Quantcast
Channel: Gent Normal
Viewing all 1519 articles
Browse latest View live

PER QUÈ ESTÀS FOLLANT (per Shaina Joy Machlus)

$
0
0

Aquest article ve amb un regalet, un acompanyament musical de la mà de Melissa Lingo i d'una servidora. Una cançó feta especialment per aquest article i per aquest tema. Que en gaudiu.

Gettin laid

El Leo va "fer-ho" amb la Kate a Titanic, la Simone de Beauvoir i el Sartre també, l'Elizabeth i el Sr. Darcy està clar que també. La més noble de les creuades en nom del misteri universal més vell, l'amor. I a vegades nosaltres, la gent "normal", també "ho fem" per amor. Però siguem sincers, la majoria de vegades "ho fem" per altres raons. (En aquest article, posem-hi que "fer-ho" pot ser sexe, fotre's mà, enrotllar-se, i tots els passos entremig).

La nostra ensucradíssima cultura ens diu que l'amor és l’única raó de ser necessària. Prendre decisions es pot dividir en dues categories clares: l'amor i després totes les altres raons. Però qui som per dir quina és més sensata o significativa? La majoria de gent que ha estat enamorada sap que és un dels estats emocionals més frenèticament psicòtics en els que un es pot voluntàriament (o involuntàriament) submergir.

Jo, aquí a Catalunya, encara m'he d'enamorar. Bé, estic en una relació extremadament seriosa i profundament amorosa amb el meu actual grupet d'amigues catalanes, però fins ara l'amor romàntic m'evadeix. De totes maneres, això no m'ha frenat a l'hora de "fer-ho" un saníssim nombre de vegades per altres raons diverses. A la gent corrent potser els semblarà que aquesta llista representa una espècie de fracàs romàntic. Ans al contrari, com a mínim a mi, m'agrada donar-me el gust de mantenir una conversa una mica menys trivial sobre relacions humanes. De totes maneres, l'amor és un tema molt suat en la basta història de la narrativa.

Estimats homes diversos d'arreu d'Europa que heu tingut el plaer de gaudir de la meva companyia, no us estimava aleshores, i sabia que probablement mai ho faria. Però...
  • La teva mare era realment encantadora. Em va servir un te en una tasseta tradicional de porcellana, vam parlar sobre vides passades, ens vam quedar fins les tantes fumant cigarretes fines al balcó. Llàstima que ella no fos soltera...
  • La teva família té dos (dos!) pisos increïbles impressionantment situats. I estic parlant de vistes a la torre Eiffel.
  • Tenia moltes ganes d'anar a dormir, estava cansada. I estava clar que no em deixaries tranquil·la fins que no ens haguéssim enrotllat.
  • La meva amiga s'estava enrotllant amb el teu amic, estaven asseguts just davant nostre en aquell petit bar, tu em miraves fixament, després a ells, després a mi, de manera bastant ansiosa. Era incòmode. Mentre ens enrotllàvem com a mínim ja no podies despullar-me amb la mirada.
  • Al concert que em vas convidar la música estava molt molt alta, i era molt molest anar preguntant-te “queeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeè?!”, de manera que en lloc d'això em vaig enrotllar amb tu.
  • Aviam, aquella camisa estampada amb aquell pantaló de sastre estampat. Mitjons de llana vermells i botes de pell acabades d'enllustrar. I els cabells acabats de tallar. Estaves petant-ho molt fort.
  • Vas cantar una cançó de Beyoncé al karaoke. No et sabies ni una paraula però per uns instants, mentre eres a l'escenari, vaig pensar que potser hauria de “put a ring on it” (posar-hi un anell).
  • Tenies una molt bona opinió de tu mateix i de totes les teves opinions, i t'agradava explicar-m'ho. Durant hores. Sense parar. Vaig "fer-ho" perquè tanquessis la boca.
  • La meva habitació és molt fosca i hi fa molt fred a l'hivern, una persona més és molt menys cara que un calefactor o una d'aquelles caríssimes "happy lamps".
  • Perquè em vas dir que parlava molt bé el castellà. Mai podria estimar algú que menteix tan descaradament, però per a una o dues nits: endavant, torna-m'ho a dir.
  • Feia quasi quatre mesos que no follava i m'estava començant a preocupar que si m'esperava més potser oblidaria com es feia. Ja sé el que diu la gent d'anar en bici, però no oblidem que una bici normal, si està rovellada, és inservible... Per molta pràctica que s'hagi pogut tenir abans.
  • Havia estat parlant massa sovint amb ma mare, que, com sempre, m'insisteix per a que trobi un "home maco, ric i conservador". Tu quadraves perfectament. I eres parat i mentalment avorrit.
  • Havia estat parlant massa sovint amb ma mare, que, com sempre, m'insisteix per a que trobi un "home maco, ric i conservador". Eres tot el contrari l'única cosa que tenies que s'assemblés a una feina era liar porros i parlar sobre “lo fotuda” que està la resta de la societat. Tu també eres parat i mentalment avorrit.
  • Feia tres dies que no deia ni una paraula en anglès. Trobar-me un ianqui en un bar claríssimament català va ser com embolicar-me amb la més càlida de les mantes, estampada amb la bandera americana. Al tancar el bar no volia parar de parlar en anglès sobre hip-hop americà, pancakes, cafè de filtre, etc. De manera que et vaig portar a casa.
  • Vas endevinar el meu signe del zodíac. I la teva carta astral encaixava a la perfecció amb la meva. I, a sobre, Venus estava en retrocés moment ideal per tenir un rotllet però terrible per començar qualsevol relació relativament seriosa.
  • Una vegada, a un sopar en honor a la teva obra artística, vas seure al costat de Noam Chomsky (Noam Chomsky!). La idea que els teus llavis potser van beure equívocament de la copa d'un dels meus herois va ser suficient per seduir-me i besar-los, també equívocament.

Tot això segurament no és allò del que parlotejava Shakespeare. Però potser aquesta col·lecció és una cosa més moderna, un estil d'amor diferent amb el seu propi valor igual d'important i potser més funcional. Els japonesos, a la idea de trobar perfecció en la imperfecció, n'hi diuen Wabi Sabi. Considerem això el naixement de l'amor Wabi Sabi.

En tornar a explicar aquesta història no puc evitar sentir curiositat per l'altra part dels meus amors Wabi Sabis. Què deuen dir les llistes dels meus companys, dels homes amb qui m'he trobat? I encara més interessant: què diuen les vostres?

---------- TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS ----------

GETTIN LAID

This article comes with a special treat—Musical accompaniment by one Melissa Lingo and yours truly. A song written just for this article and subject. Enjoy.

Gettin laid

Leo did ‘it’ with Kate in ‘Titanic’, Simone de Beauvoir and Sartre too, Elizabeth and Mr. Darcy definitely. The noblest of quests all for the sake of the oldest universal mystery—Love. And sometimes us ‘normal’ folk also do ‘it’ for Love. But let’s be honest, most times we do ‘it’ for other reasons. (In this article, let’s think of ‘it’ as heavy petting, sex, making out, and all bases in-between.)

Our sugar-glazed donut of a culture tells us Love is the ultimate and only rationale necessary. Decision-making can be divided into two clear categories. There’s Love and there’s every other reason. But who’s to say which is more meaningful or sensible? Most people who have been in Love know it’s one of the most frantically psychotic emotional states one can voluntarily (or involuntarily) dive into.

I have yet to fall in Love here in Catalunya. Well, I am in an extremely serious and deeply loving relationship with my current Catalan girl-gang and with Barcelona, but thus far romantic Love has evaded me. This, however, hasn’t stopped me from doing a healthy number of various ‘it’s for various other reasons. To the common eye, it might seem this list represents some sort of romantic failure. But on the contrary, to me at least, I am happy to indulge in a less trite conversation on human relations. In the grand scheme of storytelling, Love is a totally exhausted subject anyway.

Dear various men around Europe who have had the pleasure of my company,
I didn’t Love you then, and knew I probably never would. But…

  • Your mom was seriously lovely. She served me tea in delicate, traditional china, we talked about past lives, stayed up late smoking skinny cigarettes on the balcony. If only she was single.
  • Your family owns two (two!) incredible apartments in an amazing location. And I’m talking views of the Eiffel Tower here.
  • I really just wanted to go to bed, I was tired. And it was clear you were not going to leave me alone until we made out.
  • My friend was making out with your friend, they were sitting right across from us at the tiny bar, you were staring at me, then them, then me, quite anxiously. It was awkward. At least when we were kissing, you couldn’t keep undressing me with your eyes.
  • The music was really, really loud at the concert you invited me to and it was really annoying to keep asking you “whhaaaaaaaaaaat!?”, so I made out with you instead.
  • I mean, that patterned shirt with those tailored, patterned slacks. Red wool socks and newly shined leather boots. And that fresh haircut. You were killin’ it.
  • You sang a Beyonce song at karaoke. You didn’t know any of the words but for a few moments while you were on stage I thought I might have to put a ring on it anyway.
  • You thought very highly of yourself and all your opinions, and you liked to tell me about it. For hours. Nonstop. I did ‘it’ so you would shut up.
  • My room gets really cold and it’s so dark in the wintertime, an extra person is a lot less expensive than a space heater and one of those pricey ‘happy lamps’.
  • Because you told me my Spanish was really good. I could never love anyone who so blatantly lies, but for a night or two go ahead and tell me again.
  • It had been almost 4 months since I had sex and I was beginning to become concerned if I waited any longer I might forget how. I know what people say about riding bikes, but let’s not forget a bike covered in rust is unusable… no matter how much previous practice you’ve had.
  • I had been speaking with my mother too often, who as always, pushes me to find a ‘nice, wealthy, conservative man’. You fit the bill perfectly. And were mind numbingly boring.
  • I had been speaking with my mother too often, who as always, pushes me to find a ‘nice, wealthy, conservative man’. You were the exact opposite—your only employment seemingly rolling joints and talking about how ‘fucked up’ the rest of society was. You also were mind numbingly boring.
  • It has been three days since I’d spoken a word of English. Meeting a Yankee at a clearly Catalan bar was like wrapping myself in the coziest of American Flag-patterned blankets. After the bar closed I didn’t want to stop speaking in English about American hip-hop, pancakes, drip coffee, etc, so I took you home.
  • You guessed my astrological sign. And your astrological chart was an exact fit to mine. Plus Venus was in retrograde—perfect time for a fling but horrible time to start anything relationally serious.
  • You once sat beside Noam Chomsky (Noam Chomsky!) at a dinner honoring your artwork. The idea that maybe your lips mistakenly drank from the same glass as a hero of mine was enough to entice me to mistakenly kiss your lips as well.
  • Together this probably isn’t the stuff Shakespeare rattled on about. But maybe this collection is something more modern, a different type of Love that has it’s own value—equally important, if not more functional. The Japanese call the idea of finding perfection in imperfection Wabi Sabi. Consider this the birth of Wabi Sabi Love. In retelling this history I can’t help but feel even more curious about the other side of my Wabi Sabi Loves. What about the lists of my partners, of the men I’ve encountered? And more interestingly, what about your list?

Shaina Joy Machlus (periodista, col·laboradora habitual de Tom Tom Magazine i de Markers of Barcelona. Actualment està sortint amb la seva col·lecció de clàssics de la literatura russa i el seu kit de bateria.)

Fotografia de portada: Edu J. Montoya
Text: Shaina Joy Machlus
Traducció: Núria Curran
Correcció: Pol Camprubí

EL PETIT DE CAL ERIL & DAVID MENGUAL FREE SPIRITS BIG BAND A L’APOLO. VOLS ANAR-HI?

$
0
0

Acabem any i en poc més d’un meset algun dels discos que hem estat escoltant els darrers mesos serà el nostre disc Normal de 2014. Però de moment el regnat simbòlic en aquesta santa casa el segueix tenint en Joan Pons amb el seu El Petit de Cal Eril, després que La Figura del Buit fos escollit com l’Lp més molón de la temporada passada. Però avui no hem vingut a parlar d’aquell disc brillant i sí de la darrera aventura d’en Pons i la gent de Bankrobber, que s’han embarcat, per segona vegada, en aquest projecte anomenat Connexions i on, conjuntament amb el taller de músics, diversos mons musicals s’ajunten per un dia, creant relacions possibles des d’una distància que podria semblar insalvable. Aquest és el cas de El Petit de Cal Eril i la Free Spirits Big Band, una formació de setze músics encapçalada per David Mengual. El resultat serà 20 músics a l’escenari repassant la trajectòria del de Guissona en una nit que es preveu memorable. Serà aquest divendres 7 de novembre a la Sala Apolo de Barcelona i a un preu de OH WAIT, tenim entadretes per regalar. Veieu que bé? Tenim 3 entrades dobles per sortejar entre els que ens contesteu la següent pregunta:

On t’està la Catarineta?

Inventeu una reposta xula i ens ho envieu a som@gentnormal.com. Divendres matí direm el resultat.


Fotografia de portada: Connexions
Text: JG
Correcció: Raquel Molina

ELSA DE ALFONSO Y LOS PRESTIGIO, DIJOUS 6 DE NOVEMBRE AL CABARET ELÈCTRIC

$
0
0

Sempre dic que a mi la Elsa de Alfonso em va arribar al cor un dia que va punxar "Corazón partío" d'Alejandro Sanz a una festa de Canadá. Des de llavors li tinc respecte absolut. Hi ha moltes raons per odiar aquest paio, però cap d'elles és aquesta cançó. En fi, un altre dia parlarem del meu fanatisme pel detestable Alejandro Sanz (i "gusano" de Miami, com li diu el Jordi). Avui el que ens ocupa és Desencuentros, l'EP que ha tret l'Elsa d'Alfonso acompanyada de Los Prestigio (Borja Rosal, Pau Riutort, Marc Ribera i Laura Antolín) i que és una petita joieta que ens agrada molt. Quatre cançons de pop lo-fi que et traslladen amb els seus teclats d'aires "vuitanteros" a una altra època, en el fons no molt llunyana, i que parlen sobretot d'amor. Tenim moltes ganes de veurel's en directe perquè estem segurs que l'Elsa es converteix en una autèntica crooner, d'aquelles que aconsegueix fer-te pensar que et canta només per a tu. I volem que vosaltres també ho experimenteu. És ben fàcil, veniu a l'estudi del Cabaret Elèctric d'Icat.cat aquest dijous 6 de novembre!

La mecànica no pot ser més senzilla. Només cal que envieu un correu electrònic al mail del programa: cabaretelectric@icat.cat. Si sou un dels 30 primers podreu gaudir d'Elsa de Alfonso y Los Prestigio i també d'una copa del boníssim vi que ens brinda aquesta setmana Verema i Collita & Friends. Ja us ho hem dit, però ho tornem a fer. Heu de ser molt puntuals. El concert comença a les 21h però per entrar a la ràdio abans us heu d'identificar. Això porta una estona i per tant, és convenient que arribeu una mica abans. La burocràcia és lenta, amigos.

Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Muntsa Casas
Correcció: Raquel Molina

JESSICA93: LA BANDA SONORA PER A LA FI DEL MÓN

$
0
0

“La teva última lliçó és just aquí, abans que tot això acabi.
Serà totalment natural, és una simple dansa.
Tot està fet d’un mateix material, res s’escatima.
Mirem cautelosament, així és com acabaràs.
Menjat suaument per cucs, esquelètic, mort.
[...]
Agafa’m la mà i balla amb mi.
Tots ballareu amb mi. “

(“Surmatants” / La dansa de la mort – Jessica93)

Geoffrey Laporte, de 34 anys, ha sobreviscut l'edat de Crist i és l’últim profeta de l’apocalipsi. Cavalcant sobre un Citroën Visa groc, en solitari, vaticina la fi del món a ritme de shoegaze, muntanyes de reverb i loops que es propaguen fins a l'infinit, hipnotitzant-te mentre els quatre genets baixen sobre les seves muntures de gas corrosiu i es propaguen per la terra sembrant l’anihilació. Mentrestant ell s’ho mira des de l’ampit de la finestra, encenent-se un cigar, deixant que el fum s’escoli en la calma de la nit. Qui hauria imaginat que el genocidi definitiu vindria de la mà de l’espectre d’en Kurt Cobain, un francès que pren el nom (Jessica93) del districte suburbial on viu a París, i l’apel·latiu que li hauria posat la seva mare, si en comptes de noi, hagués nascut dona. Ens mira burleta, des de la portada del seu segon discRise (Teenage Menopause / Music Fears Satan, 2014), acompanyat d’en Nafi (Scorpion Violente, Noir Boy George, The Dreams i Le Chômage), aliè a les crítiques, impermeable a les bromes que el seu pseudònim artístic pugui suscitar. La seva música és del tot seriosa, és un avís per als descreguts i és una missa per als devots. Del fum crea una catedral sonora, construïda arquitectònicament, amb una base de riffs esgotadors, en bucle, i la seva veu, monòtona però contundent, predicant un sermó iniciàtic, entre el fanatisme religiós i un viatge d’ayahuasca.



Més enllà del mite, Jessica93 va ser proposat per telonejar a Suicide en la seva gira pel país veí i ha tocat amb Future Islands, amb una anècdota molt sucosa al respecte. Desconeixent quina era la formació de la banda, es va emborratxar a base de tequiles amb en Samuel T. Herring, mentre la resta feien les proves de so, pensant-se que era el roadie. La sorpresa va venir quan el va veure pujar a escena! Ha actuat al mateix festival que The Fall i aquest novembre se’n va de gira amb The Horrors. Lluny de considerar-se a si mateix una futura promesa, continua fidel a la seva postura, no es doblega sobre les exigències del gran públic i és amb la seva personalitat aclaparadora que s’ha anat forjant de mica en mica aquest ressò que ara té. Hi ha unanimitat en la decisió que és un músic de bandera, després de publicar un primer EP, editat amb la col·laboració de set discogràfiques independents, ni més ni menys. Carrega els instruments, i marxa de gira en solitari, amb el seu Citröen tronat, tocant a locals petits i és servint-se de la publicitat del boca-orella. Així és com va aconseguir triplicar les edicions en vinil del seu primer LP Who Cares (Teenage Menopause, 2013), de les 500 còpies originals va passar als 2.500 discos venuts (1.000 en CD). Una xifra gens desestimable amb els temps que corren ara, quan les millors botigues de vinils fan figa, mentre que de cara a la galeria, tothom fa veure que els seus tocadiscos treuen fum.



Gens gelós de guardar els seus secrets com a artista, en una recent entrevista per a la sucursal francesa de Gonzai, compartia tota la seva armamentística que toca com a one-man-band: “La meva caixa de ritmes és una DR-880, una Boss de Roland. El meu baix és un Squier. De fet és el model de la firma Matt Freeman, que és el baixista de Rancid. El pedal de loop és un Boomerang III. Després d'això tots els meus pedals estan atrotinats. Utilitzo els més senzills, de fet. El meu delayés un Behringer molt podrit. Tinc dos pedals de distorsió, el DS2 de Boss i per al baix un overdrive. Al març vaig comprar una guitarra nova, una Squier Jaguar. Però ja s'està fent malbé, tan bon punt faig un pas endavant tot es trenca. L'he dut a arreglar sis cops, no aguanta les gires.”



Per molt que en coneguem les eines, ningú pot robar els secrets de la seva caixa de pandora. A part d’un músic excel·lent, que deixa molt clar que vol seguir la formació en solitari per mantenir el control total de la seva carrera, i que fins ara s’ha allunyat dels grans segells que no dels grans escenaris—, és un impecable lletrista. “Cansat d’esperar que marxi la llum, ho vull tot i ho vull ara” canta a “Now”, peça que enceta el seu segon àlbum, i que s’obre camí impecable com una arma de destrucció massiva. “L’Univers, la puta que ens va crear, és una bomba de sang alimentada amb diòxid de carboni i amor” continua a “Karmic Debt”, descregut dels déus i de les persones. És terriblement pragmàtic i a hores d’ara resulta quasi impossible no caure sota el seu encís. Que vingui la fi del món, però que quan arribi, soni pels altaveus, als núvols, Jessica93.



Fotografia de portada: Arxiu
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Montse V.

CARIBOU+JESSY LANZA, DIJOUS 6 A RAZZMATAZZ

$
0
0

Aquest dijous 6 de novembre torna Caribou a Barcelona, un dels projectes del canadenc Dan Snaith, telonejat per la també canadenca Jessy Lanza, com a part dels actes del 14è aniversari de la sala Razzmatazz. Una gran ocasió per moure una mica el cap, els malucs i el que calgui al ritme d’una bona dosi de música electrònica de la bona.

Després del celebradíssim Swim (Merge, 2010), Caribou arriba a Barcelona per presentar el seu últim disc. Publicat aquest passat mes d’octubre, Our Love (Merge, 2014), porta el nom d’un dels dos singles que ja havien sortit anteriorment. El primer dels quals va ser “Can’t Do Without You”, hit que ja ens havia fet ballar i agrair etílicament al dj de torn en un munt de festes aquest estiu passat. Ara, per fi, podrem gaudir-la en directe. I per què no dir-ho, després d’haver-me’l perdut al Primavera Sound 2011, esperem que no s’oblidi de fer sonar alguns dels seus èxits anteriors com “Odessa”. Tot això, precedit d’una altra dosi d’electrònica amb la fina veu de Jessy Lanza, que a més de col·laborar amb Caribou a “Second Chance” (un dels temes del seu nou disc), l’any passat va publicar el seu primer àlbum, Pull My Hair Back.


Fotografia de portada: Arxiu
Text: Pol Camprubí
Correcció: Pol Camprubí

LLEGIR I ESCRIURE: LOS MUERTOS

$
0
0

Los Muertos
Jorge Carrión
Any: 2014
Editorial: Galaxia Gutenberg




[...]a totes les ficcions –en fi– que han nodrit amb la seva violència el nostre imaginari i les nostres pulsions humanes des de sempre.
Anthony Gideon Smith, president del Memorial pels Morts de la Ficció.

Los Muertos d’en Jorge Carrión, publicat ara per Galaxia Gutenberg, és una realitat alternativa creada dels nostres actes violents, però sobretot és un exercici d’estil, un cercle tancat, que funciona com a novel·la conclusa, però també com a guió cinematogràfic d’una sèrie de televisió de dues temporades i com assaig sociològic. Un tot que s’engloba dins tan sols 200 pàgines. Un exercici magistral, que podria ser verídic! I que podria ser un èxit de taquilles. Un conjunt completament revolucionari, que amaga –o albira– una realitat terriblement actual. Pocs llibres parlen tant rabiosament de l’ara, de la repercussió global de les sèries, de l’herència històrica, de la ficció que mou la realitat. Un llibre, m’atreviria a dir, necessari, ja no només pels seguidors de Blade Runner, Los Soprano, El Padrino, Akira Kurosawa o Steven Spielberg –els principals protagonistes del guió–, sinó per donar peu al debat de si la violència a un personatge de ficció, podria ser un crim. Podrien ser, escriptors i directors, assassins?

Pot sonar obtús, perquè una vida sobre paper, o sobre cinta de vídeo, quin sentit té? Ara bé, si ens parem a pensar, les morts de la història que no hem viscut, també se’ns presenten en aquests formats, el paper del diari, els llibres d’escola, la pantalla de la televisió. Hem plorat veient pel•lícules, llegint llibres? Hem viscut les morts de ficció com si fossin les de la família? Hi ha morts falsejades que ens afecten, com el pare del rei lleó, de petits, o ja de grans, l’Ed Crane de El hombre que nunca estuvo allí o la Selma, interpretada per la Björk, a Bailando en la oscuridad. Víctimes de la ficció que ens resulten quasi tan traumàtiques com les de les notícies. Un cop acabada la pel·lícula, aquests cadàvers on van a parar? Us ho diré. Es materialitzen a la Nova York de 1995, despullats i inconscients dins un bassal de líquid fetal. Allà, cap acte per violent que sigui, els podrà tornar a matar. O potser sí?

Els seus creadors són els seus botxins. I en el llibre de Los Muertos«s’ha anat creant una xarxa de discussió sobre el possible deute històric de responsabilitat del ser humà respecte les seves creacions artístiques. Òbviament, el debat s’ha polaritzat entre els defensors a ultrança de la llibertat d’expressió i, per tant, de la llibertat de creació de mort, i els defensors acèrrims de la limitació de la creativitat quan afecta directament al final d’una vida». La pregunta que es planteja és «on es troben els límits de la manipulació d’altres aspectes de l’existència de la criatura, com la seva victimització, és a dir, la seva transformació en subjecte receptor de violència, la seva tortura, sofriment físic o psicològic?» I en aquest punt, podem transcendir i demanar quins efectes té la normalització de la violència? Es millor naturalitzar-la i mostrar-la explícita o mantenir-la fora dels circuits?

Parlem de la normalització de la violència en la ficció, però realment la nostra herència està plagada de genocidi, no és una violència que hagi nascut de la ment de l’escriptor des de zero. La violència en la ficció és un reflex social. Per exemple, tal com explicava en Jordi Nopca a la xerrada, «la vida no és manera de tractar un animal». En homenatge a Kurt Vonnegut, «al 1944, uns mesos abans que fos capturat per l’exèrcit alemany i anés a parar a Dresden i se salvés de les bombes que els aliats –és a dir, els seus– van llançar sobre la ciutat amagant-se en un escorxador, l’escriptor va tornar a Indianapolis de permís per visitar la seva mare, amb motiu del dia de la mare. Ella, que era una escriptora sense cap repercussió, s’havia suïcidat amb somnífers. No puc saber en quina mesura va influir aquesta mort imprevista en l’obra de Vonnegut, que començaria a créixer al 1952 amb Player Piano, però quan llegeixo God Bless You Mr. Rosewater, de 1965, o fins i tot Breakfast of Champions, de 1972, hi trobo un respecte per la vida dels personatges que no és tan habitual en els escriptors. Com sabeu, hi ha molts autors que van perdent la clemència amb els anys. Vonnegut, no.» Ell, com a víctima de primera línia del conflicte, no va poder eludir parlar del genocidi a la seva obra però sempre ho va fer amb la prudència d’haver viscut els fets. Després d’ell, ha nascut una generació a la que Carrión bateja com post-traumàtica, i de la qual diu, posant veu a un personatge, que són els responsables de la telesèrie Holocausto (1978), de les pel·lícules La Llista de Schindler o Ararat (Atom Egoyan, 2002), o del còmic Maus. Ell encarna aquesta generació amb Los Muertos, on planteja un intent de parlar del genocidi. Són els hereus de la violència que van viure els seus avis, i veiem com el llegat queda emmirallat als seus cosmos.

L’univers de Los Muertos està habitat per les víctimes de la ficció humana, que són el reflex de les víctimes del nostre llegat històric i cultural, i no en fa cap discriminació. No tots són innocents, hi trobem nazis, hi trobem gàngsters sàdics, “replicants” i polítics americans que han ordenat una exterminació. També hi trobem crítics literaris, professors i assagistes que son fruit de la ment d’en Carrión i que serveixen per dotar la novel•la de múltiples teories i de falses repercussions socials. Però com tota ciència ficció, no podria ser tot això, producte de la nostra realitat?

Fotografia de portada: Galaxia Gutenberg
Text: Aïda Campubrí
Correcció: Pol Campubrí

FESTA FINAL 5È ANIVERSARI DE GENT NORMAL

$
0
0

MERAVELLÓS, prodigiós, portentós i tots els sinònims positius acabats en “os” que imaginin. Tot queda curt per definir el cartell que ens ha fet la Maria Corte per anunciar la nostra festa final d’aniversari. Ja ho saben, 5 anys donant la tabarra un dia rere l'altre. Ho vam voler celebrar a principi d’any amb una festa on va tocar en Dofí Malalt i el Roger Pelàez va fer les seves bogeries i tal. Ens ho vam passar molt bé, tothom va acabar pel terra a la porta de l’Helio i el veïns es van queixar tirant galledes d’aigua però sense avisar la policia. Victòria. Però ens va quedar un regust estrany i volíem tornar a provar-ho. Aquesta vegada la intenció és que vingui a desallotjar-nos algú: la Brimo, els Mossos, els GEO o els militars (si és que acaben entrant els tancs per la Diagonal després del 9N), és igual. Seguiu-nos, amics, la revolta pot començar amb nosaltres i potser no ho sabem. Serà el proper 15 de novembre a dos locals del barri de Gràcia -Almo2bar i Heliogàbal- i els nostres còmplices per a que la nit sigui un èxit són els següents:

Fa una setmana teníem preparat un text que explicava que les Mourn eren el puto Next Big Thing de l’escena independent catalana, però els "mindundis" de Captured Tracks i Pitchfork se’ns han avançat. Segur que coneixen la història: tres noies i un noi que podrien ser els nostres nebots (fills no, no ens passem nenis) i que els ha donat per fer sorollot. Mentre tu de petit escoltaves la Onda Vaselina, les Mourn es posaven discos de Nirvana i Mudhoney i la flipaven. Acaben de presentar un LP que farà les Amèriques així que ara ÉS EL MOMENT de veure-les abans que la Jazz i la Carla es facin selfies amb la Taylor Swift i aparegui la noticia al Jenesaispop.

Les Mourn tocaran a l’Almo2bar de Gràcia a les 21h. Acte seguit sortiran a escena els paios més sexis de Mallorca. Una penya que supera en sex-appeal als Beach Beach i als Lost Fills. Bé, al Pep Toni no el supera ningú perquè és un semidéu, però a Mallorca hi ha el Joan Miquel Oliver i després els Da Souza. Com en Rumariu. Els Da Souza són un grup de Famèlic que l’any passat va publicar Flors i Violència i que fan emo de tota la vida però amb ingredients més pop, com qui li posa sucre a la cosa. A banda, toquen com uns genis, els paios. El concert de Mourn i Da Souza val 6 euros, i tota la recaptació del "tinglado" serà per pagar la sala i els dos grups.

Això acaba a les 23h, hora en la que podreu tornar a casa a veure Poker Stars. No, és conya, que seguim de farra. Des de l’Almo2bar (plaça Joanic) anirem corrent a l’Heliogàbal (carrer Ramon i Cajal) per arribar a la segona part de la hard-party del 15 de novembre. Per fer aquest desplaçament la meva àvia de 100 anys tardaria 5 minuts caminant, de debò, busquin al Google Maps.

Com que les Mourn i els Da Souza toquen súper bé, hem volgut equilibrar la balança i portar el Supergrupo, que fa tantes faltes amb les instruments com nosaltres escrivint. De fet, Supergrupo és una part de GentNormal, perquè tots hi han publicat o sortit alguna vegada. És com un Dream Team del pop de Barcelona que actua només en ocasions molt especials, una vegada cada dos anys o així. L’alineació que portaran a l’Heliogàbal serà la següent: A la veu Esther Margarit (Me and the Bees), a la guitarra i veu Marc Andreu (Veracruz, Halcon, Senderos), també amb guitarra en Miqui Otero (escriptor, periodista i codirector de Primera Persona), al baix en Xesc Cabot (Fred i Son) i a la bateria en Quique Ramos (Sam & Cooke). Faran cinc versionetes sorpresa per a l’ocasió. Després punxadiscos, primer en Kiko Amat, col·laborador d’aquesta santa casa i un dels indiscutibles millors prescriptors de música d’aquesta ciutat, i finalment nosaltres, tancant la nit també des de la cabina del DJ. Tot això de l’Heliogàbal és gratuït.

Vinguin, que serà divertit.

Agrair des d’aquestes línies la col·laboració i ajuda de TBC, Heliogàbal, Sones i Famèlic. Sona a tòpic, però sense el seu suport aquest acte no existiria.


Il·lustració de portada: Maria Corte
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pol Camprubí

LAS RUINAS, DIJOUS 13 DE NOVEMBRE AL CABARET ELÈCTRIC

$
0
0


No sabem si Las Ruinas són el millor grup de Barcelona. El que és segur és que són dels millors retratant amb les seves cançons la vida nocturna de la ciutat. Són com la veu hooligan d'una generació que ha crescut al carrer Tallers, ha tornat a casa amb el Nit Bus, ha vist arribar els skaters i els "guiris" i ara conviu amb shawarmas i cerveza beer en aquesta Fashion City. El passat mes d'octubre aquest trio va llançar Toni Bravo (El Genio Equivocado, 2014), un disc amb 13 nous himnes de heavy pop, com a ells els agrada definir el seu estil. Ens ve molt de gust sentir-lo en directe i també cantar-lo, perquè és el que tenen les cançons de Les Ruinas, que s'enganxen com a mantres. Volem que vosaltres vingueu a fer "coros", així que ja trigueu a enviar un mail a cabaretelectric@icat.cat per venir com a públic al Cabaret Elèctric aquest dijous 13 de novembre.

Ja sabeu, és fàcil. Si sou dels 30 primers a enviar un correu electrònic al mail del programa (cabaretelectric@icat.cat) podreu venir molt gratis a veure a Las Ruinas. A més a més, us convidarem a una copa del boníssim vi que ens brinda aquesta setmana Verema i Collita & Friends. Ja us ho hem dit, però ho tornem a fer. Heu de ser molt puntuals. El concert comença a les 21h però per entrar a la ràdio abans us heu d'identificar. Això necessita una estona i per tant, és convenient que arribeu una mica abans. La burocràcia és lenta, "amigos".

Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Muntsa Casas
Correcció: Pablo Gerschuni

LLIÇÓ DE GÈNERE

$
0
0
Astralia
Atlas
Any: 2014
Discogràfica: Aloud Music
El trio de La Floresta Astralia edità ell mateix aquest treball en CD al mes de maig. Ara Atlas (2014, Aloudmusic/Dunk!) veurà la llum en format vinil de la mà de l’aliança entre Aloud Music i Dunk! (Bèlgica), segells germans de referències instrumentals, organitzadors de festivals homònims que han sabut veure el valor d’un treball que contribueix a enaltir aquest estil.

El rock instrumental és un gènere clàssic que està en alça, ple de variants (matemàtiques, electròniques, sorolloses) del que seria el rock sense veu, cimentat en la fidelitat dels seus seguidors que busquen entre infinitats de referències i matisos repetir el viatge musical sensorial i emocional de la primera vegada. Escoltar Atlas és escoltar atmosferes i paisatges, viatges d’intensitat variant. Un disc que és un tot. Un conjunt perfecte. Una forma d’entendre la música.


Des del primer minut Astralia fa una declaració d’intencions. Ambient contingut i eteri entre deelays que marquen la melodia i guien l’aparició de baix i bateria en un redoble in crescendo. El joc de la banda es basa en els canvis de sonoritat de baix i guitarres, fent aparèixer i desaparèixer distorsions i efectes. En alguns passatges s’enfosqueixen, però sempre troben la llum en explosions grandiloqüents, com a punt i final de progressions orquestrades per bateria i melodies.

No puc destacar cap cançó, potser la de títol homònim, “Atlas”, té la melodia més taral·lejable, però el cert és que m’agrada escoltar aquest treball sense el límit de la cançó principi i final. D’aquesta manera, les atmosferes són infinites, el viatge més llarg i la bellesa expansiva.

Es un disc honest, no hi ha cabuda per a les sorpreses. Es un disc que ret homenatge a un gènere i ho fa buscant ésser un clàssic, sense experiments, seguint la recepta, amb una execució i coneixement dels recursos només a la ma dels grans noms de rock instrumental. O t'agrada o no t'agrada. Objectivament es un disc enorme. I a més a més, a mi m'ha posat la pell de gallina.


Fotografia de portada: Aloud Music
Text: Carles Fajardo
Correcció: Pablo Gerschuni

EL GRA I LA PALLA

$
0
0
Las Ruinas
Toni Bravo
Any: 2014
Discografica: El Genio Equivocado

Marcar-se com a objectiu treure deu discos consecutius, un per any, i no haver-se desdit encara a meitat de camí és una actitud ambiciosa i lloable per romàntica, però, alhora, un arriscat pols a la creativitat personal. Edu Chirinos, guitarrista, cantant, i compositor principal de Las Ruinas, ha declarat diverses vegades que aquesta és la intenció del grup barceloní, i si el fosc “Acidez house”(El Genio Equivocado, 2013) era un treball que trontollava una mica però encara aguantava ferm, el més pop "Toni Bravo" segueix, no de forma tràgica però si evident, la línia descendent d'inspiració.

Només cal agafar ”Ramón y Cajal” i ”Canción para ligar”, dues cançons que suposadament hauríen de ser els himnes d'aquest disc (com a mínim, amb una cançó que es titul·li “Canción para ligar” s'hauria d'intentar parir un hit o no fer absolutament res), com a exemple paradigmàtic: tot i ser peces acceptables i amb ànima especial, la primera homenatjant cert local de Barcelona (si no hi caieu, doneu un volt pel carrer titular i sortireu ràpid del dubte) i la segona tocant un tema quotidià d'interès mundial, queden lluny del ganxo i la convicció de puntes de llança del repertori ruïnós com “Cubata de Fairy”, “Cerveza beer”, “Club de fans”, o “Generación perdida”.

Així, mentre un gaudeix amb l'inici suggerent i dramàtic de ”Yo fui abducido”, el pessic de tensió post-punk de ”Postales”, el minimalisme trapella de ”Suecia”, una ”El olivar” que podria formar part del repertori dels REM dels anys vuitanta més accelerats, i fins i tot les dues aportacions compositives i a la veu principal de Jaime Bertrán -baix- (”El estado del bienestar” i ”Nada”, menors però efectives), el conjunt de l'àlbum grinyola massa sovint amb l'aparició de peces insulses com ”Autómatas”,”Paseo marítimo” o l'instrumental ”Último tren”, les quals, com amb “Acidez...”, fan pensar en el que guanyarien globalment aquests darrers treballs si continguèssin 9-10 cançons en comptes de 13-14.

El que encara segueix força intacte és la capacitat de Chirinos d'escriure lletres amb grapa i/o humor precís, arribant al punt que peces prescindibles com ”La épica de la pobreza” o el prototip d'indie-pop guitarrer ”Cansado de mí” es poden salvar pels seus textos.



En resum, Toni Bravo és un disc encara digne d'escoltar, però que deixa el neguit de veure com la palla va menjant terreny al gra dins la discografia dels nostres antiherois musicals de La Sagrera. Esperant ja la seva entrega per a l'any 2015.

Il·lustració portada: Zinético
Text: Arnau Espinach
Correcció: Pendent

DA SOUZA, YOUNG GOLDZ (per JOAN CABOT)

$
0
0

En aquestes alçades, se m’acumulen els motius per a la depressió i Da Souza no en tenen cap culpa, directament, però són la perfecta representació de tot allò que va malament a la meva vida. Da Souza són bons músics, són joves i són certament atractius. Da Souza han tret un EP acollonant amb un títol perfecte (sempre havia volgut fer servir “Pau Mundial” com a títol per alguna cosa, la novel·la que mai no he escrit ni escriuré mai...) i un disc igualment acollonant amb un títol de nou perfecte, “Flors i violència”, és el títol del poemari que vaig voler dedicar-li al meu primer amor adolescent, tres dies després de descobrir l’obra de Baudelaire i Rimbaud. La portada del disc i les cançons que conté me posen dels nirvis perquè som un fill de puta envejós que voldria haver fet una cosa així algun dia, però som vell, lleig i no tenc cap mena de talent. L’enveja em podreix per dins. No dorm bé des de desembre de 2013. No puc consentir que hi hagi existències tan perfectes i rutilants mentre la meva s’ha convertit en una mena de bufa còsmica, d’aquelles que semblen perdre esma a mesura que et vas desinflant. En Lluís, n’Àngel, en Xavi i en Biel representen tot el que em fa sentir fracassat i petit. Són un dels millors grups que hi ha a Mallorca ara mateix (que no hi ha, en realitat, perquè viuen a Barcelona, però ja m’enteneu), i tothom sap que els grups mallorquins són, de llarg i per definició, millors que els grups catalans, inclòs Els Amics de les Arts. Da Souza són el futur, la promesa d’un futur millor. En canvi nosaltres (vosaltres també, vellards de Gent Normal) som el passat. Quan ells varen aparèixer, vàrem començar a estar antiquats: en algun lloc hi ha un compte enrere, un rellotge fent tic-tac cap al nostre final. Només ens queda retirar-nos un poc i intentar no fer nosa. I escoltar. I ballar. I meravellar-nos davant l’arribada dels nous déus, uns que de veres mereixen tòtems i hosannes, amén.

per Joan Cabot (codirector a 40Putes, bateria de Lost Fills)

* Da Souza serà un dels grups que participarà a la festa d'aniversari de Gentnormal, aquest dissabte 15 de novembre a les 21h, juntament amb Mourn al Almo2bar de la plaça Joanic de Barcelona




Fotografia de portada: XX
Text: XX
Correcció: Pablo Gerschuni

HANG THE DJ RECUPERA "ROCK FOR FOOD" 10 ANYS DESPRÉS

$
0
0

Tota bona historia comença amb una anècdota divertida. En aquest cas, es trobaven a les oficines de Hang the Dj! Records a casa de l’Eric Fuentes, per més inri, un museu de vinils de segona mà i relíquies de la seva infància que ara es ven per eBay parlant de com podrien donar una nova vida a aquest segell que portava uns mesos bastant aturat, quan els va arribar un e-mail d’Arendille Records, dient que “buscant al bagul "de los recuerdos", acabem de rescatar una caixa de vinils de Rock For Food que feia anys que crèiem descatalogats. Els voleu?”. I tant que els volien! Just coincideix amb el 10è aniversari de l’edició d’aquesta petita joia de l'emocore, el tercer disc de The Unfinished Sympathy, gravat amb en Santi Garcia, i que per a molts, té guanyat un lloc a les llistes dels 20 millors discos nacionals de tots els temps.

En el seu moment, publicat a la tardor de 2004, va ser elegit àlbum de l’any a RockZone, per cançons com "This living kills", "The loveless curse" o "You've got a long run". Ara, coincidint amb la dècada del seu naixement, el tornen a posar a la venda en format vinil (el CD va ser editat per BCore) gràcies al petit segell d’Arendille Records. No el veu tenir en el seu moment i el voleu comprar ara? Poseu-vos en contacte amb la gent de Hang the Dj! Records (12€ amb costos d’enviament inclosos).

Fotografia de portada: XX
Text: GN
Correcció: Pol Camprubí

TRANSPARENT, LA SENSACIÓ 'INDIE' DE LA TEMPORADA

$
0
0


A principis d’any ja us avisàvem que Amazon estava lluitant per trobar el seu espai dins de la producció de sèries llançant diversos pilots que, segons l’acceptació del públic, es convertirien en temporades completes. Dels que es van presentar, Transparent va ser el que més va cridar l’atenció tant de públic com de crítica i sembla que serà la sèrie que permetrà a Amazon fer el pas decisiu en el món de les sèries. Des del passat mes de setembre, la plataforma online ha posat a disposició del públic els deu capítols que componen la primera temporada d’aquesta dramedia de marcat to indie. Tal i com sol fer Netflix, l’estratègia ha estat estrenar tots els capítols al mateix temps com una estratègia per afavorir el binge watching (veure molts episodis d’una sola tirada).


Transparent respira sensibilitat des dels seus títols de crèdits, formats per fragments de vídeos Súper 8 que recullen retalls de vida d’una família singular, els Pfefferman. El títol de la sèrie pot ser entès com un joc: per una banda “trans-parent”; en una al·lusió directa al conflicte principal de la sèrie, el canvi de gènere del pare de família, i per altra banda; literalment (“transparent”), doncs el personatge decideix deixar d’ocultar-se i ser sincer amb si mateix i amb qui l’envolta (ser transparent). Tal i com assegura la seva creadora, Jill Solloway, l’objectiu de la sèrie és explorar les idees d'identitat de gènere a través d’un pare que entrant en la seva tercera edat pren la decisió de ser qui realment vol ser. L’origen de la sèrie té tints autobiogràfics ja que el pare de Jill Solloway va engegar un procés similar al que viu Mort, interpretat per Jeffrey Tambor. L’anunci del seu pare va ser per la creadora una espècie de revelació perquè, segons explica ella, les qüestions d'identitat de gènere eren subjacents en el dia a dia de la seva vida familiar. Sens dubte això és reflecteix en l’atmosfera que ha construït a Transparent que en alguns moments recorda a la qual dibuixa Alison Bechdel a la seva molt recomanable novel·la gràfica Fun Home.

 

Com en l’obra de Bechdel, la desorientació paterna es traspassa als fills. En aquest cas en són tres, que competeixen per veure qui té la vida més desgraciada. Els seus retrats, especialment de Josh (Jay Duplass) i Ali (Gabby Hoffmann), pot recordar a estones a Franny i Zooey de J.D Salinger, principalment per aquesta espècie de depressió congènita que els envolta i la connexió fraternal que traspuen els personatges. Evidentment, el personatge estel·lar, per la complexitat del seu viatge personal, és Mort i Jeffrey Tambor fa tot un recital interpretant-lo amb una gran delicadesa. L’actor, un rostre molt conegut de la petita pantalla, sap transmetre d’una manera senzilla i sense estridències les ferides que arrossega un pare de família que des de fa anys que es nega a si mateix. Pas a pas anem veient la transformació de Mort en Maura i acompanyem als seus fills en la descoberta de la seva nova realitat. La sèrie agradarà als amants del cinema independent, interessats a explorar les diferents maneres d’enfrontar-se a les ferides que acumulem al llarg de la vida.

Fotografia de portada: Amazon
Text: Alejandra Palés
Correcció: Pablo Gerschuni

AINARA LEGARDON ESCRIU CONTRA EL MODEL SGAE

$
0
0

L'associació SGAE té el seu model i l'imposa. Ells cobren per la música que sona arreu i després si tenen coneixement de l'artista i està inscrit amb ells li paguen el proporcional. En cas que no estigui inscrit o no tinguin coneixement de quin artista ha sonat, s'ho queden. També estan esquitxats per escàndols com el d'ahir mateix (l'excap de gabinet d'en Teddy Bautista es va gastar 40.000 euros en prostíbuls a policies i guardia civils). L'SGAE és una d'aquestes institucions tocades de mort que aguanten de la mateixa manera que aguanten els bancs o els partits polítics. Amb el descrèdit de la població i cada cop més artistes en contra.

Una de les artistes que proposa un altre model és Ainara LeGardon. La cantant que acaba de publicar Every Minute (Aloud Music, 2014) diu que "motivada por la carta que el presidente de SGAE envió la semana pasada a todos los socios", s'ha decidit "como creadora y como miembro de la entidad" a publicar la seva propia visió: “Otro modelo es posible. Análisis y reflexiones en torno a la gestión de derechos de Propiedad Intelectual en el ámbito musical y su conflicto con el uso de licencias libres”

A continuació fem un copia-enganxa del seu web en el qual s'explica.


Egunon!

Hoy es un día importante para mí. He decidido no esperar más y, motivada por la carta que el presidente de SGAE envió la semana pasada a todos los socios, publicar la ampliación y actualización de mi Proyecto Final del Curso “Propiedad Intelectual y Gestión de Derechos Digitales” del Instituto Superior de Arte. Las palabras de Acosta me han indignado, como creadora y como miembro de la entidad, y creo que es el momento de hacer públicas las mías propias.

“Otro modelo es posible. Análisis y reflexiones en torno a la gestión de derechos de Propiedad Intelectual en el ámbito musical y su conflicto con el uso de licencias libres” es el fruto de más de un año de estudio, trabajo, documentación y recopilación de información. Está dedicado a vosotros, los que me preguntáis cuál es la mejor manera de gestionar vuestros derechos, los que ponéis cara de incredulidad cuando os cuento cuál es la situación en España, los que usáis licencias libres y os resulta imposible reclamar las cantidades recaudadas en vuestro nombre por algunas entidades de gestión, los que creéis (creemos) que otro modelo es posible, y sobre todo, está dedicado a los que estáis (estamos) dispuestos a movilizarnos para cambiar aquello que no nos parece justo.

En la versión original del trabajo, “Otro modelo es posible” estaba entre interrogantes, pero a medida que ha ido avanzando, me he dado cuenta de que ya no lo cuestiono, sino que lo afirmo rotundamente.

Os pido que, aunque el lenguaje en el que está escrito pueda resultar arduo en ciertos momentos, le dediquéis atención, y, si lo consideráis oportuno, la máxima difusión posible. Este proyecto no lo he hecho exclusivamente para mí. Mi principal interés es el de informar a los autores y (ojalá) motivar la reflexión y la acción de otros. Por eso he elegido ponerlo a disposición en libre descarga y con una licencia que lo permita difundir, estudiar y modificar libremente, siempre que se me acredite, no exista ánimo de lucro y las obras derivadas se redistribuyan con la misma licencia que la obra original.

Sé que me voy a granjear algún que otro enemigo, pero también sé que estoy haciendo lo correcto. Comentarios, peticiones, insultos o abrazos serán bienvenidos en el blog. Desde este enlace os podéis descargar el trabajo en formato pdf:

Otro_modelo_es_posible_Ainara_LeGardon

Gracias por vuestro apoyo.

Gracias infinitas a David García Aristegui y David Gotxicoa.

¡Acción!


Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Montse V.

LA MANDANGA #15 CALCETWIN SHADOW


L'ACOMODADOR #65 · FINS A L'INFINIT, I MÉS ENLLÀ

$
0
0

Dins d'aquella etapa vital en què encara no tens ni idea de res, però comences a prendre consciència de temes transcendentals, recordo especialment les primeres càbales mentals sobre la nostra presència a l’univers. I no em costa gens reviure l’estranya sensació de vertigen i petitesa que m’entrava quan intentava fer-me una idea mental d'aquest espai que ens envolta de forma il·limitada. En realitat, poca cosa canvia si m’hi paro a pensar ara. Desconec si Christopher Nolan va viure situacions semblants, però el cert és que a Interstellar m'hi he trobat una expressió cinematogràfica de totes aquestes imatges que circulaven de forma caòtica pel meu cap. Per evocacions com aquesta, per molt subjectiva que sigui, i altres raons que converteixen el film en una immensa experiència sensorial, no considero que els múltiples aspectes discutibles quant a guió i recursos narratius (que hi són, i els reconec) li restin els punts suficients per aixafar tot el conjunt.

Interstellarés una pel·lícula de dimensions enormes en tots els sentits, sens dubte el projecte més ambiciós de Nolan. El seu abast argumental conté interpretacions, estudis, teories i resolucions que sobrepassen la capacitat assimilativa de la majoria de gent, i per tant requereix dues coses: una obligada digestió i recapitulació un cop vist el film, i també l'establiment d'unes prioritats que poden acabar determinant la nostra opinió formalitzada d'ella. Personalment, considero que és un prodigi a nivell tècnic, capaç de fer-nos sentir part de l'acció en tot moment i d'inculcar-nos la seva idea de forma inigualable; com si el propi director prengués la tècnica presentada a Origen (2010) i ens l'apliqués a nosaltres. La majestuositat dels escenaris i l'elegància de la posada en escena tornen a demostrar el domini que el director britànic té del sentit de l'espectacle, però també queda palesa la seva cura dels detalls -les escenes en silenci, respectant la no propagació del so a l'espai, són bestials-. Tot plegat, ajudat d'una banda sonora particularment superba de Hans Zimmer.

Aquest pas més enllà a nivell d'èpica i transcendentalisme de la història genera uns aires de grandesa que en ocasions no ajuden al conjunt, però la sensació és que l'objectiu prioritari de Christopher Nolan torna a ser l'estímul de l'emoció. I això ho sap fer com ningú. La possibilitat d'analitzar Interstellar en clau estrictament científica és, òbviament, elecció de cadascú, però crec que és improcedent en tot film de ciència ficció. 2001: Una Odisea del Espacio (Stanley Kubrick, 1968), de la qual aquí en trobem múltiples referències, n'és un exemple. En tot cas, sí que resulta just apuntar els entrebancs de guió que trobem a mida que avança la història, en especial l'ús que es fa de les casualitats com a recurs narratiu, el poc rigor en el comportament d'alguns personatges, la inconsistència de diàlegs puntuals i també les debilitats de l'apartat més sentimental de la història, que perjudiquen sobretot la resolució final. Tampoc feia falta la reiteració de certes explicacions per a estúpids, anul·lant el poder de deducció de l'espectador; se'ns escapen coses, però no tantes.



Resulta curiós, però suposo que a la vegada congruent, que el repartiment d'actors acabi tenint poca presència en el record global que ens deixa la pel·lícula. D'entrada, em costa veure Matthew McConaughey en un paper com aquest, on les subtilitats que tan bé domina desapareixen per complet per donar pas a un perfil d'heroi, però la veritat és que l'actor texà demostra ofici i ens el tornem a creure de dalt a baix. Les seves llàgrimes protagonitzen un dels moments àlgids d'Interstellar. Com a representant femenina, Anne Hathaway em sembla un pèl desubicada i es nota en la seva actuació, mentre que Jessica Chastain demostra el seu gran talent, però només en el reduït temps que la tenim en pantalla. Juntament amb Casey Affleck, són dues eleccions de càsting estranyament desaprofitades. També sorprèn, i encara més, el "cameo" inesperat que ens tenia reservat Nolan en la figura de Matt Damon, tot i que la seva fase de la història no sigui la més afortunada.

De la mateixa manera que l'ambició de Christopher Nolan creix de forma considerable, també ho fan els recursos amb què els seus detractors el poden atacar. Des d'una visió estricta, és probable que Interstellar encara presenti més incerteses i caps per lligar que Origen, i que la seva base científica apel·li més que mai a la fe que no pas a la raó. I és aquí on cadascú decideix què vol que sigui la pel·lícula. Personalment, no negaré a ningú que un cop més Chris Nolan em pugui estar hipnotitzant de mala manera per així camuflar les eventuals mancances del guió, però un cop més em deixo portar, no ho puc evitar. I ho gaudeixo com una criatura. Hi haurà qui desmunti el film de dalt a baix, i amb bons arguments, però a mi aquests 170 minuts ja no me'ls treuen. Quan imaginava com podia ser el més enllà de la nostra galàxia, havia de parar per no capficar-me massa i tornar a posar els peus a terra; davant d'una pantalla de cine, els vull mantenir alçats tanta estona com pugui.



Fotografia de portada: mashable.com
Text: Martí Aragonès
Correcció: Raquel Molina

SOBRE MOURN (per TOMEU MULET)

$
0
0

El més important de les Mourn no és que hagin fitxat per un reputat segell nord-americà (i ara sí que se'ls faci cas, demostrant que vivim en un indret molt més provincià del que ens agrada reconèixer quan, sovint, ens omplim la boca de cosmopolitisme barat), ni que siguin insultantmentjoves (que no aprofiteu les bondats que us brinda el pas del temps és el vostre problema), ni que la meitat del grup siguin filles de qui són (el fet de relacionar qualitat amb pedigrí desprèn una ferum rància que em provoca arcades només de pensar-hi), ni que facin música que, a priori, només hauria d’agradar a un reducte de nostàlgics amb ínfules d’iniciats i un frustrat desig d’eterna joventut i que es limiten, exclusivament, a reivindicar la glòria de temps passats.

No, el més important de les Mourn és que són quatre persones que fan les coses com tothom les hauria de fer. Això és, muntar un grup amb els col·legues de l’institut i recórrer als clàssics quan s’hi escau, però sense nostàlgia. Cadascú és fill del seu temps, i punt. El resultat no em podria agradar més: les cançons del seu debut homònim sonen crues i altives. Al damunt de l’escenari són perilloses. I havíem oblidat que la joventut i el rock són, sobretot, perill. Xerr seriosament, na Jazz i na Carla desprenen una electricitat amenaçadora difícil d’ignorar, na Leia és una de les millors baixistes d’aquesta terra i n’Antonio es troba en la primera línia de successió d’Alfons Serra circa Nisei. Cada cançó (perquè, com ens han ensenyat els clàssics, al final el que importa i el que queda són les cançons) és una coça a l’entrecuix. Comme il faut.

per Tomeu Mulet (veus i baix a Beach Beach)

* Mourn serà un dels grups que participarà a la festa d'aniversari de Gentnormal, aquest dissabte 15 de novembre a les 21h, juntament amb Da Souza al Almo2bar de la plaça Joanic de Barcelona




Fotografia de portada: Arxiu
Text: Tomeu Mulet
Correcció: Pol Camprubí

QUARTETA QUINZENAL CALDERSIANA #3

$
0
0

Las cosas
Geroges Perec. Anagrama, 2013.

Perec, en aquesta "història dels anys seixanta", novel•la de manera pionera el drama de les nostres societats acomodades, en parella, en tercera persona del plural, exposa la solitud, el fracàs i la decepció. Les coses no donen la felicitat, ni tan sols a París.

Picadura de Barcelona
Adrià Pujol. Edicions Sidillà, 2014.

A Barcelona la felicitat tampoc no és completa. Adrià Pujol retrata la ciutat postolímpica amb antropològica precissió. Els uns, els altres, nosaltres, els de més enllà. "Vaig arribar a una ciutat extenuada". El conglomerat que dóna forma a la ciutat actual, narrat en primera persona del passejant. Observador, crític i peripatètic en un sol jo. La Barcelona primordial.

Que levante mi mano quien crea en la telequinesis
Kurt Vonnegut. Malpaso, 2014

Que Vonnegut és el mestre de mirar-se el món amb ulls estranys per a explicar-lo després des d’una lògica totalment inventada tot i que perfectament, això, lògica, és una cosa que s’aprèn llegint qualsevol de les seves novel•les. Aquest llibre recull una sèrie de discursos seus dirigits a alumnes que acabaven de graduar-se a la universitat i que en aquell moment, per primer cop, es disposaven a enfrontar-se al món real. Aquest llibre és un favor que ens va fer Vonnegut; ell mateix ho diu en un dels speeches: “faig el pallasso perquè em feu molta pena; quan això acabi, tot tornarà a ser molt trist”.

Una pesadilla con aire acondicionado
Henry Miller. Navona, 2013

Posin a Miller en un cotxe i facin-li creuar els Estats Units de dalt a baix comentant tot el que va trobant pel camí. No cal; ja ho va fer ell solet i ho va apuntar tot, a sobre, per a després publicar-lo sota aquest títol.
Es tracta d’una reflexió profunda i vigent encara sobre la victòria de la tècnica sobre l’ètica i la hipocresia i doble moral dels seus compatriotes. Mala baba a tutiplén. Divertidíssim.

Fotografia de portada: Muntsa Casas
Text: Llibreria Calders
Correcció: pendent


EL DÚPLEX (per VERÓNICA ALONSO)

$
0
0

Así que ahora vivo en el mejor espacio que podría encontrar. Es un antiguo local, con dos plantas a pie de calle. En la parte de abajo hay muchísimo espacio para la mesa de cortar, para la máquina de coser y un montón de espacio para los armarios de la ropa. También tengo un pequeño baño aquí abajo en el que Lobo está muy cómodo en sus momentos all bran del día. El suelo es el típico de portal con unas escaleras de portal de los 70 acorde que te llevan al segundo piso.

Aquí me he hecho un nidito majo. Mi hermano me ha montado una cocina y tengo incluso un cuarto con una habitación en la que poner la ropa y andar mientras la miras, el sueño de cualquiera. El alquiler es perfecto y no he tenido que poner un riñón para demostrar que lo puedo pagar.

Por si fuera poco, está en el barrio de Sant Andreu por el que estoy desarrollando un profundo amor cada día que pasa. Me encanta que poca gente lo conozca, aunque con lo bocachancla que soy auguro que pronto será más famoso que Gràcia y el Born juntos...

Pero... no os creáis que todo es bueno, ya sé, ya sé, tenía que haber alguna cosa mala. El local está en venta para ser reformado y hacer una vivienda en condiciones y, si alguien ve lo que yo veo aquí, me darán un mes y me tendré que ir con Lobo a llorar por los rincones y buscarnos algún agujero para vivir sin nuestros riñones, ya que los dejaremos en la fianza.

El local, como vivienda para una familia normal que quiera comprarlo, creo que no parece tan maravilloso como nos parece a Lobo y a mí. Sí, tiene algunas cosillas... El suelo de portal de los 70's es muy frío y, digámoslo así, estéticamente no muy agradable para una persona con gustos normales, las paredes están llenas de cajetines de teléfono y cables, la iluminacion es de fluorescente en todas las estancias. Tiene luz natural pero sólo se abren dos ventanas y son del mismo lado. Sí, tengo ventanas que no se abren...ya sabéis cosas que se hacen y luego se piensan...

Subiendo a la parte de arriba, el suelo es estéticamente para todos los mortales horroroso, de baldosa naranja con sombras, las paredes siguen llenas de cables, cajetines, interruptores y enchufes, supongo que antes era una oficina. La iluminación sigue siendo de fluorescente, pero en el dormitorio no hay electricidad, supongo que sólo se va a dormir aquí, ¿no? El baño de arriba, qué deciros, yo lo he apañado porque soy muy optimista, pero realmente lo tiraría todo y volvería a empezar, está lleno de cosas que se hacen y luego se piensan, si entendéis lo que quiero decir, jeje. La cocina es, para mí preciosa, la ha hecho mi hermano mayor que es un artista, pero supongo que para un comprador en potencia es un poco insuficiente en espacio. No tengo antena de televisión ya que normalmente no hay tele en una oficina, osea, no tele! Argh!!!!! No os preocupéis que los briconsejos son lo mío y me he podido apañar algo. Otra cosa es que la llave del agua está en el portal de los pisos de al lado y que la puerta de entrada es de garaje y cada día hago un poco de bíceps...No se me ha de olvidar los problemas de desnivel en el suelo y en las paredes. Ah...¡sí! Y las puertas baratas de oficina que hay por todo el local.

Aún así, que después de haber releído esto, parece que vivo en un garaje de mala muerte, me encanta estar aquí y no quiero que nunca se venda. No quiero que los rusos con dinero que están invirtiendo en Barcelona vengan a Sant Andreu, que se queden en Gràcia donde se está muy bien también. Tengo que tener cuidado y morderme la lengua cuando hable de este barrio y de sus parques, calles, bares, restaurantes, tiendas y gente maja por todos los lados...¡ay! porque me quiero quedar aquí y convencer al dueño que me lo venda poco a poco, jaja. Así que, no vengáis a Sant Andreu para nada, está muy lejos y da mucho palo, ¿a que sí? ¿a que sí?

También, tendría que empezar a no limpiar todo, dejarlo impoluto e incluso poner flores en la entrada, cada vez que viene una visita desde las fincas administradoras de la venta, que sólo me falta hornear galletas! Debería odiar al agente inmobiliario y decirle que nunca puedo quedar para las visitas y no ser servicial y agradable. Mañana mismo viene una visita y ya he pasado la aspiradora, he pintado el baño, recogido todo y sí, tengo flores en la entrada...no tengo remedio, esto es culpa de mi madre que me enseñó que me tendría que dar vergüenza tener la casa sucia o desordenada sobretodo si vienen visitas... Pero mamá estas visitas no son deseadas, vete de mi cabeza y deja que lo descoloque todo y esconda basura en las esquinas para que huela todo mal...

Prometo que lo voy a intentar porque ¡No me sacan de Sant Andreu! ¡No, no, no me moverán! Sólo espero que los de la visita de mañana no me caigan bien y no se me ocurra ofrecerme a ayudarles con la mudanza... Por favor, pido consejos de bruja mala del Este. Cualquier ayuda para sacar a mi madre de mi cabeza es poca, gracias.

Verónica Alonso(estilista de profesión y baterista de vocación en Me and the Bees)
@lomismoescierto

Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text:Verónica Alonso
Correcció: pendent

EL SECRET DE TOTES LES FESTES ÉS EL SUPERGRUPO (per JORDI GARRIGÓS)

$
0
0

Per trobar al Supergrupo han de fer un senyal al cel. Com buscant un heroi de còmic. Pugi al terrat de casa i provi-ho, ja veurà com apareixen. Això sí, quans siguin davant no se’ls passi pel cap parlar de diners, la cosa no va així, com a mínim si tracten amb ells. Els seus concerts son odes al festeig, al desenfré, al ball, a la conga. Hedonisme en estat pur, diversió irradiant. Això va de col·legues que toquen per col·legues, el Supergrupo és allà quan un amic ho necessita, per acabar les festes, per fer-les millors. La seva formació inclou a membres de Fred i Son, de Me and the Bees, de Veracruz o de Sam & Cooke. També hi ha en Miqui Otero, tocant la guitarra. I tenen la major virtut que trobaran mai en un grup de pop, fan els concerts més divertits del planeta tocant cançons destartalades que són hits d’altres. Mai repeteixen repertori i no busquen seguir cap cànon, els importa la cançó: sigui quina sigui, però que els emocioni i els diverteixi. Quin sentit tindria tot això si no ho fessin d’aquesta manera? El secret de les festes, de totes les festes, a Barcelona és el Supergrupo. No siguin insensats, si poden veure’ls en directe vagin a l’sprint. No es preocupin de si toquen bé o malament, deixin-se anar, facin la conga. Ells els ajudaran a que aquella nit sigui molt més feliç.

per Jordi Garrigós (Gentnormal)

* El Supergrupo estará fent unes versionetes el proper dissabte a l'Heliogàbal abans de la punxada de Kiko Amat a la festa dels 5 anys de Gentnormal




Fotografia de portada: Jordi Garrigós
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pendent
Viewing all 1519 articles
Browse latest View live