El següent article havia de ser, simplement, una ressenya del llibre de debut del periodista musical madrileny Víctor Lenore, una obra que està aixecant polseguera nivell peus-arrossegats-per-descampats-festivalers en l’entorn indie estatal.

La major part de les crítiques que està rebent ―destapem ja la llebre: s’està enduent pals macos a tort i a dret― les va aixecar d’una revolada, fins i tot abans de la seva publicació o bé sense temps material perquè els primers i expectants “crítics” se l’haguessin llegit. I molts ho reconeixien, que no ho havien fet. I d’altres, després d’esbravar-se, encara afegien que no en tenien cap intenció, i es quedaven tan amples. Per què, doncs, aquest nivell d’excitació quasi de debat futbolístic dins d’un gremi de vegades tan mesell, aquest voler tancar i barrar el debat a toc de xiulet entre certs líders d’opinió a les xarxes, argumentant que els avorria molt el tema? I per què alguns d’ells desacreditaven l’autor (la seva procedència "pija") abans que l’obra en si?

CULTURA HIPSTER

"Indies, hipsters y gafapastas: crónica de una dominación cultural" (Ed. Capitán Swing), és un ampli recull d’idees de crítica social sobre els anys d’apogeu de l’underground musical independent i la seva actual posició de privilegi dins les anomenades indústries creatives (cultural, tecnològica, publicitària, dels mitjans i de la moda). La seva tesi és que la cultura hipster és una derrota política, una rendició més davant les dinàmiques consumistes i l’individualisme, atès que aquesta manté estrets lligams amb el capitalisme corporatiu de la nostra època. L’assaig bé es podria sintetitzar en la cita de l’historiador cultural Thomas Frank que encapçala el bloc de reflexions d’altri d’en Lenore, Miedo a un planeta hipster: “Las élites adoran las revoluciones que se limitan a los cambios estéticos.”

El llibre està ordit més a la manera del pamflet polític que vol sacsejar la realitat per intentar tombar-la que de l’estricte assaig sociomusical quasi-acadèmic i és fruit d’un renaixement polític de l’autor ―i de molts altres companys de generació― al voltant dels fets i el pòsit que ha deixat el 15-M, com ell mateix ens explica. No dic pas que l’obra no sigui rigorosa, només que no tendeix al cànon, tot i que potser tampoc ho pretengui. No hi ha ni bibliografia ni índex onomàstic, per començar. Però això tampoc és gaire rellevant si ho comparem amb que s’hi destil·li certa mala baba, sobretot en els primers capítols, que se succeeixen amb una aportació excessiva d’anècdotes del "mundillo" i de noms propis d’artistes i d’obres demonitzades per ser els fars no tant de l’indie sinó dels indies. Un recurs més propi, l’anecdotari i el passar comptes, de l’autobiografia artística que no pas de l’assagisme cultural.



Hi ha un parell de moments incomprensibles ―venint d’algú a qui li pressuposo un nivell d’anàlisi i rigor elevat, com després demostra―, com quan se’n fot de Mad Men o de David Foster Wallace i els liquida sense pietat en un sumaríssim judici polític amb un parell de frases, sense cap mena de desenvolupament crític que ho justifiqui. És curiós, si més no, que els assenyali com els epítoms de l’esteticisme vacu i l’individualisme de tall conservador, quan sempre m’han semblat ben bé el contrari: la sèrie citada és una crítica, potser soterrada sota tones de glamour i una direcció d’art impecable, al nou capitalisme corporatiu voraç i dement que es començà a gestar en les agències de publicitat del Madison Avenue de principis dels seixanta; i, en el segon cas, el del colossal escriptor ianqui, per més que votés a l’actor secundari Reagan, en el fons era ―com bé va dir el Marcos Ordóñez en una glossa de fa un temps― un irredempt humanista, amagat sota tones de postmodernisme literari i notes a peu de pàgina de la llargària d’El Quixot, sí, però, no ens confonguem, un humanista, al cap i a la fi.

A LES BARRICADES

Més enllà d’aquestes petites discrepàncies d’apreciació estètica, per la resta, el llibre suma mèrits quan s’enlaira en l’anàlisi sociològica cultural de trinxeres i proclama amb encert, per exemple, que “la llamada escena independiente es la favorita de la industria cultural: una atractiva mezcla de inversiones razonables, reputación artística y oportunidades de pelotazo económico”. Bum! O bé quan escriu que “la creación de una cultura pop ‘premium’ (más cara, estirada y con los medios de comunicación de su parte) funciona como herramienta para legitimar el clasismo”. I sumem-hi una altra quan diu que aquests hipsters són unes elits simbòliques que han fet seus els valors dominants fins i tot sense gaudir de recompenses econòmiques, amb alguns d’ells vivint en la precarietat o fins i tot a l’atur. O quan subratlla que la cultura d’aquests “moderns” és el braç artístic del món corporatiu i cita al crític conservador James Panero: “El hispterismo tiene un estilo similar a movimientos juveniles previos, pero despojado de los sentimientos antisociales y anticapitalistas, que se reemplazan con energía empresarial.”



Tot aquest argumentari és de clara vocació política, esclar, i s’ha gestat a la vegada que els professors universitaris i politòlegs que governen Podemos estaven armant la sortida a la llum del seu aparell ideològic contra la casta i el bipartidisme a l’Estat espanyol. Per a en Lenore, si em permeteu la comparació d’estar per casa, la casta de l’underground musical seria l’indie i el seu creador-consumidor tipus, el hipster. El pròleg de tall autobiogràfic que signa en Nacho Vegas discorre també en aquesta línia d’autoflagel·lació generacional, retraient l’apoliticisme estèril i la nul·la implicació social de la gran majoria dels integrants de l’escena indie, la seva complicitat o bé la seva irrellevància.

És en aquesta generalització, quan l’autor diu que “el indie fue la banda sonora del desarraigo, del vacío cultural, de la desconexión de la realidad inmediata para ciertos jóvenes de clase media (…) en España, la Movida y el indie han sido la banda sonora del bipartidismo”, si bé no està del tot exempt de raó, més pixa de cara al vent. Ho exemplifica argumentant que a les classes dominants els interessa recolzar certes escenes alternatives com a dissolvent dels conflictes socials, enlloc de les subcultures que les qüestionen políticament. Només caldria afegir: quan un estat ha promogut una subcultura subversiva amb el poder? En quina dècada i en quin país, remot o proper? És més, com diu el ja citat Thomas Frank, és que la contracultura [la que comença en diversos països occidentals al voltant dels anys 50 i 60] no ha sigut sempre un negoci adjacent a les cultures oficials i dominants?

MODERNOR NEOLIBERAL

D’una altra banda, no he volgut ni entrar en el debat etimològic i històric sobre el terme hipster; la seva importació brooklyniana contemporània; el paper que se’ls atorga en els processos de gentrificació dels barris obrers de les grans capitals nord-americanes (i alguna d’europea); l’exportació i el subsegüent ús a la valenta de la paraulota a mig món; o bé si s’escau del tot emprar-la en molts indies i moderns estatals… No acabaríem ni demà.

L’eminent crític Simon Reynolds va referir-se, breument, en el seu assaig Retromania (2011), a la Internacional Hipster, aquells que tenen més trets en comú entre ells mateixos, bé visquin a Berlín o a Lima, que amb els seus veïns del món real. Totes les subcultures i les tribus urbanes, en general, tenen aquesta característica, és obvi, però en aquest cas l’amplificació ve donada pel seu caràcter neoimperialista i el seu nul poder de generació cultural, més enllà de reproduir esquemes de webs com Pitchfork i Vice, de devorar blocs de tendències i moda, de ser, en definitiva, la modernor conservadora per excel·lència, quan no directament una unitat reaccionària: sota una aparença de falsa radicalitat el seu únic objectiu (i la seva única manera de sobreviure dins l’enèsima bombolla) és ser esponsoritzats per qualsevol marca i continuar agenollant-se, "indieferents", davant del gloriós mercat.



Si voleu més informació i una ampliació del camp de batalla us emplaço a llegir-vos ¿Qué fue "lo hipster"?: Una investigación sociológica (2010), compilació de textos per Mark Greif, i La conquista de lo cool: el negocio de la cultura y la contracultura y el nacimiento del consumismo moderno (1997), de Thomas Frank, tots dos editats fa uns anys per Alpha Decay.

KOMISSARIS

Aquest article havia de ser una ressenya breu del llibre d’en Lenore, com deia a l’inici, però no m’hi vaig poder estar, de sucar-hi una mica més de pa, perquè la seva tesi reflecteix la part de la crisi sistèmica global que ha assotat la (minsa) indústria cultural estatal, en extrema precarietat des de 2008, com tots sabem. Tampoc ens dóna cap recepta per poder-ho pal·liar, simplement fer-nos prendre consciència que som tan insignificants (a nivell de xifres econòmiques generals) que tenim ben poc a perdre adoptant un altre discurs. Malgrat que a molts els doni pel sac aquest suposat comissariat polític i el retorn a una anàlisi de la realitat sota prismes anticapitalistes, marxistes o anarcoides (altres afegiríem, simplement, sensats), l’autor tampoc està tan lluny d’altres crítics culturals i agitadors de diversa índole, com l’Antonio Baños, en Nando Cruz o en Kiko Amat. I tots ells són més necessaris que mai perquè alguns altres puguem despertar del somni dogmàtic que en els darrers temps havia regnat a Hispterlàndia.



Fotografia de portada: Arxiu
Text: Pere Agramunt
Correcció: Pablo Gerschuni

Germà Aireés una cançó de Jaume Sisa i també és el nom del nou projecte musical del Luca i de l'Andreu, també membres de Mates Mates. Al setembre van "Ball de Cel" el seu primer LP, un disc editat per Famèlic amb 12 cançons de pop somiador, delicat, suau i lletres evocadores. I sí, ja ho podem dir, és del millor que s'ha gravat aquest any. Fa temps que tenim ganes que vinguin a la ràdio per sentir-los en directe i finalment la cita serà aquest proper dijous 20 de novembre.

Cada setmana us ho repetim. Si voleu venir al concert de Germà Aire a l'estudi del Cabaret Elèctric d'Icat cal que envieu un mail a cabaretelectric@icat.cat. Si sou dels 30 primers afortunats podreu gaudir del directe i, a més a més, us convidarem d'una copeta del vi ben bo que cada setmana ens cedeix el celler de la plaça Joanic Verema i Collita & Friends. Us recordem un cop més que el programa comença a les 21h en punt i vosaltres haurieu d'arribar una mica més abans per poder-vos identificar a l'entrada de la ràdio.

Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Muntsa Casas
Correcció: pendent

Sembla que la fred ja ha arribat definitivament aquest any, i tot apunta que això és perquè s'acosta l'hivern. Pocs dies després de l'equinocci d'hivern hi ha el final d'any, que si no vaig errat, enguany també coincideix amb el 31 de desembre. I què passa amb el cap d'any? Efectivament: les llistes amb el millor de l'any.
Aquest any repetim fórmula: comencen la votacions populars a Can GN! I tenen premi!

A continuació teniu La Llista d'escollibles, ja sabeu, amb prèvia selecció natural del que nosaltres pensem que han de formar part dels millors de l'any. Se n'ha d'escollir tres i pel fet de participar entreu en un sorteig dels tres millors discos segons la redacció de GN. Tota la info i la llista a continuació:


La cosa funciona així: escolliu els vostres discos preferits d'aquest 2014, obriu el correu electrònic, escriviu a l'adreça som@gentnormal.com i a l'assumpte hi poseu TOP2014. Al cos del text hi poseu els vostres tres escollits i el vostre nom i cognom (que encara n'hi ha que teniu el correu de quan tenieu 15 anys amb noms, que vaja, deixem-ho a aquí). Premeu "enviar".

Teniu temps per participar dins al divendres 12 de desembre (all day inclós).

El guanyador el confirmarem un cop acabat el recompte.

El/la guanyador/a s'endurà un pack amb els tres millors discos segons la redacció de GN.

Qui pot participar i qui no: No pot participar cap membre de GN, sí poden participar els membres de les bandes que han publicat un disc aquest 2014, i els seus familiars i amics. Però vigileu, l'any passat vàrem rebre una allau de paperetes on el cos del missatge era exactament igual i on només es votava per un sol grup, a més, força participants compartien, sovint, cognoms. Els vam desestimar tots.

Sigueu coherents, nosaltres ho serem.

També volem aprofitar per recordar que no som perfectes, i que se'ns pot haver escapat algun disc d'aquest 2014, si veieu que falta algun nom a la llista, poseu-ho als comentaris. En cas que no sigui un descart voluntari, en cas que ens l'haguem oblidat involuntàriament, procedirem a afegir-lo el més ràpid possible.

Aquesta iniciativa és per passar-ho bé entre tots. Per fer alguna cosa junts que sigui atractiva. Juguem net. Participeu.



(Llegenda: bc: link al disc a bandcamp; sc: link al disc a soundcloud; sp: link al disc a spotify; gn: link a la ressenya publicada a Gent Normal)



La llista dels millors discos del 2014:


Els Amics del Bosc - Desig (bc)
Anchord - s.t. (bc, gn)
Autodestrucció - Cop Net (encara no està online)
Astralia - Atlas (bc, gn)
Beach Beach - The Sea (bc, gn)
Cálido Home - Vulpes Vulpes (bc)
Cataplàusia - Metacrit (bc)
Cuello - Modo Eterno (bc)
The Destroyed Room - The Dark of the Sun (bc)
Dr Res - lung Kidnnapping (sc, gn)
Dulce Pájara de Juventud - Triumph (surt a mitjans de desembre)
Èric Fuentes - Barcelona (bc)
Esperit! - La Lluminosa (bc, gn)
Fighter Pillow - Fighter Pillow (bc, gn)
Forces Elèctriques d'Andorra - Pastor (surt l'11 de desembre)
The Free Fall Band - Munster Sights (sc)
Gabriel y Vencerás - San Felices (bc, gn)
Germà Aire - Ball del cel (bc, gn)
Germán Carrascosa y La Alegría del Barrio - Tambor, guitarra y voz (bc, gn)
Glue kids - Santos inocentes (sc, gn)
El Gremio - Mundo aparte (bc)
Gúdar - Pasarás de todo (bc)
Hurricäde - Anachronisms (bc, gn)
Jaime L. Pantaleón - La ley del sí (bc)
Joan Colomo - La Fília i la fòbia (bc)
Jupiter Lion - Brighter (bc)
Kana Kapila - Tambor, Canción y Danza (bc, gn)
Lost Fills - Molt Bro (bc, gn)
Macho - Aturuxo Vudú (bc)
Marasme - De llums i ombres (bc, gn)
Maria Rodés - Maria Canta copla (bc)
Matrimonio - Matrimonio LP (sc)
Me And The Bees - Mundo Fatal (bc, gn)
Miquel Serra - La Felicitat dels Animals (bc)
MKM - Ad Astra per Aspera (bc, gn)
Mourn - Mourn (sc, gn)
No More Lies - In The Shade of Expectaction (bc, gn)
Ohios - Faceless (bc, gn)
Os Meus Shorts - Os Meus Shorts II (bc)
Pau Vallvé - Pels dies bons (bc)
Puput - Marbre Blanc (bc, gn)
Purkinje - La Malaltia (bc) (bc)
Renaldo i Clara - Fruits del teu bosc (bcgn)
Las Ruinas - Toni Bravo (bc, gn)
Samitier - Els tambors són nostres (bc, gn)
Senior i el Cor Brutal - El poder de coler (bc)
Tiger Menja Zebra - Súper Ego (surt el 23 de novembre)
TCN - Segar i Batre (bc, gn)
Tesseire - Tesseire (bc)
Univers - L'estat Natural (bc, gn)
Valius - Fam (bc, gn)
Wooky - Montjuïc (bc, gn)
Xebi SF - Duermevela (bc, gn)







Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Raquel Molina

Dashiell Collison és un home dur com només ho poden ser aquells que han crescut sota el sol descoratjador del desert americà, un personatge moralista però turmentat. Una espècie de Clint Eastwood futurista, com en Blondie a The Good, the Bad & the Ugly, amb l'única diferència que ha estat transportat a l'any 2078, un futur en el qual les persones s’operen per semblar animals (gatets, gossos, panteres,...). És una experiència que ell mateix descriu així: “Viatjar en el temps és com el sexe anal que tant us agrada en el futur, és ben bé com si et donessin pel cul”.

Aquest personatge és un agent de la llei que viu una història familiar molt semblant a la de la pel·lícula Interestellar, però no tan ensucrada, i que treballa sota les ordres d’un xèrif, que en comptes de nas té un respirador a l'estil Darth Vader. El món on viu està assetjat pel desastre! El Desastre és una malaltia de transmissió sexual, és el mal dels superherois o dels malfactors, encara que qui la pateix es converteix en un marginat. No et mata, però et dóna poders estranys, et pot convertir en piròman o et pot fer assassinar mitjançant casualitats estúpides totes les persones que tinguin relació amb tu.

Paral·lelament, hi ha una raça alienígena, barreja entre el Cèl·lula de Bola de Drac i Els Barrufets, que vol exterminar-nos perquè estan farts de les nostres preguntes, de l'egocentrisme existencial de la humanitat. Un marine de l'exèrcit dels Estats Units ha estat triat per salvar el món, però abans haurà d’elegir si vol salvar el seu membre viril o a la seva àvia de ser cremada viva. Tu què triaries? La història està plena de lliçons de vida. No flirtegis amb la filla del granger o estaràs cavant la teva pròpia tomba. I menys si ets un alienígena de color blau! Els grangers futuristes són terriblement racistes. Però què es pot esperar d’un món dirigit per una divinitat curiosa? Imagina que un indi vestit amb un ponxo estampat amb la bandera americana, i amb un tocat que sembla una espècie de fulla de maria, equipat amb un tauler d’escacs i acompanyat d’un gos petaner, fos el gestor del nostre destí. Absolutament surrealista i delirant!

Desastreés el primer còmic de més de quatre pàgines que comença i acaba en Fran Fernández, un il·lustrador desconegut, completament tocat per l’estela d’en Daniel Clowes, i publicat per UnderbrainBooks, una editorial que fa un parell d’anys que es va estrenar.
Si totes les seves propostes són així de boges, val la pena seguir-los la pista!

Fotografia de portada: Underbrain Books
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Montse V. 

Dilluns que ve, 24 de novembre, Cooncert ens porta el concert de Slow Magic a la sala Sidecar. Aquest misteriós productor està girant per Europa presentant el seu segon disc How to Run Away (2014, Downtown Records) i gràcies a aquesta plataforma de micromecenatge musical tindrem l'oportunitat d'escoltar-lo en directe.

Saps aquell grup que t'encanta i que cap dels teus amics coneix? Aquella banda que et veus obligat a gaudir en soledat? La que comentes a la gent i et diu "ah, ni idea, tio" i tu "eh, doncs mola molt, de debò". Segurament no ets l'únic que l'ha descobert al teu entorn i si els hi proposes, els de Cooncertes dediquen a intentar fer realitat els concerts d'aquest tipus de grups i a complir les demandes de fans com tu.
És el cas d'algun fan de Barcelona d'Slow Magic, que se li va acudir proposar que aquest productor electrònic que s'amaga darrere una màscara de colors vingués a Barcelona i aquest dilluns el podrà veure en directe. Aquest ja serà l'onzè "cooncert", una iniciativa que està tenint molt bona acollida entre el públic i que ja ha complert un any de vida. Com ens comenta el Jordi Isern, un dels seus creadors, es tracta de posar a la venda una tanda d'entrades molt barates i vendre'n un mínim per assegurar que el concert es dugui a terme, després també n'ofereixen de més cares, en packs amb pòsters o discos del grup en qüestió. Més enllà del grup demanat pels fans, sempre intenten tenir en compte els grups d'aquí i col·locar-hi un teloner local (ja han tingut a grups com vàlius, Ramon Mirabet o pacosan telonejant). Aquesta iniciativa no només funciona a Barcelona, també hi ha hagut Cooncerts a Madrid o a Múrica, tot i que a la Ciutat Comtal és on més està tirant la cosa. Des de l'organització estan molt il·lusionats amb el concert d'aquest dilluns, ja que és la primera vegada que Slow Magic toca a Barcelona i perquè serà la primera actuació en directe de Tversky, una altra formació de talent local (amb Miquel Serra i Xavi Paradís, de Boreals) que farà de teloner en aquesta ocasió.

Així que ja ho sabeu, si no us voleu perdre aquest enigmàtic artista que defineix la seva música com "el so que fa un amic imaginari i desconegut", no us perdeu el Cooncert d'aquest dilluns al vespre a la sala Sidecar. Segur que ens farà flotar a tots entre els seus beats onírics i les seves melodies tan màgiques com les portades dels seus discos.

Fotografia de portada: SneakyBoy i Luca Venter
Text: Pol Camprubí
Correcció: Pol Camprubí

Sis anys celebren enguany, i amb aquests sis es quedaran. L'Estraperlo Club del Ritme tanca les seves portes aquest 2014. La sala de Badalona s'acomiada alhora que celebra el seu aniversari.

Aquí teniu el comunicat oficial:

"Els rumors són veritat i l’Estraperlo s’acaba el 31 de desembre de 2014. Per tant, aprofitant el 6è aniversari de la sala farem diverses festes de comiat durant el mes de desembre, que complementaran la programació habitual.

Han estat 6 anys de bons concerts i festes increïbles, de noves i velles amistats, de gresca i xerinola, de riures desenfadats, de moments apoteòsics i algunes vegades de tristesa, com la vida mateixa, però malgrat tot hem de dir adéu. Tant la pujada de l’IVA i altres impostos, com una important quantitat de multes per enganxar cartells al carrer, i d’altres qüestions econòmiques, ens han portat a una situació insostenible.

La idea que tenim és fer diverses festes de comiat durant el mes de desembre, que seran gratuïtes perquè tothom hi pugui tenir accés (aquí hem d’agrair profundament la col·laboració de tots els grups que hi participen i la intenció dels que hi volien participar i que per manca de temps o disponibilitat no ho han pogut fer) que coincidiran amb el sisè aniversari i que hem organitzat per estils musicals més o menys similars, i així fer un comiat amb molt de soroll, "pocasoltisme" i disbauxa per acomiadar els últims dies de vida de la sala. Un comiat al qual ens faria molta gràcia que participéssiu.

La última nit en vida de l’Estraperlo serà el 31 de desembre, festa de cap d’any, també gratuïta, on actuaran Afganistan Yeyes i diversos dj’s propers, per acabar de rebentar-ho tot.

Gràcies per tots aquests anys, esperem haver estat a l’alçada de tot plegat.

Salut

David & Jordi & Kai"



Adéu a una sala emblemàtica.


Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Pol Camprubí

No ens n'estem assabentant, però The Saursés un dels nous grups que més ho està petant. Han girat per mitja Espanya i acaben de guanyar el prestigiós 26è Villa de Bilbao (el mateix que el 2011 van guanyar The Free Fall Band), així com el Bala Perduda per tocar al passat Primavera Sound. I què significa guanyar un premi? No res. L'important és descobrir i meravellar-se amb l'EP que han publicat aquest any, Dry Finger (Mama Vynila Records) i el directe que gasten. The Saurs fan un garatge-fuzz cantat en anglès que aixeca passions allà on és escoltat.

Així que si voleu, podeu venir a veure el concert que faran als estudis d'iCat.Cat aquest mateix dijous. És gratuït, només cal que envieu un mail a cabaretelectric@icat.cat. Si sou dels 30 primers afortunats, podreu gaudir del directe i, a més a més, us convidarem a una copeta del vi tan bo que cada setmana ens cedeix el celler de la plaça Joanic, Verema i Collita & Friends. Us recordem un cop més que el programa comença a les 21 h en punt i vosaltres hauríeu d'arribar una mica abans per poder-vos identificar a l'entrada de la ràdio




La setmana passada vàren passar pel Cabaret Elèctric Germà Aire. Si us va agradar tant que el voleu tornar a escoltar, o, us el vau perdre i voleu posar-hi remei, seguiu aquest enllaç: Concert de Germà Aire al Cabaret Elèctric

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Montse V.

L’Ensaïmada sound, l’escena sobrassada, la Palau de Marimor Invasion. De moment no s’ha posat títol a tot això que està fent la penya de Mallorca. Potser perquè 1- ningú ha trobat, encara, un nom tant meravellós com els que m’acabo d’inventar o 2- Ens els hem fet nostres, com si visquessin al cantó de casa. I segurament és així. Amunt els Països Catalans i el veïnat de Magalluf. La millor manera de normalitzar-ho tot plegat és, segurament, fer-ho així. El primer de tots teixir aquests ponts no va ser Jaume I i sí David Meca, nedant entre Barcelona i Menorca com si anés a les Medes. El cas és que d’aquelles boniques i caloroses illes estan sortint molts grups nous com els Antònia Font o Osifar que ens encanten. Entre aquesta fornada hi ha els Lost Fills i els Beach Beach, els primers presenten un EP de versions de Pavement, els segons el seu nou (i celebrat) disc: The Sea. I els dos ho fan junts aquest dissabte a l’Almo2bar de Barcelona. De l’escena mallorquina, de les diferències entre la vida aquí i allà, de la joventut i del tants coses a fer i ens queden tan poc temps per fer-les parlen Joan Cabot (de Lost Fills) i en Tomeu Mulet (de Beach Beach) en aquesta entrevista creuada. Feta amb el xat del Facebook però demostrant que al xat del Facebook s’hi poden tenir converses interessants.

Tomeu: Com així heu tardat tant d'adonar-vos que s'única sortida per a un grup mallorquí és fer versions de revetles?

Joan: (rialles) Sí, és cert que gairebé ens han fet més cas ara que hem fet versions de Pavement que quan hem tret els nostres propis temes, però fins a cert punt ho veig lògic i tampoc és que ens hàgim convertit en un grup de revetles. Sempre hem fet alguna versió en els directes i ara que presentam l'EP en feim unes quantes més de l'habitual, però a la vegada la idea era fer-nos un poc les versions nostres i crec que ho hem aconseguit un poc. A més, crec que ja ni els grups de revetles treuen res de la música.
Voltros, a més, sou un grup mallorquí i no feis música de revetla i tampoc vos va malament. Quan em parlaves del disc nou em deies que ningú l'entendria i, almanco per la gent que tenc a prop, tenc la sensació que ha agradat, no?

Tomeu: Perquè sa gent q tens a prop s'acosta a sa quarantena i beu gintònics mentre escolta M80... I es nostro objectiu és fer veure que això tampoc està malament. En aquesta vida no tot és garage-pop-renouer i/o cançons frívoles sobre follar i fumar cigarros. Com bé diu en Púter, "sensibilitat sempre”.
(tot i que es garage-pop-renouer i ses cançons frívoles sobre follar i fumar cigarros mos encanten, però sempre que volem anar de "malotes" no mos surt).

Joan: Amb Lost Fills et diria que, potser no és garage, però sí pop renouer i que follar i fumar és un dels temes centrals de la nostra música . O no follar i fumar, més ben dit.

Tomeu: De totes maneres, un grup sempre hauria de tenir una part lúdica. Antònia Font cantava allò de "que el món sigui sempre dels aficionats", però, en quin moment Lost Fills passa de ser una excusa per quedar i beure Aurum a La Soledat per centrar-se a fer cançons, experimentar amb es so i beure Aurum a La Soledat?

Joan: El tema és que malgrat que sempre facem broma sobre nosaltres mateixos, ens ho prenem molt seriosament. El que passa és que no deixam de ser conscients en cap moment quin punt ocupam en l'ordre de l'univers: La Soledat. En Pep i jo som dos tios bastant intensos. A mi me costa no fer les coses al 200%, no va amb mi, si toc en un grup som incapaç de prendre-m'ho com un passatemps. En el cas d'en Pep és encara més crucial perquè ell viu d'això, no gràcies a Lost Fills, òbviament. Des del primer assaig ja quedava clar quins eren els paràmetres: passar-ho bé, però també esprémer les cançons i el grup fins on puguem. No sé si experimentar és la paraula correcta, però sí provar coses. Se'ns acudeixen mil bogeries que després convertim en realitat (com gravar un EP de versions de Pavement o fer una cançó titulada "Pollença Fried Chicken") i l'actitud és sempre la mateixa: dos benastres atrapats en una adolescència cada cop més criminalment immadura fent allò que els rota. El que passa és que en Pep és molt bo i la seva bogeria està molt ben estructurada.
També compta el fet que assajam a Favela, que ara mateix és un dels millors estudis de Ciutat, això ens dóna temps i mitjans per fer bestieses que no ens podríem permetre si haguéssim de pagar hores d'estudi.
En canvi en el vostre cas, jo sempre vos he vist com dos tios supercentrats, que tenien clar el que volien i com volien aconseguir-ho, una cosa admirable per la vostra edat.

Tomeu: Què creus que volem i com?

Joan: D'entrada sempre heu tengut una curiositat i gustos musicals inusuals en la vostra generació i diria que sempre heu vist clar com funciona el món i heu triat la vostra opció a l'hora de conduir la vostra música. A mi em flipa poder parlar amb una gent de la vostra quinta sobre Flying Nun o The dB's, que no són per res referències habituals avui dia. Per altra banda, pel fet de venir del punk i l'emo sempre vos he vist amb les idees molt clares pel que fa a què significa ser un grup independent, que bàsicament vol dir sopar malament, dormir poc, que te vegin tocar 10 persones i carregar els teus trastos sempre.



Tomeu: Sí, però de totes maneres tampoc te negaré que per noltros sempre hi ha hagut un objectiu de "dignificar" la nostra situació (que no està renyit amb res del que has dit, simplement que hem de pagar uns lloguers i unes factures) que per una cosa o altra no hem aconseguit. Per regla general som el típic grup que qualsevol promotor enganxarà per 4 duros "porque tiene muy poco presupuesto" mentre se'ls gasta amb qualsevol altra persona, com si gravar discos i posar benzina a una furgoneta també se pogués demanar com a favor. "Pero la sala estará llena y os haré tope de promo"
Dit això i personalment crec que després de 8 anys de tocar no és que tenguem clars els objectius del grup (perquè crec que cadascú el té per una cosa diferent, a part de per quedar amb els amics, fer cançons i anar pels llocs quan se pot), sinó que tenim clar per què tenim Beach Beach.

Joan: I per què teniu Beach Beach?

Tomeu: En el meu cas perquè ara mateix és l'únic projecte que tenc a sa meva vida (en termes absoluts) en el qual he apostat i sa cosa pareix que ha tirat endavant, més o menys. En general el tenim pel que t'he dit abans, quedar, fer cançons i anar pels llocs. Que ens agradaria petar-ho? Com a tothom, però a mesura que te fas gran veus que ses circumstàncies, que són coses que vénen "de sèrie", són les que són i surt més a compte gaudir del trajecte.

Joan: En aquest sentit, te sents músic? Vull dir que si penses que ara mateix sobretot ets músic abans que dissenyador o qualsevol altra cosa. Jo sempre m'he sentit un intrús en tot, fins i tot amb el periodisme i això que fa més de 15 anys que m'hi dedic.

Tomeu: No, no. No me sent músic, i tocant amb en Pau, en Lluís i n'Àngel, manco. El que vull dir és que Beach Beachés el darrer que me queda que en 8 anys ha aconseguit arrancar i no ha fet un pet com es coet Challenger. Ergo, convé cuidar-lo. I això de s'intrusisme... Dubt que si en Pep Toni no te vés mínimament vàlid, no seguiria tocant amb tu. De totes maneres, ara que heu ficat en Jorra, entenc que faci un poc de vertigen estar tocant amb gent "que en sap", no?

Joan: És com ser n'Abelardo i jugar amb en Romario i n'Amor i tots els altres. De totes maneres crec que en Jorra i en Pep són d'aquells músics molt molt bons per als quals el fet important no és tocar bé, sinó tocar alguna cosa amb sentit. De fet, darrerament estam obsessionats a simplificar les coses i no complicar-nos la vida més del necessari. Pensa que el primer i bona part del segon disc de Lost Fills estan fets a partir de cançons que en Pep havia compost fa deu anys, quan començava, i ara és molt difícil que li surti un tema igual. És impossible que desaprengui el que ha après al llarg d'aquests anys.

Tomeu: Una cançó de més de minut i mig és progressiva, i no val la pena. A més, n'Abelardo va arribar a ser internacional. Supòs que per jugar amb aquests cracs, també en podem aprendre, els mediocres, d’això.

Joan: Sí, al final és això: el que mola més és tocar amb gent que en sap més que tu i aprendre coses. Tocant amb en Pep i amb en Jorra aprens coses cada dia i que dos músics com ells vulguin tocar amb tu i no amb un altre te dóna confiança. Però ja te dic, per mi no és important tocar bé. Me conform amb no tocar malament. Però sí que és important que la música tengui un sentit i una intenció i que la cosa funcioni.

Tomeu: Clar això sempre.

Joan: Una cançó és més que la suma de les seves parts.

Tomeu: Jo sempre vull que ses cançons sonin com un bloc. Quasi amb una rotunditat militar, sigui una cosa lenta o una cosa rapida.

Joan: I ho heu aconseguit. A mi el disc nou m'ha agradat molt i encara me va agradar més veure el grup com les defensava en directe. Els temes nous hi guanyen molt. A més, no siguis modest, que tu tens molt de pes en la composició.

Tomeu: Bé, si passa això és perquè en Lluis i n'Àngel ja no són músics que vénen i toquen, sinó que som membres de ple dret. I ses lletres sempre les he fetes jo i a poc a poc vaig duguent esquelets de cançons al local. El que sí que sempre me fix és que es baix faci com de "ciment" a sa cançó.



Joan: Ara que Lost Fills tenim baixista, tot ha agafat una altra volada. Al final la base rítmica és la base rítmica.

Tomeu: Sí. Clar. A mem. Si un s'educa musicalment amb grups de guitarres des 90, sa majoria enterra es baix i acaba essent una cosa molt testimonial, pero si després te poses a escoltar R&B o Soul, o fins i tot grups com Fugazi, que sa influencia d'en Joe Lally és sa música negra, comences a veure sa importància que té com a element que empasta, sobretot en un concert. I això en Jorra ho sap fer molt bé.

Joan: De fet, Assera EP ho va mesclar en Pep com si fos un disc de hip-hop. Era la referència per tractar la base rítmica. A mi el rap me mola molt.

Tomeu: El millor és mesclar sense por, per molt que després fugir d'aquestes coses te tanqui portes pel que fa a l'interés general.

Joan: Vinga, reprenem-ho. Però vosaltres sou un grup amb cert reconeixement. Creus que hi té a veure que opereu des de Barcelona? Jo sempre he pensat que en part als grups mallorquins els ve bé això d'estar fora dels eixos de la vida cultural.

Tomeu: Què vols dir amb això de reconeixement?

Joan: Que dins els cercles musicals estau ben considerats. No dóna a menjar, però algo és algo.
Tomeu: voltros també hi estau! Haha. No ho sé, però al final no sé què és millor, si està ben considerat en un cercle petit o que la gent te vengui a veure… Abans només m'importava l'opinió dels músics, però de cada vegada més, l'exclusivitat de les coses me fa mania, jo no vull que ningú tengui la sensació que Beach Beach hagi de ser una cosa per a iniciats. Això no té res a veure en sonar comercial, és una actitud més bé inclusiva. Sempre he tengut traumes per quedar-me fora de cercles únicament perquè en aquests no hi té cabuda tothom.

Tampoc crec que ho sigui. De fet, pens que és més mal d'entendre Lost Fills que Beach Beach.

Tomeu: Sí? Lost Fills té unes referències ben clares (vegi's el que presentau dia 29) i dins un moment i un espai com és l'actual no crec que sigui mal d'entendre Ara hi torna a haver un gust general pels 90's que fa 5 o 10 anys no era tan patent…

Joan: Val, les vostres referències són menys òbvies, però el resultat entra fàcil. A més, nosaltres feim servir el sentit de l'humor, que això és sempre un suïcidi artístic perquè la gent vol que sembli que fas una cosa seriosa, encara que estiguis cantant la cançó d'amor més carrinclona del món.

Tomeu: Uh, això sí que és vera. Ja te dic, ara o has de xerrar directament que ets un malote que fumes pitis i folles a 4 mans o has de fer discos conceptuals sobre una espècie de granota de Madagascar a punt d’extingir-se.

Joan: Clar, a la gent també li mola això: allò que no entén i que, per tant, pensa que és profund.

Tomeu: Xerrar sobre sa teva vida o sobre es sentiments de manera normal, de manera que qualsevol persona s'hi pugui sentir identificat, està ben passat de moda. Senyal que sa gent té una vida ben trista i un món interior que brilla por su ausencia.

Joan: O no. La tesi aquesta Alta Fidelidad, que som el que escoltam no és del tot certa. El que escoltam sovint només ens diu qui voldríem ser, no qui som en realitat.

Tomeu: Cert. De fet de cada vegada me sent identificat amb això.

Joan: Jo voldria ser n'Ian MacKaye, darrerament.

Tomeu: A mi m'agradaria ser "Atila el Huno" i deixar un rastre de mortaldat al meu pas, haha.

Joan: Perquè te fas gran i a mesura que et fas gran, si ets prou intel·ligent, et converteixes en un ésser rancorós. És una putada, però és així.



Tomeu: Joder, no és que me faci por ser gran o tornar-m'hi, de fet m'agrada que per fi se me deixi de considerar jove perquè era sempre sa puta excusa de sempre. Però bé… tornant al tema que en realitat el que escoltam ens diu el que ens agradaria crec que és totalment certa i està relacionada amb es fet, crec, que molta gent, precisament, se fica a tocar un instrument perquè vol ser qualcú en concret (sol passar a edats primerenques).

Joan: Però això està molt bé. En el fons és molt punk: intenta ser qui vulguis ser no qui te diuen que ets. Jo estic a favor. Que la gent toqui i s’expressi. Per això estic en contra del budisme. Te diu que has de deixar de tenir desitjos per deixar de patir, però és que els humans som els nostres desitjos. La frustració va amb el paquet.

Tomeu: Ah, clar, això molta de gent no ho entén. Per exemple, ma germana sense anar més enfora. Té 4 anys manco que jo i sa tia no entenia es fet que amb 15 anys anar a un concert on tens un tio tocant a fondo a dos pams de tu, que és igual si sona bé o malament, però estàs amb gent de totes ses edats i veus que tu realment també ho pots fer crec que és una de ses revelacions més guapes que te poden passar. És igual si després es teu grup dura 2 setmanes, és aquesta constatació a sa puta cara de "si jo ho faig, tu també ho pots fer”. La frustració és el revers obscur de tenir uns desitjos una o dues talles massa grans…

Joan: Com jo quan intent fer una cosa amb la bateria que no me surt o ens passam dues hores donant voltes a un tema i no acaba de funcionar. Quan assajàvem "molt BRO" hi va haver moments realment frustrants perquè alguns dels temes els havíem fet gravant-los i després ens va costar un ou que s'aguantessin sense les pistes de més que havíem gravat a l'estudi.

Tomeu: Ja, això passa. Però bé, jo pens que sempre que fas una cançó, almenys en aquests estils, has de pensar en com t'ho arreglaràs en directe. Que no ets Delorean, vamos.

Joan: Sí i no. En el primer disc vàrem ser molt puristes amb això, gravant molt poques pistes extres, però després amb "molt BRO" volíem un so més elaborat. En part perquè pensàvem que les cançons ho demanaven, però també perquè crec que el directe i el disc són dues coses diferents. De fet, de cada cop me rebenten més els grups que sonen igual en directe que en disc. Per això me pos el CD. Està clar que les cançons s'han d'aguantar, en els dos formats, però també pens que una cosa i l'altra no els has d'escometre amb la mateixa actitud.

Tomeu: Bé, però això és tan fàcil com sonar més alt o tocar més ràpid, si fas rock.

Joan: El problema amb "molt BRO"és que hi va haver detalls que havien sortit a l'estudi que després eren molt importants per a què la cançó aguantés i ens ho vàrem haver de currar.

Tomeu: El que no pots fer de sobte és començar a tocar amb metrònom perquè vols que es sinte que se sent a l'esquerra se senti en directe, duu un puta teclista i llestos… Per això heu acabat ficant en Jorra?

Joan: També perquè crec que ens havíem avorrit un poc de ser dos. Teníem temes nous i no acabàvem de trobar-li la gràcia. A més, hem fet un munt de concerts en pla demencial i crec que ens hem cremat un poc enguany. Res xungo, només un desgast lògic, i ficar una persona més, i a més algú com en Jorra, ens dóna vidilla. Supòs que a vosaltres també vos la degué donar ficar en Lluís i n’Àngel.

Tomeu: Noltros ho necessitàvem. primer per una raó logística però també per una raó creativa: t'acabes sentint molt tot sol. Bé, xerr per jo. Necesitàvem gent amb qui connectar, sortir a fer cerveses, que no escoltés el que escoltam noltros

Joan: Ells són (encara més) joves, no?

Tomeu: Sí, però ja no estam en una fase de fer bandera de sa joventut. tots estam entrats dins sa vintena. És lo que mos toca fer. Després de 8 anys i més de 100 concerts, 2 discos i un EP i una maqueta, si no has après res… Per molt jove que siguis...

Joan: Creus que encara se vos considera un grup jove?

Tomeu: De cada vegada menys. A Catalunya hi ha grups més joves que noltros que estan fent molt. Power Burkas, Mourn, Free Fall Band…

Joan: The Saurs…

Tomeu: Sí, i me pareix bé



Joan: A Mallorca en canvi el relleu sembla més llunyà. Hi ha grups joves, però aquí no tens les mateixes opcions que a Catalunya i te trobes més a progressar, a rompre la barrera grupet d'amics/projecte seriós i amb projecció.

Tomeu: Bé. Noltros ho hem fet, dins el que cap. Vàrem estar 3 anys tocant a Mallorca antes de partir. I Oso Leone. Last Dandies en es seu moment…

Joan: Però voltros viviu allà. Això és jugar amb avantatge.

Tomeu: Quin? Això no té res a veure. Mira Oso Leone, on viuen i tot el que fan.
Ara mateix no té gaire a veure, fa 2 o 3 anys sí.

Joan: Sí, no t'ho neg. De fet, no crec que la insularitat sigui una excusa per a res, però sí que me sembla que és un condicionant. No un impediment, però sí un condicionant.

Tomeu: Sí, això n'és un altre. Però bé, és que jo ja no te sé dir si és millor o pitjor.
Arriscant-me a sonar pesseter, a Beach Beach se mos sol tractar com a grup de fora a nivell de promoció i com a grup local a nivell de caixet. Tant a Mallorca com a Barcelona, per regla general. O sigui que feta sa llei feta sa trampa.

Joan: Ja. Jo de vegades me deman què ha de fer Beach Beach per tocar de cap de cartell a Mallorca. Sembla mentida.

Tomeu: Li deia s'altre dia a n'Albert de La Castanya una cosa semblant, però referent a anar a un lloc i cobrir despeses. Me va venir a dir que en aquest món convé no fer comparacions, però vivim en una societat classista i passen aquestes coses. Sempre hi haurà algú que amb la meitat d'esforç aconseguirà el triple venent més o manco fum. És una llei contra sa que un no pot lluitar, és millor gaudir del que un té, perquè si no t'acabes comprant una escopeta.

Joan: Això, neng, és la gran quimera del nostre negoci: anar a tocar i no perdre pasta. Guanyar-ne ha de ser la puta hòstia.

Tomeu: Ah,no, clar. I jo m'estim més anar a tocar que no quedar-me a casa. M'és igual, jo tenc un grup per tocar. Però de vegades, t'hi poses a pensar…

Joan: I jo també tenc el grup per tocar, però de vegades t'has de plantejar si t'ho pots permetre.

Tomeu: Clar. D'això va fer-se gran. Hahaha.

Joan: Quan vàrem muntar LF en Pep ja havia fet totes aquestes coses, i com que jo vaig entrar amb ganes l'he arrossegat pel món sense treure un duro, pobret.

Tomeu: Hahaha…Però es tio encara ho fa! Deu ser per qualque cosa.

Joan: Ara intent ser més fred, però així i tot de vegades, muntant concerts, veig clar allò que duc 15 anys de puta i encara no sé remenar el cul.

Tomeu: Arran de La Castanya he acabat coneixent en Rick Froberg o en Ted Leo i pens "però miral's a ells! Han fet això des que són adolescents amb una dignitat que ja mos agradaria a molts de noltros!"

Joan: Sí, si en el fons ens encanta tocar a tots dos i ens ho passam de puta mare fent-ho, fins i tot els bolos més mal pagats, demencials i amb pitjors condicions. Quan vas a tocar coneixes gent de puta mare. Per mi és el millor dia de la setmana, quan tenim concert. Amb les sortides a fora vius les coses amb una intensitat pròpia. És una experiència molt guai. Al final és gairebé més guai el que passa abans i després dels concerts que el concert en si mateix, que no te n'assabentes i ja ha acabat.

Tomeu. Cert. De fet és pel que crec que hauríem de tenir un grup.

Joan: Jo el tenc per això. De fet, no entenc els grups que es passen la vida assajant dos cops a la setmana, si no és per tocar o gravar o fer alguna cosa.

Tomeu: I són sa majoria, però bé, aquest és un altre tema, són altres motivacions, suposo, motivacions que no puc entendre, sa veritat.

Joan: No, jo tampoc les entenc, però me semblen respectables. Amb FEA assajam a Son Pardo i hi ha grups que no tenen ni nom que van allà cada setmana i toquen de collons i potser mai sortiran del local.

Tomeu: I el que se perd sa gent! Creus que en tendràs a bastament? Hahaha.

Joan: Hehehehe. Crec que ens falta una mena de final. Però sí, hi ha prou teca. De fet, crec que ho deixaré totalment.

Tomeu: Bé. revisa-ho i si falta res, en xerram.




Fotografia de portada: Atletic Balears
Text introducció: Jordi Garrigós 
Correcció: Montse V. 

Estic una mica alarmada (per no dir cabrejada i alterada) per dues coses que han passat durant la darrera setmana. Per un costat, la multitudinària inauguració, al centre comercial El Triangle de Barcelona, de la botiga estatunidenca Urban Outfitters. Per l’altre, l’assabentar-me que s’ha anat imposant els darrers anys la celebració d’un tal Black Friday a casa nostra, seguint com sempre la tradició del país que determina per bé i per mal la majoria dels nostres actes i gustos, més enllà de la nostra consciència. Ho dic com a fet, sense drama tot i ser dramàtic, que quedi clar.

La setmana passada vaig rebre l’estranya “invitació” (ho poso entre cometes, perquè evidentment era cosa de Facebook) a la inauguració d’aquesta botiga eminentment de roba, que també inclou una infinitat d’objectes diversos i superflus, quatre caixes de vinils, i suposo que al final el que ofereix deu ser una mena d’estil de vida a través dels seus objectes. En definitiva, tots ens acabem definint parcialment a través del que tenim a casa i, sobretot, de les fonts on obtenim tals objectes.

En qualsevol cas, vaig entrar al citat “event” i vaig veure que milers de persones havien clicat “assistiré”. Milers. 7.054 diu que hi han anat a dia d’avui. M’han explicat les cues que hi havia per entrar-hi. Com si la botiga desaparegués al dia següent. Gent fent-se autoretrats com si estiguessin al Machu Picchu, altres picant amb pals unes pinyates que regalaven cupons de descompte, diners per gastar a la botiga, o potser només llaminadures. Qui sap. No hi vaig anar, i només puc defendre els meus prejudicis amb els fragments de relats pescats per aquí i allà. Com si els magatzems de tot allò que venen fossin buits i aquell mateix vespre fos la darrera oportunitat de comprar una brusa, espelmes en forma de gat, o el que sigui que hi venen.

Tinc 22 amics a qui al mencionat FB els agrada Urban Outfiters, a 21 H&M, a 18 American Apparel i a 22 Nescafé. A 50 els mola Moritz, a 47 San Miguel, i a 34 Estrella Damm. Interpreto que molts han fet clic per algun tipus de promoció o descompte, en roba, “el sueldo de tu vida”, entrades a festivals. No ho sé i no ho entenc. A mi m’agrada la cervesa quan me la bec, i no em fa especial il•lusió anar a comprar roba. Els que em coneixen saben que hi ha un 70% de probabilitats que porti una samarreta de Silver Jews i els texans de la Lucía.

D’altra banda el Black Friday. Divendres negre. El que abans remetia a esdeveniments foscos (econòmics, polítics, de fenòmens extrems de la natura, etc), ara es trasllada al divendres de consum, a la data en què suposadament els comerços passen de números vermells a números en positiu. Assenyala l’inici de la campanya nadalenca, els carrers ja estan enlluernats i ens fan mirar amunt en comptes de a la brossa que ens envolta. No fa falta dir que quan es parla de consum i de números, els beneficiats solen ser les grans cadenes de distribució. Evidentment, el reclam és el descompte sobre un bon nombre dels articles en venda, només aquell dia, o el cap de setmana.

A la premsa d’avui, els noms que més apareixen en els articles que destaquen aquest divendres, del “pistoletazo de salida” de les compres nadalenques, són El Corte Inglés, Media Markt, Apple, Decathlon, Worten, Amazon, Oysho, Imaginarium, Carrefour i Toys R Us. A banda, es parla també del Cibermonday o The E Day, que és el perllongament d’aquest Black Friday en versió online. A mi, que em facin descomptes de coses que no necessito no m’interessa en absolut.

L’altre dia, amb el tema decidir, vaig recordar l’època en que comprava amb assiduïtat l’Adbusters, una revista canadenca nascuda d’una organització del mateix nom que lluita contra l’imperi dels mitjans de comunicació i la filosofia consumista que desprenen tots ells. Des de fa anys promouen el Buy Nothing Day, la TV Turnoff Week, i han estat part molt activa en el moviment Occupy Wall Street. Sí, sé que estic parlant de nou d’àmbit nord-americà, però em fa pena que acceptem i incorporem sense qüestionar-nos massa certs “constums” d’allà, i en canvi no ho fem de tant en tant amb campanyes que promouen precisament el contrari.

Ara que estic redescobrint i reenamorant-me de Barcelona, amb les seves virtuts i defectes, estic encantada d’anar a comprar la roba interior a la merceria del barri, que té àmplia oferta de producte estatal i una senyora amabilíssima, comprar sabatilles esportives a una nova marca amb seu a Madrid que tracta tothom com cal i fabrica també aquí, etc. Sé que escric des d’un ordinador que l’han assemblat a la Xina, però un altre dia us explicaré els tristíssims mesos que vaig passar buscant auriculars produïts a Europa. Com sempre, ni tant, ni tant poc, però avui crec que si és un divendres per celebrar és perquè hi ha un munt de concerts. Jo aniré a veure Desert.

Fotografia de portada: Edu J. Montoya
Text: Marta Millet
Correcció: Pol Camprubí

La chaqueta verde
Mario Soldati
La Fuga, 2014
Hi ha un moment en aquesta novel·la que em va fer pensar molt en la família von Trapp, amb Julie Andrews al capdavant, fugint corrents a amagar-se al convent. Soldati ho explica (millor dit, ho fa explicar a un dels personatges) cap al començament del llibre i jo, en llegir-ho, ja no vaig poder parar fins al final.

Mario Soldati, novel·lista i director de cinema italià poc anterior a Pasolini, s’explica per escrit d’una manera tan visual que aconsegueix que les reaccions del lector siguin pràcticament les mateixes que les de l’espectador de cinema: s’obren els ulls, es deixa anar un “oh!” ara i un “ah!” poc després i, de sobte, gairebé sense adonar-te’n, trobes que s’ha acabat el llibre.
“Grande Soldati!”

El talent
Jordi Nopca
Labreu, 2012
Jordi Nopca acaba de guanyar el premi Documenta d’aquest any amb un llibre de relats que es dirà Puja a casa que no publicarà l’editorial L’Altra fins al març vinent. No cal esperar quatre mesos, però, per a descobrir Nopca: fa un parell d’anys, l’editorial Labreu li va publicar El talent, una delirant i trepidant (i tot allò que acabi en ant) novel•la, l’acció de la qual, tot i passar pràcticament sencera a Lisboa, constitueix una crítica ferotge de l’estultícia regnant al món intel•lectual i editorial d’aquí, d’allà i de tot arreu.

La vida lenta: notes per a tres diaris
Destino, 2014.
Diaris inèdits de Josep Pla corresponents als anys 1956, 1957 i 1964. Destil·lació mínima de la seva escriptura, precisa, forta i plena. La vida retirada, la censura, les dificultats de l'escriptura, els excessos, l'enyorança, la derrota personal… Però també els viatges, les amistats, les lectures i la dignitat del gran prosista català del segle XX. Un llibre imprescindible per comprendre la personalitat fortíssima de Pla, el seu estat d'esperit i la seva immensa capacitat de treball.

Amado siglo XX
Francisco Umbral
Austral, 2014
L'últim llibre de Francisco Umbral abans de morir. Un recull de textos actualíssims, entre el periodisme, la memòria i la nota de societat. De Lorca a Letícia, del Café Gijón a l'Ateneo, de Madrid a Madrid. Brillant, preciosista, insultant, directe, madrilenyista i descarat. Umbral és un dels grans mestres de la nota, de la frase i de l'observació crua. Madrid, literàriament, s'emmiralla en ell.

Fotografia de portada: Muntsa Casas
Text: Llibrería Calders
Correcció: Pol Camprubí

No em aconseguit deixar d'escoltar la darrera referència dels brillants Desert, ressenyat aquí. L’Eloi i la Cristina, la Cristina i l’Eloi, tornen a la carrega amb un nou EP Envalira (res a veure amb la gegantina estació d’esquí d’Andorra, crec vaja). Quatre cançons de dream pop del bueno que et deixa amb cara d’embadalit escoltant la meravellosa veu de la Cristina mentre els peus se’t mouen sols. Segueixen bevent de l’imaginari Beach House però cantant en la llengua que els va parir. Havíeu escoltat alguna cosa així abans en català? Doncs ni idea, jo o, però el que importa en aquest cas és que les cançons són molt molt bones, per sobre de en què les cantin. I això ho dic jo i ho deuen pensar la gent del segell nord-americà Minty Fresh, que s’encarreguen de l’edició a l’altra banda de l’oceà (a Catalunya corre a càrrec de Buenritmo). La bona notícia del dia és que podeu escoltar-los avui mateix en una nova sessió del festival Curtcircuit acompant a Holy Strays (Not No Fun, Atelier Ciseaux...). Serà aquesta nit a la Sala Be Cool de Barcelona.

Fotografia de portada: XX
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pendent

D’acord, no som el blog més eclèctic del planeta. Però no som tant tancats de mires, ni estem tant sords com per no adonar-nos que la proposta d’Extraño Weysés una de les més fresques, interessants i innovadores que hi ha ara mateix al país. Ho vam escriure fa un mesos, ells són el primer grup de rap no polititzat que val la pena escoltar en català. Pioners, nens. I no perquè siguin uns recent vinguts, al contrari, els seus membres porten anys i panys fent voltes pel panorama, són Patxi Vazili, Sir JKLZ1 (l’Aka d’en Rodri d’At-Versaris) o Gordo del Puru, el que segurament ha estat el secret millor guardat del hip-hop en la nostra llengua. Amb el talent que tenen aquests senyors, Extraño Weys haurien de tenir portades a totes les revistes de música d’aquest país. Però vaja, no tenim revistes de música. Així que com a mínim, ara que en tenim la oportunitat de portar-los a la ràdio pública, doncs fem-ho.

Així que si voleu, podeu venir a veure el concert que faran als estudis d'iCat.Cat aquest mateix dijous. És gratuït, només cal que envieu un mail a cabaretelectric@icat.cat. Si sou dels 30 primers afortunats, podreu gaudir del directe i, a més a més, us convidarem a una copeta del vi tan bo que cada setmana ens cedeix el celler de la plaça Joanic, Verema i Collita & Friends. Us recordem un cop més que el programa comença a les 21 h en punt i vosaltres hauríeu d'arribar una mica abans per poder-vos identificar a l'entrada de la ràdio


La setmana passada vàren passar pel Cabaret Elèctric The Saurs. Si us va agradar tant que el voleu tornar a escoltar, o, us el vau perdre i voleu posar-hi remei, seguiu aquest enllaç: Concert de The Saurs al Cabaret Elèctric.

Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pendent

Tampoc acostumem a justificar-nos gaire, però encara menys ho farem ara. Resumint, la gent de Sidecar i en Luís Hidalgo ens han convidat a fer una sessió del cicle Artista Vs Crític que organitzen un cop al mes a la popular sala de la Plaça Reial. Nosaltres som els crítics, en aquest cas. En tenim poc de crítics, però m'imagino que encara menys d’artistes. El cas és que ens han deixat escollir al músic de la sessió i n’hem escollit a tres: Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Mau Boada (Esperit! Zeidun) i Joan Colomo. I ells –els de la sala– ens han reduït a un perquè no ho podíem fer tots tres alhora, així que en Jordi Garrigós serà l’encarregat de fer unes preguntetes entre cançó i cançó. El funcionament és aquest: els músics toquen els seus temes i entremig els “crítics” pregunten. Tot molt "locu" sabent el trio que hi haurà sobre l’escenari, així que ja veurem com va. Hem dit que no ho justificaríem, però va, gastarem tres línies per dir-vos perquè els hem escollit: 1) ens agraden les seves cançons i són part de la nostra vida. 2) són representatius dels cinc anys d’existència de Gentnormal: dos d’ells han estat escollits disc de l’any, hem estrenat cançons o vídeos seus, els hem entrevistat i muntat concerts i un llarg etcètera. 3) Són col·legues nostres. Tot claret. Dit això, el "tingladu" serà el proper divendres 12 de desembre a la Sala Sidecar (22h). Si voleu comprar les entrades (a 8 o 12€) seguiu aquest link.
Fotografia de portada: Arxiu
Text:Genntormal
Correcció: Raquel Molina