Renacimiento: músico espacial, artista multidisciplinar, compositor de bandas sonoras desmedidas (desde los Rugrats hasta las majaderías de Wes Anderson, pasando por la Lego Película) y sobre todo, y esto es una teoría mía que se confirma en este libro, la persona más influyente en la cultura popular moderna. El papel de Mark en nuestras vidas es fundamental, tú no lo sabes pero lo es. Él siempre pensó que para distorsionar e influir no valía hacerlo desde los márgenes, se debía hacer desde el corazón de los que mandan, desde el mismo mainstream. Así, ha dedicado su vida y su arte a “devolucionar” la cultura pop desde lo más alto, desde donde duele. Su vida es una lección de inconformismo bien llevado. Para influir nada mejor que escupir tus mensajes ocultos desde la MTV y las listas de éxitos de las radios masivas, poniendo música a las series de niños y a las películas de Hollywood, influyendo estéticamente en el punk y en el mundo del skate y en los artistas visuales más rompedores. Los tentáculos de Mark y de DEVO son ilimitados, inescrutables. Este libro lo explica todo y es un diez.

Lost in Music, Giles Smith
Si sois fans de los libros de música y no habéis leído esta genialidad habéis perdido el tiempo. Leo muchas biografías de grupos: famosos, que han trascendido, influyentes, que lo han petado y todas esas historias de “chupamelapolla”, pero jamás he leído una historia sobre el fracaso tan alucinante como esta. Giles Smith, el que fuera artífice del un millón de veces reivindicable conjunto británico Cleaners From Venus escribió hace unos años el manual más divertido y honesto sobre el fracaso de un grupo que no llegó ni a petar ni a trascender. Su agudísimo sentido del humor, su clarísima visión sobre la vida y el “ser músico” y la descacharrante narración de una carambola de despropósitos y tropezones en un mundo tan chachi como el musical es lo puto mejor que vas a leer en tu vida. Un libraco para pajeros musicales. Dejen de leer esto y salgan a comprar este libro. Reedita ContraEdiciones. Por cierto, Captured Tracks ha reeditado todas y cada una de las canciones que sacaron en casete los Cleaners From Venus. 9 LP, todos imprescindibles.

Virus, Marcelo Moura

Lo estoy leyendo ahora, en plan yonqui. Hace muchos años en Argentina, ese país donde el fútbol y la música se viven igual, esto es, como un buen hooligan, existió un grupo nueva-olesco llamado VIRUS. Tres de sus miembros eran hermanos, se llamaban Federico, Marcelo y Julio. VIRUS vivieron el rock a lo bestia. El éxito, los desfases, la "drogaína", la fama, la tragedia (su cantante Federico murió de sida en 1987) y el olvido recorren las excitantes páginas de este libro de una forma desgarradora. Da igual que no sepas quienes son Virus, el relato de Marcelo es tan adictivo y honesto que engancha como la peor de las drogas. “Un día winners, otro día losers”, así se resume la historia de Virus, un verdadero torbellino de emociones para uno de los estandartes “under” de la new wave argentina. Un libro para todos los públicos musicados. Reconcha bueno.


Santiago Lorenzo
Autor de "Los Millones", obra de capçalera de qualsevol persona amb criteri. Acaba de presentar "Las Ganas" amb Blackie Books.

Muerte de Sevilla en Madrid, de Alfredo Bryce Echenique (Ed. Alianza, 1996)
Apenas 60 páginas. Un tal Sevilla, de Perú, gana una rifa en la que sólo puede participar gente con apellidos de ciudades. El premio es un viaje a España. Para allá se va este bendito, con un yanki que no sé si se llama Denver y un japonés que se apellidará Osaka o algo así. Las visititas de rigor a Toledo, al Prado, a La Granja, a la paella en la Plaza Mayor. Una cosa horrible de un perdido al que encima descolocan al moverle de su hábitat, y que va por Madrid y alrededores sin saber ni cuando tiene que entrar ni cuando tiene que salir, desubicado a todas horas, con una empanada encima que da una lástima gozosamente insoportable.

En busca del barón Corvo, de A. J. A. Symons (Ed. Libros del Asteroide, 2005)
Como dice el subtítulo, "Un experimento biográfico". Un documental de investigación y reconstrucción de cuando no había cámaras de video. El autor cuenta cómo él mismo ha leído en casa de un amigo una novela que le ha dejado lelo de buena que es. Pregunta por el autor, un tal Corvo, y el compi no sabe darle razón. Symons emprende el rastreo de este talento desconocido y va contando en papel lo que va descubriendo. Así, pinta el retrato de un sujeto con brillo evidente que, por las mismas, va pudriendo su vida y la de quienes le rodean por lo chorra que es. Un mezquino al límite que es capaz de escribir hermosas narraciones repletas de sugerencias y que, al tiempo, va destruyendo amistades por donde pasa porque es un asno psíquico.

Cartografía, de John O. E. Clark (Ed. Parragon Books, 2006)
Un libro de cromos, santos y dibujos, ilustrado por todos lados para comerse las rayas y los colores como en una pastelería. Va de eso, de mapas, a través de la historia, con explicaciones exactas de cómo se ha ido representando el terreno que no se ve a simple vistazo. De cómo se ha cavilado para detraer a escala asequible el campo físico, el mental, el político, el ideográfico... Es libro de atril: de los de tener siempre abiertos y empezar a leer por cualquier sitio, porque cualquier página da para ponerse a pensar y así pasar el rato.


Miquel Serra
Músic hipnòtic mallorquí. Abandona temporalment les seves ocupacions al camp per tocar cançons extraordinàries.

La broma, Milan Kundera
L'important, més que la història en si, és com està escrita. Però si a més aquesta és atractiva, ja ho tenim tot. És el cas de La broma, on es conta com a partir d'un fet esporàdic arruïna la vida a un jove estudiant dins una societat comunista. Meravellós i molt cru. Me'l vaig llegir en tres dies.

La historia interminable, Michael Ende
No és sols un llibre per a infants. La segona part és tot un decàleg de saviesa apte i suggerent per a adults on se'ns fa cavil·lar sobre el perill d'aconseguir els nostres anhels com a realitats. És d'aquí que se n'hauria pogut treure una pel·lícula molt interessant, i no el que es va fer, ja fa anys.

Angeles rebeldes, Robertson Davies
Un llibre que voldries que no s'acabàs mai. Ple de notes culturals molt curioses i marginals, els personatges estan descrits amb tanta facilitat que l'escriptor aviat es permet el recurs d'aprofundir dins les seves personalitats des de l'humor subtil. Qualsevol llibre de les trilogies que va escriure són perfectament recomanables.


Andrea Pérez
Referent underground a Barcelona amb Wind Atlas i darrera el taulell a Dead Moon Records o Boston Pizza Records. També co-organitza el festival Conjunto Vacio.

Variaciones sobre el pájaro y la red, precedido de La piedra y el centro, José Ángel Valente (Tusquets)
Descobrir Valente em va canviar la vida. És l'escriptor del qual sempre parteixo i al qual sempre acabo tornant. El que em va fer replantejar el concepte de realitat, de veritat, de vacuïtat... Quan vaig llegir per primer cop aquest llibre recordo que vaig pensar: "Era això". Va ser una trobada brutal per a mi. Aquest és un llibre que teoritza d'una manera molt especial sobre els límits del llenguatge i probablement el que més m'ha influenciat en tota la meva vida.

Bronwyn, Cirlot
Símbol, hermetisme, màgia, mite, llegenda, medievalisme, no-món, esoterisme, obsessió, inefabilitat, llenguatges extrems, so. Cirlot és un poeta estrany i colossal i una influència en pràcticament tot el que faig.

India, Chantal Maillard
Índia és un llibre que he llegit recentment i que m'ha permès entendre moltes coses sobre com Occident mirem cap a Orient, de com subestimem o caiem en exotismes estúpids quan parlem de certes cultures des de la nostra més absoluta superficialitat occidental. A més m'ha permès conèixer una mica més la cultura i les religions índies, que són moltes i molt variades, i donar una mica de llum sobre la quantitat de clixés i prejudicis que tenim sobre la cultura índia. L'acostament de Chantal Maillard és respectuós, crític i molt rigorós, també és poètic i bastant ambigu, no dóna massa solucions, ni massa respostes, però es fa moltes preguntes. Probablement això sigui el que més m'agrada d'ella i de la seva escriptura.

Fotografia de portada: Muntsa wannabe graphic designer
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Montse V.

ELS 25 DE BCORE ES CELEBREN AIXÍ

$
0
0

A la vida humana 25 anys no són pas tants, però a la vida d'un segell de música alternativa semblen una eternitat. I el fet que sigui de Barcelona, i que per tant TÚ, els hagis viscut, ja t'entra entre vertigen i depressió. Bcore va néixer abans que les olimpíades, abans que el Barça guanyés una Champions, abans que EL PUTO INTERNET joder. Molta de la gent que anirà al festival que han organitzat al juny per cel·lebrar l'efemèride no han conegut una vida sense BCore, és com nosaltres amb els mamons de Sopa de Cabra, però lo seu mola i lo nostre és una desgràcia. Celebració d'escàndol la que muntaran els Bcores el 24, 25, 26 i 27 de juny a Barcelona. El bo i millor de la història del segell: el grup precursor: 24 Ideas del propi Jordi, amb el retorn inesperat -i meravellós- de Bullitt que s'ompliran el pit d'aire i tocaran el clàssic set de Bad Religion, com Nueva Vulcano que també faran un set de versions (des d'aquí s'oloren les de Guided By Voices, amigos). The New Raemon tocarà el seu primer disc, A proposito de Garfunkel igual que els reformats Standstill que -com ja vam avançar- tocaran una sel•lecció de l'Ionic Spell i el Memories Collector. Una altra banda que s'ajunta per sorpresa són els Unfinished Sympathy que diuen que estan assajant fort per a l'ocasió amb en Colomo al baix. L'altre dia l'Eric ens va dir que farien tots els hits així que bé. El propi Colomo també tocarà, i Tokio Sex Destruktion, Betunizer o els Anímic amb amics. En fi, que ho tenen tot recollit en aquest meravellós cartell. Llarga vida als Bcores!

Fotografia de portada: Bcore
Text: Gentnormal
Correcció:Pendent

NANDO CRUZ: "L'INDIE DELS 90 NO VA TENIR CAP IMPACTE SOCIAL"

$
0
0

En Nando Cruzés d’aquelles persones que et sembla que has llegit tota la vida. Sempre hi ha estat. Omnipresent. Com a mínim per a la nostra generació. Però a més de ser-hi, té una altra virtut, i és que és unànimement respectat, i això no és gens fàcil per a algú que parla sobre música i que sol posicionar-se desacomplexadament amb les coses. Per això la sortida del seu "Pequeño circo: Historia oral del indie en España" (Contra, 15) és una alegria per a tots els que l’hem anat seguint tots aquests anys. Perquè és un projecte grandiós, en el temps i en l’ambició, i perquè recull una època –anterior a la nostra– que a molts ens quedava lluny i de la qual en desconeixíem els detalls, malgrat que ens quedés la música. Aquest Sant Jordi l’entrevista que volíem fer la teníem clara de bon principi, per reconeixement a allò que fa i a l’obra en si. Aquí teniu una entrevista amb Nando Cruz.

Entenc que un llibre d’aquestes dimensions, i que implica cert grau de pretensiositat (no mal entesa, en aquest cas) devia fer molts anys que et voltava pel cap. Com és que decideixes fer una crònica oral? És per trobar-te sense referències bibliogràfiques prèvies on documentar-te o des del principi vas tenir clar que ho volies fer així?
Mai hagués pensat que faria un llibre sobre aquella època i escena i menys ara, que me'n sento tan allunyat. Això va ser una proposta de l'editorial Contra, i en la proposta ja hi anava inclòs que el format havia de ser un relat oral. Però el fet que no hi hagi cap bibliografia és una de les raons per les quals vaig voler fer el llibre. El que sí que hi ha és molta hemeroteca i vaig fer servir totes les revistes que encara conservava per preparar les entrevistes a cada protagonista, però no volia incloure cap declaració d'època perquè tot el relat tingués una mirada actual. Volia escriure la història de l'indie dels 90 des del 2014, amb la perspectiva que ens ha donat a tots el pas del temps. En realitat, aquest distanciament meu respecte a tot allò és el que em va fer decidir a fer el llibre: volia reconstruir els orígens de l'indie per després poder qüestionar aquella escena i visibilitzar-ne les escletxes..

Respecte a la pretenciositat que implica fer un llibre de gairebé mil planes, el volum d'un llibre no és sempre el reflex de la intenció inicial. Jo volia fer un llibre que expliqués de la millor manera possible el que va ser i el que no va arribar a ser aquella escena, però no pretenia fer-lo tan llarg. Si ha sortit així és perquè no l'he pogut fer més curt. I quan vaig assumir que no el podia fer en 600 pàgines vaig intentar que, almenys, fos una lectura entretinguda.

Fins a quin punt has volgut allunyar el llibre del safareig. Evidentment que n’hi ha, centrant-nos en referents propers, em semblen molt divertides les anècdotes del Felipe/Subterfuge/Dover o les d’en Juanjo Sáez amb Gabi Ruiz, però estic segur que n’has deixat moltíssimes a fora...
No volia fer un llibre de safareig. Això ho tenia tan clar que fins i tot m'ho vaig apuntar en un post-it enganxat a la pantalla de l'ordinador que deia "NO ANÉCDOTAS VACÍAS". Volia construir el relat amb anècdotes que aportessin informació sobre com funcionaven les coses aleshores i com era cadascun dels protagonistes. Un periodista de l'agència EFE em deia que trobava que es parla poc de drogues al llibre. (Sí, increïble però cert). A mí m'interessava parlar de drogues quan parlo de Los Planetas o de Surfin' Bichos perquè són un element clau de la seva música, però les drogues que prenguessin o deixessin de prendre altres grups no m'importava gaire si després això no servia per entendre la seva música o el seu comportament.

Ja que menciones l'anècdota de Juanjo Sáez i Gabi Ruiz, és un bon exemple d'anècdota amb contingut: explica que l'estil Toni Soprano del Gabi Ruiz, aquest todos los que no están conmigo están contra mí, no neix arran de l'èxit del Primavera Sound sinó que ell ja era així fa més de vint anys.


Els donostiarres Aventuras de Kirlian

Una de les coses amb què et trobes al llibre és que pràcticament ningú de tota la gent que hi havia en aquell moment segueix fent cançons. La majoria, o han desaparegut o s’han fet empresaris (alguns en multinacionals o promotores molt reconegudes). La música independent té un caràcter generacional (20-30 anys) que és difícil de superar? Sembla que casos com el de David Rodríguez són paradigmàtics (algú que segueix fent la música que li dóna la gana) per inusuals.
Ui, ui. Aquí discrepo totalment. Gairebé tots els de Manta Ray fan coses. Los Planetas segueixen, Chinarro també, Fran Nixon (d'Australian Blonde) també, les Nosoträsh tenen grupets, el bateria d'El Inquilino toca a We Are Standard, els Automatics tenen altres grups, part d'El Niño Gusano va seguir a Tachenko, fins i tot l'Edu de Parkinson DC ha tret discos els darrers anys, l'Ibon i la Teresa de Le Mans segueixen amb Single, de La Buena Vida n'hi ha que toquen a Ama i d'altres que estan gravant cançons noves per a un altre grup, Nacho Umbert de Paperhouse segueix en actiu i fins i tot el Tito de Penelope Trip vol fer un altre disc. Als 90 es deia molt això de “estos grupos grabarán dos discos y luego se buscarán un trabajo de verdad”. Molts ho van deixar, però al final han seguit fent música més dels que pensàvem llavors. Tot i que alguns hagin quedat en un pla molt discret.

La música, la independent i la no independent, té un caràcter generacional perquè molt sovint està dirigida a gent d'una edat molt concreta, de 20 a 30, i quan passes dels 40 et deu fer cosa pujar a l'escenari (sobretot, si el teu públic també ha passat dels 40 i ara ja es queda a casa), però penso que d'aquella generació va decidir seguir fent música molta més gent de la que en un primer moment tots podíem haver pensat.

Què creus que n’ha quedat de tot allò? Vull dir, veig els nous grups del meu voltant i no em sembla que beguin gens de tot allò musicalment. Tinc la sensació que grups com Ohios, Furguson o Rombo, per dir-ne tres de ben joves, no et podrien cantar cap cançó de Parkinson DC, El Inquilino Comunista o El Niño Gusano. Sí que s’han heretat maneres de fer, però relatives, ja que en aquella època no hi havia Internet. Des del punt de vista musical, tret dels grups més destacats pel que fa a popularitat (Los Planetas, La Buena Vida, Astrud...), no van deixar res que arribi a les noves generacions?
La majoria d'aquells grups no els va arribar a escoltar gaire gent. Cinc mil persones, potser? És impossible que els grups joves que menciones els sentin com una influència. Però, com dius, sí que reprodueixen les maneres de fer i l'origen anglosaxó de moltes de les seves influències musicals. I és ben probable que d'aquí a vint anys ningú no reconegui la influència del repertori d'Ohios o Furguson, sinó, com a molt, la de la seva manera de fer. Això es veu molt clar als concerts del Joan Colomo i la radiofórmula. Joves de 20 anys se saben de memòria hits de Duncan Dhu o Alaska, publicats abans del seu naixement. En canvi, si el Colomo es posés a cantar una d'El Niño Gusano o de Parkinson DC, la gent no sabria què coi fa. Això és l'indie dels 90, una música que no va tenir cap impacte social. No va arribar ni a un 5% del jovent d'aquella època. I el mateix es pot dir de l'escena de Vic actual.

A diferència de l’escena DIY punk californiana o de hardcore de Washington, l’indie entès com a tal als Estats Units sempre s’ha associat a classe mitjana, blanca i universitària. Aquesta és la mateixa classe social que ho comença a l’estat? Per què no va quallar l’indie a la classe obrera espanyola? És una simple qüestió idiomàtica?
Als Estats Units, a final dels anys 80, hi havia una etiqueta força explícita per descriure el nou rock independent que començava a créixer: se'n deia college rock o rock universitari. Els white trash o pringats blancs que feien punk i hardcore van veure com joves de classe mitjana i amb estudis ocupaven el seu lloc a través de l'indie-rock. Sonic Youth, Superchunk, REM, Beat Happening... Tota aquesta gent eren universitaris i, de fet, molts d'aquells grups van néixer al voltant dels campus. Aquest canvi de perfil, i el que implica en la progressiva despolitització del rock alternatiu, s'explica molt bé al llibre "Nuestro grupo podría ser tu vida" del Michael Azerrad.

A Espanya, començar a fer indie a final dels 80 exigia tenir accés a uns discos que moltes vegades s'havien de comprar d'importació (i més cars) o a l'estranger. I, abans de comprar-los, havies de saber que existien comprant premsa musical, perquè no sonaven a la ràdio comercial. No tothom té diners per gastar en aquestes coses. D'altra banda, l'indie-rock mai s'ha distingit per ser una música empàtica i segurament això va provocar un rebuig a les classes obreres, que se sentien més identificades amb grups que els parlaven clar i en castellà. L'indie espanyol dels 90 tenia uns aires exclusius i molt poc interès per connectar amb les classes obreres, en particular, i amb el gran públic en general. De totes maneres, a l'indie espanyol també hi va haver grups de famílies obreres, i al llibre se'n parla.


La formació original de Los Fresones Rebeldes.

Tot i això, com es justifica que el poder (o classe dominant) hagi assimilat la música independent si el 95% de grups de música independent de Barcelona segueixen sense sortir a pràcticament a cap ràdio o mitjà de comunicació de masses? Love Of Lesbian, Dorian o Mishima (dels pocs que viuen d’això) són un tant per cert molt petit del que representa el gruix de grups de la ciutat. De quines maneres arriba aquesta assimilació?
Una cosa és que la música indie estigui totalment assimilada pel poder polític i econòmic i una altra, que els grups que la practiquen en puguin viure. Que l'indie estigui assimilat significa que el cantant d'un grup indie pot acabar sent la imatge d'un banc, significa que a un grup indie li poden acabar encarregant compondre una cançó per a un programa de TV3 de prime time o per un campionat d'atletisme, significa que institucions públiques no dubtaran a oferir ajuts a festivals d'aquest tipus de música tot i que mai aixecaran ni un dit per garantir la subsistència d'espais on s'afavoreix la circulació de músiques més crítiques, significa que qualsevol grup indie pot acabar tocant al BAM, a la festa major de qualsevol poble o a l'Antiga Fàbrica Damm, significa que la Bibiana Ballbè els cridarà per tocar al terrat de l'Arts Santa Mònica, significa que la seva música pot ser l'ham de desenes i desenes de campanyes publicitàries, passis de models, accions de marques...

A Zombi Pujol o a Una Bèstia Incontrolable no els cridaran mai per fer qualsevol d'aquestes coses perquè la seva música és conflictiva en la forma i en el fons. L'indie no genera cap conflicte i per això entra allà on vol. Tenim tan assimilat socialment que aquesta música té unes facilitats que no tenen altres músiques que ni ens adonem que s'ha convertit en l'estètica preferida de la societat de consum cool. La paradoxa és que els grups indies no entren en tots aquests llocs amb la paella pel mànec sinó pidolant una mica de visibilitat i, per tant, no en treuen res a canvi. L'indie s'ha convertit en una música decorativa abocada al precariat (amb totes les excepcions indie-mainstream que vulguis, és clar).

Una de les grans polèmiques d’aquest any ha estat l’edició del llibre de Víctor Lenore (Indies, Hipsters y Gafapastas: Crónica de una dominación cultural). A les xarxes socials o en entrevistes t’has mostrat bastant favorable a les tesis que exposa Lenore al pamflet. Tot i estar d’acord amb la tesi principal, discrepo pràcticament pel que fa a tota la resta. Per exemple, en la generalització que fa de l’indie. Creus que un grup com els que treu Famèlic o La Castanya (de nou, per dir-ne dos de propers) genera algun tipus de dominació cultural?
Gran polèmica només a la nostra bombolleta indie, eh! Jo també estic d'acord amb la tesi principal i celebro que algú l'hagi posat per escrit, per molt que discrepi d'alguns exemples i cregui que un to tan agressiu no ajuda a convèncer el lector sinó més aviat a foragitar-lo. Dit això, torno a la resposta d'abans: jo no penso tant en dominació cultural com en accés a uns espais que estan tancats i barrats per a molts altres estils musicals. Si féssim una estadística de la música que surt a la tele pública (i no parlo de programes musicals, sinó de la que sona de fons en cròniques d'esports, a reports culturals, als anuncis, etc.) i després féssim una enquesta de gustos musicals de la població, la desproporció entre la visibilitat de l'indie i el consum real d'aquesta música seria brutal. I, de pas, veuríem com músiques amb un impacte social molt més elevat no hi tenen gairebé cap presència. A això es refereix el Lenore quan parla de dominació cultural. Potser n'hauríem de dir dominació simbòlica o estratègica.


El Niño Gusano, ara a Tachenko.

En David Moran i en Kiko Amat han parlat de la reacció de Lenore com la de “la furia del converso”. Tu també et consideres convers? És fàcil veure’t a concerts de pop independent a Barcelona sense que hi vagis per feina...
Entenc que el to del Lenore faci que se'l vegi com un exfumador, però quan llegeixo qualificatius com 'converso', 'renegado' i coses així penso molt en el lloc des d'on es llencen. I penso que són qualificatius que parteixen d'una idea inquietant: el Lenore abans estava en un lloc i n'ha sortit. Tot plegat fa una mica pinta de secta: 'Tú, que estabas en un bando, ahora lo criticas'. D'entrada, aquests tipus de crítica ad hominem que carreguen contra l'autor per desmuntar un llibre em semblen com allò de mirar el dit que assenyala en comptes de mirar cap allà on assenyala el dit. (I aquí no em puc estar de destacar la crítica de Blisstopic, possiblement la pitjor de tota la saga anti-Lenore).

En tot això penso que hi té molt a veure que l'indie espanyol (els grups i també la premsa) ha tingut sempre un esperit autocrític sota zero. Aquella idea de 'hem de construir una escena' va ser molt contraproduent i sempre ho serà. Sembla que l'indie fos bo en si mateix només per ser minoritari i no mainstream. I en un entorn on els crítics vam ser especialment tous i condescendents, el llibre del Lenore és un xoc perquè ho qüestiona tot de dalt a baix: no ataca el seu valor estètic sinó els seus valors socials.

La meva 'conversió', si en vols dir així, no té gaire a veure amb els meus gustos musicals. De fet, trobo que renegar dels teus gustos és una cosa molt mesquina. No hi ha expressió que em faci vomitar més que això dels guilty pleasures. No tinc cap mena d'agenda sobre què m'ha d'agradar o deixar d'agradar. Amplio els meus gustos en funció dels discos que descobreixo i em canso d'uns grups quan els escolto massa. Com tothom, vaja. L'altre dia vaig haver de triar entre Camela i Wild Honey (el Quique Ramos t'ho pot confirmar) i vaig optar pels primers, però si no haguessin coincidit, potser hauria anat a Wild Honey. Segueixo anant a concerts de pop independent perquè em segueix agradant, però això no m'hauria d'impedir qüestionar els seus valors ni defensar altres gèneres que em semblen més interessants.

La meva 'conversió'és més aviat professional i passa per haver assumit que és un gran error analitzar la música des d'un punt de vista únicament estètic. La música no és un objecte sinó una activitat, per molt que la indústria musical ens vulgui fer creure el contrari, i no podem valorar-la només per la seva forma, pel seu aspecte. Ara tinc molt clar que, per exemple, el més important d'un concert no és el que passa damunt d'un escenari sinó tot el seu context i les dinàmiques que se'n desprenen: el lloc triat per tocar, la relació que el grup estableix amb el públic, la gent que decideix no anar-hi o que no hi pot anar, el preu de la birra, l'ambient de cordialitat o exclusivitat que s'hi genera... Tot això ho genera el grup i ens explica molt més de la seva intenció que les mateixes cançons. Vaig intentar començar a escriure en aquesta línia a les columnes que feia per al Rockdelux (sobre concerts de La Casa Azul, No Age, Gino Paoli, Wilco...), però em van dir que algunes els feien sentir incòmodes i ho vam haver de deixar estar.

Com hem arribat a l'avui en l’escena catalana i els seus nuclis (Barcelona, Vilanova, Vic, La Bisbal...) s’explica amb el teu llibre o penses que cal una anàlisi més a fons sobre les singularitats del que s’ha fet a Catalunya? Tenim un llibre com a escena musical independent?
El meu llibre només cobreix la dècada dels 90, per tant, totes aquestes escenes que menciones no hi tenien cabuda. Si algú en vol escriure una segona part sobre els anys 2000, que s'hi posi! Jo li cedeixo el lloc amb molt de gust! Estaria molt bé un segon llibre que analitzés com el canvi de context (l'arribada d'Internet, l'èxit dels festivals, la plaga d'espònsors, etc) ha transformat el paisatge indie i com ha alterat també les maneres de fer dels grups. Cada comunitat autònoma és un món i precisament per això vaig voler fer aquest llibre amb una estructura geogràfica, però de tot el que explico a "Pequeño circo" ja en fa vint anys i han canviat moltes coses. El que sí que penso és que moltes de les maneres de fer de l'escena indie actual són hereves d'aquella dècada, que la indústria independent actual està dominada per gent que va començar a fer coses als anys 90 i que els qui ara comencen en poden aprendre molt, dels errors que es van cometre en aquella època.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Marta C

SANT JORDI ÉS COM LES SALSITXES INDUSTRIALS (PERÒ A MI M'AGRADEN ELS FRANKFURTS AMB UNA CERVESA FRESQUETA) (per MIQUI OTERO)

$
0
0

Miqui Oteroés un dels novel•listes més brillants de la nova fornada d’escriptors de Barcelona. Periodista i autor de “Hilo Musical” i “La Capsula del Tiempo”, també el pots trobar regularment al diari El País, i darrerament a Cultura/s de La Vanguardia. A més co-dirigeix el festival multidiscipinar Primera Persona, i durant tres anys va ser una de les ments actives darrera l’Our Favourite Club. I moltes coses més, moltíssimes.

Un cop explicat tot això, ve l'entradeta real: l’Otero és una de les millors persones que conec. No trobaran ningú que parli malament d’ell, ni una mala paraula. Si fos actor mai podria fer de poli malo perquè ningú s'ho creuria (tampoc faria de poli bueno, tampoc faria de policia, així en general). Divertit, carinyós i amic fidel dels seus, el talent ja el pressuposen. I entusiasta, molt entusiasta. Tant que un dia li demanes que et recomani llibres pel bloc i encara que li pugui fer una mandra considerable, li costa molt dir que no. I quan s’hi posa, t’envia cinc pàgines de word amb una crònicaen primera personadel seu primer Sant Jordi com a “signador” de llibres, l'any 2011. Nou talent FNAC, era. I després les recomanacions, que les llegirem demà.

Avui us deixem aquest divertidíssim text d’en Miqui Otero. No haguéssim trobat una millor prèvia de Sant Jordi que aquesta.


SANT JORDI ÉS COM LES SALSITXES INDUSTRIALS (PERÒ A MI M'AGRADEN ELS FRANKFURTS AMB UNA CERVESA FRESQUETA) (per MIQUI OTERO)


Sant Jordi és com les salsitxes industrials i els diaris de premsa generalista: és molt millor menjar-te tot el que contenen sense presenciar des de dintre com es fabriquen.

Aquí sóc jo, per exemple, el 2011, flanquejat per dos autors d’èxit a una parada de l’Fnac Illa. M’han donat la distinció de Nou Talent Fnac amb la meva primera novel•la, "Hilo Musical", i per alguna raó pensava que rebria honors d’estat: una butaca de vímet (mimbre) en plan Emmanuelle i daiquiris de maduixa, per exemple. En canvi, a la meva dreta, l’Albert Casal, un noi nascut el 1991 que ha viatjat per tot el món en cadira de rodes i que (“¡Acariciad los detalles!”, deia el Nabokov) porta el cabell de color verd (ho arribo a saber i em faig un mollet violeta per cridar l’atenció). Llegeixo a la seva portada el títol “El món sobre rodes”, i no acabo de veure clar que això s’apliqui a la meva situació actual quan giro el cap i a la meva esquerra hi ha Albert Espinosa (en vivo y en directo). Ell té tanta cua que fa estona que ha decidit firmar estampant la firma amb un tampó i els de la seva editorial llencen samarretes promocionals, així que em sento com un cantautor competint contra la maquinària promocional d’un bolo dels KISS.




Els lectors li ensenyen els tatuatges que s’han fet amb frases dels seus llibres i la manera com li expliquen com han superat malalties irreversibles gràcies a les seves històries em neguen, fins i tot, un dels drets fonamentals a la carta dels drets humans: la pataleta cínica. L’autor de "Si tu em dius vine, ho deixo tot... però digue'm vine"és a Sant Jordi el que la banca és als casinos (sempre guanya). Admeto que està tocat pels déus quan m’explica, mentre fa girar el canell com un tennista extenuat al cinquè set, que Sant Jordi és molt important per a ell. “No m’estranya, estàs arrasant”, dic, amb tota l’amabilitat que sé reunir. “No, és que em van tallar la cama just un 23 d’abril”. A la meva dreta, el Casal rep la visita de iaies, néts i cosins. Faig servir el lèxic familiar per com el tracten, encara que no els uneixen vincles de sang. L’estimen de manera genuïna i desinteressada, per alimentar la meva enveja. El noi no fa servir tampó però estampa tres solvents dedicatòries per minut i em somriu entre firma i firma. “Fa bon dia, ¿no?”, em pregunta amb to dolç. I vull contestar: fa un bon dia per marxar d’aquest món (porto una hora, crec que m’ha sortit la barba abans de poder estrenar el meu boli). I llavors, just quan sento com els helicòpters dels Mossos acudeixen al rescat per organitzar les cues dels meus companys, passa el que havia de passar. Miro els helicòpters i penso en la vida ultraterrenal i quan baixo la mirada és el Casals qui em mira encuriosit, com volent preguntar: “què fas aquí?” (entenent “aquí” més com “al planeta Terra” que “simulant signar llibres”). I em diu: “Escolta. Fa bon dia, ¿no? Mira, que se m’ha acabat el bolígraf. Me’n pots deixar un?”. Li cedeixo el meu bolígraf (diria que l’he heretat del meu avi, però en realitat és de La Caixa de Pensions) i ja penso en ell com una ex a qui no vas poder satisfer i que prefereixes que vegi món i conegui homes de veritat.

Des de llavors he signat llibres més cops i amb més sort. Com que sempre em perdo per la ciutat, de vegades arribo tan tard a les parades que s’ha format una petita cua i tot. Reconec que aminoro el pas aviam si arriben quatre o cinc més. I després faig dedicatòries amb tants caràcters com la novel•la en si (sóc com aquells bars semi buits que regalen xupitos perquè la clientela no marxi i sembli que hi ha ambient). Això em va tocar fer-ho compartint tot el dia amb el Ben Brooks, a qui les noies li demanaven que els toqués el cap per donar-los sort amb els exàmens i li regalaven cedés. Per sort les cerveseres catalanes mai no tancaran gràcies al nostre apetit pantagruèlic de suc de civada.




La Muntsa Casas i el Jordi Garrigós, responsables d’aquesta web, estan a aquestes alçades maleint el moment que van encarregar les recomanacions de Sant Jordi a un paio que es mostra suspicaç com un geperut o un nan. No estic sent just. Sant Jordi és defensable fins i tot des dels mateixos arguments per defensar Eurovegas: la preservació o creació de llocs de treball i la no mort d’inanició de centenars de llibreters i editors (es vénen un milió i mig de llibres, és com si cada any desforestessin tot el puto Montseny). Crec que una bona opció de regal (perquè això és el que m’han demanat) és tornar a regalar el mateix llibre de l’any passat per comprovar si la parella l’ha llegit o no (ho heu d’argumentar com els hotels que et demanen no canviar les tovalloles pel bé del medi ambient).

Els últims llibres que m’he llegit són un tractat d’afiladors (els de la moto i la flauta) gallecs a Catalunya: "Os afiadores" (¡conté un diccionari de barallete, el seu idioma secret!) i un diccionari de mitologia grega i romana de Pierre Grimal. Potser per això, i per la meva tasca com a signant per Sant Jordi, han pensat que sóc l’indicat per recomanar llibres. Pobres insensats.

Fotografia de portada: Blackie Books
Text intro:Jordi Garrigós
Correcció: N.U.

EL CIRC DE L'INDIE

$
0
0

Pequeño circo: Historia oral del indie en España
Nando Cruz
Any: 2015
Editorial: Contra



Entenc que les paraules canvien de sentit amb el temps i l’ús, però tinc un petit problema amb això de l'indie per definir un estil de música. Em fa una mica de fàstig i alhora, per escarni dels meus propers, jo encara em sento identificat amb la paraula. Per mi indie és una manera d’entendre tot el que envolta la música i com ho gestionem. És una forma de fer les coses que necessàriament infecta la música però que no té perquè definir-la estèticament. Un disc d’electrònica o de reggaeton pot ser indie, no es tracta tan de la música com de les idees que pretén transmetre: autogestió, feminisme, cooperativisme, solidaritat, localisme, esperit llibertari,... encara crec que hi ha parcel·les de la nostra vida que no tenen perquè ser controlades per “l’ogre corporatiu” i que l’aspiració del indie hauria de ser sempre la de fer créixer aquestes parcel·les fins a fer-lo desaparèixer. Ho dic una mica així a loburro, ja ho sé, però aquest va ser el meu primer conflicte amb Pequeño circo: Historia oral del indie en España. Passaven les pàgines i res de res de la meva idea utòpica del indie.

La primera meitat del llibre va passant per pobles, ciutats i malauradament la història es va repetint: un grup de joves que es volen diferenciar del corrent imperant (mal) copiant grups de fora, una sel·lecció de grups de fora d’una estètica molt determinada, clar. El seu discurs és estrany: calquen les cançons d’uns però somien amb la vida dels altres. A gairebé totes les localitats per on passa el llibre els grups desitgen fitxar per un subsegell de multinacional, des del primer dia! Això és el primer que em va cridar l’atenció del llibre, la falta total de compromís amb res més que no sigui una estètica i la pela. Grups que gairebé no surten d’Andalusia perquè fora d’allà no els paga cap partit polític ni ajuntament, reunions amb A & R de multinacionals per gravar una maqueta i algun tímid experiment amb l’autogestió que gairebé sempre acaba malament per culpa de l’ambició de cada grup per separat. Tot això que acabaria desembocant en aquest individualisme una mica pijo que critica Victor Lenore al seu Indies, hipsters y gafapastas, un indie que és només una estètica tancada sense cap intenció política o de canvi.

Tampoc no m’enteneu malament, Pequeño circo… no és ni molt menys un llibre descoratjador. És ple de moments i escenes que omplen els pulmons i fan ganes de posar-se a fer coses. Tota l’escena de Euskadi amb les gires per Gaztetxes és molt inspiradora, així com la preocupació del Luis Calvo (Elefant) per crear una escena sòlida que pugui créixer i aprofitar la feina comuna (us aviso que s’emporta més d’un disgust i de dos), la creació de una escena al voltant d’un programa en una radio lliure a Gijón o les ganes de fer comunitat dels grups de Saragossa, probablement els més arrelats i d’esquerres. Però sobretot un veu tota la deriva d’aquests grups i se n’adona de la necessitat de construir alguna cosa que sobrevisqui a l’ambició estètica de cada artista, que pugui servir a tothom i on independència no vulgui dir “gravo el que vull” sinó fem el que tots volem i ens sembla bé fer.

El llibre comença molt emocionant amb la història dels dos Josetxos, Josetxo Ezponda de Los Bichos i Josetxo Anitua de Cancer Moon, dues persones fora de temps i de lloc, amb un compromís molt bèstia i autolesiu amb el seu art. Crec que és un gran encert començar amb dues persones tan especials i desconnectades amb el que vindria. A partir d’aquí, i a través de més de 100 persones entrevistades, el periodista Nando Cruz endreça la història primer per localitats i després per temes en dues parts diferenciades. A la primera, la més emocionant, s’explica com es crea una escena a cada lloc, amb la seva personalitat i tarannà; i la segona gira al voltant de eixos temàtics: els festivals, els segells, la premsa, la ràdio... i com aquesta perversió de la idea original de l'indie va posant fi a gairebé tots els grups i possibilitats de crear alguna cosa bonica i útil per algú que no fos un mateix: tractes amb editorials multinacionals, anuncis a la tele amb grans marques, festivals amb comportaments mafiosos, mitjans mirant-se el melic, segells que no paguen, més d'una denuncia, un parell de pelotazos, una mica de tonteria i també bastant de riure.

A Pequeño circo són els protagonistes qui revisen la seva pròpia història. Entre els músics, mànagers, amos de segells, fanzineros, locutors de ràdio i directors de revista hi ha veus cruels que qüestionen la validesa de tot plegat, hi ha amargor i certa tristesa, però també veus tan divertides com la dels membres de Los Planetas totalment fora de la realitat, o persones tal lúcides com la Teresa Iturrioz o Luis Landeira del Mondo Brutto, protagonista d’algun dels moments més còmics i més penosos alhora d’un llibre que passa volant, com el revers tenebrós de “Nuestro grupo puede ser tu vida” de Michael Azerrad.

I si em permeteu, el Nando ha fet broma amb el títol del llibre dient que es podria haver dit “Por favor págame”, però jo em vaig passar tota la primera part de la lectura cantussejant aquest vers definitori de J Irizar Toca La Batería: “Copias lo que crees entender de grupos en inglés”. Us avanço que el nivell de idiomes era més aviat baix...

Fotografia de portada: Contra
Text: Quique Ramos
Correcció: Marta C.

LA MERDA AQUELLA DE L'AGENDA DE SANT JORDI SEGONS VALERO SANMARTÍ QUE M'HAN DEMANAT ELS DE GENT NORMAL

$
0
0


08.00 Locutori
Els de Gent Normal m'han demanat que escrigui quina és la meva agenda per Sant Jordi. Es veu que el Kiko Amat fa el mateix per La Vanguardia. Pagant, suposo. No és el meu cas. I tampoc és que em caiguin gaire simpàtics, els del blog aquest. Però s'ha d'admetre que en saben, de connectar amb certa mena d'idiotes urbans amb pretensions intel·lectuals. Como ara tu, que ens estàs llegint ara mateix. En fi. Que si mai publico un segon llibre potser necessito l'ajuda dels de Gent Normal per promocionar, així que els escric el text en 10 minuts i a córrer, tu, que la vida són dos dies.

09:00 Cementiri de Barcelona
Com cada any, em llevo aviat per començar el Sant Jordi pixant sobre la tomba de Ben Brooks, encara que no estigui enterrat a Barcelona. De fet ni tan sols està mort (ho dic en un sentit biològic, no artístic) i la seva tomba no és res més que un tros de cartró amb la inscripció "Ben Brooks" que cada puto any he de tornar a portar al cementiri perquè per alguna estranya raó desapareix l'endemà.

11:00 El Corte Inglés
Em dirigeixo a les paradetes de llibres dels grans magatzems i signo llibres fent-me passar per Eduard Punset. Els dependents de la llibreria d'El Corte Inglés no noten la diferència perquè són semi-analfabets. Els compradors tampoc perquè directament són analfabets. La gent em demana que els signi exemplars dels llibres del Punset, m'explica la seva vida horriblement anodina i em demana consells. Els responc aleatòriament coses com "Carme Forcadell és una vampiressa psíquica", "has d'anar a veure tots els partits del Llagostera", "Gabriel García Márquez s'ha reencarnat en el teu canari", "Inditex va exterminar tots els gallecs i els va reemplaçar per androides" o "cremeu tots els exemplars del llibre del Martí Sales".

13.00 La Calders
Fixeu-vos que no li diuen Llibreria La Calders o La Calders Llibreters. Perquè no poden. Seria il·legal. No tenen llicència de llibreria sinó de discoteca i per això sempre hi munten saraus amb gent "guapa" (enteneu-me: "guapa" pels estàndards del món literari, que tampoc són com per tirar coets) i ja van tots torrats des de les 11.00 del matí (del dia anterior). Els llibres són d'atrezzo. Les pàgines de tots els llibres de La Calders consten de fulls en blanc amb poemes guixats amb plastidecors que el Jaume Pons Alorda ha anat guixant perquè l'home no pot parar de crear. A La Calders em conviden a cervesa gratis quan els ensenyo el carnet oficial de mascota de l'underground català i aprofito la confiança per calar foc a uns quants llibres del Martí Sales.

13.00 Conesa
Ep, hora de dinar. Anem al Conesa. Bocatto de cardinale. I què collons cardinale? Bocatto di Papa di Roma.

16.00 FNAC
Em planto en furgoneta davant de la FNAC. Milers de persones fan cua per aconseguir un autògraf de la Moderna de Pueblo. Els llanço còctels molotov perquè aquesta gent són com zombies amb l'excepció que si els dispares al cap no moren perquè no hi tenen res a dins. Els dependents de la FNAC, estudiants universitaris segrestats als campus, aprofiten el caos i fugen. M'ofereixo a ajudar-los i en pujo una vintena dins la furgoneta. Quan els obro la porta s'adonen que són dins del magatzem de La Central i que la Marta Ramoneda, vestida de dominatrix, fa espetegar un fuet. Espero cobrar uns 1.000 euros amb aquesta remesa d'esclaus i que em deixin cremar uns quants llibres del Martí Sales.

17.00 Gremi de pastissers
El món del llibre està format per idiotes. El dia especial, o sigui, Sant Jordi, aquell en què la gent ha de comprar un puto llibre per collons, van i accepten fer un descompte del 10%. En canvi, per Pasqua els pastissers et cobren una puta caseta de xocolata rància amb un pollet atrofiat a 50 euros. Sembla que a Catalunya el preu del metre quadrat edificable de Sant Cugat només és superat pel de les mones. Els pastissers, però, no contents amb estafar-nos per Sant Joan, pel dia de Reis, per Pasqua i etcètera, ara s'han empescat el pastís de Sant Jordi, i això que la gent encara es mira amb suspicàcia el pa de Sant Jordi. No pararà mai la seva cobdícia? Em dirigeixo al Gremi de pastissers amb un llançaflames carregat amb nata chantilly i els ofego tots pel bé de la cultura i del país i de la meva salut mental, que és el més important. Als que intenten escapar els llenço llibres en flames del Martí Sales.

19.00 Paradeta de Les Males Herbes
Epa, epa, epa, que arriba el rei de la casa. El que paga les hipoteques i els jacuzzis de coca. Ovacions i reverències davant l'arribada de l'autor estrella de l'editorial. Xoco la mà amb el Valero Jr., el fill d'un dels editors.
Nois, vinc a buscar els meus honoraris. Si no ho feu, arrasaré amb les flames de la meva gola tots els vostres autors. Poseu-me lo de cada any: una maleta plena de bitllets de cinc enrotllats i una verge per curspir-me-la.
Què és una verge?
Una dona que no ha practicat el coit.
Què és una dona?
En fi. Ràpid. Que a l'autor més venut de la casa no se'l pot fer esperar.
Home, això de més venut... el Martí Sales t'està a punt d'avançar.
Impossible. M'han dit que algú ha estat cremant tots els seus llibres.
Precisament per això. Si la llibreria no els torna perquè els han cremat, o perdut, o robat, o posat pel cul com si fossin un supositori, ens els han de pagar igualment.
Calo foc a tota la parada de Les Males Herbes. D'entre les flames en trec com puc els exemplars del llibre del Martí Sales.

Fotografia de portada: Muntsa wannabe graphic designer
Text: Valero Sanmartí
Correcció: Raquel Molina

AVUI, AQUESTS SÓN EL LLIBRES. RECOMANACIONS DE MIQUI OTERO

$
0
0

Els regals de Sant Jordi circulen en paral·lel a les relacions: es comença regalant la novel·la favorita (o l'única que s’ha llegit; El Petit Príncep o El club de la lucha; La conjura de los Necios; Sidharta o Juan Salvador Gaviota) i s’acaben regalant “vales por” com quan els pares es cansen de ser els Reis Mags. Primer es fan dedicatòries (“Junts per sempre”, les meves favorites quan compro de segona mà al mercadet de Sant Antoni; per sempre no, ara això ho tinc jo) i després es pensa que millor que un llibre per què no regalar una sèrie o uns calçotets, molt més útils. Per això, a partir d’aquí anirem publicant algunes recomanacions personals i tan intrasferibles com una ressaca per regalar amb una mica d’intenció.

Fora cinismes. A Sant Jordi es beu, es petoneja i es compren llibres al sol (quan no plou, que és gairebé sempre). I només per veure les mil postures inverosímils com els paios intenten dissimular que porten una flor a la mà (en un dia on se suposa que l’has de portar i quan tothom la duu) ja val la pena sortir al carrer. La resta de l’any som a casa escrivint amb mitons a la llum d’un quinquè i alimentant-nos de Crispies de marca blanca. Feu-ho per la vostra parella, per la vostra familia (¡por vuestra madre!), pels vostres amics, por vuestros muertos i també una mica per nosaltres.


1.- Las Ganas– Santiago Lorenzo (Blackie Books)

Ideal com a primer regal, primer any de relació. La història de Benito, que molt bonic no és, i el seu erial sexual de tres anys. Les ganes que té de tot i la incapacitat per saciar-les. La relació epistolar més bonica de la literatura recent. Benito descobreix que realment està enamorat fins a les pestanyes quan es posa colònia i la camisa de diumenge per seure a davant de l’ordinador per contestar els mails de la Maria. Tendre, pur i brutalment divertit i trist. Com hauria de ser tot.

2.- Las cinco máquinas simples– Todd McEwen (Automática)

Som tan simples com les màquines simples, en el fons. Per això aquestes memòries sexuals a través d’una palanca, una falca, roda i eix, politja, cargol i pla inclinat són infal·libles. El pobre prota, que s’enfronta amb el món dotat d’una “medrosa y retráctil poglia” i que de petit estava tan enamorat de la Francine que calibrava l’opció de donar-li petons gràcies a un mocador sucat de cloroform, és una inoblidable creació de l'autor d’una de les novel·les més divertides que he llegit mai: Boston. Recomanable pel cinquè any de relació, quan res no espanta massa (ni els pèls a la dutxa ni regalar un tractat gairebé parafílic). No apte com a obsequi per a una relació debutant.

3.- Mi lucha, Karl Ove Knausgard(Anagrama / L’altra)

¿Tens por que la teva parella et deixi i fugi amb algú altre? No ho dubtis, Karl Ove és el teu home. Per començar, algú que titula hitlerianament la seva "sexalogia" (de sis llibres de 600 pàgines, no de sexe) mereix certa atenció. A més, amb una mica de sort la parella s’enganxarà i aguantaràs així la relació, precàriament, a l’espera que li regalis la següent entrega any rera any. A més, ningú no ha escrit sobre ell mateix amb tal brutalitat i luxe de detalls. Hi haurà qui digui que és difícil entrar en aquestes novel·les, però jo crec que és impossible sortir-ne. Després de saber que el prota encenia la llum de la tauleta abans d’apagar la del sostre, després de veure’l anant cap a una festa de cap d’any durant 45 pàgines, després d’assistir a com s’enfronta a una reunió de pares d’un cole suec durant 60, només vols més. Diuen que llegim per viure moltes vides en el temps que tenim per viure’n una. En aquest cas és absolutament cert. Voldries només viure la seva. Des de fora, viure-la de debò seria una mica massa dolorós.

4.- La gran novela americana, Philip Roth (Contra)

Tothom vol escriure La gran novel·la americana, però quan algú finalment ho fa no troba editor i la remata amb una carta dirigida a Mao Zedong per intentar que Pequín la publiqui. És normal: la novel·la en qüestió és un absolut deliri elèctric on un equip de beisbol de "losers semitullits" serveix per explicar la conspiració paranoica d’una Guerra freda on tothom podria ser un espia soviètic. A El Lamento de Portnoy el Roth deia que l’únic consol que tenia el prota era tancar-se al lavabo i agafar-se “a la aporreada porra de mi libertad”. Aquest onanisme recorre aquesta altra novel·la, "tronxant" com poques i increïblement lúcida, però, en el cas del Roth, l’excés sempre és bon senyal.

5.- Una infancia. Biografia de Harry Crews (Acuarela & Machado)

La gent viatja massa (no només el Casal; recordeu-lo de capítols anteriors; exacte: em va demanar el meu boli verge mentre signàvem) i si ens despitem perdrem la memòria (Google també ajuda). Per això són tan importants llibres com aquest. L’escriptor de culte més brutal busca en les històries orals dels altres per què ell és com és, per què s’odia. “¿Quién contaría esas historias? Unos cuantos moteros, camareros, editores, karatekas medio chalados, borrachos y escritores”. Escriptors d’un talent sense amaneraments i únic. Matances de porc i primeres decepcions i epifanies.

6.- Principi d’incertesa, Martí Sales (Les Males Herbes)

El Martí Sales fa temps que va trobar el seu motto, la frase que resum qui és quan buida quintos, fot crits a l’escenari, agafa el metro i colpeja l’ordinador. I aquesta frase és Romaní, semen i sang (alguna cosa així com el seu Elevació, elegància i entusiasme). La dedicatòria a algú que els dos vam estimar molt, el Francisco Casavella, obre foc amb unes memòries estranyes i estranyades on queda demostrat que les coses (i la vida) només es viuen un cop, però s’han d’explicar de moltes maneres per entendre-les.

7.- Los reyes del jaco, Vern E. Smith (Sajalín)

Afros, abrics de visó, patilles de destral i botins de tacó cubà. Black is beautiful (no sé si això ho diría el Todd McEwen en el seu tractat sexual acomplexat). Un ex combatent de Vietnam vol fer-se amb el tràfic d’heroïna de Detroit i troba una galeria de personatges que semblen sortits de les històries d’un altre escriptor negre de gènere, el Chester Himes. The Wire abans de The Wire, diuen. Als setanta. Amb trompetes i trets. Si us sembla massa agressiva, sempre podeu regalar la vida d’uns altres monarques (no les biografies borbòniques de la Pilar Eyre): Los reyes del mambo tocan canciones de amor, de Oscar Hijuelos. No és recent, però és una novel·la rítmica sobre l’arribada dels músics cubans al Nova York de la salsa i el sabor.

8.- En pos del milenio. Revolucionarios milenaristas y anarquistas místicos de la Edad Media, de Norman Cohn (Pepitas de Calabaza)

Alguns coneixereu el mil·lenarisme només per la imatge indeleble del Fernando Arrabal fent l’ocellot sinistre (“El milenarismo va a llegaaarrrrt”) al programa d’un Sánchez Dragó preocupat tàntricament per primer cop a la seva vida (“Fernando, compórtate, que se vence la mesa”). No se m’acudeix una imatge millor de mil·lenarisme per recomanar aquesta bíblia herètica absolutament crucial. Monjos bojos que celebraven eucaristies on donaven a beure l’aigua on s’havien banyat o que es casaven amb verges de fusta davant de milers de persones. Assaig sobre un munt de sectes medievals desviades que preveien en la fi del món, l’Edat d’or i el regnat just l'única manera de passar a l’acció (en molts casos armada) i pelar capellans i rics i desposseir-los de tot el que tenien. Abolir la propietat privada, flagelar-se amb fuets puats i posar en escac a Roma. Preqüela  de les revolucions proletàries i també de les subcultures activistes i pop que, per cert, tan bé retrataria el seu fill, un altre clàssic: el Nik Cohn.

9.- Pequeño circo, de Nando Cruz (Contra)

No és Por favor, mátame. Una historia oral del punk i tampoc és El corto verano de la anarquia. Però el Nando Cruz fa servir la tècnica del collage de cites per deixar que els protagonistes relatin en mil pàgines la història antiheroica i antièpica de l’indie espanyol. En un any de lectures simplistes d’una hegemonia cultural més que qüestionable, el Cruz dóna la veu als protagonistes, que en molts casos no necessiten ajuda per quedar retratats I en altres expliquen anècdotes meravelloses. Aquest Harto de todo a nivell estatal és una obra titànica i indispensable per entendre la música espanyola i catalana: subvencions del PSOE, concerts a instis pijos, festivals a quadres d’animals, Malasaña com a epicentre rock "pilotut". Indispensable.

10.- Expo 58, de Jonathan Coe (Anagrama)

Llegir a Jonathan Coe és tornar a casa (i tapar-se al sofà mentre a fora plou). És un mestre de l’humor tragicòmic i cada una de les seves novel·les és perfecta en les seves dimensions. A Barcelona sabem molt de com les ciutats i les vides es transformen amb grans esdeveniments (Olimpiades, Fòrum, festivals patrocinats) que no hem triat. Una expo retro, al 58, en plena Guerra Freda converteix una vida anodina en una vida de novel·la. Un home gris i anglès coneixent hostesses i rebent encàrrecs d’estat a Brussel·les. L’acció, si necessiteu més incentius, passa a un pub (de la Expo).

Extra: El llibre que li vau regular l’any passat. O les reedicions de Eduardo Mendoza, el Tortilla Flat d’Steinbeck, el Sin blanca en París y Londres de l’Orwell, les meravelloses reedicions de Fante de 1984, les de Brautigan de Blackie Books, les de Vonnegut de Les Males herbes. Cómo me convertí en alcalde, un humorista punki que governà Reikiavic, de Capitán Swing. Les novel.les de Miguel Angel Ortiz i també de Carlos Pardo. La cuarta pared, editada pel nou segell Entreambos. Tiempo de soñar, de Alpha Decay. El Españopoli, de l’Eva Belmonte, Qui mana aquí Un catàleg d'Ikea. Atureu-me, puc seguir hores mirant la meva tauleta de nit i dient títols recomanables.

Fotografia de portada: XX 
Text: Miqui Otero
Correcció: Raquel Molina

US REGALEM UN TAST DIGITAL DEL LLIBRE “PUNTS DE FUGA”

$
0
0


Cada Sant Jordi, i des de 2012, us preparem amb cura una especial selecció de contes i aquest any no podria ser menys! L'Editorial Males Herbes s’ha encarregat de fer la feina per nosaltres i edita el recull Punt de Fuga, on apareixen les històries que us explicaria l’avi a la vora del foc, sempre i quan el vostre avi fos un entès en ciència ficció, i un expert en els viatges en el temps (i ens consta que tots els avis d’això en saben un bon tros!) Aquí podeu descarregar 40 pàgines de l'original, que trobareu la Diada de Sant Jordi a la seva parada de Passeig de Gràcia nº 17. Ara, només falta la rosa!

Punts de fuga va néixer com un joc. La nostra idea era proposar un repte a una sèrie d’escriptors i veure com s’hi enfrontaven, si s’hi adaptaven o si se l’emportaven al seu propi terreny. L’única premissa era que escrivissin un relat en el que aparegués algun tipus de salt en el temps, de qualsevol mena. Volíem que ens sorprenguessin i ho van fer.

Tot i que la premissa de les narracions era de ciència ficció, vam obrir les comportes de bat a bat per convidar-hi un gran varietat d’escriptors que consideràvem afins a la nostra manera d’entendre la literatura. Ens era igual si provenien del món de la poesia, el teatre, la novel·la policíaca, el realisme, l’experimentació o l’especulació científica.

En algun moment s’ha dit que Punts de fugaés una mostra generacional, i en part potser sigui així, però us assegurem que aquesta no ha estat en cap moment la nostra intenció. Si bé és cert que la majoria de participants tenen menys de 45 anys, el nexe d’unió entre ells, més que una franja d’edat, és la voluntat de trencar amb els convencionalismes predominants, ja siguin lingüístics o temàtics, i de desviar-se d’un cert tipus de costumisme innocent que des de fa dècades predomina en la literatura catalana.

Ja tenim el taulell a punt i les fitxes col·locades, que comenci la partida:
Els quatre relats (que en veritat en són onze) que els amics de Gent Normal tenen la gentilesa de regalar-vos són una mostra clara de la pluralitat d’enfocaments que trobareu a Punts de fuga.

El primer és un viatge al propi passat en clau íntima, intens i emotiu, signat per la Carla Benet i titulat La pluja. El segueix La crida més enllà del temps, d’Enic Herce, un conte per amants del gènere més clàssic, ple de referències Lovecraftianes i paradoxes temporals. El tercer és un conjunt de vuit microrelats, divertits i poètics, d’en Martí Sales, aplegats sota un títol impronunciable. I el quart i darrer és un conte estrany i imaginatiu, com tots els del mestre Ruy d’Aleixo, que especula sobre el futur de l’evolució humana i porta com a títol Zoo Palau.

Però no oblideu que això és només un petit tast, Punts de fuga conté tants universos i veus diferents com autors hi participen, i és per això que val la pena perdre-s’hi durant tota una eternitat, o dues.

Els editors

Descàrrega de Punts de fuga

Fotografia de portada: Les Males Herbes
Text: Ramon Mas
Correcció: Raquel Molina

FESTA ANIVERSARI LA DIRECTA/DIAGONAL

$
0
0

En els propers dies dos mitjans petits (que no pertanyen a grans grups editorials o empresarials) crítics (dels que no es creuen a cegues la versió policial o el comunicat del conseller de torn) i situats (que no s'empassen el mite de l'objectivitat) celebren anys. Són La Directa, bàsicament implantat a Catalunya, que fa 9 anys i el Diagonal, amb la seu principal a Madrid, que bufarà 10 espelmes. Curiosament, els dos aniversaris es celebraran en només cinc dies de diferència al mateix espai: l'Ateneu 9Barris de Barcelona.

Començarà La Directa aquest dissabte 25 d'abril amb una festassa amb Joan Colomo, Gramophone All Stars, Los Fulanos i Sonidero Viral. Cinc dies després, el 30 d'abril, tindrem la celebració de Diagonal, amb una formació especial de La Orquesta del Caballo Ganador, rebatejada per l'ocasió com a Caballo Rimador, amb Za!, Sara Fontán (Manos de Topo), Niño, Rodrigo Laviña (At Versaris), Guillamino i Estel Boada.

Així que donada aquesta circumstància, hem aprofitat l'avinentesa per preguntar a diversos músics que participaran en ambdós festes, per les seves opinions respecte el paper dels mitjans de comunicació a la societat.

FESTA LA DIRECTA

Andrés G. Berrio de Sonidero Viral

Per què penses que és important donar suport a mitjans crítics com La Directa o Diagonal?
La Directa o Diagonal han jugado, juegan y jugarán un papel imprescindible en el proceso de cambio social que está en marcha. Garantizan el derecho a una información rigurosa e independiente, y hacen una apuesta imprescindible por el periodismo crítico y de investigación. Rompiendo silencios abren caminos cotidianamente.

Quina és la teva valoració del paper que juguen els grans mitjans a la nostra societat?
Los medios de comunicación comerciales construyen imaginarios y transmiten valores que mayoritariamente generan la aceptación del estado de las cosas. Sin embargo, es imprescindible conocer las grietas por las que transitando correctamente en ocasiones logramos romper hegemonías políticas y culturales.

Existeix el periodisme objectiu? Què en penses?
La objetividad no existe, al menos desde mi punto de vista. Existe y creo que hemos de exigir, informaciones veraces y rigurosas. Pero la objetividad no puede darse porque es imposible informar abstrayéndote de tu manera de concebir y entender las realidades sociales. Influye en dónde pones el foco, en qué incluyes y en qué dejas en los márgenes. También en los conceptos que empleas, los cuales
generan realidades.

Joan Colomo

Per què penses que és important donar suport a mitjans crítics com La Directa o Diagonal?

Perquè es obvi que els grans mitjans de comunicació obeeixen a interessos molt allunyats als de la gent del carrer. I perquè en una societat democràtica hauria d'existir una pluralitat informativa que evites la homogeneïtzació i el control de la opinió publica per part dels poders fàctics.

Quina és la teva valoració del paper que juguen els grans mitjans a la nostra societat?
Crec que tenen molt d'eina d'adoctrinament i son un altaveu de propaganda de les empreses i partits polítics que els subvencionen. Amb això no vull dir que no hi hagi bons periodistes i que tot el que surt als diaris sigui una farsa, sense anar més lluny, El Roto ha estat molts anys publicant al País .

Existeix el periodisme objectiu? Què en penses?
Crec que no existeix l'objectivitat en general. Però es pot diferenciar clarament la vocació d'informar de l'intent constant d'intoxicar.



FESTA DIAGONAL

Edi Pou, Za!

Per què creieu important donar suport a mitjans crítics com La Directa o Diagonal?
Perquè és bàsic tenir eines de comunicació que no estiguin condicionades per les mateixes crosses i cadenes que tenen els
grans mitjans. Perquè són mitjans que ofereixen punts de vista diferents, recorren a fonts diferents i s'organitzen de forma diferent. I perquè, com diuen els raperos, ens representen, ens sentim més representats en la seva visió del món.

Quina és la vostra valoració del paper que juguen els grans mitjans a la nostra societat?
Els grans mitjans ratifiquen l'status quo, estan pensats per això i la seva estructura no permet gaire alternativa: depenen de grans
empreses, existeix molta autocensura i les tesis exposades són esclaves de les fonts oficials, ja sigui per servilisme, per manca de temps o per por a perdre la propera notícia. Un exemple clar és la relació dels grans mitjans amb notícies que tractin sobre una possible mala praxi policial o judicial: si tu critiques aquest estament, probablement et quedis sense filtracions sobre futures notícies judicials o policials. En casos com el del 4F o els encausats del Parlament, els grans mitjans s'han retratat en aquesta posició, mentre que petits mitjans crítics han tingut més llibertat i valor per criticar la versió oficial.

Existeix el periodisme objectiu? Què en penseu?
Vaig estudiar Periodisme, i al primer quadrimestre del primer curs t'ensenyen que el periodisme objectiu no existeix. Existeix periodisme més o menys rigorós, més o menys tendenciós, més o menys transparent, més o menys documentat, però no més o menys objectiu.

Rodrigo Laviña, At Versaris/Extraño Weys

Per què creieu important donar suport a mitjans crítics com La Directa o Diagonal?
Perquè són nostres, en el sentit més ampli. Ens els sentim propis. Ens donen a molta gent l'oportunitat de llegir el que no podem llegir als grans mitjans. Temes silenciats, investigació rigorosa, opinió que no surt representada en altres mitjans i sobretot perquè s'organitzen i fan les coses d'una altra manera i això es reflexa en tot allò que tiren endavant. Dotar-nos d'aquests mitjans genera una xarxa que visibilitza i connecta temes i territoris, i que per tant, ajuda a les dissidències a créixer i conèixer-se.

Quina és la vostra valoració del paper que juguen els grans mitjans a la nostra societat?
Són un dels murs de contenció de l'Estat, de fet uns dels més importants. Els fets són -o haurien de ser- objectius, "ha passat això", però la manera de narrar-los és clau per entendre'ls i els grans mitjans utilitzen totes les seves males arts per generar visions monolítiques que responen a interessos molt concrets (i adinerats). Armes d'apalatanament massiu. Entren a totes les cases a totes hores. Molt perillosos.

Existeix el periodisme objectiu? Què en penseu?
No! no? No, no. No existeix... Més aviat respon a uns objectius. És una eina en si mateixa i les eines les fa servir algú, un tornavís no funciona sol. L'objectivitat quan es transmet la informació no és real, però aquest no és el problema. La qüestió és el qui i el com es transmet la informació i els valors que inculca com una gota malaia. Per això mitjans com La Directa, Diagonal i altres són oxigen per nosaltres i les nostres!



Fotografia de portada: XX
Text: Marc Balfagón
Correcció: pendent
Viewing all 1519 articles
Browse latest View live