Quantcast
Channel: Gent Normal
Viewing all 1519 articles
Browse latest View live

LA GRAN CASA VIGATANA

$
0
0

Aquesta setmana tenim un d'aquests petits festivals que tan bé ens van per anar escalfant motors de cara a la temporada festivalera estiuenca que ja s'acosta. Els pròxims dijous i divendres podrem gaudir d'una mica de soroll i crits per cortesia d'un munt de grups, bona part dels quals vénen de la Plana de Vic, a La Casa Gran, que se celebrarà a La [2] de l'Apolo.
Doncs això, aquesta setmana se celebra el festival La Casa Gran, on bàsicament tocaran quasi tots els grups de l'escena alternativa punk lo-fi trash (etc.)de per aquí. Hi haurà molta presència vigatana, amb uns quants grups del ja reconegut segell Famèlic Records, com Furguson o L'hereu escampa, una mica com el Festival Hoteler que fan a Vic transportat a Barcelona. I també hi tocaran els mallorquins Da Souza i Beach Beach, dels quals ja us hem parlat diverses vegades per aquí, i els vàlius, que tampoc vénen de Vic però que ens encantarà tornar-los a veure; segur que tenen alguna coseta preparada per a l'ocasió. I anar sumant, també hi tocaran Aliment, Esperit! (el projecte en solitari com a home-orquestra de Mau Boada), Univers, Ohios, Wind Atlas i més artistes i projectes que comencen a obrir-se camí enmig de tota aquesta escena. Un no parar, vaja.

En definitiva, dos dies seguits amb més de quinze hores de bona música a bon preu (16 € l'abonament) i encara millor preu per als socis de l'Apolo 113 (12 €). Si ja els coneixeu, veniu a retrobar-los i si no, veniu a descobrir-los. Una magnífica ocasió per suar una estona i ficar-se en uns quants pogos amenitzats amb música de la nostra terra mentre esperem que acabi d'arribar l'estiu i els festivals a l'aire lliure.

Aquí teniu l'horari complet:

Dijous, 30 d'abril:
Portes: 19.00 h
Wind Atlas: 19.30 - 20.00
Heather: 20.20 - 20.50
Síctor Valdaña and The Check This Outs: 21:10 - 21.40
L'hereu escampa: 22.00 - 22.30
Tiger Menja Zebra: 22:50 - 23.20
DA SOUZA: 23.40 - 00.10
FURGUSON: 00.30 - 01.00
Beach Beach: 01.20 - 01.50
Heroïna Dj's: 01.50 - 03.00


Divendres, 1 de maig:
Portes: 18.00 h
Dofí Malalt: 18.30 - 19.00
Germà Aire: 19.30 - 20.00
Esperit!: 20.20 - 20.50
vàlius: 21:10 - 21.40
Aliment: 22.00 - 22.30
OHIOS: 22:50 - 23.20
Univers: 23.40 - 00.10
Biznaga: 00.30 - 01.00
Famèlic Records dj's: 01.20 - 03.00




Fotografia de portada: La Casa Gran
Text: Pol Camprubí
Correcció: Montse V.

JANSKY, DIJOUS 28 D'ABRIL AL CABARET ELÈCTRIC

$
0
0

Música i poesia. Vers i electrònica. Electrovèrsia, en diuen ells. Estem parlant de Jansky, un grup molt singular que combina aquestes dues disciplines artístiques de manera molt atrevida. Vénen de Berga i de Mallorca i enguany han publicat nou LP, ÉÈ (Primeros pasitos, 2015), en el qual s'endinsen en nous camins electrònics més ballables i lluminosos, però que mantenen la seva essència inicial. En directe són hipnòtics i estem frisant per veure'ls aquest dijous a l'estudi del Cabaret Elèctric d'Icat.cat i fer-los alguna pregunteta entre cançó i cançó.  Vosaltres també voleu venir? Hi esteu convidats! Feu clic i us expliquem com!

Venir als concerts del dijous al Cabaret Elèctric és molt fàcil i ràpid. Només cal que envieu un correu a l'adreça cabaretelectric@icat.cat, amb els vostres noms i cognoms. Venir de públic al programa dels dijous és totalment de franc, però l'aforament és limitat, així que toca afanyar-se per ser un dels 30 primers. A més a més, us convidarem a una copeta del vi que cada setmana ens porten els amics del celler de la plaça Joanic, Verema i Collita & Friends. El programa comença a les 21 h en punt, ni un minut abans ni un minut després, així que us demanem puntualitat.

Per fer-vos denteta, us deixem amb el podcast del concert de Por qué Jeanette, el darrer grup que ens va visitar.

Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Muntsa Casas
Correcció: Montse V. 

'CITES', LLIGANT A L'ERA DE TINDER

$
0
0

Fa un parell d’estius Dates es va convertir en un petit fenomen de fans gràcies, principalment, al boca-orella. La sèrie britànica, de Channel 4, retratava el món de les cites a cegues amb Londres com a decorat. Més enllà de la seva seductora estètica, la sèrie va aconseguir cridar l’atenció per la força dels seus guions i per les interpretacions, especialment la d’Oona Chaplin, que seduïa com a femme fatale. Tot i que la cadena va decidir no fer-ne una segona temporada, la bona acollida per part de crítica i públic sembla que ha animat TV3 a elaborar-ne una versió autòctona que porta per títol Cites.

El primer desavantatge al qual s’ha d’enfrontar Cites és la malfiança d’aquells que havien posat en un pedestal Dates i que, per tant, des del primer minut van considerar impossible que la televisió catalana fes alguna cosa amb cap mínim d’interès. Aquest és un argument amb el qual haurà de conviure la versió i que haurà de lluitar per rebatre. De moment, el primer capítol ha estat bastant digne, sobretot si no fem comparacions amb l’original i donem una oportunitat a la sèrie per si mateixa. La versió catalana mostra dues històries en cada capítol, primeres cites de parelles que fins al moment de la trobada només es coneixen via Internet. Els protagonistes s’enfronten a l’enigma de descobrir si l’altra persona és com s’havien imaginat. La sèrie, i aquest aspecte ja és present a l’original, connecta molt bé amb l’espectador jove perquè explica una història que d’una manera o  altra ja ha viscut. Si a més tenim en compte que vivim en plena bogeria Tinder, segur que trobarem similituds entre la sèrie i les nostres vivències.

Per a aquells que esperaven Cites amb el ganivet a la boca especificarem que la sèrie té força punts positius. Entre ells, que TV3 es decideixi per un producte adult que està clarament enfocat a un nínxol de públic molt específic i s'allunyi d’aquella tendència, molt estesa en el panorama televisiu estatal, que busca sèries de caràcter familiar. També s’ha de valorar positivament l’esforç per dotar-lo d’una estètica moderna i treballada, amb una Barcelona actual i atractiva. Tot i això, el primer episodi va mostrar marge de millora i, segurament, a mesura que avanci la sèrie les trames augmentaran en complexitat i disminuiran els convencionalismes presents en el pilot. Les dues primeres històries aportaven poca originalitat i, a vegades, buscant la naturalitat, els diàlegs eren poc comprensibles per falta de vocalització. Tot i que, de moment, no arriba a la brillantor de l’original britànica, Cites sí que va ser capaç de plantejar una sèrie que desperta l’interès de l’espectador que, amb el seu esperit voyeur, vol conèixer més històries d’amor i desamor.

Fotografia de portada: TV3
Text: Alejandra Palés
Correcció: Marta C.

PACÍFICO, DIJOUS 4 DE MAIG AL CABARET ELÈCTRIC

$
0
0

Pacíficoens transporten directament al final d'un estiu i als records que ens ha deixat. Nostàlgia pop en estat pur i una mica de guitarres de surf. Pacífico és una banda formada per Miguel Rojas (ex Los Claveles) amb membres de Kana Kapila, Papa Topo, Jessica & The Fletchers i Sonny And The Sunsets. Només hem pogut sentir un 7", però ja ens han robat el cor amb quatre cançons breus però rodones. Els podreu sentir i veure aquest dijous a l'estudi del Cabaret Elèctric d'Icat.cat i, com sempre, hi esteu més que convidats. Voleu ser quasi els primers de la història que veuran a Pacífico en viu? A continuació us expliquem com ho heu de fer!

Venir de públic als concerts del Cabaret Elèctric és molt gratuït i megafàcil. Només cal que envieu un correu electrònic a cabaretelectric@icat.cat, amb els vostres noms i cognoms. L'aforament és limitat (a l'estudi només hi caben 30 persones), així que us recomanem que us hi afanyeu si no voleu quedar-vos fora. A més a més, és un pla rodó perquè convidem a una copeta de vi, gentilesa dels amics del celler de la plaça Joanic, Verema i Collita & Friends, per a tots els assistents. El programa comença a les 21 h en punt, ni un minut abans ni un minut després, així que us demanem puntualitat.

Com cada setmana per fer-vos venir ganes us deixem amb el podcast del concert anterior, en aquest cas els mallorquins electrovèrsic Jansky. Ens van posar els pèls de punta!

Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Muntsa Casas
Correcció: Montse V.

TORNA EL GUTTER FEST A L'HANGAR

$
0
0

El Gutter Fest sempre és un gran dia. Podria ploure a bots i barrals (déu no ho vulgui) i ho seguiria sent. És una preciosa fira d’autoedició organitzada amb amor per un col•lectiu d’actius barcelonesos amb ganes de gresca. Allà hi trobareu prop d’un centenar de paradetes plenes de fanzines, còmics, discos, samarretes, posters... muntades pels propis autors i editors.

Si voleu puc fer una breu descripció del meu botí del passat Gutter Fest: hi havia fanzines personals, còmics amb portades serigrafiades precioses, un parell de 7”, el disc de Una Bestia Incontrolable. Vaig marxar cap a casa com un nen que acaba de trobar el cofre del tresor, i durant tota la setmana vaig tenir una pila de fanzines al costat de la tauleta del menjador que agafava i remirava amb por d’acabar-ho massa ràpid. Va ser una gran setmana, la veritat.


Aquest any diu la web que hi haurà l’Olaf Ladousse, responsable de un dels millors fanzines de còmic de la història, el “¡Qué Suerte!”, i membre de Las Solex i Los Caballitos de Dusseldorf, l’Alexis Beauclair, autor de fanzines abstractes i bonics que no se encara si m’agraden o no, hi haurà impresors de moda (la risografia és tendència al mon fanzinero barcelonès) com Me Da La Risio i Do The Print, il•lustradores fantàstiques com la Mar Estrama o la Marlene Krause i joves valors del còmic com Jose Ja Ja Ja o Las Bravú. També hi haurà un munt de sospitosos habituals d’aquest blog com els amics de Famèlic o San José Tapes i tallers, concerts,... Això serà aquest divendres i dissabte a l'Hangar i per la nostre part, pensem arribar d’hora per veure Ubaldo, marxar tard per veure els Cadena presentant el seu 7” per Boston Pizza, i en la mesura del possible, descobrir tantes coses com puguem i tornar amb una bona bossa de fanzines a casa.

Fotografia de portada: Gutter Fest
Text: Quique Ramos
Correcció: Pendent

ROMBO: "DESTARTALADES? NO VOLEM SONAR A ALGUNA COSA QUE NO SOM"

$
0
0

Per bé o per mal, les Rombo van passar unes setmanes en boca de tothom. Passada la tempesta, el grup prepara l’estiu amb l’objectiu de fer el que més els agrada: tocar. El seu primer elapé, de títol homònim, ha despertat la curiositat de festivals d’arreu del país, que han inclòs el grup resident a Barcelona en diversos dels seus cartells. Ara la feina és seva, demostrar si tenen cançons i actitud. Al cap i a la fi, no es necessita massa més per a fer un grup de música. El repte el tenen sobre la taula i serà interessant veure com se’n surten. Arran de la sortida de Rombo, vam parlar amb elles sobre la tècnica i la pràctica. I de com els acompanya sempre la "coletilla" d’all female band. Aquestes són les Rombo, que actuaran el proper dijous 14 de maig en els concerts de Gentnormal i Cabaret Elèctric a l’Apolo Store. La setmana vinent expliquem com ho podeu fer per venir.

Us he llegit en alguna entrevista que vàreu decidir fer el grup quan encara no sabíeu tocar cap instrument. Què hi ha de cert en això?
Núria (teclat): Tot cert, i de fet... Ens has sentit? Encara no sabem tocar, però som les màximes expertes pel que fa a les cançons de Rombo! En començar, la Clara era l'única que tenia alguna noció de guitarra. Però això de començar sense saber-ne és un clàssic, i em dóna la sensació que en la nostra "història" sempre se li dóna molta importància a aquest fet. És cert, és així, però tampoc cal fer-ne bandera, hi ha mil i un grups que comencen igual.

Anna(bateria): Sí, la nostra història és curta però intensa, suposo que als 16 anys no ens haguéssim involucrat amb tanta intensitat amb el grup com ho estem fent ara.

Sense tenir massa idea de composició vau començar a escriure cançons. Entenc que teniu una idea del que volíeu tocar. Quina era? S’assembla al que sona el primer disc de Rombo?
Clara (guitarra i veu): No, no teníem ni idea del que volíem tocar al principi. No existia aquesta noció. És a dir, no vam fer el grup pensant ‘molaria sonar com aquests’. Sí que hi ha referents però ens els hem anat trobant també a mesura que vèiem les nostres possibilitats. Sobre el resultat del disc, volíem que fos semblant al nostre limitat directe i creiem que ho compleix prou bé. I amb el toc del David, que és el que ens agrada.

Anna: És molt difícil controlar al 100% el so i el discurs que volem transmetre, suposo que per falta de bagatge. Tot i així, la majoria consumim molta música i tenim clar el que ens agrada i el terme mig òptim per posar-nos d'acord. És complicat, totes opinem i tenim gustos diferents, però està bé. En el meu cas, intento llegir les bateries que m'agraden i les passo al meu nivell. És curiós i divertit treure una bateria a partir d'un tema de Suicide i que no s'assemblin en res, però allà està.



També us vaig llegir que el vostre so fins a cert punt "destartalat"– era buscat a l’estudi. Per què no heu volgut unes cançons més “netes”? Quins són els vostres referents en aquest sentit?
Núria: I per què ser més net? No li veig la necessitat per enlloc, pocs discos m'han agradat tant com el primer de Beat Happening. La "netedat" musical no té perquè ser un plus, és com allò del George Martin de "El Sgt. Peppers no l'has sentit de veritat fins que l'has sentit en mono". Tenim molt bon record de totes les gravacions que fèiem amb el mòbil als assajos, i volíem que aquesta essència romangués, que es pogués sentir l'ambient, l'aire, els crits de fons que es colen pels micros... etc. Això sumat a que no som pas grans intèrprets, i hem volgut que aparegués així al disc. No volem sonar com alguna cosa que no som.

Montse (baix): En referència a aquest so "destartalat", hi ha una cançó de The Velvet Underground que sempre m'ha encantat: "Run Run Run". Com està cantada, com grinyolenles guitarres, i fins i tot el so saturat. És un tema cru, en el que de cop hi sona un solo de guitarra que no trobaves a faltar, les veus no són especialment polides i té un rerefons sonor embrutit que m'encanta, un "ruido" (so tipus fregit) que per mi té un valor afegit que no tindria si aquesta cançó hagués passat un filtre de netedat, d'excessiva producció. De fet, tot el disc és bastant així i per això m'agrada tant, tantíssim.

El disc l’ha produït en David de Beef. Com arribeu a ell? Us agrada el seu treball?
Clara: El David va sentir la cançó que teníem al Bandcamp i sorprenentment li va agradar. Això va fer que de tant en tant ens preguntés pel grup i així ens vam anar coneixent. Per això un dia vam pensar de proposar-li a ell de produir-nos sense pensar massa en altres opcions. A més, Maracaibo de La Estrella de David em sembla una obra d’art i La Bien Querida sempre m’ha agradat molt.



Acabeu de publicar el vostre primer disc sense haver gravat abans cap maqueta o EP. Com és que heu fet directament el salt a gravar un LP publicat amb un segell?
Núria: Això no és del tot cert: el nadal del 2013 vam gravar uns CDs amb dos temes gravats de manera molt casolana, que es podrien considerar maqueta. Tot i que no ho vam promocionar gens, i només els vam vendre a amics i amats per tal de poder treure'ns una mica de pasta de cara la gravació del disc. Pel que fa a la gravació amb el David, la idea inicial no era fer un disc, sinó gravar les cançons que teníem i fer un EP, o alguna cosa així. El que va acabar passant és que vam anar endarrerint la gravació i paral·lelament ens van anar sortint més temes, i aleshores vam decidir gravar-ho tot i fer un LP, tot i que de long play en té poc... 22 "minutitos".

Montse: Els Indians són una gent molt maca i entusiasta, i amb Rombo de seguida van veure que la proposta podria encaixar al segell. Vam esperar, però, a tenir el disc per "casar-nos" amb ells, ja que quan en vam parlar encara no havíem començat a gravar Rombo i volíem anar pas a pas.

Heu publicat 10 cançons que parlen, sobretot, de relacions personals. Penseu que és un bon exemple del que senten les noies entre 25 i 30 anys?
Clara: Ni idea! Però segurament, si és que no som molt rares que crec que no, vaja, però qui sapés possible que les cançons es puguin extrapolar al que poden haver sentit alguna vegada noies o nois de la nostra edat, no ho sé. Per exemple: amors indeterminats, tios "capullos" que defugen el compromís, trencaments de parella, la por que la relació s’acabi, etc. Perquè és l’edat quan més passen aquestes coses tan muntanya russa. Després tot s’estabilitza una mica, no? La gent es casa, es reprodueix i es compra un pis. O no, però tens altres prioritats, suposo.

Anna: No crec que hi hagi franja d'edat pels desenganys i diferència de sentiments entre gèneres. Però sí que crec que hi ha bastanta ironia sobre aquest tema en algunes de les cançons. La idea penosa de la noia que suplica al noi... Ens riem d'aquestes situacions.



L’apel·latiu “grup de noies” sempre us acompanya, fet que no passa amb les bandes on només hi ha nois. Què en penseu?
Núria: El terme "grup de noies" per mi és un honor, i a l'hora una obvietat estúpida, però el que s'amaga darrere del seu ús és que en aquest terreny encara no hi ha normalitat. Encara sorprèn que hi pugui haver un grup de rock, pop, o el que sigui, sense nois o amb majoria de noies, i fins que això no deixi de passar llarga vida a l'apel·latiu. Però lamentablement crec que encara haurà de ploure molt perquè això canvii. En el cas dels EUA, on hi ha molta més tradició, i fins a cert punt normalitat, el terme encara està a l'ordre del dia. El que no em sembla bé és que del terme se'n pugui fer un gènere musical, com si la condició sexual pogués definir el tipus de música que fas, amb pintura i literatura aquestes diferenciacions no es fan.

Clara: Sí, som un grup de noies. Però ben mirat també som un grup d’éssers humans, un grup de mamífers, un grup de vertebrats. No reneguem de l’etiqueta, però serà fantàstic quan no vulgui dir res perquè voldrà dir que hi haurà tants grups de noies com de nois.

Anna: Molt d'acord amb el que diu la Núria, de fet quan vam muntar el grup no pensava que aquesta característica ens la recalquessin tant. És estrany que a hores d'ara encara sorprengui el fet de ser totes noies. Em pensava que estàvem més avançats amb el tema. Tenir el grup m'ha fet adonar que encara estem molt endarrerits. És bastant penós, jo m'indigno bastant.

M’agrada molt fixar-me en els títols de les cançons dels discos que m’escolto. Les vostres són totes (menys una) d’una sola paraula. Aquesta simplesa és la que busqueu en les vostres cançons?
Clara: Els títols són així des que la cançó és un embrió i poques vegades els modifiquem un cop ja està acabada. El procés és aquest: primer es fa la lletra, i després s’escull una de les paraules que la formen per utilitzar-la com a nom per distingir-la de les altres. No és necessàriament la que té més significat ni explica més la cançó, sinó la que ens sembla més bonica o té més títol de cançó. La que mola més com a paraula, vaja.

Montse: Segurament sí. També és un reflex de com “parlem” als assajos. La majoria de noms es queden des del principi. Quan fem una cançó nova, tries una paraula per dir “ara fem tal cançó?” i ja queda per sempre.

Amb què us identifiqueu de la figura geomètrica que us dona el nom? Hi ha alguna cosa més enllà de les quatre puntes?
Anna: Volíem una cosa curta, sense articles i poc concreta que a la vegada tingués diferents connotacions i cap d'elles. Totes ens agraden i sí, és veritat que hi ha un aire feminista al símbol que si vols el prens o si vols, no.

* entrevista sorgida de la conversa entre l'autor i Rombo per a Tendències de El Mundo.

Fotografia de portada: Arxiu Rombo / Ray Molinari
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pol Camprubí

STANDSTILL S'ACOMIADA. REPÀS DE LA SEVA CARRERA

$
0
0

No tinc del tot clar el meu primer record sobre Standstill. Em ve al cap escoltar gent parlar sobre el grup com si acabessin d'entendre el sentit de la vida, com qui veu un documental on li expliquen que tot és Matrix i es gira i ho veu, ho entén. Alguna cosa semblant a això. Però no la primera vegada que vaig escoltar cap disc o cap concert.

El primer record intens va ser a l'Estació de Riudellots de la Selva. Serien els teloners d'algú, o algú els telonejava, però Standstill van eclipsar qualsevol altra cosa que tingui en la memòria. Sé –perquè ho sé– que ja els coneixia i havia vist abans. Era l'anar allà amb tota la predisposició del saber i desitjar allò que m'oferiran. I també sé –perquè HO SÉ– que aquest és un dels concerts que més m'han marcat a la vida.

No recordo l'any, i a Internet no hi he trobat cap entrada relacionada. Devia ser, posem-hi, el 1999 o el 2000. Creia que era presentant The Ionic Spell, però Internet em diu que va ser abans. L'estació de trens abandonada tenia un escenari de menys de mig metre d'alçada. Era petit, amb els músics amuntegatsvigilant de no fotre's el màstil. En aquell escenari, en una altra ocasió –perquè era una altra, suposo–, vaig veure en Joan Colomo caure de l'escenari sobre el públic, tot i que em sembla que no va ser culpa de les dimensions de l'escenari.

Recordo fred, boira i soledat. Érem menys de 100 persones en silenci vora la llar, que era la banda. I  vam entrar en calor com per art de la ratafia. Un cop sec, gola avall. Implosió al nus de l'estómac. Irradiació com poció màgica d'Astèrix per tot el cos que es concentra amb les celles juntes, els punys tancats i els peus aferrats al sòl. La clàssica llum vermella, color de la portada de The Ionic Spell retallava la figura de l'Enric. Baixa amb la seva samarreta negra estampada amb un grup que segurament no havia sentit anomenar mai a la vida. Aquests de Barcelona sempre van un pas per endavant, "apunta't el grup que hi du escrit", em vaig dir. Ungles negres, pírcingal llavi inferior, texans negres i cinturó de xapes metàl·lic que s'exhibeix per sota de l'extremadament curta samarreta. Puc dir que lluïa un pírcingal llavi inferior perquè anava netament rasurat a excepció d'aquelles patilles, fins a la mandíbula, que es duien llavors.

Es corbava molt en cridar. El recordo agafant amb ambdues mans el pal de micro, picant-lo cap al terra. Intentant clavar-lo com una estaca. Cridar amb tota la cara desencaixada. Pèls de punta i electricitat a menys d'un mil·límetre de la meva pell.

Era a primera fila, a la mateixa altura del terra que ell, sense que res s'interposés entre cap dels espectadors i el seu cos, i ell, catàrtic, explotava diverses vegades per cançó mentre era rodejat per cossos que amb prou feines movien el diafragma per respirar. La banda, al darrere, controlava el tempo amb una força i voluntat que juraria que eren capaços de deformar l'espai-temps amb la modulació dels sons a un volum tan alt. Capaços de produir un efecte túnel focalitzador que encara em fa impossible descriure qualsevol altra cosa d'aquella nit. Ni com era el sostre, ni l'estació, ni quanta gent érem. Res. Es varen apropiar de tot el meu focus i concentració.



Standstill és el primer grup de Barcelona, i per extensió de Catalunya i Espanya, que he admirat com es pot admirar qualsevol altra banda que no són amics. Més enllà de localismes, idiologies o costumisme. Admirar pel seu pes. Amb l'EP The Tide (1998) i l'elapé The Ionic Spell (2001) van sacsejar l'escena en un moment en què res sortia de l'escena. Avui dia són més reconegudes les admiracions que en aquella època. Però llavors eren més profundes les devocions.

Un moment on l'escena era única, hermètica, on no s'acceptava el transfuguisme i on el Sant Feliu Hardcore Fest es deia Hardcore Fest, s'hi van atrevir per primera vegada.

El 2002 van publicar el Memories Collector, un disc molt més instrumental i paisatgístic. Si tothom s'esperava més un Shape Of Punk To Come, amb violins o electrònica o la parida que se'ls ocorregués (aquella melòdica!), van apostar per rebaixar la força. El canvi també incloïa imatges. La banda s'atrevia amb un curtmetratge experimental amb un text de l'Enric Montefusco de clara influència GY!BE.



El 2003 es varen atrevir amb un EP en acústic. Quin revés! Standstill publicant un acústic, on no es crida i gemega agonitzant, on es busquen melodies de veu comprensibles per la meva mare! The Latest Kiss el recordo castigat a un racó de l'estanteria. Quina insolència!

Aquell any el festival del Sant Feliu Fest ja no duia la paraula Hardcore al nom.

Un EP en acústic. Una broma que havia d'acabar allà. "Molt bé, amics, ja us heu esplaiat amb aquesta merda, torneu a fer música", els hauria dit.

Un any més, un disc més. A 2004 traurien Standstill. La cinquena referència de la banda és la que no té títol. S'ha de tenir collons. Era un putu disc cantat íntegrament en castellà, melòdic i èpic alhora. Què cony està passant? Era obvi. La banda es refundava, mutava i començava de nou. Segur que per això era un S.T. com tants altres debuts. La crítica el va alabar per la seva temeritat i filigrana. A mi em semblava buit i carrincló. Forçat.

Ensumava un aire de voluntat de fer Art en majúscules. Flairava un tuf d'esnobisme. Paladejava aquest tornar de tantes gires amb una etiqueta artie d'haver de fer un stage amb teatre underground a un poblat remot, al final d'un riu i liderat per un tal Kurtz. Tantes ínfules els havien dut a fer un espectacle per al Mercat de Les Flors. Un putu espectacle escènic. Espectacle. Feien espectacle, entreteniment, butaques, tiquets, sortides amb exclamacions sobre la interpretació el vestuari i el guió.




No va ser fins al Vivalaguerra que no els vaig entendre. El 2006, quan el van publicar, ho vaig entendre. Tot és un camí. La meta és l'evolució. Canviar-ho tot perquè no canviï res. Amb el disc van crear la seva pròpia discogràfica, Buena Suerte.

També amb aquest disc van fer l'aposta definitiva per l'espectacle. Al mig d'un bosc de Girona una nit d'estiu del 2006 feien 1, 2, 3 al festival MAPA. El Ricky, el bateria, va venir amb un fanalet a recollir-nos davant la barra de bar que la masia havia preparat. En silenci ens va conduir bosc endins. Vàrem rodejar la casa fins a una clariana i ell es va adreçar cap a acabar de muntar la seva bateria. I un llum o alguna cosa lluminosa que era un gag o un chascarrido. Un algo. La gent passivament seia a poc a poc a terra, a les fosques. No devíem ser més de dues-centes persones. Vés a saber, potser tan sols érem cent. Després d'una estona de veure en Ricky muntant la bateria uns quants primer, tots més tard, vàrem adonar-nos que a cadascun dels seus costats s'hi estaven muntant més instruments. Ens encerclaven. El cercle el tancava el caminet d'entrada i al seu costat hi havia un tiu amb plats i electrònica. Arbres, so del vent entre les fulles, tranquil·litat i parsimònia per muntar. Instruments electrònics, i ells encerclant-nos a nosaltres. I més tard el caos controlat de l'èpica i els llums estroboscòpics que magnificaven l'espai i allargaven les ombres de tot plegat. Tot al contrari del record més latent que encara persisteix a la meva memòria i que he descrit a l'inici.

I tot i així, tenia una finor i veracitat que encara avui recordo com una de les nits més màgiques que he viscut.


A partir del minut 1'36"

I ja sabeu com continua i acaba la història.

Repetirien el concert a La Cúpula de Venus a Barcelona (2007). Farien un triple EP anomenat Adelante Bonaparte, Dentro de la luz, l'espectacle Rooms i Cénit ple de llums, làsers i festivals grans. Girarien a més no poder i serien alabats per públic i crítica.

Fins ahir, que varen presentar una carta de comiat tot avisant que farien els últims concerts abans de plegar veles. Com el del PopArb d'enguany o el de l'Aniversari de BCore Disc, on tocaran cançons del Memories Collector i l'Ionic Spell.

Fin de ciclo.





Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Marta C.

BÈSTIA FERIDA, RAEO, CONVOLUTION,… I ARA, BLOOD QUARTET

$
0
0

En Mark Cunningham, cèlebre per ser un dels pioners de la no wave al Nova York dels 70, va creuar l’Atlàntic deixant a la seva esquena formacions com Mars o Don King, per establir-se al 1991 a Barcelona. Ha estat a la ciutat comtal on ha desenvolupat projectes musicals tant interesants com Convolution, RAEO o els reverenciats Bèstia Ferida amb l’Arnau Sala de Les Aus, i l’Adrián de Alfonso de Veracruz i Don The Tiger.
Però si voleu saber més detalls sobre el seu passat, us recomanem de tot cor que llegiu aquesta infinita entrevista que li va fer en Victor Ginesta, que per més inri, té dues parts, proporcionalment llargues i interessants. Aquesta recapitulació de la seva carrera, no és un epitafi sinó una prèvia del que queda per venir: Blood Quartet, la nova banda que uneix en Mark amb el trio barceloní Murnau b. i que publica ara el seu debut sota el nom Dark Energy de la mà de Jacquard Recs, HangTheDjRecords i Boston Pizza Records, que el proper 25 de maig editarà una tirada limitada a 50 còpies en casset. A què sona? Sigueu valents i descobriu-ho per vosaltres mateixos! Pur ocultisme sonor amb en Mark a la trompeta i recuperant la mateixa guitarra que ens va captivar amb Mars, en Lluis ‘Ranaldo” Rueda a la guitarra principal, en Kike Bela al baix, i en Càndid Coll, la bèstia parda d’Autodestrucció, agenciant-se la bateria amb la seva monstruosa energia habitual.

 


Fotografia de portada: Frederic Navarro 
Text: GN 
Correcció: XX

L'ACOMODADOR #76 · DOCSBARCELONA 2015

$
0
0

La creixent riquesa de l'oferta cinematogràfica alternativa a la ciutat Barcelona ha propiciat que pràcticament cada mes hi hagi algun festival o certamen on poder gaudir de pel·lícules que no passen pel circuit comercial. Tot just acaba de finalitzar l'edició 2015 del D'A, i no passaran més de tres setmanes perquè agafi el testimoni el DocsBarcelona, que aquest any arriba a la 18a edició. En aquest cas, els cinemes Aribau i Aribau Club, juntament amb el CCCB, s'ompliran dels millors documentals del moment del 25 al 31 de maig, en un certamen que ja és una referència a nivell internacional. Pocs títols de caire documental arriben cada any a les sales comercials, així que aquesta és una oportunitat perfecta per a tots els fanàtics del gènere.

Si no sabeu on escollir d'entre la trentena llarga de títols que conformen la programació del DocsBarcelona 2015, aquí en deixo un petit tast amb les opcions més atractives:

THE LOOK OF SILENCE (Joshua Oppenheimer, 2014)

Estem davant d'un absolut acumulador de premis, i no precisament per la bellesa del que explica. El director danès Joshua Oppenheimer ja es va acostar fa un parell d'anys a l'horror de les massacres a Indonèsia amb The Act of Killing, concretament de la mà dels botxins. Dos anys després, a The Look of Silence, ho fa des del punt de vista d'una de les famílies afectades, en una impactant trobada amb l'assassí d'un dels seus fills. La fredor i total indolència amb què es tracta la mort i la pèrdua torna a posar la pell de gallina. Possiblement, la gran cita obligada del DocsBarcelona 2015.



EL TRAM FINAL (Óscar Pérez, 2014)

De la quota catalana del festival, cal destacar-ne una obra que, lamentablement, aporta una visió pessimista d'una de les parts més emblemàtiques del nostre país. El Tram Final relata les històries personals de diversos habitants del Delta de l'Ebre davant la progressiva desaparició de la seva superficie, que cada cop perd més metres a favor del mar. Un documental destinat a colpir l'espectador, no només per la tristesa del seu contingut, sinó per la constatació que tot plegat està passant just al costat de casa nostra.



FALCIANI'S TAX BOMB (Ben Lewis, 2015)

L'evasió d'impostos i els comptes bancaris a paradisos fiscals són dos temes a l'ordre del dia, però poques vegades han tingut una repercussió a nivell mundial com quan es va fer pública la coneguda com “Llista Falciani”. La filtració de 130.000 comptes i els seus respectius propietaris per part d'un extreballador del banc suís HSBC van posar un munt de figures populars en el punt de mira, però a la vegada va fer sorgir debats paral·lels, com el de la privacitat bancària, i també força tensions diplomàtiques. Falciani's Tax Bomb ho explica des del punt de vista del causant de tot plegat: Hervé Falciani.



REMAKE, REMIX, RIP-OFF (Cem Kaya, 2014)

Recordeu aquell film de Michel Gondry anomenat Be Kind, Rewind, on els protagonistes imitaven pel·lícules mítiques per a substituir els títols originals que havien destruït per accident? Doncs a Turquia també ho van fer, però seriosament. Durant els anys 70 i 80, una part de la indústria cinematogràfica del país es va dedicar a calcar, pla per pla, grans èxits de Hollywood com Rambo, Superman, Star Wars, E.T., Rocky o la saga James Bond, entre molts altres. El baix pressupost i els malabarismes a nivell tècnic per a assemblar-se el màxim possible al film original són algunes de les curiositats que es poden descobrir gràcies a Remake, Remix, Rip-off, un documental que promet enginy i rialles.



VIRUNGA (Orlando von Einsiedel, 2014)

No qualsevol festival pot presumir de programar un títol nominat a un Oscar, però el DocsBarcelona n'és un d'ells. Virungaés un documental britànic produit per Netflix que ens trasllada al Congo, hàbitat dels últims exemplars de goril·la de les muntanyes a tot el món. Allà, un grup de persones arrisca les seves vides enmig d'una cruel guerra civil per a intentar evitar l'extinció d'una de les espècies animals més properes als humans. Gràcies a documentals com aquest, tornarem a recordar aquests lligams genetics.



Tota la programació del DocsBarcelona, aquí.

Fotografia de portada: DocsBarcelona
Text: Martí Aragonès
Correcció: Raquel Molina

ROMBO, DIJOUS 14 DE MAIG A L'APOLO STORE

$
0
0

Aquest dijous ens traslladen de la ràdio a l'Apolo Store per rebre les Rombo. El quartet de Barcelona arriba als concerts de Gentnormal i El Cabaret Elèctric amb ganes de defensar Rombo, el seu debut aparegut a principis d'any amb Indian Runners. A la botiga de discos del Paral·lel podreu escoltar els temes que apareixen a l'elapé, així com alguna altra sorpresa que ens tenen preparada. Tot això, a més de veure com fa en directe el seu programa la Montse Virgili. Una experiència molt forta. Això és níquel i és canyella, nanos. Us hi esperem!

Si voleu venir de públic al programa d'aquest dijous, només cal que envieu un correu a l'adreça cabaretelectric@icat.cat, amb els vostres noms i cognoms. És totalment de franc, però només els 30 primers podran gaudir del directe, així que afanyeu-vos-hi. Al darrer concert a l'Apolo Store vam fer sold out, així que ja ho sabeu. Si veniu, recordeu que heu de ser puntuals. El programa comença a les 21 h, ni un minut abans ni un minut després, aquesta gent de la ràdio són seriosos.

Us deixem el podcast de la setmana passada perquè veieu que bé sonen els directes i que bé que ens ho passem!



Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: JG
Correcció: Montse V.

HORA D'AVENTURA

$
0
0
Ensemble Topogràfic
Ensemble Topogràfic
Any: 2015
Discogràfica: Boira Discos, Cydonia Records
Tinc un col·lega que creu que no tots els projectes musicals són aptes per fer actuacions en directe, donat que, en aquests casos, la variació en viu respecte al disc és entre mínima i nul·la. Jo sóc massa fan dels concerts per donar-li completament la raó, però sí que defenso força sovint la teoria inversa: grups que en un estudi perden la grapa que demostren tenir en carn i ossos. Una mica el que vaig témer abans d'escoltar aquest primer LP d'Ensemble Topogràfic.

I és que des del moment que el trio ampostí-tortosí s'autodefineix a la seva pàgina Bandcamp com a “combo de so i moviment. La música provoca dansa, la dansa provoca música. Som contrast”, la possibilitat que la seva proposta quedi coixa en format gravat per l'absència notòria de l'aportació física de la també ballarina Anna Hierro (que, no obstant això, segueix ben present a l'àlbum a la veu, alguna de les guitarres acústiques, i els sensors), per no entrar també en qüestions més tècniques de textures sonores (la maleïda asèpsia), esdevé un perill real.

Però, no: aquest treball homònim demostra que uns ET al 50% del seu arsenal artístic encara són molt ET, deixant la sensació d'haver assistit a una remarcable travessia musical progressiva i força juganera i imprevisible. Amb els noms de les dues i quilomètriques cançons (més de vint minuts cadascuna), per altra banda, ho claven com a resum dels respectius continguts: mentre que a “Boira” ens endinsen en una nuvolada de noise ambiental parit des del seu amor pel post-rock (compte amb l'enigmàtic i encisador efecte com de sintetitzador que pren el protagonisme del tema en un moment de clariana), “Sediment”és més física, literalment terrenal (tot i un inici bastant abstracte que, tot i així, és més exòtic i animal que còsmic), i salvatge (que sí, espereu, espereu...) furgant fins i tot en les seves pròpies entranyes per mitjà del raquitisme i cruiximent d'una guitarra acústica deliciosament llardosa.



Resta el dubte, com a curiositat, de si el títol de les dues peces fa alhora l'ullet als segells que hi ha darrere aquest llançament (la relació amb “Boira” seria evident, mentre “Sediment” casa bé amb la rocosa, àrida i marciana Cydonia), però el que queda clar és que, encara que duri al voltant de 42 minuts, “Ensemble Topogràfic” és tota una hora d'aventura.

Text: Arnau Espinach
Correcció: Montse V.

EN MARK BURGESS DE THE CHAMELEONS EXPLICA LA HISTORIA POST PUNK

$
0
0


“View From A Hill”és l’autobiografia d’en Mark Burgess de The Chameleons, una de les bandes més influents del post-punk dels 80 al Regne Unit. Llegir la historia d’en Mark, és com viure de primera mà totes les experiències que van ajudar a forjar aquestes aliances- i perquè enganyar-nos, també desavinences- musicals que d’alguna manera han marcat les formacions que hi ha ara. En motiu del seu concert a la Sala Apolo, dijous passat, la Karren Ablaze, la seva editora des de Mittens On Publishing, ha visitat totes les botigues de discos de Barcelona per deixar unes quantes copies d’aquest document. El problema? Està amb anglès, però a Gent Normal ens agradaria traduir-vos el que ens va explicar la editora a la presentació del llibre, i també algunes anècdotes divertides o terrorífiques que en marcat la particular historia d’en Mark i de les seves bandes. Llegiu-les a continuació!

 

 BREU INTRODUCCIÓ DE LA KARREN ABLAZE 

Un dels element de la història d’en Mark Burgess, que difícilment podem desconèixer, és que era el cantant, lletrista i baixista de The Chameleons. Per molts de nosaltres, The Chameleons són un grup mític. Amb la seva primera encarnació, sorgida del mateix meravellós accident històric que va crear grups com The Smiths o The Beatles, va publicar tres discos plens de material impecable. Tot i que és fàcil imaginar un món sense The Chameleons, sento que la pregunta que cal fer-se és: com va ocórrer aquest miracle?

 El llibre parla de com la música punk agafa el seu cor i l’incendia, i en aquests temps de vehemència, sovint perillosos, en Mark hi troba consol i forja noves connexions. És aleshores, quan rebotant a causa de les tremolors provinents del punk, no pot evitar deixar anar el que ha anat creixent dins seu. Tant sols és qüestió de temps, dels ja mencionats accidents històrics, i d’un munt de drogues.

Ens trobem davant una col·lecció d’infart de les seves divagacions alimentades per l’LSD al Tandle Hill de Manchester, on van descobrir que un pont podia tenir un guió, i on van escoltar per primera vegada la inquietant e hipnòtica melodia que esdevindria el motiu eteri de les seves primeres cançons. En Mark rememora les apassionants passes que els van dur a la seva primera Peel Session, i més tard a la publicació del seu single de debut, “In Shreds”, un himne tronador de desafecció i alienació que els va col·locar permanent al mapa del post-punk.


EL VIATGE D’EN MARK PER VEURE ELS SEX PISTOLS 

Tot i que durant l’any 1977 vaig manegar-m’ho per veure gairebé totes les principals veus del punk, el grup que sempre va semblar eludir-me eren els Sex Pistols. El seva sobtada notorietat els va excloure gairebé de tot arreu, i cap a l’estiu de d’aquell any, era quasi impossible veure’ls.

Aquell desembre, la meva sort va canviar, quan vaig descobrir que els Pistols estarien tocant el dia de Nadal a Huddersfield. El concert estava definitivament en marxa, però el problema era com arribar fins allà. Res és mou el dia de Nadal, no hi ha autobusos, ni trens. No tenia cotxe i el meu pare ho hauria notat, si furtivament, li hagués intentat agafar el seu. Hauria de fer autoestop.

Aquell dia ben d’hora, vaig dirigir-me a l’entrada de l’autopista. Durant la nit havia nevat bastant fort, de manera que vaig incrementar la quantitat de pell i angora a la meva vestimenta Punk habitual amb una jaqueta hippie afgana que em van deixar, per mitigar aquell fred glaçat. Hi havia poc moviment a l’autopista, i la roba, definitivament,t no em va ajudar gaire, però finalment un cotxe va aturar-se i vaig pujar-hi.

El vell que conduïa tenia ben clar, per alguna raó que mai vaig arribar a entendre, que jo era un soldat que tornava a casa per les festes de Nadal. Potser es pensava que només els soldats desesperats que volien tornar a casa amb les seves famílies estaven prou bojos com per fer autoestop el dia de Nadal.

“I doncs, cap on vas?” em va preguntar. 
“Vaig cap a Huddersfield a veure els Sex Pistols.” 
“Ah molt bé. I on tens la caserna?” 
“Perdoni?” 
“On està instal·lat el teu escamot?” 
“No, no estic a les forces armades, vaig a veure els Sex Pistols.” 
“El meu fill està a les forces aèries, potser el coneixes.” 
“No ho crec pas. No estic a les forces aèries.” 
“Oh, doncs estàs a l’exèrcit, oi?” 
“No, vaig de camí a veure als Sex Pistols.” 
“Ah si? Quants temps de permís tens llavors?” 
“Eeeh, tinc permís de quaranta-vuit hores."



SOBRE LA GRAVACIÓ DE LA CANÇO ‘CAUTION’ DEL DISC STRANGE TIMES 

Molts dels arguments de les noves cançons que estàvem gravant, ja feia temps que em rondaven pel cap, però no era conscient de que molt pocs els havia posat sobre paper. En els mesos previs a la gravació, em vaig trobar amb companys d’escola, dels quals no en sabia res des de feia anys. Aquestes trobades casuals es va convertir en el tema principal del disc Strange Times. Tristament, la majoria dels meus antics companys de classe irradiaven l’avorriment i la frustració pròpies de no saber que fer amb la seva vida, les seves actituds eren més habituals d’homes de mitjana edat que no pas de joves de vint i pocs. Alguns s’havien convertit en yonkies des de que una heroïna barata, a meitat de preu que la marihuana, havia comença a inundar el poble. El que una persona consumeix és, per descomptat, decisió seva, però em va deprimir particularment veure que aquelles cares que fa un temps havien estat somrients i despreocupades, mostraven ara un estat de degradació social, fins al punt de ser quasi irreconeixibles.

Vaig prendre algunes notes quan aquests pensament passaven pel meu cap, però la major part de les lletres les improvisava durant les actuacions. “Caution” va ser la cançó més difícil d’enfocar. La música de fons havia evolucionat fins a convertir-se en una peça bastant fosca i intensa, i naturalment, volia que la veu ho captures i potencies, però no trobava cap idea que li fes justícia. Quan va arribar el moment de plasmar la lletra, em vaig emportar una ampolla de vi a la cabina, vaig apagar totes les llums, vaig passar les cortines de totes les finestres que donaven a la sala de controls, i vaig deixar-me portar pel moment. Després de cinc preses, encara no estava segur de quina direcció prendre, però vaig sentir que el productor deia que ja ho teníem, i puc dir que havíem arribat a un moment especial. La cara de sorpresa que va fer el enginyer de so, quan va entrar a desconnectar els micròfons, em va deixar momentàniament confós, fins que em vaig adonar que degut a la total obscuritat de la sala, havia trencat el got de vidre i m’havia tallat superficialment la pell. Les meves mans i la part de davant de la camisa estaven cobertes de sang, i òbviament, ell va pensar que m’havia mutilat en nom de l’art!



I FINALMENT, SOBRE UNA DE LES EXPERIÈNCIES MÉS DURES DE LA GIRA 

L’audiència estava plena de cares impassibles i glaçades que m’observaven. Mentre mirava a través de la sala, em va xocar immediatament veure aquelles expressions en blanc, com si el públic fos un exercit de zombies. De sobte, com si haguessin premut un interruptor, vaig experimentar el pitjor atac de paranoia que mai havia tingut. Semblava com si hi hagués una indescriptible i fosca presencia mirant-me a través de tots aquells parells d’ulls, i em notava el cos glaçat. Estàvem a la meitat d’una cançó i vaig parar de tocar. Em vaig girar per a mirar a en Dave, en Reg i en John, intentant indagar si ells sentien el mateix. És molt complicat explicar el que vaig percebre. Les seves cares m’eren només vagament familiars, com si portessin mascares basades en caricatures inspirades en com ells eren realment. Òbviament, eren ells, però a la vegada era com si no ho fossin. Com si algú altre estigues mirant a través dels seus ulls, un propietari aliè. Només jo era conscient del que estava passant. Se’m van posar els pels de punta al notar que era l’únic conscient de mi mateix.

L’atmosfera- una espècie de malevolència riallera- era insuportable, i tirant el meu baix al terra, vaig girar-me i vaig marxar de l’escenari. Un Àngel de l’Infern- en Serge, un amic d’en Fletch que estava al costat de l’escenari- recordo que em va cridar “Jo també ho sento! Estàs bé, Mark! Estàs bé!” 

Tot el que podia fer era mirar-lo totalment confús, vagament conscient de que estava passant, però paralitzat. Els altres m’havien seguit a fora de l’escenari i em vaig sentir alleugerit de notar que semblaven normals un altre cop. Vaig sentir que en Dave cridava “Toquem Splitting in two i parem!” Era molt típic d’en Dave. El món es podia estar acabant a la meitat d’una actuació i ell només estaria preocupat de salvar el concert. Però aquest cop va ser un bon enfoc, perquè em va servir per tornar-me a centrar en el que estava pensant.

“El concert!” vaig pensar per dins, “estem tocant un concert, l’hem d’acabar!” 

Vaig assentir a en Dave, vaig tornar cap a l’escenari i vaig agafar el micròfon per tocar la que seria la última cançó del concert. És impossible i fútil intentar descriure aquell moment. L´únic que sembla aproximar-s’hi és que de cop em sentia com si estigues palpant-lis les ments amb alguna cosa absolutament horrible. El següent que recordo, és estar estirat al terra, amb el micròfon apartat, i cridant sense parar.



Fotografia de portada: Arxiu
Text: Karren Ablaze i Mark Burgess
Traducció:  Victor Saldaña i Aïda Camprubí
Correcció: Pendent

L'ACOMODADOR #77 · PLASTILINA PRODIGIOSA

$
0
0

L'estudi d'animació Aardmanés una d'aquelles joies que segurament no valorarem com es mereix fins el dia (res no ho vulgui) que ja no existeixi. Tot i les seves coproduccions amb Sony o DreamWorks, i les conseqüents irrupcions a la tècnica digital i 3D, la productora britànica no ha volgut abandonar mai la sòlida fidelitat al seu estil artesanal, detallista i enginyós a base de dissenys de plastilina, amb el qual transita per la franja menys vistosa del gènere actual d'animació sense recórrer a grans promocions, espectacles ni enormes pressupostos. Després de perles com Rebelión en la Granja (2000) o Wallace and Gromit (2005), ara ens arriba la que probablement és la seva pel·lícula més completa, La Oveja Shaun: La Película, basada en la sèrie homònima que va produir l'any 2012.

La pel·lícula porta el segell Aardman des d'un bon principi. L'humor és blanc i directe, sense rebuscaments ni riscos excessius, però allà on el públic més infantil es quedarà en una superfície ja del tot satisfactòria, els més grans podran anar descobrint que el film posseeix molt més enginy del que sembla. I és que La Oveja Shaun: La Película no només té reservades petites sorpreses que apel·len l'historial cinèfil del públic adult, sinó que destil·la una fina paròdia social de la vida i els habitants de les grans ciutats, fet que genera un bon nombre de situacions ridiculitzades que resulten totalment identificables per a l'espectador. És formidable com Richard Starzak i Mark Burton, directors i guionistes de la pel·lícula, ens situen al punt de vista d'un grup d'inofensives ovelles per a evidenciar alguns dels tics més estúpids de la societat moderna. La vida al camp pot convertir-se en repetitiva i avorrida, però hi ha aspectes urbans que directament són absurds.

Més enllà del seu lleuger afilament camuflat, La Oveja Shaun: La Películaés un film que viu sobretot de l'humor "slapstick", però lluny de quedar-se en la seva relativa simplicitat, l'explota amb una originalitat que aconsegueix sorprendre, sense necessitat de preocupar-se per a ser més o menys intel·ligent. La gràcia i indolència amb què la història presenta els seus gags enganxa d'una forma molt especial i propera. Filigranes, cops de sort, coincidències, malentesos, alguna que altra llicència per sortir del pas... Hi ha un munt d'elements de comèdia muda darrere els bastidors d'aquesta pel·lícula, començant precisament per la seva absoluta manca de diàlegs. A La Oveja Shaun: La Película, l'estudi Aardman ho confia tot a la seva magistral capacitat artística per a transmetre emocions i sensacions, i el resultat flueix d'una forma tan fàcil que costa de creure el titànic esforç que s'amaga darrera cada fotograma.



I és que el treball de producció de la pel·lícula, rodada evidentment amb la tècnica de l'stop-motion, és admirable. D'una banda, resulta curiós com els personatges no requereixen quasi gens d'expressivitat facial per a transmetre el seu estat d'ànim; petits detalls i modificacions ja són suficients. De l'altra, la qualitat de disseny i de muntatge físic de tots els escenaris (cal recordar que són sempre miniatures de plastilina), destaca pel joc amb els materials i les textures, que permeten assolir un pseudorealisme totalment genuí. Tot casa amb el to que Richard Starzak i Mark Burton volen donar a La Oveja Shaun: La Película: el d'una faula humil i sincera sobre la importància de la fidelitat a un mateix i també del pes que acaben exercint els orígens. I com ja és habitual en les produccions d'Aardman, al film també se li pot atribuir un simpàtic al·legat a favor de la vida rural enfront de la gran ciutat.

En un escenari actual on el gènere de l'animació ja ha trencat qualsevol barrera d'edat en la seva gran majoria de títols, la condició més accentuadament infantil de La Oveja Shaun: La Película pot resultar un pèl esquiva per a l'espectador adult. Però potser aquí el secret és, precisament, posar-se a la pell dels més petits i afrontar la pel·lícula des d'una òptica més innocent. Poc a poc, un s'adona que la història, per molt senzilla i recurrent que pugui ser, el va atrapant, i que cada escena és rebuda amb més curiositat que l'anterior. La digitalització i el 3D han convertit les pel·lícules animades en tota una demostració de tècnica i talent narratiu sense que els seus creadors necessitin aixecar-se de l'ordinador. És per això que el contrapunt que suposa l'artesania i paciència de l'estudi Aardman agafa cada cop més importància. No dubto que Pixar i companyia ens faran gaudir i molt en un futur, però el dia que girem el cap i la plastilina hagi desaparegut, preocupem-nos.



Fotografia de portada: shaunthesheep.com
Text: Martí Aragonès
Correcció: Raquel Molina

SOBRE ELS COMENTARIS MASCLISTES A GENTNORMAL

$
0
0

Els darrers dies hem llegit amb preocupació alguns comentaris que s'han fet a l'entrevista que vam publicar la setmana passada al grup Rombo. Hi havia una mica de tot, això no és problema. Tot i que defensem als grups que ens agraden – totes les bandes que apareixen a Gent Normal hi són per aquesta mateixa raó - entenem que per gustos, colors, i cadascú té el seu favorit. El que ni podem, ni volem, és mirar cap a una altra banda i fer com si no hagués passat res quan un dels nostres posts s'omple de comentaris masclistes i atacs personals.

Les persones que formem part d'aquest web repudiem el masclisme en qualsevol de les seves formes. Potser no ho diem prou ni hem fet prou autocrítica. Som conscients que la possibilitat de comentar anònimament als nostres posts pot donar peu a que qualsevol pugui dir una barbaritat. On posem el límit? Des de que van començar a aparèixer aquests comentaris hem parlat internament sobre què fer: esborrar els comentaris, no esborrar-los, eliminar la possibilitat de comentar els posts... La veritat és que amb l'estructura actual del web no podem solucionar el problema de l'anonimat, però estem treballant per millorar-ho i aconseguir que algun tipus d'identificació sigui obligatòria. Només ens adonem de la urgència d’aquestes mesures quan ens trobem amb un fet com aquest. Això ens avergonyeix una mica perquè sentim que d’alguna manera estem donant les eines per que això passi. Els comentaris del web durant aquests 6 anys ens han donat moltes alegries. Hem rigut molt i també hem après i corregit posts gràcies a ells, malauradament també han servit per fer mal a algunes persones.

A Gent Normal tenim tendència a parlar amb vehemència de la música que ens agrada i també de la que no ens agrada. No tenim mànies en parlar malament d'un grup o un altre o fins i tot fer-ne algun acudit i som conscients que de vegades hem pogut ofendre algú. Tot i això, intentem publicar majoritàriament coses que ens emocionen o ens toquen per alguna cosa.

Per això no volem permetre que s'ataqui personalment a cap dels músics que surten al blog. El que faci una persona com a músic pot ser objecte de crítica, però ningú té dret a jutjar els altres ni el què fan amb les seves vides. Per això ens han indignat aquests comentaris anònims: pel masclisme que destil·laven i la mala llet cap certes persones. La vida privada és cosa de cadascú i fer-la servir com a atac a la seva proposta és totalment injust i està fora de lloc.

Ens entristeix tenir lectors i lectores així, tot i que sabem que són minoria.

L'equip que fem el Gent Normal odiem el masclisme, el racisme, el feixisme, l'homofòbia i qualsevol forma d'abús i maltractament. I no els tolerarem en cap de les seves formes ni expressions.

EspErem no haver de llegir mai més aquesta mena de comentaris, ni al nostre web ni enlloc.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Gent Normal
Correcció: pendent

DOFÍ MALALT, DIJOUS 21 DE MAIG AL CABARET ELÈCTRIC

$
0
0

Després que la setmana passada tinguéssim programa a l’Apolo Store, aquest dijous ens sentim com si el Barça tornés a Les Corts amb la rentrée als estudis envoltats de gatets d’Icat.cat. A més, ho fem per presentar un concert d’autèntic luxe: en Dofí Malaltlive at la Diagonal; com si fóssim la BBC i la Montse Virgili, en John Peel. El motivat d’en Quim vindrà des de Lleida en format trio (amb en Tomeu de Beach Beach, al baix, i el seu germà, a la bateria) per presentar les seves cançons galàctiques que formaran part del seu primer disc, l'elapé de debut que veurà la llum amb el segell vigatà Famèlic. En Dofí Malaltés una estrella a punt d’explotar, el the next big thing, un heroi de la nit. No se’l perdin, per l’amor de déu.

Així que si voleu, podeu venir a veure el concert que faran als estudis d'Icat.cat aquest mateix dijous. És gratuït, només cal que envieu un correu electrònic a cabaretelectric@icat.cat. Si sou dels 30 primers afortunats, podreu gaudir del directe i, a més a més, us convidarem a una copeta del vi tan bo que cada setmana ens cedeix el celler de la plaça Joanic, Verema i Collita & Friends. Us recordem un cop més que el programa comença a les 21 h en punt i vosaltres hauríeu d'arribar una mica abans per poder-vos identificar a l'entrada de la ràdio.



Fotografia de portada: Alexis Nolla 
Text: JG
Correcció: Montse V.

NECROFOLK, SINCRETISME I EXORCISMES

$
0
0
+++
Octagrammaton
Any: 2015
Discografica: Boston Pizza Records / Flexi Discos

Avanza Carro Avanza 
Bríndanos la Disciplina del Auriga 
Para conducir a nuestros caballos 
Hacia la investigación de la Nueva Luna 
+++

La secta es va establir a la ciutat de Barcelona el 2012, seguint les doctrines ocultistes del savi egipci Hermes Trimegisto, amb la finalitat d’invocar la Guerra Metafísica Total. Ja s’havien editat els seus himnes en tres cassets publicats per Demonodrome Records, però ara Tres Cruces, altrament coneguts com el Culte de les Ombres, han practicat un exercici de sincretisme que desemboca en el seu primer i gran grimoire, un còdex ple de litúrgies musicades que porta per nom una de les figures clàssiques dels Elementalistes, fent referència a les vuit cançons obsessives i esotèriques que el composen. Ocultista i inabastable, el seu primer llarga durada s’aventura en aquelles arts obscures a les quals s’ha d’arribar amb els ulls tapats i la resta de sentits en alerta. Les seves peces avancen amb una forta convicció cap a un punt que pels no iniciats ens és indeterminat, l’única opció és prendre valor, adoptar una fe cega i deixar-nos-hi portar.

Se’ls etiqueta de necro-folk, concepte que desconec, però que sens dubte tindrà a veure amb la qualitat de la seva música per exorcitzar i ressuscitar els morts, amb la insistent constància dels seus mantres, que, com un corcó perforant la sequoia gegant General Sherman, s’embarquen en una missió que a l'ull humà pareix impossible, però que ha semblat pertorbar l’estat natural de l’energia terrestre. Disc maleït, la primera edició va patir una estafa i en la segona es va perdre una de les caixes amb una centena de còpies dins, demostrant que es troben realment a l’epicentre d’una gran guerra kàrmica. Algun punt sensible semblen haver tocat per a generar aquesta sèrie de catastròfiques dissorts.

Apliquen la metafísica com matemàtics, repeteixen formules quimèriques amb fins espirituals d’extorsió, utilitzant com a instruments ombrívoles guitarres acústiques, panderetes, campanes que semblen marcar la fi de cada fase o vers de la missa i sintetitzadors per evocar les atmosferes. Les dues veus de Victor Dvnkel i Marc O’Callahan, una més greu i fantasmagòrica, l’altra més mundana, semblen alternar-se, una per donar fe que una vegada van existir, l’altra per immolar l’holocaust. Com apuntava el filòsof i sociòleg Baudrillard en les seves Cool Memories, “El dia de l'apocalipsi no hi haurà ningú, de la mateixa manera que no hi va haver ningú al principi. És tant escandalós per a l'espècie humana, que és molt capaç, col·lectivament i per despit, d’apressar la fi del món per tots els mitjans, simplement per a gaudir de l’espectacle.” I pels que no estem instruïts en les ciències del culte, aquesta sembla ser la seva major finalitat.

Impassibles i calmats, per descriure’ls es pot utilitzar la mateixa fórmula que va fer servir Hardly, el llibreter francès que va narrar les manifestacions republicanes de la França revolucionària, en explicar que la violència no és el terror, sinó el ritual callat i sec de les consignes, la disciplina de la força continguda i el sentit d’unitat. Aquí el temps de duració dels salms és crucial per aconseguir el seu efecte, sumir l’oient en un viatge extrasensorial a través o més enllà de l’ens corpori.

El màxim exponent d’aquesta fita és “Según las Visiones de los Antiguos Profetas”, cant des del principi hipnòtic, que és com estar atrapat en un loop temporal iniciat amb la guitarra acústica i elevat a través de la línia de sintetitzadors que imita el soroll de la mosca darrera l’orella. En algunes de les cançons, l’estoïcisme es veu trencat pels crits d’exorcisme al final de “Estás contemplando tu propio funeral” o la senyal d’alarma de “Fuego!” que se’ns presenta com un vaticini a “Veintitrés Leones Dorados Custodian Nuestro Templo”. A “Tres Son Las Cruces” l’eco de la paraula ‘tres’ sembla el crit de guerra que es propaga en l’adveniment dels cavallers de l’Apocalipsi i es tanca l’experiència amb “En el Fondo de un Pozo Negro Estoy Esperándote” la més tètrica i terrorífica de totes les cançons, que li dóna un component sàdic a la litúrgia.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Pol Camprubí

SPARKS: L'ÚLTIM SERVEI MUSICAL

$
0
0
Bullit
Sparks
Any: 2015
Discografica: BCore
Fa només dos anys, en aquesta santa casa ens fèiem ressò de les bonances de So Many Ways, tercer àlbum dels guixolencs Bullitt. En aquell moment teníem clar que fins aleshores no havien enregistrat res millor, tot desitjant que la seva obra magna encara estigués per arribar. Doncs bé, estem en condicions d’afirmar, sense signes de tremolor al pols, que Sparks és encara millor que SMW. I ho és perquè perfila magistralment els assoliments del seu antecessor, redoblant l'aposta amb un acabat impecable. A grosso modo, podríem dir que en conjunt és un disc molt rodó, format per més cançons amb vocació de hit que els anteriors. Cal destacar l’encertada producció de l’habitual Santi Garcia, neta i polida, beneficiant la vessant més pop de la banda -molt aconseguida amb cançons com "Friendship Never Ends"-, però que en moments com la homònima "Sparks", no escatima en intensitat.

Al quart treball dels de la Costa Brava trobem pinzellades que remeten a nombrosos referents, ben païts i desviats cap al segell d’identitat Bullitt, totalment distingible a aquestes alçades de la pel·lícula. Puntejos mel·lòdics, senzills, propis del disc verd de Weezer, descàrregues power-pop en la línia de la dupla compositiva Schlesinger/Collingwood –ànimes de Fountains Of Wayne-, l'empenta melòdica de les bandes de Vagrant Records, etcètera. Un altre nom que no pot faltar en aquesta llista és Foo Fighters. La creixent nòmina de fans dels americans bé podria mirar més cap a Sant Feliu de Guíxols i menys cap a l’altre costat de la bassa, doncs títols com "Game Over" o "Standing in a Circle" exhibeixen un rock d’alta tensió molt en sintonia amb el de la banda de Dave Grohl. Sense anar més lluny, "Oceans in Motion" podria figurar a There is Nothing Left To Lose, tercer disc dels de Seattle, encaixant a la perfecció. I és que Bullitt tenen molt ben assimilats els manaments de la cançó emo-rock dels 90s i les seves derivacions. Tant és així que molt probablement costi trobar uns millors exponents del gènere a l’estat espanyol. No en va, l’apertura amb "The Mighty Ones", és una petita delicatessen per a sibarites de l’assumpte. Un minut i dinou segons de punk-pop de factura impecable, per amants de Sugar o el propi Bob Mould en solitari. "I Don’t Care" sembla un aliatge perfecte entre "Color Me Impressed" dels Replacements i "Sassafras Roots" de Green Day. A "Sister" descarreguen un rampell de punk-rock excitat -i excitant-, on connecten amb qualsevol cosa que hagi fet Dave Smalley –Down By Law/Dag Nasty/All- i amb Bad Religion. En un sospir, ens fa reviure l’època daurada de l’escuderia Epitaph -els 90s novament. Tot i que el mig temps rock és un terreny lliscós d’on fàcilment es pot sortir escaldat, els del Baix Empordà tanquen les dues cares de l’edició en vinil amb sengles mitjos temps ben resolts. L’encarregada de fer-ho a la primera cara, "On the Edge", passaria per una composició de Dave Grohl –l’home del moment un altre vegada, sí- feta a mida per lluïment dels germans Gallagher. Té coses de "Definitely Maybe", com les guitarres del tram final. A la tornada no falten unes espurnes –mai millor dit- de sintetitzadors arpegiats. Sembla ser que el sintetitzador s’erigeix en actor secundari habitual a les gravacions de Bullitt. A l’altra cara, "Slow Fall" forma un triangle equilàter entre "The Ballad" de Millencolin, el sinte inconfusible de The Dismemberment Plan i la melancolia dels The Get-Up Kids més reposats.

Sparks pertany a la lliga dels grans discs editats per B-Core, segell que enguany celebra el seu vint-i-cinquè aniversari –felicitats-. La lliga on competeixen “Rock For Food” i “Memories Collector”. La de l’split entre Innocents i Penguin Village. La de la maqueta de 24 Ideas i el “][“ de No More Lies. La del primer set polzades d’Aina i el disc homònim de Delorean. A tots aquests treballs que enlluernen la història del segell barcelonès hem d’afegir-hi “Sparks”.

Malauradament, pocs dies abans de la sortida de Sparks, en Ferran Bonet, baixista de Bullitt, ens deixava. Amb la seva pèrdua resta un buit irreparable tant a l’àmbit musical com al terreny humà. Però el que ningú podrà treure als fans de Bullitt és el llegat musical que en “Ferrish” i els seus amics Xavier Calvet, Enric Pla i Carlus Paz han creat plegats. I aquest Sparks n’és la culminació. L’últim servei musical d’un gran de l’escena hardcore-punk gironina dels últims vint anys.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Daniel González
Correcció: Pol Camprubí

EL DIA SENSE MÚSICA?

$
0
0

El dia 20 de maig es celebra (seria més acurat dir que no es celebra gens) el “Dia sense música”, com a reivindicació d'un sector, el de la música, molt castigat per les pujades de l'IVA. Està previst que durant aquesta jornada no hi hagi concerts i que tots els locals on hi ha música en directe o enllaunada es quedin en silenci com a protesta. Aquí podeu llegir el manifest i adherir-vos-hi: http://undiasinmusica.org/

Per un costat, ens agrada veure com un sector tan disgregat com el musical comença a fer accions conjuntes i a reivindicar-se. No cal dir que des de Gent Normal no entenem la música com un article de luxe, sinó com una forma d’expressió vital per explicar-nos a nosaltres mateixos. A més, és un sector on treballa molta gent i que a conseqüència de certes mesures del govern es precaritza cada dia més. Subscrivim punt per punt tot el que diu el manifest i ens solidaritzem amb els nostres companys.

El sector de la música i el de l'espectacle ha estat castigat durament per la pujada de l'IVA. Un IVA del 21% per la cultura és completament injust i, sumat a la crisi econòmica, ha deixat a molts treballadors en una situació molt complicada. Per això celebrem que es facin accions conjuntes per protestar, però alhora pensem que que el sector de l'espectacle no és com un sector qualsevol. Per sort o per desgràcia, té un altaveu més gran que la majoria de professions d'aquest país. Tenim el poder d'arribar a molta més gent, de fer-nos escoltar. És per això que qualsevol reivindicació del sector, per necessària que sigui, sempre serà incompleta si no inclou als demés. En aquest cas, la pujada del IVA ha afectat a molts sectors de la societat.

A dia d'avui, l'IVA de les compreses o tampons és més alt que el dels llibres i els toros, un absurd que evidencia un cop més el masclisme del sistema. També tributen el 21% els medicaments per animals, l'equipament mèdic, els serveis funeraris, el dentista o la papereria. Si la cultura ens interpel·la a tots, pensem que seria bo que els actors culturals fessin seus els problemes de tota la ciutadania. Aprofitem que tenim l’altaveu i algú que escolta, recolzem el dia sense música per donar veu a tothom.

Per un dia sensa música que suposi un punt d'inflexió.
Per un dia que no només l'IVA de la música es posi de manifest.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Gent Normal
Correcció: pendent

ESTRENEM "LES CLAUS" DEL SEGON DISC DE MOX NOX

$
0
0
Aviam, comencem pel principi. Per què ningú ens havia avisat abans que existien els Mox Nox? Us explicaré els motius: 1- a vegades no ens adonem de la missa la meitat i 2- Som uns principacèntrics (existeix la paraula?) i ens costa mirar al sud del país -o el que és el mateix, al País Valencià- una barbaritat. Avui fem una mica més petit el greuge celebrant la sortida del nou disc de Mox Nox i estrenant un dels temes del que serà el segon disc: Or i Baladre, i que s’ha autoeditat el grup de la Marina Alta. La cançó que podeu escoltar avui en exclusiva es diu “Les Claus” i un tema agressiu i anfetemínic amb aires que van des d’Spaceman 3 a Sonic Youth i que arriba als Berri Txarrak més obscurs. No sigueu tan parres com nosaltres i seguiu la pista dels valencians, que ja van guanyar el premi Ovidi Montllor al millor disc de rock del País Valencià amb Damnatio Memoriae, el seu elapé de debut.




Fotografia de portada: Mox Nox
Text: JG
Correcció: Pendent

LLEGIU A EN RUY D’ALEIXO! 5 TESTIMONIS QUE HO RECOLZEN

$
0
0


En Ruy d’Aleixo, nascut a Sant Feliu de Codines i crescut sota les influències dels Cingles del Bertí i de l’Incívic, ha viscut sempre en aquesta boirina de secretisme on s’amaguen les coses bones, convertit en furtives troballes de culte que comparteixen, d'encobert, només alguns iniciats. Rondant la trentena d’edat, és doctor en sànscrit i estudiós de la literatura índia, un gran i infatigable conversador i també baixista de projectes musicals tan meravellosos, i igualment clandestins, com Ranma ½ i Bushido Code, a la estela d’en Les Claypool de Primus o la llibertat quasi destructiva d’en Pastorius. Ara publica el seu segon recull de contes, Els Noms Dels Seus Déus (Editorial Males Herbes, 2015), que es presentarà aquest dijous 21 de maig a les 19:30h a la Llibreria Calders.

Per celebrar que per fi d’Aleixo s’atreveix a ensenyar-nos la cara, hem demanat a uns quants escriptors, i lectors fanàtics, que ens expliquin quins són els seus motius per quedar-ne totalment enamorats!

“Vaig encetar-lo un diumenge al vespre, abans d'anar a dormir, i val a dir que no recomanaria a ningú que ho fes en aquella hora. L'allau d'imatges, d'idees que creixien dins meu fins convertir-se en Històries (sí, escrit amb majúscula), van immergir-me en un estat d'excitació a les antípodes de la placidesa necessària per poder conciliar el son. No vaig adormir-me fins les tres de la matinada, però dilluns al matí la sensació era de jet-lag, d'haver tornat d'un país molt llunyà.” 

Pere Grament (aka Pau Clemente), fanzinista i escriptor


“Ruy D'Aleixo té aquella rara habilitat d'engalipar-te com ho feien els nostres avis quan ens explicaven una rondalla. És capaç de crear els mons més extraordinaris davant nostre sense grandiloqüència ni que ho visquem com un joc de mans. Contra la tendència imperant de nodrir-se de la quotidianitat com a única font de ficció, a 'Els noms dels seus déus' cada conte és un univers nou i sorprenent: té la màgia i el to atàvic de les antigues cosmogonies. També recorda, de reüll, la inventiva d'Ursula K. Le Guin, que pot treure's del barret civilitzacions al·lucinants però mai no perd de vista els rau-raus de l'ésser humà."

Martí Sales, escriptor, músic i agitador cultural. 


“Aquest llibre captiva, intriga, corprèn, commou, i ressona durant un bon temps. Disset relats de llarga distància, insòlita narrativa de viatges: de l’asfalt al tros, de Bangkok a Tràcia, de l’última festa abans de l’alba a la segona primavera del món. Ras i curt, i en línia recta: del desert al mar, fins a la cova dels noms que inventen totes les platges. Un recull imperdible." 

Joana Castells, poeta (acaba de publicar "Dels sécs del vent", ed. Fonoll)


“L'obra de Ruy d'Aleixo beu, a grans glopades, de les tradicions més antigues (el món sànscrit, la Bíblia...) per tal de construir llegendes daurades, èpiques transhumanes, fantasies cosmològiques... Tot d'històries que ens estremeixen (i ens enamoren) com si fossin uns secrets revelats des del cor d'una bèstia ancestral.” 

Josep M. Argemí, escriptor


"Llegir Ruy D'Aleixo és una experiència brutal, que deixa sediment. No només perquè aquest autor demostra un domini formal de l'eix de la imaginació, sinó perquè els seus relats estan bastits com engranatges sorprenents i perfectes. Cada petita catedral amb forma de conte que proposa t'atrapa irremeiablement. Crec que 'Els noms dels seus déus'és un llibre molt important. Possiblement Males Herbes va néixer per parir aquesta obra." 

Jaume C. Pons Alorda, poeta, traductor i bèstia literària. 



Fotografia de portada: Arxiu 
Text: GN 
Correcció: Pablo Gerschuni
Viewing all 1519 articles
Browse latest View live