Durum durum girls y sexy beer, amigo?

Fotografia de portada: Noemí Rebull
Text: Noemí Rebull
Correcció: Pol Camprubí

Yo sigo a Baños; no me importa decirlo. Cantarlo en la cornisa de un acantilado, como si estuviese "Living on a Prayer". A mucha gente le incomoda Baños, porque es uno de los militantes que pican piedra, uno de los que no están aquí por los selfies. Cuando el liderazgo de Lo Nuestro parece –a veces– estar en manos de marujas de Facebook, comisarios políticos de blog y ciudadanistas post-15M (que fue bueno y a ratos malo), Baños está aún en el pupitre rayado de la Vieja Escuela, con las rodillas peladas y afilando el tirachinas. Muchos se ponen nerviosos con eso. Porque en lugar de airear una camiseta reivindicativa en un macrofestival, Baños se arremanga y se casca la tarea incómoda. La que no hago yo, ni que me maten: ir a Casals d’Avis, a ateneos o bares de pueblos de mala muerte, solo con su zurrón y su labia, a explicar cosas y desbrozar senderos. Lo que no chuta en Instagram; eso es lo que hace Baños. La faena dura. El baile con la más fea.

Antonio Baños incomoda también a otros (o a los mismos de antes) porque es uno de los pocos periodistas de extrema izquierda que lleva la guasa de blasón. Que no se toma esto de la forma envarada, esfínter-eclosionado, que es la marca de agua de una buena parte de la izquierda desde hace siglos. Que se ríe de sí mismo y de sus carencias y de Lo Nuestro. Pero eso no significa que sea nuestro bufón, aunque a mí me haga una gracia pasmosa. Baños es tan línea-dura como inclusivo, rechaza el sectarismo izquierdista y no va soltando one-liners pegadizos tuit a tuit. Lo suyo son los libros de calado pero hilarantes (Posteconomía, La rebelión catalana o La economía no existe), el razonamiento consistente, el discurso de bar; todo lo que no encaja demasiado bien en las redes sociales (corriendo, por tanto, peligro de invisibilidad). Un economista que odia a los economistas. Un anarquista analógico. Un indepe salvatge. Y para colmo es también rocanrolero: tocaba en Los Carradines. Así que Baños: lead the way, que yo te cubro la retaguardia. Llegamos a la vermutería él y yo, nos sentamos, hablamos. Es la hora de los mamporros.

Ya sabes: Vermut. Gent Normal. Primera persona a cholón. Tú y yo, charlando hasta el amanecer, en la barricada a las tres. Háblame por favor de tu familia y bagaje, para que podamos entender mejor tu militancia política y papel en este lugar llamado mundo.
Sí, el entorno es importante. Yo soy de las pocas familias de Barcelona que desde hace cuatro generaciones viven en el mismo solar. De hecho no es un solar; era el campo, en la calle Escòcia con Meridiana, y mi bisabuelo construyó allí la casa cuando era guardia de seguridad, por decirlo de algún modo, de los laboratorios. Hace cierta gracia pensar que soy el único indígena de Nou Barris. Nosotros ya estábamos allí cuando todo esto eran campos (ríe). La tradición de: “aquí pasaban las vías, y aquí no había nada, y aquí estaba el huerto del yayo”; eso lo conservo. Tengo esa ruralidad que algunos barceloneses de Horta tienen muy clara, pero en medio de la Meridiana. La Meridiana tiene la misma edad que yo, prácticamente. Mi patria es la Meridiana. Es el Nilo de los egipcios. Mi familia es de Sant Andreu (aquello era Sant Andreu entonces) y es familia de trabajadores. Mi abuela estaba en la fábrica de alfombras de Compte de Sert, mi abuelo en la Hispano-Suiza y después de la Pegaso, mi madre era oficinista en una mutua obrera del barrio, mi tía en La Maquinista...

O sea, que tú eres tercera generación pura y dura.
Sí, pero mis abuelos vinieron aquí de muy niños. El primer Baños-Boncompain es del 1906-1908. Vinieron al principio de construirse el metro y el tranvía. O sea, que no soy de la oleada de los 50 y 60. Y además cayeron en Sant Andreu, que era un pueblo catalán y obrero, y se catalanizaron de inmediato. Aunque son “murcianos”, por decirlo de algún modo. El otro día me enteré de que mi abuelo paterno, que era falangista... Es que yo tengo dos abuelos, uno en la CNT y el otro en Falange.

Vaya, qué casualidad, yo también tengo abuelos de derechas e izquierdas. Bueno, el de izquierdas no era de la CNT; más bien de ERC.
Pues resulta que el mío había sido un alcalde franquista de Sant Andreu, hijo de puta y super-putero. Y allí entendí de dónde venía ese gen mío (sonríe).

Entiendo. El mío no era putero, pero sí de Falange, vivalavirgen, buscavidas y una auténtica catástrofe en los negocios.
Exacto. A mi padre le puteó consistentemente. Mi padre era carbonero y chatarrero. Mi abuelo le sacó de los estudios, le expulsó de la empresa familiar cuando mi padre empezó una carrerilla... Todo muy Dickens. Ahora sé que era falangista, paseaba las amantes por Sant Andreu, su hermano estaba liado con una cupletista del Paralelo (ríe).



¿Pero entró en combate?
Eso no lo he averiguado aún. Como sabes, en esas generaciones todo eso está muy silenciado. Al falangista no lo conocí casi, murió cuando yo era muy niño. Pero el materno, que fue quien me educó, era el de la Hispano-Suiza y la CNT, sufrió dos juicios sumarísimos durante la guerra, estuvo encarcelado y esperando fusilamiento... Para que veas cómo son las familias: cuando su hermana se casó con un católico, el cuñado católico le rescató, porque la sangre iba por delante. Él no fue a la guerra, estuvo trabajando (aunque para una empresa de guerra; hacían motores de aviones), pero mi madre nunca me había contado lo de su filiación política. Yo soy un hijo de la Libertad. Quiero decir: mi madre se llamaba Llibertat. La llamaban Liberty. Y fue la primera niña con pantalones en Sant Andreu. Mi abuelo era de esos anarquistas higienistas: recto, limpio, pelo corto, nudista (en la playa), nunca bautizó a su hija...

¿Vegetariano, también?
No, pero sí frugal. Esos valores. Y la llamó Libertad. Pero a los cuatro o cinco años le tuvieron que cambiar el nombre a María del Carmen. Y creo que eso tiene que cambiarte la vida: de Libertad a María del Carmen. Mi madre me ha transmitido el miedo: “no te metas en política, no opines...”. Era una familia muy ligada a Sant Andreu, con una tía peluquera en la plaza del mercado, conocen a todo el mundo... Yo soy el niño de la Mari Carmen. Eso me ha influido, en todo caso, porque es un entorno obrero pero menestral. Gente de asociaciones, de coro obrero. De trabajo organizado que no es el de la SEAT. No es Llobregat; es Sant Andreu. Claro que a estas alturas no sabes muy bien qué has vivido o qué reconstruyes para rehacerte la biografía (ríe).

Ya. Yo acabo de descubrir en un boletín de notas que saqué un Notable de Educación Física en 3º de BUP. Eso ha destruido mi impecable discurso de nerd. Ahora resulta que era Maciste.
(Carcajada) Claro. El asunto es, ¿por qué cambiarlo? Yo también cateé educación física, solo iba con los nerds... Soy hijo único, y por tanto no bajaba al barrio a jugar. Yo iba a un cole privado-progre que no era el del barrio. Ahora es pijo, es el Virolai. Fui de rebote, mis padres no sabían muy bien si era de derechas o izquierdas. Me metieron en el San Juan Bosco, no aprobé y acabé en el progre. Era un cole de clase media. Iba allí desde el hijo de taxista al hijo de carbonero al hijo del abogado. Esto era en el Carmelo, y debajo había unos barracones con quillos, que nos atracaban. Acabó acudiendo la policía, organizando convoyes como en el Far West, para escoltarnos. Era la época quinqui, y la poli iba metralleta al hombro. He acabado conociendo a dos de aquellos quinquis que nos atracaban: uno es David Barba, y el otro David Castillo. Castillo me dijo el otro día: “Yo maté al perro de tu escuela”. Yo me pregunto: ¿Para qué coño fui a un colegio privado si los quillos de abajo han llegado al mismo sitio que yo? (ríe).

Esos cruces siempre me hacen pensar en el libro de Jordi Puntí, Els castellans. La diferencia de perspectiva está en que nosotros –muchos catalanes del Llobregat– empezamos a ir con los castellans. No los contemplamos desde lejos, o recibimos sus pedradas. Nos acharnegamos, y a saco.
En mi casa la división lingüística era muy curiosa, porque todos los hombres hablaban en castellano y todas las mujeres en catalán. Para mí el catalán era la cocina, y las broncas de mi padre eran en castellano. Por casualidad, porque mi abuelo de la CNT me hablaba también en castellano. Pero yo pensaba en castellano y leía en castellano. El catalán es para mí el idioma del barrio, del mercado, y el castellano es el de los libros y la cultura. A mucha gente le sucede lo contrario: el castellano es el de la calle, el académico y cultural es el catalán.

¿Tuviste una adolescencia hippy-progre, como muchos de los militantes actuales de la izquierda libertaria?
No, no. Qué va. Lo mío viene de mi abuelo. Yo nunca vi "Bambi". No sé de qué va o cómo termina.

Tú fuiste directo a "La conquista del pan".
Casi. Mi padre me hacía leer La Vanguardia, y me hacía recitar los presidentes de los países. Leíamos las noticias juntos: la guerra del Yom Kippur, tal... Eso era mi cuento de Disney. En mi casa me daban quintos, no Coca-Cola, porque la Coca-Cola era mala y el quinto y el vino “feien sang”. No por motivos políticos, ¿sabes? No he tenido que rebelarme contra nada familiar, porque mi cultura era esa. La educación política me viene directa de los años treinta: mi abuelo me contaba la huelga de la Canadiense, los héroes de Haymarket, como si fuesen cuentos que iban de traición obrera y luchas. Yo conocía el nombre del Ministro de Gobernación, Martínez Anido, pero no sabía de qué iba "Dumbo". Así, yo no he tenido que pasar por lo hippy o lo progre, porque ya iba encarrilado. Para mí ha sido algo más serio que para muchos pijo-progres. De hecho, siempre he sido muy anti-progresista. La palabra “progre” me irrita mucho, porque la asocio al pijo que se desclasa para liberarnos.



Claro, claro. Él es el tío culto y guay con los libros de Marcuse y Sartre, y nosotros los buenos salvajes del azadón, las cejas pobladas y los sobacos humeantes.
Exacto. Hay algo que a mí me encantaría escribir, y que es el libro "La historia intelectual de los pijos". Es algo que me irrita mucho, de Platón a nuestros días. Es el tío que dice: yo me desclasaré y sacrificaré por el pueblo. Generalmente por causas generales: la “libertad”, por ejemplo. Mientras que el pueblo tiene causas concretas, siempre. La “libertad” cuando quieras, pero primero hay que ganar esta huelga, hay que conseguir el pan... Esta tradición pijoprogre me pone negro. Yo estaba muy orgulloso de venir de Los Serios. Además, si vas a los curas, odias a los católicos, pero yo fui a un colegio de progres donde me enseñaron que “la memoria era facha”. Ojalá hubiese ido a los Jesuitas.

De joven te rebelas contra lo que tengan, como dicen en aquella película.
Sí, sí. Yo incluso decía que era carlista, para joder. La blandenguería siempre me ha irritado. “No memoricéis, comprended”. Vale, yo comprendo, pero no me sé ni las calles del Eixample. Al final entiendes que es mejor ir a los progres, pero... Expresión Corporal: “He hecho una ola”. “He hecho un gusano”. Puaf.

Karl Ove Knausgard lo dice bien en su primer libro. Que admiraba la parte izquierdosa de su padre pero despreciaba la parte “femenina” (sus palabras) y suave de su ideario. Lo blando.
Es difícil decir esto, pero ese izquierdismo es poco viril (ríe).

Joder, estoy de acuerdo con eso. Siempre que me enfrento a ese tipo de militancia progre pienso que en una reyerta me dejarían tirado seguro.
(Ríe) A mí me gusta mucho esa idea, que he heredado, de un izquierdismo militar. La limpieza, la frugalidad, la sobriedad, la disciplina, el sacrificio...

Lo de la frugalidad y la sobriedad no te ha salido muy bien, Baños. Bueno, ni a mí, por descontado.
No. Es verdad. Pero los ideales me gustan. Para mí es mucho más de izquierda el servicio de autodefensa de una manifestación que unos cuantos tíos fumando porros en su casa, de “buen rollo”... Eso lo encuentro poco viril, vaya; ya lo he dicho.

Por no decir que la pijoprogresía termina siempre formando parte del establishment.
Porque les da igual una cosa que otra. Al final justifican que para redimir la sociedad lo mejor es ser rico, como Bono Vox. De la misma forma que antes decían que lo mejor era ser pobre. Lo que quieren es sentirse redentores, que es puro pensamiento pijo.

Yo creo que era también para follar. Que si ibas con libros de Kropotkin chingabas y si no, pues no.
(Risas) Lo que más les gusta es desclasarse. Aquí hemos tenido tres grandes hornadas de pijoprogresía: a) los hippies ibicencos y el desclasamiento marxista de los 70; b) los de las Cultural Studies, “me voy a Nicaragua” y tal de los 80 y c) algún sector del 15M. Y lo encuentro bien, vaya: si te quieres desclasar, fantástico. A mí me encantaría desclasarme hacia aristócrata unos cuantos años. Les encanta exhibir esa parte de empobrecerse, de tener un padre rico pero vivir en el squat.

Turismo lumpen.
Sí, “voy a ser el más guarro de todos para demostraros que...”. Bueno, tío: no es necesario. Para mí la imagen del anarquista es aún la de mi abuelo: un señor con corbata y chaqueta. Para demostrar el poder de tu pensamiento, tienes que controlar absolutamente tu vida, tener disciplina. Lo del rechazo a la autoridad me viene, creo, de ser hijo único. Los que tienen hermanos se chivan del otro y acaban negociando. Es política. Pero lo mío era Vietnam. Rompí una mesa de vidrio y traté de negarlo. “No hay nadie más”, me dijeron (ríe). Yo acabé dando mi nombre y mi cargo: Teniente Coronel, 6-8-2... Yo no soy de confrontación directa, ni tampoco negociador. Simplemente me cuesta reconocer el principio de autoridad.

Creo que es algo innato, y no digo esto de forma triunfal. De hecho puede ser un defecto, o algo que haces por puro narcisismo: simplemente te revienta que te den órdenes. Lo de la autoridad a mí siempre me ha costado horrores. De niño ni la entendía, especialmente si el que ordenaba era más simplón que yo.
En los anarcos es una cuestión de carácter. Hay gente que sirve para ser anarco y lo será siempre, aunque no milite ni lea a Kropotkin, y gente que no. Porque es marxista, por ejemplo, y le gusta la organización piramidal, tolera las órdenes... Pero alguna gente lo somos, anarcos. Nos atrae la idea de libertad, pero en serio. Que cada uno tiene que gozar en su vida de la libertad más absoluta. Eso lo llevas en el carácter.




Eso nos lleva a Tu Lucha. Lo que llevas años predicando. Por ejemplo, lo de la reacción, que contabas en "Posteconomía". Lo de atascarnos frente al “capitalismo cinético que se alimenta de los centrifugados revolucionarios”, como dices. Eso se lo solté el otro día a Owen Jones, de "Chavs", y le pareció una idea inmunda.
Vaya, lo lamento. Para mí la idea clave del capitalismo es la cinética. Es un movimiento y es mutante, por eso no puede destruirse. Es continuo. Por tanto, si vas a enfrentarte a él, o tienes fuerzas superiores... Eso es Newton. Es la Tercera Ley de la Termodinámica: la inercia hay que pararla con una fuerza superior. Como ahora mismo no la tenemos (quizás la tuvimos el octubre del 17 en Rusia; ahora no la tenemos), oponer fuerzas es inútil. El ecologismo es un buen ejemplo. En los 60 y 70 opusieron una fuerza potente contra los misiles, contra las nucleares, que iba radicalmente en contra del capitalismo de crecimiento, y al final el capitalismo flanqueó el ecologismo hábilmente y ¡FUM!, se lo comió. Y se quedó con su dialéctica, incluso. Ahora las pensiones tienen que ser “sostenibles”. Una cosa con la que estoy irritadísimo ahora mismo: la app Uber de los taxistas. Una empresa de Goldman-Sachs, Amazon y Google a la que llaman de “consumo colaborativo”. Tú creas un concepto llamado Consumo Colaborativo con la esperanza de que creará un marco de consumo fuera de la competencia, y va Google, lo flanquea, lo compra y crea una aplicación para encontrar taxi. Ya te has quedado sin la palabra. Te has quedado sin el ecologismo. Entonces, la idea es apartarse de esta confrontación. Si ellos son revolución nosotros somos la reacción. No nos movemos. Porque cada aportación es digerida. Y no hay idea más escandalosa para un capitalista que la no-colaboración.

Además, todos esos modernos capitalistas son ex-hippies. Never trust a hippy.
Claro. ¿Has visto los documentales de Adam Curtis? Eso me fascina. Cómo los hippies creen que la máquina los salvará, y luego que el propio capital lo hará. Contra esto hay que crear ideas que no te compren. "Chavs" me encanta y a Owen Jones lo encuentro brillante, pero cualquier empresa sacará una Línea Chavs en breve. Hace unos años veías a pijos con chándal del Ejército Español en el Moog. O nos movemos más rápido y nunca nos atrapan, o nos plantamos como rocas. Como los mapuches con las flechas y los taparrabos. “Solo tenemos la tierra y el agua y moriremos aquí”. Y hay que trabajar con el ejemplo vital. El anarquista da ejemplo. Algunas feministas se quejan de que no aparecen pezones en Facebook. Pues boicotea Facebook. Pero no: intentan permanecer allí, pero cambiarlo. No, hija: la moralidad es elección. Ese discurso de la izquierda actual de querer tenerlo todo, de participar de las virtudes del capitalismo y vivir bien pero luego quejarse en las redes...

César Rendueles decía aquello tan fino de que el 15M no había sucedido gracias a las redes sociales, sino a pesar de las redes sociales.
La protesta derivada hacia la no-protesta. “Ya tenemos 60.000 firmas” (pone voz de pito). “Yo ya he firmao”. Se ha esterilizado un comportamiento. Pero yo soy de lo de siempre: boicot. Huelga. Y como decía mi abuelo: “las huelgas se convocan para ganarlas”. No haces boicot y luego compras algo en el sitio boicoteado. Si el gesto es auténtico y viene de una decisión moral, se acojonarán. No ganarás a base de tuits. O se utiliza (o boicotea) todo muy inteligentemente, o nada. Nos hallamos en un momento de confusión: estamos usando sus paradigmas y su lenguaje, y protestando a través de sus canales. Esto no les hace daño, básicamente.

Hablas de las cuatro D’s: Desertar, Desobedecer, Disolver y Descansar. Y estoy de acuerdo, pero entonces acabamos en el neoprimitivismo. ¡A las cuevas! Porque si no: ¿Dónde te detienes?
Ya. Yo no soy neoludita, y el campo para mí es una cosa que está más allá de la Meridiana y que es muy maco, pero ya está. No soy ni ruralista ni vegetariano ni... Mira, yo no aspiro ya ni a cambiarles (empieza a descojonarse). A estas alturas de la vida, mi única aspiración es acojonarles. Ver que tienen miedo. Que hacen “Ay, ay, ay” en algún momento. Creo que nuestra generación estaría contenta si en algún momento les hubiésemos acojonado de verdad. Como en las batallas de barrio que siempre perdías, pero hubo una en que los malos sí huyeron. No planteo un programa de negación. Creo que sí, que lo primero sería nacionalizar la red y convertirla en tecnología fantástica. Internet durante los 90 mostraba aquel sueño hacker de que podía ser algo transversal, popular... Pero ahora ya no. No sé cuáles son las actitudes generales que hay que adoptar, pero sí las concretas. No sé muy bien qué es la “libertad” pero cuando no me siento libre, lo tengo clarísimo. Ahora tengo claro que hay que boicotear RBA por lo de El Jueves, y tenemos que ir a muerte. ¿Cómo? No tengo ni idea, y esta semana ya tengo la presentación de un libro de RBA (carcajada). Pues taparé el logo, no diré el nombre... Pero sé que eso es una causa.

Estas cagadas y contradicciones nos separan de los fanáticos marxistas que terminan como Pío Moa. Admitir lo atrapado que estás, pero buscar cambiarlo.
El otro día estaba en una charla anarquista en un casal y me llovieron hostias por todas partes. Un chaval muy anarco (y muy joven) decía que había que poner límites, que no podía ser que habláramos con gente de la UGT. “Con ese no hablo y con aquel tampoco”. Joder, mi vecino de delante, el Ángel, es un autobusero afiliado a UGT. Lleva 20 años en ese piso. Yo hablo con él, y lo haría aunque votara al PP. Es un buen vecino. Los grados de fanatismo a veces ciegan a la gente.

En todos los organigramas y corporaciones y sindicatos mayoritarios hay gente validísima. No ver esto es estar separado completamente de la humanidad. No conocer a gente corriente y moliente.
Yo esto lo vinculo de nuevo al pensamiento pijo. Cuando hablan de “libertad” y “civilización”, como no piensan en personas concretas, algunas izquierdas acaban haciendo esas arrasadas mundiales de guillotinar a gente, quemar poblados... Cuando tú lo ves de un modo anarquista y de barrio, conoces a tus vecinos. Ese es del PP, pero también es el frutero. Esa es gente física. Existe. Algunos son de derechas, y otros no te gustan, otros son del Espanyol (sonríe), pero lo de exterminar por ideas es una cosa pija. Yo detesto al PSC, pero ahora he hecho un amigo cojonudo del PSC. Esto lo vinculas de inmediato al humor. Él se burla de mí (¡Perroflauta!) y yo de él. Es un mecanismo muy sano, y quizás más transformador que el otro.

La mofa en particular es algo que te separa de muchos pensadores de la izquierda actual. Porque muchos de ellos parecen curas. Moralistas. Pesaos.
Sí. Que les gusta el mumbatón, que es más de pobres, porque el reggaetón ya se ha aburguesado (ríe). Eso es de pijo. No por clase social, sino por manera de pensar. La trascendencia de la redención humana y todo eso. Y la gente que se lo toma así, tan en serio, no hacen más que ayudar al capitalismo. El capitalismo no es sarcástico, es cruel. El humor siempre disuelve: las piedras del riñón, lo disuelve todo. Ser disolutivo es humorístico por necesidad. Cuando el pensamiento es muy sólido es muy fácil que te aplaste, que deje de ser útil. Cuando te burlas de ti mismo y de tus ideas es mucho más difícil que te atrapen. ¿En qué trampa te van a meter, si eres el primero que hace chanza de su ideario? Vuelve a ser algo de carácter, y también de lecturas: Camba, Jardiel, la otra generación del 27... Porque los de la del 27 de verdad son unos tostones horrorosos. Alberti y todos los demás cursis. En cambio los burgueses de derechas como Jardiel conectan perfectamente conmigo. Porque eran gente razonable.

Me da pena que lo peor de Camba sea su etapa anarquista. Quizás también porque era joven e iluso. Pero es bastante flojo, toda la épica de santón, ni una broma...
Su libro contra la República está escrito desde un espacio republicano, creo yo. Del estilo: “no lo estáis haciendo bien”. Yo me he releído el libro hace poco. El tío veía que algunos cambios eran muy cosméticos. La palabra “enchufe” apareció en La República, cuando se colocaba a todo el mundo por afinidad de cargos y todo eso. Tener miedo a las críticas de los demás nos hace más débiles. “Este tío no puede criticar, porque era de derechas”. Yo qué sé: escúchale, porque en algunas cosas tenía razón. Mira: yo creo mucho en los nuestros. Pero los nuestros muchas veces son idiotas. Y los nuestros también son muy ridículos, a veces, y desconfío de ellos. Claro, yo empecé la militancia con los “antiglobis”, y eran unos pies negros. En muchas cosas tenían razón, pero otras me hacían descojonarme en su cara. Pero daba igual, porque el valor político de su acción era más importante que el desbarajuste estético que imperaba (ríe). Yo miro al David Fernández y le digo:; “Coño, David, vístete un poco, tío. Qué te costará, una camisita...”. Pero eso no importa, porque es más importante que exista un David Fernández que cualquier otra consideración.



De entre los nuestros, a mí me dan mucho escrúpulo los flácidos que decíamos antes, pero también los catequistas. Los que se creen en poder de una certeza moral. El fulano que es más santo que tú; ese me da más asco que un facha tajado en un bar. Porque no tienen sentido del humor, y todo se valora en base a un canon de santidad izquierdista.
Tú lo habrás sufrido más porque operas en ficción. La forma en que estos tíos han secuestrado el lenguaje. La corrección política es uno de los grandes errores de las izquierdas. El blindaje de las minorías, por ejemplo. Como si una minoría no pudiese arrearte dos hostias ella sola. “No hables mal de los negros”... Bueno, ellos no te necesitan a ti para que les defiendas. Ya son grandecitos, y si se sienten ofendidos te darás cuenta, no te preocupes. Es puro paternalismo. Todo ese blindaje sobre lo que se puede y no se puede decir es paternalismo burgués.

En los bares obreros la gente se suele insultar de una manera natural y gozosa. En términos raciales también. Con alegría y simpatía.
A mí me encanta eso. El que está quejándose “de los moros” y luego te habla de su amigo El Moja. La noción es que el Moja es moro pero es su colega. Por anarquismo, tiendo a pensar que la gente ya es grandecita. La corrección política me mata. Primero, porque sin darme cuenta me autocensuro. No puedo decir que algo es demasiado femenino, no puedo decir “mariconada” porque se me comerían vivo. Claro, cuando necesitas la pasta, te bajas los pantalones. Pero piensas: cómo voy a ser Camba si no puedo mofarme de nadie.

Vayamos si te parece a tu lado indepe salvaje. El otro día, tajado en la puerta de un Frankfurt, me dijiste...
¿Te quiero, tío, te quiero?

No. Yo te decía que me encantaría creerme aún más lo del independentismo, porque me parece una idea bastante sensata, pero tengo un problema de credulidad. Que no me creo que vaya a pasar, vamos. Y tú me dijiste que tenía que hacer “suspensión de la credibilidad”. ¿Ese es el método?
Le debió pasar seguro a Lenin en Petrogrado, yendo en el tren. Debía decirse: “no hay zaristas, tranquilo. No habrá gulags. Llegaremos, y montaremos una república de la hostia, todo el mundo igual, lo vamos a petar...”. Si llega a pensar en Stalin, los posibles gulags, la oposición... No habría hecho nada, quizás. Llega un momento en que piensas que el plan no tiene contradicciones ni fallos. Ni enemigos. Las guerras las empiezas porque piensas que vas a ganar. El otro día lo decía en un acto en el Carmelo: nadie se casa pensando en el divorcio. Bueno, alguno quizás sí. Pero en general, la gente cree que estarán juntos siempre, que serán muy felices... Tú podrías decirme: “joder, macho, estadísticas. La química nos dice que la oxitocina se pierde y en tantos años se acaba el amor...”. ¿Por qué te casas entonces? Porque te has creído que será perfecto, que no le olerán los pies ni se tirará pedos ni engordará. Si yo quisiera podría efectuar todo el contradiscurso independentista; incluso encontrarle el punto ridículo que tiene desde una óptica formal. Pero no quiero hacerlo. También creo en el anarquismo libertario, que es igual de ridículo que el independentismo catalán (ríe). Un día lo nacionalizaremos todo, la banca será pública... Me lo creo porque si no, sería un cínico.

A mí me inquieta el tema folklore, la verdad. ¿Qué hacemos todos aquellos a quienes nos parece bien lo de la independencia para librarnos de la oligarquía española, borbones, etc. pero nos la trae al pairo el costumbrismo local? Yo sin rock’n’roll no quiero la independencia.
Para esto tendremos que pelearnos con ellos. Yo quiero la independencia, pero si alguien me dice que la cultura catalana es solo en catalán, que tenemos que bailar sardanas... En mi familia teníamos una casita en Osona, y yo iba de la Barcelona castellana a un pueblito muy de tradiciones catalanas y tal. Y me parecía muy bien todo. Pero a la hora de construir un país que no me digan que aquello es más importante que esto.

Yo puedo imaginarme un país donde alguna gente baile el ball de bastons. Lo que no puedo concebir es un país donde el ball de bastons sea el único elemento cohesivo. En lugar de la rumba catalana, por ejemplo.
Mi negociado es convertir a la gente de izquierdas. De mi ambiente, en la militancia, nadie es independentista. Yo soy como el gay de una familia de legionarios. “Pobre Baños... Está tonto”. Yo creo que el tema del siglo XXI son las identidades colectivas, que no nacionales. Las tribus urbanas, las de red, la cultura de grupos musicales, las étnicas, las indígenas... Igual que el siglo XX era, como diría Adam Curtis, “The century of the self”. El Yo está acabado y habrá una explotación del plural. Entonces: el discursito de: “yo soy cosmopolita y no soy de ningún lado, mañana en Islandia y hoy Nueva York...”. Vale, pero ¿dónde pagas impuestos? Porque eso que dices no es democracia, eso es un pijerío. Yo estoy vinculado a un territorio, que no es el país catalán particularmente, y me siento responsable de los diversos tejidos: el barrio, la ciudad, el país, España, Europa... Y estoy contento de tener varias identidades. El punk es una identidad nacional y transterritorial (ríe). El discurso de: “ay, a mí es que las banderas y las fronteras no me...”. Pues yo sí creo en banderas. Y en patrias. Hay patrias políticas. Yo me cuadro con la bandera negra. Eso me vincula. En resumen, el tema es construir una catalanidad que no sea queca. Es una cuestión de hegemonía: nos la tenemos que currar. Catalunya tiene que ser un país americano, como Argentina o Estados Unidos.

Sin lengua oficial.
Sí. Y la construcción identitaria no es de dóonde vienes, porque la gente viene de mil barcos. Y el chino Sr. Lee acaba siendo un general de cuatro estrellas. Yo no quiero ser europeo, en ese sentido. Quiero que para ser catalán, para que las instituciones sean justas, no se pueda esgrimir origen ni raza.

Claro. Y que en términos culturales los extremeños de Cornellà decidan igual que los de Torroella de Montgrí.
Súmate ha creado un efecto enorme en los catalanitos más... Antes estos votaban CIU, y los charnas al PSC. Súmate está diciendo: muchos charnas queremos una República Catalana. Muchos catalanes de derechas que veían a los charnas como “quinta columna”, que pensaban que siempre votaríamos a “los otros”, están flipando. Porque somos independentistas pero tenemos referentes españoles, lecturas españolas... Eso me encanta.



Para algunos de nosotros ha sido difícil dejar de identificar independentismo con aquellos fulanos del MDT que iban a mi instituto. Una gente horrible. Racistas, estalinistas, y peor aún: jipis.
Decíamos del humor. Yo en aquella época iba a bares del MDT (les decía que era monárquico, para joder) y encontraba lo suyo ridículo y obsoleto, y me mofaba de ellos. Claro, en aquella época si eras de Cornellà ya se te miraba como a un traidor. Para ser aceptado tenías que cambiar de idioma, dar vivas a Terra Lliure... Ser un bon català. Hoy existe una doble revolución: contra la Corona, y por la República. Me gusta que no tenga mucho sustento. Que en Europa no se entienda. “Pero, ¿por qué lo hacéis?” Porque nos sale de los huevos. Un acto voluntario. Solo porque no le gusta a la troika. La troika no quiere divisiones en pequeños estados; eso ya es una buena razón. Y porque es un acto de pura soberanía popular. Los griegos, chipriotas, toda la gente que pide referéndums para anular la deuda... Están pendientes. Si perdemos, se dirá que el pueblo no puede, una vez más. A mí me la está empezando a sudar la independencia de Catalunya y todo (sonríe). Porque es un movimiento popular tan fuerte que acojona a todo Dios. A Bruselas. Cuando vea la noticia “Los fondos de inversión se preocupan...”, ya estaré feliz.

Habrá que tranquilizar a los mercados.
(Ríe) Sí. Cuando vea al tío de La Caixa diciendo: “Catalunya es una nació”, tal y cual, entonces me empezaré a preocupar. Querrá decir que la hemos cagado en algún punto. El independentismo tiene que joder al Rey de España y al jefe de La Caixa. Si no es así, no tiene sentido. Incluso los del Ómnium ven ahora que sin el charna no ganan. Van finísimos, ahora. El otro día les hice un acto en castellano y todo. ¡En el Ómnium!

Mucha gente se está cabreando precisamente porque no les dejan votar. Da igual por lo que sea.
Claro, es que lo de Escocia no tiene mérito. Estaba acordado, es democrático y todo, pero no es históricamente relevante. Pero aquí lo de sacar las urnas será un acto revolucionario. Una urna “ilegal” es un concepto muy grande. Eso nos beneficia mucho. Que ahora le digan a la gente que sacar esa caja es un delito.

Después de tantos años celebrando la gran fiesta de la democracia...
Sí. En este momento tenemos un tema que es muy difícil que nos roben, que nos flanqueen. Por primera vez las urnas no son del Estado. Las ponemos nosotros. Y la pregunta da lo mismo. Es el acto físico de defender esas urnas. Y aquí cogemos a mucha gente que entenderá que es un acto de rebelión.

He leído por ahí que te has topado con mucha gente en la izquierda española post-15M que no digiere demasiado bien el discurso plurinacionalista.
Bueno, es que hay dos 15M. Uno es el de la gente que ya militaba de siempre en movimientos sociales, y de repente se apuntaba al 15M. Yo por Plaza Catalunya iba saludando a todo el mundo: “qué tal, tú por aquí, sí, ja hi tornem a ser...”. No era una gran novedad. Por otro lado estaba el acto generacional de los más jóvenes, para quienes aquello era un acto generacional. Como ir a Woodstock, o el primer polvo. Claro, ellos tienden a llevar esto a un punto que no me es útil, porque yo ya voy hacia los 50. La idea del 15M como epifanía que lo cambia todo... El PP ganó por mayoría absoluta solo un año después, vamos. En ese sentido, hay lemas del 15M que encuentro preocupantes. ¿“¿No somos de derechas ni de izquierdas / Somos de los de abajo y vamos a por los de arriba?”? No diré que suena al pueblo alemán y las élites bancarias judías, pero casi. Hay unos banqueros muy, pero que muy malos, que ríen así ji-ji-ji...

Algunos de ellos catalanes, para colmo...
(ríe) Exacto. Y por otro lado está el noble pueblo. El 99%. Los de “abajo”.

El Volk.
Claro. Este supuesto del 1% muy malo y el 99% buenísimo es muy facha. No existe el 99% puro. En medio hay maderos, funcionarios, gestores, inspectores de hacienda, patronos, hijos de puta en general... Además que como ese 1% imaginario está tan lejos, jamás lo podrás derribar ni pegarle un tiro en la cabeza. Otro lema que me irrita: “Somos marionetas en manos de políticos y banqueros”. ¿Y los capitalistas? ¿Y los pequeños empresarios? La gente no trabaja para “banqueros”. Trabaja en empresas donde hay EREs, Recursos Humanos, que no te contratan si tienes más de 45 años... El descontento de la gente es ese, no el otro. De nuevo, suena mucho a Alemania en los primeros años treinta: una clase política que traiciona a Alemania durante la Gran Guerra, y unos banqueros de la Internacional Judía. Los empresarios han quedado indemnes, respecto a esta parte intelectual del 15M (que no es todo). Es gente que no viene de entorno laboral ni sindical. Para ellos los problemas son siempre abstractos. Es como si las relaciones de poder del capitalismo hubiesen desaparecido. La plusvalía, la propiedad de los recursos... Todo es propiedad pero parece un campo de margaritas (carcajada), como en los anuncios de Movistar. Pero ese móvil lo tienes porque un chino ha muerto aspirando vapores.

Ser el más rebelde de Facebook es la cosa más triste que yo pueda imaginar.
En esto soy un facha tradicionalista. Las cosas te las tienes que currar. Para ser de izquierdas hacen falta muchos años. Tienes que leer muchos libros, tienes que comportarte bien, tienes que pasar muchas horas en el mismo sitio... Esa idea espontánea, de ser el más lefty de la red, sin cultura obrera, ni anarquista, ni marxista, ni nada, me parece de una ignorancia pasmosa. Es como el anticatalanismo. ¿Tú sabes algo de esto? ¿Has leído a Rovira i Virgili? Si quieres opinar, te lo tienes que currar. Esta idea de que la opinión es solo la destilación de una experiencia vital seria... Tú, chaval, ¿cuántas horas dedicas a intentar entender las cosas? Connecting people no es suficiente. Veo mucha banalidad, y la banalidad es inane. El 15M no ha hecho daño al poder. ¿Alguien aquí está dispuesto a ir a la cárcel, o a pagar multas enormes? Algunos en el 15M se quejaban de que militar sí, pero que no les quitaran horas. Porque tengo Pilates (risas). Al final he acabado concluyendo (yo, que estaba en contra de los Yos y solo pensaba en términos plurales) que lo que en cierto modo hace falta son más Yos robustos: individuos rectos, serios, incluso viriles (carcajada). Porque son los adoquines con los que se construye una revolución.

Ser izquierdista de verdad es cansadísimo. Admiro en ese sentido a la gente que milita como tú, mientras yo languidezco en mi chaise longue, acariciando con abandono mi laúd.
(Risotas) Yo no milito tanto, sobre todo por temas de lenguaje. Porque estoy todo el rato diciendo que me chupen la polla, utilizo lenguaje sexista, estoy a favor del porno...

O sea, que te han obligado a no militar. Atrás, Baños, atrás.
Por el bien de los movimientos sociales (carcajada).


Fotografia de portada:Lluís Huedo
Text:Kiko Amat
Correcció: Pablo Gerschuni / Pol Camprubí

Demà dimarts Angel Olsen toca a La 2, i això no passa cada dia. Per si encara no us ha arribat: l'Angel Olsen -tal com ha demostrat amb el seu segon disc, Burn Your Fire For No Witness- és la millor cantautora pop-folk del moment. I això de cantautora pop-flok ho dic per posar una mica de límit i no dir que és la millor a seques ja que, en realitat, el que fa transcendeix qualsevol ridícula etiqueta. Això sí, és d'aquelles que no deixen indiferent, o t'agrada o no t'agrada. I si encara no t'agrada corre a escoltar "Unfucktheworld", "Free" o "If it's alive it will". O deixeu-vos d'hòsties i simplement correu a comprar l'entrada, que malgrat que ella digui que no sempre es pot donar el mateix sobre l'escenari, si dóna una desena part del que va donar al Barts el passat Primavera Sound haurà valgut la pena. També diu altres coses.

Benvinguts! És un plaer que torneu a estar per Europa. M'imagino que la gran acollida que ha tingut del disc pot arribar a ser una mica aclaparant. Contents de tornar a ser per aquí? Com han anat aquests últims mesos?
És un gust tornar a ser aquí! Estem treballant molt i alhora estem podent veure llocs preciosos. Aquest any hem passat tant temps a la carretera que quan vaig a casa es fa molt estrany tenir tant de temps per pensar i estar sola.

Al nou disc, Burn Your Fire For No Witness, malgrat encara hi ha folk, has tendit a un so més elèctric, has format un grup i fins i tot has tornat una mica a la reverb de l'EP. Quan vas començar a escriure aquestes cançons tenies ja en ment formar el grup i el so que li volies donar al nou disc?
No sabia que trobaria un grup ni que seria capaç d'adaptar-me a tots aquests canvis, però n'hi ha hagut molts. Vaig escriure moltes de les cançons abans que forméssim el grup, excepte les últimes dues, "White Fire" i "Enemy". Quan m'ajunto amb algú mai sé de quina manera canviaran o es formaran les cançons al moment de gravar-les. Suposo que m'agradava el so de les primeres gravacions però volia mesclar-ho amb una mica de reverb, posar-ne en alguns temes i a d'altres no.

Fins a quin punt el grup va participar en el procés creatiu?
Crec que el grup aporta molt sentiment a les cançons de volums més forts, omplint-les amb les seves personalitats, aportant notes a estructures que jo he dissenyat, però mai suprimint-les o demanant-me de canviar-les.

El passat mes de maig al concert que vas fer al BARTS – cloenda del Primavera Sound – abans de tocar la tremenda "White Fire" vas dir “és difícil tocar una cançó trista quan estàs content, i és difícil tocar una cançó feliç quan estàs trist” però te'n vas sortir de meravella. Als directes, sempre has tocat amb aquesta intensitat? Surt de manera natural o s'aprèn i es practica?
Quan toques cada dia és difícil aportar exactament la mateixa energia a la mateixa cançó cada nit – però, sigui com sigui, tendeixo a ficar-me en el personatge pel bé del to de la cançó.



Què necessites per tal d'escriure una cançó?
Un ritme d'alguna mena, una cadència, i finalment paraules que es complementin amb la melodia.

I a l'hora de fer-les penses en qui les escoltarà? No necessàriament si els agradarà o no, sinó més aviat a quin públic vols arribar, què vols que sentin...
Sí, suposo que sovint penso en un escenari en el que certs personatges potser entenen a què es refereix la cançó, però a l'hora sense adreçar-me mai decididament a algú en concret.

La majoria de cançons del nou disc tendeixen a anar a racons foscos, parlen sobre la solitud i el intentar sortir-se'n. Tot i així l'última cançó – "Windows"– és un tema preciós en el que sembla que et parlis a tu mateixa i et preguntes “what's so wrong with the light?”. I doncs, quin problema hi ha amb la llum?
En realitat no li estic parlant a ningú però la pregunta es planteja. Sento que al disc hi ha una mescla de positivitat i foscor, i aquesta cançó en concret pren un nou angle, i per això vaig pensar que estaria bé acabar el disc amb aquesta.

Quins grups o cantautors són els que més escoltes?
Oh, escolto molt al Cass Mccombs, Jayne Bartell, The Clean, Rocky Erickson, Smog, Thin Lizzy, and Rolling Stones. Ara he començat a escoltar a Frank Sinatra per primera vegada.

Allò que sentim i pensem dins nostre també és experiència, però a les teves cançons això sembla guanyar tanta importància com l'experiència real. Per a tu fins a quin punt són els pensaments, les fantasies, etc., tan importants com allò que suposadament vivim i experimentem amb els altres?
Són igual de reals, i quan ens allunyem o el temps se'ns enduu la gent, el record és tot el que tenim. La impressió del que en un moment va ser real és tot el que queda. I malgrat que la impressió i el fet real difereixen moltíssim l'un de l'altre, la impressió i/o les nostres fantasies revelen una cosa inevitable i certa sobre nosaltres mateixos, qui som.

I per acabar, després de tants mesos de gira i amb encara alguns per endavant, què és el que més et ve de gust a l'acabar?
Em ve de gust dormir al meu llit, el simple plaer de ser a un lloc i no haver de carregar la meva maleta. També he estat gravant coses a casa i hi ha peces en les que m'agradaria passar-me una estona treballant-hi.


Fotografia de portada: Arxiu
Text: Núria Curran
Correcció: Raquel Molina

Fighter Pillow va començar sent el projecte paral·lel de l'Eli, membre fundadora de Me And The Bees fins que el nou i petit projecte la va absorbir fins escindir-se del grup primigeni i dedicar-se plenament a Fighter Pillow. Mesos més tard, forma la banda completa i, ara, juntament amb en Rubén, en Manu i l'Alfonso es disposen a publicar i presentar el seu primer disc de nom homònim. Debut del qual fa una setmana estrenàvem un avançament i que presentaran en directe aquest mateix dissabte. Dos dies abans de poder veure'ls a l'Almo2Bar (atenció que amb l'entrada s'inclou el cd!) els tindrem al Cabaret Elèctric tocant-nos alguns dels seus hits indie rock "norantero".

Ja ho sabeu, venir és ben fàcil, només cal que envieu un correu electrònic al mail del programa: cabaretelectric@icat.cat. Si sou un dels 30 primers podreu gaudir de Fighter Pillow i també d'una copa del boníssim vi que ens brinda cada setmana Viña Zorzal. Com ja us vam dir, és molt important que sigueu puntuals. El concert comença a les 21h, com el programa, ni un segon abans, ni un segon després i seria convenient que arribéssiu una mica abans. Per entrar a la ràdio cal identificar-se i aquestes coses de la burocràcia són una mica lentes.

Per si encara no us hem fet prou ganes de venir, us deixem amb el vídeo del concert d'Esperit! del passat 18 de setembre. Va ser la bomba, escolteu-lo i ho comprovareu!

Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Lluís Huedo
Correcció: Pol Camprubí

Ja és octubre i la rutina ja s'ha instal·lat a les nostres vides. Que torni Old Wave New Wave, el club mensual del senyor Miqui Puig és un signe més de la tornada al cole i també, és clar, un motiu d'alegria. Aprofiteu que la tardor ha arribat amb puntualitat britànica i recupereu americanes, camises, corbates, vestits, mitges i mocassins, a l'Old Wave New Wave hi heu d'anar ben guapos i guapes.

La cita és a la 2 de l'Apolo i són el suecs Lacrosse el nom principal de la festa. És aquell típic grup escandinau de pop ràpid, innocent i megalluminós que sempre ens ve de gust veure als poppies. El 2007 van treure un disc molt xulo amb autèntics himnes i l'any passat en van treure un altre amb un títol molt amorós però amb un resultat una mica més irregular, haurem de veure com el defensen en directe. Els acompanyaran els valencians Gatomidi que ens recorden als Interpol i una mica als Muse i que seguríssim que animaran la nit.

Com a cirereta del pastís un munt de punxadiscos de luxe. Per encetar la nit, les meves amigues Amor de Madre Dj's i el seu Mac carregat de hits d'ara, de sempre i de la Beyoncé. I per acabar-la, el responsable de tot això, Miqui Puig i Dj Coco que ens faran ballar fins que es faci de dia se-gu-rí-ssim.

Fotografia de portada: Old Wave New Wave
Text: Muntsa Casas
Correcció: Pol Camprubí

Els malalts del cinema ja veiem com la nostra impacient espera anual arriba a la seva fi. Demà arrenca el 47è Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, i ho fa amb un cartell que presenta un dels millors aspectes que li recordo des que vaig començar a assistir-hi. I és que, tot i la seva evident i històrica vinculació amb els gèneres de terror, fantàstic i ciència-ficció, el festival ha sabut madurar de forma brillant per acabar abraçant grans títols de qualsevol naturalesa, des de comèdies fins a thrillers o drames implacables. Així, el programa final té la capacitat d'acontentar qualsevol tipus d'espectador. Entre pel·lícules i curts, són més de 300 títols des de demà i fins al dia 12 d'octubre. Aquí en destaco 10 per a tots els gustos!

What We Do in the Shadows (Taika Cohen, 2014)

La vida de tres companys que viuen en un pis compartit pot estar plena de conflictes difícils de resoldre, però, què passaria si aquests col·legues fossin tres vampirs intentant viure dignament en la societat actual? Aquesta és la proposta del fals documental neozelandès What We Do in the Shadows, que encara amb un gran sentit de l’humor un vessant insòlit dels vampirs. Darrere hi ha els creadors de Flight of the Conchords, així que poc més queda per dir.



The Tribe (Myroslav Slaboshpytskiy, 2014)

Tothom parla d’aquesta pel·lícula com la responsable de fer un pas més enllà en termes de provocació i transgressió estilística, i la veritat és que la seva presentació ja ho fa presagiar. Film ucraïnès, parlat exclusivament en llenguatge de signes, sense subtítols i protagonitzat per un grup de joves que viuen en una residència en un entorn postapocalíptic. Abusos de tota mena, vexacions, submissions, violència… Tot de forma explícita i sense ni una paraula. Us hi atreviu?



The Voices (Marjane Strapi, 2014)

Ryan Reynolds, el cap de Gemma Arterton sobre la taula i un gos i un gat que parlen. Aquests són els extravagants ingredients que conformen The Voices, una comèdia negra que promet grans dosis de surrealisme i escenes passades de rosca. La directora iraniana Marjane Satrapi canvia per complet el seu registre –recordem el seu debut amb el còmic de denúncia Persépolis (2009)– i tot apunta que regalarà alguns dels moments més delirants del festival d’aquest any.



The Babadook (Jennifer Kent, 2014)

Des d'Austràlia arriba una cinta que ha arrasat per allà on ha passat i que ocupava un lloc fix a la meva llista de preferències des que es va anunciar. El primer llargmetratge de Jennifer Kent ofereix una història de terror psicològic amb una mare vídua, un fill problemàtic i un suposat monstre que a poc a poc es va ficant al cap d'ella i li fa la vida impossible. Un conte infantil que, en lloc d’adormir-nos, ens provocarà malsons. Ho passarem malament, però en el fons ja ens agrada.



Cub (Jonas Govaerts, 2014)

Si corre algun boy scout per Sitges durant aquest cap de setmana, millor que vagi amb compte o directament que fugi a tota velocitat, ja que el belga Jonas Govaerts prepara una bona matança. L’escenari és un campament d’estiu enmig d’un bosc i l’objectiu són tots i cadascun dels nens que hi participen, sense escatimar cap detall macabre. Una proposta que apunta a provocar un bon nombre d’aplaudiments entre el públic de Sitges que busca el vessant més lúdic i directe del terror.



The Signal (William Eubank, 2014)

La ciència-ficció pura no hi podia faltar, i tot i que la seva condició fa que el resultat final sigui una incògnita, The Signalés una de les propostes que pot deixar empremta. El sempre enigmàtic Lawrence Fishburne encapçala aquesta història de tres joves estudiants que són segrestats i de cop es troben immersos en una espècie d'experiment que canvia per complet les seves vides. Auguro més d'una menjada de coco després de veure-la i un estil visual hipnòtic. Cal donar-li una oportunitat.



’71 (Yann Demange, 2014)

El jurat del Festival de Berlín ja va atorgar una menció especial al primer llarg de Yann Demange, que apunta a ser un dels millors títols britànics de l’any i ara aterra a Sitges per demostrar que el gènere d’acció bèl·lica també hi té cabuda. La història acompanya un soldat britànic abandonat per la seva unitat en els letals carrers de Belfast l’any 1971, i la seva lluita per sobreviure en un territori completament hostil. Per als qui vulguin descansar de terror i ciència-ficció, serà una de les opcions més sòlides.



The Kingdom of Dreams and Madness (Mami Sunada, 2013)

Els fans de l’animació japonesa tenen una oportunitat única de conèixer les entranyes del seu màxim exponent, l’estudi Ghibli, i acostar-se de forma més íntima a la seva incontestable estrella, Hayao Miyazaki. El documental segueix la preparació de les últimes dues produccions de l’estudi, El Viento se Levanta (2013) –estrenada a Sitges l’any passat– i The Tale of Princess Kaguya (2014) –que s’hi estrena aquest any–. Un viatge ple de somnis, bogeria, esforç, tenacitat i imaginació.



Cold in July (Jim Mickle, 2014)

L'última imatge que tenim present de Michael C. Hall és l’horrorós final de Dexter, potser per això desperta un especial interès el seu retorn al cinema amb Cold in July, ja que segueix sent un actor amb un magnetisme molt particular. A més a més, la història promet suspens del bo, ja que retrata l’evolució d’un pacífic pare de família cap a un món de violència i venjança. A més, dos veterans de luxe com Sam Shepard i Don Johnson completen el repartiment. No me la perdria per a res!



The Mole Song: Undercover Agent Reiji (Takashi Miike, 2013)

La quota de cinema asiàtic és, evidentment, un dels elements infal·libles del festival. I si hi ha algun director que aquí es troba com a casa, aquest és Takashi Miike. Imprevisible com sempre, aquest any el japonès hi presenta dos títols força diferents: la policíaca One on One i la passada de voltes The Mole Song: Undercover Agent Reiji. I ja posats, em quedo amb els disbarats i l'acció exagerada d'aquesta última. Una diversió única que només pot sortir de la ment dels japonesos.



Tot la programació del 47è Festival de Sitges, aquí.

Fotografia de portada: Revista Mongolia
Text: Martí Aragonès
Correcció: Montse V.

Que la productora TBC està en estat de gràcia no ens ve de nou. I que juntament amb Sidewalk Bookings formen el duet més rellevant de Barcelona tampoc és nou. Però no per això ens podem estar de recordar-ho. El que sí que és nou són els "bolacos" que ens tenen preparats per aquest octubre. Agafeu l'agenda i el boli vermell, perquè tindrem un festival de música psicotròpica japonesa, els putos canadencs Holy Fuck, els mitiquíssims Helmet i Allah-Las, més tota la programació de l'Almo2Bar, que inclou coses com la presentació de disc de Jupiter Lion o Os Meus Shorts.

Si el setembre l'han acomiadat deixant el llistó ben amunt amb els concerts de Cave, Magik Marckers i Amen Dunes, l'octubre no el comencen gaire avall precisament.

Arranquen amb la gira per la península dels canadencs Holy Fuck que aterraran aquest diumenge 5 a l'Apolo 2 dins la festa de presentació del festival andalús Monkey Week. Encara amb el record cristal·linament borrós (5:50 de la matinada, ni més ni menys) d'aquell 2008 que varen posar de potes enlaire el Primavera Sound, retornen a Barcelona, aquest cop acompanyats dels no menys ballables PacoSan. Dilluns ressaca.



Quatre dies després, el dijous 9 d'octubre, rebenten previsions i porten la gira del 20è aniversari de la publicació de Betty dels Helmet a l'Apolo. Aquest cop a la sala gran. No n'hi ha per menys. Se'n poden dir moltes coses de Helmet, que han influenciat des de NIN fins a Marilyn Manson, o que són dels grups capdavanters en això del metall, però tot es resumeix en una frase: "si saps qui són, ja saps de què parlem, si no, passa al següent concert".

A en The New Raemon també el faran tocar. Després de la seva recent gira, arriba a casa per fer dos concerts acústics a l'Heliogàbal. Seran el 15 i el 16 a les 21 hores els dos dies.

El 24 tornen a programar a la sala Apolo, aquesta vegada Allah-Las. El grup californià presentarà davant la societat barcelonina el seu darrer treball, Worship The Sun (Innovative Leisure Records, 2014) tot exposant les seves composicions introspectives de pop amb espurnes lluminoses. Pop clàssic portat a l'actualitat amb una presència sonora d'aquelles que et fan dubtar si tot aquest material ja era clàssic i atemporal abans de ser publicat. Amb la certesa que cada nota sembla ser donada pel destí més que per cap voluntat compositiva. Tot encaixa dins aquest pop de baixes pulsacions amb tocs psicodèlics com de gustera de les 6 del matí.



També ens porten tota la programació de l'Almo2Bar de Gràcia, que no només inclou concerts a l'ús i presentacions de disc, sinó que tindrà una data del festival Connexions que munten els de BankRobber i la primera edició del Japanese Music Festival amb una sort de concerts de difícil categoria, més enllà de l'amplíssima etiqueta de psicodèlia.

En rigorós ordre cronològic la cosa anirà de la següent manera:

Dissabte, 4 d'octubre, 21:30h: Blast! #1
La discogràfica Hang The Dj està decidida a viure una segona joventut, i a part d'incorporar noms al seu catàleg, comencen aquesta temporada presentant-nos les Blast!, una sèrie de concerts festius mensuals. A la primera edició hi haurà la presentació de disc de Fighter Pillow, acompanyats dels ganxos Please Wait i Joan Thelorious, el debut en solitari de l'ex alma mater de Tokyo Sex Destruction. El fi de festa serà un parell de cantonades més enllà, a l'Heliogàbal, amb els HTDJ Djs, que no sabem si punxaran o es penjaran.

Dimarts, 14 d'octubre, 21h: Cicle Desconnexions (Festival Connexions)
El festival Connexions de Bankrobber obre dos cicles, un d'ells és aquest Desconnexions que se celebrarà cada dimarts a l'Almo2Bar. La primera cita serà amb Os Meus Shorts, projecte extravagant i inclassificable d'en Nico Roig. Passegeu-vos pel seu canal de Youtube, és millor que mirar gatets xocant contra portes de vidre.



Divendres, 17 d'octubre, 22h: presentació de Brighter
Atureu-vos un moment. Deixeu de llegir en diagonal, que ens coneixem. Jupiter Lion acaben de cascar-se un disc flipant, impressionant, acollonador, i el presenten el 17 a l'Amo2bar. Els valencians tornen amb el seu kraut còsmic que congela mosques al vol. Diu el rumor que m'acabo d'inventar que els Holy Fuck varen programar tota la gira per coincidir amb els Jupiter Lion i així poder ser els seus teloners, però finalment les dates no quadraven, així que Jupiter Lion, per ara, no tindran teloners.

Dissabte, 18 d'octubre, 21:30h: Japanese Music Festival
Ningú s'ho esperava. Ningú sap d'on baixa. I no ens incomoda. I si us agrada la màgia deixeu-vos seduir per aquest cartellàs amb ACID MOTHERS TEMPLE SWR · RUINS alone · AKATEN · ZOFFY · ZUBI ZUVA X · PSYCHE BUGYO (Tsuyama’s Psychedelic Judgement) · KAWABATA MAKOTO solo · TSUYAMA ATSUSHI solo.
No, tampoc sé on comencen els noms dels grups ni on acaben. Ni sé exactament què passarà, ni com tocaran tants en tant poc temps. L'únic que sé segur és que només baixar les escales de l'Almo2bar entrarem en una dimensió en què tot això serà del tot igual. Així que menys preguntar-se i més gaudir. Acid Mothers Temple en directe!!




Dimarts, 21 d'octubre, 21h, Cicle Desconnexions (Festival Connexions)
La segona data del Desconnexions és per Guillamino & The Control Z's que segueixen passejant el seu disc Un altre jo (Bankrobber, 2013) que en una nova mutació passa de l'electrònica cap al soul i el funk.

Dimarts, 28 d'octubre, 21h: Cicle Desconnexions (Festival Connexions)
La darrera data del mes de les Desconnexions és per a la banda mallorquina Satellites, pop rock malenconiós proper al emo americà que poc s'ha prodigat per aquestes terres. Presentaran el seu quart disc La Singularitat i la fracció (autoeditat, 2013) on barregen el català i l'anglès amb la mateixa tranquil·litat que barregen les llums i les ombres a les seves composicions.






Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Pol Camprubí

Coses bones de fer el Gentnormal: 1- fer-nos rics, 2- copular repetidament amb homes/dones –segons els gustos– diferents i clarament més agraciats físicament que nosaltres, 3- fer molts amics en el camí. Només una d’aquestes afirmacions és certa i, per desgràcia no és ni la primera ni la segona. Però "quien tiene un amigo(te), tiene un tesoro", que va dir algú tan lúcid com, no sé, Paulo Coelho? És igual. La cosa és que en cinc anys ens hem anat trobant amb persones afins que feien coses que ens agradaven. I com un imant ens hi hem enganxat, aviam si així se’ns encomana alguna cosa de l ‘enorme talent que tenen. Casos? Els 40Putes, amb el locu d’en Joan Cabot, el Festival Primera Persona d’en Kiko Amat i el Miqui Otero o l’editorial Les Males Herbes del nostre idolatrat Ramon Mas. Agermanaments que serveixen per crear sinergies, compartir experiències i, sobretot, aprendre tot el que puguem els uns dels altres. Avui comencem una col·laboració amb la Llibreria Calders (aka Isabel Sucunza i Abel Cutillas), la nostra llibreria favorita des d’abans que obrís i que podeu (heu de) visitar al Passatge Calders de Barcelona. Cada 15 dies ens destacaran algunes de les novetats que els arriben al magnífic local que tenen a Sant Antoni. I això ens posa contentíssims, perquè ens en fiem sense fissures. Benvinguts amics.

Els paradisos artificials. Charles Baudelaire. Introducció, traducció i notes d'Andreu Subirats. Editorial Días contados, 2014.

Baudelaire, padrastre de la modernitat, poeta decadent i geni de la llengua, dedicà algunes pàgines plenes de curiositats, contradiccions i llum a les drogues estovants, el vi, del que es declara admirador, i el haixix, al que denuncia com a empobridor, lladre dels sentits i retardador de la ment. Textos sobre els estats alterats de consciència, la realitat perpendicular a la que el poeta aspira, els estats que obren el camí cap a la felicitat vomitiva, la única felicitat plausible en l'estructura mental i lírica baudeleriana.


La modernitat cauta: 1942-1963. Resistència, resignació, restauració. Arts i estètiques en el primer franquisme. AA.VV. Antoni Marí i Albert Mercadé (editors). Angle Editorial, 2014

Recull de textos de consumats especialistes al voltant d'un seguit de fenòmens culturals del primer franquisme. Des de Dalí a Sagarra, de Cirlot a Dau al Set. Aportacions valuoses per a reconèixer l'època de la dictadura com una de les etapes més brillants en l'àmbit de la creació artística, amb una acumulació d'obres i autors d'un nivell realment espectacular. Modernitat, creativitat, progrés: resignació, restauració o resistència. La dicotomia que se li presentava a tot agent cultural supervivent.

Mansa Chatarra. Francisco Ferrer Lerín. Jekill&Jill, 2014
Jo no sóc d'aquí.Joseba Sarrionandia. Pol·len, 2014

No ho havia pensat abans, però aquests dos escriptors tenen en comú que van començar de poetes, allà pel "tardofranquisme"; tots dos van formar part –o els van fer formar part, que aquestes coses van com van– dels grups de "niños bonitos" de l'escriptura de Barcelona, el primer (els Nueve Novísimos) i d'Euskadi, el segon (la Pott Banda). Tots dos van desaparèixer també una mica del món poc després; voluntàriament el primer (va marxar a Jaca i va desvincular-se de la vida literària) i involuntàriament el segon (va entrar a la presó).

Ferrer Lerín va deixar d'escriure durant dècades fins que va tornar amb Familias como la mía, una novel·la; i ara retorna amb Mansa chatarra, un recull de somnis delirants alguns, molt lúcids d'altres. Sarrionandia no ha deixat mai d'escriure des de l'exili i ara l'editorial Pol·len l'està traduint al català. Aquest Jo no sóc d'aquíés un seguit d'apunts, reflexions i petits assaigs que va escriure durant el temps que va passar a la presó d'Herrera de la Mancha.

Són dos llibres plens de llibertat i reflexions, escrits d'una manera magistral, que, d'alguna manera, en llegir-los, fan repensar el món, repensar-se un mateix i, sobretot, voler recomanar-los a totes hores.


Fotografia de portada: Muntsa Casas
Text entradeta: Jordi Garrigós
Text interior: Llibreria Calders
Correcció: Pol Camprubí

Verd Totés una sèrie de converses. Però no com les de Banc Sabadell, són surrealistes i buscant l'absurd. Bé, veient-ho així, potser sí que s'assemblen a les del banc vallesenc. Com en aquelles, també hi surten musics pop del país, però no per vendre hipoteques. En aquest cas, els protagonistes són en Tomeu Mulet (Beach Beach) i en Miguel Àngel Blanca (Manos de Topo) dos dels artistes que actuaran en una nova edició del Ronda la setmana vinent. El cartell el completen bandes com Comet Gain, Germà Aire, Univers, The Zephyr Bones, Wild Balbina i Wind Atlas a diferents sales de Barcelona. La sèrie la produeixen l'Heliogàbal i Coopernic amb la realització d'un tal Lluís Huedo. Aprofitant la celebració del Ronda, s'estrena aquest segon capítol filmat al Cap Verd, aquest restaurant que estan posant apunt davant del bar gracienc. També hi surt en Tomeu dient Vale Vale.

El Festival Ronda es celebra del 9 al 12 d'octubre al CAT, La Fontana, Heliogàbal i BeCool i és un cicle de concerts recomanats per gentnormal.

Tranquils. Aquest no és el típic article sobre quins temes són aptes per fer humor. Sóc del parer que tot es vàlid. Quan treballava a la tele, un dels meus acudits favorits era fantasiar amb dir-li a un periodista conegudíssim que havia superat ‘una larga enfermedad’: “¡Nos han dicho que vuelves a la radio! A la radioterapia, digo”.


Podeu acusar-me de fill de puta. No us podeu imaginar fins a quins nivells me la pela.

Tampoc em justificaré explicant que si faig acudits sobre l’alzheimer, per posar un exemple, és perquè he tingut familiars que ho han patit. És així, en aquest cas. Però crec d’una manera molt ferma que si no n’hagués tingut cap, també els faria. Podeu tornar a acusar-me de fill de puta. Me la pela igual o més que al paràgraf anterior.

Un còmic va dir una vegada: “només faig acudits sobre tot allò que em fa por”. És l’única “norma” amb la que combrego, quan parlem d’humor. Sembla una sentència molt més profunda del que és. A la comèdia, sempre, sempre, hi ha una part de drama (no em feu citar l’equació de la comèdia que va fer Woody Allen a Delitos y Faltas, si us plau). Des del primer gag de la història del cinema, “El regador regado”, hi ha algú que pateix. En aquest cas, el jardiner que es mulla amb la mànega. Per cert, tal i com va dir un amic meu, “El regador regado” és el títol de peli amb més spoilers que s’ha fet mai, tret de La Semilla del Diablo.

No vull parlar d’això, dels límits de l’humor, en la seva vessant cafre. Podeu tornar a titllar-me de fill de puta, però mireu aquest vídeo del gran Jimmy Carr, i digueu-me que no heu rigut.



Qui és el fill de puta, ara?

El que darrerament em preocupa d’aquest tema són els límits de l’humor, però per la part baixa, pels mínims acceptables per la societat.

Amb 11 amics, vaig crear una empresa de guió: 12 Monos (ATENCIÓ, PUBLICITAT). Uns clients van contractar els nostres serveis: volien que féssim humor sobre un tema molt concret. Posem per cas, per a que us en feu una idea, que es tractava del món de les revistes del cor. Com que el context era el que era, imagineu que decidim que hem de fer un acudit de Paquirrín. Podeu suposar per on anaven els trets: Paquirrín és ximple, Paquirrín està gras, Paquirrín és un ni-ni. L’acudit passa tots els filtres, arriba als destinataris, i dos mesos després rebem una denúncia de Paquirrín perquè considera que hem atemptat contra el seu honor. Això ens ha passat. Òbviament, he canviat el nom de l’implicat, per allò de no remoure la merda, però l’exemple és molt adient.

Quan fas un acudit sobre Paquirrín, et poden acusar de moltes coses. La pitjor, de ser poc original. Compro. Però mai d’atemptar contra el seu honor, perquè cada vegada que ha fet declaracions o ha anat a algun programa de televisió ha demostrat no tenir-ne. Pot semblar una excusa de mal pagador, però només cal entrar a qualsevol xarxa social per veure quina és la imatge que té tot un país sobre tu. Si mil persones diuen que ets curt de gambals, potser, potser, és que una mica sí que ho ets.



Total, posem per cas que Paquirrín ens va denunciar. Arriba un moment en que el jutge ho para tot, i diu que no hi ha cas, que aquest acudit estava en un context clarament d’humor, i que a més a més, la imatge que aquest individu ha donat a la societat, sigui real o no, és la d’algú que no destaca per la seva intel·ligència. Cas tancat. "No hay más preguntas, señorita."

Arribats a aquest punt, podria semblar un final feliç. Però no. Paquirrín és milionari, i els pringats que fem acudits sobre ell, no. Paquirrín pot permetre’s el millor advocat de Madrid, però els pringats que fem l’acudit, no. Paquirrín pot provar sort, a veure si sona la flauta i rasca xavalla tot i saber que el cas està perdut, però pels pringats, el fet de cobrir-nos les espatlles davant d’un eventual judici que sabíem que teníem guanyat ha suposat una hòstia econòmica important. Paquirrín no ha guanyat el judici, però sí que ha aconseguit que el proper acudit, per estúpid que sigui, ens el mirem amb lupa. I, segurament, l’acabarem descartant per por. Sí, per por.

“Ui sí”, pensareu. “Aquest imbècil ha descobert que qui té els diners, té el poder”. Evidentment. Però quin sentit té l’humor si no pots atacar el poderós? A tot arreu, menys a Espanya, i també a Catalunya, hi ha un pacte tàcit amb aquest tipus de gent: “Mira, Paris Hilton (o Obama, o Donald Trump, o...) guanya diners de la manera que vulguis, però accepta que jo em riuré de tu. Després tu em faràs sentir miserable, quan et vegi envoltat de models en el teu jacuzzi que en lloc d’aigua té diamants d’Svarowsky, però deixa’m aquest marge per fer riure la gent que realment treballa, i que se senti una mica menys miserable. Eh! I sense ser hipòcrita: i així guanyar-me jo també la vida”.

Doncs no. Ja ni això. Com deia a l’inici d’aquest article, l’única cosa que demano com a treballador de l’humor (que no com a ciutadà individual) és que em deixin riure’m de les coses que em (ens) fan por. Ja sigui la imatge que projecta Paquirrín als joves, la que Melendi projecta a la música, o la que Pujol projecta a la política. El problema és que aquest equilibri s’està trencant, i la por és tan gran que fa replantejar al còmic el seu status quo.

Com diu la meva amiga, Natza Farré, en aquest meravellós article sobre la llibertat d’expressió, aplicada als polítics, però que s’escau perfectament també a l’hora de fer comèdia: “(...) en ells ha recaigut el deure de fer-nos distingir entre el bé i el mal. En ells, que utilitzen tota la maquinària de l’Estat en contra dels ciutadans i en benefici propi. En ells, que escupen la dignitat de les persones i defensen la seva. Com si en tinguessin.”.

Tomàs Fuentes (guionista de comèdia, protagonista d'una vida dramàtica).
@cap0

Fotografia de portada: Edu J. Montoya
Text: Tomás Fuentes
Correcció: Pol Camprubí

Els Amics del Bosc són un entusiastes de la natura i sobretot del rock més psicodèlic. Desig, el seu segon treball que van gravar amb en Santi i el Víctor García als estudis Ultramarinos Costa Brava, és un disc a estones lluminós a estones fosc amb el que es consoliden com una de les bandes a seguir del panorama actual. I la veritat és que s'ho mereixen i que ja era hora. El que importa són les cançons i Desig en té unes quantes d'aquelles que emocionen i que no s'obliden. Tenim moltes ganes de veure com les defensen en directe i també com recuperen algun hit del seu disc de debut.

Voleu venir a veure en directe als Amics del Bosc? És ben fàcil, senyors. Només cal que envieu un correu electrònic al mail del programa: cabaretelectric@icat.cat. Això sí, cal que ho feu ràpid. Només els 30 primers podran entrar i gaudir de la psicodèlia dels amics i del boníssim vi gentilesa de Viña Zorzal. Ja us ho vam dir, però us ho tornem a repetir. Si veniu al concert és molt important que sigueu puntuals perquè el directe no espera i el concert, com el programa, comença amb puntualitat a les 21h i com que us heu d'identificar per entrar a la ràdio seria convenient que arribéssiu una mica abans.

Tenim més raons per convèncer-vos, raons de pes com el podcast i el video del concert de Fighter Pillow de la setmana passada. Ens ho vam passar molt bé!

  Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Muntsa Casas
Correcció: pendent

Quan es va inventar el terme “els millors” (que segurament va ser obra d’en Quique en algún moment de lucidesa) el més normal del món seria que ho hagués fet pensant en Los Urogallos, la millor banda de l’extraradi barceloní i de part de l’estranger. La millor banda, així en general. Els de Santa Coloma no es van cansar de fabricar hits punk-pop raca raca canallero amb els TCR, un darrera l’altre: “Tengo que beber”, “Sangre en el Apolo”, “Se nos rompió el humor”, “Es pop”, “Un Domingo de sol”, jo que sé, hi ha mil. Cançons que són himnes amagats d’aquests país. També van fer -entre d'altres històries- lncrucificables i l’antològic “Bendito A.T.R.A.S.O", possiblement la cançó favorita de Kiko Amat. I ja des de fa un parell d'anys, Los Urogallos, que van debutar amb la que ara mateix és el nostre segell favorit, Chin Chin Records i un 7 polsades brillantíssim: Como un Tigre. En poques setmanes presenten, per fi, el seu primer llarg, del que avui han avançat un tema, “The Rockin’ Gazelles” que no son unes bambes i sí uns personatges que apareixen a la sèrie de dibuixos animats Peppa Pig. O com a mínim això ens ha sortit al google.



Fotografia de portada: Chin Chin
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pendent

La unió fa la força. Això és el que devien pensar fa dos anys el Taller de Músics i els amics de Bankrobber quan es van decidir a engegar el Festival Connexions. El nom és ben aclaridor. Al Connexions s'ajunten esforços i es reuneixen els millors valors de cadascun dels dos fronts organitzadors per oferir al públic una proposta ben diferent a la que estan acostumats. Del 10 d'octubre al 21 de novembre hi podrem veure, col·laborant amb altres artistes i en un format allunyat de l'habitual, a figures de l'escena indie com El Petit de Cal Eril i Joan Colomo, noms més flamencs com la Marinah, músics de jazz (tot el que trobem programat al JazzSíClub) i també de l'electrònica o del hip-hop com Guillamino o Extraño Weys respectivament.

El terme eclèctic es queda curt per definir el Festival Connexions. Ho és en tots els sentits, direccions i propostes. És la fusió feta festival musical. Aquest any enfila la seva tercera edició i ho fa amb voluntat de consolidar-se. Segurament per això han decidit ampliar la programació més enllà de l'Apolo. A més dels habituals concerts a la sala del Paral·lel també hi haurà propostes a l'Almo2bar i al JazzSíClub.

Què ens agradaria veure a nosaltres? Si heu llegit algun cop aquest blog de reüll sabreu que ens encantaria veure la proposta de Joan Colomo amb els STN! i com reinterpreten uns temes que ens sabem de memòria. I és clar, a El Petit de Cal Eril barrejat amb el jazz de la David Mengual Free Spirits Band. Però no som tancats de mires i també us volem destacar els Extraño Weys (el projecte paral·lel d'alguns membres d'Atversaris), l'experimental Os Meus Shorts (una altra idea del polifacètic Nico Roig) o The Gramophone Allstars i la seva aproximació a la música jamaicana.

Però això són només les nostres propostes i, al final, no deixem de tenir una visió una mica indie. Al Festival Connexions s'hi ha d'anar amb les orelles i la ment ben obertes per gaudir de posades en escena i combinacions pensades només per a l'ocasió. Així que, deixeu-vos portar per la música!



Fotografia de portada: Festival Connexions
Text: Muntsa Casas
Correcció: Raquel Molina

Amb la Muntsa teníem una teoria que ens feia "tronxar" de riure. Cada vegada que ens parlaven d’un grup avisant-nos abans que eren molt bona gent, hi havia moltes possibilitats que la seva música ens fes vomitar. Efectivitat altíssima. La Muntsa, després d’escoltar-los, sempre deia que si tant bona gent eren, que s’apuntessin a la Creu Roja en comptes de martiritzar els seus timpans. Els Beach Beach són molt bona gent, però la seva música també és collonuda, alguna vegada havia de fallar la brometa. Avui parlem del seu segon i esperadíssim disc, The Sea (La Castanya, 2014), un LP gravat a principis d’any amb en Cristian Pallejà als estudis Caballo Grande de Barcelona.

Per sort per als Beach Beach, aquesta ressenya m’ha tocat fer-la a mi i no a algun seguidor talibàdel que feien abans. En la típica baralla d'indis contra cowboys, hem guanyat els de la ploma al cap. Segurament els pistolers a partir d’ara es limitaran a parlar del majestuós somriure de l’Àngel i a convidar-los, molt educadament, a apuntar-se a la Creu Roja. Jo no. Perquè The Seaés dels meus, és dels nostres. Quan ens va arribar, va ser una d’aquelles vegades –molt repetides, val a dir-ho– que ens enviem correus eufòrics entre els col·legues, tot i que l’avançament, “Just Like Before”, ja ens havia avisat. No ens va agafar per sorpresa, vaja.

És evident que han perdut un pelet de mossegada respecte el Tassteles Peace (La Castanya, 2012), però és que han guanyat en tota la resta, i el resultat de la balança els és clarament favorable. La banda segueix musculosa i plena de moments d’amfetamina (escoltin, siusplau, “Always Masking”, no deixaran de saltar) però, a més a més, ara et fan ballar encara més, els putes. La seva connexió amb Orange Juice és evident, sobretot per les guitarres d’en Pau i en Lluís, que jo no sé la de vegades que han escoltat el You Can Hide Your Love Forever, però hi ha l’esperit de “Wan Light” o “Three Cheers for Our Side” a les sis cordes. I si no, que li demanin al seu col·lega Gerard Love que enviï “Glaring Sweat” a l’Edwyn Collins i que ho corrobori.

Les cançons que més em "xiflen" de The Sea són les metralletes de pop "vuitantero", que et recorden a la penya de Flying Nun. A aquestes alçades tothom ha parlat de The Verlaines, els Bats, els Chills o tota aquella colla de popes del Kiwi dels 80 respecte aquest LP, i tenen tota la raó. “Just Like Before”, sona a Kiwi, “A Weak Song” sona a Kiwi o “Narrow Fingers” –la meva favorita del disc– sona a Kiwi. Paradoxalment, tot plegat evoca a platges molt llunyanes de les precioses cales de Mallorca. Una mica com passa amb els Extraperlo –als quals també comencen a emparentar-se en aquest disc–, el resultat  és tot plegat molt poc mediterrani. I potser estranya un pèl més quan els Beach Beach reivindiquen la seva arrel mallorquina sempre que poden... A tot arreu menys a les seves cançons.

Potser és el petit però que un pot posar a un disc amb un enorme risc de semblar quelcom que no és, que tot plegat sembli impostat. Per què no passa? Perquè són temes tan lluminosos que t'oblides que els han fotut uns nanos de les Balears que mai viatjaran a Dunedin. Quan arribes a “Talking with Accidents” ni recordes on cony van néixer aquests quatre tios, tot es tan meravellós, inspirador i reivindicable que posar-te a pensar segons què seria haver-hi entrat malament expressament. No val la pena, sobretot amb discos tan bons com aquest.


Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pol Camprubí

Sense ànims de ser alarmista -bé, potser una mica sí- però corre entre nosaltres un Mr. Hyde a la catalana. Un profeta bipolar que vaticina l’Apocalipsi, mentre va editant llibres entre glops de whisky i rega la menta amb la primera pixarada de cada matí. Un Bukowski monògam i enamorat del punk rock. És en Roderic Mestres, i també l’Andreu Nicàs, escriptor i protagonista respectivament de la novel·la curta Mentre el món explota (Males Herbes, 2014) que ens té a tot ben atrapats. De ritme trepidant, és una versió contemporània d'Els viatges de Gulliver, una interpretació plena de l’odi sa, entre viure el purgatori i fer-se una palla.

Aquí, en Roderic, de qui no cal dir el nom real perquè ja se sap – i si no investiga’l!-, ens parla de la literatura pulp, les pel·lícules de sèrie B, la importància de tenir heterònims, del petit esgraó que separa realitat / ficció, i el més important de tot! De perquè cuinar un llobarro al forn és la millor declaració d’amor! Preneu-ne nota.

Per què Roderic Mestres? La descripció de l'autor que hi ha a la contraportada és molt breu, ens pots donar més pistes?

El text de la contraportada és una descripció difosa i subjectiva de mi. Tot el que dic d’en Roderic m’ho podria aplicar.

Aleshores, per què vas fer servir un heterònim?

Aquest llibre estava escrit feia anys i sempre havia pensat que si el publicava, seria amb heterònim per diferenciar-ho dels llibres que he firmat amb el meu nom (Crònica d’un delicte menor, ed. L’Albí, 2012; La mort de la paraula, ed. Emboscall, 2008). Em fan molta gràcia els escriptors que tenen diferents personalitats. En la literatura pulp hi ha molts autors que per escriure un gènere concret fa servir un nom i una determinada personalitat. Per això tampoc amago el pseudònim, ja em va bé ser jo, però simplement quan escric d’aquesta manera m’agrada diferenciar-ho. La meva intenció és fer altres novel·les amb aquest to i univers, totes en un estil semblant i firmades com a Roderic Mestres, amb el seu caràcter particular. Com a creador tens un ampli espectre d’interessos i quan t’enfrontes a un nou projecte has de triar quina part de la paleta vols fer servir. M’avorriria escriure sempre el mateix. És com tenir diversos grups de música d’estils diferents, en cadascun expresses una part de tu mateix.

I quin grup seria el més pròxim a en Roderic?

Aquestes preguntes m’agraden! Crec que en Roderic és Leatherface. Perquè té aquest punt romàntic però és molt estripat. Són hooligans tendres, els Leatherface.

És una persona que t’hauria agradat ser en algun moment determinat de la teva vida?

Sí, és com el meu Mr. Hyde. És una part de tu que en el teu dia a dia has d’aplacar, perquè vius en societat i tens altres sentiments a dins. No ets només això, però hi és, i t’agrada deixar-la córrer. En Roderic em permet deixar-la sortir, és com si em prengués una poció i em convertís en Mr. Hyde. Perquè totes les coses que fa Mr. Hyde estan a dins del Dr. Jekyll, però no les fa perquè és un home civilitzat i ha de viure en comunitat. Convertir-se en Mr Hyde li permet alliberar-se i, vist així, en Roderic em permet donar ales a un vessant destructor que també és una part important del meu caràcter.

I què faràs amb el teu propi nom?

Ara fa un any que estic treballant en una mena de novel·la iniciàtica rural, amb adolescents drogats, veïns xafarders i fenòmens paranormals. Això d’en Roderic, en veritat, és un exercici d’estil: vaig intentar fer una novel·la tan immediata com em fos possible, en primera persona del present. Temàticament volia unir una sèrie de coses que m’han marcat i que aparentment no tenen res a veure entre si, com ara la sàtira clàssica, la crònica beat i la ciència-ficció barata. Al final sembla que em va quedar una cosa molt pulp.

Pulp?

El pulp, per qui no ho sàpiga, és la literatura popular que va néixer a principis del segle XX als Estats Units, i rep aquest nom perquè el paper es feia amb la polpa de la fusta, el material més econòmic i de pitjor qualitat. Eren llibres de consum, assequibles i entretinguts, pensats per a un públic no intel·lectual. Per això solia ser literatura de gènere. El més pulp que s’ha fet a Espanya deuen ser les novel·letes romàntiques de la Corín Tellado. Llibres de 50 cèntims. Però al món anglosaxó hi va haver uns quants autors que, sense sortir del gueto, van aconseguir anar més enllà del que s’espera de la literatura d’evasió. Philip K. Dick en la ciència-ficció o Jim Thompson en la novel·la negra, per exemple, van saber elevar la literatura de gènere a cotes filosòfiques.

Tu consideres que Males Herbes és pulp?

A Males Herbes hi ha interès pel pulp però ja amb el filtratge fet, no s’edita gènere perquè sí, sinó perquè literàriament s’ho val. A l’època daurada del pulp era més important produir un llibre per setmana que la seva hipotètica qualitat literària. El que sí que hem adoptat del pulpés la idea de fer llibres petits, el més barats possible, i sense aquella aura intel·lectual farragosa que sovint empudega la literatura.

Podríem lligar la literatura pulp amb les pel·lícules de sèrie B.

Sí, perquè la intenció de les dues és produir molt gastant el mínim, però la sèrie B és una qüestió estrictament de pressupost, no està temàticament tan delimitada, només econòmicament.

La sèrie B, sempre havia pensat que la feien amb la broma, perquè realment volien fer pel·lícules tronades i de poc pressupost?

Això va passar a partir dels anys 70 i 80, quan la sèrie B va prendre consciència de si mateixa i es va començar a autoparodiar, s’explotava el fet de no tenir diners i es feia una cutrada expressament, per a un públic que volia veure una cutrada. Però als anys 50 el cinema de sèrie B es projectava a sales comercials i intentava competir amb Hollywood, volien fer el mateix, però amb menys duros i més imaginació. Més tard van venir els cinemes de sessió contínua...

Era on anaven els vagabunds a dormir! I parlant de sèrie B, la novel·la de Mentre el món explota comença amb un homenatge a una pel·lícula que es diu Zombies Party...

N’hi ha molts, d’homenatges!

Explica-me’ls!

Uf, n’hi ha dotzenes! Jo volia fer una mena d'Els Viatges de Gulliver psicotrònics, que és el que trobareu a la segona meitat del llibre, una història on el personatge va trobant mons i cada un mostra alguna xacra concreta del comportament humà. També tenia clar que volia partir de l’escena inicial de Zombies Party de l’Edgar Wright (Shaun of the Death, en l’original), on el protagonista no s'assabenta de res. Comença un dilluns al matí, ell es desperta amb ressaca i ben adormit va a comprar el diari, se’n va a buscar l’autobús per anar a treballar i resulta que mentre fa tot això, les persones actuen com zombis, que és com actua la gent normal un dilluns al matí. I tu vas fent i no t’adones que realment tothom s’ha convertit en zombi. En realitat és un acudit que s’ha fet moltes vegades, però a Zombies Party crec que resulta particularment divertit. M’agradava molt la idea del perdedor que no s’adona del que passa al seu voltant, encara que sigui de dimensions bíbliques. Tot i això, haig d’aclarir que al meu llibre no hi surt cap zombi!

[COMPTE SPOLIER] Però l’Andreu Nicàs, el teu protagonista, al final se n'adona i li importa una merda. Fins i tot hi ha un moment que es redimeix i diu “què serà de mi sense una civilització a qui odiar”.

Al final voler que tot se n’anés a la merda era el que donava sentit a la seva vida. El fet de tenir un món al qual maleir l’ajudava a ser ell mateix. És una de les conclusions del llibre! A aquest personatge molts lectors l’han odiat perquè ho menysprea tot, però crec que el menyspreu és un sentiment tan vàlid com qualsevol altre.

Hi ha un punt autobiogràfic?

Sí, sobretot del moment en el qual vaig escriure aquest llibre, ara deu fer 6 anys. La meva parella se n'havia anat a estudiar a Granada i jo estava sol a casa. Pencava al magatzem d’una llibreria i a les tardes escrivia, mirava cine dolent, fumava porros i m’emborratxava gradualment fins a l’hora d’anar a dormir. Estava molt ressentit amb el món, però m’ho passava teta.

També hi ha un punt d’autocrítica quan arriba a la comuna on hi ha vagabunds i un professor de filosofia.

No és crítica, és ressentiment. En tot cas critica el professorat de filosofia i d’humanitats, que és una cosa que m’he hagut d’empassar. També crítica a certs col·lectius d’esquerres quan va a Apocalipsis Igualitari, on ho decideixen tot per assemblea, i triguen tres dies a respondre-li una pregunta ben senzilla. Totes aquestes coses que critico també tenen els seus aspectes positius, però per a aquest llibre no els volia ressaltar, em funcionava millor si l’Andreu saltava a la jugular sense gaires miraments.

I fins i tot critica l’amor lliure! Quan arriba a la macro-orgia.

El què troba dins el MNAC representa l’infern a la terra. Però res a veure amb l’infern de Dante. Segons el cristianisme primitiu l’infern és on resideixen els plaers. El cel seria la raó i l’infern seria la passió.

Jo crec que és molt dantesc! Perquè hi ha diferents fases...

Són diferents encarnacions de l’hedonisme. Hi ha els que estan follant, els que s’estan drogant, els avis que contemplen la nena que recita, és molt pervers però en buscava l’aspecte estètic i simbòlic. També hi ha un petit homenatge a Kenneth Anger i, per extensió, a Aleister Crowley. És el satanisme entès com una celebració del fet dionisíac.

De fet, la mateixa novel·la és hedonista, en el sentit que la vaig fer per satisfer-me a mi mateix, perquè m’ho passava teta escrivint-la. El públic ideal d’aquest llibre era jo mateix.

I per què et vas decidir a treure’l?

És curiós, aquest llibre no l’havia ensenyat gaire. Suposo que escrivint-lo m’havia quedat prou a gust, no necessitava l’aprovació de ningú. L’havia llegit l’Uri Caballero, a qui li he dedicat, i poques persones més. Feia temps que el tenia en un calaix quan va sortir Vulcano, d’en Max Besora. El vaig llegir i em va semblar que si un editor s’havia atrevit amb aquella salvatjada, potser podria considerar una cosa tan políticament incorrecta com la meva. El vaig passar a en Miquel Adam, que en aquell moment era editor a LaBreu, però crec que no se’l va arribar a llegir. Mai vaig pensar que pogués existir un altre editor interessat en aquest tipus de llibre i no vaig fer res per moure’l. Fins que vam començar amb Les Males Herbes.



Que per cert, hi ha una anècdota divertida al respecte! La vols tornar a explicar?

Sí. Quan me la vaig tornar a llegir vaig veure que si li rentava una mica la cara, podria funcionar, perquè 6 anys després encara em feia riure. Llavors li vaig enviar a en Ricard, el meu soci a l’editorial, sota el títol original de La Menta. Li vaig dir “llegeix-te això, m’ho ha passat un amic de Vic i segurament t’interessarà.” Al cap de dues o tres setmanes em va respondre “Endavant! Està de puta mare, però això ho has escrit tu, no?”. Era molt important per mi que la jutgés sense saber que era meva, però em va enxampar.

I per què una menta?

Perquè aquell any que estava sol a casa tenia una menta al balcó i no la regava mai i no es va morir en tot l’any. La menta ho sobreviu a tot, és una mala herba de veritat (Rialles). Ara que m’hi paro a pensar, aquesta primera part sí que té molts elements autobiogràfics!

L’Elisenda és la teva xicota!

I tant!

I què va pensar quan ho va llegir? Perquè és molt romàntic.

Doncs si llegissis alguns dels llibres que tinc desats en calaixos... No sé què em passa que tot m’acaba sortint massa emo... Mentre el món explota, si ens posem a definir-la musicalment, és pur punk-rock!

El punk-rock també és molt romàntic!

Però no tan afectat, més de cara a barraca.

Parlant de punk-rock, també has aprofitat per posar-hi totes les cançons que t’agraden!

Tenia ganes de fer sortir en un llibre les coses que m’agraden, no hi ha cap altra premissa que aquesta.

Tornarà a sortir l’Andreu Nicàs?

El més probable és que surti d’extra. La primera idea era fer-ne una continuació, però ara estic pensant més en una preqüela de com es va acabar el món. No estarà protagonitzada per aquest personatge però hi haurà una picada d'ullet. Estic pensant de fer diverses novel·les al voltant del tema, que juguin amb això i es posicionin en aquest moment històric que és la fi del món.

Tu, si s’acabés el món, a quina secta entraries?

A la de l’autosuficiència. Me n'aniria a viure a un poblet perdut que hi ha al cap de Gata on tinc un amic que viu aïllat de la civilització. És un fanàtic de la ciència-ficció que va agafar una casa antiga i se l’ha convertit en un lloc autosuficient, totalment preparat per sobreviure a l’apocalipsi.

Ara que ho has dit, potser hi anem molts!

La casa està oberta! De fet, és un hostal al marge de tot. I té autosuficiència elèctrica, perquè això de no poder escoltar discos ni mirar pel·lícules quan s’acabi el món, em fa molta mandra!

Si l’Andreu Nicàs fos una persona real, creus que us avindríeu?

Desgraciadament sí. (Rialles)

És molt tu!

Sí, però jo tinc principis. Per bé o per mal tinc una moral molt marcada. Em sentiria malament després de fer moltes de les coses que fa ell. L’Andreu és la persona que a mi, en certs moments de la vida, m’hauria agradat ser. Li sua la polla tothom menys dues o tres persones. Ens entendríem, però arribaria un punt que ell seguiria i jo hauria de baixar del carro.



Quant vas trigar a escriure’l?

La primera versió com a molt mig any. Però l’he reescrit tres vegades. Pensa que té un estil molt marcat, tot en primera persona, present, frases curtes, no hi ha subordinades, pla seqüència... és un relat que s’ha allargat fins a convertir-se en una novel·la breu o un conte llarg.

Quines parts són les que més has ampliat? Per exemple, les reflexions que li provoca l'ampolla de Bourbon?

Tot allò està més treballat. El llibre va molt ràpid, no ho sembla, però he intentat que les idees fossin coherents amb el personatge i que encara que s’expliquessin de manera àgil fossin concises. Ho he reescrit tot, perquè la part d’acció és la més difícil, ja que tinc tendència a escriure d’una manera més reflexiva. Normalment hi poso massa càrrega discursiva. Tinc el costum de fer que el narrador expliqui molt el que està passant, i en aquest llibre no volia fer-ho. Tenia molt clar que havia de ser un ritme de tupa-tupa!

Ho és! I en totes les ressenyes han fet notar que tens frases molt ben dites.

Són frases de bar.

Però també està molt vinculat a la teva manera de parlar. Tens facilitat...

Per fer titulars! Fer aforismes. Comprimir la part reflexiva per no trencar el ritme.

És molt de pel·lícula. Això t’ho demanaven Els Experts d’iCat, t’has plantejat fer la pel·lícula de sèrie B?

Això no m’ho puc plantejar jo, però estic desitjant que d’aquests amics que tinc que fan audiovisuals, algú s’ho llegeixi i ens ajuntem quatre gats i unes xibeques i fem una versió cutre. No de sèrie B, de sèrie Z, tipus Karate a muerte en Torremolinos.

Estem buscant un voluntari!

Crec que algú o altre es deixarà enganyar... I vull que hi sortiu tots!

Venim a fer d’extres encantats. I ja tens la banda sonora. Ara una pregunta ximple, si s’acabés el món, a quina botiga aniries a saquejar amb molts de cabassos per emportar-t'ho tot?

(Rialles) No sé si la botiga de BCore, la llibreria La Central o Antifaz Còmics. Potser les llibreries abans, perquè no sé si hi hauria electricitat per posar vinils.

Parlant de còmics, hi ha il·lustracions. Per què vas decidir posar-n’hi?

Perquè és molt visual, hauria funcionat de l'hòstia com a còmic. També perquè és un llibre curt i així li dónes més entitat. Hi ha dos nivells de narració, ja que els dibuixos també t’expliquen altres coses (són diverses escenes resumides en una il·lustració). A més va molt bé perquè al text hi ha poca descripció dels espais. L’escollit només podia ser en Xavi Garcia. Ja havíem fet algun intent de còmic abans i teníem pendent fer un projecte junts. A part, personalment ens entenem i ens estimem molt. És un tros de pa però també és un bon rondinaire, el llibre feia molt per ell!

Ara ja arribem a la part final. Vull que em recomanis novel·les apocalíptiques.

Una de les meves preferides és La Guerra de les Salamandres de Karel Capek, és una novel·la dels anys 30, una predistòpia, i és molt intel·ligent. Parteix de la premissa d’uns animals marins acabats de descoberts que es poden fer sevir com a treballadors, i explica com això canvia la geopolítica mundial. Per mi en Capek és el mestre del Kurt Vonnegut, crec que Bressol de Gat s’hi ha inspirat molt (i és el meu llibre preferit de tots els temps!).

Una altra és Sóc Llegenda, d’en Richard Matheson, comença que el món ja s’ha acabat. I és una novel·la molt visceral i dura. Té una càrrega introspectiva brutal.

M’interessen molt les novel·les postapocalíptiques on se n'ha anat a la merda la nostra civilització i després ha continuat una altra cosa. I d’aquest tipus de llibres em sembla imprescindible, tot i que per ser un pulp dels anys 50 no ha tingut el ressò que es mereixeria, Ciudad, d’en Clifford D. Simak, que passa en un escenari on la humanitat ha destruït el món. Queden els gossos que tenen llegendes d’una raça antiga, i aquestes llegendes en realitat són la història de com els homes es van conduir a la seva pròpia destrucció. Ells creuen que és mitologia, i entre relat i relat, hi ha un estudi fet per un gos que interpreta el que tu estàs llegint. És al·lucinant! S’ha de reivindicar!



Això em fa pensar, en el relat Primavera Nuclear de Ruy d’Aleixo que surt a aquest últim número de la revista Males Herbes, on els supervivents humans entren en simbiosi amb unes bèsties marines que semblen un Kraken.

Fa uns contes al·lucinants! En Ruy té unes quantes històries sobre la fi del món. Aquest està molt bé perquè hi barreja aquesta mitologia tan seva. Té un punt Lovecraft!

Ara recomanem pel·lícules apocalíptiques!

La primera que em ve al cap sobre aquest tema sempre és Le Dernier Combat, la primera pel·li d’en Luc Besson, un punt intermedi entre un experiment arty i una d’aventures en un món postapocalíptic.

També m’encanta Bed Sitting Room, una comèdia britànica al pur estil Monty Python on, després de l’explosió de la bomba definitiva, els supervivents afectats per la radiació muten en coses com: un armari.

I Odissea en el tiempo (Mindwarp), una pel·li molt trash, amb nans, caníbals, mutants i màquines de realitat virtual. La factura és cutre, però està carregada de bones idees. A més la protagonitza l’immens Bruce Campbell.

I posats a recomanar fricades, El semen del hombreés una pel·li fotudament artística i pedantesca (carn de Filmoteca) del gran Marco Ferreri, sobre un món on només queda una dona inseminable i resulta que és frígida.

Per acabar, aquesta ja te la vaig fer, però hi torno perquè vull que l'expliquis a tothom! Per què la millor declaració d’amor és cuinar un llobarro al forn?

Això és per als que ens agrada menjar i beure bé. Al principi deia “cuinar peix fresc”, però vaig concretar amb un llobarro perquè amb el temps he descobert que és el meu peix preferit. Requereix un esforç perquè el peix fresc l’has d’anar a buscar aquell dia, has d’anar a mercat, comprar-lo i preparar-lo. Cuinar per a algú és una cosa meravellosa! Sobretot quan és per una persona que t’estimes, és tenir cura d'aquella persona, i és premeditat! Potser ve perquè sóc d’interior i menjar peix fresc em sembla una cosa molt especial, la gent de la costa en menja cada dia. (Rialles)

Amb en Víctor ens en rèiem, perquè pensàvem que tenia una connotació sexual!

Ja m’ho va dir... I vaig riure bastant! Crec que algú més m’ho va comentar.

No la té, aleshores?

No, però està bé que l’hagi guanyat!

Fotografia de portada: Editorial Males Herbes
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Montse V.

He trigat a fer la ressenya d'aquest disc editat al maig perquè he necessitat tot aquest temps per interioritzar-lo i poder-lo explicar. David Torres Martin, conegut com a Dr. Res, és un català emigrat als antípodes que ens regala una joia d'electrònica en majúscules on les etiquetes es desdibuixen a favor d'un discurs personalíssim.

Un bon dia vaig entrar a l'admirada Discos Paradiso per remenar calaixos i de fons sonava Lung Kidnapping (Disboot, 2014). Amb la meva dona comentàvem que allò era al·lucinant i en preguntar per l'autor ens van dir Dr. Res. I no, encara no ens el podien vendre.

Un cop el vinil va arribar a les nostres mans, ha sonat desenes de vegades a casa i hem gaudit d'un disc hipnòtic i elegant, minimalista i detallista fet amb dedicació, un disc artesanal en què cada variant està meditada i cada canvi de so o de ritme és al lloc que li correspon.

En tot el disc es nota el perfeccionisme i el coneixement musical d'una persona que ha estudiat música clàssica, així com el bagatge personal, doncs Lung Kidnapping és la forma d'expressar un profund recorregut vital marcat pel clarobscur de qualsevol vida humana i mundana. El tret de sortida és amb “Human Taxidermi” un viatge fosc i lleuger de ritmes entretallats i embolcallats. Continua amb ”Kugutsushi”, una mica més encarada a la pista, però sense posar el beat fàcil, farcint-lo de sonoritats asiàtiques i ja cap al final de sons gruixuts propers als drone.

El dub flotant i la IDM s'uneixen a “Une Marionette” per crear un tema sensual per ballar de dia, amb el sol escalfant la pell. A “Found” destaca la seva elegància per introduir recursos sonors a mesura que avança el tema, creant una atmosfera que et condueix al subconscient. Per tancar, “Oro Negro”, 7 minuts en què repassa potser el que és tot el disc, al principi un ambient íntim amb les persianes baixades, per, cap a la meitat del tema, apujar-les una mica i deixar que la llum i el ritme aflorin tímidament i acabar tancant el disc en pau amb un mateix.

Com molts altres discos, aquest m'ha robat el cor, m'ha enamorat perdudament. El Dr. Res aconsegueix que l'electrònica d'autor feta aquí arribi a l'excel·lència, creant un discurs propi i genuí. Un treball orgànic i emocional on els ambients polirítmics i les múltiples textures sonores donen color a un treball magistral. Un dels millors treballs d'aquest 2014.


Fotografia de portada: Arxiu
Text: Carles Fajardo
Correcció: Montse V.