No tinc del tot clar el meu primer record sobre
Standstill. Em ve al cap escoltar gent parlar sobre el grup com si acabessin d'entendre el sentit de la vida, com qui veu un documental on li expliquen que tot és Matrix i es gira i ho veu, ho entén. Alguna cosa semblant a això. Però no la primera vegada que vaig escoltar cap disc o cap concert.
El primer record intens va ser a l'Estació de Riudellots de la Selva. Serien els teloners d'algú, o algú els telonejava, però
Standstill van eclipsar qualsevol altra cosa que tingui en la memòria. Sé –perquè ho sé– que ja els coneixia i havia vist abans. Era l'anar allà amb tota la predisposició del saber i desitjar allò que m'oferiran. I també sé –perquè HO SÉ– que aquest és un dels concerts que més m'han marcat a la vida.
No recordo l'any, i a Internet no hi he trobat cap entrada relacionada. Devia ser, posem-hi, el 1999 o el 2000. Creia que era presentant
The Ionic Spell, però Internet em diu que va ser abans. L'estació de trens abandonada tenia un escenari de menys de mig metre d'alçada. Era petit, amb els músics amuntegats
vigilant de no fotre's el
màstil. En aquell escenari, en una altra ocasió –perquè era una altra, suposo–, vaig veure en
Joan Colomo caure de l'escenari sobre el públic, tot i que em sembla que no va ser culpa de les dimensions de l'escenari.
Recordo fred, boira i soledat. Érem menys de 100 persones en silenci vora la llar, que era la banda. I vam entrar en calor com per art de la ratafia. Un cop sec, gola avall. Implosió al nus de l'estómac. Irradiació com poció màgica d'Astèrix per tot el cos que es concentra amb les celles juntes, els punys tancats i els peus aferrats al sòl. La clàssica llum vermella, color de la portada de
The Ionic Spell retallava la figura de l'
Enric. Baixa amb la seva samarreta negra estampada amb un grup que segurament no havia sentit anomenar mai a la vida. Aquests de Barcelona sempre van un pas per endavant, "apunta't el grup que hi du escrit", em vaig dir. Ungles negres, pírcing
al llavi inferior, texans negres i cinturó de xapes metàl·lic que s'exhibeix per sota de l'extremadament curta samarreta. Puc dir que lluïa un pírcing
al llavi inferior perquè anava netament rasurat a excepció d'aquelles patilles, fins a la mandíbula, que es duien llavors.
Es corbava molt en cridar. El recordo agafant amb ambdues mans el pal de micro, picant-lo cap al terra. Intentant clavar-lo com una estaca. Cridar amb tota la cara desencaixada. Pèls de punta i electricitat a menys d'un mil·límetre de la meva pell.
Era a primera fila, a la mateixa altura del terra que ell, sense que res s'interposés entre cap dels espectadors i el seu cos, i ell, catàrtic, explotava diverses vegades per cançó mentre era rodejat per cossos que amb prou feines movien el diafragma per respirar. La banda, al darrere, controlava el tempo amb una força i voluntat que juraria que eren capaços de deformar l'espai-temps amb la modulació dels sons a un volum tan alt. Capaços de produir un efecte túnel focalitzador que encara em fa impossible descriure qualsevol altra cosa d'aquella nit. Ni com era el sostre, ni l'estació, ni quanta gent érem. Res. Es varen apropiar de tot el meu focus i concentració.
Standstill és el primer grup de Barcelona, i per extensió de Catalunya i Espanya, que he admirat com es pot admirar qualsevol altra banda que no són amics. Més enllà de localismes, idiologies o costumisme. Admirar pel seu pes. Amb l'EP
The Tide (1998) i l'elapé
The Ionic Spell (2001) van sacsejar l'escena en un moment en què res sortia de l'escena. Avui dia són més reconegudes les admiracions que en aquella època. Però llavors eren més profundes les devocions.
Un moment on l'escena era única, hermètica, on no s'acceptava el transfuguisme i on el Sant Feliu Hardcore Fest es deia Hardcore Fest, s'hi van atrevir per primera vegada.
El 2002 van publicar el
Memories Collector, un disc molt més instrumental i paisatgístic. Si tothom s'esperava més un
Shape Of Punk To Come, amb violins o electrònica o la parida que se'ls ocorregués (aquella melòdica!), van apostar per rebaixar la força. El canvi també incloïa imatges. La banda s'atrevia amb un curtmetratge experimental amb un text de l'
Enric Montefusco de clara influència GY!BE.
El 2003 es varen atrevir amb un EP en acústic. Quin revés!
Standstill publicant un acústic, on no es crida i gemega agonitzant, on es busquen melodies de veu comprensibles per la meva mare!
The Latest Kiss el recordo castigat a un racó de l'estanteria. Quina insolència!
Aquell any el festival del Sant Feliu Fest ja no duia la paraula Hardcore al nom.
Un EP en acústic. Una broma que havia d'acabar allà. "Molt bé, amics, ja us heu esplaiat amb aquesta merda, torneu a fer música", els hauria dit.
Un any més, un disc més. A 2004 traurien
Standstill. La cinquena referència de la banda és la que no té títol. S'ha de tenir collons. Era un putu disc cantat íntegrament en castellà, melòdic i èpic alhora. Què cony està passant? Era obvi. La banda es refundava, mutava i començava de nou. Segur que per això era un
S.T. com tants altres debuts. La crítica el va alabar per la seva temeritat i filigrana. A mi em semblava buit i carrincló. Forçat.
Ensumava un aire de voluntat de fer Art en majúscules. Flairava un tuf d'esnobisme. Paladejava aquest tornar de tantes gires amb una etiqueta
artie d'haver de fer un
stage amb teatre
underground a un poblat remot, al final d'un riu i liderat per un tal
Kurtz. Tantes ínfules els havien dut a fer un espectacle per al Mercat de Les Flors. Un putu espectacle escènic. Espectacle. Feien espectacle, entreteniment, butaques, tiquets, sortides amb exclamacions sobre la interpretació el vestuari i el guió.
No va ser fins al
Vivalaguerra que no els vaig entendre. El 2006, quan el van publicar, ho vaig entendre. Tot és un camí. La meta és l'evolució. Canviar-ho tot perquè no canviï res. Amb el disc van crear la seva pròpia discogràfica,
Buena Suerte.
També amb aquest disc van fer l'aposta definitiva per l'espectacle. Al mig d'un bosc de Girona una nit d'estiu del 2006 feien
1, 2, 3 al festival MAPA. El Ricky, el bateria, va venir amb un fanalet a recollir-nos davant la barra de bar que la masia havia preparat. En silenci ens va conduir bosc endins. Vàrem rodejar la casa fins a una clariana i ell es va adreçar cap a acabar de muntar la seva bateria. I un llum o alguna cosa lluminosa que era un gag o un
chascarrido. Un
algo. La gent passivament seia a poc a poc a terra, a les fosques. No devíem ser més de dues-centes persones. Vés a saber, potser tan sols érem cent. Després d'una estona de veure en Ricky muntant la bateria uns quants primer, tots més tard, vàrem adonar-nos que a cadascun dels seus costats s'hi estaven muntant més instruments. Ens encerclaven. El cercle el tancava el caminet d'entrada i al seu costat hi havia un tiu amb plats i electrònica. Arbres, so del vent entre les fulles, tranquil·litat i parsimònia per muntar. Instruments electrònics, i ells encerclant-nos a nosaltres. I més tard el caos controlat de l'èpica i els llums estroboscòpics que magnificaven l'espai i allargaven les ombres de tot plegat. Tot al contrari del record més latent que encara persisteix a la meva memòria i que he descrit a l'inici.
I tot i així, tenia una finor i veracitat que encara avui recordo com una de les nits més màgiques que he viscut.
A partir del minut 1'36"I ja sabeu com continua i acaba la història.
Repetirien el concert a La Cúpula de Venus a Barcelona (2007). Farien un triple EP anomenat
Adelante Bonaparte,
Dentro de la luz, l'espectacle
Rooms i
Cénit ple de llums, làsers i festivals grans. Girarien a més no poder i serien alabats per públic i crítica.
Fins ahir, que varen presentar una carta de comiat tot avisant que farien els últims concerts abans de plegar veles. Com el del PopArb d'enguany o el de l'Aniversari de BCore Disc, on tocaran cançons del
Memories Collector i l'
Ionic Spell.
Fin de ciclo.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Marta C.
“Vaig encetar-lo un diumenge al vespre, abans d'anar a dormir, i val a dir que no recomanaria a ningú que ho fes en aquella hora. L'allau d'imatges, d'idees que creixien dins meu fins convertir-se en Històries (sí, escrit amb majúscula), van immergir-me en un estat d'excitació a les antípodes de la placidesa necessària per poder conciliar el son. No vaig adormir-me fins les tres de la matinada, però dilluns al matí la sensació era de jet-lag, d'haver tornat d'un país molt llunyà.” 