↧
LA MANDANGA #12 SR. CHINARRO
↧
FUSIÒNICA 2014, EDICIÓ 16.0
A mig camí entre el Montseny i Barcelona, a dues passes de la Plana de Vic, hi ha Granollers. I aquesta relació equidistant no és tan sols geogràfica, sinó també musical. D'allà varen sortir els mítics Càmping o els actuals Tigre Menja Zebra i d'allà és el festival Fusiònica que enguany arriba a la setzena edició. El festival, que comença aquest dijous 16 d'octubre (demà) té un cartell amb noms com It's Not Not, Valina, Furguson, Zeidun o els Tigre Menja Zebra mateix.
Després de la presentació al Sidecar, que va ser el retorn dels alemanys Monochrome per terres catalanes amb el sempre incombustible Esperit!, aquest cap de setmana comença el Fusiònica amb un cartell exquisit. Repassem-lo:
- Dijous 16, Dràstik - Teatre de Ponent, 22:30:
Zeidun. Els veïns del Montseny s'ajunten de nou, i amb aquesta reunió tornen les expectatives de què passarà a la vetllada. Serà un concert tripós assonant? Recopilatori de hits amb "Galactic" com a cúspide? Deuen d'haver assajat? Cada concert de Zeidun és una experiència on en Joan Colomo, en Mau Boada (Esperit!), en Càndid Coll (Autodestrucció) i l'Albert Trabal (L'Orquestra de St. Celoni) es fusionen per donar vida a aquest monstre mitològic del Montseny.
Lost Inside. Per fer una nit el més emo possible, obriran la vetllada aquesta jove banda de Montornès del Vallès que fan emo post hardcore que sona a la Barcelona dels principis dels '00.
- Divendres 17, Dràstik - Teatre de Ponent, 21:30:
Tesseire. Rock amb temprança cantat en occità. Quasi res. Amb una curta però intensa carrera (massa intensa), el grup català està presentant el seu debut editat per Jacquard Records.
It's Not Not. Segon concert d'aquesta resurrecció. Després de meravellar a l'Hoteler, i abans no tinguin cap data a Barcelona, podrem veure aquesta mítica banda que ara fa 5 anys va baixar dels escenaris. Retorn gens sonat.
Challenger!. Madrilenys de naixement però amb algun component exiliat a Alemanya, no trepitgen terres catalanes des de la primera edició de l'H-Titud Fest, el llunyà 2010. Post hardcore intens i sorollós editat per Bcore, i una bola incontinent en directe.
Caustic Roll Dave. Espècimen sobrenatural passat de voltes. Caixes de ritme, teclats inconsistents, notes desafinades i xiscles de r'n'r de tota la vida. Un home orquestra que dinamita el rock més clàssic. Un terrorista del blues que presentarà el seu darrer àlbum, Approaching Noise (Philatelia Records, 2014).
- Dissabte 18, Dràstik - Teatre de Ponent, 21:30:
Valina. Amb anys a la carretera, tornen els australians per portar-nos el seu post hardocore jazz math trepidant i mil·limètric. Presentaran el seu darrer disc Container. Tot apunta a que aquesta serà una de les cites a recordar.
Furguson. Furguson no és ningú. Furguson és un estat mental. Fa ja any i mig que varen publicar el seu darrer disc, The Leap Year (La Castanya, 2013) i, tot i això, sembla que encara no s'ha assabentat tothom que és un disc majúscul, així que els toca anar a ells en persona a mostrar l'impressionant directe que es gasten actualment.
Abobinable. Al seu bandcamp diuen "somos 4 seres vivos tocando instrumentos y cantando cosas", i aquestes coses són rock dur cridaner, post hardcore… Bé, acabarem abans si diem que està editat pels bons d'Ojalá estë mi bici. Intensitat i emoció és el que prometen.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Pablo Gerschuni
Després de la presentació al Sidecar, que va ser el retorn dels alemanys Monochrome per terres catalanes amb el sempre incombustible Esperit!, aquest cap de setmana comença el Fusiònica amb un cartell exquisit. Repassem-lo:
- Dijous 16, Dràstik - Teatre de Ponent, 22:30:
Zeidun. Els veïns del Montseny s'ajunten de nou, i amb aquesta reunió tornen les expectatives de què passarà a la vetllada. Serà un concert tripós assonant? Recopilatori de hits amb "Galactic" com a cúspide? Deuen d'haver assajat? Cada concert de Zeidun és una experiència on en Joan Colomo, en Mau Boada (Esperit!), en Càndid Coll (Autodestrucció) i l'Albert Trabal (L'Orquestra de St. Celoni) es fusionen per donar vida a aquest monstre mitològic del Montseny.
Lost Inside. Per fer una nit el més emo possible, obriran la vetllada aquesta jove banda de Montornès del Vallès que fan emo post hardcore que sona a la Barcelona dels principis dels '00.
- Divendres 17, Dràstik - Teatre de Ponent, 21:30:
Tesseire. Rock amb temprança cantat en occità. Quasi res. Amb una curta però intensa carrera (massa intensa), el grup català està presentant el seu debut editat per Jacquard Records.
It's Not Not. Segon concert d'aquesta resurrecció. Després de meravellar a l'Hoteler, i abans no tinguin cap data a Barcelona, podrem veure aquesta mítica banda que ara fa 5 anys va baixar dels escenaris. Retorn gens sonat.
Challenger!. Madrilenys de naixement però amb algun component exiliat a Alemanya, no trepitgen terres catalanes des de la primera edició de l'H-Titud Fest, el llunyà 2010. Post hardcore intens i sorollós editat per Bcore, i una bola incontinent en directe.
Caustic Roll Dave. Espècimen sobrenatural passat de voltes. Caixes de ritme, teclats inconsistents, notes desafinades i xiscles de r'n'r de tota la vida. Un home orquestra que dinamita el rock més clàssic. Un terrorista del blues que presentarà el seu darrer àlbum, Approaching Noise (Philatelia Records, 2014).
- Dissabte 18, Dràstik - Teatre de Ponent, 21:30:
Valina. Amb anys a la carretera, tornen els australians per portar-nos el seu post hardocore jazz math trepidant i mil·limètric. Presentaran el seu darrer disc Container. Tot apunta a que aquesta serà una de les cites a recordar.
Furguson. Furguson no és ningú. Furguson és un estat mental. Fa ja any i mig que varen publicar el seu darrer disc, The Leap Year (La Castanya, 2013) i, tot i això, sembla que encara no s'ha assabentat tothom que és un disc majúscul, així que els toca anar a ells en persona a mostrar l'impressionant directe que es gasten actualment.
Abobinable. Al seu bandcamp diuen "somos 4 seres vivos tocando instrumentos y cantando cosas", i aquestes coses són rock dur cridaner, post hardcore… Bé, acabarem abans si diem que està editat pels bons d'Ojalá estë mi bici. Intensitat i emoció és el que prometen.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Pablo Gerschuni
↧
↧
‘CACHITOS DE HIERRO Y CROMO’, UN OASI MUSICAL
A la televisió actual és bastant difícil trobar un programa dedicat a la música, per tant quan en detectem un i, a més, bo, val la pena reivindicar-lo i recomanar-lo. És el cas de Cachitos de hierro y cromo, una proposta de La2 que ha aconseguit guanyar-se l’afició dels amants de la música i l’arqueologia televisiva. Una petita joia que malgrat emetre’s en una cadena minoritària ha rebut el recolzament dels espectadors.
La segona cadena pública acompanyada de Radio3 s’ha submergit a l’arxiu de TVE per trobar tot tipus d’imatges musicals. L’estructura del programa és senzilla però al mateix temps addictiva. Com si es tractés d’un àlbum de retalls, es recopilen fragments de cançons i actuacions sota una temàtica concreta.
La transversalitat dels fils conductors que fa servir el programa permet fer un repàs històric molt complet. Des de la música de benzinera a aquells grups d'un sol èxit. És inevitable quedar-se enganxat davant del televisor deixant-se endur per la nostàlgia i el frikisme d’alguns personatges del món de la música. Una de les grans virtuts d’aquest programa és aconseguir un producte entretingut i de qualitat amb la mínima inversió, ja que tot el material el tenen a casa. La clau es troba en la combinació dels fragments, en els comentaris irònics que acompanyen els vídeos i, sobretot, les temàtiques sota les quals s’agrupen les actuacions o els videoclips.
Molts ens vam fer fans de Cachitos la nit de cap d’any quan, cansats dels programes típics i refregits, vam anar a parar a La2 i ja no vam poder deixar de mirar la pantalla. És imprescindible per gaudir del programa estar atent a les reaccions que provoca a les xarxes socials. Només xafardejant una mica el Twitter us adonareu que no sou els únics que vau ballar cançons de les quals ara us avergonyiu.
Fotografia de portada: TVE
Text: Alejandra Palés
Correcció: Pablo Gerschuni
La segona cadena pública acompanyada de Radio3 s’ha submergit a l’arxiu de TVE per trobar tot tipus d’imatges musicals. L’estructura del programa és senzilla però al mateix temps addictiva. Com si es tractés d’un àlbum de retalls, es recopilen fragments de cançons i actuacions sota una temàtica concreta.
La transversalitat dels fils conductors que fa servir el programa permet fer un repàs històric molt complet. Des de la música de benzinera a aquells grups d'un sol èxit. És inevitable quedar-se enganxat davant del televisor deixant-se endur per la nostàlgia i el frikisme d’alguns personatges del món de la música. Una de les grans virtuts d’aquest programa és aconseguir un producte entretingut i de qualitat amb la mínima inversió, ja que tot el material el tenen a casa. La clau es troba en la combinació dels fragments, en els comentaris irònics que acompanyen els vídeos i, sobretot, les temàtiques sota les quals s’agrupen les actuacions o els videoclips.
Molts ens vam fer fans de Cachitos la nit de cap d’any quan, cansats dels programes típics i refregits, vam anar a parar a La2 i ja no vam poder deixar de mirar la pantalla. És imprescindible per gaudir del programa estar atent a les reaccions que provoca a les xarxes socials. Només xafardejant una mica el Twitter us adonareu que no sou els únics que vau ballar cançons de les quals ara us avergonyiu.
Fotografia de portada: TVE
Text: Alejandra Palés
Correcció: Pablo Gerschuni
↧
AL CINE CON XAVI DAURA: MAGICAL TALES AT SITGES
Hace más de un año que vengo invitando a Xavi Daura de Venga Monjas a ver películas en pase de prensa para jugar al pulgararriba/pulgarabajo con ellas y convertir la conversación en un texto digresivo sobre las mismas, el contexto en el que las vemos y el slice of life de antes-durante-después de la proyección. Ésta es la primera vez que Xavi paga por ver las películas que comentamos, la primera vez que comentamos películas vistas en un festival, y también la primera que publicamos en Gent Normal. Se supone que este texto, como su ridículo título indica, está dedicado a Magical Girl y Relatos Salvajes pero, vaya, no nos hagáis mucho caso.
![]()
Xavi Daura: Magical Girl es una peli que habla sobre España.
Víctor Parkas: Todo el rato.
Xavi Daura: El monstruo de España… ¿Qué coño es esto? (Xavi saca un casquillo de bala de la bolsa con plátanos y mandarinas que acaba de comprar en la frutería) Me acabo de quedar en blanco…
Víctor Parkas: Oye, ¿por qué Vermut sale con una gorra sujetando la Concha en San Sebastián?
Xavi Daura: Porque es la gorra del director. Yo creo que es para quitarle hierro.
Víctor Parkas: ¿Quitarle hierro por qué? Magical Girl es muy importante, entre otras cosas, por cómo reúne en una película a gente como Bermejo, Pareja, Botet, Canódromo Abandonado… Que ya los vimos en Gente en Sitios, pero ésta no deja de ser una webserie vista del tirón; un low cost dónde todo el mundo cobra. Lo que sí tuvo de low cost la proyección en Sitges fue el parón de veinte minutos a mitad de película.
Xavi Daura: Se paró la proyección después de que Carlos Vermut defendiera la idea de que Sitges era el mejor festival de cine del mundo cuando la presentaba. Y realmente fue una putada que ocurriera, porque es una peli en la que tienes que entrar y te tiene que abrazar muy fuerte y que sea un viaje sin paradas hasta el final; eso es lo bonito.
Víctor Parkas: Además de pararse, se empezaron a escuchar frases sin que se reanudara la imagen. En ese momento mucha gente se tapaba las orejas y empezaba a gritar, yo incluido.
Xavi Daura: Fue un momento de angustia, yo me acojone un poco con la pantalla en negro y los diálogos sonando, porque era como: “¡No! ¡Por favor! ¡Stop!” Para mí lo mejor en ese caso era coger un bate de béisbol y romper la copia de la película al momento.
Víctor Parkas: Yo estoy contento de que se parará, de todas formas.
Xavi Daura: Porque te hiciste un pajote, ¿no? Aprovechaste l’avinentesa.
Víctor Parkas: No. Fue porque entré al cine justo después de comer y me estaba costando horrores mantenerme despierto. El griterío me hizo bien. Ha pasado en otras pelis durante el festival, el momento parón. Se ve que han programado demasiadas y el aparato que las almacena se tostaba mucho o algo así.
Xavi Daura: Demasiado cine. Cine hot. Ese debería ser el eslogan: Este Festival es tan caliente… Que… Que jode el propio Festival. La calentura.
Víctor Parkas: ¿Dónde estabas a la hora de comer tú? Antes de entrar a la peli, digo. Te perdí después de Taller Capuchoc.
Xavi Daura: Fui al Melià con el Filas, el Cines, el Guaca… Cada año tenemos la costumbre de subir a lo más alto del Hotel Melià de Sitges y coger como unos chocapics que hay en las plantas para lanzarlos abajo. Nos partimos el culo durante un minuto y luego bajamos otra vez.
Víctor Parkas: El Guaca es Edgar Lledó, el chico que os hace de cámara en Venga Monjas a veces.
Xavi Daura: Para mi este año ha sido el Festival de Edgar Lledó, lo sabes, ¿no?
Víctor Parkas: Pensaba que no veníais el viernes, a lo de Relatos Salvajes. Nos encontramos cuando yo iba a ver a Joe Dante, el director de Gremlins, y vosotros os quedasteis en el stand de MoviStar.
Xavi Daura: Nos enrederaron, los de MoviStar. Luego nos arrepentimos bastante de haber ido allí. A Edgar sobretodo; le llenaron el Facebook de spam. Estábamos haciendo tiempo por la zona del Melià y vimos que MoviStar tenía montado un tenderete como con cien cámaras réflex; te invitaban a pegar un salto delante de ellas para hacerte un vídeo en plan Matrix. Pensamos que claro que sí, que por supuesto: habíamos ido allí a hacer ese tipo de mierdas. Pero lo chungo es que nos pidieron los Facebooks y empezaban a operar desde dentro de tu cuenta, colgando cosas en tu muro.
![]()
Xavi Daura: Muy mal MoviStar ahí. Eso sí, el vídeo es de puta madre, con una música muy marchosa. Oye, ¿y Magical Girl qué?
Víctor Parkas:Magical Girl me flipa. Bueno, le pongo un pero: no sé si José Sacristán –con esa voz, esa presencia– es la persona más idónea para interpretar a un personaje tan débil.
Xavi Daura: Eso es interesante. Yo tengo la teoría (almost spoiler alert) de que José Sacristán sólo es el personaje que se supone que interpreta en la primera escena; el resto de la peli es una niña que lo ha poseído, o una niña que se ha convertido en José Sacristán, un intercambio de almas… Algo así. Hay, además, una movida en la película con los pantalones cortos: tanto José Sacristán como Luís Bermejo llevan todo el rato unos pantalones cortos bastante ridículos, como diciendo que son hombres que en realidad no son hombres; les da un punto infantil. Ten en cuenta que José Sacristán cuando sale de la cárcel está haciendo un puzle muy contento; eso es lo que le mola más.
Víctor Parkas: Me acabo de acordar que Carlos Vermut grabó un vídeo a cámara lenta, con su móvil, de ti bailando en la fiesta final de Sitges. Me ha venido ahora.
Xavi Daura: Sí. De hecho, en los extras del DVD de Venga Monjas metimos un vídeo, grabado en la habitación del Melià donde se alojaba Vermut, de cuando celebramos el estreno de Don Pepe Popi–el corto en el que nos dirigió él y que presentamos en Sitges– descorchando una botella de champán en el culo de Esteban.
Víctor Parkas: Botella de Vermut. ¿Cómo es que fuiste también a ver Relatos Salvajes?
Xavi Daura: Me la recomendó mi amigo Oriol, que la vio en Cannes.
Víctor Parkas:¿Qué hacía Oriol en Cannes?
Xavi Daura: Oriol es un sibarita. No se dedica al cine ni nada parecido, pero cada año va a Cannes con sus cojones. Siempre me dice de acompañarle, pero a mí me da pereza. Yo creo que tiene una concepción distinta de lo lejos que están los sitios porque es americano.
Víctor Parkas:¿Es de Canadá de verdad? Pensaba que era una coña que hacíais cuándo salimos de Pacha Sitges.
Xavi Daura: Es canadiense, es americano. Y esta gente lo ve todo mucho más a lo grande, no ve que haya tanta distancia de aquí a Francia. Creo que para él ir a Cannes no es muy distinto de ir a Sitges. Y le gustó tanto Relatos Salvajes allí que quería volver a verla con nosotros en el Festival.
Víctor Parkas: Te gustó mucho, ¿no?
Xavi Daura: Me explotó la cabeza. Es una peli llena de odio, tiene una violencia que va muy a favor de la humanidad; a favor de la sociedad, del bien. Es muy guay que llegue en un momento social como el que estamos viviendo: todos estamos odiando lo que hay por encima de nosotros, odiándolo más que nunca. A mí me parecería de puta madre que esta película se pasara en los colegios ahora mismo.
Víctor Parkas: Es la fase dos del 15-M un poco, ¿no?
Xavi Daura: Exacto. Me parecería muy útil que los niños tuvieran esa conciencia social de “hasta aquí hemos llegado y si ahora me tocas los cojones un pelín más, voy a explotar”.
Víctor Parkas:Relatos Salvajes es muy política.
Xavi Daura: Más concienciada a nivel de clase que política. Luego tiene historias como la de la boda, que va a favor del amor, por muy puteados y oprimidos que estemos; es una llamada a centrarse en follar y disfrutar de eso.
Víctor Parkas: Como la fiesta de ESCAC en la que nos vimos luego, más tarde, ese mismo día.
Xavi Daura: Hemos hecho un pacto de silencio con lo de la fiesta ESCAC.
![]()
Fotografia de portada: Víctor Parkas
Text: Víctor Parkas / Xavi Daura
Correcció: Pol Camprubí
Xavi Daura: Magical Girl es una peli que habla sobre España.
Víctor Parkas: Todo el rato.
Xavi Daura: El monstruo de España… ¿Qué coño es esto? (Xavi saca un casquillo de bala de la bolsa con plátanos y mandarinas que acaba de comprar en la frutería) Me acabo de quedar en blanco…
Víctor Parkas: Oye, ¿por qué Vermut sale con una gorra sujetando la Concha en San Sebastián?
Xavi Daura: Porque es la gorra del director. Yo creo que es para quitarle hierro.
Víctor Parkas: ¿Quitarle hierro por qué? Magical Girl es muy importante, entre otras cosas, por cómo reúne en una película a gente como Bermejo, Pareja, Botet, Canódromo Abandonado… Que ya los vimos en Gente en Sitios, pero ésta no deja de ser una webserie vista del tirón; un low cost dónde todo el mundo cobra. Lo que sí tuvo de low cost la proyección en Sitges fue el parón de veinte minutos a mitad de película.
Xavi Daura: Se paró la proyección después de que Carlos Vermut defendiera la idea de que Sitges era el mejor festival de cine del mundo cuando la presentaba. Y realmente fue una putada que ocurriera, porque es una peli en la que tienes que entrar y te tiene que abrazar muy fuerte y que sea un viaje sin paradas hasta el final; eso es lo bonito.
Víctor Parkas: Además de pararse, se empezaron a escuchar frases sin que se reanudara la imagen. En ese momento mucha gente se tapaba las orejas y empezaba a gritar, yo incluido.
Xavi Daura: Fue un momento de angustia, yo me acojone un poco con la pantalla en negro y los diálogos sonando, porque era como: “¡No! ¡Por favor! ¡Stop!” Para mí lo mejor en ese caso era coger un bate de béisbol y romper la copia de la película al momento.
Víctor Parkas: Yo estoy contento de que se parará, de todas formas.
Xavi Daura: Porque te hiciste un pajote, ¿no? Aprovechaste l’avinentesa.
Víctor Parkas: No. Fue porque entré al cine justo después de comer y me estaba costando horrores mantenerme despierto. El griterío me hizo bien. Ha pasado en otras pelis durante el festival, el momento parón. Se ve que han programado demasiadas y el aparato que las almacena se tostaba mucho o algo así.
Xavi Daura: Demasiado cine. Cine hot. Ese debería ser el eslogan: Este Festival es tan caliente… Que… Que jode el propio Festival. La calentura.
Víctor Parkas: ¿Dónde estabas a la hora de comer tú? Antes de entrar a la peli, digo. Te perdí después de Taller Capuchoc.
Xavi Daura: Fui al Melià con el Filas, el Cines, el Guaca… Cada año tenemos la costumbre de subir a lo más alto del Hotel Melià de Sitges y coger como unos chocapics que hay en las plantas para lanzarlos abajo. Nos partimos el culo durante un minuto y luego bajamos otra vez.
Víctor Parkas: El Guaca es Edgar Lledó, el chico que os hace de cámara en Venga Monjas a veces.
Xavi Daura: Para mi este año ha sido el Festival de Edgar Lledó, lo sabes, ¿no?
Víctor Parkas: Pensaba que no veníais el viernes, a lo de Relatos Salvajes. Nos encontramos cuando yo iba a ver a Joe Dante, el director de Gremlins, y vosotros os quedasteis en el stand de MoviStar.
Xavi Daura: Nos enrederaron, los de MoviStar. Luego nos arrepentimos bastante de haber ido allí. A Edgar sobretodo; le llenaron el Facebook de spam. Estábamos haciendo tiempo por la zona del Melià y vimos que MoviStar tenía montado un tenderete como con cien cámaras réflex; te invitaban a pegar un salto delante de ellas para hacerte un vídeo en plan Matrix. Pensamos que claro que sí, que por supuesto: habíamos ido allí a hacer ese tipo de mierdas. Pero lo chungo es que nos pidieron los Facebooks y empezaban a operar desde dentro de tu cuenta, colgando cosas en tu muro.
Xavi Daura: Muy mal MoviStar ahí. Eso sí, el vídeo es de puta madre, con una música muy marchosa. Oye, ¿y Magical Girl qué?
Víctor Parkas:Magical Girl me flipa. Bueno, le pongo un pero: no sé si José Sacristán –con esa voz, esa presencia– es la persona más idónea para interpretar a un personaje tan débil.
Xavi Daura: Eso es interesante. Yo tengo la teoría (almost spoiler alert) de que José Sacristán sólo es el personaje que se supone que interpreta en la primera escena; el resto de la peli es una niña que lo ha poseído, o una niña que se ha convertido en José Sacristán, un intercambio de almas… Algo así. Hay, además, una movida en la película con los pantalones cortos: tanto José Sacristán como Luís Bermejo llevan todo el rato unos pantalones cortos bastante ridículos, como diciendo que son hombres que en realidad no son hombres; les da un punto infantil. Ten en cuenta que José Sacristán cuando sale de la cárcel está haciendo un puzle muy contento; eso es lo que le mola más.
Víctor Parkas: Me acabo de acordar que Carlos Vermut grabó un vídeo a cámara lenta, con su móvil, de ti bailando en la fiesta final de Sitges. Me ha venido ahora.
Xavi Daura: Sí. De hecho, en los extras del DVD de Venga Monjas metimos un vídeo, grabado en la habitación del Melià donde se alojaba Vermut, de cuando celebramos el estreno de Don Pepe Popi–el corto en el que nos dirigió él y que presentamos en Sitges– descorchando una botella de champán en el culo de Esteban.
Víctor Parkas: Botella de Vermut. ¿Cómo es que fuiste también a ver Relatos Salvajes?
Xavi Daura: Me la recomendó mi amigo Oriol, que la vio en Cannes.
Víctor Parkas:¿Qué hacía Oriol en Cannes?
Xavi Daura: Oriol es un sibarita. No se dedica al cine ni nada parecido, pero cada año va a Cannes con sus cojones. Siempre me dice de acompañarle, pero a mí me da pereza. Yo creo que tiene una concepción distinta de lo lejos que están los sitios porque es americano.
Víctor Parkas:¿Es de Canadá de verdad? Pensaba que era una coña que hacíais cuándo salimos de Pacha Sitges.
Xavi Daura: Es canadiense, es americano. Y esta gente lo ve todo mucho más a lo grande, no ve que haya tanta distancia de aquí a Francia. Creo que para él ir a Cannes no es muy distinto de ir a Sitges. Y le gustó tanto Relatos Salvajes allí que quería volver a verla con nosotros en el Festival.
Víctor Parkas: Te gustó mucho, ¿no?
Xavi Daura: Me explotó la cabeza. Es una peli llena de odio, tiene una violencia que va muy a favor de la humanidad; a favor de la sociedad, del bien. Es muy guay que llegue en un momento social como el que estamos viviendo: todos estamos odiando lo que hay por encima de nosotros, odiándolo más que nunca. A mí me parecería de puta madre que esta película se pasara en los colegios ahora mismo.
Víctor Parkas: Es la fase dos del 15-M un poco, ¿no?
Xavi Daura: Exacto. Me parecería muy útil que los niños tuvieran esa conciencia social de “hasta aquí hemos llegado y si ahora me tocas los cojones un pelín más, voy a explotar”.
Víctor Parkas:Relatos Salvajes es muy política.
Xavi Daura: Más concienciada a nivel de clase que política. Luego tiene historias como la de la boda, que va a favor del amor, por muy puteados y oprimidos que estemos; es una llamada a centrarse en follar y disfrutar de eso.
Víctor Parkas: Como la fiesta de ESCAC en la que nos vimos luego, más tarde, ese mismo día.
Xavi Daura: Hemos hecho un pacto de silencio con lo de la fiesta ESCAC.
Fotografia de portada: Víctor Parkas
Text: Víctor Parkas / Xavi Daura
Correcció: Pol Camprubí
↧
QUARTETA QUINZENAL CALDERSIANA #2
Us han passat volant aquests 15 dies? A nosaltres sí! I mira que ens vam proposar llegir-nos els quatre primers llibres que ens van proposar la gent de la Calders, però no hem tingut temps. Per alguna cosa ells són els que en saben! Aquí teniu quatre recomanacions més per engrandir la vostra saviesa literària.
6 d'octubre: La desfeta de la revolució catalanista
Diversos autors. Editors: Arnau Gonzàlez, Manuel López i Enric Ucenaly Da cal. Editorial Base,2014.
A mode de recull de tendències interpretatives i actualització històrica es presenta aquest volum sobre el 6 d'octubre del 34, data mítica i mistificada en la que Lluís Companys proclamà l'Estat Català, desencadenant una reacció fulminant per part del govern espanyol que sufocà militarment la revolta i va detenir el president i els seus consellers, tancantlos al tristament famós vaixell presó "Uruguay". Valuoses aportacions per entrendre el context de la proclamació i les conseqüències, una d'elles la Guerra Civil. Anàlisi àmplia i diversa on coincideixen punts de vista diferents sobre les motivacions i les causes dels fets. Lectura obligatòria.
Robaiyat (Cançons de beure)
Fernando Pessoa. Edicions de la l·l, 2014.
Edició bilingüe dels quartets que Pessoa dedicà a l'embriaguesa, als alcohols i a la "vinacoteca". Seguint l'exemple clàssic del gran poeta persa Omar Khayyam, Pessoa declama: "La vida és una captaire èbria que estén la mà a la pròpia ombra", gesticula: "és la ximplesa entre ànimes immensa", pontifica: "Allò que foren Troia o el meu ca en una terra igual igual serà" i santifica: "Beu i ignora. Escup tota esperança, gita la caritat, pixa la fe".
Del enebro
Jacob Ludwig i Wilhem Karl Grimm. Pròleg: Francisco Ferrer Lerín. Jekill&Jill, 2014.
Ara mateix, copiant les dades a sobre de les de la quartilla anterior, m'acabo d'adonar que estic recomanant de nou un llibre de l'editorial Jekill&Jilll. També repeteixo escriptor: Francisco Ferrer Lerín. Hi ha una explicació per a tot això: són l'hòstia; s'atreveixen amb tot i a sobre ho fan bonic. Ferrer Lerín prologa en aquest cas un dels clàssics contes dels germans Grimm, però la versió original, no la que ens han acabat explicant a tots els nens passada pel filtre del melindrisme. En aquesta hi ha sexe, hi ha sang i la madrastra dolenta és una veritable filla de puta. Tant el conte com les il·lustracions són al mateix temps duríssims i preciosíssims. Ferrer Lerín, ell és així, hi troba punts en comú amb alguns dels seus escrits i com que diu que no coneixia la història fins uns dies abans d'escriure'n el pròleg, arriba obertament a la conclusió que estem davant d'un claríssim cas de plagi invers. Jo m'ho crec.
Dibujos
Sylvia Plath. Pròleg: Frieda Hughes. Nórdica, 2014.
Sylvia Plath també dibuixava. Dibuixava castanyes, vaques, cases, sabates, ampolles de vi i, no us ho perdeu, dibuixava vistes de Benidorm. És clar que tot això ho feia cap als anys 50 i Benidorm llavors no era el que és ara. "Un adorable poblet espanyol", li diu en una carta que va enviar a sa mare després d'anarhi de viatge de noces. Aquest llibre de Nórdica recull els dibuixos de la poeta i un grapat de cartes al seu marit Ted Hughes i a sa mare, ja ho hem dit en les quals parla de com seu i dibuixa sense parar. I de com de feliç és tot dibuixant.
Fotografia de portada: Muntsa Casas
Text entradeta: Gent Normal
Text interior: Llibreria Calders
Correcció: Raquel Molina
6 d'octubre: La desfeta de la revolució catalanista
Diversos autors. Editors: Arnau Gonzàlez, Manuel López i Enric Ucenaly Da cal. Editorial Base,2014.
A mode de recull de tendències interpretatives i actualització històrica es presenta aquest volum sobre el 6 d'octubre del 34, data mítica i mistificada en la que Lluís Companys proclamà l'Estat Català, desencadenant una reacció fulminant per part del govern espanyol que sufocà militarment la revolta i va detenir el president i els seus consellers, tancantlos al tristament famós vaixell presó "Uruguay". Valuoses aportacions per entrendre el context de la proclamació i les conseqüències, una d'elles la Guerra Civil. Anàlisi àmplia i diversa on coincideixen punts de vista diferents sobre les motivacions i les causes dels fets. Lectura obligatòria.
Robaiyat (Cançons de beure)
Fernando Pessoa. Edicions de la l·l, 2014.
Edició bilingüe dels quartets que Pessoa dedicà a l'embriaguesa, als alcohols i a la "vinacoteca". Seguint l'exemple clàssic del gran poeta persa Omar Khayyam, Pessoa declama: "La vida és una captaire èbria que estén la mà a la pròpia ombra", gesticula: "és la ximplesa entre ànimes immensa", pontifica: "Allò que foren Troia o el meu ca en una terra igual igual serà" i santifica: "Beu i ignora. Escup tota esperança, gita la caritat, pixa la fe".
Del enebro
Jacob Ludwig i Wilhem Karl Grimm. Pròleg: Francisco Ferrer Lerín. Jekill&Jill, 2014.
Ara mateix, copiant les dades a sobre de les de la quartilla anterior, m'acabo d'adonar que estic recomanant de nou un llibre de l'editorial Jekill&Jilll. També repeteixo escriptor: Francisco Ferrer Lerín. Hi ha una explicació per a tot això: són l'hòstia; s'atreveixen amb tot i a sobre ho fan bonic. Ferrer Lerín prologa en aquest cas un dels clàssics contes dels germans Grimm, però la versió original, no la que ens han acabat explicant a tots els nens passada pel filtre del melindrisme. En aquesta hi ha sexe, hi ha sang i la madrastra dolenta és una veritable filla de puta. Tant el conte com les il·lustracions són al mateix temps duríssims i preciosíssims. Ferrer Lerín, ell és així, hi troba punts en comú amb alguns dels seus escrits i com que diu que no coneixia la història fins uns dies abans d'escriure'n el pròleg, arriba obertament a la conclusió que estem davant d'un claríssim cas de plagi invers. Jo m'ho crec.
Dibujos
Sylvia Plath. Pròleg: Frieda Hughes. Nórdica, 2014.
Sylvia Plath també dibuixava. Dibuixava castanyes, vaques, cases, sabates, ampolles de vi i, no us ho perdeu, dibuixava vistes de Benidorm. És clar que tot això ho feia cap als anys 50 i Benidorm llavors no era el que és ara. "Un adorable poblet espanyol", li diu en una carta que va enviar a sa mare després d'anarhi de viatge de noces. Aquest llibre de Nórdica recull els dibuixos de la poeta i un grapat de cartes al seu marit Ted Hughes i a sa mare, ja ho hem dit en les quals parla de com seu i dibuixa sense parar. I de com de feliç és tot dibuixant.
Fotografia de portada: Muntsa Casas
Text entradeta: Gent Normal
Text interior: Llibreria Calders
Correcció: Raquel Molina
↧
↧
NO EN PARLEM MÉS (per RAMON MAS)
Avui intentaré no escriure un d’aquests articles de vell rondinaire prematur als quals us tinc acostumats. No perquè no em vingui de gust queixar-me, ni perquè no sigui un vell rondinaire prematur, sinó per posar-me a prova a mi mateix.
La veritat és que des del boom mediàtic que va suposar l’Hoteler, cada any hi ha més periodistes interessats en incloure el Sugar il·legal Fest1 al seu article. Volen entrevistar-nos, saber d’on sortim i per què collons ho fem. I excepte en comptades excepcions, ens fem l’orni. Personalment, cada vegada que he accedit a respondre m’he decebut a mi mateix per ser incapaç d’explicar-ho. Hi ha coses que simplement passen. De fet, fins i tot quan teoritzo sobre el Sucre en el fanzine anual, tinc la sensació d’estar donant una dimensió racional a una cosa que no la necessita: l’acció es justifica per si mateixa. Si qualsevol dels que ens pregunten hagués passat un cap de setmana sencer al Sucre podria respondre’s ell mateix les preguntes que ens vol fer.
Després d’una estona rumiant altres motius pels quals em costa tant parlar públicament del Sucre, he recordat una cita de l’Hugo Ball, que, responent a la invitació de Tristan Tzara per unir-se al dadaisme, va escriure allò de “em nego a convertir un estat d’ànim en un corrent artístic”. El Sucre, pels que el vivim i l’estimem, és un estat d’ànim, i qualsevol intent de definir-lo serà un fracàs. Pots unir-t’hi i sentir-lo (amb els anys n’hi ha molts que ho han fet) o pots mirar-t’ho des de fora i dir: “mira, tu, aquest any hi toca no sé qui”.
I així, després de donar mitja dotzena de voltes al meu propi melic, he arribat a la conclusió que les coses que més m’han marcat són les que he hagut d’anar a buscar perquè estaven mig amagades. La cultura no adotzenada requereix una inquietud prèvia, i fins i tot un cert grau d’esforç (ja sigui per descobrir-la o per desxifrar-la). La idea és clara: posar certes expressions artístiques a l’abast de tothom, o senzillament explicar-les, seria matar-ne l’essència.
Penso, per exemple, que si el primer fanzine que vaig llegir l’hagués comprat al quiosc de sota casa, la meva vida seria molt diferent. El fet que me’l passés un amic, de mà en mà, amb el sigil de qui et passa mig gram de speed, va ser crucial. Però encara ho va ser més que s’hi parlés de grups i idees dels quals no havia sentit ni anomenar. Aquells paperots grapats eren la prova física de l’existència d’una cultura secreta, almenys per a la majoria de gent.
L’ocultació és una de les armes de seducció més poderoses que té la contracultura. Digueu-me romàntic, però quan tens catorze anys la sensació d’estar accedint a una realitat paral·lela que existeix al marge de la cultura oficial no té preu. De cop deixes de ser un simple consumidor de música per convertir-te en un explorador, t’impregnes de plantejaments filosòfics, polítics i vitals (si és que hi ha alguna diferència), i entres a formar part d’una cultura que no et demana admiració passiva, sinó participació activa.
Amb aquesta giragonsa improvisada no vull dir que consideri que la cultura underground (i per extensió, el Sugar Fest) hagi de ser invisible, elitista o inaccessible. Però tampoc crec que s’hagi de perdre el cul per arribar a més gent, les coses són on són, tant les idees com les cançons, i qui les senti com a seves ja les anirà a buscar.
1 El Sugar Il·legal Fest és "una cosa que passa a Vic" des de fa 15 anys, en oposició al MMVV.
![]()
Text i croquis: Ramon Mas i Roger Pelàez
Correcció: Pol Camprubí
La veritat és que des del boom mediàtic que va suposar l’Hoteler, cada any hi ha més periodistes interessats en incloure el Sugar il·legal Fest1 al seu article. Volen entrevistar-nos, saber d’on sortim i per què collons ho fem. I excepte en comptades excepcions, ens fem l’orni. Personalment, cada vegada que he accedit a respondre m’he decebut a mi mateix per ser incapaç d’explicar-ho. Hi ha coses que simplement passen. De fet, fins i tot quan teoritzo sobre el Sucre en el fanzine anual, tinc la sensació d’estar donant una dimensió racional a una cosa que no la necessita: l’acció es justifica per si mateixa. Si qualsevol dels que ens pregunten hagués passat un cap de setmana sencer al Sucre podria respondre’s ell mateix les preguntes que ens vol fer.
Després d’una estona rumiant altres motius pels quals em costa tant parlar públicament del Sucre, he recordat una cita de l’Hugo Ball, que, responent a la invitació de Tristan Tzara per unir-se al dadaisme, va escriure allò de “em nego a convertir un estat d’ànim en un corrent artístic”. El Sucre, pels que el vivim i l’estimem, és un estat d’ànim, i qualsevol intent de definir-lo serà un fracàs. Pots unir-t’hi i sentir-lo (amb els anys n’hi ha molts que ho han fet) o pots mirar-t’ho des de fora i dir: “mira, tu, aquest any hi toca no sé qui”.
I així, després de donar mitja dotzena de voltes al meu propi melic, he arribat a la conclusió que les coses que més m’han marcat són les que he hagut d’anar a buscar perquè estaven mig amagades. La cultura no adotzenada requereix una inquietud prèvia, i fins i tot un cert grau d’esforç (ja sigui per descobrir-la o per desxifrar-la). La idea és clara: posar certes expressions artístiques a l’abast de tothom, o senzillament explicar-les, seria matar-ne l’essència.
Penso, per exemple, que si el primer fanzine que vaig llegir l’hagués comprat al quiosc de sota casa, la meva vida seria molt diferent. El fet que me’l passés un amic, de mà en mà, amb el sigil de qui et passa mig gram de speed, va ser crucial. Però encara ho va ser més que s’hi parlés de grups i idees dels quals no havia sentit ni anomenar. Aquells paperots grapats eren la prova física de l’existència d’una cultura secreta, almenys per a la majoria de gent.
L’ocultació és una de les armes de seducció més poderoses que té la contracultura. Digueu-me romàntic, però quan tens catorze anys la sensació d’estar accedint a una realitat paral·lela que existeix al marge de la cultura oficial no té preu. De cop deixes de ser un simple consumidor de música per convertir-te en un explorador, t’impregnes de plantejaments filosòfics, polítics i vitals (si és que hi ha alguna diferència), i entres a formar part d’una cultura que no et demana admiració passiva, sinó participació activa.
Amb aquesta giragonsa improvisada no vull dir que consideri que la cultura underground (i per extensió, el Sugar Fest) hagi de ser invisible, elitista o inaccessible. Però tampoc crec que s’hagi de perdre el cul per arribar a més gent, les coses són on són, tant les idees com les cançons, i qui les senti com a seves ja les anirà a buscar.
1 El Sugar Il·legal Fest és "una cosa que passa a Vic" des de fa 15 anys, en oposició al MMVV.
Text i croquis: Ramon Mas i Roger Pelàez
Correcció: Pol Camprubí
↧
AUTODESTRUCCIÓ, DIJOUS 23 D’OCTUBRE AL CABARET ELÈCTRIC
Càndid is back in the town. Hardcore melòdic de l’escola californiana i lletres hiperrealistes. Autodestruccióés el costumisme més extrem que pots trobar al país: aquestes lletres són en Càndid, aquests versos són en Càndid. Forjat en una i mil guerres –amb batalles històriques com les de Red Sexy Band, Zeidun o El Petit de Cal Eril-, Càndid Coll arriba al Cabaret Elèctric amb nou disc sota el braç Cop net (Jaquard Recs), una metralleta de cançons de dos minuts, cors d’èpica desbocada i tornades de cor punyent, la continuació perfecte del seu meravellós debut, Corre Corre Paralític. Personatge de culte de l’escena underground catalana, Autodestrucció no mostra compasió, ni pel món ni per ell mateix. Tampoc pensem que en tingui per a la Montse Virgili, del Cabaret Elèctric, programa on tocarà aquest mateix dijous, gratis i comissionat, com sempre, per servidors de vostès.
Ja ho sabeu, venir és ben fàcil, només cal que envieu un correu electrònic al mail del programa: cabaretelectric@icat.cat. Si sou un dels 30 primers podreu gaudir d’Autodestrucció i també d'una copa del boníssim vi que ens brinda aquesta setmana Verema i Collita & Friends. Com ja us vam dir, és molt important que sigueu puntuals. El concert comença a les 21h, com el programa, ni un segon abans, ni un segon després i seria convenient que arribéssiu una mica abans. Per entrar a la ràdio cal identificar-se i aquestes coses de la burocràcia són una mica lentes.
Tenim més raons per convèncer-vos, raons de pes com el podcast i el vídeo del concert dels Amics del Bosc de fa dues setmanes.
Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pendent
Ja ho sabeu, venir és ben fàcil, només cal que envieu un correu electrònic al mail del programa: cabaretelectric@icat.cat. Si sou un dels 30 primers podreu gaudir d’Autodestrucció i també d'una copa del boníssim vi que ens brinda aquesta setmana Verema i Collita & Friends. Com ja us vam dir, és molt important que sigueu puntuals. El concert comença a les 21h, com el programa, ni un segon abans, ni un segon després i seria convenient que arribéssiu una mica abans. Per entrar a la ràdio cal identificar-se i aquestes coses de la burocràcia són una mica lentes.
Tenim més raons per convèncer-vos, raons de pes com el podcast i el vídeo del concert dels Amics del Bosc de fa dues setmanes.
Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pendent
↧
MOLTA CLASSE I MALA LLET
 | Anchord S/T Any: 2014 Discogràfica: Saltamarges |
Ens trobem davant d’un dels debuts (sino el debut) de l'any. AnchordS/T (Saltamarges, 2014) és un disc de punk-hardcore melòdic i rabiós a camí entre Washington, Sant Feliu de Guixols i Sarrià de Ter, bressols de referència pel quartet. Un disc fet amb l'anima dels que tenen el poder de cridar sense por, dur i compacte com una roca. Un disc que qualsevol amant de les guitarres afilades, dels ritmes trepidants i dels canvis sobtats sabrà apreciar com un diamant en brut.
Va haver-hi una època en que els millors grups en directe, que després ens posàvem en disc per saltar sobre el sofà, eren aquells que amb un actitud punk tocaven hardcore rockeritzat. Estrelles de l'underground europeu i americà que duien camises de palmeres i aixecaven els màstils dels instruments cridat al cel en mig balls impossibles. La llibertat compositiva i el compromís amb la musica sense conservants i colorants i la reivindicació de fer les coses per un mateix evocaven passió, valentia i una inconsciència juvenil que sovint si no es cultiva acostumem a perdre.
Anchord juga en aquesta lliga i presenten el K7 comencant amb dos temes amb protagonisme de la melodia de veu trencada on els instruments acompanyen a base de punk rock. A “Burn ‘Em Treasures” baixen una marxa i accentuen la part emo a l'estil Texas is the reason igual que a la impossible de pronunciar “Slfshlndlrdycntfght”. Al mig, més hardcore rabiüt amb canvis post. El rock potent “Dive Around” recorda tímidament a Japandroids. A “La clau”, tema en català del disc, tornen a abraçar-se a l’emo amb una tornada final que rossa la melodia pop. “Unlucky 18” i “Closed doors” tanquen el disc amb el protagonisme de riffs diabòlics i crits corals.
El disc d'Anchord es un cop de puny sobre la taula a tota aquella musica adulta i conceptual. Una bofetada musical amb una alta concentració d’emoció i visceralitat. Veloç, incòmode i que mira de cara i sense complexes a qualsevol dels milions de referents que sens poden passar pel cap. Un disc que va del punk anfetaminic al emo mes visceral, i a estones tocant el rockin' hardcore de bandes com Abhinanda (oh si Abhinanda) jugant amb canvis i recursos propis dels tres estils per crear un disc ideal per cridar amb cerveses a l'aire o tirar-te-les per sobre en un pogo. Un diamant en brut. Un disc de debut que fa passar als Anchord a la primera divisió de punk. Gens mal.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Carles Fajardo
Correcció: Pendent
Va haver-hi una època en que els millors grups en directe, que després ens posàvem en disc per saltar sobre el sofà, eren aquells que amb un actitud punk tocaven hardcore rockeritzat. Estrelles de l'underground europeu i americà que duien camises de palmeres i aixecaven els màstils dels instruments cridat al cel en mig balls impossibles. La llibertat compositiva i el compromís amb la musica sense conservants i colorants i la reivindicació de fer les coses per un mateix evocaven passió, valentia i una inconsciència juvenil que sovint si no es cultiva acostumem a perdre.
Anchord juga en aquesta lliga i presenten el K7 comencant amb dos temes amb protagonisme de la melodia de veu trencada on els instruments acompanyen a base de punk rock. A “Burn ‘Em Treasures” baixen una marxa i accentuen la part emo a l'estil Texas is the reason igual que a la impossible de pronunciar “Slfshlndlrdycntfght”. Al mig, més hardcore rabiüt amb canvis post. El rock potent “Dive Around” recorda tímidament a Japandroids. A “La clau”, tema en català del disc, tornen a abraçar-se a l’emo amb una tornada final que rossa la melodia pop. “Unlucky 18” i “Closed doors” tanquen el disc amb el protagonisme de riffs diabòlics i crits corals.
El disc d'Anchord es un cop de puny sobre la taula a tota aquella musica adulta i conceptual. Una bofetada musical amb una alta concentració d’emoció i visceralitat. Veloç, incòmode i que mira de cara i sense complexes a qualsevol dels milions de referents que sens poden passar pel cap. Un disc que va del punk anfetaminic al emo mes visceral, i a estones tocant el rockin' hardcore de bandes com Abhinanda (oh si Abhinanda) jugant amb canvis i recursos propis dels tres estils per crear un disc ideal per cridar amb cerveses a l'aire o tirar-te-les per sobre en un pogo. Un diamant en brut. Un disc de debut que fa passar als Anchord a la primera divisió de punk. Gens mal.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Carles Fajardo
Correcció: Pendent
↧
FIGHTER PILLOW: HEROIS DE DORMITORI AMB CAMISA DE QUADRES
 | Fighter Pillow S/T Any: 2014 Discogràfica: Hang the Dj Records |
Quan era adolescent, a principis del segle XXI, pensava que la millor música del món s’havia fet durant els anys 90, probablement perquè era un ignorant i un imbècil. Amb els anys no m’he acabat de desempallegar del tot d’aquests dos adjectius, però he abandonat aquesta valoració. Tot i això, quan escolto l’indie rock d’escola ianqui d’aquesta època, o de grups amb un so que hi remeten, sento una mena de nostàlgia juvenil combinada amb una erecció de goril·la que em xucla tota la sang del cap i me’l deixa en un estat d'èxtasi.
Per això, després d’escoltar les cançons que Fighter Pillow oferien al seu bandcamp, molt especialment "Lemonade", esperava excitadíssim el debut del grup liderat per Eli Molina, ex membre de Me & The Bees. Aquest primer disc, de títol homònim, s’edita sota el segell Hang the DJ! Records, capitanejat per Èric Fuentes, que també presta les seves baquetes severes i musculoses a l’estudi de gravació.
Les onze cançons de Fighter Pillow (2014) recorden a grups com Magnapop o Throwing Muses (referències confesses i de bandera), The Gits, Sugar, The Breeders, però també a Built to Spill pels puntejats de guitarra cristal·lins i esmunyedissos, o a referents més propers en el temps i l’espai com Half Foot Outside, amb els que comparteixen unes guitarres rítmiques que aboquen riffs densos i explosius com un volcà encabronat.
Però Fighter Pillow són molt més que un conjunt de referents o una mirada al passat que em transporta a l’època en la qual mirava cada dia “Mallrats” abans d’anar a dormir. Els barcelonesos han parit un debut més addictiu que l’heroïna, amb onze hits rotunds, que només puc descriure amb un adjectiu adolescent, una mica buit però exultant, com és el d’ACOLLONANT. En destaco “Rancorous”, un mig temps amb una tornada abrasiva que ataquen tots alhora amb violència marcial, mentre la veu de l’Eli, que d’habitud sona nostàlgica amb repunts de ràbia, esclata en uns esgarips que glacen la sang.
“Eyebrow”, tercer tall del disc, compta amb una línia de baix que no em puc traure del cap, dura i lúbrica com la mamada d’un triceratops, cortesia d’en Manu. A “Gravity Axis” ens brinden una tornada d’himne que demana ser cantada amb llàgrimes, un somriure i els pulmons extenuats. La cançó que obre el debut, “79 On Flames”, evoca aquella tristesa vagament exultant que sents quan mires per la finestra cap a un dia amb un sol espatarrant mentre al cap una ressaca monstruosa et rossega l’enteniment.
“Warriors” és probablement la cançó més estúpidament feliç de totes. Ja puc estar escoltant-la al carrer, que no puc evitar seguir el ritme de la bateria picant de mans. I, ja posats, com que la cançó és l’última el disc, ja em poso a aplaudir per agrair als Fighter Pillow aquesta meravella que han fotut.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Joan Ferrús
Correcció: Raquel Molina
Per això, després d’escoltar les cançons que Fighter Pillow oferien al seu bandcamp, molt especialment "Lemonade", esperava excitadíssim el debut del grup liderat per Eli Molina, ex membre de Me & The Bees. Aquest primer disc, de títol homònim, s’edita sota el segell Hang the DJ! Records, capitanejat per Èric Fuentes, que també presta les seves baquetes severes i musculoses a l’estudi de gravació.
Les onze cançons de Fighter Pillow (2014) recorden a grups com Magnapop o Throwing Muses (referències confesses i de bandera), The Gits, Sugar, The Breeders, però també a Built to Spill pels puntejats de guitarra cristal·lins i esmunyedissos, o a referents més propers en el temps i l’espai com Half Foot Outside, amb els que comparteixen unes guitarres rítmiques que aboquen riffs densos i explosius com un volcà encabronat.
Però Fighter Pillow són molt més que un conjunt de referents o una mirada al passat que em transporta a l’època en la qual mirava cada dia “Mallrats” abans d’anar a dormir. Els barcelonesos han parit un debut més addictiu que l’heroïna, amb onze hits rotunds, que només puc descriure amb un adjectiu adolescent, una mica buit però exultant, com és el d’ACOLLONANT. En destaco “Rancorous”, un mig temps amb una tornada abrasiva que ataquen tots alhora amb violència marcial, mentre la veu de l’Eli, que d’habitud sona nostàlgica amb repunts de ràbia, esclata en uns esgarips que glacen la sang.
“Eyebrow”, tercer tall del disc, compta amb una línia de baix que no em puc traure del cap, dura i lúbrica com la mamada d’un triceratops, cortesia d’en Manu. A “Gravity Axis” ens brinden una tornada d’himne que demana ser cantada amb llàgrimes, un somriure i els pulmons extenuats. La cançó que obre el debut, “79 On Flames”, evoca aquella tristesa vagament exultant que sents quan mires per la finestra cap a un dia amb un sol espatarrant mentre al cap una ressaca monstruosa et rossega l’enteniment.
“Warriors” és probablement la cançó més estúpidament feliç de totes. Ja puc estar escoltant-la al carrer, que no puc evitar seguir el ritme de la bateria picant de mans. I, ja posats, com que la cançó és l’última el disc, ja em poso a aplaudir per agrair als Fighter Pillow aquesta meravella que han fotut.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Joan Ferrús
Correcció: Raquel Molina
↧
↧
40PUTES PRESENTA LLIBRE A BARCELONA
En tota relació sentimental n’hi ha un de més intel·ligent que l’altre, sempre passa. En el cas del nostre idil·li transoceànic i transsexual amb els mallorquins 40Putes, els llestos són ells. Aquí gentnormal, els panolis que no fem res de profit mentre les nostres madames escriuen llibres macos i necessaris. Sort que ens mantenen gràcies a les aportacions anònimes bavareses al projecte que si no, ens enfonsaríem en la misèria més absoluta. El cas és que en Tomeu Canyelles ha inaugurat l’editorial propi del web amb la “Breu història del punk a Mallorca”, un assaig que, com perfectament explica el títol, fa un recorregut per més de 30 anys de punk illenc. Nosaltres tindrem la ressenya del llibre en breu (quan ens el passin, que som catalans) però abans, anirem a les presentacions que fan a Barcelona. La primera serà aquest mateix dijous a l’Espai Mallorca a les 20h i serà la més elegant i seriosa de totes, ja que a banda de la participació Julián i Juan Carlos de Net Weight (punks històrics mallorquins), Joan Cabot (40Putes) i Tomeu Canyelles (autor) hi haurà Jordi Garrigós de gentnormal presentant l’embolao. Ara estic parlant de mi mateix i és estrany, però prometo emocions molt i molt fortes durant l’acte. De fet no, només presento. Divendres continua el tour local: 40Putes participarà a les xerrades del FIM-Vila-Seca a l’Arts Santa Mònica, fent en una xerrada sobre mitjans digitals independents a la qual nosaltres no hem estat –incomprensiblement– convidats. D'altra banda, en Tomeu Canyelles serà a Dinamo DIY espai presentant el llibre. Finalment, dissabte a les 12:30h, festa/vermut per ensenyar el llibre a Dead Moon Records. Una manera immillorable de començar a "embolingar-se" abans del Madrid-Barça.
Fotografia de portada: 40Putes
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Raquel Molina
Fotografia de portada: 40Putes
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Raquel Molina
↧
LA MANDANGA #13 JENNY FARLOPA I BIRTNEY SPEEDS
↧
ASSAIG #1 ME & THE BEES
Estrenem secció nova i això sempre ens fa molt feliços. La veritat és que no ens havíem plantejat mai tenir una secció de fotografies, de fet, ni tan sols un fotògraf oficial. Però la Lydia Cazorla es va creuar en el nostre camí i no li vam poder dir que no. Si doneu un cop d'ull a les fotos veureu que no cal explicar-vos les raons. Aquest fitxatge és un encert en tota regla. Ara bé, un cop amb fotògrafa a l'equip sen's plantejava una segona qüestió: de què faria fotos? La pluja d'idees va començar. Instantànies de directes n'hi ha moltíssimes, no calia que nosaltres també en publiquéssim. Podia fer fotos de promo de banda. Nah. Havia de ser alguna cosa molt més inèdita, allò que no estem acostumats a veure i, en canvi, és el que genera tota la resta. És a dir, els assajos. La intimitat dels grups, com toquen quan no els veu ni els sent ningú. També, és clar, com és el seu local que nosaltres som xafarders de mena. Així va ser, dit i fet.
Comencem amb les Me and the Bees que ens van obrir les portes de la seva sala d'assaig i va ser una mica els conillets d'índies de la primera secció de foto d'aquest nostre estimat blog. Moltes gràcies amigos!
En aquest post podeu veure una petita selecció de tot el reportatge fotogràfic que va fer la Lydia al local de les Bees. La resta de fotos les hem col·locat en un Tumblr (per fi tenim aquesta xarxa social impronunciable!) on també trobareu les que va fer al concert de Mujeres, el primer que vam fer al Cabaret Elèctric d'Icat.
* No cal dir-vos que totes les fotos són de la Lydia Cazorla. Tot i que no hi posa marca d'aigua, si les voleu utilitzar, citeu-la o feu-li saber, sisplau.
↧
L'ACOMODADOR #63 · UN 'NOIR' A LA XINESA
Tot i fer un doblet de luxe a l’última edició del Festival de Berlín, amb l’Ós d’Or a la millor pel·lícula –vencent a una rival de la talla de Boyhood– i l’Ós de Plata a la millor interpretació masculina, Black Coal arribava a les nostres sales amb l’habitual discreció i distribució limitada que correspon a una producció xinesa d’aquesta índole. Ni el prestigi d’aquests reconeixements, ni la seva condició de cine asiàtic relativament proper a l’espectador occidental han lliurat aquest thriller policíac de passar desapercebut a la cartellera. Es perdran gran cosa els qui es mantinguin aliens a la seva existència? Doncs, segurament no tant com es podia esperar de la guanyadora del festival berlinès, ja que, tot i oferir una proposta de direcció molt interessant i gaudir de bones actuacions, queda perjudicada per una trama que perd bufera i guanya confusió a mida que avança.
Black Coal atrapa en la seva fase inicial. El plantejament de la trama policíaca, la presentació del detectiu protagonista i el seu estil de vida poc rigorós, l’ambientació i també els primers detalls de Diao Yinan darrere la càmera són raons suficients per esperar-ne un bon resultat. La pel·lícula transita de forma permanent per escenaris incòmodes, privats de qualsevol mena d'atractiu, en els quals construeix un intencionat retrat de la Xina postmoderna, que en el seu camuflat camí cap a un presumpte neocapitalisme està dibuixant en realitat un país gris i inhòspit. Cinema negre pur i dur. El treball de fotografia és excel·lent, potser el millor de Black Coal, ja que et trasllada de ple a aquesta atmosfera, ajudant-se sobretot de les dures condicions climàtiques hivernals i deixant que la neu i el vent accentuïn aquesta sensació. L'objectiu estètic del film és, precisament, resultar tot l'antiestètic que sigui possible.
Naturalment, els personatges estan alineats amb aquesta tendència i s'encomanen d'aquesta grisor i falta de vitalitat; tan sols troben llum quan són il·luminats per els llampants i ampul·losos llums de neó que intenten animar, sense èxit, la desolada i monòtona vida de la ciutat. És en aquest joc de llums on Black Coal ofereix les seves millors dots. No obstant, el seu problema és que tota aquesta ambientació va acompanyada d'una història que, a partir de cert moment, s'enrareix i es torna força desconcertant. La pel·lícula divaga i es para de forma capritxosa a prestar atenció a fets que resulten irrellevants, i també els personatges mostren reaccions no massa comprensibles. Això, sumat al seu ritme pausat, no ens posa les coses fàcils perquè el nostre nivell d'interès inicial es mantingui. Segueix regalant imatges brillantment composades, però el director sembla centrar-se únicament en això i perdre l'interès per cohesionar mínimament la trama.
![]()
El que sí que aconsegueix Diao Yianés que els seus actors es comportin en consonància amb el seu enfocament artístic de la història. Liao Fan es posa a la pell d'un home que a ningú li faria gaire gràcia tenir a prop; la vestimenta, la forma de parlar o la mirada denoten que l'estima cap a la seva forma de vida no és massa elevada, però a la vegada amaga un detectiu amb tota la tenacitat del món i també amb algun bri d'esperança de poder sortir del forat on és. Per la seva banda, Kwai Lun-Mei funciona en la seva imatge d'aparent fragilitat, però a la vegada amb un gran magnetisme sobre la resta, i no defalleix quan el pes de la pel·lícula es va traslladant progressivament cap a les seves espatlles. La sensació que són dos persones tan diferents, però a la vegada unides per importants elements en comú és segurament la clau de l'estrany binomi que formen al capdavant de Black Coal.
Queda clar que la pel·lícula disposa de credencials de sobra per ser reconeguda a nivell cinematogràfic, però la frustració que deixa a l'espectador per culpa del seu descuit cap a una història d'investigació policial que prometia, acaba pesant massa. Si realment allò important de Black Coal era el retrat social i la càrrega simbòlica de la seva posada en escena, reconec la seva enorme qualitat a l'hora de dur-ho a terme; ara bé, la falta de claredat narrativa no em permet parlar, en aquest cas, d'una pel·lícula destacada. No trobo el revers càlid a tota la fredor que mostra. I si sóc jo qui m'he d'esforçar a trobar-lo de forma subjectiva, no em motiva suficientment a fer-ho. Uns clars i obscurs que, en tot cas, no desmereixen el visionat d'aquesta proposta xinesa per part dels espectadors que els agrada apreciar el bon talent darrere d'una càmera de cine.
Fotografia de portada: Screendaily.com
Text: Martí Aragonès
Correcció: Pablo Gerschuni
Black Coal atrapa en la seva fase inicial. El plantejament de la trama policíaca, la presentació del detectiu protagonista i el seu estil de vida poc rigorós, l’ambientació i també els primers detalls de Diao Yinan darrere la càmera són raons suficients per esperar-ne un bon resultat. La pel·lícula transita de forma permanent per escenaris incòmodes, privats de qualsevol mena d'atractiu, en els quals construeix un intencionat retrat de la Xina postmoderna, que en el seu camuflat camí cap a un presumpte neocapitalisme està dibuixant en realitat un país gris i inhòspit. Cinema negre pur i dur. El treball de fotografia és excel·lent, potser el millor de Black Coal, ja que et trasllada de ple a aquesta atmosfera, ajudant-se sobretot de les dures condicions climàtiques hivernals i deixant que la neu i el vent accentuïn aquesta sensació. L'objectiu estètic del film és, precisament, resultar tot l'antiestètic que sigui possible.
Naturalment, els personatges estan alineats amb aquesta tendència i s'encomanen d'aquesta grisor i falta de vitalitat; tan sols troben llum quan són il·luminats per els llampants i ampul·losos llums de neó que intenten animar, sense èxit, la desolada i monòtona vida de la ciutat. És en aquest joc de llums on Black Coal ofereix les seves millors dots. No obstant, el seu problema és que tota aquesta ambientació va acompanyada d'una història que, a partir de cert moment, s'enrareix i es torna força desconcertant. La pel·lícula divaga i es para de forma capritxosa a prestar atenció a fets que resulten irrellevants, i també els personatges mostren reaccions no massa comprensibles. Això, sumat al seu ritme pausat, no ens posa les coses fàcils perquè el nostre nivell d'interès inicial es mantingui. Segueix regalant imatges brillantment composades, però el director sembla centrar-se únicament en això i perdre l'interès per cohesionar mínimament la trama.
El que sí que aconsegueix Diao Yianés que els seus actors es comportin en consonància amb el seu enfocament artístic de la història. Liao Fan es posa a la pell d'un home que a ningú li faria gaire gràcia tenir a prop; la vestimenta, la forma de parlar o la mirada denoten que l'estima cap a la seva forma de vida no és massa elevada, però a la vegada amaga un detectiu amb tota la tenacitat del món i també amb algun bri d'esperança de poder sortir del forat on és. Per la seva banda, Kwai Lun-Mei funciona en la seva imatge d'aparent fragilitat, però a la vegada amb un gran magnetisme sobre la resta, i no defalleix quan el pes de la pel·lícula es va traslladant progressivament cap a les seves espatlles. La sensació que són dos persones tan diferents, però a la vegada unides per importants elements en comú és segurament la clau de l'estrany binomi que formen al capdavant de Black Coal.
Queda clar que la pel·lícula disposa de credencials de sobra per ser reconeguda a nivell cinematogràfic, però la frustració que deixa a l'espectador per culpa del seu descuit cap a una història d'investigació policial que prometia, acaba pesant massa. Si realment allò important de Black Coal era el retrat social i la càrrega simbòlica de la seva posada en escena, reconec la seva enorme qualitat a l'hora de dur-ho a terme; ara bé, la falta de claredat narrativa no em permet parlar, en aquest cas, d'una pel·lícula destacada. No trobo el revers càlid a tota la fredor que mostra. I si sóc jo qui m'he d'esforçar a trobar-lo de forma subjectiva, no em motiva suficientment a fer-ho. Uns clars i obscurs que, en tot cas, no desmereixen el visionat d'aquesta proposta xinesa per part dels espectadors que els agrada apreciar el bon talent darrere d'una càmera de cine.
Fotografia de portada: Screendaily.com
Text: Martí Aragonès
Correcció: Pablo Gerschuni
↧
↧
GENT NORMAL D'EXCURSIO #1: FRANÇA
De tant en tant està bé sortir d’excursió i veure què passa en altres països a nivell cultural. Per molt que les escenes musicals locals teixeixen xarxes de contactes internacionals per afinitats sovint estilístiques, però no només, moltes vegades desconeixem grups i iniciatives interessants que no han arribat a sortir de la seva zona geogràfica de referència però que ens poden encantar si algú ens en parla. Aprofitant que una de les nostres col·laboradores es troba actualment a França i que tots tenim fetitxes internacionals, us presentem una selecció de discogràfiques del país veí, més enllà dels Pirineus, que us faran venir ganes de sortir a menjar crêpes i beure pastís. Com passa també a casa nostra, fa uns anys que s’ha recuperat amb força la filosofia del “fes-ho tu mateix” i a França han aparegut tot de petits segells independents que promouen tant grups francesos com internacionals, sovint amb molt bon olfacte per al next big thing, i que fan que hi hagi un moviment musical en zones allunyades dels grans centres culturals del país (de París) però també unes ganes de fer encara més. L’oest de França és particularment actiu en aquest sentit, amb tot d’iniciatives sorgides en els últims anys a Angers, Nantes, Brest i Bordeus. Si totes tenen en comú una filosofia i un gust pels dissenys cuidats, la cosa canvia pel que fa als estils musicals que proposen, però n’hi ha de tot:
BEKO
Un single digital cada dilluns, a més de compilacions esporàdiques, durant més d’un any van fer de la web d’aquest netlabel la meva pàgina d’inici, amb un disseny minimalista marcat per la successió de “discos” de portada amb estampat geomètric i colorit. Després de la referència nº100 van relaxar-se amb la periodicitat, però segueixen publicant EPs digitals regularment i fent-nos descobrir molts dels grups que veurem en festivals i arreu en poc temps. Dos bretons ja actius en l’escena musical de l’eix Brest – Nantes, van començar aquest projecte a mitjans de 2009, la seva primera publicació van ser unes cançons dels suecs Death and Vanilla, grup que poc més tard trauria el seu primer EP amb Hands in the Dark Records. Des de llavors han presentat Raw Thrills, Night Control, La Femme, Memoryhouse, Eternal Summers, Chicaloyoh, Lost Tapes i molts més grups de tot el món, casi sempre dins del chill wave, els sons synths i el pop psicodèlic. (GG)
![]()
Night Control – "Frozen Eyes"
BORN BAD
Born Bad és el segell mític, els BCore a la francesa, amb tot el contrast de tendències socials, polítiques i culturals que això comporta. Com Famèlic i La Castanya, de Born Bad han crescut brots més contemporanis com Teenage Menopause i XVIII Records que han publicat els discos de les que van ser les seves bandes pioneres. Tenen un catàleg eclèctic, des de Hunx and His Punx, els elèctrics Cheveu (trio sense cap possible comparativa a nivell peninsular), el surf dels extints Cavaliers, la psicodèlia Wall of Death –teloners de The Black Angels–, l’electrònica pop de La Femme, les bèsties del synth-punk Frustration, The Feeling of Love a qui em pogut veure diverses vegades i els Intelligence que sentirem el 25 de novembre al Lupita del Raval. També fan recopilatoris de synth-wave francesa i altres clàssics autòctons que són autèntiques delícies freaks per a melòmans. Regenten una botiga de discos a 11 Rue Saint-Sabin (París) que encara aguanta i s’hi ha d’anar amb la maleta buida, per poder-la omplir a gust. (AC)
Vídeo: “Cheveu – Charlie Sheen”
KYTHIBONG RECORDS
Kythibong Records són tres amics, dos germans i una amiga, un músic, una dissenyadora i un treballador de botiga de discos. Ells diuen que Kythibong Records és una empresa familiar, que treuen discos macos, sovint d’amics i de gent a qui aprecien, sense una línea editorial predefinida però sí marcada pels gustos personals dels seus artífexs. Són ja uns veterans (van fundar el segell l’any 2002) però segueixen fidels al rock sense floritures, al hardcore purista, al do it yourself i al seu propi criteri. Entre els seus grups es compten Marvin, Piano Chat, Electric Electric o Papier Tigre i a més compten amb bons contactes d’artistes i il·lustradors que els hi fan unes portades de disc ben especials cada vegada. (GG)
ATELIER CISEAUX
Són probablement el segell amb més olfacte del planeta Terra. Han tret ja 32 referències (comptant amb dues que sortiran aquesta tardor però ja es poden escoltar) que s'han esgotat en qüestió de setmanes. I no és per menys! Durant els darrers 5 anys i mig han editat les primeres cançons de grups com Best Coast, Tops, Dominant Legs, U.S. Girls, Ela Orleans, Dirty Beaches, a més de perles de grups més coneguts com el single “To the ground” de Mount Eerie o el disc col·laboratiu de Sun Araw amb Prince Rama. El seu catàleg fa una enveja tremenda: descobreix els artistes abans que ningú i aposta per grups moderns que aguanten el pas dels anys. Dels nous discos, pareu l'orella amb el debut de J Fernandez perquè si totes les cançons són com la de l'avançament serà el millor EP de l'any amb diferència: els primers Belle & Sebastian jugant a fer cançons de Broadcast, o com uns Weekend enamorats dels United States Of America. (QR)
J Fernandez: cosmic was
TEENAGE MENOPAUSE
A l’estiu de 2013 va sortir a la revista New Noise un reportatge que es titulava “La France a peur” on un dels segells protagonistes era TMR, i us puc jurar que aquest terror nacional no era infundat. Un dels seus cofundadors és l’artista belga Elzo Durt, que fa unes il·lustracions completament psicòtiques –del que segur coneixereu per fer la portada de Thee Oh Sees “Carrion Crawler / The Dream”–, l’altre artífex viu a París i exerceix de mecànic d’avions per una companyia internacional de jets privats (la revolució des de dins, com ha de ser!). Coneguts per fer unes festes de presentació completament boges, on el poper corre a través dels conductes de ventilació i a les fotografies surt tothom amb la cara desencaixada. No hem pogut entrevistar a cap dels assistents, diuen que a les últimes no s’hi han trobat supervivents. Genocidi! Tenen entre les seves files a Jessica93, el cavaller de l’Apocalipsi, de que si no n’heu sentit a parlar, amb el seu segon llançament us en omplireu bé les orelles. Amants de +++ o Coàgul? A França ja fa temps que tenen muntat un bon Conjunto Vacío gràcies als grups de TMR, Le Prince Harry o Scorpion Violente. Foteu-li canya al "assumpto", segur que us encantarà! (AC)
Vídeo “Jessica 93 – Away”
AFRICANTAPE
El Lluís ens ha obligat a incloure Africantape en aquest especial, un altre segell de Nantes especialitzat en math rock i derivats, però els hauríem inclòs igualment. Africantape sorgeix de Chevreuil i Passe Montage, els dos grups que van permetre a en Julien Fernandez fer-se molts contactes arreu del món i començar una aventura discogràfica que no és del tot solitària, ja que sovint col·labora amb altres segells i iniciatives musicals com Kythibong, Murailles Music o d’altres. Així, Africantape també ha tret discos de Pneu, Papier Tigre o Electric Electric –grups que sovint fan coses junts, com ara La Colonie de Vacances, quatre concerts alhora, en quatre escenaris, on els grups es van alternant–, a més de Three Seconds Kiss, Powerdove o The Cesarians. (GG)
XVIII RECORDS
Com La Castanya amb BCore, els XVIII son els fillastres espavilats de Born Bad. Segurament el Quique m’ho discutiria, però poso la mà al foc perquè són el segell amb millor gust del panorama francès. Han editat joies australianes que es mereixen més reconeixement que els fotuts cangurs, com Royal Headache o TV Colours. Però també recullen els millors fruits de la terra, La Secte du Futur (que per si no hi havia prou similituds, van obrir per Kid Congo a les festes que organitzaven els germans Guardia a l'Apolo), Black Bug (mig suecs, mig de Bordeus) i la joia de la corona, Yussuf Jerusalem –el seu líder viu al mig del bosc amb la sola companyia d’un gos-llop– i els que coneixen saben que és el meu grup preferit quasi al mateix nivell de Furguson. Bromes a part! Tenen una selecció de garatge internacional finíssima. El seu últim llançament és “Queen of Punk” de The UV Race, però ja espero amb delit la seva pròxima edició. I que els portin a girar amb ganes per tota la península, on sembla que muntar un concert de fora sigui una missió suïcida, només reservada per a uns pocs templers elegits que dominen el sant grial de les sales de concerts. (AC)
Vídeo “TV Colours The Kids Are Grown Up”
CROQUE MACADAM
Són un segell com els d'abans: el seu origen el podem trobar al web-zine “Requiem Pour Un Twister”, un dels millors llocs per descobrir música nova i no tan nova (els singles antics que ressenyen són sempre la "hostia"), sobretot si t'agrada la música de guitarres. El segell segueix una línia semblant a la del blog. Garatge amb bona memòria i ample de mires: pop-soul nerviós (els francesos Les Spadassins només tenen hits), punk-pop de llibre (el recent 7” de Cheap Riot és una joia tant si us agraden el Hunx com els Buzzcocks dels singles), el raca-raca assolellat (magnífics els dos singles de Triptides) o el folk-rock (la meva debilitat del segell, els nord-americans The Young Sinclairs, amants del Paisley Undergorund, MÀXIMA ALERTA!). Fins ara només han tret 7”s de grups francesos i estrangers, i encara no han fallat ni una diana. (QR)
RURALFAUNE
Ruralfaune és obra de Bruno Parisse, aficionat a la música experimental, marginal, rara, que va començar amb un programa de ràdio i penjant playlists a internet i que actualment és un dels agents culturals més actius d’Angers, a l’oest de França, on col·labora en diferents iniciatives, per exemple el festival Levitation, germà de l’Austin Psych Fest. I és que el component psicodèlic és ben present en moltes de les referències de Ruralfaune: High Wolf, Cankun, Holy Strays, Yuko x Chino i home, va ser el primer segell europeu en publicar a Oneothrix Point Never, ben abans que Warp. Han publicat més de 160 referències des de 2006 entre el segell principal i els dos subsegells especialitzats en derivats del metal experimental, FAUNASABBATHA, i en tot allò que inclogui sintetitzadors, com bé el nom de SYNTHseries indica. Ruralfaune és una d’aquelles discogràfiques de les quals refiar-se, no han tret un disc dolent i tenen un ull envejable per a tot allò que corre pels marges. (GG)
Je suis le petit chevalier – "How to collect branches"
HANDS IN THE DARK
Entre Besançon i Londres, els dos amics fundadors de Hands in the Dark s’han proposat mapar la psicodèlia i el drone sense restringir-se a cap zona geogràfica en particular. Especialitzats en edicions molt maques, sovint amb vinils de colors i amb un artwork molt cuidat, han tret discos de The Oscillation, Robeedor, Co La, Cankun, Mayerling i Metacomet, entre molts d'altres. El seu projecte més interessant és la sèrie Travel Expop, amb dues referències de moment, amb el qual editen compilacions de música psicodèlica d’un país cada cop, en col·laboració amb segells locals. El nº1 va ser francès, en aliança amb Ruralfaune, i el segon cop es van unir amb All Time Low per als veïns de la Gran Bretanya. Si mai voleu comprar un dels seus discos, cal que ho feu en pre-order, perquè sempre se’ls hi esgota tot. (GG)
Johnny Hawaii – "The parrots are not what they seem (they’re just pigeons on acid)"
ANIMAL FACTORY
Seguint amb la psicodèlia i els sons atmosfèrics, aquest petit segell de Bordeus va treure l'any passat un dels discos que més sona a casa meva actualment i que agradarà als fans de Deerhunter i Holy Shit especialment. Parlem de Petit Fantôme, projecte musical de Pierre Loustaunau, també membre de François & The Atlas Mountains. En el seu catàleg també hi trobem als més garatgers J.C.Satàn, el pop rock amb cors i sintetitzadors dels Crane Angels, el folk malenconiós de Botibol i al shoegaze de reminiscències pop (penso en Grandaddy) de Middle Class. (GG)
Vídeo “Petit Fantôme – Dans le vent”
Fotografia de portada: portada de la compilació "Travel Expop Series #1: France" de Hands in the Dark Records i Ruralfaune, França, 2012
Text: Aïda Camprubí, Glòria Guso, Quique Ramos
Correcció: Pablo Gerschuni
BEKO
Un single digital cada dilluns, a més de compilacions esporàdiques, durant més d’un any van fer de la web d’aquest netlabel la meva pàgina d’inici, amb un disseny minimalista marcat per la successió de “discos” de portada amb estampat geomètric i colorit. Després de la referència nº100 van relaxar-se amb la periodicitat, però segueixen publicant EPs digitals regularment i fent-nos descobrir molts dels grups que veurem en festivals i arreu en poc temps. Dos bretons ja actius en l’escena musical de l’eix Brest – Nantes, van començar aquest projecte a mitjans de 2009, la seva primera publicació van ser unes cançons dels suecs Death and Vanilla, grup que poc més tard trauria el seu primer EP amb Hands in the Dark Records. Des de llavors han presentat Raw Thrills, Night Control, La Femme, Memoryhouse, Eternal Summers, Chicaloyoh, Lost Tapes i molts més grups de tot el món, casi sempre dins del chill wave, els sons synths i el pop psicodèlic. (GG)
Night Control – "Frozen Eyes"
BORN BAD
Born Bad és el segell mític, els BCore a la francesa, amb tot el contrast de tendències socials, polítiques i culturals que això comporta. Com Famèlic i La Castanya, de Born Bad han crescut brots més contemporanis com Teenage Menopause i XVIII Records que han publicat els discos de les que van ser les seves bandes pioneres. Tenen un catàleg eclèctic, des de Hunx and His Punx, els elèctrics Cheveu (trio sense cap possible comparativa a nivell peninsular), el surf dels extints Cavaliers, la psicodèlia Wall of Death –teloners de The Black Angels–, l’electrònica pop de La Femme, les bèsties del synth-punk Frustration, The Feeling of Love a qui em pogut veure diverses vegades i els Intelligence que sentirem el 25 de novembre al Lupita del Raval. També fan recopilatoris de synth-wave francesa i altres clàssics autòctons que són autèntiques delícies freaks per a melòmans. Regenten una botiga de discos a 11 Rue Saint-Sabin (París) que encara aguanta i s’hi ha d’anar amb la maleta buida, per poder-la omplir a gust. (AC)
Vídeo: “Cheveu – Charlie Sheen”
KYTHIBONG RECORDS
Kythibong Records són tres amics, dos germans i una amiga, un músic, una dissenyadora i un treballador de botiga de discos. Ells diuen que Kythibong Records és una empresa familiar, que treuen discos macos, sovint d’amics i de gent a qui aprecien, sense una línea editorial predefinida però sí marcada pels gustos personals dels seus artífexs. Són ja uns veterans (van fundar el segell l’any 2002) però segueixen fidels al rock sense floritures, al hardcore purista, al do it yourself i al seu propi criteri. Entre els seus grups es compten Marvin, Piano Chat, Electric Electric o Papier Tigre i a més compten amb bons contactes d’artistes i il·lustradors que els hi fan unes portades de disc ben especials cada vegada. (GG)
ATELIER CISEAUX
Són probablement el segell amb més olfacte del planeta Terra. Han tret ja 32 referències (comptant amb dues que sortiran aquesta tardor però ja es poden escoltar) que s'han esgotat en qüestió de setmanes. I no és per menys! Durant els darrers 5 anys i mig han editat les primeres cançons de grups com Best Coast, Tops, Dominant Legs, U.S. Girls, Ela Orleans, Dirty Beaches, a més de perles de grups més coneguts com el single “To the ground” de Mount Eerie o el disc col·laboratiu de Sun Araw amb Prince Rama. El seu catàleg fa una enveja tremenda: descobreix els artistes abans que ningú i aposta per grups moderns que aguanten el pas dels anys. Dels nous discos, pareu l'orella amb el debut de J Fernandez perquè si totes les cançons són com la de l'avançament serà el millor EP de l'any amb diferència: els primers Belle & Sebastian jugant a fer cançons de Broadcast, o com uns Weekend enamorats dels United States Of America. (QR)
J Fernandez: cosmic was
TEENAGE MENOPAUSE
A l’estiu de 2013 va sortir a la revista New Noise un reportatge que es titulava “La France a peur” on un dels segells protagonistes era TMR, i us puc jurar que aquest terror nacional no era infundat. Un dels seus cofundadors és l’artista belga Elzo Durt, que fa unes il·lustracions completament psicòtiques –del que segur coneixereu per fer la portada de Thee Oh Sees “Carrion Crawler / The Dream”–, l’altre artífex viu a París i exerceix de mecànic d’avions per una companyia internacional de jets privats (la revolució des de dins, com ha de ser!). Coneguts per fer unes festes de presentació completament boges, on el poper corre a través dels conductes de ventilació i a les fotografies surt tothom amb la cara desencaixada. No hem pogut entrevistar a cap dels assistents, diuen que a les últimes no s’hi han trobat supervivents. Genocidi! Tenen entre les seves files a Jessica93, el cavaller de l’Apocalipsi, de que si no n’heu sentit a parlar, amb el seu segon llançament us en omplireu bé les orelles. Amants de +++ o Coàgul? A França ja fa temps que tenen muntat un bon Conjunto Vacío gràcies als grups de TMR, Le Prince Harry o Scorpion Violente. Foteu-li canya al "assumpto", segur que us encantarà! (AC)
Vídeo “Jessica 93 – Away”
AFRICANTAPE
El Lluís ens ha obligat a incloure Africantape en aquest especial, un altre segell de Nantes especialitzat en math rock i derivats, però els hauríem inclòs igualment. Africantape sorgeix de Chevreuil i Passe Montage, els dos grups que van permetre a en Julien Fernandez fer-se molts contactes arreu del món i començar una aventura discogràfica que no és del tot solitària, ja que sovint col·labora amb altres segells i iniciatives musicals com Kythibong, Murailles Music o d’altres. Així, Africantape també ha tret discos de Pneu, Papier Tigre o Electric Electric –grups que sovint fan coses junts, com ara La Colonie de Vacances, quatre concerts alhora, en quatre escenaris, on els grups es van alternant–, a més de Three Seconds Kiss, Powerdove o The Cesarians. (GG)
XVIII RECORDS
Com La Castanya amb BCore, els XVIII son els fillastres espavilats de Born Bad. Segurament el Quique m’ho discutiria, però poso la mà al foc perquè són el segell amb millor gust del panorama francès. Han editat joies australianes que es mereixen més reconeixement que els fotuts cangurs, com Royal Headache o TV Colours. Però també recullen els millors fruits de la terra, La Secte du Futur (que per si no hi havia prou similituds, van obrir per Kid Congo a les festes que organitzaven els germans Guardia a l'Apolo), Black Bug (mig suecs, mig de Bordeus) i la joia de la corona, Yussuf Jerusalem –el seu líder viu al mig del bosc amb la sola companyia d’un gos-llop– i els que coneixen saben que és el meu grup preferit quasi al mateix nivell de Furguson. Bromes a part! Tenen una selecció de garatge internacional finíssima. El seu últim llançament és “Queen of Punk” de The UV Race, però ja espero amb delit la seva pròxima edició. I que els portin a girar amb ganes per tota la península, on sembla que muntar un concert de fora sigui una missió suïcida, només reservada per a uns pocs templers elegits que dominen el sant grial de les sales de concerts. (AC)
Vídeo “TV Colours The Kids Are Grown Up”
CROQUE MACADAM
Són un segell com els d'abans: el seu origen el podem trobar al web-zine “Requiem Pour Un Twister”, un dels millors llocs per descobrir música nova i no tan nova (els singles antics que ressenyen són sempre la "hostia"), sobretot si t'agrada la música de guitarres. El segell segueix una línia semblant a la del blog. Garatge amb bona memòria i ample de mires: pop-soul nerviós (els francesos Les Spadassins només tenen hits), punk-pop de llibre (el recent 7” de Cheap Riot és una joia tant si us agraden el Hunx com els Buzzcocks dels singles), el raca-raca assolellat (magnífics els dos singles de Triptides) o el folk-rock (la meva debilitat del segell, els nord-americans The Young Sinclairs, amants del Paisley Undergorund, MÀXIMA ALERTA!). Fins ara només han tret 7”s de grups francesos i estrangers, i encara no han fallat ni una diana. (QR)
RURALFAUNE
Ruralfaune és obra de Bruno Parisse, aficionat a la música experimental, marginal, rara, que va començar amb un programa de ràdio i penjant playlists a internet i que actualment és un dels agents culturals més actius d’Angers, a l’oest de França, on col·labora en diferents iniciatives, per exemple el festival Levitation, germà de l’Austin Psych Fest. I és que el component psicodèlic és ben present en moltes de les referències de Ruralfaune: High Wolf, Cankun, Holy Strays, Yuko x Chino i home, va ser el primer segell europeu en publicar a Oneothrix Point Never, ben abans que Warp. Han publicat més de 160 referències des de 2006 entre el segell principal i els dos subsegells especialitzats en derivats del metal experimental, FAUNASABBATHA, i en tot allò que inclogui sintetitzadors, com bé el nom de SYNTHseries indica. Ruralfaune és una d’aquelles discogràfiques de les quals refiar-se, no han tret un disc dolent i tenen un ull envejable per a tot allò que corre pels marges. (GG)
Je suis le petit chevalier – "How to collect branches"
HANDS IN THE DARK
Entre Besançon i Londres, els dos amics fundadors de Hands in the Dark s’han proposat mapar la psicodèlia i el drone sense restringir-se a cap zona geogràfica en particular. Especialitzats en edicions molt maques, sovint amb vinils de colors i amb un artwork molt cuidat, han tret discos de The Oscillation, Robeedor, Co La, Cankun, Mayerling i Metacomet, entre molts d'altres. El seu projecte més interessant és la sèrie Travel Expop, amb dues referències de moment, amb el qual editen compilacions de música psicodèlica d’un país cada cop, en col·laboració amb segells locals. El nº1 va ser francès, en aliança amb Ruralfaune, i el segon cop es van unir amb All Time Low per als veïns de la Gran Bretanya. Si mai voleu comprar un dels seus discos, cal que ho feu en pre-order, perquè sempre se’ls hi esgota tot. (GG)
Johnny Hawaii – "The parrots are not what they seem (they’re just pigeons on acid)"
ANIMAL FACTORY
Seguint amb la psicodèlia i els sons atmosfèrics, aquest petit segell de Bordeus va treure l'any passat un dels discos que més sona a casa meva actualment i que agradarà als fans de Deerhunter i Holy Shit especialment. Parlem de Petit Fantôme, projecte musical de Pierre Loustaunau, també membre de François & The Atlas Mountains. En el seu catàleg també hi trobem als més garatgers J.C.Satàn, el pop rock amb cors i sintetitzadors dels Crane Angels, el folk malenconiós de Botibol i al shoegaze de reminiscències pop (penso en Grandaddy) de Middle Class. (GG)
Vídeo “Petit Fantôme – Dans le vent”
Fotografia de portada: portada de la compilació "Travel Expop Series #1: France" de Hands in the Dark Records i Ruralfaune, França, 2012
Text: Aïda Camprubí, Glòria Guso, Quique Ramos
Correcció: Pablo Gerschuni
↧
PERCUSIÓN PERSUASIVA (Y OTROS SONIDOS CATALÍTICOS): Crónica #1 (año 2):
ELSA DE ALFONSO Y LOS PRESTIGIOS
(Piano bar Klavier, 16 de octubre del 2014)
por Kiko Amat
Al Klavier me presento algo alegre. Alegre, dicharachero y ruidoso, que es aquel estado mío que temen todos los organizadores de conciertos apacibles de Barcelona. Hace nada estaba en El Pato Loco con mi amigo David, contándole con todo lujo de detalles el surtido de cosas raras que me han ocurrido estas últimas tres semanas; cosas buenas, malas, espectaculares y algunas harto vomitivas y un par de bochornosas y lamentables también. Para contar todas estas cosas tuve que pimplarme cuatro medianas encadenadas en tiempo récord, porque en caso contrario se me parcheaba el esófago y no me brotaban los vocablos adecuados para describir mis desventuras y periplos por tierras lejanas.
Cuando llegamos al Klavier (llegamos en plural; tras sus cuatro medianas, mi amigo David resultó más fácil de convencer que yo mismo), mi alegría se torna pasmo, mezclado con algo de pudor. Pasmor. Entro en ese piano bar con aires de whiskería para señoras fumadoras, recojo el 12” que Alba de Canada tenía bien reservadito para mí en la puerta, consigo colar a David haciendo ver que es medio sordomudo y no puede valerse por sí mismo, y de repente la sofisticación me abofetea en ambos carrillos. Miro a la concurrencia, y todo es interesante. O sea: todo. El paisanaje, la atmósfera, el evento. Todo exuda clase y glamour. Todo es fascinante, incluyendo la escobilla de váter, y en los pies del personal se agolpan más zapatos náuticos que en la cubierta del Azor.
Pero algo no encaja.
Un relámpago que estalla desde la troposfera me hace reparar en qué es.
Mierda: ¡soy yo!
Yo estoy dando el cante. Ahora lo veo. Yo y mi amigo David, resaltando como juanetes en un anuncio de reflexología podal. Es un momento triste, cuando te das cuenta de que eres el tío más acémila y basto de un bar. Ahí estamos los dos: Poli Díaz y Marianico El Corto. Filo-ebrios, para más inri, y luciendo (estéticamente) como dos borrachos que hubiesen entrado por la puerta de una Humana y salido por la ventana opuesta después de tropezar con todos los colgadores. David lleva unos tejanos rococó que pasaron de moda en 1998, pero que a él le pirran: son aquellos Levis alambicados que rotan como el columnaje del Palio vaticano sobre los jamones de uno, convirtiendo la parte trasera en delantera y viceversa. Y son muy anchos. De sus pantalones se podrían sacar 5 o 6 calzones pitillo para la audiencia del Klavier, y aún nos sobraría tela para unos cuantos quepís de cadete. Y en cuanto a mí, ni pregunten. Solo decirles que, aún en la puerta, una joven amiga me espetó, tras repasarme de pies a cabeza: “¿Pero tú no habías sido mod? Pareces UN CHOLO”. Fantástico. Mil gracias. Luzcamos, pues, esta noche nuestra colección de primavera. Nuestro look de mierda.
Justo entonces llega mi amigo Garry, quien parece que acabe de descender de un rocódromo sin que le haya dado tiempo de pasar por el vestuario, y ya somos tres. The Three Stooges. Tony Leblanc, Landa y Ozores. Los económicamente débiles, como decía aquella película. Chuck Norris, Charles Bronson y Vin Diesel representando la “Campfire scene” de Sillas de montar calientes en el set de El Gran Hotel Budapest.
Pero calma. Pero tranquilos. Yo soy un tío adaptable. Soy un hombre de mundo. Me siento a gusto entre príncipes y mendigos, en el palacio y en la leprosería. Una vez bailé música disco al lado de Miquel Roca Junyent (era una boda), y a la mañana siguiente recibía moratones pogueadores en un concierto de Poison Idea. ¿Por qué, entonces, están aflorando ahora todos mis complejos de patán iletrado? Me siento como si me hubiesen pillado con el hocico amorrado a las gachas y los dedos llenos de salsa en pleno banquete del jubileo.
Porque, es cierto, el ambiente de la sala es más cerrado e insider que una misa rosacruciana o un rally del Klan. O sea, con gente decente, talentosa, simpática y benigna en lugar de los encapuchados quemacruces de turno, me refiero. De repente pienso que el Rock-Ola en 1981 debió ser así. Ni prensa ni civiles ni fans pedestres del pop. Sólo puro círculo primigenio. Los iluminados, la línea dura, el club privado, los originales. La clique. La camarilla. La mafia del baile.
Solo cambia los Gabinete o Derribos de entonces por Elsa de Alfonso y Los Prestigios de hoy. Tanto grupo como espectadores son los verdaderamente modernos, como en 1981 lo eran Canut, Berlanga y Benavente y sus imperdibles veleidosos. Y digo modernos como simple constatación de hecho, nunca como epíteto de intención punitiva o fiscalizadora. O sea, ellos son los que saben los que se cuece. Los que escuchan y profieren el último grito. Los que están al día (no como yo, que estoy perpetuamente atascado en el anteayer, y encima con un buen jaquecazo).
Por suerte, ya en la barra, David desactiva todas mis angustias espirituales y culturales de la forma más efectiva posible. Se tira un pedo. Se tira un pedo que atrona como tempestad indochina, y del taburete donde está sentado se desprende un tornillo. Lo juro por mi madre. ¿El ataque de risa que me da? Estoy a punto de mancharme los pantalones.
La risa se congela en nuestros labios cuando un camarero con rasgos de policía municipal de algún villorrio de Castilla La Mancha nos sirve las dos cervezas que habíamos pedido, y entonces pronuncia la cifra de débito. 14 euros. Me carcajeo otra vez y palmeo la barra con vigor, pensando que es la broma más graciosa que –en plena crisis nacional– puede haber soltado alguien, y entonces reparo en su faz de busto funerario egipcio. Oh, no era guasa. ¿7 euros por cerveza?
David y yo respondemos al insulto con el alarde de algarabía, dadivosidad y desprendimiento que suele apostillar –entre los muertos de hambre– un sustazo de esa magnitud.
-¿Sólo 14? –le decimos, juntando mucho las cejas y levantando los hombros, como si no hubiese sucedido nada digno de mención–. Tome 20, buen hombre, quédese el cambio y cómprese un ciclomotor.
Luego nos vamos los tres a una esquina a sollozar a gritos y a lamer nuestras heridas. Lo cual resulta providencial, pues desde allí espiamos en primicia a un chaval anónimo con cara de topo ajedrecista que avanza, gallardo, hacia la barra. Se masca la tragedia, queridos lectores. Arreándonos codazos subrepticios los tres, escuchamos como el topito suelta “dos gin-tonics”, tan pancho, y a continuación le entrega al barman-munipa otro billete de 20 euros. Observamos la transacción entera, a sabiendas de que algo así, en el Klavier, solo puede terminar en lágrimas.
El barman regresa y coloca una solitaria moneda de euro en la palma del chico. Nunca un pedazo de metal se había visto tan minúsculo e insignificante. Parece una moneda del barco pirata de los Clicks, ahí, sola en mitad de esa vasta meseta de piel. Parece una bolita de anís en la zarpa de un pelotari. El chico mira la moneda y pone cara de haber visto pasar al fantasma de su difunto padre en bolas, y luego agarra los dos gin-tonics y se va a un rincón. Una hora después todavía estará allí, su gintonic recién empezado y la moneda aún en mitad de su mano. Intentando comprender qué acaba de suceder, y porqué es mucho más pobre que hace nada.
En todo esto, el concierto va a empezar. Por fortuna, porque habíamos decidido insensatamente pasarnos al gin-tonic –si van a atracarme, al menos tratemos de amortizar el desfalco en la medida de lo posible– y se me estaba acabando el parné.
![]()
No lo he mencionado antes, aunque deberían haberlo asumido –¿por qué si no estaría aquí esta noche?–: Elsa de Alfonso me gusta mucho. Sus composiciones me conmueven de un modo muy particular. No es solo por nostalgia, aunque la nostalgia está allí, por qué negarlo. Elsa suena a como sonaban mis quince años. Me explico: ni siquiera a lo que escuchaba yo en mi habitación a los quince. Suena al momento, a cómo sonaban los bares y las cosas y los aires y la gente de entonces. Suena al futuro, hecho pasado. Como diría Kevin Rowland, quiero volver a sentir aquella sensación que tuve en 1986: cuando –menor de edad perdido– metía la cabeza en bares y husmeaba a mi alrededor, y pensaba “aquí es donde quiero estar, para siempre”. Cuando escucho a Elsa, soy aquel niño.
Nada de esto tendría la menor importancia, tienen ustedes razón, si las canciones no fuesen una cosa colosal. Sofisticadas, grandiosas y a la vez indefensas. Ampulosas y a punto de derrumbarse a cada momento. Tanteando el sendero. Algunas son tristes, otras son bailongas; todas me encantan.
Aparece al fin Elsa de Alfonso en el escenario, con el pelo muy oxigenado y una camisa turquesa brillante que es un primor, y que me recuerda a algunos de los jubones que llevaban PJ Proby o los Monkees en 1967. Pau Riutort (de Beach Beach) toca la percusión electrónica y luce un flequillo húmedo muy peculiar, como de übernerd, solo que peinado a sabiendas de lo que comunica (imagino). Borja Rosal (Extraperlo) pellizca la guitarra con esos efectos Prefab Sprout/Orange Juice tardíos que son la marca perpetua de su sonido. Laura Antolín (Doble Pletina) se hace cargo del bajo, y lo hace la mar de sobria. Lo mismo con Marc Ribera, también de Doble Pletina, al mando de las teclas sintetizadas (fundamentales en el estilo de Los Prestigios).
Juntos y ensamblados consiguen algo que a mí se me antoja una mezcla del Franco Batiatto de “Nómadas”, El Último de la Fila, Prefab Sprout y los Dinarama de 1987. Cómo decirlo: es todo lo que en 1987 me daba vergüenza confesar en público que me emocionaba, y que años después conseguí asumir, interiorizar y lucir de blasón con mundano desparpajo.
Los Prestigios tocan ahora las dos que me emocionan de forma grande: “Gardenias” y “El oleaje”. No soy nada original, a juzgar por los aplausos. Y esa es la gracia de los hits: que sean las que gustan a todo el mundo en el mismo momento.
“El oleaje” es una torch song. Es la canción que quieres escuchar cuando de lo que se trata es de avivar las llamas de la autocompasión. Es la balada icónica para el tío con el sombrero ladeado (de puro taja) que va uniendo los palillos del martini en una figura geométrica, copa a copa y hecho una lacrimosa basura en mitad del bar. En ese sentido, y si quitamos el grave desperfecto que ha representado hoy para nuestros bolsillos, es la canción perfecta para el Klavier. Para que el escenario melodramático fuese aún mejor, deberíamos estar sin compañía en una barra desolada, masticando el resquemor y la rabia y la lástima y (ya lo dije) la autocompasión del dejado. Aquél que se ve “tanto tiempo esperando / para que todo quede en nada” (como bien canta “El oleaje”), y las bromas compartidas y el universo en intersección se hacen pedazos, y aquella persona-que-fuimos-juntos se desvanece como cocaína en un vendaval de altiplano. Cuando sientes la injusta laceración del dejado, “El oleaje” es lo que quieres escuchar, estoy seguro. Para bailar agarrado, pero a ti mismo, pisoteando por el camino partículas de tu desmenuzado órgano muscular principal del sistema circulatorio. Tu puto corazón, quiero decir, hecho migas por la lagarta/lagarto de turno. Tu corazón, tu pobre corazón, pisoteado por algún cabrón. O cabrona, que también las hay.
“Gardenias” es mucho más optimista. O lo es, cuanto menos, la inspirada melodía de sintetizador donde se sostiene. Sin duda me hace pensar en el Steve McQueen, y el “Goodbye Lucille #1”. Las cabezas del público se mecen ahora como campos de trigo, y se escuchan algunos gritos alborozados de “¡Guapa!”. Es una canción preciosa, esa es la verdad, y Elsa la canta como si se le hubiese caído algo al suelo, y ese algo fuese un colló-de-mico que hubiese rebotado hacia al techo. O Elsa le da la serenata al primer piso, o le canta al sótano. Su lenguaje corporal no parece surgir particularmente del pánico escénico, sino de la más pura introspección, de haberte metido de lleno en lo que cantas. Reparo en la letra de “Gardenias” una vez más, que me hurga en los pulmones por una hendidura intercostal: “Oh, no te diré nada más / no he venido a herirte ni hacerte sentir mal / ni lo sueñes, hoy estoy aquí / para poder inspirarte y hacerte ver / el feliz desencuentro en el que nos encontramos tú y yo”.
El feliz desencuentro. Sólida imagen a recordar. El desencuentro más feliz.
Elsa toca algunas más: “Lo nuestro”, “Sobre el amor”, la maravilla battiatesca que es “La pietra bianca” y unas cuantas más que no conozco (luego descubriré que estrenan un par de ellas, y que también recuperan “Caramelos”, de Villarroel), y la gala termina antes de que te hayas dado cuenta. Es hora de que nos marchemos. Cuando lo hago, lo hago sin mirar atrás, bíblico-style, temeroso de convertirme en estatua de sal. Nunca volveré a poner los pies en el Klavier, eso está claro y rubricado con sangre, pero me alegro horrores de haber venido.
Y, sin embargo, tengo ahora que tomar la última, sin duda. Un momento, déjenme colocar un par de aparatosas comillas aquí: “la última”. Ahora está mejor. “La última”, y no en el Klavier, no me jodas. Cuando llega la última de verdad (antes han venido la antepenúltima y su lógica sucesora), me veo berreando al modo Goebbels 1944 en el bar gallego de la esquina, ciscándome a voces en cierto nuevo libro, recién publicado, que me parece un espanto moral y un panfleto andante. No recuerdo qué carajo debí decir, pero, a juzgar por el volumen y los ojos como platos y las caras céreas de mis contertulios, debió ser memorable. Debió ser la monda.
Nota de gentnormal: Kiko Amat inicia la segona temporada de "Percusión Persuasiva (y otros sonidos catalíticos)" a gentnormal després de publicar la secció durant un any al digital Barcelonés. Durant aquesta temporada, aquesta secció es publicarà amb més o menys (i)rregularitat a la nostra plana.
Fotografia de portada: Dani Cantó
Text: Kiko Amat
Correcció: Raquel Molina
(Piano bar Klavier, 16 de octubre del 2014)
por Kiko Amat
Al Klavier me presento algo alegre. Alegre, dicharachero y ruidoso, que es aquel estado mío que temen todos los organizadores de conciertos apacibles de Barcelona. Hace nada estaba en El Pato Loco con mi amigo David, contándole con todo lujo de detalles el surtido de cosas raras que me han ocurrido estas últimas tres semanas; cosas buenas, malas, espectaculares y algunas harto vomitivas y un par de bochornosas y lamentables también. Para contar todas estas cosas tuve que pimplarme cuatro medianas encadenadas en tiempo récord, porque en caso contrario se me parcheaba el esófago y no me brotaban los vocablos adecuados para describir mis desventuras y periplos por tierras lejanas.
Cuando llegamos al Klavier (llegamos en plural; tras sus cuatro medianas, mi amigo David resultó más fácil de convencer que yo mismo), mi alegría se torna pasmo, mezclado con algo de pudor. Pasmor. Entro en ese piano bar con aires de whiskería para señoras fumadoras, recojo el 12” que Alba de Canada tenía bien reservadito para mí en la puerta, consigo colar a David haciendo ver que es medio sordomudo y no puede valerse por sí mismo, y de repente la sofisticación me abofetea en ambos carrillos. Miro a la concurrencia, y todo es interesante. O sea: todo. El paisanaje, la atmósfera, el evento. Todo exuda clase y glamour. Todo es fascinante, incluyendo la escobilla de váter, y en los pies del personal se agolpan más zapatos náuticos que en la cubierta del Azor.
Pero algo no encaja.
Un relámpago que estalla desde la troposfera me hace reparar en qué es.
Mierda: ¡soy yo!
Yo estoy dando el cante. Ahora lo veo. Yo y mi amigo David, resaltando como juanetes en un anuncio de reflexología podal. Es un momento triste, cuando te das cuenta de que eres el tío más acémila y basto de un bar. Ahí estamos los dos: Poli Díaz y Marianico El Corto. Filo-ebrios, para más inri, y luciendo (estéticamente) como dos borrachos que hubiesen entrado por la puerta de una Humana y salido por la ventana opuesta después de tropezar con todos los colgadores. David lleva unos tejanos rococó que pasaron de moda en 1998, pero que a él le pirran: son aquellos Levis alambicados que rotan como el columnaje del Palio vaticano sobre los jamones de uno, convirtiendo la parte trasera en delantera y viceversa. Y son muy anchos. De sus pantalones se podrían sacar 5 o 6 calzones pitillo para la audiencia del Klavier, y aún nos sobraría tela para unos cuantos quepís de cadete. Y en cuanto a mí, ni pregunten. Solo decirles que, aún en la puerta, una joven amiga me espetó, tras repasarme de pies a cabeza: “¿Pero tú no habías sido mod? Pareces UN CHOLO”. Fantástico. Mil gracias. Luzcamos, pues, esta noche nuestra colección de primavera. Nuestro look de mierda.
Justo entonces llega mi amigo Garry, quien parece que acabe de descender de un rocódromo sin que le haya dado tiempo de pasar por el vestuario, y ya somos tres. The Three Stooges. Tony Leblanc, Landa y Ozores. Los económicamente débiles, como decía aquella película. Chuck Norris, Charles Bronson y Vin Diesel representando la “Campfire scene” de Sillas de montar calientes en el set de El Gran Hotel Budapest.
Pero calma. Pero tranquilos. Yo soy un tío adaptable. Soy un hombre de mundo. Me siento a gusto entre príncipes y mendigos, en el palacio y en la leprosería. Una vez bailé música disco al lado de Miquel Roca Junyent (era una boda), y a la mañana siguiente recibía moratones pogueadores en un concierto de Poison Idea. ¿Por qué, entonces, están aflorando ahora todos mis complejos de patán iletrado? Me siento como si me hubiesen pillado con el hocico amorrado a las gachas y los dedos llenos de salsa en pleno banquete del jubileo.
Porque, es cierto, el ambiente de la sala es más cerrado e insider que una misa rosacruciana o un rally del Klan. O sea, con gente decente, talentosa, simpática y benigna en lugar de los encapuchados quemacruces de turno, me refiero. De repente pienso que el Rock-Ola en 1981 debió ser así. Ni prensa ni civiles ni fans pedestres del pop. Sólo puro círculo primigenio. Los iluminados, la línea dura, el club privado, los originales. La clique. La camarilla. La mafia del baile.
Solo cambia los Gabinete o Derribos de entonces por Elsa de Alfonso y Los Prestigios de hoy. Tanto grupo como espectadores son los verdaderamente modernos, como en 1981 lo eran Canut, Berlanga y Benavente y sus imperdibles veleidosos. Y digo modernos como simple constatación de hecho, nunca como epíteto de intención punitiva o fiscalizadora. O sea, ellos son los que saben los que se cuece. Los que escuchan y profieren el último grito. Los que están al día (no como yo, que estoy perpetuamente atascado en el anteayer, y encima con un buen jaquecazo).
Por suerte, ya en la barra, David desactiva todas mis angustias espirituales y culturales de la forma más efectiva posible. Se tira un pedo. Se tira un pedo que atrona como tempestad indochina, y del taburete donde está sentado se desprende un tornillo. Lo juro por mi madre. ¿El ataque de risa que me da? Estoy a punto de mancharme los pantalones.
La risa se congela en nuestros labios cuando un camarero con rasgos de policía municipal de algún villorrio de Castilla La Mancha nos sirve las dos cervezas que habíamos pedido, y entonces pronuncia la cifra de débito. 14 euros. Me carcajeo otra vez y palmeo la barra con vigor, pensando que es la broma más graciosa que –en plena crisis nacional– puede haber soltado alguien, y entonces reparo en su faz de busto funerario egipcio. Oh, no era guasa. ¿7 euros por cerveza?
David y yo respondemos al insulto con el alarde de algarabía, dadivosidad y desprendimiento que suele apostillar –entre los muertos de hambre– un sustazo de esa magnitud.
-¿Sólo 14? –le decimos, juntando mucho las cejas y levantando los hombros, como si no hubiese sucedido nada digno de mención–. Tome 20, buen hombre, quédese el cambio y cómprese un ciclomotor.
Luego nos vamos los tres a una esquina a sollozar a gritos y a lamer nuestras heridas. Lo cual resulta providencial, pues desde allí espiamos en primicia a un chaval anónimo con cara de topo ajedrecista que avanza, gallardo, hacia la barra. Se masca la tragedia, queridos lectores. Arreándonos codazos subrepticios los tres, escuchamos como el topito suelta “dos gin-tonics”, tan pancho, y a continuación le entrega al barman-munipa otro billete de 20 euros. Observamos la transacción entera, a sabiendas de que algo así, en el Klavier, solo puede terminar en lágrimas.
El barman regresa y coloca una solitaria moneda de euro en la palma del chico. Nunca un pedazo de metal se había visto tan minúsculo e insignificante. Parece una moneda del barco pirata de los Clicks, ahí, sola en mitad de esa vasta meseta de piel. Parece una bolita de anís en la zarpa de un pelotari. El chico mira la moneda y pone cara de haber visto pasar al fantasma de su difunto padre en bolas, y luego agarra los dos gin-tonics y se va a un rincón. Una hora después todavía estará allí, su gintonic recién empezado y la moneda aún en mitad de su mano. Intentando comprender qué acaba de suceder, y porqué es mucho más pobre que hace nada.
En todo esto, el concierto va a empezar. Por fortuna, porque habíamos decidido insensatamente pasarnos al gin-tonic –si van a atracarme, al menos tratemos de amortizar el desfalco en la medida de lo posible– y se me estaba acabando el parné.
No lo he mencionado antes, aunque deberían haberlo asumido –¿por qué si no estaría aquí esta noche?–: Elsa de Alfonso me gusta mucho. Sus composiciones me conmueven de un modo muy particular. No es solo por nostalgia, aunque la nostalgia está allí, por qué negarlo. Elsa suena a como sonaban mis quince años. Me explico: ni siquiera a lo que escuchaba yo en mi habitación a los quince. Suena al momento, a cómo sonaban los bares y las cosas y los aires y la gente de entonces. Suena al futuro, hecho pasado. Como diría Kevin Rowland, quiero volver a sentir aquella sensación que tuve en 1986: cuando –menor de edad perdido– metía la cabeza en bares y husmeaba a mi alrededor, y pensaba “aquí es donde quiero estar, para siempre”. Cuando escucho a Elsa, soy aquel niño.
Nada de esto tendría la menor importancia, tienen ustedes razón, si las canciones no fuesen una cosa colosal. Sofisticadas, grandiosas y a la vez indefensas. Ampulosas y a punto de derrumbarse a cada momento. Tanteando el sendero. Algunas son tristes, otras son bailongas; todas me encantan.
Aparece al fin Elsa de Alfonso en el escenario, con el pelo muy oxigenado y una camisa turquesa brillante que es un primor, y que me recuerda a algunos de los jubones que llevaban PJ Proby o los Monkees en 1967. Pau Riutort (de Beach Beach) toca la percusión electrónica y luce un flequillo húmedo muy peculiar, como de übernerd, solo que peinado a sabiendas de lo que comunica (imagino). Borja Rosal (Extraperlo) pellizca la guitarra con esos efectos Prefab Sprout/Orange Juice tardíos que son la marca perpetua de su sonido. Laura Antolín (Doble Pletina) se hace cargo del bajo, y lo hace la mar de sobria. Lo mismo con Marc Ribera, también de Doble Pletina, al mando de las teclas sintetizadas (fundamentales en el estilo de Los Prestigios).
Juntos y ensamblados consiguen algo que a mí se me antoja una mezcla del Franco Batiatto de “Nómadas”, El Último de la Fila, Prefab Sprout y los Dinarama de 1987. Cómo decirlo: es todo lo que en 1987 me daba vergüenza confesar en público que me emocionaba, y que años después conseguí asumir, interiorizar y lucir de blasón con mundano desparpajo.
Los Prestigios tocan ahora las dos que me emocionan de forma grande: “Gardenias” y “El oleaje”. No soy nada original, a juzgar por los aplausos. Y esa es la gracia de los hits: que sean las que gustan a todo el mundo en el mismo momento.
“El oleaje” es una torch song. Es la canción que quieres escuchar cuando de lo que se trata es de avivar las llamas de la autocompasión. Es la balada icónica para el tío con el sombrero ladeado (de puro taja) que va uniendo los palillos del martini en una figura geométrica, copa a copa y hecho una lacrimosa basura en mitad del bar. En ese sentido, y si quitamos el grave desperfecto que ha representado hoy para nuestros bolsillos, es la canción perfecta para el Klavier. Para que el escenario melodramático fuese aún mejor, deberíamos estar sin compañía en una barra desolada, masticando el resquemor y la rabia y la lástima y (ya lo dije) la autocompasión del dejado. Aquél que se ve “tanto tiempo esperando / para que todo quede en nada” (como bien canta “El oleaje”), y las bromas compartidas y el universo en intersección se hacen pedazos, y aquella persona-que-fuimos-juntos se desvanece como cocaína en un vendaval de altiplano. Cuando sientes la injusta laceración del dejado, “El oleaje” es lo que quieres escuchar, estoy seguro. Para bailar agarrado, pero a ti mismo, pisoteando por el camino partículas de tu desmenuzado órgano muscular principal del sistema circulatorio. Tu puto corazón, quiero decir, hecho migas por la lagarta/lagarto de turno. Tu corazón, tu pobre corazón, pisoteado por algún cabrón. O cabrona, que también las hay.
“Gardenias” es mucho más optimista. O lo es, cuanto menos, la inspirada melodía de sintetizador donde se sostiene. Sin duda me hace pensar en el Steve McQueen, y el “Goodbye Lucille #1”. Las cabezas del público se mecen ahora como campos de trigo, y se escuchan algunos gritos alborozados de “¡Guapa!”. Es una canción preciosa, esa es la verdad, y Elsa la canta como si se le hubiese caído algo al suelo, y ese algo fuese un colló-de-mico que hubiese rebotado hacia al techo. O Elsa le da la serenata al primer piso, o le canta al sótano. Su lenguaje corporal no parece surgir particularmente del pánico escénico, sino de la más pura introspección, de haberte metido de lleno en lo que cantas. Reparo en la letra de “Gardenias” una vez más, que me hurga en los pulmones por una hendidura intercostal: “Oh, no te diré nada más / no he venido a herirte ni hacerte sentir mal / ni lo sueñes, hoy estoy aquí / para poder inspirarte y hacerte ver / el feliz desencuentro en el que nos encontramos tú y yo”.
El feliz desencuentro. Sólida imagen a recordar. El desencuentro más feliz.
Elsa toca algunas más: “Lo nuestro”, “Sobre el amor”, la maravilla battiatesca que es “La pietra bianca” y unas cuantas más que no conozco (luego descubriré que estrenan un par de ellas, y que también recuperan “Caramelos”, de Villarroel), y la gala termina antes de que te hayas dado cuenta. Es hora de que nos marchemos. Cuando lo hago, lo hago sin mirar atrás, bíblico-style, temeroso de convertirme en estatua de sal. Nunca volveré a poner los pies en el Klavier, eso está claro y rubricado con sangre, pero me alegro horrores de haber venido.
Y, sin embargo, tengo ahora que tomar la última, sin duda. Un momento, déjenme colocar un par de aparatosas comillas aquí: “la última”. Ahora está mejor. “La última”, y no en el Klavier, no me jodas. Cuando llega la última de verdad (antes han venido la antepenúltima y su lógica sucesora), me veo berreando al modo Goebbels 1944 en el bar gallego de la esquina, ciscándome a voces en cierto nuevo libro, recién publicado, que me parece un espanto moral y un panfleto andante. No recuerdo qué carajo debí decir, pero, a juzgar por el volumen y los ojos como platos y las caras céreas de mis contertulios, debió ser memorable. Debió ser la monda.
Nota de gentnormal: Kiko Amat inicia la segona temporada de "Percusión Persuasiva (y otros sonidos catalíticos)" a gentnormal després de publicar la secció durant un any al digital Barcelonés. Durant aquesta temporada, aquesta secció es publicarà amb més o menys (i)rregularitat a la nostra plana.
Fotografia de portada: Dani Cantó
Text: Kiko Amat
Correcció: Raquel Molina
↧
BEACH BEACH, DIJOUS 30 D’OCTUBRE AL CABARET ELÈCTRIC
Habituals del bloc: hem parlat tantes vegades sobre Beach Beach que ja no sabem que escriure sobre ells. Poc-habituals del bloc: els Beach Beach són, ara mateix, la nostra banda favorita del món. El seu nou disc (The Sea) és una meravella de pop vuitantero i guitarres que viatjen en primera classe entre Nova Zelanda i el Regne Unit, unint de la mà a Prefab Sprout i Orange Juice amb els Bats i tots els Flying Nun. Els mallorquins sonen musculosos, compactes i ballables, plens d’harmories brillants amb les que juguen amb total naturalitat. És el grup que s’ha de veure on i quan sigui aquesta temporada, perquè en directe les cançons encara agafen més força. Tenim tantes ganes de que els veieu, que els hem convidat a venir al Cabaret Elèctric d’Icat, on aquest dijous 30 d'octubre tocaran 30 minuts i per la cara entre els que vulgueu passar per la ràdio.
Ja ho sabeu, venir és ben fàcil, només cal que envieu un correu electrònic al mail del programa: cabaretelectric@icat.cat. Si sou un dels 30 primers podreu gaudir d’Autodestrucció i també d'una copa del boníssim vi que ens brinda aquesta setmana Verema i Collita & Friends. Com ja us vam dir, és molt important que sigueu puntuals. El concert comença a les 21h, com el programa, ni un segon abans, ni un segon després i seria convenient que arribéssiu una mica abans. Per entrar a la ràdio cal identificar-se i aquestes coses de la burocràcia són una mica lentes.
Tenim més raons per convèncer-vos, raons de pes com el podcast del concert d’Autodestrucció de fa dues setmanes.
Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text:Jordi Garrigós
Correcció: Pendent
Ja ho sabeu, venir és ben fàcil, només cal que envieu un correu electrònic al mail del programa: cabaretelectric@icat.cat. Si sou un dels 30 primers podreu gaudir d’Autodestrucció i també d'una copa del boníssim vi que ens brinda aquesta setmana Verema i Collita & Friends. Com ja us vam dir, és molt important que sigueu puntuals. El concert comença a les 21h, com el programa, ni un segon abans, ni un segon després i seria convenient que arribéssiu una mica abans. Per entrar a la ràdio cal identificar-se i aquestes coses de la burocràcia són una mica lentes.
Tenim més raons per convèncer-vos, raons de pes com el podcast del concert d’Autodestrucció de fa dues setmanes.
Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text:Jordi Garrigós
Correcció: Pendent
↧
UDOLS DE JOVENTUT, TRESOR DIVÍ
 | Mourn Mourn Any: 2014 Discogràfica: Sones |
La meva germana gran em deia fa uns anys que començaria a sentir-me vella quan comencés a escoltar música feta per gent més jove que jo. Tot i que encara no és una cosa molt habitual en el meu cas i que Mourn són un exemple exagerat –amb membres que tenen entre 14 i 19 anys podem dir que són una mica precoços, no deixa de ser un plaer veure que l’escena es renova i que els “grans” acullen els joves sense prejudicis d’edat. Mourn van fitxar aquest any per Sones i amb ells, en col·laboració amb Venus in Furs, han tret un 7” (Otitis, 2014) i ara l’àlbum debut, homònim, que porten presentant en directe des d’aquest estiu passat.
Mourn és el grup de la Carla i la Jazz, amigues de l’institut, acompanyades per la Leia al baix i l’Antonio a la bateria. Diuen que la majoria de lletres les han pensat estant a classe i ens ho creiem, les cançons de Mourn parlen de malestar adolescent, d’amors d’institut i d’incomprensió juvenil, però sense que les paraules els hi quedin grans, sense que cada estrofa sembli una pompositat que es passa d’intensa. “Per què continuar vivint si no puc anar a nedar?” criden a Otitis, “et creus que ets genial però jo et dic que ets avorrit”, o et diuen que els nois són un conyàs i que el teu cervell està fet de caramel, tot amb una veu que recorda vagament a la de la Patti Smith, embolcallada d’udols, crits, bateries ràpides, una línea de baix força "matxacona" i guitarres que passen del "raca-raca" a melodies filigranades sense que un se n'adoni.
Com si s’haguessin posat d’acord, sembla que tots els grups catalans de joves nascuts als noranta hagin decidit beure de la mateixa font i rememorar el grunge, el hardcore de crit ofegat i el rock guitarrer de tocs malenconiosos. Mourn, Ohios o Please Wait són exemples d’aquesta generació que rememora la dècada de la camisa de quadres i que els emparenta directament amb els grups propers a l’escena del Sant Feliu Fest. Mourn són del Maresme, però canten en anglès, cosa que fa fàcils les comparacions amb Blonde Redhead, però també amb Santa Rita, i fins i tot amb Sonic Youth o The Breeders.
Com a disc de debut, “Mourn” és una col·lecció de bones cançons que mostra força maduresa, tot i el relativament poc rodatge del grup –i sabem del cert que en directe compleixen. Té dos hits indiscutibles: “Otitis”, que ja coneixíem del seu primer EP i que és sens dubte la millor cançó de l’àlbum, i “Your brain is made of candy”, molt ben col·locada al principi com a presentació d’aquesta barreja de ràbia i naïvitat que és la resta. “Dark issues” i “Jack” –una de les quatre cançons de menys de dos minuts de durada del disc– són les meves preferides personals, amb un punt més accentuat de foscor que ens porta cap al darrer tema, “Silver gold”, que és el crit emo que tanca el disc.
Fotografia de portada: Sones
Text: Glòria Guso
Correcció: Raquel Molina
Mourn és el grup de la Carla i la Jazz, amigues de l’institut, acompanyades per la Leia al baix i l’Antonio a la bateria. Diuen que la majoria de lletres les han pensat estant a classe i ens ho creiem, les cançons de Mourn parlen de malestar adolescent, d’amors d’institut i d’incomprensió juvenil, però sense que les paraules els hi quedin grans, sense que cada estrofa sembli una pompositat que es passa d’intensa. “Per què continuar vivint si no puc anar a nedar?” criden a Otitis, “et creus que ets genial però jo et dic que ets avorrit”, o et diuen que els nois són un conyàs i que el teu cervell està fet de caramel, tot amb una veu que recorda vagament a la de la Patti Smith, embolcallada d’udols, crits, bateries ràpides, una línea de baix força "matxacona" i guitarres que passen del "raca-raca" a melodies filigranades sense que un se n'adoni.
Com si s’haguessin posat d’acord, sembla que tots els grups catalans de joves nascuts als noranta hagin decidit beure de la mateixa font i rememorar el grunge, el hardcore de crit ofegat i el rock guitarrer de tocs malenconiosos. Mourn, Ohios o Please Wait són exemples d’aquesta generació que rememora la dècada de la camisa de quadres i que els emparenta directament amb els grups propers a l’escena del Sant Feliu Fest. Mourn són del Maresme, però canten en anglès, cosa que fa fàcils les comparacions amb Blonde Redhead, però també amb Santa Rita, i fins i tot amb Sonic Youth o The Breeders.
Com a disc de debut, “Mourn” és una col·lecció de bones cançons que mostra força maduresa, tot i el relativament poc rodatge del grup –i sabem del cert que en directe compleixen. Té dos hits indiscutibles: “Otitis”, que ja coneixíem del seu primer EP i que és sens dubte la millor cançó de l’àlbum, i “Your brain is made of candy”, molt ben col·locada al principi com a presentació d’aquesta barreja de ràbia i naïvitat que és la resta. “Dark issues” i “Jack” –una de les quatre cançons de menys de dos minuts de durada del disc– són les meves preferides personals, amb un punt més accentuat de foscor que ens porta cap al darrer tema, “Silver gold”, que és el crit emo que tanca el disc.
Fotografia de portada: Sones
Text: Glòria Guso
Correcció: Raquel Molina
↧
↧
LA MANDANGA #14 MORDÖRHEAD
↧
L'ACOMODADOR #64 · SILENCI, RODA FINCHER
Imaginem una societat on la veracitat d’un fet ja no és una prioritat, on la cultura de masses i la velocitat de la informació anteposen el poder de la imatge, l’escàndol i el sensacionalisme al rigor, la investigació i la reflexió. Una simple frase o fotografia pot defenestrar la dignitat d’una persona amb la mateixa facilitat que la pot deïficar al cap de dos dies. Una societat on no sempre guanya qui diu la veritat, sinó qui la sap emmotllar i explicar de la forma adequada per a generar l’efecte desitjat. Un reflex de la nostra societat? Per desgràcia, no costa massa respondre afirmativament. I és aquest efecte desencoratjador, exposat per Gillian Flynn a la novel·la i traslladat a la pantalla per David Fincher, el que alimenta el magnetisme de Perdida, que t’atrapa des d’un bon principi i ja no et deixa escapar; no només durant les seves dues hores i mitja, sinó un cop vista, quan queden latents els seus efectes.
Perdidaés una d’aquelles pel·lícules on la narració duu el timó en tot moment, i a David Fincher això li encanta. El text de Gillian Flynn li va com anell al dit per a demostrar un cop més la seva mestria narrativa, capaç de fer-nos anar d’una banda a l’altra i canviar el rumb de la història quan menys ens ho esperem. No hi ha cops d’efecte ressaltats, simplement una dosificació de la informació planificada de forma molt intel·ligent perquè el film no deixi d’evolucionar i enriquir-se, sense deixar que l’espectador s'avanci a les seves intencions. Un dels grans secrets per a executar aquesta estratègia és el magnífic muntatge de Kirk Baxter–qui repeteix amb Fincher després de guanyar l’Oscar per Los Hombres que No Amaban a las Mujeres (2011)–, que juga constantment amb la temporalitat per obrir i tancar portes dins de la complexitat de la història. La seva dimensió és molt més àmplia del que sembla, però s’exposa de forma exemplar.
![]()
Dins d’aquesta dimensió, Fincher combina la trama pròpiament policíaca sobre la desaparició d’Amy amb una ferotge i quasi paròdica crítica de la societat actual, dominada per complet pels mitjans de comunicació, i més en concret pels denominats “líders d’opinió”. La seva influència sobre la percepció pública i el seu poder per sobre de la veritat, superior fins i tot al de l’autoritat policial, resulten esfereïdors. Perdida ens presenta la societat malalta on vivim, ens la refrega i la porta a conseqüències extremes perquè en siguem conscients. A més a més, el film presenta un assaig força cruel sobre el matrimoni, també buscant el seu enfoc més extrem, enganyós i, fins i tot, un punt paròdic, encara que en aquest sentit tot queda condicionat pel comportament recargolat i fora mida que té la protagonista de la pel·lícula.
En tot cas, tot forma part d’una artificialitat de base que Fincher no dibuixa de forma casual. La poca credibilitat de la relació entre Nick i Amy –concebuda ja des del principi com una competició de personalitats, més que no pas una història romàntica– aconsegueix, per començar, que els dos ens caiguin força malament; especialment ella. A partir d’aquí, la falta d’empatia –i, per tant, de posicionament– envers ells dos ens permet veure les coses de forma neutra. On sí que hi ha diferència és en les interpretacions, ja que la freda i imprevisible Rosamund Pike dóna una lliçó a un Ben Affleck que tan sols funciona a estones, minvat com sempre per la seva incorregible falta d'expressivitat. Dramàticament, sobresurt la figura de les secundàries Carrie Coon i Kim Dickens, mentre que l'aparició de Neil Patrick Harris queda força diluïda per culpa un personatge fluix i a la vegada una mica discutible.
I és que també s'ha de dir que no tots els detalls de Perdida encaixen de forma impecable, sobretot perquè el guió mostra algun pedaç per a reconduir la història al seu favor, ja sigui per la falta de rigor en algun personatge, com per alguna autoconcessió en la resolució d'una escena puntual. A vegades, la sensció és que l'evolució natural dels fets hauria estat una altra. Són punts que no penalitzen en excés la gran qualitat de la pel·lícula, però resulta just apuntar-ho. En realitat, el propi Fincher sembla voler treure part de solemnitat al conjunt amb comptats tocs mitjanament humorístics en escenes importants. Això sí, del que ningú ens lliura és de les males vibracions que ens deixa Perdida, no només pels diàlegs finals, sinó per com ens mostra la immensa eficàcia d'una manipulació adequada de l'opinió pública. No ens trobem davant d'una obra que es mereixi un lloc a la part alta de la filmografia de Fincher, però sí d'una gran pel·lícula que demostra un cop més la intel·ligència i elegància d'aquest home darrere d'una càmera.
Fotografia de portada: Variety
Text: Martí Aragonès
Correcció: XX
Perdidaés una d’aquelles pel·lícules on la narració duu el timó en tot moment, i a David Fincher això li encanta. El text de Gillian Flynn li va com anell al dit per a demostrar un cop més la seva mestria narrativa, capaç de fer-nos anar d’una banda a l’altra i canviar el rumb de la història quan menys ens ho esperem. No hi ha cops d’efecte ressaltats, simplement una dosificació de la informació planificada de forma molt intel·ligent perquè el film no deixi d’evolucionar i enriquir-se, sense deixar que l’espectador s'avanci a les seves intencions. Un dels grans secrets per a executar aquesta estratègia és el magnífic muntatge de Kirk Baxter–qui repeteix amb Fincher després de guanyar l’Oscar per Los Hombres que No Amaban a las Mujeres (2011)–, que juga constantment amb la temporalitat per obrir i tancar portes dins de la complexitat de la història. La seva dimensió és molt més àmplia del que sembla, però s’exposa de forma exemplar.
Dins d’aquesta dimensió, Fincher combina la trama pròpiament policíaca sobre la desaparició d’Amy amb una ferotge i quasi paròdica crítica de la societat actual, dominada per complet pels mitjans de comunicació, i més en concret pels denominats “líders d’opinió”. La seva influència sobre la percepció pública i el seu poder per sobre de la veritat, superior fins i tot al de l’autoritat policial, resulten esfereïdors. Perdida ens presenta la societat malalta on vivim, ens la refrega i la porta a conseqüències extremes perquè en siguem conscients. A més a més, el film presenta un assaig força cruel sobre el matrimoni, també buscant el seu enfoc més extrem, enganyós i, fins i tot, un punt paròdic, encara que en aquest sentit tot queda condicionat pel comportament recargolat i fora mida que té la protagonista de la pel·lícula.
En tot cas, tot forma part d’una artificialitat de base que Fincher no dibuixa de forma casual. La poca credibilitat de la relació entre Nick i Amy –concebuda ja des del principi com una competició de personalitats, més que no pas una història romàntica– aconsegueix, per començar, que els dos ens caiguin força malament; especialment ella. A partir d’aquí, la falta d’empatia –i, per tant, de posicionament– envers ells dos ens permet veure les coses de forma neutra. On sí que hi ha diferència és en les interpretacions, ja que la freda i imprevisible Rosamund Pike dóna una lliçó a un Ben Affleck que tan sols funciona a estones, minvat com sempre per la seva incorregible falta d'expressivitat. Dramàticament, sobresurt la figura de les secundàries Carrie Coon i Kim Dickens, mentre que l'aparició de Neil Patrick Harris queda força diluïda per culpa un personatge fluix i a la vegada una mica discutible.
I és que també s'ha de dir que no tots els detalls de Perdida encaixen de forma impecable, sobretot perquè el guió mostra algun pedaç per a reconduir la història al seu favor, ja sigui per la falta de rigor en algun personatge, com per alguna autoconcessió en la resolució d'una escena puntual. A vegades, la sensció és que l'evolució natural dels fets hauria estat una altra. Són punts que no penalitzen en excés la gran qualitat de la pel·lícula, però resulta just apuntar-ho. En realitat, el propi Fincher sembla voler treure part de solemnitat al conjunt amb comptats tocs mitjanament humorístics en escenes importants. Això sí, del que ningú ens lliura és de les males vibracions que ens deixa Perdida, no només pels diàlegs finals, sinó per com ens mostra la immensa eficàcia d'una manipulació adequada de l'opinió pública. No ens trobem davant d'una obra que es mereixi un lloc a la part alta de la filmografia de Fincher, però sí d'una gran pel·lícula que demostra un cop més la intel·ligència i elegància d'aquest home darrere d'una càmera.
Fotografia de portada: Variety
Text: Martí Aragonès
Correcció: XX
↧
ENTREVISTA AMB EL FESTIVAL CONJUNTO VACIO
Aquest dissabte tindrà lloc a La Capsa un dels festivals més estimats per diversos dels membres d’aquest web, el Conjunto Vacío. És un festival fet a mida de la gent, sense gaires mandangues al voltant, un festival de música per descobrir i deixar que el cap bulli i regiri. Música fosca que transmet una idea diametralment oposada a la foscor: la de que es poden fer les coses d’una altra manera, fins i tot a l'hora de pensar-les o de posar-hi música. Parlem amb els seus organitzadors.
. El festival, el formeu gent implicada en altres experiències com segells, grups o botigues de discos. Qui sou Conjunto Vacío i com va començar a formar-se el festival?
El festival l'organitza la mateixa gent que formem el segell Boston Pizza Records: l'Andrea, el Pablo, el Raúl i el Sergi. En aquest cas, com que és una feinada, tenim amics i amigues que col·laboren fent menjar, cedint les seves habitacions pels grups, posant-se a la taquilla, etc. I els ho agraïm moltíssim. El festival es va començar a gestar fa un parell d'anys quan una sèrie de grups d'un entorn proper al nostre vam començar a trobar punts en comú tot i fer música no estrictament semblant. Més aviat una manera semblant d'entendre certes coses dins la música. Ens vam ajuntar l'any passat en una primera trobada i ens va agradar tant com va anar tot que vam decidir fer-ne una segona. Ens agrada pensar que més que un festival és una reunió, una experiència que té lloc un dia concret i en un espai concret on tothom, grups i públic, vivim una experiència única.
. Els grups del festival solen ser grups foscos però amb una varietat de registres molt gran, des del folk al soroll, però pots veure una unitat de to o un discurs estètic. Sembla una part de Boston Pizza, sense el costat més indie-rocker potser. Sentiu la necessitat de diferenciar aquests dos camins?
Sí que la sentim. Precisament era una de les poques coses que teníem clares des del principi, que Cønjuntø Vacíø tenia una entitat pròpia més enllà que els organitzadors siguem la mateixa gent que el segell. Hi ha una idea al darrere que té a veure amb certa reivindicació de l'obscur com a lloc des del qual crear, al marge d'allò racional o de l'ortodòxia. També té un pes important la capacitat que té per a nosaltres la música en directe de transformar-nos a molts nivells. No entenem els concerts únicament com una cosa divertida o com un espectacle. Aquesta transformació, més enllà del gust per la música que estàs escoltant o per com t'ho puguis passar, és difícil de definir, actua en un lloc molt més subjectiu i incomprensible, més fosc, en el millor i més ampli sentit del terme.
D'aquí la heterogeneïtat dels grups del festival, ens agrada que bandes que tenen sons molt diferents puguin conviure i compartir coses, que la gent que vagi al Conjunto Vacío experimenti diferents coses. No tenim cap idea preconcebuda sobre quins estils musicals han de tenir representació al festival, és quelcom més orgànic i que no té a veure estrictament amb temes musicals.
. Conjunto Vacío és un festival sense patrocinis, que té lloc a espais amb una gestió diferent a les sales "comercials", amb una política de preus molt assequible. Ens podríeu explicar una mica com us gestioneu i perquè ho feu així? A les coses que munteu amb Boston Pizza sempre veig que aneu més enllà que el simple concert o disc, que us preocupeu per crear un teixit que serveixi als demés. El segell, la tenda, els vostres grups... Tot té una relació molt forta amb el vostre entorn.
Sempre hem intentat no fer el festival en "sales comercials" precisament per poder gestionar nosaltres tot el que passa i poder controlar tots els aspectes: preus, menjar, beguda, seguretat... Això ho fem per diferents motius (que són els nostres i entenem que no tothom els comparteixi): ens agrada fer les coses a la nostra manera i ens costa molt renunciar a certs temes en una cosa tan personal com aquesta. Nosaltres som dels que creiem que la música és política, i això no ha de voler dir forçosament que hagi de tenir un discurs explícitament polític i evident, ens agrada la heterogeneïtat de discursos musicals perquè ens permeten aprendre i repensar-nos. Però és cert que hem crescut escoltant certs grups, certs segells, anant a certs concerts... I aquestes coses han forjat d'alguna manera la nostra personalitat. Finalment, el que ens importa i ens mou és fer les coses amb una visió flexible però crítica del món i la música, intentant fer les coses al marge, buscant alternatives al camí que se'ns diu que hem de recórrer i a les estructures de la indústria musical que els segells o col·lectius independents ens sentim temptats de copiar perquè "tothom ho fa". És un camí difícil i sovint no massa clar, però sentim la necessitat de fer-ho així. Tampoc volem fer d'això la nostra feina ni busquem guanyar diners, ho fem perquè ens sembla important, i alhora entenem que per algú no ho sigui. Cadascú té la seva lluita (amb sort).
I volem deixar clar que no només té a veure amb coses evidents com poden ser els patrocinis als que has fet referència. Podríem optar per un patrocini de molts tipus de marques o empreses i segurament n'hi hauria moltes que mereixerien el nostre respecte. Com sempre, el problema és el dogmatisme, estar tancat per defecte a certes coses i no veure que el món no és així, que no cal sentir que ho controlem tot, que no cal definir-ho tot. L'exemple perfecte el tenim en el mateix conflicte que hem tingut per trobar sala pel festival. En un principi havia de ser a la Nau Ivanow perquè vam pensar que era l'espai ideal, que la gent que la portava entenia aquesta manera de fer les coses, un espai on ens deixaven gestionar totes les coses que ens semblaven importants, etc. Però ha resultat que funcionen de la mateixa manera que les "sales comercials" on no volíem fer el festival. La Capsa s'acosta molt més en un principi a una "sala comercial", no podrem autogestionar tants aspectes com ens hagués agradat, però la implicació per part de les persones que la porten i la voluntat que poguéssim celebrar el festival ha estat total, i el tracte rebut ha estat increïble. Això et demostra que sempre pots estar equivocat, el que ens agrada precisament és la capacitat de repensar-nos, de no perdre mai de vista que el més important és ser crític, reflexiu i estar obert a escoltar altres discursos.
També és cert que hi ha coses que creiem que son imprescindibles per a nosaltres i a les que no volem renunciar per res del món. Una de les coses que més greu ens sap d'aquesta edició és que gairebé tots els integrants de grups que hi toquen son homes. Vam intentar que no fos així però no ha pogut ser. Per nosaltres són lluites que formen part del mateix. A vegades no entenem perquè estranya tant que certs grups o segells facin les coses d'aquesta manera o es preocupin per aquestes coses, per nosaltres sempre ha estat el més natural.
. Fa una setmana vau muntar el concert de la Molly Nilsson i Paralelo, teniu pensat donar continuïtat a Conjunto Vacío més enllà del festival?
Sí, però sense plans concrets ni grans fites a assolir. Muntarem els concerts que ens vingui de gust muntar i editarem els discs que ens motivin. Tenim alguna cosa pensada però no sabem quan passarà ni com.
. Tornant als grups, ens pots fer un petit resum de per què vau escollir a cada un d'ells?
Xeno & Oaklander són un dels exemples més brutals actualment de l'electrònica analògica. Tenim moltes ganes de veure tots aquells trastos antics tronant a La Capsa. Els veníem seguint des del disc anterior i ha estat una sort que poguessin tocar al festival.
Fasenuova són un dels nostres grups favorits. Quan vam acabar l'anterior edició del festival vam dir "l'any que ve toquen Fasenuova", però no ens ho acabàvem de creure. I sí, ha pogut ser. Ens sembla un grup amb una personalitat increïble que va molt més enllà de dir que són els Suicide asturians. Creiem que son un grup important i combatiu, cosa que creiem que és essencial per al festival.
Marshstepper són gent de Destruction Unit, o potser hauríem de dir-ho al revés perquè no és precisament un projecte menor. Creiem que serà un dels grans moments del Cønjuntø Vacíø. Som molt fans d'Ascetic House, el segell de cassets d'un d'ells, i és un honor que un dels grans noms del noise americà actual pugui tocar.
Sempre hem dit que +++ són el tresor més ben guardat d'aquesta ciutat. Creiem que el millor que tenen és que fan cançons en majúscules. Tenen himnes absoluts i una habilitat increïble per construir cançons pop sobre bases industrials. Els rumors diuen que potser és l'últim concert que faran i si fóssim vosaltres no ens el perdríem per res del món.
Tercer Sol són el proper millor grup de la península. Els que els han vist en directe ja ho diuen. I si no, temps al temps.
Polígono Hindú Astral és un grup difícil de veure en directe i això que el que han tret fins ara promet moltíssim. Si us agrada la electrònica minimalista alemanya dels 70 possiblement us encantin. Sembla que ara graven un LP per fi. Gent d'Antiguo Régimen i bons amics nostres.
Híbrida, Nen i Cavall son gent amb anys a l'esquena fent música i sempre mantenint-se al marge dels corrents i la "tonteria". Com dèiem abans, un grup combatiu a la seva manera, autoeditant-se des de fa anys. El seu primer disc "Permaforst" ens va agradar moltíssim quan va sortir i vam pensar que seria un grup molt maco per obrir el festival. És el grup més pop d'aquesta edició, que ens ha quedat bastant electrònica finalment.
(La entrevista la hem contestat el Sergi i l'Andrea, dues de les persones del col·lectiu que organitza aquest festival)
+ info i entrades AQUI
El festival ha preparat un recopilatori amb cançons inèdites de tots els grups, que vénen amb les entrades i posen a disposició de qui les vulgui sentir AQUI
Fotografia de portada: XX
Text: Quique Ramos (preguntes) + Conjunto Vacio (respostes)
Correcció: Pol Camprubí
. El festival, el formeu gent implicada en altres experiències com segells, grups o botigues de discos. Qui sou Conjunto Vacío i com va començar a formar-se el festival?
El festival l'organitza la mateixa gent que formem el segell Boston Pizza Records: l'Andrea, el Pablo, el Raúl i el Sergi. En aquest cas, com que és una feinada, tenim amics i amigues que col·laboren fent menjar, cedint les seves habitacions pels grups, posant-se a la taquilla, etc. I els ho agraïm moltíssim. El festival es va començar a gestar fa un parell d'anys quan una sèrie de grups d'un entorn proper al nostre vam començar a trobar punts en comú tot i fer música no estrictament semblant. Més aviat una manera semblant d'entendre certes coses dins la música. Ens vam ajuntar l'any passat en una primera trobada i ens va agradar tant com va anar tot que vam decidir fer-ne una segona. Ens agrada pensar que més que un festival és una reunió, una experiència que té lloc un dia concret i en un espai concret on tothom, grups i públic, vivim una experiència única.
. Els grups del festival solen ser grups foscos però amb una varietat de registres molt gran, des del folk al soroll, però pots veure una unitat de to o un discurs estètic. Sembla una part de Boston Pizza, sense el costat més indie-rocker potser. Sentiu la necessitat de diferenciar aquests dos camins?
Sí que la sentim. Precisament era una de les poques coses que teníem clares des del principi, que Cønjuntø Vacíø tenia una entitat pròpia més enllà que els organitzadors siguem la mateixa gent que el segell. Hi ha una idea al darrere que té a veure amb certa reivindicació de l'obscur com a lloc des del qual crear, al marge d'allò racional o de l'ortodòxia. També té un pes important la capacitat que té per a nosaltres la música en directe de transformar-nos a molts nivells. No entenem els concerts únicament com una cosa divertida o com un espectacle. Aquesta transformació, més enllà del gust per la música que estàs escoltant o per com t'ho puguis passar, és difícil de definir, actua en un lloc molt més subjectiu i incomprensible, més fosc, en el millor i més ampli sentit del terme.
D'aquí la heterogeneïtat dels grups del festival, ens agrada que bandes que tenen sons molt diferents puguin conviure i compartir coses, que la gent que vagi al Conjunto Vacío experimenti diferents coses. No tenim cap idea preconcebuda sobre quins estils musicals han de tenir representació al festival, és quelcom més orgànic i que no té a veure estrictament amb temes musicals.
. Conjunto Vacío és un festival sense patrocinis, que té lloc a espais amb una gestió diferent a les sales "comercials", amb una política de preus molt assequible. Ens podríeu explicar una mica com us gestioneu i perquè ho feu així? A les coses que munteu amb Boston Pizza sempre veig que aneu més enllà que el simple concert o disc, que us preocupeu per crear un teixit que serveixi als demés. El segell, la tenda, els vostres grups... Tot té una relació molt forta amb el vostre entorn.
Sempre hem intentat no fer el festival en "sales comercials" precisament per poder gestionar nosaltres tot el que passa i poder controlar tots els aspectes: preus, menjar, beguda, seguretat... Això ho fem per diferents motius (que són els nostres i entenem que no tothom els comparteixi): ens agrada fer les coses a la nostra manera i ens costa molt renunciar a certs temes en una cosa tan personal com aquesta. Nosaltres som dels que creiem que la música és política, i això no ha de voler dir forçosament que hagi de tenir un discurs explícitament polític i evident, ens agrada la heterogeneïtat de discursos musicals perquè ens permeten aprendre i repensar-nos. Però és cert que hem crescut escoltant certs grups, certs segells, anant a certs concerts... I aquestes coses han forjat d'alguna manera la nostra personalitat. Finalment, el que ens importa i ens mou és fer les coses amb una visió flexible però crítica del món i la música, intentant fer les coses al marge, buscant alternatives al camí que se'ns diu que hem de recórrer i a les estructures de la indústria musical que els segells o col·lectius independents ens sentim temptats de copiar perquè "tothom ho fa". És un camí difícil i sovint no massa clar, però sentim la necessitat de fer-ho així. Tampoc volem fer d'això la nostra feina ni busquem guanyar diners, ho fem perquè ens sembla important, i alhora entenem que per algú no ho sigui. Cadascú té la seva lluita (amb sort).
I volem deixar clar que no només té a veure amb coses evidents com poden ser els patrocinis als que has fet referència. Podríem optar per un patrocini de molts tipus de marques o empreses i segurament n'hi hauria moltes que mereixerien el nostre respecte. Com sempre, el problema és el dogmatisme, estar tancat per defecte a certes coses i no veure que el món no és així, que no cal sentir que ho controlem tot, que no cal definir-ho tot. L'exemple perfecte el tenim en el mateix conflicte que hem tingut per trobar sala pel festival. En un principi havia de ser a la Nau Ivanow perquè vam pensar que era l'espai ideal, que la gent que la portava entenia aquesta manera de fer les coses, un espai on ens deixaven gestionar totes les coses que ens semblaven importants, etc. Però ha resultat que funcionen de la mateixa manera que les "sales comercials" on no volíem fer el festival. La Capsa s'acosta molt més en un principi a una "sala comercial", no podrem autogestionar tants aspectes com ens hagués agradat, però la implicació per part de les persones que la porten i la voluntat que poguéssim celebrar el festival ha estat total, i el tracte rebut ha estat increïble. Això et demostra que sempre pots estar equivocat, el que ens agrada precisament és la capacitat de repensar-nos, de no perdre mai de vista que el més important és ser crític, reflexiu i estar obert a escoltar altres discursos.
També és cert que hi ha coses que creiem que son imprescindibles per a nosaltres i a les que no volem renunciar per res del món. Una de les coses que més greu ens sap d'aquesta edició és que gairebé tots els integrants de grups que hi toquen son homes. Vam intentar que no fos així però no ha pogut ser. Per nosaltres són lluites que formen part del mateix. A vegades no entenem perquè estranya tant que certs grups o segells facin les coses d'aquesta manera o es preocupin per aquestes coses, per nosaltres sempre ha estat el més natural.
. Fa una setmana vau muntar el concert de la Molly Nilsson i Paralelo, teniu pensat donar continuïtat a Conjunto Vacío més enllà del festival?
Sí, però sense plans concrets ni grans fites a assolir. Muntarem els concerts que ens vingui de gust muntar i editarem els discs que ens motivin. Tenim alguna cosa pensada però no sabem quan passarà ni com.
. Tornant als grups, ens pots fer un petit resum de per què vau escollir a cada un d'ells?
Xeno & Oaklander són un dels exemples més brutals actualment de l'electrònica analògica. Tenim moltes ganes de veure tots aquells trastos antics tronant a La Capsa. Els veníem seguint des del disc anterior i ha estat una sort que poguessin tocar al festival.
Fasenuova són un dels nostres grups favorits. Quan vam acabar l'anterior edició del festival vam dir "l'any que ve toquen Fasenuova", però no ens ho acabàvem de creure. I sí, ha pogut ser. Ens sembla un grup amb una personalitat increïble que va molt més enllà de dir que són els Suicide asturians. Creiem que son un grup important i combatiu, cosa que creiem que és essencial per al festival.
Marshstepper són gent de Destruction Unit, o potser hauríem de dir-ho al revés perquè no és precisament un projecte menor. Creiem que serà un dels grans moments del Cønjuntø Vacíø. Som molt fans d'Ascetic House, el segell de cassets d'un d'ells, i és un honor que un dels grans noms del noise americà actual pugui tocar.
Sempre hem dit que +++ són el tresor més ben guardat d'aquesta ciutat. Creiem que el millor que tenen és que fan cançons en majúscules. Tenen himnes absoluts i una habilitat increïble per construir cançons pop sobre bases industrials. Els rumors diuen que potser és l'últim concert que faran i si fóssim vosaltres no ens el perdríem per res del món.
Tercer Sol són el proper millor grup de la península. Els que els han vist en directe ja ho diuen. I si no, temps al temps.
Polígono Hindú Astral és un grup difícil de veure en directe i això que el que han tret fins ara promet moltíssim. Si us agrada la electrònica minimalista alemanya dels 70 possiblement us encantin. Sembla que ara graven un LP per fi. Gent d'Antiguo Régimen i bons amics nostres.
Híbrida, Nen i Cavall son gent amb anys a l'esquena fent música i sempre mantenint-se al marge dels corrents i la "tonteria". Com dèiem abans, un grup combatiu a la seva manera, autoeditant-se des de fa anys. El seu primer disc "Permaforst" ens va agradar moltíssim quan va sortir i vam pensar que seria un grup molt maco per obrir el festival. És el grup més pop d'aquesta edició, que ens ha quedat bastant electrònica finalment.
(La entrevista la hem contestat el Sergi i l'Andrea, dues de les persones del col·lectiu que organitza aquest festival)
+ info i entrades AQUI
El festival ha preparat un recopilatori amb cançons inèdites de tots els grups, que vénen amb les entrades i posen a disposició de qui les vulgui sentir AQUI
Fotografia de portada: XX
Text: Quique Ramos (preguntes) + Conjunto Vacio (respostes)
Correcció: Pol Camprubí
↧