La llegenda diu que Santa Eulàlia va ser torturada de tretze maneres diferents, tantes com anys tenia. Empresonada, ferida amb vidres, cremada, maltractada de totes les formes físiques possibles i finalment crucificada. Tot molt maco. Això perquè durant els dies 10 al 12 de febrer es recupera el seu martiri per convertir-lo en una sèrie d'instal·lacions de llum i so a càrrec de diferents laboratoris d'experimentació de noves tecnologies i formats. Una estranyíssima i anacrònica trobada de dos mons que dóna els seus peculiars fruits; concretament, l'esdeveniment imperdible d'aquest cap de setmana a la ciutat comtal: Llum BCN 2017. A continuació, instruccions en tres passos per assolir la il·luminació:

La primera parada, l'instal·lació "Brillen en la Foscor", organitzada per l'IAAC (Institute for Advanced Arquitecture of Catalonia) -a la fotografia de portada, des de perspectiva aèria- dibuixa un recorregut geomètric que s'estructura en tretze vèrtexs, cada un representant dels martiris de Santa Eulàlia. De forma interactiva, les línies de llum que es creuen poden ser redirigides i en fer-ho, se'n deriva un so. La creació d'una aura màgica de llum i música de ben segur que aproparà l'experiència de l'espectador al rapte místic de la patrona. O com a mínim, serà un divertit retorn a la infància i a les sortides al CosmoCaixa.

Amb l'ànima predisposada espiritualment, és el torn del cos. L'ETSAB (Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona), ha muntat tota una recreació d'un dels martiris de Santa Eulàlia, quan va ser llençada dins d'un pou de "Calç Viva", nom que pren la instal·lació. Tot convertint el pati del Palau Moja en un espai efervescent i misteriós en una versió sensiblement menys gore que l'original, ens conviden a un batibull de sensacions, on la llum i el so, aquest cop juntament amb la calç, tornen a ser els elements protagonistes.

Un cop purificats, l'experiència completa. No forma part de Llum BCN però sembla fet a mida. Només us en donaré les dades essencials - l'acte es titula Music For Lamps i està organitzat per Digi_Lab dins del festival Mutek - la resta, vosaltres mateixos:



(Que la tecnologia ens il·lumini el camí. Amén.)

Fotografia de portada: Instal·lació "Brillen en la foscor" (IAAC)
Text: Clàudia de Palol 
Correcció: Pendent

#Clipsimperdibles4life amb centres d’atenció com M.I.A, Princess Nokia, STORMZY1, Danger Incorporated o FaltyDL… Algunes al·lusions enèrgiques i de caràcter contundent, d’altres envolvents i sensuals per llegir amb els ulls i amb el cos! Una selecció de videoclips amb una retòrica persuasiva que es consuma en cada play!

1. M.I.A. - "P.O.W.A" (By M.I.A)


2. PRINCESS NOKIA - "BART SIMPSON & GREEN LINE DOUBLE FEATURE" (By Milah Libin and Destiny Frasqueri)


3. STORMZY [@STORMZY1] - "BIG FOR YOUR BOOTS" (By Daps)


4. Danger Incorporated - "BODY" (By DANGER INC)


5. Sebastien Chenut - "Motor Of Love" (By Sebastien Chenut & Zoe Cassavetes)


6. FaltyDL - "Shock Therapy" (By Daito Manabe & Rhizomatiks)


7. GROOVY GROOVY

Fotografia de portada: M.I.A. - "P.O.W.A"
Text: Ikram Bouloum Sakkali
Correcció: Pendent

Estem a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, en temps de descompte com qui diu, i dos col·legues de disset anys, en Walter i en Fiete, treballen de munyidors en una granja del nord d’Alemanya. Tothom ja sap que el Reich que havia de durar mil anys té les hores comptades i els dos nois van fent la seva sense ni plantejar-se la possibilitat d’allistar-se. Però Hitler té altres plans per la jovenalla: potser el Reich morirà, però ho farà matant. Així, com en un partit de futbol que ja creus guanyat i a l'últim minut et foten un golet, un dia apareixen al poble les SS, per organitzar un concert i convidar la gent a un barril de cervesa. Però no es una convidada d'aquelles desinteressades sinó una a l'estil garrepa: esperant quelcom a canvi. Els SS demanen el compte i fins i tot deixen propina, però, com deixa ben clar l’ortsbauernführer al seu discurs, també esperen que tots el joves no-mutilats del poble facin una passa endavant, un movimiento sexy, i s’allistin “voluntàriament” a les Waffen Schutzstaffel. Cosa que tots fan com un sol home degut a la peer pressure i al fet que la sala està plena de SS amb ganes de brega.

A partir d’aquí les coses s’esguerren, com bé diu en Fiete tot just sortir de la suposada festa:“A la merda, anem a morir doncs!” i bàsicament en Ralf Rothmann ens fa espectadors del que la Hannah Arendt anomenava la “banalització del mal” a través dels ulls de Walter. Anem seguint els dos companys en una sèrie de salts en el temps que ens ensenyen tant els moments més rutinaris d’aquesta carn de canó (tot de tios xerrant, fumant, llegint L’últim mohicà i passant l’estona en un barracó amb ferum de peus) com d’altres que semblen sortits d’un quadre apocal·líptic de Hieronymus Bosch, on els personatges interactuen enmig de la desolació total (l’escena de l’execució de la família del moliner és especialment colpidora). Una de les coses que ens fa sentir més estranys és el fet que Walter no sigui un heroi ni res de semblant, va fent més o menys el que li toca, sense enfrontar-s’hi gaire. Com que el llibre és narrat en tercera persona tampoc sabem exactament què li passa pel cap, només algunes pinzellades a les cartes que escriu a la seva família i veiem que, encara que no es un psicòpata sanguinari com la resta de SS (especialment els allistats abans de 1944, els quals, a diferència de Walter i Fiete, realment eren voluntaris que es creien tota la retòrica malaltissa del tercer Reich), sí que segueix les ordres que li donen, fins i tot al final quan… No ho diré, ja ho veureu vosaltres, però és un dramón.

Amb Morir a la primavera m'ha passat com amb totes les novel·les de la segona guerra mundial: estic tant contaminat pel cinema que les visualitzo al cap com si fossin pel·lícules. Em passa una mica amb tots els llibres (¿no és això el que fa la ment: convertir les paraules en una mena d’imatges més o menys nítides al cervell?) però amb les de la segona guerra molt més. En aquest cas no ha estat diferent i puc dir que he vist una molt bona pel·lícula (anti)bèl·lica mental, amb tots els elements que se li pressuposen: violència, amistat, destrucció, lleialtat, contradiccions, desesperació, angoixa, etc. Vaja, com si hagués vist un mix perfecte d’El caçador d'en Cimino, de Camins de Glòria i de Stalingrado, tot en un i sense gastar electricitat.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Uri Amat
Correcció: Rosa Molinero Trias

Tot i el fred i el mal temps, també hi ha festivals en ple mes de febrer. I ben bé que vénen, que alguns segur que no van de festival des de l’estiu. Així arriba el Cara•B (3a edició ja, ens alegrem que es vagi consolidant), amb un cartell més que òptim i assequible, format bàsicament per noms de l’escena local i nacional “indapanden”, però amb aquells noms que tenim ganes de veure, que simplement venen de gust. Barrejant estils i combinant novetats i clàssics atemporals i amb algun retorn sonat. Tot això en un emplaçament fantàstic com la Fàbrica Fabra i Coats, a cobert, i amb espai de sobres per ballar i desfogar-nos una estona. El cap de setmana que ve ja i a un mòdic preu!

Divendres podem triar i remenar entre el milloret dels diferents sons i variants del hip hop actual del país. Tot i que la reina del trap català, Bad Gyal, sembla que està perdent el costum de treure cançons en la nostra llengua, segueix tenint alguna cosa que enganxa i la presència per hipnotitzar sobre l’escenari. Uns altres que, com ella, han triomfat a través de YouTube, són el col·lectiu de rapers madrilenys Agorazein, encapçalats per C. Tangana, que estan aportant un nou so al rap. I en contraposició amb l’últim crit del gènere, també hi haurà uns clàssics com 7 Notas 7 Colores, que han tornat als escenaris recentment. Si us vau perdre el seu concert de fa poc a l’Apolo, diuen que va ser espectacular, caldrà anar a veure Mucho Muchacho i els seus aquesta vegada. I per acabar la nit què millor que moure’s amb els ritmes de BSN Posse, el duo malagueny combina la bass music electrònica amb el footwork, el trap o el juke.

Dissabte, només per Joe Crepúsculo ja valdria la pena desplaçar-se fins a Sant Andreu. La majoria ja ho sabreu, però els seus shows són una absoluta festa: lletres per esgargamellar-se cantant amb bombo de fons i botzines de discoteca dels 90, “voleu més bacallà?”. A part, portarà material nou sota el braç. Però a més també hi podrem veure Nueva Vulcano i Kokoshca i tancar la nit amb Meneo DJ set. En definitiva, si no teníeu plans per aquest cap de setmana ja sabeu què fer.

Alguna vegada us heu preguntat d'on ve tota la producció de dades que es genera diàriament i quines conseqüències genera? Mai us ha incomodat la idea que qualsevol estrany pot accedir a la vostra informació personal seguint el vostre rastre digital? O de quina manera s'equival la imatge que projecteu en format digital a la imatge que projecteu en la realitat física? Aquestes i moltes més altres qüestions trobaran el seu espai de reflexió el divendres 17 al hall del CCCB, en una jornada organitzada per IN>TRA i Equipo Cafeína.

Les conferències seran protagonitzades per investigadors en la matèria que ens parlaran, per exemple de com les plataformes digitals han transformat la nostra percepció del temps i la capacitat de llegir i produir imatges. Altres reflexions giraran entorn de les relacions entre el cos i l'objecte digital, posant èmfasi en l'actual procés de desdoblament entre el nostre cos i un segon cos, el cos de "dades". Tot plegat porta a la pregunta entorn la identitat, que buscarà respostes en la xerrada de Ramón Sangüesa sobre identitat digital, és a dir, com construïm una narració pròpia a partir de dades i algoritmes; o en el col·loqui de Franco Berardi, que parlarà sobre les contradiccions dels missatges publicitaris i els excessos visuals que porten a diluir els conceptes d'autenticitat i d'identitat.

Amb sort, podrem desentrellar certs misteris que envolten els nous processos abstractes que resulten de la realitat digital i de dades, una realitat que està transformant la manera de veure el món, de relacionar-nos amb els altres i de percebre'ns a nosaltres mateixos.




Fotografia de portada: Big Bang data - CCCB
Text: Clàudia de Palol 
Correcció: Pendent

Aquesta setmana tres concerts situats en llocs amb pendents pronunciats: Alfons X, Roquetes i La Salut. No cal ser alpinista per anar-hi, però segur que notaràs uns bessons més desenvolupats després dels bolos. Ja sigui pel trajecte caminat o per l’exercici que t'obliguin a fer els grups mentre toquin. Tot plegat molt healthy.

17/02

Atomizador + Esperit! 
Estudi La Cova (Alfons X)
17:00 / Gratuït

La Cova de la Bèstiaés un espai per descobrir a uns baixos del Carrer Vallseca, estan oberts a totes les disciplines i a tots els instruments que existeixen. Per això han convidat a en José Atomizador que, a més de tocar l’ukelele rapidíssim, també exposarà les seves il·lustracions. I per això, també, han convidat en Mau perquè faci d’Esperit! amb el munt d’andròmines que sempre porta amb ell.

 

19/02

Sweet Williams + Picore + Lullavy 
Casal Jove de Roquetes
19:00 / 5€

El concert 191 de la gent de Ojalá Estë Mi Bici. Grups enrevessats que costa que et deixin indiferent perquè hi ha motius suficients perquè et flipin o et disgustin. Si són a la llista és perquè hi ha moltes possibilitats que us flipin. L’anglès Sweet Williams crida tant l’atenció com el col·lega amb qui ha estat girant per España aquests dies, en Kiran Leonard. Picore són els Betunizer abans de Betunizer i Lullaby representen la Barcelona de Ojalá Estë Mi Bici.



Better Off Dead + Warnoar + Baula
Blokes Fantasma (La Salut)
20:00 / Gratuït

El Black Sunday també el podeu anar a passar als Blokes Fantasma de La Salut. Tres grups de punk a canvi de la voluntat. Dos d’ells venen de fora. Dir que Better Off Dead són de Angers (França) i Warnoar de Leipzig (Alemanya) no és cap garantia de res, però la veritat és que sonen bé. Els hardcoretas catalans Baula també ho peten, i molt!


Fotografia de portada: Picore
Text: Marcel Pujols
Correcció: Pendent

Enmig d’una era cinematogràfica marcada pel constant remake o recuperació de títols de fa dècades per a reinterpretar-los (o simplement copiar-los), la presència d’un projecte com Visual Phonicés tan original com enriquidor. En aquest cas, passat cinematogràfic i present musical es troben per a oferir una mirada totalment nova a algunes de les pel·lícules que van marcar l’eclosió del cinema a principis del segle XX, que canvien la seva inconfusible banda sonora orquestral pel so electrònic de DJs en directe. L’edició d’aquest 2017, que comença avui mateix, té un clar accent femení, ja que l’encarregada de seleccionar els films ha estat Isabel Coixet i les mescles aniran a càrrec de tres dones als plats. I tot plegat pinta d’allò més bé.Visual Phonic 2017 arrenca aquest divendres 17 de febrer amb la projecció del curtmetratge A propos de Nice (Jean Vigo, 1930), que fa un retrat irònic de l’alta societat de la Costa Blava francesa, i el migmetratge La Glace de Trois Faces (Jean Epstein, 1927), que explica les històries amoroses d’un home de negocis amb un estil visual força atrevit. Les dues veuran reinterpretada la seva banda sonora a les mans de Dj Shak.Un mes més tard, el 17 de març, arribarà la segona cita de Visual Phonic 2017 i el francès Jean Epstein tornarà a ser el director protagonista gràcies a una de les seves obres més importants. La Chute de la Maison Usher (1928), considerada un dels primers grans thrillers de terror psicològic –i on Buñuel hi va fer d’ajudant de direcció– serà tot un espectacle al qual contribuirà Dj Virgine amb una reinvenció de la seva banda sonora. Jo no me la perdria. Aquest cicle acabarà el 21 d’abril amb Tabú (F.W. Murnau, 1930). La pel·lícula, la última del director alemany abans de la seva mort, un any més tard, es pot considerar pràcticament una superproducció de l’època i va guanyar l’Oscar a la millor fotografia. Aquí, será Georgina Fernández la Dj encarregada d’escollir la música que acompanyarà les imatges d’aquest drama d’aventures ambientat a la Polinèsia.Les tres sessions del cicle Visual Phonic 2017 tenen lloc a la sala Chomón de la Filmoteca de Catalunya, sempre a partir de les 22:00 hores i per només 4€. Una cita que els més cinèfils de la ciutat no haurien de deixar escapar, ja que poques vegades hauran pogut veure el cinema clàssic d’aquesta manera.Per més informació: http://visualphonic.orgFotografia de portada: Visual PhonicText: Martí AragonèsCorrecció: XX

Surto de casa: a la butxaca de l'abric tinc La cremallera, de Martí Sales, que m'enduc per si de cas (l’edició inclou també el poemari Huckleberry Finn, publicat originalment l'any 2007). Quan ja he agafat el ritme, travessant la Plaça Revolució, el trec. Quatre passes de lectura i ja m'he transportat: la trista tarda d'hivern es converteix en una clara i delirant nit de setembre.

La cremallera és un poema que narra una aventura a la deriva en una Barcelona immersa en les festes de la Mercè: la nit ha estat llarga (la borratxera, la pixera, les ganes de vomitar) i ara, resseguint amunt les Rambles, s’inicia una exploració, o una aventura, a la cerca d’alguna cosa o, potser, cercant justament la sensació de perdre’s ben profundament.

La veu poètica és una espècie d'allau emportada pels versos octosíl·labs (un vers antic, arrelat a la tradició literària i preferit per la poesia narrativa) marcant un ritme desenfrenat (poques pauses) que fa viva i present l'escena: t'arrossega avall, acompanyant aquest personatge o veu poètica desdefinida (un jo, un nosaltres, una "cosa-narrador", “allò-el-que-sigui”) per una ciutat, Barcelona, que és un territori en el qual les vides s’hi entrecreuen de forma fascinant, un espai constituït per la vivència poètica, a la vegada estrany i familiar, un terreny on el temps, la vida i la mort s’han desordenat en un més enllà dantesc. Rodoreda, Bauçà, Foix, Brossa, Nonell, Sagarra, Carner..., carteristes i adolescents des de les Rambles a la Muntanya Pelada. A la contraportada hi apareix la imatge d'un tràveling per la nit artificial. La sensació lectora s'hi assembla força: és una imatge que es desplaça a una velocitat constant i força frenètica i que va donant constància d’un balanceig entre l'excitació de la vida i l'impuls de la mort.

"Heu traspassat una frontera / i ara sou a ca l’octosíl·lab / pelegrí, cremallera, únic, / potser del últims serrallers / de la ciutat comtal: això és / la dimensió desconeguda / -i la nuvolada rebenta". Plou sobre Barcelona i el poema s'aixopluga dins un bar: dos nois s'hi estimen i desperten la ira d'un cambrer ("són un poema de Catul"). Trompes d'aigua inunden Barcelona que es desplega en una imatge apocalíptica: els versos disparen anècdotes, històries (Amancio Ortega, les Parques), que construeixen un teixit, un possible escenari, un possible sentit de tot. Ara, davant d’un horitzó d’aigua, aquesta veu desdefinida encara ha de dissoldre's més amb el perill inherent de perdre el poema: "i els octosíl·labs, orfes, temen / el pitjor: que se'ls mengi el blanc”. Però hi ha esperança a la Muntanya Pelada des de la qual guaita, desconcertat però content, com es retira l’aigua de la ciutat un adolescent amb la samarreta de la Velvet (Uri Caballero): al menys sembla haver-se acostat a l’encanteri "més vell de tots, el de donar / nom a les coses, transformar el món. El periple -o farra, xàfec, catarsi, ensulsiada- ha durat vint-i-quatre hores, / si comptem bé, uns set-cents versos". Set-cent versos d’una deriva urbana que se sobreposa a l’aventura de l’escriptura mateixa.

Fotografia de portada: Edu Vila
Text: Paula Juanpere
Correcció: Pendent

Tant el llenguatge com el desig són els dos conceptes més determinants, hipnòtics i potents d'aquest trontollós món. Desitjar –sigui desitjar justícia, llibertat, amor, carn o qualsevol altre ideal o cosa– implica prendre's el pols. El llenguatge, com el desig, és simplement un altre artefacte que fem servir per donar significat a aquests nusos i parts en moviment que floten dins nostre.

La meva trobada més destacable amb el llenguatge i la sexualitat va ocórrer durant els meus anys a la universitat. Ja us podeu imaginar que d'anar a una universitat liberal, on el vestit és una qüestió opcional, en surten mescles curioses. La meva primera introducció a la sexualitat queer va venir de capbussar-me en Simone de Beauvoir, Emma Goldman, Michel Foucault, Judith Butler i companyia. El llenguatge em va donar la llibertat de saber que hi ha d'altres que pensen i desitgen de maneres similars. Trobar-se a un mateix entre les comes, els parèntesis i els punts d'herois queer és com agafar aire i de cop adonar-te'n que acabes d'adquirir un altre parell de pulmons.

Molts anys després, mentre escrivia un article, la Núria (companya i traductora meva) i jo vam buscar si hi havia referències de com es traduïa la paraula queer al català, i només vam trobar una referència que proposava la paraula “bord”. Vam descobrir que quasi no hi ha publicacions catalanes que incloguin la paraula queer. Però la bellesa del català escrit es mereix la bellesa de la cultura queer.

I així va néixer aquest petit projecte: contribuir a centrar veus queer en un escrit en català i de la manera més modesta possible. El català no és la meva llengua materna, però és un idioma que m'estimo i respecto. Alhora que segueixo aprenent l'idioma vull també ser part del seu futur i de la seva evolució lèxica. I que el simple fet de picar una vegada i una altra la paraula queer (queer! Queer! QUEER!!!) entre altres paraules més familiars del català pugui servir per a canviar la història.

On hi ha un abisme, hi ha un espai abismal esperant a ser omplert. Sortosament, ser queer és infinit en qüestions espacials; cada persona té prou espai per a definir la seva sexualitat en qualsevol dels termes que desitgi. Com que l'essència de ser queer és no tenir una sola definició, he confiat en la genialitat d’altres com a font primària per tal de subratllar aquesta gloriosa diversitat. Tot amb l'esperança que la propera persona que es trobi buscant a Google la paraula queer trobi acceptació, joia, informació, emoció en el seu propi idioma.

Deixem que això sigui l'humil catalitzador de moltes, moltes, moltes més converses queer liderades en català. Però per ara, aquí hi ha vuit persones, que resulta que són queer, que responen al següent parell de preguntes:

Com defineixes ser queer?
Què és el més guai o sexy de ser queer?

Jess, treballa en comunicació i producció i és una dona trans femme, lesbiana i queer.

Ser queer ho defineixo com el fet de treballar el com estimar-se i com relacionar-se amb la gent fora de l'hetero-normatisme. Tenint en compte que això va de la mà de sistemes d'opressió i violència, penso que el que implica és que em crida i m'empeny a desafiar també el racisme, el capitalisme i el patriarcat. Simplificant, diria que va de dur la sexualitat i el gènere fora dels límits de les relacions heteros i del binarisme de gènere. Jo, en concret, no tan sols sóc queer:sóc una dona trans i lesbiana, una dona que estima a altres dones. I el fet de ser queer és una de les coses que més m'agrada de mi, no voldria desferme'n mai. De l'homofòbia i la transfòbia sí, però mai del fet de ser queer o la meva experiència trans.

Les maneres en què el sexe i l'amor et fan sentir moments breus i màgics de llibertat; el fet de saber que vam confiar en el nostre anhel i en tot allò que som davant la por i un món que ens diu que no existim, i que no hauríem de fer-ho. I també la simple joia que ve amb aquests moments i el com s'irradia cap enfora. Els somriures de cos sencer que compartim quan ens trobem, quan estem en comunitat i quan compartim alguns d'aquests moments màgics entre nosaltres. I també perquè és que els queers som la gent més sexy del món.

Laila Nur, músic independent i coordinadora de comunitats locals. Co-pare queer, amant negra i radical. Esvalotadora musulmana i artista semi visual. Frontman de Laila Nur & the Love Riot [LNLR].

Queer es defineix com quelcom estrany, "raro" i inusual. Aquesta etiqueta es va posar a la força a la comunitat “homosexual” perquè aquesta gent estimava i vivia fora del que es considerava normal o acceptable. Com a americana negra i musulmana que sempre ha estat tractada com a una cosa estranya, rara o inusual, és un marc que conec molt bé. Després d'haver-me identificat com a lesbiana durant molts anys, vaig acabar acceptant que la meva identitat de lesbiana, la qual encara declaro, quadra de manera tan natural amb allò no natural: el paraigua queer. Em deixa espai per a dur faldilles o calçotets, el cap rapat o rastes, estimar de forma romàntica a qui sigui que vulgui, i que aquest s'identifiqui amb ser dona, home, cisgènere, trans o pansexual. El fet de ser queer és molt més que el fet d’amb qui dorms: és com vius, com et desenvolupes a la vida, i encara més important, com convius amb l'amor, el respecte i la voluntat de l'altra gent. Així és com ho defineixo.

Charlie, treballadxr social amb el somni d'un dia anar a l'espai! També seria més feliç menjant sempre pizza a cada àpat. (Hauria de ser més seriósx?) També molt interessat en l'aigua i té l'objectiu de tocar el màxim nombre de cossos d'aigua possibles del planeta.

Defineixo queer de manera subjectiva com allò que passa quan no sents ni t'identifiques amb el que es considera la norma o l’estàndard pel que fa a la sexualitat i el gènere dins la cultura occidental. Vol dir existir (en gènere i sexualitat) més enllà de les mires del que a la majoria de nosaltres se’ns ha ensenyat que és possible o pot existir... Més enllà del que ens ensenyen que és real, i accidentalment, del que no ho és. Significa desacreditar la noció i el mite que les coses són binàries, que certs cossos es corresponen amb certs gèneres, qui alhora se senten atrets per uns cossos i gèneres concrets.

Una de les coses més guais de ser queer és com em sento de fortx al ser perseverant, i com d'orgullósx n'estic de mi mateix per estar en sintonia amb qui sóc en un món que, de forma predominant, invalida una part essencial de qui sóc. Crec que ser conscient i habilidósx és un privilegi; i en el meu cas, he tingut molt accés i moltes oportunitats pel que fa a entorns positius en qüestió de gènere i tractaments mèdics i coses que no tothom es pot permetre, i procuro tenir presents aquestes capes el màxim possible. Però sí que crec que dur una existència que de manera inherent xoca amb algunes de les estructures d'opressió pel simple fet de llevar-te cada dia i entrar al món és sexy, i en aquest fet hi trobo força.

Gigi, dissenyadorx gràficx i programadorx, ningú és lliure fins que no siguem tots lliures.

Identificar-se com a persona queer per mi vol dir abraçar contradiccions i existir en més d'un pla. Té relació amb la meva orientació sexual, amb la meva identitat de gènere, amb ser la primera d'aquesta generació d'estatunidencx, amb ser latinx blanca.

El més sexy de ser queer és tot allò que té relació amb anar més enllà del que les normes socials diuen que és ser sexy!

Pascale Vallee, 30, especialista en Wellness per a la comunitat de discapacitats de Philadelphia. Professor de ioga, aixecador de pesos, escriptor, organitzador, amant.

La resposta més senzilla que puc donar és: no heterosexual. Molta gent creu que una persona pot ser hetero o gai, noi o noia. Qualsevol cosa entre aquestes dues puntes de l'espectre és ser queer.

El més guai de ser queer és adonar-te que pots fer i ser allò que per tu tingui sentit. No només he de tenir un sol tipus de relacions sexuals, o flirtejos, o trobades romàntiques. Aprendre a explorar la ment i el cos d'algú altre i esbrinar què hi ha de similar o diferent per mi és sexy. Tenir constantment l'habilitat d’aprendre noves maneres de fer l'amor i intimar és guai. No encasellar-te en funció de les expectatives o del que et van ensenyar a l'escola és sexy.

Francesca, arquitecta sense fronteres (Arquitectes Sense Fronteres).

Ser queer és un estat mental, on l'acceptació i l'amor estan per sobre de qualsevol límit definit pel gènere. És a dir, permetre't estimar una altra persona per qui realment és, en el present. La meva declaració d’intencions és: queers, follant amb els cervells de la gent, no amb les seves identitats de gènere ;) (broma "xunga")

“Acostumem” a saber què ens agrada... Qui té més experiència amb tu que tu mateix? Però clar, mai ho pots saber fins que no ho proves... Vols venir a sopar? ;)

Iruka, 29 anys, professora d'idiomes, encara no sé què estic fent amb la meva vida.

No se'm dóna gaire bé això de les terminologies i en realitat no faig servir adjectius per a etiquetar la meva orientació sexual. Tot i així, si he de definir el terme queer, diria que: és “el tipus de persona que escolta el seu cor…”

Què és el més sexy de ser queer? No tinc clar si ens estem referint a sexy (sexual) o sexy (divertit). Però crec que provaré amb els dos significats. Doncs una de les coses més sexys de ser queer és: que no hi ha límits (no hi ha algú decidint qui t'hauria o no t'hauria d'agradar) i és molt alliberador. I respecte l'altre tipus de sexy, crec que és excitant el fet que no estaràs menjant síndria la resta de la teva vida, sinó que tens un munt d'altre fruita per escollir i cada una té el seu propi gust especial.

Sergi Ros, dissenyador i creador d'imatges en moviment.

No em definiria a mi mateix com a queer, però tinc una actitud queer en el sentit que accepto com desitja ser la gent sense etiquetes, reconeixent que som éssers en evolució i transformació constant. #creixent #positiu #multipotencial

Per a mi queer és una postura d’identitat de gènere en resposta a l’hetero-normatisme, el patriarcat i la societat falocèntrica. És no definir-se a un mateix com a dona o home, és no definir cap preferència sexual. Al capdavall, per a mi, ser queer és un terme per a definir una decisió que respecta qualsevol tipus d’elecció a l’hora de definir-se a un mateix, rol, identitat, posició, o com sigui que li vulguis dir.

Shaina Joy Machlus (escriptura, paradiddles, i ser de l'espai exterior) @punimpie


---------- TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS ---------

Because language and desire are the two concepts more defining, more mesmeric, more powerful on this wobbly planet. To desire- be it a desire for justice, freedom, love, flesh or any other ideal or thing- is to measure one’s pulse. Language, much like desire, is simply another gadget we use to give meaning to these knots and moving parts we have floating inside.

My most memorable meeting of language and sexuality came during college. You might imagine that attending a clothing-optional, liberal university might lead to such minglings. I was first introduced to the idea of queer sexuality while pouring over Simon de Beauvoir, Emma Goldman, Michel Foucault, Judith Butler and the likes. The language gave me freedom in knowing there are others who think and yearn similarly. To find oneself between the commas, parentheses, and periods of queer heroes is akin to breathing in and realizing you’ve suddenly acquired an extra set of lungs.

Many years later, while writing an article, Nuria (my companion and translator) and I searched high and low for references on if/how to translate the word “queer” into Catalan and found only one resource that suggested the word “bord”. It was apparent that there are almost zero Catalan online publishings that include the term and/or concept of ‘queer’, making the translation and dissemination of information difficult. But the beauty of the written Catalan language deserves the beauty of queer culture.

So was born this small project: to contribute to the centering of queer voices in Catalan writing in whatever modest way. Catalan is not my mother tongue, but it is a language I love and respect. As I continue to learn the language, I want to be a part of its future and lexical evolution. That the simple act of typing the word queer over and over again (queer! Queer!! QUEER!) amongst more ‘familiar’ Catalan words could serve to change history.

Where there is abyss, there is abysmal space waiting to be filled. Luckily, being queer is spatially infinite; each person has the breadth and liberty to define their sexuality in whatever terms they please. Since the essence of queer is not having one single definition, I have relied on the brilliance of others as primary sources to highlight this magnificent diversity. In hopes that the next person who happens to Google ‘queer’ might find acceptance, joy, information, excitement in their own language.

Let this be the humble catalyst of many, many, many more queer-centered, queer-lead Catalan conversations. But for now, here’s 8 People from all over the world, who happen to be queer, answering the following two questions:

How do you define being queer?
What is the sexiest thing about being queer?

Jess, Communications Worker & Organizer & Queer Femme Lesbian Trans Woman

I define being queer as working to love and relating to people outside of heteronormativity, and since that's wrapped up in other systems of violence and oppression, I think it means that it calls & pulls me into challenging racism, capitalism, and patriarchy, too. In a more simplified way, it's about sexuality and gender outside of straight / heterosexual relationships and the gender binary. For me, specifically, I'm not just queer- I'm a trans woman who is a lesbian, a woman who loves other women. And queerness is one of my favorite parts of me- I would never want it to go away. The homophobia and transphobia- yes, but never the queerness or my trans experience.

The ways that sex and loving feels like these brief and magical moments of freedom - of knowing that we trusted our longing and our fullest selves in the face of fear and a world that tells us that we don't - and shouldn't - exist. And just the sheer joy that comes from those moments and how it radiates out. The full bodied smiles we share when we find each other, are in community, and share some of those magical moments with each other. And also, just queers are the sexiest people ever.

Laila Nur, Independent Musician & Community Organizer. Queer co-parent, radical Black lover. Muslim trouble-maker & semi-visual artist. Frontman of Laila Nur & the Love Riot [LNLR].

Queer is defined as the strange, odd and unusual. This label was forced onto the "homosexual" community because these people loved and lived outside of what would be considered normal or acceptable. As a black american muslim who's always been treated as strange, odd or unusual, it's a framework I know very well. After identifying as a lesbian for many years, I eventually accepted that my identity as a lesbian, which I still claim, fits so naturally within the unnatural- the queer umbrella. It gives me space to wear skirts or boxers, bald head or dreadlocks, to romantically love whoever I please and from wherever they identify, whether woman, man, cis, trans, pansexual. Queerness is so much more than who you sleep with, it's how you live, perform life, and most importantly, how you co-exist with love, respect & full agency of other folks. That's how I define it.

Charlie (they/them pronouns), Social worker, With dreams of one day going into space! Also would be happiest eating pizza for every meal every day forever. (*Should I be more serious?*) Also really into water and has goals of touching as many bodies of water on this planet as possible.

I define queer, for me, like subjectively, as happening to not feel like, or identifying with, what is considered the norm or standard for sexuality and gender within western culture. It means existing (in gender and sexuality) beyond the scope of how most of us are taught is possible, or can exist... beyond what we're taught is real and, incidentally, what isn't real. It means debunking the notion/myth that there are binaries, that certain bodies equate to certain genders, who in turn are attracted to specific bodies/genders.

One of the sexiest things about being queer, I think, is how strong I feel sometimes for persevering, and proud of myself for being attuned to who I am in a world that predominantly invalidates a core part of who I am. I think that awareness and ability is privileged; and I've had a lot of access and opportunities to gender affirming environments and medical treatment and things not afforded to everyone, and I try to be mindful of those layers as much as I can. But I do think it's sexy to have an existence that inherently smashes some oppressive structures just by waking up every day and entering the world each morning, and I find strength in that fact.

Gigi, Graphic Designer & Developer, No one is free until we are all free

Identifying as queer to me means holding contradictions and existing in more than one plane. It's about my sexual orientation, it's about my gender identity, it's about being a first generation U.S'ian, it's about being a white latinx.

The sexiest thing about being queer is about transcending societal norms on what it means to be sexy!

Pascale Vallee, 30, Wellness Specialist for the Disabled Community of Philadelphia, PA. Yoga Instructor, Power Lifter, Writer, Organizer, Lover.

The easiest answer I can give is: not heterosexual. Many people think a person can be either straight or gay, a boy or a girl. Anything in between those two ends of the spectrum is queer.

The sexiest thing about being queer is realizing that I can do and be whatever feels right. I don’t have to have only certain types of sex, or flirtations, or romantic encounters. Learning about and exploring the mind and body of someone else and finding out what is similar and different, to me is sexy. Being able to constantly learn new ways to make love and be intimate is sexy. Not being boxed in by expectations or what you were taught in school is sexy.

Francesca, Architect without borders (Arquitectes Sense Fronteres)

Queer as a state of mind; where acceptance and love is above any gender defining boundary. Hence, allowing yourself to love another for who they truly are, at the present moment. My statement: Queers, fucking people’s brains, not their gender identities ;) (lame joke..)

We ‘usually’ know what we like… Who has more experience than yourself with yourself? But of course, you don’t know until you try it…. Want to come over for dinner? ;)

Iruka, age 29, language teacher, I still don’t know what I'm doing with my life

I am not the best with terminology and I don’t really use any adjectives to label my sexual orientation. However, If I had to define the term queer, I would say: it is the “I follow my heart type of person”.

I am not sure if we’re talking about sexy (sexual) or sexy (funky/fun) but I guess I am gonna try with both. So one of the sexiest things about being queer is: that there are no boundaries (someone deciding who you should or shouldn’t like) and it is liberating. And, the other type of sexy, I believe it is exciting the fact that you are not gonna eat watermelon for the rest of your life, you have a whole bunch of fruit to choose from and each fruit has it’s own special flavour.

Sergi Ros, Designer and Motion Creative

I wouldn’t define myself as queer, but I have a queer attitude in the sense of embracing however people choose to be without tags, acknowledging that we are ever evolving/transforming beings. #growing #positive #multipotential

To me queer is a position of gender identity in response to a heteronormative, patriarchal and phallocentric society. It’s not defining oneself under woman or man, and it’s not defining any sexual preferences. At the end of the day, to me, being queer is a term to define a decision of respect towards any choice of representation, role, identity, posture, or whatever you want to call it.

Shaina Joy Machlus (writing, paradiddles, and being from outer space) @punimpie

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Text: Shaina Joy Machlus
Traducció: Núria Curran
Correcció (català): Pol Camprubí

Alguna vegada has escrit un llibre prou sonat com per enterrar-lo en un calaix i donar-lo per impossible? Tens vocació artística però acabes engegant projectes que resulten impublicables? T'ha passat mai que una editorial rebutgés un manuscrit perquè no "encaixava" dins el format? Per a tots aquells que sou prou bojos i intel·ligents per saber pensar en gran i fora de la norma, arriba la primera edició del Puchi Award. Es tracta d'una convocatòria realitzada per l'editorial de Fulgencio Pimentel amb el suport de La Casa Encendida, que busca una proposta única per carregar-se gèneres i formats. Per a inscriure's, aquí.

Si veure el vostre projecte fet paper no us sembla prou recompensa, el premi inclou, a part de la publicació, 8.000 euros que s'entregarien a l'autor/autora/autors/autores. Un premi que potenciï la bogeria literària és molt més que benvingut en un món editorial marcat per les pautes i les exigències dels formats, on llibres híbrids i fora de gènere no hi tenen cabuda. Si no coneixeu l'editorial de Fulgencio Pimentel es caracteritza precisament per potenciar aquest tipus de publicacions menors i arriscades. Tant se val de què tracti el llibre, si és de ficció, no ficció, poesia, novel·la, còmic, àlbum il·lustrat, assaig, llibre de cuina, llibre de geografia, una combinació dels anteriors o qualsevol idea imaginable. Penseu-ho bé i penseu-ho ràpid perquè la data de tancament s'acosta.

   

Estaréis todos enterados (y un poco hasta los mismísimos ovarios) de oirme hablar de mi profesora de booty dance, Kim Jordan, y lo bien que me están sentando sus clases. Hay ocasiones que merecen que vuelva a la carga con el tema, una podría ser el próximo encuentro con la pionera queer del twerk, Big Freedia, el 11 de marzo en Madrid, y otra la reciente entrada en la ecuación de María Cabral, sexóloga, que añade una enorme reflexión teórica a todo lo que andabamos haciendo hasta ahora. María y Kim, juntas, plantean otro enfoque interesante a través de “Viaje al centro del placer”, un workshop donde se habla de sexualidad femenina, y también se practica (o mejor dicho, se enseña como mejorar la práctica). El próximo se celebra el sábado 4 de marzo en el Centre Cívic de Can Deu (Barcelona), de 10:30-18:30h. Pero hagamos un pequeño avance: con María, hablamos de autoerotismo y erótica compartida, fisiología del placer, deseos y fantasías. ¿En qué pensamos cuando hablamos de sexo?

Me cuenta que “generalmente, si oímos sexo, pensamos en coito heterosexual practicado por personas en edad reproductiva y sin diversidad funcional. Pero el sexo, más allá de los consejos de revistas para chicas y de los supuestos avances en neurociencia, no puede presentarse como algo medible, objetivable ni cuantificable. Vivimos en un mundo donde esto genera mucha angustia, por eso triunfa la religión, por su capacidad para dar respuestas unívocas y cerradas. El problema es cuando la ciencia quiere ocupar el lugar de la religión y empezamos a hablar de cerebros masculinos y femeninos, etc. Como si una foto del cerebro pudiera dar cuenta de la vida de un sujeto, de sus miedos, angustias, goces, anhelos... Ninguna ciencia tiene todo el saber, ni toda la verdad, precisamente porque el sexo da cuenta de aquello que de singular tenemos todas y todos. Entonces, para la sexología, el sexo es aquello que diferencia, da singularidad, posibilita la toma de conciencia de nuestra vulnerabilidad.”

“La lectura que se hace de la diferencia sexuada tiene un claro sesgo de género, ya que pone énfasis en lo binario y oculta lo que de intersexuados tenemos todas y todos. Es decir, si nuestra cultura entiende que solo hay dos géneros, sólo puede ver el sexo de forma dimórfica. Pero la realidad es que la diferencia sexual es intersexuada y que la intersexualidad es la norma común a todas y todos, pero el grado varía de un sujeto a otro. Por tanto, es absurdo hablar de sexo sin hablar de diversidad ya que todas y todos somos únicos e irrepetibles.”

Esta descripción me hace pensar en que la libertad de sexo queer de la que hace poco Shaina Joy Machlus nos ofrecía unos cuantos testimonios. Un erotismo libre como el que mencionaba Valérie Tasso, donde “la erótica es la manera que tenemos los seres humanos de vincularnos con los demás, y que incluye el amor, la ternura, el follar y facetas muchos más oscuras y siniestras de asociarnos con lo otro.” Cuando me intereso por si el erotismo tiene siempre una finalidad sexual, María me responde: “Si entendemos el sexo como lo he explicado antes, la erótica siempre tiene un fin sexual: hacer que los sexos se encuentren. Es decir, el sexo es lo que somos, la sexualidad es la manera en que cada sujeto vive el hecho de ser sexuado y la erótica es todo lo que sucede al nivel de los gestos con el objetivo de que los sexos se encuentren.”

“En la mitología griega, Eros no era solo el dios que encarnaba la fuerza del amor erótico, sino una fuerza primordial de cohesión. Tasso lo explica muy bien en su libro Confesiones sin Vergüenza (2015) cuando cita a George Bataille para quien el erotismo es “la afirmación de la vida hasta en la muerte”. De ahí que se nombre el orgasmo como la petit mort: sentimos la necesidad de trascender, salir de nosotros para formar parte de un todo más grande donde el yo queda diluido por un instante. Para muchas personas es difícil entender el sexo de esta manera porque choca directamente con su moral. Otras necesitan reducir esta complejidad en algo más simple, sencillo, asequible, manejable y que genere menos angustia.”

“La ignorancia es una de las grandes pasiones humanas. Todos y todas hacemos eso del aparentar no saber o no querer saber para vivir más tranquilos. Pensar que todo está pautado por la biología o por dios es muy tranquilizador y evita tener que responsabilizarse. Es por este motivo que la sexualidad puede y debe ser abordada desde diferentes disciplinas, pero para mí es importante saber que nadie tiene todo el saber y que además nadie puede imponer un diagnóstico, ni un juicio sobre la sexualidad de otro/a.”



“¿Qué es lo femenino? ¿Qué es ser mujer? La respuesta jamás puede ser un universal. Pongamos por ejemplo la vulva: tener vulva y ser mujer no siempre se correlacionan. Seguimos asociando lo vulnerable, lo indefinido y sin límites y lo dependiente a las mujeres. La fuerza, la potencia y la independencia siguen considerándose masculinos y gozan de mayor prestigio. Tanto, que la misoginia no es patrimonio de los hombres, también las mujeres la hemos interiorizado. Madonna habló recientemente de cómo las mujeres desplegamos la misoginia y muchas nos sentimos identificadas. Lo cierto es que hay un feminismo hegemónico que también quiere atribuirse el poder de opinar sobre los cuerpos de las mujeres: véase todo lo acontecido con Sara Carbonero, todas las críticas que feministas históricas hicieron, en este caso, a Madonna, la negación de incluir en la luchas feministas las reivindicaciones de las mujeres transexuales, etc.”

“No me parece mal que los feminismos discutan y debatan entre ellos porque eso demuestra la enorme diversidad que existe entre las propias mujeres. El problema no es la discusión en sí, sino la manera en que esa discusión se da. Estamos poco acostumbrados a debatir de forma dialéctica, necesitamos situarnos siempre a favor o en contra y eso empobrece nuestra manera de relacionarnos. Ahora bien, no creo que sea un rasgo del feminismo, sino un síntoma del mundo en que vivimos. Donde sí veo mucho odio a lo femenino, es en ese antifeminismo organizado que se empeña en negar la situación de desigualdad histórica que viven las mujeres y en igualar la lucha feminista con el nazismo u otros regímenes totalitarios.”

Hablando de violencia totalitarista, y ya que también trabajas en el ámbito de las violencias machistas, vinculándolo con el tema general del deseo y el placer femenino ¿cómo quedan afectados? ¿hay alguna forma de que podamos ayudar a restaurar el deseo en las víctimas de la violencia de género?

“Yo diría que las mujeres que están en situación de violencia machista no forman un todo homogéneo y por tanto no hay una única respuesta a esta pregunta. Lo que observamos en muchas mujeres, y no sólo en aquellas que están en situación de violencia machista, es la desconexión con el propio deseo y la dificultad para reconocerlo. El ser para otros y el cajoneo amoroso forma parte del aprendizaje de la identidad femenina. Es decir, aplazar el propio deseo y la satisfacción de las propias necesidades en aras del cuidado de los otros, se repite en muchas mujeres. El trabajo de acompañamiento es diferente en función de la figura profesional, de la situación particular de cada mujer y se hace siempre en función de su demanda y de si es o no una necesidad sentida por ella. Lo más importante es no imponer ningún diagnóstico, no revictimizar, escuchar sin juzgar y acompañarlas en el proceso. No son pocas las mujeres que sí salen de su situación de violencia y rehacen su vida y casi no se habla de ellas. Creo que para poder realizar este trabajo, las profesionales debemos tener un espacio de trabajo psicológico individual, porque escuchar es un trabajo muy difícil y si una no se trabaja, es muy fácil proyectar en las otras los propios fantasmas."

Después de esta intensa conversación con María Cabral, siempre quedan ganas de continuar, de saber más y de contribuir a este discurso mutable que crece con nosotras. Por supuesto, podéis leerla aquí o, mejor, ¿por qué no os apuntáis al taller este sábado 4 de marzo y le comunicáis vuestras dudas en persona?

Fotografia de portada: Lucía Herrero
Text: María Cabral i Aïda Camprubí
Correcció: Pendent

Desgranem alguns concerts escampats pel territori, que ja tornàvem a girar concèntrics últimament. Per primera vegada també farem un petit monogràfic centrat en el cap de setmana a la Jazz Cava de Vic, que fa un triangle perfecte.

24/02 

Oldseed 
La Botiga del Primavera
18:00 /Gratuït

Esgarrapant folk de manera simpàtica i austera, arriba a Barcelona el canadenc Craig Bjerring conegut com a Oldseed. Diuen que han caigut llàgrimes als seus concerts, diuen que aquest home regenta un bar a Kassel (Alemanya) des del 2011 i que des de llavors no té tantes estones per sortir a girar pel món com abans (porta tocant des del 2003). Per tant, aprofiteu-lo.



Doyle (Misfits)+ Hollywood Groupies 
Estraperlo (Badalona)
19:30 / 16€

A dia d’avui, el guitarrista de Misfits conegut com a Doyle Wolfgang von Frankenstein només té 52 anys. Gens malament, no? S’ha de dir que era el petit del mític grup de gore-epic-punk, va començar com el germà del baixista que fa de rodie, després Glenn Danzing (tenor frontman) va ensenyar-li a tocar la guitarra i amb 16 anys ja era guitarra suplent. En fi, que aquest home jove amb història al darrere actua a l’Estraperlo aquest divendres com a Doyle. Presenta el seu segon disc Abominator.



Tokyo Sex Destruction + Bad Mongos 
Bar La Piscina (Vidreres)
23:00 / 6€

A Vidreres també s’hi remourà pols aquest divendres. Dues bandes lubricades amb els anys que formen un bon combo. Tokio Sex Destruction no presenten disc, però sempre estan disposats a incendiar sales, s’alien amb Bad Mongos que fa uns mesos van treure Shoot the Bullet amb Bcore, el retorn de la banda de Palafrugell després de 13 anys. Costa Brava punk rock i Vilanova i la Geltrú soul desenfrenat.

------

Monogràfic Jazz Cava 

En tres dies tenim tres noms contundents a Vic. La llibertat creativa de Big Ok el divendres, la contundència acaramel·lada de Cala Vento el dissabte i les noves cançons de Pau Vallvé el diumenge. El campament vigatà es pot tornar a plantejar un cap de setmana més.

24/02 
Big Ok 
22:00 / 8/6€




25/02 
Cala Vento 
22:30 / 5€




26/02 
Pau Vallvé
19:00 / 15/12€





Fotografia de portada: Youtube
Text: Marcel Pujols
Correcció: Pendent

Arrel del tema que va fer Oscar Mulero per la Fundació Robo, el col·lectiu explicava: ‘la potencialidad política de las nuevas músicas reside en lo que la música "hace" y no tanto en lo que la música "dice”’, per després donar algunes claus d’aquesta possible potencialitat política com la recuperació d’espais abandonats, la construcció de xarxes de distribució alternatives o la creació d’una vida cultural al marge del cànon que et faci replantejar aquest mateix cànon. La música de ball és política. Tot ho és, quina tonteria!

Torno a començar.

Ara mateix hi ha un munt de col·lectius fent música de ball nova i plena de idees, tractant de crear una identitat pròpia no necessàriament anglosaxona, buscant espais inclusius, jugant amb la música mainstream d’una forma crítica y lúdica, creant xarxes i comunitats on tothom col·labora, aprèn i s’empeny mútuament cap a llocs millors. Busqueu N.A.A.F.I. a Méxic (i mireu aquest inspirador mini documental), Salviatek a Uruguay (aquí en podeu saber més), Principe Discos a Portugal (aquí podeu llegir -en anglés- per què la seva feina pot ser tan important), GQOM Oh a Sudàfrica (aquí la increïble historia de com distribueixen la seva música), NON Worldwide repartits a diferents països africans (el text de biografía del seu Bandcampés <3 ) o Staycore a Suècia.

Mobilegirl forma part d'aquest darrer col·lectiu, i podria ser un bon exemple de tot plegat. La seva música perverteix el r’n’b més mainstream (a les seves sessions hi poden sonar la Ciara, Brandy o edits bojos de Jennifer López com aquest), que barreja sense por amb reggaetón futurista, batida, juke descompassat i ambients estranys. Participa en iniciatives com Sister (plataforma on-line dedicada a donar visibilitat a les dones DJs, i convertir les seves festes en espais segurs per elles), dona temes a iniciatives com Co-op (que pretén ajudar i visibilitzar diferents associacions que lluiten contra la discriminació en totes les seves formes) i col·labora amb membres d’altres col·lectius germans com N.A.A.F.I. (oju al seu remix de Dinamarca amb Kassandra i Zutzut).

Però com deien els amics de Fundación Robo, la seva potencialitat per encendre una espurna té més a veure amb el que la música et fa que en el t’expliquen les paraules, i el que fa la Mobilegirl és transmetre idees a través de l'acció i el ball. Aquest dissabte estarà punxant al Trill de Razzmatazz i és possible que sigui una nit divertidíssima que us activi alguna llumeta. Si no em creieu, escolteu aquesta sessió que va fer per Boiler Room on és capaç de barrejar electrònica nebulosa i escairada amb Britney Spears, Rihanna, la “Cachetona” de King Doudou o clàssics del reggaetón (“Sientelo”). Us repto a posar-ho de fons i no acabar ballant.



+ info sobre l'actuació de Mobilegirl a Barcelona aquí.



Fotografia de portada: Arxiu
Text: Quique Ramos
Correcció: XX

Aquesta setmana els clips de #imperdibles4life han acotat el seu marge de selecció cap a una veda més experimental i centrada en la imatge com a objecte principal d'atenció. En aquest cas, ens hem centrat en l'element visual i els seus factors de representació i configuració com a motor d'innovació, no des de l'original, sinó des de la singularitat. Entre les peces seleccionades veiem noves formes de recrear les temàtiques visuals més convencionals. Així mateix, i en contraposició, el format de caràcter més digital també agafa força, i es presenta des de l'àmbit de la recerca artística que dinamitza i ens mostra d'una forma transversal la nostra forma d'operar, de mutar o agafar consciència en diferents plans de realitat virtual.

1. ANOHNI: PARADISE (By Colin Whitaker)


2. Arca - "Anoche" (By Jesse Kanda)


3. doon kanda - "Womb" (By Jesse Kanda)


4. Core Pan - "//"


5. Core Pan - ssaliva_ "i appreciate your concern"


6. Eterna


7. Vertical - "Erdstall" (By by Anna Meléndez & AIWAZ)


8. Vertical - "El Rey" (By by Anna Meléndez & AIWAZ)


Fotografia de portada: ANOHNI: PARADISE (By Colin Whitaker)
Text: Ikram Bouloum 
Correcció: Pendent

Recentment, la bruixeria s’ha vist com un acte de culte alternatiu prou proper als joves i, cada vegada més, a les societats occidentals. Segons la revista Quartz, és “la perfecta religió pels millenials liberals” i, fins i tot, una bona amiga del feminisme. De fet, no és una idea gens minoritària des que la comunitat és molt present a les xarxes socials. L’etiqueta #witchesofinstagram arriba a gairebé mig milió de fotos d’aquesta xarxa social i comptes com @thewoodwitch als 125.000 seguidors. Trobareu botigues online, desenes de fanzines sobre el tema, articles en diaris generalistes i revistes especialitzades com Sabat Magazine.

El passat, com sabeu, va ser força menys integrador i molt més inquisidor. Les xifres varien molt segons els autors, però es parla d’entre 60.000 i 4 milions de dones assassinades per casos de bruixeria a tot el món. El libro de las brujas, de la texana Katherine Howe, fa un extens repàs a la història de la cacera de bruixes a Anglaterra i a les colònies nord-americanes entre els segles XVI i XIX.

Howe, historiadora i descendent de tres bruixes acusades al segle XVII, reuneix transcripcions de desenes de judicis penals del comptat i el poble de Salem, entre d’altres, i els analitza amb una interessant perspectiva de gènere. No s’oblida tampoc de la visió racista i classista que impregnava aquestes acusacions, i ho revisa tot des d’una mirada interseccional que és, segurament, allò més valuós i especial d’aquesta obra.

La imatge de la bruixa era realment estereotipada a tots els nivells. La dona, en general, era l’alteritat i la representació de la malícia i la venjança. Però, a més, hi entraven en joc molts factors que eren decisius a ulls dels tribunals: dones solteres i de mitjana edat, que sortien de la norma, destacaven pel seu caràcter i carisma o per les habilitats personals i laborals que els donaven independència econòmica i que gaudien lliurement de la seva sexualitat.

Algunes de les tècniques que s’utilitzaven per verificar que una dona era bruixa eren llançar-les des d’una catapulta per comprovar si podien volar, ofegar-les a l’aigua per saber si flotaven o esbrinar el seu pes perquè es deia que era el d’una ploma. L’únic mètode físic era la palpació de genitals, ja que el clítoris era considerat una raresa directament incriminatòria. Als judicis, si el seu relat era serè i s’exculpaven, la sentència solia ser negativa i les portava a la presó, a la forca o a la punta d’un penya-segat.

Potser tot el que diu Howe no sorprèn perquè forma part del nostre imaginari col·lectiu sobre el món de la bruixeria, que no va molt més enllà del vol en escombra. No vull posar-me melodramàtica perquè, sí, en fa segles d’això. Però, encara es donen decapitacions i lapidacions, denunciades per Amnistia Internacional, a països com l’Aràbia Saudita o algunes regions de l’Índia. Mentre llegia les transcripcions d’aquests judicis, m’esgarrifava. Que trist que ens deixi de sorprendre un acte d’escarni, tortura i genocidi tan lligat al gènere com aquest, no? Simone de Beauvoir tenia tota la raó quan deia que “el més escandalós de l’escàndol és que un s’hi acostuma”.

Are U Aloneés la primera referència d'Eterna, nou projecte i alter ego de Ralf Laurent, aka Guillem Peeters. El productor barceloní ha llançat aquest EP de nou cançons des del col·lectiu Nova Era, del que també en forma part. Amb un background molt contemporani, una estètica molt precisa i una música que ens serveix com a document narratiu dels sons de club brutalistes i d'avantguarda, l'escolta ens porta a experimentar que la sensació distòpica d'habitar en un espai extraviat i sentir en carn pròpia l'alienació tenyida de nostàlgia es pot viure. Així mateix, la de sentir una placidesa en una atmosfera d'emocions turbulentes.

Canvis de paradigma i confusió operativa descansen sobre la nostra pell mental. Producció en excés, saturació i col·lapse ens evidencien una xarxa sistèmica, que més enllà de connectar-nos i ajuntar-nos, ens asfixia i immobilitza. És així com el nostre cos, en els seus aspectes més abstractes i en els seus més sòlids, ens fa visualitzar quina és i com s'executa la relació d'explotació pròpia del sistema que ens contextualitza en el nostre temps. L'EP es marca sobra aquesta història, i per això la seva estructura sonora es presenta amb molts matisos. La seva música experimental i radical divaga entre nou punts que presenten una naturalesa cíclica i constant en la seva programació, on els títols de cada cançó marquen el recorregut i la temàtica: el "jo" en relació.

Eterna treballa sense límits de gènere musical. Fa ús de fórmules que es mouen entre les dissonàncies, els sons fragmentats, cops de tambor aguts i asimètrics, i ràfegues sintetitzades. Entre els passatges d'ambient, trobem efectes de drone i bales que increpen en el noise experimental i en el freetechno/hardtek convertint-se en una mena de dance desconstruït, que a vegades flirteja amb el grime o el trap com podem veure en el tema inicial "BCB", "Spill" una de les cançons amb més caràcter o "Nova Era". La tensió però, la crea "0" un tema en format interludi i d'estètica ambiental que viu amb molta rigidesa per la seva contenció. Are u alone presenta veus processades i en la seva posada en escena es tornen en vocals amorfes que van del to angelical al lúgubre, connotant la direcció que agafarà cada tram musical tal com podem escoltar en "I see U", "Hopeless" o "Are u alone". "Im gonna find u"és el tema que aconsegueix resoldre's des d'una aparença més lluminosa i per tant més optimista que la resta. En canvi, per la seva condició d'últim tema i així mateix desenllaç "Forget"és la que presenta un so més enfocat a un concepte de música "màquina" més sufocat, que tanca l'EP amb un estat més melancòlic.

Are U Alone recorda a altres projectes coetanis, que també s'emmarquen en les noves electròniques feixugues de caràcter crític i/o experimental, d'artistes com podrien ser Amnesia Scanner, Oneohtrix Point Never, Lotic, Arca, Angel-Ho o Rabit. Però el carisma d'aquest primer treball d'Eterna rau en els diàlegs que incorpora entre el pop i les notes melòdiques que es barallen amb els sons més durs, per acabar amb un resultat més endolcit i de caràcter més sentimental, i així mateix més personal.

Arriba de nou aquella època de l’any en què toca "fer l’indie". L’Americana 2017, quarta edició del Festival de Cinema Independent Nord-Americà de Barcelona, arriba en plena forma i obre una veda de festivals cinematogràfics que pràcticament ja no s’atura fins l’hivern que ve. El certamen, completament consolidat, torna a demostrar el seu gran valor acostant-nos una vintena de títols independents d’Estats Units que encara no han passat (i molts no hi passaran) per les sales de cinema. Serà de l’1 al 5 de març als Cinemes Girona: una gran forma d’arrencar el mes. Què hi podrem veure?

Americana TOPSés la secció dedicada als directors relativament més consagrats dins de l’escena independent nord-americana i també a aquelles pel·lícules que han gaudit ja de cert prestigi a nivell internacional abans d’arribar a aquest festival. En destaco aquestes:

Certain Women (Kelly Reichardt, 2016)

Amb cinquanta i tants anys i vuit pel·lícules a l'esquena, Kelly Reichardtés ja una de les directores nord-americanes amb un renom considerable dins del cinema independent. A Certain Women, dirigeix la seva mirada femenina cap a la història de tres dones que lluiten per a portar un vida digna en un petit poble de l'Amèrica profunda, i ho fa amb un repartiment de luxe: Michelle Williams, Kristen Stewart i Laura Dern.



Swiss Army Man (Dan Kwan, Daniel Scheinert, 2016)

Tot i guanyar el passat Festival de Sitges, Swiss Army Man ha tingut una estrena lamentable: tard, sense avisar i només a cinc sales a tot Espanya. D'acord que és una pel·lícula extravagant a més no poder, i que el seu humor entre surrealista i escatològic no és fàcil d'assimilar, però amaga una història molt més sensible del que sembla i mereix ser descoberta. Així doncs, l’Americana serà una bona oportunitat per a gaudir-la en pantalla gran.



Wiener-Dog (Todd Solondz, 2016)

Res apunta que la seriositat hagi de ser el fil conductor de Wiener-Dog. La nova pel·lícula del sempre controvertit Todd Solondz, que en el passat ja ens ha deixat força pertorbats amb títols com Happiness (1998) o Cosas que no se olvidan (2011), situa el focus en un gos salsitxa que va mostrant diferents aspectes –no gaire agraciats– de la vida nord-americana a partir dels amos que va tenint. El repartiment inclou Danny DeVito, Ellen Burstyn, Greta Gerwig i Julie Delpy.



Goat (Andrew Neel, 2016)

El ‘coming of age’ és un terreny habitual de l’indie nord-americà, i en aquest cas trobem un exemplar que promet emocions fortes. Goat s’endinsa al món de les fraternitats universitàries des de la mirada de dos germans que miren de tornar a la normalitat després que un d’ells fos víctima d’un assalt. Està produïda per James Franco i protagonitzada per Ben Schnetzer i Nick Jonas (sí, el dels Jonas Brothers).



James White (Josh Mond, 2015)

Amb premis a Sundance, Locarno i Chicago sota el braç, James White es presenta com un dels plats forts d’aquesta edició del festival. Dirigida pel debutant Josh Mond, la pel·lícula segueix la figura d’un jove de Nova York que mira de lluitar contra la seva personalitat autodestructora, i promet moments dramàtics força incòmodes. Tothom elogia la feina de Christopher Abbott com a protagonista, i també de Cynthia Nixon en el paper de la seva mare. Caldrà comprovar-ho.



El talent més emergent procedent d’Estats Units té el seu lloc reservat a la secció AMERICANA NEXT, que recull títols molt més desconeguts i sense tanta volada a nivell de premis i recorregut. I òbviament sense massa pressupost. Atents, perquè d’aquí en pot sortir alguna de les sorpreses del festival.

Donald Cried (Kristopher Avedisian, 2016)

Què passa quan l'amabilitat i simpatia d’una persona arriba a tals extrems que pot resultar veritablement inquietant? Això és el que reflecteix Donald Cried, una comèdia que segurament ens farà detestar aquest jove malgirbat que es retroba amb un vell amic de la infància i abusa de la seva confiança fins a acabar envaint tot el seu espai vital. La pel·lícula, finançada a partir de micromecenatge, serà l’encarregada d’inaugurar l’Americana 2017.



Kicks (Justin Tipping, 2016)

El pitjor que li pot passar a un nen de 15 anys just després d’aconseguir un ansiat parell de bambes Air Jordan és que vingui algú i les robi. Pitjor encara si aquest algú és una banda dels suburbis d’Oakland. Però la perseverança per a recuperar-les és el que propicia el thriller Kicks, en què el jove protagonista i un amic seu emprenen un perillós viatge en un entorn de violència i delinqüència. Opera prima, actors debutants i probablement grans dosis de realisme.



Creative Control (Benjamin Dickinson, 2015)

Tot i els recursos limitats és un element comú de la gran majoria de títols del festival, també hi ha lloc per la ciència-ficció. Creative Control es submergeix en una temàtica tan actual com és la realitat augmentada i exposa els seus perills quan l’ús que se’n fa no és el més benintencionat. N’han parlat com una mescla entre el cinema d’Antonioni i l’univers d’Apple; una mescla que resulta tan extravagant com atractiva.



My Entire High School Sinking into the Sea (Dash Shaw, 2016)

No podia faltar l’animació per aportar el seu granet de sorra, i és evident que no podia ser res gaire refinat. Amb un estil d’allò més vistós però del tot rudimentari, l’il·lustrador Dash Shaw presenta una “disaster movie” protagonitzada per uns estudiants que han de sobreviure mentre el seu institut es va enfonsant al mar. My Entire High School Sinking into the Sea promet humor, aires hipsters i veus conegudes com Jason Schwartzmann, Lena Dunham o Susan Sarandon.



Com ja deixa entreveure el seu nom, Americana DOCS engloba els títols de gènere documental que completen la programació del festival. Aquí, en destaco ni més ni menys que una nominada als Oscars d’aquest any:

Life, Animated (Roger Ross Williams, 2016)

Més d’un cop s’ha dit que el cinema té propietats terapèutiques, i és probable que aquest documental ho demostri millor que ningú. Life, Animated explica la història d’un nen autista que aconsegueix reintegrar-se al món comunicant-se amb el llenguatge propi que crea a partir de les pel·lícules de dibuixos de la Disney que mira una vegada rere l’altra. Un relat de superació que segur que val la pena conèixer.



Tota la programació de l'Americana, el Festival de Cinema Independent Nord-americà, aquí.

Fotografia de portada: Americana Film Fest
Text: Martí Aragonès
Correcció: XX

Encara que ens anticipem tant com podem, sempre farem tard a algun lloc. Estan passant coses en tot moment i no podem ser a tot arreu per presenciar-les totes, és un fet. Heu intentat estar a tot arreu? És impossible, acabes no estan enlloc, tant per tant millor estar en un lloc concret com un bon concert. Ahà:

1/03

Nuu presenta Gloom 
Sala Hiroshima (Barcelona, Poble-sec)
21:30 / 12 / 20€

La presentació del tercer disc de Nuu s’ha tramat tan bé que no anar demà a la Sala Hiroshima pot ser considerat pecat. Aida Oset i Guillem Llotje es faran acompanyar de tot un equip d’equilibristes artístics (escenògraf, il·luminadora, creadora visual i director) que es guiaran per l’electrònica plena de clarobscurs del duo. Que consti que "plena de clarobscurs"és una definició contrastada, si no em creieu mireu com expliquen ells què és Gloom:

Gloom, literalmente, es penumbra. Espacio parcialmente iluminado que hay entre la sombra perfecta que proyecta un cuerpo iluminado y la plena luz. Es el espacio entre la luz y la oscuridad donde las siluetas no son reconocibles, donde el ojo no puede enfocar y la percepción invita a intuir e imaginar.



3/03

Mourn + Mendra + N.I.T 
ATV (Sarrià de Ter)
22:00 / Preu popular

Doble ració d’emes a Sarrià de Ter. M&M gens dolços, més aviat amargs, que t’obren la gana i que et deixen amb ganes de més quan t’has acabat la bosseta. Mourn i Mendra passen per etapes molt diferents però comparteixen una angústia i una conseqüent alliberació molt similar, només cal escoltar-les. N.I.T completen el cartell amb histèria desfermada. Voleu saber com sona l’indieviolence? Doncs, aneu-hi.
 

4/03 

Fighter Pillow + Las Ruinas
Begood (Barcelona, Poblenou)
21:30 / 12€

Aquesta setmana s’ha avançat el nou disc de Fighter Pillow i a l’editor d’aquest blog he vist que estan preparant una entrevista a l’Eli Molina (ànima cantant, guitarrista i col·laboradora de Gent Normal). El grup està en voga, aquesta és la setmana de les novetats, tres anys després del seu primer disc ara tornen amb Seized up. Dissabte estrenaran flamarades de rock noves de trinca a la Begood amb Las Ruinas al davant i, potser, amb l’elenc de col·laboracions del disc, com les Me & the Bees o l’Eric Fuentes, contribuint a la causa.


Za! + Maamut + Decurs + N.I.T 
Espai Jove Boca Nord (Barcelona, El Carmel)
20:00 / 5€

Concert benèfic per Ràdio Bronka, una de les ràdios lliures històriques de la ciutat que continua caminant ben acompanyada, només cal veure els grups que s’han ofert a tocar. Ojalá esté mi bici s’encarrega de la amistosa logística de tot plegat.



Fotografia de portada: ZA! - Badulake
Text: Marcel Pujols
Correcció: Pendent

Si els llibres d'una biblioteca poguessin parlar entre ells... segurament compartirien les històries i anècdotes que contenen les seves pàgines, discutirien fervorosament sobre tipus de papers i tintes i potser, d'amagat, es criticarien els uns als altres amb acusacions de plagi. Segur que sorgirien certes atraccions entre alguns d'ells que portarien a barrejar apassionadament els seus capítols creant nous llibres. Si els llibres d'una biblioteca poguessin parlar entre ells... segurament dirien i farien coses semblants a les que proposa Emiliana Larraguibel a la seva exposició "Allí donde se reúnen más de tres libros". Acosteu-vos aquest dissabte 4 a La Puntual de Sant Cugat a l'hora del vermut si esteu tan curiosos com jo.

La proposta gira al voltant d'índexs ficticis–perquè no formen part de cap llibre publicat– però reals–perquè proposen un itinerari que recorre capítols de llibres de la col·lecció presents físicament a la sala expositiva– . D'aquesta manera el lector té l'oportunitat d'experimentar formes alternatives d'apropar-se a l'acte de lectura. A partir d'aquest joc formal que recorda altres utopies i distopies llibresques com la biblioteca de Babel de Borges o la lectura inacabable de Si una noche de invierno un viajero, Emiliana ens proposa una narrativa fragmentada i una lectura infinita, i ens dóna la benvinguda a la seva biblioteca amb aquestes paraules que són homenatge a Italo Calvino:

Estás a punto de empezar a leer una biblioteca. Relájate. Recógete. Aleja de ti cualquier otra idea. […] Dilo enseguida, a los demás: «¡No, no quiero leer sólo los libros que ya están encuadernados!» Alza la voz, si no te oyen: «¡Quiero leer los que existen entre ellos! ¡Aquellos que se dan al liberar sus capítulos!» Quizá no te han oído, con todo ese estruendo; dilo más fuerte, grita: «¡Estoy empezando a leer un libro que existe dentro de diez libros diferentes!».

   

Fotografia de portada: Allí donde se reúnen más de tres libros 
Text: Clàudia de Palol 
Correcció: Pendent