Quantcast
Channel: Gent Normal
Viewing all 1519 articles
Browse latest View live

LLIT 112 (per AIDA OSET)

$
0
0


Nit de Nadal, 24 de desembre de 2016
Planta 3, escala 5, llit 112. 22.55h.

1.
Dos llits separats per una cortina. Dues dones adormides, el son dels calmants. Un dolor visceral suavitzat per opiacis, un buit físic, dia-crític, diferencial, que separa la dona del verb.

Navegant a temperatures caldoses, conduïdes per corrents intravenoses, el subconscient les fa viatjar en el temps, estalviar-se hores que serien eternes i endarrerir alguns dels mals que no poden ser pal·liats de cop.

En aquesta habitació no hi ha intimitat, però hi és tota: l'empatia que generen les situacions comunes. Separades per una cortina, dormen una dona de 40 que perd un fill i la possibilitat de tenir-ne i una dona de 60 que lluita contra un càncer d'ovari i llueix una cicatriu llarga i perpendicular a les seves tres cesàries.

Buides del tot, però més vives que mai. I, ràpidament, un calfred ascendent per tot el cos. La calidesa de sentir-se en bones mans, les millors. I, com en un brot, assumir la bona fortuna de tenir salut pública, tot i les habitacions compartides de dimensions minúscules i la paleta de color dels hospitals. Agrair les mans, les paraules i els actes mèdics i el savoir faire de les infermeres per a oblidar les combinacions impossibles dels materials que componen el terra, les parets, les portes, les finestres. Oblidar que tot el que s'hi respira et xucla energia amb una inèrcia espiral, com un forat negre.

2.
La importància que el múscul de la salut pública estigui en bona forma és inqüestionable. El que trobo qüestionable és la necessitat d'una salut privada gestionada a través de mútues si la salut pública (tant els equipaments com els seus treballadors) s'endugués tot el que li correspon. Personalment, a través de la mútua he tractat coses de poca o mitjana importància, he agilitzat la possibilitat de fer-me proves, però malauradament també m'he trobat maltractada per més d'un professional sanitari. En casos extrems (com el del llit 112) ràpidament ens han derivat a la pública, que és on hi ha tota la infraestructura, tot l'equipament tècnic i professional capaç de fer front a un problema de salut considerable.

L'ambició de poder i el benefici personal no haurien de regir el sistema sanitari (ni, idealment, cap altre sistema), perquè ens hi va la vida, literalment. Segons el cardiòleg John Dean, “la medicina privada encoratja els metges a prendre decisions basades en el benefici enlloc de la necessitat” i afirma que “a la pública, els teus companys de feina són això, companys en els què et recolzes i a qui consultes les decisions que prens. En canvi, en el sector privat, els teus companys són els teus competidors”. Calen diners públics, o una bona gestió d'aquests, per a poder disposar d'una cobertura sanitària àgil i eficaç. És necessari que els hospitals i la gent que hi treballa comptin amb unes condicions bàsiques per a poder atendre millor, per a oferir el millor de si mateixos i no haver de recórrer a la privada per un sobresou. No hi poden haver retallades en els béns bàsics per a la societat: la salut hauria de ser intocable, com també ho hauria de ser l'educació.

3.
Fa poc llegia al diari que Espanya havia augmentat la mitjana pel que fa al nivell escolar, millora deguda en part al descens en altres països. Quina mediocritat considerar això una bona notícia... Sentir-se millor perquè els altres empitjoren. L'article també destacava que Singapur era el país que millors resultats tenia. A més de ser un país que compta amb uns pressupostos estables (i imprescindibles) per part del govern i prioritza l'educació, el seu secret resideix en els mestres, ja que aquests són escollits entre els millors de les seves promocions universitàries i l'ensenyament en aquest país és un un múscul viu que s'exercita i defuig de l'estancament. Els docents es reciclen constantment, estan tutelats per mestres més veterans, revisen i proven, es qüestionen... En resum, treballen des de la vocació amb els mitjans necessaris per poder-ho fer.

Necessitem cèl·lules especialitzades que treballin en concret i per al conjunt, i que ho facin en condicions òptimes. La vocació ha d'anar acompanyada de possibilitat. Si no, l'organisme tira, va tirant, i així ens va... Que va coix.

I coixa també avança la nit per aquesta dona que vetlla a la vora d'un llit, entre entrades i sortides d'infermeres, entre gemecs de dolor i respiracions profundes... Així avança, densa i profunda com la son dels calmants, així avança la nit de Nadal.

Aida Oset (música i actriu amb impulsos creatius sovint suïcides).

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Text: Aida Oset 
Correcció: Pol Camprubí

DISC FAVORIT DEL GENT NORMAL - 2016

$
0
0

Acabem la setena temporada de Gent Normal o comencem la vuitena. Aquests són els nostres discos favorits d'aquest 2016, els 25 que més hem escoltat i més ens han agradat. Gaudeixin del cap d'any, amics, ens trobem a la volta de vacances.

25.NeleonardLas Causas perdidas (Elefant)
24.Her little donkeyCampestral (Autoeditat)
23. Calido HomeTones and Shapes (Bcore)
22.RebuigMort i futur (Pick Your Twelve)
21. Aucell cantaireAucell cantaire (Bubota)

20.Power BurkasLlarga vida al taranna  (Bcore)
19.Matagalls - Matagalls (Autoeditat)
18.Escuela de Ulm - Escuela de Ulm (Snap Clap)
17. TverskyIntroducing (Foehn Records)
16.Extraperlo - Chill aquí (Canada)

15. UniversLimit constant (Famèlic)
14. Begun - Amma (Foehn Records)
13. Esperit/Negro - Heráclito (Bankrobber)
12. It's not not - Fool the wise (Bcore)
11. Les Cruet - Pomes agres (Bankrobber

10. Su nombre real es otro, Futuro Terror. Bcore

Espíritu punk, ritmo acelerado, predominancia del desenfreno, alguna que otra concesión a sonidos más pop y letras coreables hasta el desgañite. Eso es, y no es poco, el segundo disco de los alicantinos.

9. Tot encaixa, Coàgul. Nekofutschata Musick Cabaret

El segell de Nový Svět ressuscita després d'una dècada gràcies al poder de convicció del tercer disc d'en Marc O'Callaghan, sota l'heterònim Coàgul. El seu poder condensador ajunta 6 talls de bubblegum post-industrial on s'hi manifesta fins i tot en mossèn Cinto Verdaguer. Entra a la llista com el millor exorcisme de l'any!

8. Hipercentro, Lost Fills. Bubota

Mallorca ja va deixar de ser fonky fa molts anys, ara els reis de l'ensaïmada mecànica són Lost Fills, que passen olímpicament de les modes (encara que ara fins i tot modulin la veu) per tornar amb encara més múscul que als seus treballs anteriors. I més malcarats i norantes que mai.

7. 100% Maximum Heavy Pop , Las Ruinas. El genio equivocado

Las Ruinas se convirtieron en nuestros héroes de lo cotidiano a principios de esta década y si no paran de facturar hitazos coreables y bailables marca de la casa, lo serán por alguna década más.

6. La força, El Petit de Cal Eril. Bankrobber

Els discos de Joan Pons ens serveixen per saber en quin estat anímic es troba, de la innocència, al dol, de l'eufòria desfermada a la reflexió més marciana, que és el que ofereix a La força. Una baixada de revolucions plena de capes i textures fantasmagòriques sense oblidar la melositat.

5. Oferta, Las Bistecs. Autoeditat

La música conecta con la gente a través de varios puntos clave. Uno de ellos es el humor, otro, de los menos utilizados, es la sátira. Y Las Bitecs van sobradísimas de ambos.
El arte en la historia, la crítica social apuntando a matar siempre a los privilegiados y las bromas a costa de esta época de perreo y redes sociales que nos ha tocado vivir reinan en las letras que pueblan Oferta, su debut de largo, y electro-disgusting es el género paraguas bajo el que Carla Moreno y Alba Rihe le dan al trap, al techno o al folcore. La performance es otro de sus fuertes, por lo que para vivir la experiencia electro-disgusting al completo, has de verlas en directo.

4. Night thoughts,CARLA. Sones

CARLA en majúscules, perquè se l'ha de reivindicar molt, i molt fort! Quan en James Blake la descobreixi se la voldrà endur lluny, a l'arxipèlag britànic o potser de lluna de mel a Honolulu.
El seu synth-pop magnètic amb lletres d'estil haiku, si ens hagués vingut de fora ara estaria a la capçalera dels grans festivals, però de moment és un secret molt ben guardat, potser perquè tenim por que la Lali Puna ens la segrestí o que se'n vagi de gira amb els Caribou i no a trepitjar mai més a Vic. Potser perquè és molt jove i no té pressa, però la Carla Serrat és de les bones, de les que ens fa pensar que la delicadesa musical és una qüestió genètica, com el cas de la seva germana Joana o el seu germà Toni, que les acompanya amb precisió jazzística a la bateria, afegint-hi el toc orgànic. Pop electrònic d'autora, com cap altre que hagis sentit abans aquí, es mereix com ningú estar a les llistes del millor de l'any, només cal escoltar-la per subscriure-ho!

3. Beautiful Things You Left Us For Memories , Pedro Vian. MOM

Beautiful Things You Left Us for Memoriesés el primer llarg de Pedro Vian. Un treball musical que des del principi es posiciona en una escolta d'estètica pausada, que invoca una experiència de reminiscència abstracta i presenta un format processual d'investigació i experimentació a través del so d’estètiques primitives i analògiques del digital.

 L’àlbum és fàcil però no àgil, perquè tot i presentar estructures familiars, està plena de matisos. Abraça el pop sintetitzat, l'ambient delimitat i fa incursions en el dub. Així mateix, utilitza el house d'acadèmia i els seus prominents bombos o la new wave de caràcter retro-futurista, per marcar el beat del seu recorregut i per crear dos grans pilars com són "Le Fou" i la inflexible "Indian Strings”. És per això que el treball d'en Vian té aquest potencial d'atemporalitat que experimenta en el passat per projectar-se fermament en el present. No té pretencions de futur, però indubtablement té una qualitat permanent que queda lluny de ser quelcom efímer."

2. Gran Salt Endavant, Da Souza. Famèlic

Sincerament, m’hagués agradat estar a la pell de Lluís Cabot (l’artífex últim de Da Souza) quan tengué aquesta epifania anomenada descobrir el pop. Jo mateix l’he viscuda, i us puc assegurar que és una de les millors sensacions que he experimentat mai perquè, de cop, tot es presenta clar i harmoniós a les teves orelles.

Un veu la llum a través del que els estimats Teenage Fanclub anomenen underdubbing: acords majors, estrofa, tonada, estrofa, tonada amb melodies de veu taral·lejables i els arranjaments bàsics, col·locats aquí i allà, despullant la cançó fins a cobrir, únicament, les seves necessitats bàsiques a fi de marcar un gol per l’esquadra darrera l’altre i, així, anar fent.

Aquesta, com us deia, epifania anomenada amb raó Gran Salt Endavant (Famèlic, 2016) és precisament el llongo definitiu allà on, per fi, veim el rumb d’aquest vaixell amb olfacte de ciclista escalador. Si Pau Mundial (Famèlic, 2013) i Flors i Violència (Famèlic, 2013) foren l’escapada urgent per a col·locar-se a la tête de la course, l’LP que han tret enguany és com encarar el Tourmalet: la prova de foc per enfundar-se el maillot clapejat que, encara insinuant, anhelen.

Amb Gran Salt Endavant, Da Souza comencen a apuntalar l’estructura necessària per intentar formar part d’un imaginari col·lectiu el més ampli possible, amb unes lletres que equilibren la petita poesia còsmica que tant ha marcat la nostra generació de mallorquins amb quotidianitat i una producció que, tot i que amb aspiracions HI-FI, no deixa de ser referencial. I és que, al cap i a la fi, les referències comuns són els punts de trobada que ens uneixen i ens fan perdre la por per seguir endavant.




1.Sistema, Joan Colomo. BCore

Ja fa temps que Joan Colomo va passar a ser un artista "gran", perquè fa pinta que de gran artista ho ha estat tota la vida. El cas és que, a diferència de la majoria de grups que són ressenyats en aquesta llista, Colomo surt a la televisió amb relativa freqüència, hi ha desconeguts que el paren pel carrer, i els nens de les escoles catalanes saben sencera la lletra de "Màgic". Però això no ha fet canviar absolutament en res la seva música. Les cançons de Sistema podrien formar part perfectament del catàleg de Contra todo pronostico, publicat al desembre del 2009. Vol dir, doncs, que Colomo no ha evolucionat en els darrers set anys? Òbviament no, però sí que s'ha mantingut irreductiblement autèntic i lleial al que és ell mateix, malgrat que les seves cançons siguin ara més riques en textures i les lletres apuntin amb més precisió.

Sistemaés el millor elapé que ha fet mai Joan Colomo i, per fi, es pot dir que ha superat el seu brillantíssim debut. Tot el món interior del de Sant Celoni plasmat en 14 cançons, la seva visió del món, bonic i malvat alhora, és aquí. El Colomo entranyable, abraçable i positiu de "El regal" ("tots els somnis que pensaves eren llunyans, estan a l'abast de les teves mans") el del surrealisme irònic de "Les coses" ("Les coses es poden comunicar, poden empatitzar, les coses també tenen drets), el del clarivident dels "Cants de sirena" ("la maquinària no dóna més de si, lentament va caient aquell món, és la ressaca del segle XX) o l'absurd del "Menos és Marx". El pop alegre i melancòlic, el folk màgic que s'allunya del fulard i et transporta a Mart, les tornades fresques, clares i eufòriques. Tot això és el millor Colomo possible, un artista que va tan sobrat que inclòs fent una cançó ridícula sobre un alvocat segueix fent el millor disc del 2016.


"Sistema" de Joan Colomo, millor disc de 2016

Fotografia de portada:Eduard j Montoya
Text: Ikram Bouloum, Tomeu Mulet, Tamara G. Cascales, Aïda Camprubí i Jordi Garrigós
Correcció: Pendent

LLEGIR I ESCRIURE: MAGISTRAL (de RÚBEN MARTÍN GIRÁLDEZ)

$
0
0
Magistral
Rubén Martín Giráldez 
Any: 2016
Editorial: Jekyll & Jill

Ja fa uns mesos que va sortir al marcat aquesta novel·leta, i se'n ha dit de tot. Se'n ha dit de tot perquè és estranya i malparida. Alguns diuen “no hi ha història ni argument”, i es posen nerviosos. Altres diuen “no l'acabo d'entendre”, i s'exciten. El cas és que posa en evidència la nostra comprensió lectora, Rubén només ha vingut a senyalar-ho. Estem malacostumats a llegir sempre de la mateixa manera, vull dir sota uns mateixos paràmetres, i serà precisament això, fer trontollar aquests fonaments, la lliçó que hi trobarem a Magistral. T'obliga a canviar d'enfocament i a entendre des d'una altre posició. És difícil ressenyar un llibre d'aquestes característiques, també ho ha set llegir-lo, però aviam, provem-ho. Per començar i trobem una veu, l'autor de Magistral (que no en Rubén) i ens parla d'història: la caiguda de la llengua castellana. Una caiguda en escala de valors, tot s'ha de dir. Afirma que s'ha reduït a simplesa, a prosa fàcil, a la accessibilitat i a la comoditat. Una llengua vaga que produeix principalment literatura basura i d'entreteniment, llegida per lectors disposats a esforçar-se el menys possible. L'autor de Magistral pretén, a través del seu llibre, destruir el castellà tal com el coneixem per reestructurar-lo en altres sistemes lingüístics, exigint noves formes de lectura. Reinventarse o morir. “Si no me entendéis, a lo mejor es porque tenéis habilitado el Adblock”.

Aquesta veu és altament odiable; un paio pretensiós, arrogant, que va de llest per la vida. No podíem esperar altra cosa d'un autor que titula Magistral a la seva obra. Segons ell, ha escrit el llibre que posarà fi a la lògica de la llengua castellana. I mentre va presumint de les seves habilitats narratives, ho va criticant tot; critica la literatura espanyola contemporània, critica els escriptors del moment, als lectors, a la hipocresia dels crítics. Parla dels hàbits que envolten el món literari. Hàbits segons ell totalment decadents. Anem a l'autocomplaença i a la llagrimeta fàcil. A l'autoajuda. A històries que es digereixen soles. Vaja, que et va tractant d'idiota, i no m'importa que ho faci, perquè reconec que he hagut de llegir paràgrafs seus més de tres vegades, o fins i tot saltar-men d'altres (el tiu en ocasions es posa massa insoportable), però no sé, no sé, vols dir que el panorama és tan així? Vull dir que és cert que es publiquen moltes marranades que aporten ben poca cosa a la societat, però també es cert que sota aquesta capa superficial dominada pels best-sellers i les autobiografies de famosos televisius, existeixen alternatives i s'intenta apostar per noves propostes. Difícil trobar-ne, sí, però hi són. I aquests també tenen el seu públic. O si més no desperten algun tipus d'interès a alguns lectors encuriosits. Si no fos així, aquest llibre mai s'hauria comentat tantes vegades.

No es pot passar per alt l'evident domini (i treball) que hi trobem sobre el llenguatge. És bàsicament l'atracció principal del llibre; veure com et pot tornar a sorprendre utilitzant una inesperada combinatòria de paraules. Neologismes, tecnicismes, retòrica, fonètica, associacionisme, jocs semàntics... Pot resultar críptic, a vegades absurd, sobretot a mesura que ens acostem al final, on la llengua ha quedat ja totalment desmembrada i recosida sobre altres patrons desconeguts. És la nostre llengua i no ens és familiar. Llegim, per exemple, aquest fragemnt: “Tu langue es simple. Basta con ministrarme, cuando no puedo siento una torsión de sesos y una variedad y máquina de cosas que me dejan gloriabandoned, digno de un asshole con pintas, mutatis mutabal la burla burlando. BOYJERK, dispecable idiomante de oído tú, potro mío,;; taranto, serrallo de ventosas. Discula mi lentitudine de adqüisición. Percivo la urgencia de distintas motorizaciones. Más despacio, avanzo a base de singultos, te supero, me necrofollo tu idioma por el agujero de las oes, me pongo en vuestra piel de corderos y semántica preñada FUCK CONFIG, ya termino de traszumarme, vudú hago en tu tieso, tu yerto portal de lengua”. Ja veieu per on van els tirus. Però, sabeu? Lo realment curiós és veure com, tot i l'aparença abstrusa, el llibre va quedant ben lligat perquè els discurs acaba formant un tot, i encara que no entén els que està dient, acabes entenent el que vol dir. Un nou ús de la llengua.

No vull profunditzar aquí sobre els detalls tècnics de l'obra, que en són molts, i alguns de brillants, així com la seva curiosa estructura. Diré, per exemple, que treballa amb correspondències literàries i alhora és sempre autoreferencial; que hi trobem pàgines d'un altre llibre dins el llibre, el de Ben Marcus, molt influent alhora de realitzar Magistral. Diré també que mostra un curiós exercici de traducció que sembla fet pel puto traductor de Google. Però no vull dir-ne gaire més perquè resulta un pèl confús i no aporta res de sòlid a la ressenya, més que una confirmació de la seva voluntat d'innovació, però és que el llibre és purament això. És un llibre amb caràcter propi, i per això val la pena llegir, no per les crítiques que proposa, crítiques que ja hem sentit altres vegades i que alhora no n'acaba donant una resposta satisfactòria. La importància cau en la pròpia experiència que et brinda com a lector, una experiència que, si us interessa, recomano que us la prengueu com un joc. Un joc seriós, tot s'ha de dir.

Fotografia de portada:Víctor Gomollón i Jessica Aliaga 
Text: Lluc Gallifa 
Correcció: Pendent

EL GRA DE LA PALLA: ABRIGA’T I VÉS A CONCERT!

$
0
0


 Ja teniu un altre Nadal a la butxaca o a la cartutxera, depèn de com es miri. Ara toca mirar endavant amb les mans ficades dins les cavitats dels pantalons i el coll de la jaqueta tapant-te mitja cara amb les dents com a àncora que es clava a l’extrem de la cremallera. Avançant encarcarat d’aquesta manera et pots acostar a algun dels concerts que recomano aquesta setmana i així t’estalvies continuar llegint aquestes merdes. Dient “aquestes merdes”, només em referia a les línies d’introducció perquè tot el que ve a continuació és la polla en vinagre.

12/1 
Agustí Fernández Liquid Trio 
Jamboree (Barcelona)
20:00h

Dràcula i els seus dos apòstols predilectes movent els dits desenfrenadament per tecles, cordes i pistons. Fan por en el millor dels sentits, aclaparen, molesten, grimpen per parets imaginàries i posen calent a més d’un cap i a més d’unes orelles. Agustí Fernándezés un mestre del piano amb poques limitacions creatives i Duot (la bateria i els saxos que toquen Ramon Prats i Albert Cirera) són un cos excel·lent per acabar de completar un titella embogit pels espetecs i xiuxiuejos del free-jazz. Han tret un disc recentment que es diu Marianne i que no es pot escoltar enlloc. El dijous el trobareu segur, l’entrada val 12 o 15 euros.
 

Del 13 al 15 de gener
Gira de Morgan 

Ascendència meteòrica és el que els hi toca a alguns. Morgan van començar el 2012, però fins aquest any passat no van treure el seu primer disc, North, des de llavors els focs artificials no han parat. Bona acollida a tot arreu on han anat, la banda guiada per la veu de Carolina de Juan cau per primer cop a Catalunya on encara s'han de guanyar les garrofes. Optimisme pop sense res de modern i millor, pop amb el que és estrictament necessari, allò que és maco i que t'agrada instintivament. Passen dues nits i un migdia aquí, aprofiteu.

13/1 – Barcelona (Jamboree) 21:00, 12€
14/1 – Vic (Jazz Cava) 22:00, 8/6€
 15/1 - Sant Feliu de Guíxols (Casa Irla) 12:00

 
14/1
Please Wait + Anchord + Bullitt 
BeGood
21:00

Ei, tornem a casa. Per si les propostes anteriors us descol·locaven una mica, tenim tres bandes d’èpica gens continguda i mobilitat gens reduïda. Please Wait i Anchord presenten discos molt recents i  molt esperats, els primers perquè encara que semblés increïble i els veiéssim a tot arreu, no havien tret un llarga durada, ara podrem tenir ben guardades les cançons que tants cops hem sentit i cridar-les amb fonament. Els segons, també són bèsties del directe que, després de despertar a tothom el 2014 amb una carta de presentació per tirar-s’hi de cap, s’havien anat preparant per un disc que s’ha dilatat bastant, finalment, però, arriba de la mà de Bcore i Punktastic. Punk, emo, llàgrima, puny... no podien faltar Bullitt per arrodonir-ho. L’entrada costarà 9 euros, bé no?



Fotografia de portada: Jamboree
Text: Marcel Pujols
Correcció: Pendent

CLIPS IMPERDIBLES: 2.31

$
0
0


Aquí tenim la primera selecció de l’any de #clipsimperdibles4life! Un recull especial de caràcter transitiu on recuperem les últimes entregues del #2k16, i afegim les primeres del #2k17! Encapçalades en les primeres posicions trobem dos dels nostres destacats en clau nacional: l’últim videoclip de JUDDER on conceptualment fan un rap de 600 paraules i utilitzen un videoclip d’estètica #vaporwave+360º produït al Japó! I en segona posició, trobem l’última entrega del nou projecte en solitari d’en Ricardo de LAS VVITCH, amb una essència crítica al sistema policial de lo més captivadora, i amb un videoclip produït per en Félix Pérez-hita que sens dubte no té cap pèrdua! En quant a les novetats internacionals destaquem l’última entrega de OKZharp and Manthe Ribane i Farai, el nou fitxatge del segell NON!

1.JUDDER - 600 WORDS (360º Official Videº) (By Judder)


2. Cris Cris - pecio [prod. trampaskid] * 1 3 1 2 (By Félix Pérez-hita)


3.OKZharp and Manthe Ribane - Maybe This


4.YDVST - MINERVA


5.Pedro Vian - 801 Nite feat. Carla Pérez Vas / Vinçon (By Manson)


6. Golden Bug feat Diego Hdez - Progress (By Marco Dos Santos)


7.Jessy Lanza - I Talk BB (Morgan Geist Remix) (By Palo Duro Productions)


8. Jenny Hval – The Great Undressing (By Marie Kristiansen)


9.FARAI - Lion Warrior (By Akinola Davies jr)


Fotografia de portada: JUDDER - 600 words (By JUDDER) 
Text: Ikram Bouloum 
Correcció: Pendent

“ON FOLD” O LA FRAGILITAT DE L’ACER

$
0
0


Sempre s'és a temps de descobrir noves galeries d'art a Barcelona, que és una ciutat que en va plena. Avui, dijous dia 12, té lloc la inauguració de l'exposició "On Fold" de l'artista vienès Christoph Webera la galeria PROJECTESD, espai expositiu que s'amaga rere botigues i restaurants a ple centre de l'eixample. D'aquells projectes petits que val la pena parar-hi atenció.

L'exposició "On Fold" consta d'una sèrie de peces escultòriques d'un artista que repeteix en aquest espai, on l'any 2012 ja va gaudir d'una exposició exclusiva a la galeria. El perquè de la fixació amb aquest artista i la seva obra és una de les moltes qüestions que un pot descobrir precisament assistint a la inauguració, que és una manera senzilla de conèixer la cara humana que s'amaga darrere de projectes com aquest. D'aspecte minimalista i seguint les proclames de l'art pobre, l'exposició reflexiona a través d'escultures i instal·lacions entorn la naturalesa dels materials de la construcció. A la vegada que menció a la tradició postindustrial i al recent boom immobiliari, la paraula construcció també juga aquí el paper de procés, "d'obra en construcció", amb el qual l'artista vienès tendeix a treballar. "To Fold", o 'doblegar', suposa una idea acurada i sintètica d'una proposta artística que juga precisament a manipular els materials per a portar-los a l'extrem de les seves possibilitats. D'aquesta manera del material més robust com l'acer o el formigó en resulta una estructura fràgil, en el procés de trencar-se o esdevenir deixalla.


Fotografia de portada: Galeria PROJECTSD 
Text: Clàudia de Palol 
Correcció: Pendent

NOSTÀLGIA (per URI AMAT)

$
0
0

Nostàlgia 
Nostàlgia 
diria que és només 
 Nostàlgia   
(Smart Went Crazy)

Com una demostració empírica que a les xarxes socials no només hi ha bajanades sobre gatets i memes xorres, l’altre dia llegia el post d’una amistat virtual (l’hispanista i historiador de l’anarquisme Chris Ealham) en el qual es relacionava la cançó “Nostalgia” dels Buzzcocks amb el concepte d’anamnesis del filòsof Walter Benjamin. Poca broma.

El post deia exactament això:

"Estoy surfeando en una ola de nostalgía por una edad todavía por venir… Sobre el futuro sólo puedo recordar el pasado.""I'm surfing on a wave of nostalgia for an age yet to come… About the future I only can reminisce." (Peter Shelley)

THE BUZZCOCKS Y WALTER BENJAMIN. En Nostalgia (1978), una de sus composiciones más meditadas, Shelley, un punk de 23 años de raíces obreras, nos conduce al concepto de Anamnesis, una de las ideas centrales de Walter Benjamin (véase su “Tesis de Filosofía de la Historia”), o sea la utilización de un pasado olvidado para reconstruir un futuro mejor. Escuchad!


Hi estic d’acord en un 100%. La nostàlgia del passat només pot (ha de) servir per construir un futur millor. Personalment odio la nostàlgia que implica que "qualsevol temps passat va ser millor", tan sigui en el seu aspecte més banal (artefactes del tipus Yo también fui a EGB o Generació Son Goku) com materialitzada en forma de ditirambe per aquells moments gloriosos de la història de la humanitat que, suposadament, mai més es podran repetir (oh sí, la gran revolució de 1789… o de 1871, o de 1917, del 1936… o del fotut any dels dinosaures que sigui).

Tot i així la nostàlgia existeix, i és molt poderosa. I és curiós com funciona; com aquells circuits de dominó en els quals una petita peça fa caure la següent, i aquesta la següent, i aquesta darrera la següent, i així van caient totes fins a la peça final. L’últim atac de nostàlgia em va posseir l’altre dia quan un amic va anomenar de passada la pel·lícula Rollerball de 1975, que tracta sobre un esport ultraviolent en un futur distòpic. La cosa va anar així: només anomenar-la vaig recordar un còmic anomenat Spinball, també molt violent, vagament inspirat en la pel·lícula, que publicava aquí la revista Black Jack però que eren llicències de la controvertida revista anglesa Action, que va acabar plegant després de les pressions dels moralistes de torn. La comprava el meu tiet, el germà del meu pare, que era solter i vivia a casa els meus avis. Com que treballava a un banc i quasi no tenia despeses es gastava quasi tota la pasta que guanyava en revistes: a casa seva m’empassava també, sense gaire criteri, Hazañas Bélicas, Muy Interesante, Tele-Indiscreta i el poc que entenia (especialment els seus flipants “fold-ins”) de la influent revista satírica americana Mad, que també corria per allà. Amb el tiet també vaig jugar per primer cop a jocs d’ordinador, al seu Commodore 64, dels primers que van sortir. Recordo com si fos ara el soroll que feien els cassettes dels jocs en carregar-se. Principalment jugàvem al One on One (Larry Bird vs. Julius Erving), al Decathlon de Daley Thompson, a un joc de Bruce Lee en el qual t’atacaven un ninja petitó i un lluitador de sumo de color verd, i a un altre que es deia Quo Vadis, que era un “peplum”, però molt pixelat. El meu tiet sempre ha sigut un tio molt introvertit, potser degut a la seva sordesa, però en aquells moments de compartir jocs de C-64 amb ell recordo que s’obria bastant, com quan el nostre personatge de Quo Vadis queia a les calderes d’oli bullint, moríem virtualment socarrimats i ell ens cridava “Ja has begut oli!”. Però parem que, encara que no ho sembli, no tinc cap intenció de posar-me nostàlgic.



Tots aquests records i pensaments va desencadenar la simple menció de la pel·lícula Rollerball (podria haver citat allò de la magdalena d’en Proust, però com que no l’he llegit no em sembla lícit). Evidentment, en aquests temps de consumisme i immediatesa que vivim, això no podia quedar aquí, i en 5 minuts de rellotge després de sentir la paraula “rollerball”, i d’aquest vertiginós remolí de records, ja havia trobat per internet un atrotinat recull de 5 revistes Black Jack per 18€, les havia pagat i estaven en procés de ser-me enviades des de no-sé-quina merdeta de botiga de vell de l’altra punta del país. Al cap d’una setmana ja les tenia, i podríem dir que, un cop a les meves mans, la terrible nostàlgia es va transformar en decepció. La portada era horrorosa, les revistes bastant normaletes i fetes caldo, i la gloriosa ultraviolència que jo recordava, comparada amb les coses que es veuen avui en dia, era de l’estil dels Pastorets.

Em van estafar, esclar que sí, però és que la nostàlgia no té preu, amics i amigues. De fet hi ha molta gent que viu exclusivament d’aquesta nostàlgia irracional que ens fa malgastar 18€ en un recull de revistes de fa més de trenta anys fetes malbé. Sense anar més lluny, al còmic Hate del Peter Bagge hi apareix un personatge, Jay Spano, un ex-ionqui amo d’una botiga d’objectes “vintage”, que només menja “Happy Meals” de McDonald’s per poder especular anys més tard amb el valor dels regals que vénen dins de les caixetes d’hamburgueses, confiant que el factor nostàlgia farà d'aquelles joguines quasi sense cap valor uns objectes de valor incalculable.

Suposo que aquesta faula moral de pa sucat amb oli us ha mostrat com és de nociva la nostàlgia portada a l’extrem. Em fa venir al cap una entrevista amb l'Ian MacKaye (Dischord, Fugazi, bla bla bla) en la qual deia una cosa així com que, i ho dic de memòria perquè no trobo l’entrevista ara mateix, els grups de música que més admirava eren els que encara existien, precisament pel fet que la seva existència els feia més valuosos que els grups que ja s’havien separat i dels quals, per tant, no es podia esperar res de nou. Ben dit! Ni passat, ni futur, ni hòsties; el millor temps és el present, el temps que vivim i que encara som a temps de canviar. Si algun dia sentiu que la vostra pròpia boca emet la frase “això és de la meva època”, referint-se a un passat en teoria ideal en el que el vostre jo era molt més feliç, abandoneu tota esperança!, ja que això vol dir que ja sou morts per dins.

Uri Amat (Sus labores. Flâneur a mitja jornada i pessimista en remissió) @uriamat


Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Il·lustració: Chris Piascik
Text: Uri Amat 
Correcció: Pol Camprubí

LLEGIR I ESCRIURE: ALLÒ QUE VA PASSAR A CARDÓS (de RAMON SOLSONA)

$
0
0
Allò que va passar a Cardós
Ramon Solsona
Any: 2016
Editorial: Proa
Voleu que us digui què va passar a Cardós l’any 65? Tranquils, no és cap espòiler: ja fa 50 anys que va passar i Ramon Solsona ho explica d’entrada, a les primeres nou pàgines d’aquesta novel·la de 450, basada en fets reals. D’acord? Doncs vet aquí: un treballador de les obres hidroelèctriques va matar un guàrdia civil. Aquest fet puntual, que va trasbalsar i enrarir el dia a dia de la gent de Ribera de Cardós (Noguera a la novel·la) i dels campaments dels miners, és només la punta de l’iceberg, i permet a l’autor fer aflorar de mica en mica tot un món semiocult i força tèrbol en què la corrupció, el contraban i la crua realitat política de la postguerra, però també la hipocresia i les enraonies típiques de qualsevol poble –anava a dir de l’època, però potser no cal...– es combinen de manera explosiva i, inevitablement, la cosa acaba petant d'alguna banda.

El més interessant i atractiu del llibre és que la història no és narrada de manera directa i lineal; a part de la veu de l’assassí. Ell obre i tanca la novel·la a manera de pròleg i epíleg, explicant, primer, com va anar tot, i després, com se’n va sortir i on va anar a parar. Els capítols estan ordenats cronològicament, però no hi ha narrador: alguns són escenes dialogades –podrien ser perfectament teatrals o cinematogràfiques– i d’altres son testimonis directes que anys després expliquen la seva versió dels fets i que a poc a poc anem intuint que són entrevistats per algú que no arribem a saber qui és fins al final, quan queda tot lligat. L’estructura calca la de les pel·lícules documentals, però el resultat final no és tan lluny de les novel·les epistolars. També utilitza recursos habituals en moltes sèries televisives actuals, com els salts temporals i els diferents punts de vista, no sempre coincidents. Trenar tot això sense que es notin les costures ni gairebé t’adonis que hi ha un autor al darrere no és gens fàcil, però Solsona se’n surt i aconsegueix que la història t’atrapi des del principi i ja no la puguis deixar anar.

Al capdavall, tot plegat posa de manifest l’absurditat, la futilitat i l’atzar de la vida humana i fins i tot qüestiona un concepte tan ambivalent i a vegades sobredimensionat com el de la veritat: al llibre, com al món real, cadascú té la seva. Només el lector sap què va passar de debò, però els protagonistes creuen el que volen, necessiten o els convé creure, i actuen en conseqüència, causant més dolor i desgràcia que el del propi assassinat que ho desencadena tot, que al cap i a la fi, tot i que és cert que va ser un crim, també va ser un lamentable malentès.

Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Esteve Farrés 
Correcció: Rosa Molinero Trias

"SÓC LLOC": L'EMPORDÀ SOTA MIRADA AUTÒCTONA

$
0
0


Per tal de sobreviure amb èxit els dies gèlids que ens esperen properament, vestiu la més abrigada de les bufandes i visiteu l'Espacio 88 aquest divendres 20, que és dia d'inauguració. L'exposició "Sóc Lloc", una mostra fotogràfica que recull diverses visions personals del Baix Empordà, us retornarà l'escalforeta estiuenca al cos. En qualsevol cas, però, la mirada col·lectiva que en resulta va més enllà de la imatge icònica de platges de pins i camps de blat i suposa una ferma reflexió entorn l'imaginari empordanès filtrat pel sentiment de pertinença dels seus protagonistes.

La mostra, plantejada per a itinerar, va ser acollida durant el maig del 2016 al Museu de la Mediterrània a Torroella de Montgrí i arriba aquesta setmana a Barcelona tot conservant el seu format original, el qual reuneix l'obra fotogràfica de nou joves artistes amb l'acompanyament poètic de David Casadellà i una publicació en format diari de Publications for Pleasure.

Els artistes que participen en la mostra mantenen una estreta relació amb el territori del Baix Empordà, sigui perquè és la seva terra natal –  el cas de la immensa majoria d'ells – sigui perquè hi han crescut o passat llargues temporades. Entre els artistes apareixen noms que ressonen des de fa temps tant per Barcelona com internacionalment. És el cas d'Alba Yruela, fotògrafa de la Bisbal de l'Empordà, o de Marta Verheyen, una de les responsables de la direcció i realització de la pel·lícula Les amigues de l'Àgata. Són set més els fotògrafs, artistes i/o cineastes que participen en la mostra i que evidencien el talent inacabable que germina a les terres empordaneses: Lluís Tudela,Salvi Danes, Mireia Tor, Emma Llensa, Mònica Figueras, Arnau Elias i Helena Roig; aquests dos últims encarregats, a més a més, de comissariar l'exposició.

El conjunt d'obres que reuneix la mostra revelen la mirada particular de cada autor i la relació de cada un d'ells amb el territori sent que no hi ha un posicionament conjunt o una intenció comuna explícita però acaba passant que certs motius, imatges o idees es van repetint en diversos autors de manera recurrent. D'aquesta forma, en la pluralitat aparent de la mostra hi ha també certa unitat temàtica accidental o comunió d'una sèrie d'inquietuds.

En definitiva tot plegat suposa la renovació d'un imaginari caduc, que és posat en qüestió a través de les mirades crítiques de les noves generacions d'artistes.

Fotografia d'Helena Roig

Fotografia de portada: Alba Yruela 
Text: Clàudia de Palol 
Correcció: Pendent

LOS CARNAVALES (per VERÓNICA ALONSO)

$
0
0


Cuando yo tenía 3 años, mis padres y mis hermanos que vivían en Badalona hacía ya casi diez años volvieron a Cantabria porque a mi abuela, que vivía en Torrelavega, le tuvieron que cortar una pierna. Mi padre pidió un traslado a Cantabria en su trabajo y le mandaron a Santoña. A este pueblo costero que seguro os suena por Revilla y sus anchoas, nos mudamos: mi padre, mi madre, uno de mis hermano, mis dos hermanas y yo.

Poco sabíamos de este pueblo conectado por un lado a la península por una carretera de puentes que tenían al pueblo atemorizado cada fin de semana por su tasa de accidentes de primerizos con el carnet de conducir y por el otro lado marismas y una cárcel de alta seguridad con vistas a la playa. Mis padres siempre han intentado integrarse en todos los sitios donde han viajado y aquí lo hicieron muy bien. Creo que por eso les han salido unos hijos tan viajeros a los que se les ha enseñado a respetar cada lugar que visitaban.

Me pasé toda mi infancia y adolescencia en Santoña y de las cosas más divertidas que recuerdo son las fiestas de la Virgen del Puerto a final del verano y LOS CARNAVALES.

Los carnavales en Santoña eran y creo que aún son el acontecimiento más importante del año en el que absolutamente todo el pueblo se vuelca y aporta su tiempo en organizarlos. La fecha coincide, como en todo el mundo, entre finales de febrero y marzo pero en este caso se extiende a casi dos semanas. En Santoña, copiaron la tradición de hacer canciones tipo chirigotas de Cádiz pero llamándolas murgas como en Canarias, que consiste en peñas de amigos que se unen para crear canciones con música de éxitos de hoy y de siempre con letras críticas sobre lo que ha pasado en el año. Hay tantas murgas que se dividen en infantiles y de mayores. Un dato a comentar es que mis amigas y yo teníamos una murga infantil que pasó a la categoría de mayores cuando cumplimos 15 años y fuimos la primera murga de mujeres que hubo en Santoña, nunca ganamos pero si pasamos a finales y todo, nos llamábamos Las Golosonas, no nos quisimos cambiar el nombre. Éramos jóvenes y rebeldes con muchas ganas de que nos escucharan.

Las murgas entran en concursos cantando por los bares y en el polideportivo del pueblo. Son parte muy importante del carnaval ya que las peñas están más de 6 meses preparando, música, letras, baile y disfraces... Disfraces, ¡ahí quería yo llegar! Todo comenzaba con el pregón el “día del moro”, afortunadamente este día desapareció hace unos años y ya sólo se lee el pregón. Seguido es el “día del niño” o en lo que deduje con el tiempo para mí  “el día de la resolución rápida y la creatividad”. Este día era el día en el que los niños eran los protagonistas y los disfraces se dividían en varias vertientes:

- Vestidos de niños en la guardería, osea, baby, dos coletas, piruletas, pecas y mofletes rojos
- Niños disfrazados de sus héroes de cómic o princesas Disney

Y la vertiente más creativa:

- Los rezagados: Dígase de aquellos a los que les ha pillado en el último momento, o no sabían que si no iban disfrazados eran los raros del carnaval y no habían preparado nada, en este grupo se pueden incluir: el clásico sábana blanca con agujeros a la altura de los ojos para ver por donde caen los kalimotxos, con leyenda en la espalda “soy la leche” o el más típico cambio de género mediante los vestidos de tu madre o los trajes de tu padre que había por casa, peluca, bigote y maquillaje.

El día siguiente era el día más importante, “el día grande” en este día proliferaban los disfraces grupales y se enseñaba todo el trabajo de los pasados meses. En este día hay nivel. Se ven disfraces tropicales al más puro estilo carnaval de Brasil con jerseys de cuello alto y leotardos, disfraces grupales de objetos como el año que fuimos de lápices de colores Alpino y gomas de borrar Milan o del maravilloso año en el que a mi madre se le ocurrió vestirnos de paquetes de tabaco y caja de cerillas a mi hermana y a mí a la tierna edad de 14 y 6 años respectivamente junto con nuestras amigas y amigos del cole. Mi madre era la artífice de todos aquellos maravillosos disfraces que salían de mi casa. Teníamos un armario y un baúl en el que ella guardaba todo lo que podría ser un posible disfraz, así con unos toques, semanas antes todos íbamos perfectos en el día del niño y nos lucíamos en el día grande. Ella fue la primera estilista/diseñadora de vestuario que conocí. Se preocupaba antes que todos de lo que nos íbamos a disfrazar, buscaba las piezas, nos tomaba medidas, los creaba, cosía, montaba... No lo hacía sola, a todos nos daba trabajos, pero era ella la jefa del departamento. Nos vestía, maquillaba y preparaba a todos, porque en mi casa nos vestíamos todos, hasta los invitados. Todos menos ella, ella no se disfraza. Ella iba a las gradas a vernos pasar, era lo que más le gustaba.

El día grande daba paso al domingo y casi último día de los carnavales en Santoña: “el día del entierro del besugo”, todos de negro, bien vestidos y llorándole al besugo muerto de amor en el final de los carnavales. La celebración empieza en la plaza del pueblo con la representación de un juicio en el fondo del mar. Nuestro protagonista, el besugo, está enamorado de una sirena hija de Tritón, el rey del mar, en el mar están prohibidas las relaciones entre pescados y sirenas así que los juzgan por su amor prohibido. En un momento casi al final del juicio la sirena rechaza al besugo y él enamorado hasta las branquias de ella sufre un ataque al corazón (con sonido HD en toda la plaza de un "cocoon" más intenso que la película Ghost) y muere de amor. Toda la gente del pueblo vestida de negro y llorando su muerte lo lleva a la bahía en procesión y lo quema. Aquí todos pensaríamos que se acaba el carnaval que ya lleva hace más de una semana activo con las murgas, pregones, peñas disfrazadas... Pero ¡no! Cual es la sorpresa que llega el sábado porque no tenían suficiente y se celebra “el día del aldeano” todos a rebuscar en los armarios y a vestirse de paisanos, gente del campo y de las montañas. Este era el día favorito de mi padre, solía vestirse y meterse tanto en el papel que no se le reconocía. Había años que no nos avisaba que se vestía y no le conocíamos por la calle. Creo que él siempre quiso ser un hombre de montaña y campo y por eso lo disfrutaba tanto. Mi madre por supuesto se encargaba de todo su vestuario, bigotes, pelucas y atrezo para que nadie supiera quién era y pudiera tomar el pelo a quien quisiera aunque fuera sólo por unas horas. Recuerdo que este día era el menos esperado y el que menos gente se disfrazaba, pero el más divertido, había más actuación con la gente en las calles y el traje era mucho más cómodo y calentito.

No os podría decir que hubo un año de los 14 años que pasé en Santoña en el que no nos disfrazáramos. Cada año, mi madre tenía alguna idea y nos ponía a todos a trabajar para estar preparados los días del carnaval. Los carnavales en Santoña nos unían mucho como familia y nos han dado muy buenos recuerdos guardados en álbumes de fotos. Aquí algunas muestras:

DÍA DEL NIÑO, MI HERMANA Y YO DE “PUNKIES DE LOS 80"



PRIMERA FOTO: DÍA DEL NIÑO: POPOURRÍ FAMILIAR DE DISFRACES QUE HABÍA EN CASA: PRESO, MONTAÑERO MI PADRE DE ALDEANO (POR SUPUESTO), MARIPOSA HECHA CON MEDIA Y PINTADA A MANO POR MI MADRE Y YO DE BRUJA.

SEGUNDA FOTO: MI PADRE DE VENDEDOR DE CERÁMICA AMBULANTE Y NOSOTRAS CON EL MARAVILLOSO DISFRAZ DE TABACO Y CAJA DE CERILLAS CON EL QUE NO NOS PODÍAMOS SENTAR, ERA DE MADERA…



Verónica Alonso (estilista de profesión y baterista de vocación en Me and the Bees) @lomismoescierto

Fotografia de portada:Eduard J. Montoya 
Text: Verónica Alonso 
Correcció: Pol Camprubí

LLEGIR I ESCRIURE: RECUERDA QUE VAS A MORIR. VIVE (de PAUL KALANITHI)

$
0
0
Recuerda que vas a morir. Vive
Paul Kalanithi
Any: 2016
Editorial: Seix Barral
Traducció: Santiago del Rey
Vive és un assaig autobiogràfic sobre la relació entre la biologia, la moral i la literatura. En aquest publicació, en Paul Kalanithi ens parla de la mort i del paper moral que tenen tant la medicina com els metges en la gestió del dolor físic, però també el dolor emocional del malalt i del seu entorn.

El títol en anglès d’aquesta obra, When breath becomes air, em sembla el millor resum que se’n pot fer. Per a en Paul, doctor en neurocirurgia, el futur era prometedor: un sou de més de sis xifres al mes (!!!), una casa a Califòrnia, una dona (la Lucy) amb pell d’alabastre. Suficient per a poder respirar tranquil. Però per al Paul tot comença a canviar quan allò que donem per suposat, inhalar i expirar aire, comença a fer-se una tasca feixuga. El nostre protagonista comença a patir dolors d’esquena, agreujats per una tos persistent. Pensant en l’esgotament degut a les duríssimes jornades laborals d’un metge en formació (entre 80 i 100 hores setmanals a Estats Units) com a principal causa d’aquestes dolències, la realitat és ben diferent: en Paul té càncer de pulmó amb metàstasi. No, no fuma. És llavors quan comença a escriure, primer alguns articles, però la idea d’escriure un llibre es fa necessària i imprescindible (en Paul, a més de ser doctor, té un màster en literatura anglesa). El volum es completa amb un pròleg de l’editor i un epíleg de Lucy, la seva esposa.

Com hem dit abans, Recuerda que vas a morir planteja els dilemes que ha d'afrontar un metge en l’exercici de la seva professió: des del primer record que té el nostre protagonista sobre la medicina (el seu pare, cardiòleg, és més recordat per les seves absències que per les seves presències), fins a qüestions com la raó per escollir un camp com la neuromedicina (segons l’autor, el cervell és l’òrgan necessari per a donar sentit a la vida). També és interessant com l’autor reflexiona sobre la pràctica mèdica: ser un bon doctor no consisteix només en adquirir els coneixements, sinó en aplicar-los sàviament.

Malgrat això, no tot és elogi de la professió. El mateix Paul ens parla de la cara menys heroica en l’exercici de la medicina: la insensibilització al dolor que poden experimentar alguns professionals en estar tant en contacte amb el dolor sense haver-lo experimentat ells mateixos, el cost emocional, entre d'altres.

Per arribar a on ha arribat, en Paul ha hagut de fer front a una família que li ha inculcat una competitivitat brutal, on no n’hi ha prou amb ser el millor, has de ser encara millor que el millor. Sempre. I, en un ambient on la derrota no es contempla, hi ha lloc per a la vida personal, la família, els fills? Si en Paul fos una dona, estaria ben vist que fos negligent amb els altres aspectes de la seva vida per tal d’excel·lir en la medicina? O si fos en un àmbit diferent d’aquesta? Són qüestions interessants que una es fa mentre llegeix el llibre.

Jo vaig conèixer en Paul gràcies a la seva vídua (llavors la seva novia!), la Lucy: recordo un cap d’any de riure fins al mal de panxa amb ells a Barcelona, les vieires, la Boqueria. Recordo els plans de futur que tots teníem, els projectes, recollir petxines per a la seva boda, el primer casament on vaig anar amb el que encara avui és la meva parella. En Paul se n’ha anat, però per a mi els herois són els que es queden (la Lucy i la filla d’ells dos, la Cady). I això és una cosa que l’autor, a Recuerda que vas a morir, en les seves reflexions, ja ho comença a intuir. Ets llest, Paul.

En definitiva, una obra totalment necessària per a tots aquells que estan estudiant medicina, per aquells que tenen un familiar malalt: potser sereu vosaltres els qui en treureu més profit. Recuerda que vas a morir, però, també és una lectura valuosa per a tots els que estem en altres situacions. Una prosa tranquil·la, reflexiva (una mica massa seriosa a vegades...), tal com era el doctor Kalanithi a la vida real. La única cosa que he trobat ha faltar ha estat que en Paul deixés intuïr en les seves reflexions el seu sentit de l'humor, que era un dels seus punts forts.

Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Marta Garcia Saperas
Correcció: Rosa Molinero Trias

"HERSELVES" ESGOTA EXISTÈNCIES

$
0
0


Aquest dissabte 28 és l'oportunitat de presenciar una performance única en el marc de la mostra col·lectiva "Herselves" a la Fundació BlueProject. Si no la coneixeu, és d'aquelles d'apuntar a la llista i estar atent. "Herselves" són divuit artistes que tracten temes lligats a l'imaginari col·lectiu que anomenem identitat femenina. "Hasta agotar existencias", performance de Verónica Navas Ramírez, és un mena d'assaig per a una mort hipotètica de la mare, que constitueix l'única obra que no és ideada per ser exposada sinó per ser presenciada en directe.

A l'exposició, divuit artistes qüestionen aspectes de la definició del gènere femení principalment posicionant-se en dues perspectives, si bé no incompatibles: des de l'alteritat a la dominació masculina o bé des de la manca – o el desig de la manca- d'unes fronteres que permetin una visió igualitària i universal. Cada una d'elles explota el seu camp d'estudi o d'interès i treballa amb diferents tècniques i llenguatges segons el que desitja expressar, tot creant un format d'exposició ben eclèctic. Res d'avorrir-se a la Fundació BlueProject.

Per exemple, hi ha un predomini de l'ús de vídeo i del treball en format fotogràfic. L'artista Florencia Aliberti mostra un projecte documental found – footatge del que en resulta un popurri de trossos de vídeo extrets d'internet que evidencien noves formes d'exhibició de la intimitat en el context media. Un altre projecte en vídeo ens transporta a l'univers de Arvida Byström i Maja Malou, on enmig d'un rosa aclaparador, ple de caramels, pintallavis i copes menstruals, una selfie se'ns revela com un acte radicalment polític. La fotografia també despunta cert protagonisme en l'obra de Dina Litovsky, un treball de street photography que documenta els rols de gènere en el món de la nit, quan el carrer esdevé un "microcosmos de polítiques sexuals". Altres obres exploren més tècniques com la serigrafia, l'acrílic sobre paret, com és el cas de la punyent obra d'Alba Feito, i fins i tot el neó. No us ho diré tot, perquè encara hi ha molt més, així que si us pica la curiositat podeu anar a descobrir-ho per vosaltres mateixos. Si sou dels que la pluja us acoverdeix, no patiu que teniu temps fins al 26 de febrer.

Fotografia de portada: BlueProject Fundation 
Text: Clàudia de Palol
Correcció: Pendent

EL GRA DE LA PALLA: VERSUS A TRES BANDES

$
0
0
 photo Ogravesties_zpszesknc1i.jpg

La qüestió és estar enfrontats, que hi hagi conflicte, que no tothom estigui d’acord. Volem versus, contres, males cares i diversió a parts iguals. A Barcelona tenim molta oferta i, per això, hi ha xocs constants. Si ens centrem en aquest divendres 27 trobem molt de ferro, tres tones concretament que sospesem a continuació.


Mujeres + Aliment
Be Good
22:00h
8/10€

Clàssic dels clàssics. No cal portar cava, en Laporta s'encarrega de la beguda.



Marie Davidson + SDH 
Almo2bar
22:00h
10/12€

Obscurantistes com a The Young Pope. Conjunto Vacio porta claustrofòbia canadenca de primera qualitat, per tancar-s'hi i no sortir-ne.




Regalim + Les Creuet 
Pumarejo
20:00h
Gratuït

En Ramon Mas presentarà el llibre ÒSTIES i després tocaran grups estimats a arreu. En general, hi haurà gent bastant carismàtica.
 


Fotografia de portada: Adia Edicions 
Text: Marcel Pujols 
Correcció: Pendent

CLIPS IMPERDIBLES: 2.32

$
0
0


Axolotl de doon kanda és el videoclip encarregat d'encetar els #clipsimperdibles4life de la setmana! La primera referència visual de l'artista Jesse kanda, que ha creat els emblemàtics vídeos d'Arca, Bjork o FKA twigs debuta pel segell Hyperdub amb un nou projecte musical. Axolotl, un amfibi en perill d'extinció que es troba als llacs de Mèxic, és el protagonista del #clipimperdible4life d'aquesta setmana! Una bona forma de recordar i recuperar la lectura del conte de l'autor Julio Cortar, que també dedica a l'animal!

1. doon kanda - "Axolotl" (By Jesse Kanda)


2. Islamiq Grrrls - "You don't love me" (By oOoOO & Islamiq Grrrls)


3. Baba Stiltz - BABY


4. Bonobo (feat. Nick Murphy)- "No Reason" (By Oscar Hudson)


5. HNN - Lines (By Monica Gallab & Richard Sanz)


6. Gris -0 - Mr Impune (F600 Rmx)


7. Oaht - "moses bridge" (By Irene Mansilla)


Fotografia de portada: doon kanda - "Axolotl" (By Jesse Kanda) 
Text: Ikram Bouloum Sakkali
Correcció: Pendent

ASIGNATURAS DE LIBRE ELECCIÓN (per ELI MOLINA)

$
0
0


Que los tiempos andan revueltos no es ninguna novedad. Un día sales tan ricamente peinada de tu casa y posibilidades hay de que vuelvas con tu moño en modo visera. Al humano le gustan los conflictos, de cualquier tipo, a mayor o menor escala. El puteo es tendencia, siempre lo ha sido, antes que tú y que yo, y siempre lo será. Yo empecé a conocerlo en el colegio, como casi todos. Que levante la mano quien no ha vivido esa lucha en clase. Es cierto, sí, muchas cosas se aprenden en la escuela, y de ahí sí que no podías escapar hasta que sonaba la hora o lo que rayos sonara para salir corriendo. Si eras lista, pillabas, si eras tonta, pillabas, si tu jersey no era guay (y aunque a mí me parecieran brutales los míos, parece ser que no lo eran), pillabas, si ibas con unos, pillabas, con los otros, igual y por libre, ni te cuento.

La cosa iba de que te hacían palmas las orejas o te rompían la autoestima. Ante la novedad en este estado de sitio, yo me saturé, mi base de datos no reconocía estas situaciones. ¿Qué tendría yo? ¿7 años? Yo que sé, por ahí anda la cosa. Venía de subirme a los árboles y jugar con mis primos, era la primera vez que me veía amenazada por otra persona, alguien que no era ni más ni menos que yo, y lo flipé. Pero no me duró mucho esto, porque el día que me cansé de callar empecé a repartir. Me planté, pensé que no tenía nada que perder al verme tan acorralada, transformé mi miedo (y estaba realmente asustada) en tortas con la mano abierta. Por regla general estuve bastante tranquila el resto de la EGB, quitando algún nuevo iluso que llegaba y no sabiendo cómo me las gastaba, entraba en territorio pantanoso y salía escaldado. Yo lo solucioné así, aunque realmente una solución no era. A día de hoy sigo estando en guardia, sigo reconociendo a quién intenta encubrir sus inseguridades, sus iras o sus sacos de mierda tirándotelos (más o menos sutilmente) encima para hacerte la vida imposible y así despistarse de la suya que parece ser que muy bien no va, y me alejo a 100 km/h. Pero la diferencia es clave, ya no somos niños, no es lo mismo. La escuela se acabó hace más de 20 años, mucho más. Ni lo que se te viene encima es un niño riéndose de tu jersey, ni lo que se le viene a él es tu mano haciéndole un abanico de colores. Ya no tienes tu cabaña en el árbol y el mayor de tus problemas no es el coñazo de libro de "vacaciones Santillana" que te daban en verano.

Hoy he visto llorar amargamente a una buena amiga. Como soy un poco cafre y era muy temprano, muy muy temprano, no se me ha ocurrido otra cosa que preguntarle de sopetón si se le había muerto alguien. Mi cerebro, que iba solo con un café, ha pensado que no daba tiempo aún a que hubiese pasado nada y no sé, ¡¡la veía fatal a la pobre!! Me ha explicado que unas madres le hacen la vida imposible cuando va a buscar a su hija al colegio; mejor esto que lo de la muerte, claro. Insultos, amenazas y burlas gratuitas jugando cerca de los 40. Es su primera vez, me ha contado que nunca le había pasado algo así, espero que sepa pararlo y lo solucione, miedo 0, para todo.

En el barrio donde me crié, hay peña para quien los años no han pasado. Hay muchos barrios así, por todas partes. Salieron de la escuela, llegaron al instituto. Las mismas reglas de juego, siempre dentro de la seguridad que les dio el mismo barrio, nunca más allá. Allí siguen porque no quieren ir a otro lugar donde las reglas las marquen otros o simplemente no haya reglas, donde realmente puedan ver que las cosas se mueven. Debe darles bastante miedo tanto espacio abierto, no sé yo ahora quién está realmente acorralado.

Eli Molina (cabeza con patas en Fighter Pillow y estudiosa del rock y sus múltiples aplicaciones en la vida diaria) @NervioRec

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Text: Eli Molina 
Correcció: Pol Camprubí

LLEGIR I ESCRIURE: LA SÉPTIMA VIDA DE KASPAR SCHWARZ (de CARLES PRADAS)

$
0
0
La séptima vida de Kaspar Schwarz
Carles Pradas
Any: 2017
Editorial: AstroRey
Traducción: Carmen Gómez Aragón

L’altre dia algú m’explicava que de sobte un record l’atrapa i sol quedar-se força minuts atrapada una altra època. Les cares del passat es fan nítides, els diàlegs antics es perfilen. Altres vegades les embelleix o les enlletgeix, cara i paraules, segons li roti en un intent deliberat d’alterar-me la memòria amb tota la justificació que té viure la vida lliurement, alliberadament. Però què ocorre quan això no és suficient? Quin remei troba aquell que no suporta més la incertesa del futur? Com en el poema de Rilke, ressona fort al seu interior: “has de canviar de vida”.



Això és exactament el que fa Kaspar Schwarz, que ara Astrorey ha traduït al castellà en una edició de tapa dura elaboradíssima i perfecta. “Estoy aprendiendo a no recordar”, diu el protagonista enmig de la Primera Guerra Mundial. Gran tasca per algú que no viuria ni una, ni dues, ni tres, sinó que, en total, set vides, set personalitats diferents, set noms i set oficis: ajudant a una fàbrica tèxtil, soldat, radiotelegrafista, fabricant de caviar, negociant i polític amoral, baró, genetista i oracle. I dinou ciutats, moltes coneixences i viatges, infinites mentides i només un record i un sentiment inalterable, que s’arrossega intacte fins a la mort, on la preocupació pel temps col·lapsa aquestes set vides en un sol final. O no?

“El color blanco resulta de la superposición de todos los colores, mientras que el negro es la ausencia de color. Me miro en el espejo y veo que soy negro como la noche. Mi rostro es negro, mi alma es negra y mi nombre significa negro. ¿Acaso soy mi propia ausencia? ¿Quién soy si es que soy o he sido alguien?...”

No sabem ben bé que té Kaspar Schwarz; és la pròpia vida allò que l’afecta, d’allò que fuig? “Necesito un centro de gravedad. Pero es imposible encontrarlo. Lo he buscado en el cielo y también en el infierno. Cuando me acerco desaparece”, escriu Schwarz en els seus diaris.


És “un artista de la supervivencia invisible”, una vida que “era casi más mentira que verdad”, “una vida de fantasma”, explica aquesta història que Carles Pradas, com davant d’un dels telers de la fàbrica netejava Schwarz de petit mentre la seva infància s’esfilagarssava, ha confeccionat amb set fils diferents, un per cada vida, i per cada vida diverses fotografies, cartes, fragments de diaris i documents que amb precisió arxivística queden inserits com un estampat de jacquard.

 Al teixit de les set vides de Schwarz, hi apareix un gat negre que ara mira al lector i ara badalla. També nusos entre l’espai temps, forats on el teler i les vides s’han interromput, fils que es torcen i deformen el dibuix. El tapís perfecte d’una vida que es desenvolupa des de molt aviat “sin lógica constructiva, como los restos de un naufragio”.

Fotografia de portada: AstroRey
Text: Rosa Molinero Trias

EXCURSIÓ A LA PERIFÈRIA: PIRAMIDÓN, CENTRE D'ART CONTEMPORANI

$
0
0


No tot passa al carrer de Joaquim Costa, la perifèria de Barcelona és una mina de perletes escampades per descobrir, un exemple és el de Piramidón, Centre d'Art Contemporani, situat al barri de la Verneda i la Pau. Tampoc cal exagerar, l'únic necessari per arribar-hi és un bon llibre per al trajecte i un viatge de metro, perquè hi porten tots els transports públics imaginables. L'excursió val la pena si el que t'hi espera és del gènere de l'exposició "Venien de lluny", que inaugura el dimarts dia 7 de febrer. A més, és una oportunitat per donar suport a una proposta local que aposta per la creació d'una cultura de barri.

Piramidónés un centre d'art que funciona com una galeria expositiva però també gestiona residències artístiques i organitza altres activitats com "Los martes en Piramidón", taules rodones amb professionals de la gestió cultural i col·leccionistes. La mostra col·lectiva que s'ha reunit sota el títol "Venien de lluny", que gràcies a tres artistes residents (Federico García Trujillo, Miguel Marina i Milena Rossignoli), ha organitzat Piramidón en col·laboració amb Major 28, acumula un piló d'artistes i moltes incògnites. La metàfora que funciona d'eix de l'exposició és, i cito, la de "diferents agents artístics com a cossos que graviten al voltant dels espais expositius o centres de producció, proposant la construcció del fet artístic com un sistema de relacions orbitals on l'acumulació de capital simbòlic actua com a focus gravitatori". Qui ve de lluny, exactament? Alguns dels artistes són internacionals, però no acaba de quedar clar si la cosa va per aquí. Tot incògnites.

Si com a mi us pica la curiositat de desxifrar tal metàfora i a més no coneixeu (o molt poc) el barri perifèric de la Verneda, no perdeu l'ocasió de fer-ho abans que es converteixi en el barri de moda, bé perquè segueixin naixent projectes com el de Piramidón, bé perquè hi acabem migrant tots els joves estudiants que no es poden permetre el lloguer d'un pis a una ciutat cada cop més cara.



Fotografia de portada: Cristian Herrera
Text: Clàudia de Palol
Correcció: Pendent

I LA FM QUÈ, CONSELLER? (per PERE AGRAMUNT)

$
0
0


Aviat farà un any que el conseller de Cultura de la Generalitat, en Santi Vila, afirmava, dalt de l'escenari de la sala Apolo, que iCat tornaria en breu a la freqüència modulada, la nostra FM de cada dia. Va ser al 'Desconcert', la festa on se celebraven els 10 anys de l'emissora, amb la participació desinteressada d'un bon grapat de músics catalans que ja formen part de la història de la cadena.

Després de la salutació protocol·lària d'en Saül Gordillo (periodista, director de Catalunya Ràdio des del gener de 2016 i persona de confiança d'ERC, segons els entesos en els afers de Palau), aquest va cedir el micròfon a un cofoi conseller Vila (exalcalde de Figueres i home fort del PDeCAT, l'antiga CDC), que va fer un breu discurs que cloïa amb aquestes paraules: “Sense cap mena de dubte, gràcies a vosaltres, gràcies a aquesta plataforma digital, la música ens acompanya (...) I hauríem d'aconseguir ––estem conjurats a aconseguir-ho–– que ens acompanyi des de totes les plataformes on era possible... i on havia funcionat fins fa ben poc. (Aplaudiments del públic i del director de Catalunya Ràdio.) Ho hem d'aconseguir. Estem compromesos a fer-ho. I ho farem. Ho farem. Sabeu que ho farem, que tot l'equip hi estem treballant. Estem buscant la solució i crec que ben aviat l'haurem rematat definitivament.”




És veritat que en cap moment mencionà les sigles “FM”. Digueu-me malpensat, però es va limitar a "surfejar" l'onada, i a base de perífrasis va tirar endavant un discurs relativament entusiasta que va aixecar els ànims de bona part dels assistents. Ens en vam alegrar. Nou conseller, nova mirada sobre l'assumpte, nou discurs, noves promeses. Faltava, però, el més important: que els fets se sobreposessin a les paraules.

Els indicis de la tornada de l'emissora al front popular que encara són les ones electromagnètiques no són esperançadors. I espero, de tot cor, equivocar-me. D'entrada, silenci administratiu i polític. Cap declaració sobre el tema. Cap calendari previst, que se sàpiga. La campanya Tot elque sents és cultura, les falques que la pròpia Catalunya Ràdio emet a diari, de fa mesos, ressaltant els microespais que contenen “contingut cultural” dins la programació de la cadena, tampoc hi ajuden gaire. A ningú de l'àmbit de la cultura sembla haver-li fet el pes. No sóc el primer ni seré el darrer que en parli. És una campanya ploramiques, que exerceix de flotador salvavides. El tipus d'accions que s'han de fer quan les coses són flagrantment desproporcionades i te les has d'empescar per anar sumant peres i pomes quan el que has perdut, de fa anys, són bous i esquelles.

Ep, i no serà pas per nostàlgia que molts reclamem la tornada d'iCat a la ràdio. De fet, hauria de tornar-hi però millorada: sense radiofórmula, amb més programes d'autor i donant cabuda a més estils musicals, disciplines artístiques i àmbits socials diversos, per exemple. El valor afegit de la plataforma digital no s'ha de perdre, perquè s'ha fet bé i funciona. Endavant. Però la tornada a la FM és improrrogable. Primer, perquè aquesta legislatura serà curta, li queden pocs trimestres de vida, com tothom sap. Segon, perquè si ens omplim la boca parlant d'estructures d'estat, tenir una ràdio que sigui un referent cultural és del tot indispensable. Els nostres veïns tenen Radio3 i France Culture. Els britànics tenen la BBC6. Els ianquis tenen la seva NPR. I no els les toquis, que et saltaran ràpid al coll.

Així doncs, i la FM què, conseller?



Pere Agramunt (Músic. Fa sopars amb La Brigada i intenta escriure les paraules justes.) @pereagramunt

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
 Text: Pere Agramunt 
 Correcció: Pol Camprubí

LLEGIR I ESCRIURE: LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE (d’ANAÏS NIN)

$
0
0
La seducció del minotaure
Anaïs Nin
Any: 2016
Editorial: LaBreu
Traducció: Ferran Ràfols Gesa

Va ser llegint a la Laura Renau sobre com l'obra de l'Anaïs Nin havia quedat en segon terme "a causa de la seva labor de mecenes, d'interlocutora, d'amant" i sabent que no havia publicat els seus diaris íntims després de la mort de tots els implicats (especialment un dels seus marits) que se'm va despertar l'interès per descobrir el terreny —ni tan sols prohibit— simplement menyspreat, d'aquesta autora; que només coneixia per la relació amb Henry Miller, i els seus relats eròtics.

Llegint les dues novel·les i el recull de contes Dins d'una campana de vidre (revelador paral·lelisme amb La Campana de vidre de Sylvia Plath) que ha publicat recentment LaBreu, m'he adonat de com havia obviat la prosa femenina. Fins a quin punt la visió masculina i d'un alb violentament encegador havia sotmès la resta de veus de la meva biblioteca. Ha estat, per a mi, crucial arribar a les novel·les de l'Anaïs Nin; com superar el tròpic, infringir l'equador. Sentir-me dona per primer cop en un llibre. Diuen que a Flaubert i Tolstoi encara porten flors a la badia de Santa Mònica, on van llençar les seves cendres l'any 1977. El seu no és un personatge, sinó una persona amb pell, carn, vísceres i ossos.

La seducció del minotaure ens explica la continuació —i el súmmum— de la vida d'un dels vèrtexs del triangle amorós de Henry i June (memòries literàries de la relació que va tenir amb l'escriptor i la seva dona, June Miller), en la ficció: Jay, Lillian i Sabina. Encara que ambdós personatges femenins són, potser, diferents versions de la mateixa autora. Si Una espia a la casa de l'amor, la protagonitza una promiscua i anhelant Sabina, aquí ens trobem a la Lillian, pianista de jazz, que abandona el seu marit i el seu amant a París, per perdre's a l'opi de l'edèn, que ella bateja i fa seu com l'exuberant i pura Golconda:

"Tots portem a dins una ciutat separada i diferent, una ciutat única, com també portem diferents aspectes d'una mateixa persona. La Lillian no suportava estimar una ciutat que milers d'altres persones creien conèixer íntimament. Golconda era seva."

"És un espectacle exagerat —pensava la Lillian—, i això em fa sentir còmoda. Sempre he tingut una personalitat exagerada, intentava crear-me jo sola un clima que m'escaigués, flors més grosses, paraules més càlides, relacions més fervents, però aquí la natura ja ho resol tot, crea el clima que interiorment necessito, aquí puc abandonar-me al repòs i a la llangor."
Però de res serveix fugir o sucumbir als delits del vici perquè a sota els seus peus sempre hi corren els passadissos secrets de la memòria, el laberint del minotaure, de la mateixa manera que...
"En les múltiples peregrinacions de l'amor, la Sabina sabia reconèixer de seguida ecos d'amors i desitjos més grans. Els més grans, especialment si no havien mort de mort natural, no morien mai del tot i deixaven reverberacions. Un cop interromputs, trencats artificialment, sufocats per accident, continuaven existint en fragments separats i en una infinitud d'ecos més petits. [...] Una vaga semblança física, una boca gairebé igual, una veu lleugerament similar, una partícula del caràcter d'en Philip o d'en John, emigrava cap a un altre home que ella reconeixia immediatament entre una multitud, en una festa, per la ressonància eròtica que despertava dins seu" 
[a: Una espia a la casa de l'amor]
...un lloc remet a un altre i "la Lillian veia la doble exposició que creava la memòria. Un llac vist a Itàlia desembocava a la llacuna que envoltava Golconda, un hotel en una muntanya Suïssa nevada estava unit per un cable llarg i continu a la casa inacabada que en Hatcher es feia a la muntanya, i aquell llit plegable rere una mampara mexicana es juxtaposava a centenars d'altres llits en centenars d'altres habitacions."

Ella s’acabarà trobant amb el minotaure, que“s’assemblava a algú que coneixia. No era cap monstre. Era un reflex en un mirall, una dona emmascarada, la part oculta i emmascarada d’ella que no coneixia, la part que havia determinat els seus actes. [...] una cara fugissera, la seva, clara i definible només quan veia la foscor.”

La Lillian, l'Anaïs, la Sabina, ens mostren els fils que no podem tallar fins que ho facin les Greas. I creieu-me que ho faran quan encara ens sembli d'hora, perquè "el temps, incapaç d'estimar l'home, l'esborra ben aviat". Però en aquest viatge per les tres ciutats —la compartida, l'íntima i la submergida al subsòl del record—, conèixer-nos a través de grans escriptores ens farà més lleu, plaent i comprensible el camí i la prova final, enfrontar-se a la més antiga de les bèsties mitològiques que només surt a la foscor del mirall.


Fotografia de portada: Ester Andorrà, Luis Carballo i Quincy Rookman Comunicació Visual 
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Rosa Molinero Trias

EL GRA DE LA PALLA: DISSABTE BIFURCAT

$
0
0


Aquesta setmana posem els ulls al dissabte que prou feina tenim els altres dies. Us va bé? Tenim dues bones opcions a Barcelona, podem treure un parell de palletes i veure qui treu la més curta.

11/2

Univers + FAVX + La Plata
Associació Freedonia
21:00 / 8€

La gent de Speed Sound organitza concerts generalment a Madrid però aquest dissabte venen a Barcelona a fer el tercer Puente Áereo (Pont Aeri, en català). Si que us proposin “fer un pont aeri” ja us agrada d’entrada, més que us agradarà si tenim en compte els grups que musicaran la festa. Univers venen com a representants de la Barcelona del 92, FAVX de la renovada Movida Madrileña i La Plata del Bakalao que encara es gasta per València. Ambaixadors del pop des de vessants diferents, tenen en comú l’apreci per la guitarra, pels temes de dos-tres minuts i per la vida en general.


Audacity
Be Good
21:30 // 8-10€

Ei, quin bon grup, eh? Aquests nanos de Califòrnia ja porten 10 anys, tot i que facin cara d’eterns adolescents porten una dècada en ruta. De fet, van començar sent els mateixos però com a Non-Toxic el 2002, això si que és compromís. Si el físic no els hi passa factura, crec que la música tampoc els hi caducarà amb això dels canvis de tendències. No sé si es poden considerar un grup atemporal -segurament no- però m’agrada creure que si. El punk-rock melòdic i harmoniós que es gasten eixampla els vasos sanguinis i et fa viure més anys. Resulta que el disc que estan presentant es titula Hyper-Vessels, deu ser per alguna cosa, no?



Fotografia de portada: Stephanie Pratt
Text: Marcel Pujols
Correcció: Pendent
Viewing all 1519 articles
Browse latest View live