Quantcast
Channel: Gent Normal
Viewing all 1519 articles
Browse latest View live

CARLOS CROS, DIJOUS 11 DE DESEMBRE A L'APOLO STORE

$
0
0


Tenim novetats. Ja sabeu que cada setmana fem un concertàs a l'estudi del Cabaret Elèctric d'Icat.cat. I com que ens ho passem tant bé, hem decidit traslladar-nos un cop al mes tots plegats a l'Apolo Store. Hi estarem més amples, més còmodes i podrem gaudir encara més del directe. L'encarregat d'inaugurar aquesta nova etapa serà Carlos Cros, un crooner contemporani que li canta a l'amor des del pop, des del soul i també des d'un punt de rock. Diuen que Nadie se resiste al amor, a més a més de ser un LP amb un títol que hauria de ser una veritat universal, ha de ser el disc que el converteixi en famós. Veurem. De moment,  veniu dijous vinent i comproveu-ho vosaltres mateixos aquest dijous 11 de desembre. Serà bonic, us ho prometem.

I què heu de fer per venir a veure a Carlos Cros? Doncs és fàcil, ràpid i molt gratis. Heu d'enviar un correu amb les vostres dades a cabaretelectric@icat.cat. Si sou dels 30 primers afortunats, podreu assistir al directe. Tot i que canviem d'ubicació, seguim sent igual de puntuals. El concert és a l'Apolo però és ràdio, amics. Això vol dir que el programa i el directe comencen a les 21h en punt, ni un minut abans ni un minut després. Així que, sincronitzeu els vostres rellotges!

Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Muntsa Casas
Correcció: Pol Camprubí

TOCA TENIR POR (per Ramon Mas)

$
0
0


Sempre m’havia preguntat com es devia viure en una època de neurosi col·lectiva, tipus la Guerra Freda. No parlo de conèixer la realitat social de l’època, sinó de com allò devia repercutir en la intimitat de les persones. He vist centenars de pel·lícules que d’una manera o altra són fruit de les pors generades per l’amenaça nuclear, la propaganda nacional i altres aspectes menys vistosos del món dual dels anys cinquanta. I certament, més que els monstres radioactius, el que m’acollonia d’aquelles pel·lícules era el fet que les decisions dels governs poguessin arribar a destruir les vides dels protagonistes. L’alerta constant, les amenaces de l’enemic, l’exaltació irracional del propi bàndol. Ara ja no em cal preguntar-me com és, ho conec. Fins i tot he après a treure-n’hi ferro. Quin remei.

Però no m’endinsaré en un anàlisi polític i social de “el procés”, això ja ho fan arreu, a totes hores. A més sóc al·lèrgic a la idea d’estat, tant si es tracta d’un de nou com d’un de vell, quan en parlo se m’inflen les pilotes, no hi puc fer res. M’interessa més escriure sobre neurosis col·lectives, i és innegable que avui estem immersos en una de les grosses. De fet, independentment de la independència, vivim en una de les èpoques més socialment esquizofrèniques que un guionista amb taules seria capaç d’imaginar. Així de pressa em vénen al cap unes quantes neurosis col·lectives que van sembrar força el pànic en el seu moment, i que amb els anys s’han convertit en anècdotes simpàtiques i acudits per a historiadors. Penso particularment en l’efecte 2000. El recordeu? Allò sí que feia por i no els tancs entrant per la Diagonal:

La nit de cap d’any del 1999 un error informàtic faria que totes les computadores en lloc d’entrar a l’any 2000 tornessin al 1900 i això les tornaria boges: bases de dades esborrant-se, ordinadors explotant, caixers automàtics escopint bitllets, els radars dels aeroports apagant-se, les portes del metro permanentment obertes, els sortidors de les gasolineres bloquejats... I així s’esdevindria el cataclisme econòmic. Res d’això va passar, però el cataclisme econòmic el vam tenir igualment.

Ho havíem vist a Terminator i ho havíem vist a La rebel·lió de les màquines, i ens ho vam voler creure. De fet, alguns hauríem pagat perquè es fes realitat. Des de llavors anem a amenaça mundial cada tres o quatre anys. El més curiós és que encara hi ha qui s’estira els cabells cada cop que en sent a parlar. La fi del món ja és aquí i sembla que es facin travesses per veure qui n’encerta el detonant: el canvi climàtic, el terrorisme, l’escassetat energètica, l’IBEX35 o el calendari Maia. De fet el teatre de la por desplegat durant la Guerra Freda va donar molt bons resultats al capitalisme, tants que ara, en plena crisi, no es pot permetre viure sense una amenaça de cert calibre. I és que si les coses van mal dades, si la societat s’ensorra i els individus anònims perden tota esperança de reflotar les seves vides, tenir un enemic al que témer, o contra el que lluitar, ajuda llevar-se cada matí.



Fotografia de portada: Edu J. Montoya
Text i croquis: Ramon Mas i Roger Pelàez
Correcció: Pol Camprubí

EL CM DE ARIEL ES EL NUEVO ANDY KAUFMAN

$
0
0

Twitter tiene sus propios revivals y oleajes, provocados sin lugar a dudas por la base de gente a la que sigues y de cuándo llegan éstos a las cosas que comparten en sus cuentas personales. Así, un tweet lanzado meses atrás puede encender las iras de los usuarios en tiempo presente. Provocar enfados en diferido y holocaustos a destiempo. Si no, que se lo pregunten al CM de la marca de detergente Ariel.

Eran las 20:00 horas del dos de marzo de este glorioso año 2014 cuando desde la cuenta verificada de Ariel publicaron, con ese tono entre deficitario y dicharachero del que les gusta hacer gala, los 83 caracteres -"Para ti, ¿quienes lavan mejor, las suegras o las esposas?"- que han sido compartidos, a día de hoy, por más de 7.000 personas. Aunque me gustaría decir que las respuestas al polémico mensaje no tardaron en llegar -no entraré a elucubrar sobre el nivel de sensibilidad y vida interior de los seguidores en RRSS de los productos de limpieza-, no fue hasta dos meses después cuando los usuarios de Twitter levantaron las antorchas pidiendo la cabeza del CM y poniendo en duda la honorabilidad de su madre. Para más escarnio, la cosa trascendió a medios generalistas que se hacían eco del patinazo viril del community manager. Ariel tendió la colada con prendas a media hasta y, por unos instantes, dejó de lavar más blanco.

No es ninguna novedad que una marca comercial se vea inmersa en polémicas por mensajes arrojados en redes sociales (Dios bendiga a MediaMarkt) y, a priori, dedicarle un artículo a algo que tiene lo mismo de terrible que de anecdótico supondría tanto una pérdida de tiempo para mí como para los que estáis leyendo estas líneas. Pero, creedme, “Para ti, ¿quienes lavan mejor, las suegras o las esposas?” de terrible no tiene nada y de anecdótico menos. Es, de hecho, uno de los mejores happenings que nunca se hayan hecho en Internet, una broma tan sofisticada y a la vez tan sencilla que cuando la desbloqueas te desarma por completo y te da la certeza de que nunca jamás serás capaz de escribir algo ni la mitad de brillante. De que poner lavadoras es el nuevo rock&roll.

Veréis: en “Para ti, ¿quienes lavan mejor, las suegras o las esposas?” no hay ninguna pregunta. El CM de Ariel no nos está preguntando nada. Y todo radica en ese “quienes” completamente desnudo de la tilde que le daría un valor interrogativo a la oración. “Para ti, ¿quienes lavan mejor, las suegras o las esposas?” es una frase que no podemos decir porque ni siquiera sabríamos con qué entonación hacerlo. El “Para ti, ¿quienes lavan mejor, las suegras o las esposas?” es el 0 absoluto en cuanto a significado, la más completa y grande nada que nadie haya escrito nunca; 7.000 personas compartiendo nada. Y un montón de nada que tiene el poder de cabrear a tanta gente es el grado ulterior de lo invencible; las cortinas a las que -como bien explican Canódromo Abandonado en La Tumba de Bruce Lee- nunca pudo vencer el protagonista de Kárate a muerte en Bangkok.

El gesto que ha hecho el escritor/a (vaya volantazo ahí, ¿eh?) de “Para ti, ¿quienes lavan mejor, las suegras o las esposas?” es de una grandeza equiparable al 9N que se vivió en Cataluña hace unas semanas: ambos fueron demonizados de forma masiva por preguntar algo que, a efectos prácticos, no servía de nada, ya sea por ortografía o por vinculación, en el particular de cada caso. Urnas ilegales y detergente en polvo se dieron la mano en las formas, y todo por una puta tilde; la revolución del lavado consumada por fin en forma de tweet: “Para ti, ¿quienes lavan mejor, las suegras o las esposas?” es –pañuelos al viento- Ítaca.

El cinismo es el hermano feo de la infidelidad -lo oí en Frasier y lo voy soltando a la mínima que lo veo claro- y sería muy cínico por parte de todas y todos nosotros pensar que el community manager de Ariel es un machista con problemas de ortografía. Yo prefiero pensar, y dejadme hacerlo, que es el nuevo Andy Kaufman.

Fotografia de portada: Twitter de Ariel
Text: Víctor Parkas
Correcció: Montse V.

VOLS VENIR A “ARTISTA VS CRÍTIC” AMB JOAN COLOMO, JOAN PONS I MAU BOADA AQUEST DIVENDRES?

$
0
0

Imaginem que ja sabeu que aquest divendres 12 de desembre participem al darrer Artista Vs Crític que es celebra enguany al Sidecar, comissionat pel periodista Luís Hidalgo. Ho sabeu perquè està quatre notícies més a sota i ho hem posat a les xarxes i això. Així que vaja, si no us havíeu adonat esteu a la parra o entreu menys a aquesta pàgina que el teclista de Love Of Lesbian. Dit això, que hi ha sarau aquest divendres al Sidecar amb en Joan Pons, en Dalmau Boada i el Joan Colomo, és a dir, El Petit de Cal Eril, Esperit! i Joan Colomo as himself. Nosaltres preguntem i ells toquen. I ara, a dos dies del "tingladu", ens ha entrat mandra del que vindria a ser TREBALLAR, així que us proposem que ens proposeu preguntes per a ells. Hem utilitzat el verb proposar dues vegades en quatre paraules, en som conscients. La cosa va així: Fes una pregunta a Dalmau Boada, Joan Colomo i Joan Pons, la més original la llegirem allà i us endureu una entrada doble per venir al concert. Quin "luju" tu.

Respostes a som@gentnormal.com, divendres al matí escullirem la pregunta guanyadora.


Fotografia de portada:Arxiu
Text: GN
Correcció: Raquel Molina

L'ACOMODADOR #67 · UN NADAL PER NO SORTIR DEL CINE PER CULPA DEL PHENOMENA

$
0
0

L'arribada de Nadal i el corresponent malson a l'hora de pensar regals per a tothom presenta aquest any una opció més que temptadora, sobretot si entre els destinataris hi ha algun malalt del cinema. El Phenomena Experience, la popular iniciativa que de forma periòdica fa reviure les cartelleres dels anys 70, 80 o 90 a la ciutat de Barcelona amb alguns dels títols més mítics el setè art, segueix amb la seva evolució imparable i estrena sala pròpia, concretament a l'espai que havia deixat buit el difunt cinema Nàpols (Sant Antoni Maria Claret, 186). Per celebrar-ho, ens han obsequiat amb "Phenomena Año Cero", un programa intensiu de sessions que deixen petit qualsevol pitet per als més nostàlgics del cinema.

Tothom que ha anat a alguna sessió del Phenomena sap que no es tracta simplement de veure en pantalla gran un clàssic del cinema, sinó de viure'l emocionalment i compartir-lo amb unes quantes desenes de friquis cinèfils més. Pots aplaudir, cridar i expressar el que et fa sentir cada escena o cada personatge, encara que sigui la trentena vegada que ho veus; tothom és allà amb el mateix propòsit, el de fer aquella peça cinematogràfica encara més gran del que és. Creieu-me, veure una pel·lícula al Phenomenaés gaudir-la el doble del que ho havies fet fins llavors.

La programació del "Phenomena Año Cero" comença el divendres 19 de desembre, just quan s'hauran acabat de complir quatre anys de la seva primera sessió. I com no podia ser d'altra forma, serà el mateix menú doble d'aquell desembre de 2010 el que es repetirà ara: Tiburón (Steven Spielberg, 1975) + Alien (Ridley Scott, 1979). A partir d'aquí, comença a desfilar una processó de films que podrien tenir a més d'un –d'acord, m'hi incloc– convertint aquella sala en la seva segona casa i provocant més d'un conflicte familiar en dates nadalenques. Fins l'11 de gener, més de 50 títols celebraran l'obertura d'aquesta nova sala.



D'una banda, el Phenomena aprofita la seva nova condició i ofereix una gran quantitat de sessions individuals on hi ha regals per a absolutament tothom: des de les aventures que ens van marcar de petits com Los Goonies (Richard Donner, 1985) o Willow (Ron Howard, 1988), passant pels millors clàssics de la història com El Padrino (Francis Ford Coppola, 1972), Taxi Driver (Martin Scorsese, 1976) o La Ventana Indiscreta (Alfred Hitchcock, 1954), i fins els grans títols de gènere com El Bueno, el Feo y el Malo (Sergio Leone, 1966), Robocop (Paul Verhoeven, 1987) o Poltergeist (T. Hooper i S. Spielberg, 1982). Per dir-ne només algunes.

Però, naturalment, no hi podien faltar tampoc les ja llegendàries sessions dobles –o triples– que han fet famós el Phenomena. I en aquest apartat, la gran joia està formada per Jurassic Park (Steven Spielberg, 1994) i Terminator 2 (James Cameron, 1991), dues indiscutibles referències de la ciència-ficció dels 90. Tampoc es queda gens enrere el duet Regreso al Futuro (Robert Zemeckis, 1985) + E.T. (Steven Spielberg, 1982), l'homenatge a Monty Python amb La Vida de Brian (Terry Jones, 1979) + Los Caballeros de la Mesa Cuadrada (T. Jones i T. Gilliam, 1975), o el duel entre Acorralado (Ted Kotcheff, 1982) i Depredador (John McTiernan, 1987).




Després d'aquesta estrena apoteòsica, la sala Phenomena ja iniciarà la que serà pròpiament la seva primera temporada, en què ja han promès títols inèdits i força més sorpreses. De moment, aquí us deixo la programació del "Phenomena Año Cero".

Divendres 19 de desembre
20:00 Tiburón + Alien (VOSE)

Dissabte 20 de desembre
16:00 Una noche en la ópera (Versió doblada)
18:00 Cantando bajo la lluvia (VOSE)
20:30 Poltergeist (VOSE)
22:45 Jungla de cristal (VOSE)

Diumenge 21 de desembre
11:30 La princesa prometida (Versió doblada)
16:30 Los Goonies (Versió doblada)
19:00 Aterriza como puedas (VOSE)
21:00 Scarface (VOSE)

Dijous 25 de desembre
21:00 2001: Odisea en el espacio (VOSE)

Divendres 26 de desembre
20:00 Jurassic Park + Terminator 2 (VOSE)

Dissabte 27 de desembre
16:00 Sopa de ganso (Versió doblada)
18:00 Grease (VOSE)
20:30 Pulp Fiction (VOSE)
23:30 El Exorcista (VOSE)

Diumenge 28 de desembre
11:30 El secreto de la pirámide (Versió doblada)
16:30 Willow (VOSE)
19:00 El jovencito Frankenstein (VOSE)
21:00 Bram Stoker's Drácula (VOSE)

Dijous 1 de gener
20:00 Regreso al futuro + ET (VOSE)

Divendres 2 de gener
17:00 El Padrino (VOSE)
20:30 Robocop (VOSE)
22:45 Aliens (VOSE)

Dissabte 3 de gener
16:30 Un Día en Nueva York (Versió doblada)
18:30 El guateque (VOSE)
20:30 Dirty Dancing (VOSE)
22:30 Moulin Rouge (VOSE)

Diumenge 4 de gener
11:30 Los Goonies (Versió doblada)
16:30 Laberinto (VOSE)
18:30 Superman (VOSE)
21:00 El planeta de los simios (VOSE)

Dimarts 6 de gener
19:00 Blues Brothers + Calles de fuego (VOSE)

Dimecres 7 de gener
17:00 La ventana indiscreta (Versió doblada)
19:15 Manhattan (VOSE)
21:00 Taxi Driver (VOSE)

Dijous 8 de gener
17:00 West Side Story (VOSE)
20:00 La vida de Brian + Los caballeros de la mesa cuadrada (VOSE)

Divendres 9 de gener
16:30 Siete novias para siete hermanos (VOSE)
18:30 Con faldas y a lo loco (VOSE)
21:00 Acorralado + Depredador (VOSE)

Dissabte 10 de gener
16:30 El Bueno, el Feo y el Malo (VOSE)
20:00 Marató Carpenter: Asalto a la comisaría del distrito 13 + La Cosa + El príncipe de las tinieblas (VOSE)

Diumenge 11 de gener
11:30 Una pandilla alucinante (Versió doblada)
17:00 Batman (1966) + Flash Gordon (VOSE)
21:00 Matrix (VOSE)

Fotografia de portada: Phenomena
Text: Martí Aragonès
Correcció: Pablo Gerschuni

ESTRENEM "KICKBOXING" VÍDEO D’AVANÇAMENT DEL PRIMER DISC DE ROMBO

$
0
0

Poques setmanes després d’anunciar la incorporació de Rombo a la flota de grups d’Indian Runners (La Brigada, vàlius, Super Gegant, Lost Fills), el segell barceloní estrena el primer clip del quartet. “Kickboxing” és el tema escollit per avançar el disc de debut de Rombo, una cançó que ensenya les virtuts d’aquestes noies que es mouen entre Banyoles, Sant Feliu de Llobregat i Barcelona: Pop destartalat d’explosió ràpida i fàcilment corejable. Rascades de guitarra, bateries primitives, bones harmonies i coritos i arranjaments de teclat. Tot embolcallat amb la magnífica veu de la Clara Molins, que dona cohesió melòdica a l’asuntu. Amb un evident esperit lo-fi, Rombo presentarà el seu primer disc (de títol homònim) a finals del mes vinent i inclourà 10 cançons, entre elles aquest “Kickboxing” que podem escoltar avui per primera vegada. Rombo s’ha gravat amb David Rodríguez (Beef, La Estrella de David), al local d'assaig de Beef durant aquest darrer any. El clip és obra de l’Albert Lloreta, amic d'aquesta casa i un dels habituals col•laboradors del grup. Amb aquest primer tast, Rombo oposita a ser una de les sensacions de 2015. Portin flors a les noies, o tindran una nominació molt seriosa a emportar-se una patada entre costelles.

Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pendent

NOSALTRES SOM ELS REIS

$
0
0
El Nadal té coses molt odioses. El Panettone, el consumisme desenfrenat o la roba interior vermella de Cap d'Any. Però també és una època de l'any que ens porta moltes coses màgiques i entranyables. Estem d'enhorabona perquè una d'elles passarà justament aquesta nit a la sala Begood de Poble Nou. Es tracta de Nosaltres som els Reis, un festival benèfic en favor de les famílies que participen en el projecte d'atenció social i empoderament Obrint Portes de la Fundació SURT. L'entrada són 2 euros per una beguda i una joguina que anirà destinada a aquesta iniciativa.

Tot i que no importaria qui toqués perquè la causa ja val per si sola, el cartell és de luxe, família. Encetaran el vespre Sot que presenten Avall, un EP amb molt de sorollot hipnòtic però que, no obstant, pot agradar a persones tan poppies com la que us escriu. Els seguiran les Me & The Bees i el seu pop lluminós, ràpid i enganxifós però del que és impossible cansar-se. Us haig de tornar a dir que Mundo Fatalés un dels millors discos d'aquest 2014? Crec que no! La cirereta del pastís seran els Supergrupo, el grup que anima totes les festes, que hauria de tocar a totes les bodes del món i que prepara un setlist de versions diferents per cada concert que fa. Així que no és excusa haver-los vist abans. De fet, no hi ha cap excusa que valgui per no venir avui. Tothom cap al Be Good!!



Fotografia de portada: Nosaltres som els Reis
Text: Muntsa Casas
Correcció: pendent

QUARTETA QUINZENAL CALDERSIANA #5

$
0
0
Terror y utopía: Moscú en 1937
Karl Schlögel
Acantilado, 2014
Impressionant obra de síntesi sobre el món soviètic i sobre el seu epicentre, que era Moscou, a la dècada dels trenta. Una etapa decisiva de transformació cultural, política i social de Rússia. El pas final cap al totalitarisme stalinista, els processos de Moscou, les purgues, però també la literatura de Bulgákov, el paper dels intel·lectuals, la repressió, les transformacions urbanes, etcètera. Un llibre riquíssim per entendre el canvi de règim a l'interior del règim.

Soy yo, Édichka
Eduard Limónov
Marbot ediciones, 2014
Eduard Limónov, després de convertir-se en una celebritat europea gràcies al llibre que li dedicà Emmanuel Carrère, se'ns presenta ara en una primera persona figurada. Soy yo, Édichka és un dels llibres bàsics de la seva trajectòria. Limónov, sobrenom amb ressonàncies àcides i militars (és el nom que els soldats russos donen a les granades), retrata la seva arribada a Nova York com a poeta. Sexe, política i odi de classe. Contradicció i distòpia.

La història de Genji
Murasaki Shikibu
Atalanta, 2006
Heu llegit Murakami? Doncs no heu entès res si no heu llegit abans Murasaki. La seva La historia de Genji, escrita ara ja fa deu segles, conté l'essència de la literatura japonesa. Si feu els deures i us llegiu aquesta joia, veureu d'on ve tot allò que ara s'escriu al Japó i com allò que alguns ens ofereixen ara no és més que una versió molt, molt descafeïnada de personatges i situacions molt arrelades a la tradició nipona.
Aquesta edició d'Atalanta, a sobre, és un gustàs de notes al peu i il•lustracions mítiques.

En busca de la verdad
Thomas Bernhard
Alianza, 2014
Articles, entrevistes i apunts d'aquell geni rondinaire (i amb tantíssima raó de ser-ho!) que va ser el dramaturg i novel•lista Thomas Bernhard. La full experience (jo l'he tinguda i encara flipo) consisteix en anar llegint-los simultàniament amb algun dels seus llibrets autobiogràfics: L'origen, El soterrani o L'alè, per exemple; no para de fer-hi referències i d'ampliar la informació que hi donava.

Fotografia de portada: Muntsa Casas
Text: Lliberia Calders
Correcció: Pol Camprubí

MOSSÉN BRAMIT MORERA I ELS MORTS, DIJOUS 18 DE DESEMBRE AL CABARET ELÈCTRIC

$
0
0


Mossén Bramit Morera i els Morts fan por, però la justa. Diuen que vénen de l'avern, però més aviat ens sembla que s'han transportat des dels cinquanta o des dels setanta. Fan rock i garatge d'aquestes dècades i demostren que el català pot tenir la mateixa sonoritat que l'anglès de Bristol. Tots procedeixen de grups mítics de l'escena de Barcelona, Ramon Morera (Orsini Sakers), Edu (Dirty Rockets), Xavi (Els Trons, The Meows), Foll (The Meows) i Marc (Flashback Five, Els Trons, The Confidents) i es nota que tenen unes quantes taules. Aquest dijous prometen fer-nos ballar amb el seu rockabilly d'ultratomba, tot això regat per una copa de vi dels amics de Verema i Collita & Friends. No pot ser que tingueu un pla millor!

Si voleu venir a veure el concert de Mossén Bramit Morera i els Morts als estudis d'iCat.Cat aquest dijous només cal que envieu un correu a cabaretelectric@icat.cat. Si sou dels 30 primers afortunats, podreu gaudir del directe i, a més a més, us convidarem a una copeta del vi tan bo que cada setmana ens cedeix el celler de la plaça Joanic, Verema i Collita & Friends. Us recordem un cop més que el programa comença a les 21 h en punt i vosaltres hauríeu d'arribar una mica abans per poder-vos identificar a l'entrada de la ràdio. Ja sabeu que la burocràcia va lenta.

Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Muntsa Casas
Correcció: Montse V.

ENTREVISTA A JAN BOSCH (THE FREE FALL BAND)

$
0
0

Hi ha molt poques bandes amb les que tingui un component emocional tan gran com amb The Free Fall Band. Es poden comptar amb els dits d’una mà. Als The Free Fall Band els veig com germans petits: podrien venir a preguntar-me coses de noies, d’estudis, de problemes a casa. Jo que sé, el que vulguin. És complicat de l’hòstia que tot aquest apreci no et cegui quan escoltes les seves cançons, de provar de fer un anàlisi subjectiu dels seus discos. Però total, aquí no haig de rendir comptes a ningú. Amb la mateixa alegria que els vaig veure presentar les seves cançons, fa tres anys, afronto el compromís de divendres. Presenten el seu segon LP The Münster Sights a l’Apolo [2], fa un any que no els veig tocant en directe, i estic quasi tan nerviós com ells. Tinc moltes ganes de veure com se’n surten amb els nous temes, com en Jan toca la guitarra, com anirà vestit en Xavi, d'abraçar al Salicrú... totes aquestes coses. I d’escoltar “When the Apple Tree”, un altre cop. Fa massa que no ho faig i és la seva millor cançó. Aquest és Jan Bosch, dels The Free Fall Band i aquesta és l’entrevista que li ha costat una estirada d’orelles i un disc de redempció.

Recordo una nit que ens vam trobar de concert que us vaig enganxar a tu i en Marc (Salicrú) i us vaig comentar que The Münster Sights em semblava un disc menys espontani que Elephants never Forget. Feia molt poc que havia sortit l'LP i la veritat, no em sembla que sigui un comentari especialment dolent, més quan estem parlant del vostre segon disc, però vosaltres vau fer cara com si us hagués matat a algú...
Ens vas enganxar en el punt àlgid, dos dies després que sortís i l'haguéssim semi-presentat a l'Apolo. Estàvem sensibles, o com a mínim, expectants. Havia sigut un disc gestat i mantingut en discreció, molt retirats i en família a Caldes de Montbui, en uns dies memorables de gravació amb dos productors anglesos, i amb una feinada increïble realitzada per en Miqui Puig, en Tomàs Robisco i en Marc Botey, persones que admirem, amics per tota la vida i els nostres guies espirituals.

I a part d'algunes cançons que vàrem estrenar en concerts a Madrid i País Basc, res havia vist la llum fins llavors, fins aquell final de maig. I el teu, Jordi Garrigós, n'era el primer comentari exterior; i ens va sobtar, sí. No m'esperava la valoració, però aleshores tampoc m'havia preparat mentalment per digerir-ne el feedback. Reflexionant-hi aquests mesos després, en cap cas em sembla un comentari amb contingut pejoratiu. T'he de confessar que em cagaven i em caguen els segons discos; concretament, la categoria que han agafat, i m'agradaria explicar-te el perquè: em costa concordar amb el pensament que un segon disc ha de ser 'una confirmació', una 'graduació' o que una banda ha de passar 'la prova'. Admiro molt els individus capaços de planificar i abocar tot el seu geni en un disc en un moment oportú, meticulosament calculat, que farà que una banda s'enlairi per sobre els núvols, i ho trobo terriblement difícil. Stuart Murdoch, un dels teus-i-meus ídols, n'és un, i imagino que la gent quan parla de 'la prova' es referirà a això, a coses com les que ell va fer amb el If You're Feeling Sinister. Però també hi ha molts artistes que m'estimo, i que van treure opcions més 'continuistes' que eren igualment genials però vistes d'un altre cantó, o bé una consecució de discos fins que PAM! van canviar el pop per sempre en el cinquè disc. Són observacions de pacotilla fetes per mi, d'acord, però els hi dono molt valor quan m'escolto un disc en què trobo 5 cançons que són obres d'art i 6 cançons que, per mi, són d'omplir, com els 6 putos fillers en el Salad Days d'en Demarco.

És un gran dilema que porto d'ençà vaig començar a pensar en el segon disc, i encara no l'he resolt, francament. Però rumiar-ho sí que m'ha ajudat a saber què era el que volia. I volia que The Münster Sights fos un disc amb intenció exuberant. Sabia que volia reflectir dos dels pitjors moments de la meva vida en les tardors consecutives de 2012 i 2013, i tractar-me a mi mateix des de la cançó. Sabia que atorgaria a cada peça un sentit musical i líric-conceptual tan potent per a mi que no pogués ser considerada mai un filler en el disc; seria el meu petit i tèrbol Arthur. I finalment, sabia que si alguna cosa havia d'unir el primer disc amb el segon, seria que a The Free Fall Band fóssim sincers amb el que fotem. Que si en Rodri ara formava part del grup, els seus teclats havien de lluir-hi més que mai; que en el disc sortirien guitarres meves (quan feia uns mesos que jo començava a aprendre a tocar-la) i les imprescindibles guitarres i mandolines (la de "Apple Tree" incorporada en una nova cançó) d'en Marc Botey; que en Xavi feia només dies que havia començat a tocar la trompeta i ja faria solos; coses així havien d'entrar-hi. Tant de bo et pogués dir que són decisions que no ens fan respecte, seríem els putos amos. Però ens en fan. I tenim llargues xerrades d'això amb en Salicrú, i sempre acaben igual: donant-nos un copet a l'esquena mútuament animant-nos a ser més valents del que ho estem sent fins llavors. Però els segons discos fan por, Jordi.

 

La meva sensació  just després d'escoltar el disc -fa mesos- i ara, segueix sent la mateixa:  Hi ha més sensació de big-band pop, amb molts més arranjaments i detallets. Això ho portaveu pensat d'aquesta manera o va sorgir com una cosa més espontània al trobar-vos amb en Darren Hyman a l'estudi?
Ho dúiem així. I és molt representatiu de nosaltres; ho considero una de les nostres màximes virtuts, i una cosa en la que hem crescut respecte el primer disc.

Si en alguna cosa peco de fanàtic (i que per sort tenim de denominador comú al grup) és que sóc fanàtic de la melodia. És una religió per mi. Quan escolto cançons, potser les elevo a categoria de genialitat per un gir melòdic de dos compassos que surt una sola vegada. Sóc molt obsessiu amb això. I em compulsa a incloure petites melodies o un detall de 5 segons que puguin elevar encara més el 'tot'. És com quan una passada de l'Iniesta et val l'entrada al camp (tant de bo fos jo l'Iniesta). Sospito que és perquè vinc del clàssic. Però intento que siguin petits missatges per a fanàtics de la melodia com jo. És el que més m'emociona. I, malauradament, n'abuso: és una cosa que he d'aprendre a controlar, i en què en Miqui m'insisteix molt i amb raó. No es pot produir una cançó abans d'escriure-la.

Penso que en el disc tots aquests detalls deuen ser més evidents perquè en Darren va gravar totes les parts melòdiques de cada instrument (sobretot les de baix d'en Miquel i els vents sencers d'en Xavi), i al final les vam acabar incloent totes a la mescla final.

Les cançons em semblen més narratives, en música i lírica. Potser ho dic perquè em falten tornades. No hi ha tantes tornades com al disc anterior. Fa la sensació que no heu volgut seguir un patró de vers/tornada/vers i heu volgut seguir per allà on us portava la història, la cançó....

Quan fem les cançons tot és extremadament intuïtiu. Si la nostra intuïció està influenciada i ens condiciona per com va anar el primer disc, és un debat que em supera. Vaja, estic segur que cap artista s'imposa marcs/normes estructurals a l'hora de crear una cançó. No és sincer ni pot ser sa. En aquest disc totes les parts i les melodies que en sortien ens semblaven naturals, tant dins de la cançó, que ens semblaven totes imprescindibles. En canvi, al primer, veiem més clar on obria i tancava la cançó.

Heu inclòs una cançó de la vostra primera maqueta, “Look at me run, oh dear”. T’haig de confessar que era la meva cançó favorita de la maqueta i m’encantava quan la fèieu en directe. Però ara li heu tret tota l’explosió juvenil que tenia aquell tema per abordar-la a temps lent i sense grans pujades. Et sembla que la cançó segueix l’evolució lògica que heu seguit The Free Fall Band?
Em fa gràcia que ho comentis, perquè és la cançó més Darren del disc. La portàvem molt treballada cap al soul. Al local, l'imaginàvem molt trio-de-vents: en Xavi havia de harmonitzar línies de saxo amb el baríton i alguna trompeta, i gravar-la amb guitarres ben afilades. Amb "guitarres-cuchillo", una expressió que m'encanta d'en Miqui. Tenia clavat en el cervell la Thinline de la Bucbonera.

Va coincidir que en Darren i en Giles havien gravat recentment un disc junts on havien experimentat moltíssim amb capes i loops. I al sentir el petit riff loopejat de "Look At Me Run", immediatament es van fer la cançó seva. I la vam anar mutant. Afegint loops de vent i clarinet d'en Xavi, baixant el tempo, i afegint acústiques. El que més recordo d'aquesta cançó és que és l'única en què en Darren va insistir a canviar la mètrica de la lletra. I mentre em donava idees i la cantava ell, jo pensava: "cullons, la mètrica és TAN Darren. Sonava TAN al Table For One". Va ser una cançó amb la que vam connectar moltíssim, i vam entendre que seria la empremta del productor en el disc.

Des del meu punt de vista, la cançó no ens reflecteix actualment, però m'encanta que estigui al disc una cosa tan 'diferent'. I no el controlem, el món dels loops i capes de so, tot i que també m'agraden molt alguns discos així, com el And Then Nothing Turned Itself Inside Out de Yo la Tengo. I m'agradaria molt saber-ho aconseguir, en directe. Però ara per ara, seguim més explosius que mai.

“Lonesome Cowboy, Solitary Peggy Sue” em sembla de les millors cançons del disc, crec que hauria de ser single sí o sí.
I tant. És la més ballable i la que porta a l'extrem les guitarres. Despunta, això segur. La cançó parla de la relació tòxica d'un home amb la seva parella. La vam començar amb banjo i mandolina, i la temàtica western-"sureña" em va resultar súper còmica i adient per representar-ho. Un cowboy destinat a ser lliure, i una Peggy Sue que l'encadena.

I molts crits i molts plats i molt de saxo i molt Farfisa i molta ràbia.

  

També m’encanta “Barbershop”, amb aquells vents tan revival’79. Això em fa pensar en què els referents em semblen lleugeraments diferents del primer disc a aquest. És un disc que ja no beu tant indissimuladament al pop sixtie o a bandes contemporànies els Camera Obscura o els Belle & Sebastian. Em sembla un disc més nova onada, per exemple. Que has escoltat aquests dos anys?
M'alegra moltíssim que t'agradi. "Barbershop"és una de les ninetes dels nostres ulls. I no t'allunyes gaire (encara que sempre acabo tornant a B&S). Els 3 + 1 discos de Dexys han sigut els deu manaments del grup. Jo també he escoltat molt en Cass McCombs, i em vaig enamorar molt molt fort de l'Arthur dels Kinks. I moltes coses que em passen els del grup: en Xavi em passava coses de hardcore jazz, blues i R&B, en Sali de Sun Ra i coses Motown, i en Miquel sempre m'ensenya coses d'en Morrissey i els Smiths. També després del Touring Party i de compartir el nostre amor pels Beatles amb en Sergio de Svper vaig reenganxar-me al White Album mooolt de temps. D'aquí casa m'agraden molt Wild Honey, els Doble Pletina, els Beach Beach. També molt de Wave Pictures, Damien Jurado, en Sam i en Marvin, els Teenage Fanclub, BMX Bandits, Lightships, Booker T, ...

El tema de la producció amb el Hayman. Encara recordo l’emoció amb la que em vas explicar que ell us produiria el disc. Com va anar el procés per a que ell en fos el productor? Que hi ha del Darren en aquest disc? I la relació amb ell, us heu entès bé?
En una de les primeres reunions d'en Miqui i nosaltres amb el Segell del Primavera, vam acordar que per aquest disc ens interessava tenir un discurs molt anglès. Nosaltres estàvem escoltant molt de Wave Pictures aquella època, i veient-ne els paral·lelismes, de grup jove-popero-anglès, van suggerir que en Darren (que els havia produït Beer in the breakers) i en Giles (que els havia produït i gravat City Forgiveness) ens produïssin a nosaltres.

Ens va encantar la idea, perquè en Darren és un artista que admirem moltíssim en Hefner i en solitari, i ell i en Giles estaven súper ficats en l'escena londinenca. A ells també els hi havia agradat molt el primer disc. I a sobre eren amics de grups que ens encantaven, com Standard Fare, Allo Darlin, i els Wave Pictures.

Van aportar moltes coses. En Giles va donar un so molt especial a tots els instruments, sobretot a la bateria, i al disc en global. En Darren ens va obligar a gravar tots junts, i ens va convèncer per estar molt segurs de com portàvem el disc. La seva decisió d'incloure tots i cadascun dels vents d'en Xavi i els teclats d'en Rodri en són prova. Fixa't si és un tret característic del disc, que a les entrevistes sempre ens han fet la pregunta de "hi ha molta presència de vents i de teclats". En Darren ens deia que un disc podia ser o dolent o bo, però havia de ser interessant i que els seus trets captessin l'atenció de l'oient. I el cabró tenia raó. També em va ajudar molt a escriure les lletres del disc (un dels seus grans dons), que jo portava bastant verdes, i em va ajudar a sentir-me escriptor de les meves pròpies cançons, una cosa que no havia sentit mai.

Però no tot van ser flors i violes. Tot el grup s'hi va portar molt bé, amb en Darren i en Giles, però jo vaig tenir bastantes confrontacions a l'estudi. Ell és especial, i en ocasions va ser excessivament càustic amb mi. I jo vaig ser tossut, i m'agrada dir la meva, i no portava les lletres tan preparades com ho hauria d'haver fet. Però als últims dies, quan gravàvem veus, i ja es percebia que tenien ganes de tornar a casa, l'ambient era mordaç, i no ho vaig gaudir gaire. Era tens, i realment em va saber greu, perquè temps després vaig entendre que ells no venien com a amics, que era com jo els tractava, sinó com a uns senyors que venien a fer la seva feina i marxar. Vaig ser ingenu, i hauria d'haver-ho sabut. Vaig aprendre a pals.

I tot i això, quan ens vàrem veure a l'Apolo durant el Primavera, tot estava oblidat, i ens vam abraçar com al primer dia.

Un altre salt important per vosaltres és haver canviat de segell...
Després del concert al Primavera 2013, ens van contactar proposant-nos la incorporació. Va ser una decisió difícil per a nosaltres, perquè veníem d'un any màgic havent tocat a molts dels festivals que havíem somiat tota la vida, i ens havia anat molt bé, però no sabíem ben bé què vindria, què tocava després.

Havíem decidit seguir cantant en anglès, malgrat moltes insistències, i vam pensar que una proposta com la de El Segell del Primavera era una oportunitat que ens penediríem de desaprofitar. Tenia un potencial enorme, i ens podia ajudar a ampliar horitzons, i fer arribar la nostra música a més gent. I ni que fos acariciar amb la punta dels dits l'estranger, per què no? A més, qui estaria a càrrec de El Segell era en Carles Baena, amb qui ja treballàvem i formava part de Buenritmo.

I repeteixo que va ser una decisió molt difícil. Era un salt al buit, perquè El Segell començava de zero i sabíem que hauríem de picar molta pedra de nou. No som burros; sabíem que la nostra decisió generaria animadversió a alguns, i que el que més por i tristor ens causaria és que, incomprensiblement, amics ens poguessin donar l'esquena. Havíem d'apostar. I va ser dur, perquè no vam poder estar als dos segells a la vegada, i vam haver de deixar Buenritmo, la 'nostra' discogràfica. Va ser trist deixar de treballar amb dues persones tant enormes i autèntiques i que tant estimem com en Perico i en Quique.

Però vam decidir ser valents i assumir els errors en les nostres decisions, així com en celebraríem els encerts. I seguir dempeus, impertèrrits, però no fer-nos els durs, perquè no ho som ni ho serem. I assajar i tocar molt. I seguir fent el que sabem fer: escriure cançons que emocionin a les nostres tietes.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pablo Gerschuni

PERCUSIÓN PERSUASIVA (Y OTROS SONIDOS CATALÍTICOS): Crónica #2 (año 2):

$
0
0

SENIOR I EL COR BRUTAL
(Golferichs Centre Cívic, 14 de noviembre del 2014)
por Kiko Amat

En una noche de relámpagos e inclemencias llega el concierto acústico de Senior i El Cor Brutal. Me siento algo culpable cuando llego a la sala Golferichs, porque: a) es un emplazamiento minúsculo (no el vasto hipódromo con tremendas corrientes de aire que pintaba yo), b) las entradas estaban asaz limitadas, c) La gente ha tenido que levantarse al alba para reservarlas y yo c) le había pedido (esta es la parte que vierte plomo ardiente sobre mis pústulas)... Ejem: 8 tickets al mismísimo Senior. Ocho. Un equipo entero de rugby 7 + el entrenador. Una big band de jazz entera, con bandleader incluido. Los Palmas 7 y el roadie de postre.

De acuerdo, la entrada era gratuita (y, por tanto, no le hemos hurtado el asiento legítimo a nadie); pero aún así. Me siento como el típico prestamista bastardo de la Francia de Vichy que tiene la alhacena a rebosar mientras la gente come ratas marinadas en barro, allá en la zona libre. Por norma general no me reconcome lo de entrar de balde a los eventos si luego he de redactar mis buenas páginas sobre ello, pero ¿ocho entradas? Es un arrase algo cochino, lo admito. Senior me había comentado, afable como siempre, que las entradas estarían en el apartado de Prensa, sin problema, primo. Y asimismo me abochorna presentarme allá con siete fulanos más. ¿Debería ofrecer algún tipo de explicación en taquilla? “Sí, somos todos de prensa. Los ocho, sí. Yo escribo, ellos siete fotografían. Desde distintos ángulos. Eso es”.

Pero, ¿qué quieren? Muchos de mis amigos querían acudir, incluyendo a David, que lleva todo el santo verano chillándome el estribillo de “Roselleta” al oído con un acento valenciano que a él le parece comiquísimo (y, si he de serles completamente sincero, a mí también). Cuando llego a la Casa Golferichs, de hecho, eso es lo primero que hace David. Berrearme “ROSELLEEEETA” en el tímpano izquierdo haciendo trizas cada hueso del oído medio, y luego comunicarme ya en la oreja buena que no ha comido en todo el día, y que al mediodía se ha echado al gollete tres jarrazas de medio litro, y que todo ha ido cuesta abajo (o arriba) desde allí. Que va pedo perdido, vaya. Absolutamente pestífero y miasmático. Yo temo lo peor, porque sé lo que sucede (y ustedes también, pues se lo he contado mil veces) cuando uno entra embriagado y parrandero a una velada de quietud acústica.

Por fortuna, no sucede nada de ese jaez; pero sí muchas otras cosas increíbles que procedo a contarles sin más demora. Así: accedemos los ocho al salón tras mostrar nuestras acreditaciones, y nos encaramamos por las lujosas y vetustas escaleras de este sublime edificio modernista. En realidad, ahora que lo pienso, no tengo ni idea de si es sublime o no. Ni modernista, ya que estamos. Viejo, eso sí, y también angosto, y para colmo sin bar a la vista. Pero “sublime”, ¿qué diantre voy a saber yo? Me temo que tendrán que consultar algún número atrasado de Arquitectura y diseño.

Una vez en el ático, de aspecto luterano y sobrio (huele a baúles y secretos, etapa Mancomunitat), me dispongo a aparcar mis fatigadas nalgas contra la pared trasera para disfrutar del concierto en paz, cuando una azafata, con la cordialidad de un rottweiler que hubiese sumergido su almorrana en un plato de llameantes guindillas, me espeta:

- No podéis estar de pie.
- ¿Perdón? –contesto yo.

Pues desde que comenzó mi existencia en este ancho y bello mundo me han prohibido una porrada de cosas (No mees desde el balcón. No mezcles Fanta y Coca-Cola, que explota. No coloques rompetochos en boñigas de perro. No incrustes huesos de aceituna en las fosas nasales de otros niños. No escribas en primera persona. No te metas todo el gramo tú solo. Etc.) pero jamás estar de pie. Vamos, ni los nazis, que lo prohibieron casi todo, se atrevieron a vetar la posición erguida a base de piernas y pies que ha sido hito evolutivo desde la revolución cognitiva post-neanderthal. Ni a Pol Pot, que estaba muy majara y mataba a la gente que llevaba gafas, se le ocurrió lo de perseguir la erguidez.

 

- Que no podéis estar de pie responde la azafata, aún luciendo el rictus molesto de un basilisco que se acabara de pillar las pelotas en un cepo de trampero Tenéis que sentaros.
- ¿Por qué? –le pregunto yo, genuinamente intrigado.
- Normativa.
- ¿Normativa? le suelto, ya en la frontera del berrido Entiendo que en un Boeing 777 en pleno despegue, en zona de turbulencias ventosas y con un jemer enajenado blandiendo un AK-47 en la cabina, uno pueda reclamar que nos atengamos a la “normativa”. Pero esto es un concierto. Acústico. Con piano. Ni siquiera mi cavidad timpánica va a sufrir daño alguno, obtusa y huraña mujer.
Lo de “obtusa y huraña mujer” no se lo digo. Ni lo del “jemer enajenado” con el AK-47. Ni utilizo la expresión “cavidad timpánica”. Pero lo del Boeing en zona de turbulencias sí.
- Tenéis que sentaros.
- Grrrrr gruño, alejándome de allí en dirección a las butacas, el Tercer Reich empezó así, joder, con gente que no tenía nada mejor que hacer que ir por ahí metiendo sus narices en los asuntos de los demás y prohibiendo cosas y sigo un rato por esos derroteros: totalitarismo bla bla, ataque al libre albedrío grunt grunt, oprobio y humillación brr brr, usted no sabe con quién está hablando etc.

Pero la broma macabra no termina allí, pues hemos acabado llegando los últimos (estábamos en el bar de delante bebiendo y haciendo acopio de latas), y por consiguiente solo quedan unas cuantas sillas laterales libres donde aposentarnos. En fila india. Sí: uno detrás del otro. Como niños tontainas haciendo el trenecito. La conga del asiento.

Y no, no han oído mal: he dicho “haciendo acopio de latas”. No se podían entrar bebedizos en la sala Golferichs, pero somos de Sant Boi y en esto de pasar de estraperlo licores de garrafón tenemos una dilatada experiencia, testeada en mil pitotes, francachelas y mortíferas fiestas de instituto (“Kiko, julay, métete tú las cuatro Xibecas en la parka, que como nos pille la de Ética...”). Yo entro mi lata encajada en mis propios frijoles, miren ustedes, no sé ni cómo. Pero allí está: roja y fría y deseable como una espía del Kremlin. En cueros bajo un abrigo de visón (mis pantalones).

La situación que sigue me parece hilarante: cuatro bobos (nuestras cuatro respectivas acompañantes rechazaron sabiamente seguir la línea testosteronil de razonamiento y se dispersaron por todo el ático; cuanto más lejos, mejor) pasando las latas hacia atrás como en la escena del túnel de La Gran Evasión. Y tosiendo estentóreamente para ocultar el PSSSSHHHHHT de apertura latil, que en medio de aquel sepulcro habría sonado como los V1 del blitz reduciendo Londres a cascotes.

Hasta aquí mi introducción.

Lo que queda ahora, no van ustedes extraviados, es el concierto de Senior i El Cor Brutal. A mí Senior me gusta horrores cuando hace ruido, porque es un tío educado en indie americano y le va el volúmen, así que no sé muy bien qué esperar de lo de hoy. En el escenario, lo dije de pasada, hay un piano. Un piano grande, vertical, no de cola; pero incluso así. Un piano es (para mí) una cosa muy serrrria. Su presencia vagamente ominosa parece anunciar que en cualquier momento emergerá del cortinaje Leonard Cohen, o Richard Clayderman, o (peor) Rufus Wainwright con una pamela gigantesca y dos caniches recién perfumados. Lo sé, lo sé: Jerry Lee Lewis. Liberace. Brian Wilson. Jimmy Webb. Homérico etcétera de pianistas excelsos y/o fogosos y/o chiflados. Pero cada uno tiene sus temores, y los pianos voluminosos son uno de los míos. Especialmente en un sitio como este, yo mal encajado en el extremo de un ático sin la menor posibilidad de fuga. Además, desde que vi la serie Black Books, siempre que topo con un piano pienso que dentro se halla Manny, tocando las cuerdas con un par de cucharas.

Pero no había nada que temer. Por allá que hacen su aparición Senior (Miguel Àngel Landete) y, a las teclas, un Cor Brutal (E. Martin: voces, teclados y guitarras). Senior con su donosura, simpatía y contagioso confort: un tío zen que parece estar a sus anchas en un escenario, como si hubiese nacido en él, como otros nacen en pesebres, taxis o quirófanos.

Comparemos, para que visualicen su aparición. ¿Ustedes recuerdan cómo se encaraman al escenario todos esos cantautores pulcros, enchufados de TV3? Bien. Pues Senior no se parece en nada a ellos. He’s totally different in every way, que diría Rowland. Senior no exuda esa... Esa solemnidad escoba-en-culo, cetro-en-mano, canonjía-bajo-llave. Sus gestos y andares son naturales, como lo es también la forma en que este recital está concebido. Si algunos de aquellos cantautores parecen haber nacido para representar sus composiciones en el Palau de la Música, para una audiencia de cursis, jerséis con coderas y gafas estrechas de color chillón, Senior parece hecho en el vodevil. Puro music-hall. Las tres pis: Piano, espirituosos y pitorreo. Ambos, Senior i su Cor Brutal, le quitan hierro a lo de representar su set en pianoso acústico. A lo largo del concierto, Landete se apoyará en el artefacto, y afectará poses de gran dama, y se tomará esto como lo que es: un buen rato, fabricado a base de música pop. Porque lo demás, ya lo saben, es solo propaganda.

  

No les hablé del público: hay mucho pelo cano y mucho jubilado abúlico. Ignoro si son fans de Senior o, por el contrario, se trata del contingente desocupado que siempre suele ocupar las primeras filas en actos gratuitos de cualquier local o librería, y que tanto podrían estar viendo esto como escuchando una conferencia etnográfica sobre glifos mayas o admirando danzas atléticas del Ballet Bolshoi. Sea como sea, no podré reprimir un estremecimiento de Vergüenza Propia por Decoro Común (VPPDC) cuando Landete se ponga a cantar aquello de “bocabadats / amb el cul xorrant sang” y algún vejete se atragante con su propio aullido. El momento va a recordarme fuertemente a cuando aparecían escenas cochinas en la televisión del destape 70’s y estábamos ante el aparato mis padres, hermanos y yo, y yo me apresuraba en generar un par de Anteojos de Bochorno TM con las dos manos. Como para parapetar mi sonrojo, si entienden lo que quiero decir (esto va por los anti-geneticistas: mi hijo menor realiza EXACTAMENTE el mismo ademán cuando aparecen besitos en películas infantiles. ¿Cómo rayos se explica eso, si no es por pura cadena de ADN e instinto heredado?).

Senior toca muchas canciones de su último álbum, El poder del plaer, que comenté con crasa abundancia de expletivos para otro medio. “La Bomba De Plaer”, “Els Professionals”, “Cele”, “On T'has Clavat?”, la explícita “Tancs”, “Actes d'Amor”, mi favorita “Lapido X” (porque lleva nombres propios, y porque dice la frase “Deixa-mos la guitarra / Lapido Xicotet / Pa rebentar-li la cara / Al fill de puta aquell”), “El Cel de les Illes Caiman” y, cómo no, “Roselleta” (que, me enteré hace poco, es una versión de Eef Barzelay). Cuando Senior toca “Roselleta” me vuelvo y topo con David, sonriendo y medio bizco, feliz en su salsa (en la jerga inglesa de “salsa”, quiero decir: “to be sauced: to be so drunk all you can think about is how drunk you are”).

En todo esto, Senior agarra y abandona y vuelve a agarrar la guitarra, pone caras de estremecimiento y angustia folk, como si a Steve Earle le estuvieran practicando un tacto rectal con pimientos del padrón, se apoya en el piano tal que un Noël Coward barbudo, y va paseando por la tarima como yo me paseo por mi casa cuando platico por teléfono. Algo ido. Metido en mis cosas. Gesticulando como un orate.

De hecho, si tuviese que definir al Senior de hoy lo haría así: Steve Earle + Noël Coward + Mark Eitzel + Billy Bragg.

Entre las que conozco se cuelan otras que no conozco, pero me alegro de haber conocido. Recuerdo en particular “Tots Els Ianquis Que Vull”, que Landete definió en algún lugar (inspiradoramente) como “una canción de cuna para sí mismo”. Algo que le ayuda a conciliar el sueño en noches atribuladas, y que a la vez es una loa a todos esos músicos norteamericanos que venera y digiere en sus propias canciones. Voy a recordar “Tots Els Ianquis Que Vull”. Es una canción difícil de ignorar que, por añadidura, me habla de mi propia anglofilia. ¿Senior y yo? Tenemos enfermedades parecidas con síntomas idénticos, pero nos contagiamos en continentes dispares. Nuestras manos se encajan sobre el Océano Atlántico, como en aquel viejo parche de northern soul.

Otra favorita que descubro es “La Gran Esperança Roja”, de su álbum València, Califòrnia, y que incluye la espléndida estrofa “Jo sóc només un covard / Però vull fer-te costat / Jo sóc només un covard / Però tinc roja la sang”. Hay una gran ansia de venganza en Senior, en muchas de sus composiciones. Concurro con ello, pues también yo acarreo esa gran sed de venganza en mi interior. Creo que todos lo hacemos, en mayor o menor manera. Me chifla la forma en que Senior narra la venganza, pintándola como algo noble y elevado, como una respuesta lógica al ansia de justicia y a la desaparición de libertades, negándose a reducirla a su acepción común, sinónima de inquina gratuita, puñal por la espalda, cosa de ladinos escurçons negres que cagan en tronos y secuestran infantes.

La forma en que Senior habla de venganza, me recuerda a como Tim O’Brien habla de venganza. En Gato enamorado uno de mis libros de cabecera si me permiten concretar. Tim O’Brien nos recuerda que “la palabra viene del latín, vindicare, y en su etimología más primitiva no tiene matiz peyorativo de ningún tipo. Vindicar es triunfar sobre la sospecha o la acusación o la presunta culpa, y para los antiguos ese triunfo no excluía el castigo despiadado de los que acusaban en falso. (De ahí, vindicta pública). Según la fórmula clásica, no había nada innoble en buscar la satisfacción por la vía del castigo. Ser “vengativo” implicaba cualidades honorables y heroicas a la vez, fineza de espíritu, una disposición moral a no quedarse de brazos cruzados ante la falsedad y la traición”.

Las cursivas son mías.

Senior es vengativo, de un modo similar. Senior es un vengador. Él vengará (con canción) las afrentas que aquellos canallas derramaron sobre nosotros, los inocentes. Como diría Tim O’Brien: “di lo que quieras, pero los romanos entendían de estas cosas. Ellos acuñaron la palabra”.

El concierto termina, pero en realidad no, porque entonces aparece Senior por entre las butacas, guitarra en mano y completamente desenchufado (la “normativa” horaria impidió que se realizara un paupérrimo bis con electricidad) y toca paseándose arriba y abajo como un folkero marxista en plena asamblea una versión de "The Low Anthem" bautizada como “Potser Tingues Raó”, que finalmente se extingue entre grandes aplausos.

Mis amigos y yo nos marchamos, dejando adrede las latas vacías en el suelo para que las azafatas sepan que hemos burlado su vigilancia (“I want it to look like arson!”, berrea Nick Valenti en Balas Sobre Broadway). Abandonando el edificio no tenemos la menor idea aún de que lo más grotesco de la noche está por suceder, cuando entremos en una cervecería cualquiera de la zona (con dos de nuestras mujeres ostensiblemente preñadas) y por un malentendido de lo más baladí un pavoroso matón amenace con matarnos a hostias (y estemos a un tris de recibirlas). Pero eso, como aduce el viejo cliché narrativo, es otra historia. Quiero decir: de veras.

Fotografia de portada: Xavier Mercadé
Text: Kiko Amat
Correcció: Pol Camprubí

NADAL 2014: ELS CONCERTS MÉS DESTACABLES

$
0
0

¿Durarà gaire més la comèdia de baixar el ritme de concerts per festes perquè la gent ha marxat al poble o "està per altres coses"? La majoria pringarem al Nadal, molts dels que se'n lliurin ho faran directament perquè estan a l'atur, i la resta necessita excuses per a estar el mínim possible al poble o eludir el conyàs que acostumen a suposar les altres coses. Un any més, hem regirat desesperadament la programació dels locals i "garitos" de Barcelona per a les properes dues setmanes i, entre altres propostes musicals interessants (tot seguit, us en donem detalls) i com si fos llei de vida, hem trobat que hi ha projectes que s'acaben (tristament, la sala Estraperlo), altres que just acaben de començar (Marion Harper) i en Pau Riba amb la seva versió gamberra d'Els Pastorets (Jisàs de Netzerit), com sempre.

Festes de Comiat de l'Estraperlo / divendres 19, divendres 26, dissabte 27, i dimecres 31 / Estraperlo / 21:00h
La gent de l'Estraperlo ja porta des de principis de desembre acomiadant-se per la porta gran, amb nits gratuïtes i quilomètriques de concerts on hi actuen bandes amigues de la sala, i la seva darrera tongada de festes punk, hardcore, rock i, en general, canya burra guitarrera tindrà lloc durant les festes (atenció especial a la nit de divendres 26, en la qual hi haurà FP, TCN, Autodestrucció, Bullit, i Zombie Pujol, entre altres), culminant per Cap d'Any amb els desvergonyits Afganistan Ye-ye's i les sessions de diversos Djs. Per Any Nou segur que ja els trobarem a faltar.

LoDe2manydjs / divendres 19 i dissabte 20 / Razzmatazz Clubs / 22:30h
Potser el sempre farcit cap de setmana previ al Nadal no s'hauria de considerar encara període de festes (tot i la tocada d'ous dels sopars d'empresa), però si els 2Manydjs organitzen un mini festival de dos dies a Barcelona val la pena (i el seu pes en or: l'entrada d'una nit són 34€, i l'abonament 50€) prestar atenció al que hi porten: des dels directes de Matias Aguayo, Rory Phillips, o Mixhell fins les sessions de paladar fi de Nancy Whang, Legowelt, Relaxed Muscle (amb Jarvis Cocker, feu memòria) o, què coi, els nostres Discos Paradiso Crew, a més dels propis protagonistes per partida doble, entre molts d'altres noms. Més econòmiques i no menys interessants i electròniques seran les vetllades experimentals protagonitzades per Die! Goldstein, Non-Oxymoron, i Shoeg (Lupita, divendres 19), CrO2 amb vocalista i dos ballarins (Suz-o-Suz, dissabte 20), o, la vessant electropop, Comando Suzie i Die Katapult (La [2], dissabte 20), mentre Maria Rodés (Apolo, divendres 19) posarà fi a la gira del seu disc d'apropament a la copla; hi haurà una petita reunió antifolk a càrrec de The Missing Leech, Sam Destral, Mad'zelle, i El SistemÄ suec (Cronopios, dissabte 20); la psicodèlia al·lucinada d'Atomizador (Dinamo, divendres 19); i la contundència punk, hardcore, i post-rock de Viva Belgrado, Hurricadë, i Anchord (Kasal de Joves de Roquetes, dissabte 20). Com els torrons, de tots gustos i colors.

vàlius -a la foto- / dijous 25 / Heliogàbal / 20h
Ja és maco que en Pol i en Gerard s'avinguin a fer sonar el seu garatge esgavellat per a donar un cop de mà a petites grans causes que, a més, toquen de ple a Barcelona (els delictes d'odi contra persones sense llar), però si afegim que es comprometen a fer-ho el dia de Nadal, amb la mandra que fa sortir de casa, la cosa ja és de premi. Molt rebé per ells. L'altre proposta de tan inusual jornada per als concerts serà el punk-pop de Pentina't Lula (Depósito Legal).

Marion Harper / dissabte 27 / Koitton / 21h
L'enèsima joveneta 18 anys a la que li dóna per fer cançons de folk-pop (tot i que amb banda i base electrònica)? Un nom més dins d'aquesta tendència femenino-musical del darrer lustre, o un nom a part? Pues no n'hi ha pa tant, pues sí que n'hi ha pa tant? Preguntes que no cal fer-se quan amb prou feines la nostra protagonista té un EP sota el braç, Seasons. Per ara, ja ho està començant a petar amb la seva nadala alternativa “December song”, així que potser al 2015 no tinguem l'oportunitat de veure-la tocar a un lloc tan proper com és el Koitton.



Internet2 / dissabte 27 / MACBA / 19h
Carlos Carbonell és un tipus tan singular i inquiet que l'hauríeu d'anar a veure encara que jo no us expliqués ni mitja sobre aquest nou espectacle que estrenarà al MACBA, “Mi hijo”, en el qual barreja música, vídeo, dansa, i poesia amb la infància com a fil conceptual conductor. Però, insisteixo: que és Carlos Carbonell!

Joan Colomo & La Radiofòrmula / divendres 26 i dissabte 27 / Sidecar / 22h
Amb les entrades de dissabte esgotades des de fa dues setmanes i una segona data afegida sobre la marxa, lo de l'espectacle de la Radiofòrmula de Joan Colomo (acompanyat pels sirlics Guillem Caballero i Xavi García) ja quasi suposa parlar d'un esdeveniment mainstream. Precisament els èxits radiofònics són la gasolina d'aquesta apropiació conyona que fot mà tant a Lana del Rey i Beyoncé com a Raffaella Carrà, Hombres G, o Los Chichos. Per a saber si els ha donat temps de fer seus hits rotunds d'aquest 2014 com “Happy”, “Dare (La la la)” o, per què no, l'anticlímax de “Glacier” (la cançó de l'anunci de la Loteria) hi haureu d'anar.

El Hombre Viento + Extraño Weys / dissabte 27 / New Underground / 22h
No sé si a Gent Normal ens segueix la gent amb sensibilitat pel flow i les rimes. De fet, no, així que aviseu als vostres amics/gues amb afició pel rap que la nit de dissabte 27 tenen una cita imprescindible a New Underground amb la visita del veterà Jeremías Pau, presentant un nou àlbum de so proper al soul fosc i electrònic dels nostres dies (en alguns temes més jazzie i de vellut), junt amb l'actuació d'una de les bandes locals més interessants dins el gènere, Extraño Weys. També groove, però amb el ritme del boogaloo, la salsa, i el funk, és el que generaran aquella mateixa nit Los Fulanos (Jamboree).

Skizophrenia + 1981 + Livtovsk + The Escapist + Cop BBQ / dimecres 31 / Pula Vida -Santa Coloma de Gramanet- / 22:30h
Honestament, si no sou de fora de Catalunya ni orfes i al vespre de Cap d'Any sou capaços d'anar a una casa okupa de Santa Coloma de Gramanet a veure concerts de punk, post punk i hardcore, em trec el barret davant el vostre suïcidi social i familiar. Ara bé, millor fil musical que a casa tindreu, això està clar. Per a qui vulgui més tasses del mateix caldo, una setmana abans hi haurà l'actuació de Venganza, XM2, i, repetint, Cop BBQ
(CSO La Rampa. Diumenge 21).

Jisàs de Netzerit / De divendres 02 a diumenge 04 / CAT Tradicionàrius / 21h
Excepte si al Bagdad s'hi ha fet alguna adaptació particular, Jisàs de Netzerit deu ser la versió més inusual d'Els Pastorets que s'ha pogut veure per casa nostra. Pau Riba i la seva tropa (De Mortimers, i el seu fill petit, Llull) tiren de surrealisme, sarcasme, i mala bava per a narrar els fets de la tradicional obra de teatre barrejats amb “Star Wars” i l'actualitat política de l'any, acompanyat de cançons, i explicat, no en català, sinò en que-te-lé. Veure-ho per a creure-ho.



Ronda / De divendres 02 a diumenge 04 / Heliogàbal, Be Cool i Centre Cívic Fontana / Diversos horaris
Per segon any consecutiu, el Ronda donarà vidilla a Barcelona entre Cap d'Any i Reis, mentre la ciutat estigui de ressaca (ells també ho estaràn, però són prou gats vells per a saber que la millor forma de combatre-la és amb més cervesa). Tindrem pop (Extraperlo -dissabte 03-, El Último Vecino -dissabte 03-, Fred i Son -diumenge 04-), folk (Enric Montefusco -divendres 02 i dissabte 03- acompanyat per quatre veus), i guitarres sorolloses (Margarita -divendres 02-, Dulce Pájara de Juventud -divendres 02-). A dia 18 de desembre, us asseguro que és un lo tomas o lo dejas.

Fotografia de portada: Joan Deulofeu
Text: Arnau Espinach
Correcció: Raquel Molina

ENTREVISTA A CARLES PRADAS (AUTOR DE "LA SETENA VIDA D'EN KASPAR SCHWARZ")

$
0
0

En Carles Pradas és un excel·lent contador d’històries. Se la sap tan llarga, que llegint les seves respostes a l’entrevista m’ho he passat tant bé com quan llegia la novel·la. La Setena Vida de Kaspar Schwarz, el debut literari d’aquest autor barceloní, també és la primera edició que Les Males Herbes publica en tapa dura! No és per menys, es tracta de la caixa d’un joc de pistes on el lector més que llegir, imagina. És d’aquelles histories on és més important el que es deixa a l’aire que el que s’explica. La imaginació del lector determina la llargada de la història, pot ser molt curta o pot no acabar-se mai. En Pradas posa les bases, els fulls en blanc (que n’hi han!) i els has d’omplir tu. No hauria de ser cap molèstia, tenint en compte que s’ha fet un fart d’investigar i recollir proves per posar-nos sobre la taula la vida d’un ens que no té cap prejudici en posar a la pràctica, i de manera vil –perquè amagar-ho– totes aquelles vides que el seu cap és capaç de maquinar. Per què qui no ha volgut posar-se en la pell d’una altra persona? De la M.I.A.? De la Beyoncé? De la Victoria Woolf? Passeu i conegueu aquest Gran Gatsby felí. Mireu les seves fotos i furgueu entre els seus records!

Quin és el primer indici que vas tenir de l’existència d’en Kaspar Schwarz?

El primer indici que vaig trobar d’en Kaspar Schwarz van ser alguns pèls negres en el sofà del menjador de casa. Les fotografies i altres documents van aparèixer més tard...

Per què et vas decidir a investigar les vides d’aquest personatge?

La meva decisió prové del meu interès per la història. Sempre m’ha interessat molt estudiar la història a través de les biografies d’aquelles personalitats que d’una manera o una altra van tenir un paper decisiu en punts de fractura capitals de la humanitat. La biografia d’en Kaspar Schwarz em resulta interessant perquè s’emmarca en un període històric que em té el cor robat: la primera meitat del segle XX. Una època que m’encanta, tant per l’estètica com pels aspectes bèl•lics i transformadors que la caracteritzen. Un contemporani d’en Kaspar Schwarz, el filòsof Antonio Gramsci va dir: “El vell món mor. El nou món no acaba de néixer. És en aquest clarobscur on sorgeixen els monstres”. I en Kaspar és precisament això: un monstre, producte del seu temps. Un temps convuls, de grans canvis i trasbalsos, en certa manera semblant a l’època actual. Per això m’interessa la seva figura.

Amb quines facilitats i dificultats et vas trobar?

Les dificultats en les investigacions les va establir simplement la limitació de la meva capacitat imaginativa. Una vegada creuats aquests límits, en Kaspar es va generar a ell mateix i les seves biografies poden fer niu en la ment de qualsevol lector que es deixi posseir.

Quina de les seves 7 vides és la teva preferida?

Es difícil escollir una sola vida. Durant el procés vaig passar per obsessionar-me amb l’Hugo Von Hauser, deixar-me fascinar per l’Alexander Kosinki o compartir l’espiral destructiu d’en Gerald S. Miller, però mai vaig acabar de trobar el meu personatge preferit. És complicat decidir-te per una sola vida quan et trobes davant d’una personalitat tan mutant com aquesta. És com quan escoltes un disc moltes vegades i vas canviant de cançó preferida a cada nova audició (suposo que en funció també del teu estat d’ànim o de la teva pressió cerebral d’aquell dia). De totes maneres, m’agrada pensar que la meva vida preferida d’en Kaspar és aquella que encara desconeixem.



Investigant la seva historia, has trobat que tingueu algun tret en comú?

Sí. Pocs, però algun hi ha. La seva inquietud en seria un, que potser és el més important. La dificultat d’encasellar-se a algun lloc, en seria un altre. Jo mateix no m’acabo d’especialitzar mai en res i m’aterreix consagrar-me a una sola activitat. Digues-li també inconstància... La mentida també; com a narrador sempre t’has de definir com una mica mentider. I per últim, la curiositat. Diuen que la curiositat va matar al gat, no?

Algunes de les seves personalitats està inspirada en un altre personatge real, literari o cinematogràfic? Veiem per exemple, que en Kaspar té una intuïda amistat amb l’Aleister Crowley.

La inspiració en altres personatges és sempre inevitable. Ja sigui per les teves lectures, els teus mites, coses que veus o escoltes i sense tu saber-ho s’emmagatzemen en el teu inconscient. Te’n podria citar alguns, així ràpid, com qui buida el tambor d’un revòlver: David Bowie, Fernando Pessoa, Alonso Quijano (aka Don Quijote), Leonard Zelig, Bobby Fisher, Jay Gatsby, William S. Burroughs, Vittorio Andolini de Corleone, Hans Bender, Kaspar Hauser (no el nen perdut alemany sinó el meu gat negre),...

Pel que fa l’ Aleister Crowley, en Kaspar el va conèixer, en efecte. Al menys això creiem.

Però al final, les diverses personalitats acaben mesclant-se i els diferents personatges acaben confonent les inspiracions. Tot ens afecta i ens contamina sense que ens adonem i sempre et vindrà algú que et dirà: “aquest personatge és clavat a...” i, probablement, tindrà raó.

I parlant de personatges! Quin simbolisme amaga l’Egon, el rellotger de París amb vocació d’escriptor?


L’Egon és segurament el personatge que més em representa, ja que d’alguna manera és aquell que intenta controlar el temps a través dels seus engranatges, una mica com quan l’escriptor intenta dominar el text amb les seves estructures. L’Egon calibra el temps però no necessàriament el doma. Aquí hi té molt a veure la pròpia linealitat temporal i l’articulació de la biografia d’en Kaspar Schwarz. El temps –i la seva concepció– és molt important en aquest llibre i aquest personatge ens resumeix la paradoxa que suposa com un creador del pas del temps no pot arribar mai a dur les rendes d’un relat que, d’altra banda, no deixa de ser fonamentalment una successió cronològica d’esdeveniments. Però aquest llibre té molt de mecanisme que es permuta a cada lectura i un personatge com l’Egon, entre la precisió i el descontrol, em servia per explicar el que jo sentia i experimentava mentre estava escrivint la novel•la. El pobre Egon intenta obstinadament escriure el seu llibre sense gaire èxit, però jo finalment ho he aconseguit. Tot i així, ara li tocarà al lector opinar si ho he fet amb èxit, o no.

Per què l’Alexander Kosinski (un dels alter-egos d’en Kaspar) va decidir al 1931 instal•lar-se al Chelsea Hotel de NY? Ell és un home milionari, educat i diplomàtic, mentre que en aquell període l’hotel anava de baixa, fou just abans que l’adquirís la família Bard i es convertís en l’alberg d’artistes com la Patti Smith i en Dylan Thomas. Pot ser que en Kaspar sapigués que això havia de passar?


És cert! Veig que t’has preparat l’entrevista a consciència... ;-) L’Alexander va fer molts diners però també se’ls gastava ràpidament; era més un catalitzador de riquesa que no pas un posseïdor de la mateixa. El seu poder adquisitiu era alt però la seva liquiditat tampoc era il•limitada i el Chelsea li permetia suportar aquell nivell de vida accelerat i de dispendi desorbitat. D’altra banda, el seu esperit era decadent i el Chelsea atresorava aquell caràcter melangiós que acompanya el nostre protagonista durant les seves vides. L’hem de considerar, doncs, un dels primers personatges il•lustres que va viure allà, abans inclús que fos un indret de referència. No podem oblidar que en Kaspar o l’Alexander –com el vulguis anomenar– va ser un precursor profètic de moltes coses. Sabies que el Chelsea havia arribat a ser l’edifici més alt de Manhattan en un cert moment de la història novaiorquesa? Aquests detalls fascinaven a l’Alexander Kosinski: l’alè mític de la decadència. D’allò que havia estat i ja no era i que possiblement ja mai més seria. Si et fixes, el cotxe que condueix tampoc és luxós i resulta anacrònic per la seva època. Tot i així, en Kosinski té aquest aire de “crooner” que el fa un ésser carismàtic i especial. Fixa’t avui: tots els “mudernus” volen “gadgets” i complements antics, “vintage” –que en diuen ara– i fora del temps. En Kosinski va ser, en certa manera, un visionari estètic, un creador de tendència.

Però el principal motiu era perquè el Chelsea era dels pocs hotels cèntrics de Nova York que et permetia viure amb un gos a l’habitació i si a una cosa no renunciaria l’Alexander, era a l’Arthur.

Pel que fa a la pregunta de si en Kaspar Schwarz ja ho sabia, et diré que és possible. Ara que coneixem el do de la ubiqüitat temporal del protagonista de l’obra puc avançar el següent en exclusiva... Ara no entraré en detalls i de moment no ho publicarem per falta de garanties en la informació, però disposo d’una font –poc fiable això sí– que parla d’una presumpta fulla de contactes en què es veu en Kaspar al Chelsea, amb Leonard Cohen i Janis Joplin en situacions compromeses. “Ménage à trois”? Seguirem investigant... Qui ho sap?

Que totes les seves vides adoptives siguin personatges enriquits, té a veure amb algun trauma per la seva infància com a immigrant a ‘les amèriques’?

Tens tota la raó. Això és una mica com allò de la Scarlett O’Hara:“A Dios pongo por testigo que jamás volveré pasar hambre” chachaaan, chaaann,... i pla que s’allunya i vesprada rogenca a Tara. En fi, que sí, que el pobre i petit Kaspar les va pasar “canutíssimes” i des que va acabar la Gran Guerra va decidir que no tornaria a passar penúries. Però no sempre li van sortir bé les coses i algunes de les seves vides no van ser tan senzilles com semblen, econòmicament parlant. En moltes ocasions va subsistir enganyant, mentint o fins i tot robant. De totes maneres, no crec que els diners li interessessin mai gaire.



En els seus papers, sempre que pot s’infiltra i s’aprofita de la noblesa. Era un percussor del ‘Pequeño Nicolás'? I no precisament el personatge de René Goscinny...

La figura de l’impostor sempre m’ha semblat un pou infinit de contradiccions i trastorns. És un tema interessantíssim... Te’n recordes del paio que s’infiltra al funeral del Mandela com a intèrpret de sordmuts i s’acaba desvelant que ningú no l’ha contractat i que, a més a més, és absolutament boig (clínicament)? Buah! Això és material de primera per a fer una ficció. Està a mig camí entre la comèdia més tronada, el patetisme i la perillositat. Tots els casos d’infiltrats, suplantadors d’identitat o mentiders tenen un calat dramàtic (en el sentit narratiu) brutal. O, com a mínim, a mi m’ho sembla.

Aquests dies que tenim aquest ‘ésser’ “plasticós” amb aspecte de dibuix animat eixelebrat que han batejat com a “Petit Nicolas” per arreu, les connexions amb en Kaspar es fan evidents. I alerta perquè aquest “niñato” pot arribar a desestabilitzar un país sencer fent un cop d’estat a base d’entreteniment i espectacle. És increïble! No sé què em fa més por: que estigui mentint o que tot sigui veritat.

En la vida d’en Kaspar Schwarz hi ha un forat de cuc (Pont d’Einstein-Rosen), això em porta a pensar en “Interstellar”. Com a investigador detectivesc i escriptor de ciència ficció, estàs entre els defensors o detractors de la pel•lícula?

Jeje, vaja, vaja... El tema estrella del mes! La d’enemics que em buscaré amb aquesta resposta... No et mentiré: ja he tingut aquesta discussió alguna altra vegada (i una altra i una altra...) però com deia aquell... “m’encanta que em facis aquesta pregunta”.

En primer lloc, el sol fet de generar debat ja em sembla un punt molt positiu per aquesta pel•lícula. Només pel fet que algun penjat que no en tenia ni punyetera idea de què era la teoria de la relativitat, ni que Einstein era alguna cosa més que aquell paio amb cara d’espantat de l’e=mc2, vagi i busqui informació sobre el tema, ja em sembla un petit triomf de la pel•lícula.

Ara bé, si volem comparar la pel•li del Nolan amb “2001”, “Solaris” o, fins i tot, “Moon”, això ja no! Interstellar és un producte comercial, molt ben fet, amb un pressupost que acollona i amb uns actors solvents però no és una obra de la transcendència filosòfica com les que t’he citat anteriorment. A part, continuo pensant que té alguns errors de guió que no colen i que els germans Nolan ens endollen amb males i tramposes arts. Si voleu entendre la física quàntica, la teoria de cordes i aquestes coses tan complicades reviseu “Futurama”: ho entendreu millor i a sobre riureu!

En definitiva, però, és un blockbuster ben facturat que no tracta a l’espectador com un retardat mental –cosa que sempre s’agraeix– i que et té molt entretingut durant gairebé tres hores –tasca gens fàcil, per cert–. No ho definiria com un clàssic de culte, però es podria dir que, finalment, en sóc un defensor d’allò que veritablement és: That’s entertaiment!

Fotografia de portada: Aïda Camprubí 
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Raquel Molina

LES NOSTRES CANÇONS FAVORITES DE 2014

$
0
0

Comencen les nostres llistes anuals. Aquest any farem quatre classificacions: Millors discos de Gentnormal, millors discos dels lectors, millors EP’s i les nostres cançons favorites. Comencem amb aquesta darrera. No sabem si són les millors o no, el que sí podem assegurar és que són les que més hem escoltat aquest 2014. Aquí va la nostra elecció esperant que us agradi.

Joan Colomo - "Els amigos"



Germà Aire - "Abans"



Maria Rodés - "Tres Puñales"



Aliment - "Cementiri"



Lost Fills -  "Al·lota Silver"



Mourn - "Otitis"



Mujeres - "Aquellos ojos"



Beach Beach -  "No joy no drama"



Khaled - “El amor k yo sentía”




Univers - "Iceberg"



Me and the Bees - "Cry, Fight, Try"



Fighter Pillow - "Rancorous"



Renaldo i Clara - "Veueta"


Dr. Res - "Oro Negro"



 Pxxr Gvng- “Pimpin”




Vàlius - "Toquem"




Fotografia de portada: Muntsa wannabe graphic designer
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Raquel Molina

EL MILLOR DE 2014 (DEL 25 AL 11)

$
0
0

Amics meus tots, s'acaba l'any i totes les revistes musicals ens sotmeten a llistes del millor de l'any. Nosaltres, com que som els eterns wannabes, no serem menys. Què us esperàveu? Comencem el repàs amb la llista de l'11 al 25 dels millors discos d'aquest 2014. Però, espereu­-vos a treure conclusions, que encara no ho heu vist tot.


25.Tambor, guitarra y voz. Germán Carrascosa y La Alegría del Barrio. Discos Walden, Ayo Silver y Cofradía de la Pirueta

Blues, poesia beatnik de barri, free jazz, punk primitiu, música tradicional... la música de Germán Carrascosa podria ser qualsevol cosa menys un de tants. Les seves cançons són plenes d'una vida que t’interpel·la i sacseja, que no es molesta a embellir el seu discurs per agradar però que és bell i terrible a estones.
Aquí hi ha alguna de les millors cançons del Germán: “El viejo teatro”, “Un cabrón vestido igual que yo”, “Elegía a un par de zapatos” i declaracions que podrien resumir aquest 2014 com aquestes: “Cada vez que pongo la radio y suena indie nacional/ he de ir al baño corriendo porque tengo que vomitar”.  Així és.

24. Atlas, Astralia. Aloud Music
Per alguna raó que se m’escapa, el rock instrumental acostuma a descriure imatges que poc tenen a veure amb la senzillesa de l’espècie humana, tendint a paisatges i a la grandiloqüència de l’espai exterior. Astralia són la millor tripulació d’un viatge sense escala que comença a “You Are Here” i acaba a “ Sans Soleil”, jugant magistralment amb les intensitats de l’atmosfera que creen des del primer minut.

23. La Filia i la Fòbia, Joan Colomo. BCore

En Joan Colomo segueix al seu rotllo: fent els seus discos i les seves històries mentre no para de créixer en popularitat. La Fília i la Fòbiaés, segurament, la seva culminació en aquest sentit. Colomo tira de la fórmula que tan bé li ha resultat fins avui, radiografiant la seva vida quotidiana i afegint, aquest cop menys, tocs de crítica social.
El gran triomf del de Sant Celoni és seguir sonant -i sent- tan autèntic, tan Colomo, com en els primers discos. Fet habitual en ell i que es repeteix a La Fília i la Fòbia, les seves cançons més personals són les més memorables, en aquest cas "Tus Pies" i la deliciosa "Els amigos". Tot i això, no podem defugir que és el disc d'en Joan que més enrere està en una llista de Gentnormal en els seus cinc anys. Potser és culpa nostra, per pur esgotament, no ens ho tingueu en compte.

22. El poder del voler, Senior i el Cor Brutal. Malatesta Records

No donem prou gràcies a la vida per tenir un grup com Senior i el Cor Brutal. Després de l'anterior València, Califòrnia, a El poder del voler tornen a endollar les guitarres per repartir aquella barreja de rock d'arrels americà i indie rock de guitarres distorsionades.
Aquest cop, però, amb una producció magnificent, de so ample i enlluernador, que combinat amb la seva capacitat per cantar a l'amor i a la vida, fins i tot quan disparen contra la crisi econòmica o la corrupció de politiquets municipals corruptes de mig pèl, fa que El poder del voler s'hagi de gaudir, de principi a fi, aixecant els dos punys cap al cel i corejant cadascuna de les tornades.

21. Cop net, Autodestrucció. Jacquard Recs

Diríem que aquest és un disc anacrònic si no fos perquè ja fa un temps que sembla que el hardcore melòdic torna a estar d’actualitat per aquí. Cops de guitarra, bateries més que ràpides i crits són la recepta bàsica de Cop net, no imaginem un millor títol per a aquest conjunt de cançons.

20. Fam, vàlius. Indian Runners
Amb Fam els vàlius ens regalen divuit cançons, quatre més de les que tenen al seu EP i el seu primer disc junts. I això no podem més que celebrar-ho, sobretot si tenim en compte que algunes d'elles, com “Toquem”, “Lenin”, “Gran” o “Bacallà” són algunes de les més bones que han parit fins al moment,
amb versos cantats amb rauxa i un deix d'ironia on el Gerard condensa el desencís com mai: “No pot ser que tot t'estigui bé” o el “Com t'adones que et fas gran?” xisclat en mantra, amb el qual s'obre el disc. Famés, en definitiva, un disc amb grans cançons, encara que l'excés de temes provoqui que el conjunt soni menys rodó i directe que el seu debut.

19. Brighter, Jupiter Lion. Bcore

Que aquest disc surti a aquesta posició és que alguna cosa no fem bé. A GN en devem fer força de coses malament, però aquesta és greu. És molt probable que la crítica es desfaci en elogis envers aquest Brighter. Nosaltres no som crítica. Som més a prop del públic.
Aquí tenim el problema, la crítica el posarà pels núvols, però per algun motiu no acaba de calar entre el públic. Molt malament. Tenim un problema social. Una alarma social. Això és un discàs. Jupiter Lion s'han cascat una meravella que ha de ser a la consciència col·lectiva. Hem d'explicar-los millor. Hem d'escoltar-los més.

18. Santos Inocentes, Glue Kids. Galleta Records

En la foscor d’un funeral i amb els beats a ritme de batec, Glue Kids s’ha tret de la màniga un dels treballs de l’any. A estones angoixant, ballant entre ombres i creant atmosferes urbanes amb boira baixa que fan del seu hip hop, amb regust de drone, un festival de loops i saber fer.

17. In the Shade of Expectation, No More Lies. BCore
No sé si deu ser per la melodia de la veu, la segregació de dopamina, aquesta guitarra endollada a la medul·la o els cops del cervell contra les parets del crani al ritme d’una bateria regida per un caos determinista, però he tingut un calfred de 25 minuts.
No More Lies no són el grup més productiu del món a l’hora de publicar discos, però es mouen tan a gust en el seu estil que qualsevol espera val la pena. Amb In the Shade of Expectation tan aviat desemboliquen un caramel de pop-rock, com s’esquincen la gola amb la seva vena més punk i fosca. El HIT amb majúscules d’aquest treball es titula “Wrong Stage Bad Scenario”.

16. Tony Bravo, Las Ruinas. El Genio Equivocado
5 anys i 5 discos. I així fins que arribin a 10. Las Ruinas són com un vehicle que funciona amb dièsel. Sempre regulars, sense estridències, sense sortir-se gaire del guió, però tirant endavant mentre passa el temps i t'adones que ells sempre hi són.
Aquest Toni Bravo els ha sortit una mica més pop, però ens agrada igual. El talent compositor –i líric- d’Edu Chirinos segueix en plena forma deixant himnes subterranis de la ciutat, una postal que ens descriu i que es repeteix cada desembre. Postals que no amaguen les amargures per a la foto. Tan crus, irònics i divertits com ens tenen acostumats. Afegeixin “El Olivar, “Ramon i Cajal” o “Cansado de mi” a la llista de cançons imprescindibles de Las Ruinas, i ja en van un bon grapat.

15. Molt bro, Lost Fills. Indian Runners
Les dues síl·labes bronques de Molt Bro!, el segon treball de Lost Fills, i la seva portada, un guant de boxa hostiant la cara d'un tio, són tota una declaració d'intencions. Els mallorquins Joan Cabot i Pep Toni Ferrer, ara amb en Jorra al baix, han aterrat al 2014 amb un discàs d'indie rock intens i melangiós on els instruments són colpejats amb la contundència d'un operari d'excavadores.
Els versos críptics i àcids d'en Pep Toni et desfan les vísceres i himnes explosius com “Pollença Fried Chicken” o “Galifianakis aka The Hangover” te les fan treure per les orelles mentre botes entre plors i rialles, alegria i desconcert. I ho dic com una cosa bona. Molt bona. Molt bro.

14. La Lluminosa, Esperit!. Bankrobber

Hi ha exercics que estan a l'abast de pocs. No ens estem referint exclusivament que un sol artista toqui els quinze mil instruments que es poden sentir en aquest disc, que també té mèrit. És la manera de fer-ho, el desafiament constant a qualsevol patró escrit amb anterioritat i alhora marcar-hi una forta empremta personal.
AixÚ Ès L'Esperit. En definitiva, fer-ho bé. Al seu moment ho vam batejar com un petit manual d'eclecticisme, com fusionar en un sol treball sons que van des de les músiques del món al rock més clàssic i tronat sense oblidar el coqueteig amb l'electrònica. Si amb el primer treball, Endavant continu ja ens va demostrar de què era capaç en aquest segon, Dalmau Boada ha anat un pas més enllà, tot el que sigui capaç d'absorbir musicalment, presentar-ho a la seva manera. Així s'entenen els constants girs estilístics i els detalls en el so. Potser es podria resumir amb saber el que s'està fent, creure's que, ja no de professió sinó d'ofici, ets músic i la resta que flueixi. I endavant, sempre endavant.

13. Fruits del teu bosc , Renaldo & Clara. Bankrobber
Magnífic el disc de debut de Renaldo & Clara. Fruits del teu bosc beu del nostre pop favorit: agafin el Donosti Sound, afegeixin els Belle & Sebastian dels tres primers discos i posin tocs indie-pop dels grups de Sarah Records. El resultat és un disc de gust exquisit, guitarres tranquil·les i melodies meloses amb accent de Lleida.
Unes cançons que transmeten dolçor, sol, somriures i, fins a cert punt, una innocència molt adolescent, tot i no ser-ho. Clara Viñalsés el gran descobriment d’aquest 2014, amics. Aquesta noia trenca un cor amb cada vers que surt de la seva boca.

12. Lung Kidnapping, Dr Res. Disboot
Cançons d’electrònica en majúscules on beats trencats o a bagres, capes de melodies i progressions juganeres creen un estil molt personal que fan que aquest llarg de Dr. Res sigui una de les joies més preuades del 2014. Un disc que mira de cara a qualsevol altre que s’hagi editat durant l’any i que confirma el grandíssim moment de forma del segell Disboot.

11. Tambor, Canción y DanzaKana Kapila - (bc, gn)

El 2014 serà l’any en què Kana Kapila van editar per fi el seu primer LP i l’any que Kana Kapila ho van deixar córrer sense fer gaire soroll. Deixaven quatre 7”, un parell de CD, discos col·lectius i aquest disc brillant ple de melodies enganxoses, ritmes impossibles i algunes de les millors lletres dels darrers anys.
Tambor, canción y danza és un disc enfadat que sona alegre, multicultural i punk, com una festa de carnestoltes per desarrapats. Rumba congolesa amb teclats Jackie Mitto de joguina i ironia anarquista. Els trobarem a faltar.

Fotografia de portada: Muntsa wannabe graphic designer
Text: Lluís Huedo, Jordi Garrigós, Quique Ramos, Joan Ferrús, Gloria Guirao, Joel Panadés, Carles Fajardo
Correcció: Montse V.

­LES COSES RARES QUE FEM PER FESTES* (aka Hanukah Harry) (per Shaina Joy Machlus)

$
0
0

Una cosa que no va de sexe, perquè són festes i Jesús ens està observant (faig broma)

Estimada Catalunya,

Ningú més ha tingut el poder de fer-me gaudir el Nadal. De petita, sent la més jueva dels jueus dels EUA, cada hivern sentia pànic quan se'm forçava cantar sobre el Pare Noel als recitals escolars, quan sentia una altra notícia sobre algú que havia estat trepitjat i esclafat fins a morir per una munió de pares que corria en estampida a comprar la més nova de les Playstation (una bogeria, però certa!), quan intentava fer-me lloc per voreres plenes a vessar de turistes vestits d'elfs, de rens, etc.

Però aleshores va aparèixer el Tió. Una cosa tan aparentment atípica per a nosaltres, els forasters, que és impossible no adorar. Com a acte d'agraïment per haver-me donat a conèixer curiositats com aquestes, m'agradaria compartir la meva pròpia tradició familiar, una tradició de Hanukah coneguda com a Hanukah Harry.

Fins a l'adolescència, estava segura que tots els nens i nenes jueus tenien el plaer de conèixer en Harry. Però es veu que els nostres esdeveniments festius són tan estranys, si no més, que un tronc cagant regals després d'haver estat rebent cops de pal.

El Hanukah dura vuit nits, per cada una d'elles les meves germanes i jo rebíem un petit regal. Després d'haver encès una espelma de la menorà, havent dit una o dues pregàries, possiblement una ronda amb una baldufa hebrea que es diu dreidel, ens assèiem impacients al sofà mentre esperàvem que arribés en Hanukah Harry.

Primer se sentia un gran esvalot que venia de l'habitació del costat. Mon pare venia corrent dient alguna cosa com “ Ho heu sentit?! Què deu ser?! Vaig a veure què és... Quedeu-vos aquí!” Reflexionava, assenyalant amb un dit acusador l'armari dels abrics i vacil·lant s'hi tancava per tal d'explorar la situació. Això venia seguit per un esvalot encara més sorollós –penjadors que queien, cops a la porta, el pom tremolant. I amb cada eco creixent les meves germanes i jo ens anàvem posant més i més contentes.

Quan finalment la porta s'obria de cop, mon pare sortia vestit exactament igual, amb exactament el mateix aspecte, però amb una veu lleugerament més greu i un lleu i confús accent (a mig camí d'un accent britànic i rus, potser?) proclamava “En Hanukah Harry és aquíiiiiiiiii!”. Veureu, en Hanukah Harry és un fantasma que va de casa jueva en casa jueva i posseeix el cos dels pares per donar regals als nens. Estàvem eufòriques, xisclant d'absoluta alegria, “ el papa està posseït, el papa està posseït!”. En Hanukah Harry ens repartia els regals i llavors tornava a l'armari. Després, el vell papa de sempre apareixia sense entendre d'on havíem tret uns regals tan bonics. Però com tot el que és màgic, sabíem que per mantenir-ho viu havíem de guardar el secret –la nostra resposta sempre era que senzillament en Hanukah Harry ens havia fet una visita.

Recordo amb claredat la primera vegada que sense donar-hi gaire importància vaig mencionar en Harry a un altre amic jueu, suposant que ell també coneixia bé aquest generós poltergeist. No em vaig sentir decebuda quan la seva cara d'absoluta confusió va deixar clar que la meva família era una mica extraordinària. Per mi, el més bonic d'aquestes festes són aquests records poc convencionals, regals embolicats amb llum hivernal, ben lligats amb una cinta de meravelles d'infantesa, i plens d'infinitat de possibilitats d'immaculada imaginació. Duc al Tió al mateix lloc del cor, segur, un racó calentó, on s'asseu just al costat d'en Hanukah Harry, amb qui estic segura que són els millors dels amics.

*festes: al text original hi diu holidays, que en aquest cas es refereix a les vacances de Nadal però sense la connotació cristiana. Per això i per no voler fer servir el terme políticament correcte “vacances d'hivern” ho traduïm com a festes.



---------- TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS ----------

The Weird Things We Do On Holidays
(aka Hanukah Harry)

Something not about sex, because it’s the holidays and Jesus is watching (just kidding).

Dear Catalunya,

No other has had the power to make me enjoy Christmas. Growing up the Jew-iest of Jews in the USA, each winter I dreaded being forced to sing about Santa in school recitals, hear news reports of another person being trampled to death by parental mobs stampeding to get the newest playstation (crazy, but true!), navigating overcrowded streets filled to the sidewalk brim with tourists dressed as elves, reindeer, etc.

But then there was Tio de Nadal. Something so seemingly atypical for us outsiders, it’s impossible not to adore.
As an act of gratitude for introducing me to such curiosities, I’d like to share my own family holiday custom, a Hanukah tradition known as Hanukah Harry.

Until teenage years, I was sure all Jewish kids had the delight of knowing Harry. But, it turns out, our holiday happenings are just as weird, if not weirder, than a log pooping gifts after being beaten by a stick.

Hanukah lasts eight nights, for each my sisters and I would receive a small gift. After lighting a candle on the menorah, saying a prayer or two, possibly a round with a Hebrew spinning toy called a dreidel, we would all anxiously sit on the couch and wait for Hanukah Harry to arrive.

First there would be a loud commotion from the other room. My father would rush in saying something along the lines of, ‘Did you hear that!? What could it be!? I’ll go check it out… Stay here!’ He would muse an accusing finger towards the coat closet and hesitantly shut himself inside to explore the situation. This was followed by even more commotion—hangers falling, banging on the door, handle throttling. And with each increasing echo my sisters and I would become more delighted.

When the door finally slammed opened, my father stepped out in exactly the same clothes, looking exactly the same, but in a slightly deeper voice and confusingly mild accent (a cross between British and Russian perhaps?) would proclaim, “Hanukah Harry is hereeeee!’. You see, Hanukah Harry is a ghost who goes from Jewish house to Jewish house and possesses the body of parents to deliver presents to children. We were elated, shrieking in absolute happiness, ‘Dad’s possessed, Dad’s possessed!’. Hanukah Harry distributed our presents then returned to the closet. After, regular ol’ Dad would pop out confused about where we got such beautiful gifts. But like all magic, we knew to keep it alive we had to keep our secret—our only answer was always simply that Hanukah Harry had paid us a visit.

I remember clearly the first time I casually mentioned Harry to another Jewish friend, supposing they were also well acquainted with this generous poltergeist. I didn’t feel disappointed when their look of complete confusion made it clear our family was a little extraordinary. For me, the nicest part of the holidays are those unconventional memories gift wrapped in winter light, tied tightly with a sash of childhood wonder, and containing infinite possibilities of unspoiled imagination. Tio resides in this space in my heart for sure, a warm spot seated right beside Hanukah Harry, with whom I’m confident are the closest of friends.

Shaina Joy Machlus (periodista, col·laboradora habitual de Tom Tom Magazine i de Markers of Barcelona. Actualment està sortint amb la seva col·lecció de clàssics de la literatura russa i el seu kit de bateria.)

Fotografia de portada: Edu J. Montoya
Text: Shaina Joy Machlus
Traducció: Núria Curran
Correcció: Pol Camprubí

EL MILLOR DE 2014: VOTACIÓ POPULAR.

$
0
0

Per segon any consecutiu hem obert la possibilitat de votar als lectors i amics de Gent Normal quin és el seu disc favorit de l’any. Estem molt contents d’haver rebut centenars (més d’un i més de dos) de correus opinant sobre els LP’s que més han agradat. I això, per a un blog sense publicitat ni més plataforma que un compte de Facebook i un de Twitter, és una gran satisfacció. El resultat final de tot plegat és una mica diferent del que hem escollit a la redacció de GentNormal i que descobrireu ben aviat. Però i què? Estem còmodes amb totes les propostes que hi apareixen, ens ho passem bé, ho gaudim de valent, i de passada fem una ullada a com està el panorama. Aquests són els vostres favorits de l’any.

Dit això, no ens oblidem que al participar en la votació popular s'optava a un premi molt especial: a un pack de tres dels millors discos segons la redacció de Gent Normal. El guanyador és: Adrià Aleu, que ja té un correu confirmant­-li-ho. Enhorabona! I a tots vosaltres, lectors nostres, per fer possible tot això.



1. Joan Colomo - La Filia i la fòbia

2. Pau Vallvé - Pels dies bons

3. Cálido Home - Vulpes Vulpes

4. Beach Beach - The Sea

5. No More Lies - In The Shade of Expectaction


6. vàlius - Fam

7. Miquel Serra - La Felicitat dels Animals

8. Univers - L'estat Natural

9. Wooky - Montjuïc

10. Me And The Bees - Mundo Fatal


11. Mourn - Mourn

12. Senior i el Cor Brutal - El poder de voler

13. Esperit! - La Lluminosa

14. Germà Aire - Ball del cel

15. Tiger Menja Zebra - Súper Ego


16. Gúdar - Pasarás de todo

17. Renaldo i Clara - Fruits del teu bosc

18. Èric Fuentes - Barcelona

19. Anchord - s.t.

20. Ohios - Faceless


21. Autodestrucció - Cop Net

22. The Free Fall Band - Münster Sights

23. El Gremio - Mundo aparte

24. Hurricäde - Anachronisms

25. Jupiter Lion - Brighter


Fotografia de portada: Muntsa wannabe graphic designer
Text: Lluís Huedo
Correcció: Pol Camprubí

ELS MILLORS EP'S/SPLITS DEL 2014

$
0
0

Hi ha una creença popular que diu que l’LP és el rei de la casa, però com diu un refrany que ens  inventarem ara mateix: al disc petit hi ha el bon hitet. D'això va la cosa. D'EPs i singles. De discos petits, però mai de petits discos. Què tal aquest any? Doncs molt bé. Algunes de les millors cançons de 2014 no s’han publicat en format LP, i havíem quedat que el que importa és la cançó no? Molta juguera i de molt bona qualitat. Merda bona i de gramatge profund. Aquí van els nostres 10 favorits (que no els únics).


1. Aquellos Ojos, Mujeres. Canadá

Es notava que ja començàvem a trobar a faltar a Mujeres i amb aquesta primera posició queda clar que hem rebut la seva tornada amb els braços oberts. “Aquellos ojos”, la cançó, és sens dubte un dels hits de l’any, enèrgic i altament corejable, així com ho són els altres temes que formen l’EP, especialment “Aquella luz”,
probablement l’himne rocker de l’any per a la gent que sap ballar bé. Aquellos ojos, l’EP, és l’aperitiu del que serà el tercer disc dels Mujeres. Si inclourà també cançons en castellà o si això està reservat a treballs càpsula com aquest, no ho sabem. En tot cas, l’aperitiu ens ha deixat amb la boca oberta. Gloria Guso

2.Nightmare Girl, Aliment. La Castanya

Estava cantat. Un para i veu la progressió des d'aquella demo en cd en que el trio era un quartet i cap d'ells vivia a la capital fins als dies d'avui i ni s'immuta. Allò era a l'any 2010. Després vindrien un split amb Furguson i un EP que donaria pas a l'únic llarga durada que tenen fins a la data, Holy Slap (La Castanya, 2012).
Dos anys després ens trobem amb aquestes dues cançons, "Nightmare Girl" i "Cementiri". Quan "evolucionar es un placer" també ho és pels oients que gaudim i celebrem cada posada a punt de, en aquest cas, el trio Aliment. Poc a poc i bona lletra, pas a pas, sense catapultar-se, van fent-se un lloc a la consciència col·lectiva. Aquest EP de tan sols dues cançons ha demostrat que els seus temes tenen molt més recorregut que el que el seu metratge indica. Sonen i ressonen. Un es pot sorprendre a sí mateix qualsevol dia cantant "mou-te, mou-te, mou-te, em sents. Ballarem sobre la tomba fins que la desenterrem!" sense adonar-se que això és un hit. Com qui no vol la cosa. Quirats fets sons. A cada disc ens hem anat sorprenent per la bona condició actual i a cada disc ens han sorprès pel salt qualitatiu que en suposa. Estem, doncs, en un EP amb dos diamants d'impecable execució i composició, ballables a més no poder, però amb la certesa que el que vindrà (i compte, ja ho tenen enregistrat) serà més i millor. Serveixi aquest Nightmare Girl b/w Cementiri de toc d'atenció. Aliment van aparèixer per quedar-s'hi. Lluís Huedo

3. Nou món, Una Bèstia Incontrolable. Iron Lung Records

Una Bèstia Incontrolable van seguir sent el centre el nostre món durant l’any 2014. Els hem vist en directe tants cops com hem pogut, sols i col·laborant amb artistes com Pharmakon i Coàgul (al CCCB!), hem seguit les seves gires per Europa i Estats Units, fregant-nos els ulls
amb els vídeos aclaparadors que ens arribaven, i hem ratllat la cara A del seu single amb el segell nord americà Iron Lung. “Un nou món” ens va tornar a esclatar a la cara: més brutal, més clara i obsessiva. Quique Ramos

4. s/t, Los Animalitos del Bosque. Chin-Chin

Unes bèsties canalles s’han fet amb uns instruments amb ànims de fer-nos volar el cap: En Castro descendent d’un ós rentador, Fisky des d’una família de ximpanzés i en Mark que diu ser híbrid entre el pingüí i una roca lunar. No sé si toquen garatge descarat de lletres pop o rockabilly estripat fins a portar-lo a l'última broma.
Fins i tot s’atreveixen amb el punk ramonero en cançons com “Patrulla Espacial nº10”. No hi ha res com deixar-li el backline a una colla d’animals i veure què passa, segur que ens ho passarem bé! Deixem que ho destrossin tot, que facin la seva feina. La festa ve de la mà d’aquest 7” immediat i alliberador com una bona coça al cul un dilluns al matí. Aïda Camprubí

5. Envalira, Desert. Minty Fresh / Buenritmo

Catalogar Desert com a dream-pop de bases electròniques és voler quedar-se curt. Imaginar que la Maria del Mar Bonet fitxa per 4AD en un nou projecte delirant seria acostar-se una mica més al so que aquest duo de Barcelona explota fins aconseguir deixar-nos hipnotitzats amb les seves cançons espaioses i evolvents.
Una combinació audaç de la veu angelada de la Cristina Checa i les produccions exòtiques, etèries i enjogassades de l’Eloi Caballé que els hi ha valgut l’atenció del segell estranger Minty Fresh, la participació al Sónar, un viatge al South By Southwest d’Austin i la obligada inclusió en aquesta llista per ser una de les millors referències d’aquest l’any que es tanca. Aïda Camprubí

6. Dry Finger, The Saurs. autoeditat

L’única forma d’entendre aquest EP és a tot drap, deixant que la música s’escoli per totes les escletxes de la pell, i si creus que és massa sorollós apaga i a una altra cosa. Tanmateix, l’única forma d’enregistrar aquestes cançons ha de ser en directe, així com l’única forma de tocar-les
damunt l’escenari ha de ser amb la samarreta xopa de suor,
la corretja escurçada i la guitarra sota l’aixella. The Saurs compleixen amb totes les expectatives. Aquest trio barcelonès va pas a pas, una demo l’any 2012, el seu primer EP Bring Me Fog publicat el 2013 i ara 4 nous temes amb Dry Finger, més garage-rock-punk-sense-pretencions amb la immediatesa que els atorga prescindir del baix i la insultant jovialitat dels seus membres reflectida en la música, gairebé com un clixé del gènere. The Saurs no tenen res a envejar a grups que apareixen en aquesta mateixa llista com els Aliment o Mujeres. Joel Panadés

7. Space’s Confes, Pacosan. Bankrobber

Pacosan fan un pas endavant amb aquest dos nous temes. Deixen de banda el noise de guitarres amb dissonàncies i s’acosten a una electrònica dura, com si estigués feta al DC en el tema que dóna títol a l'EP. L’altre tema, “Ulises” s’acosta a l'electronoise preparat per cremar soles i poder-se colar en la sessió de qualsevol punxadiscos.
Al treball acompanyen els dos temes 3 remixes d’Space’s Confes. Molt complet tot plegat. Carles Fajardo

8. Todo por el bien común, Nueva Vulcano. BCore/La Castanya

Agafin aire, molt profundament. El màxim que puguin. I ara practiquin l’apnea uns quants minuts, tants com els 86400 del parell de mesos que falten per a què els Nueva treguin el nou disc. Per no ofegar-nos, aquest 2014 el trio ens ha ofert unes boies salvavides, per fer més amena l’espera.
Permetin que sigui groller, però en aquest web quasi celebraríem una ventositat dels Nueva Vulcano, així que imaginin què fem amb el parell de hitets marca de la casa que han publicat aquest any prèviament a la sortida del quart LP.
Todo irá bien si lo esperamos mogollón diu l’Artur, doncs imaginin "lo bé" que sonen aquests dos temes. Los Nueva estan de tornada. Jordi Garrigós

9. Cuático, Opatov. Famèlic Cassettes

Dintre de les novetats d’aquest any que s’acaba, destaquen Opatov, quatre nois de Cerdanyola a qui vam descobrir al Festival Hoteler de 2013 i dels quals no hem pogut escoltar gaire més que les cinc cançons d’aquest EP. Cuàtico ofereix psicodèlia garatgera cantada en anglès i amb el toc especial de la trompeta,
cinc temes de bateria ràpida, melodies acolorides, distorsió i molt d’eco que acaben creant atmosferes extasiants. Glòria Guso

10. Agosto, Neleonard. Elefant

Una de les grans descobertes d’aquest 2014 és en Manuel Navío. Man behind Gudar o el Hi Jauh USB? i beneficiari d’una personalitat absolutament entusiasta. El seu projecte més interessant ha resultat ser Neleonard. Pop d’autor amb tics amb explosions d’alegria onírica i passejos en bicicleta a l’estiu. Val, he escrit una frase abominablement cursi. Però les cançons de l’amigo et transmeten coses xules.
Sis cançons de pop del que importa, del que millora vides, del que recorda als Magnetic Fields o a The Divine Comedy i que està magistralment produït per en Cristian Pallejà, per mi la millor que li he escoltat juntament amb la de Sierra. Una joia, Nele. Jordi Garrigós


Fotografia de portada: Muntsa wannabe graphic designer
Text entradeta: Gent Normal 
Correcció: Pablo Gerschuni

EL MILLOR DISC DE 2014 (DEL 10 AL 1)

$
0
0


Les llistes mola fer-­les, però mola més criticar-­les. Això ho sabem tots. Nosaltres fem la nostra llista i igualment ens agrada criticar­-la. Proveu a fer­-ho: elaboreu una llista i critiqueu­-vos. És molt sa. Ningú més que tu s'enfada. Auto-trolejar­-se és un plaer que només s'acaba quan tu vols. Nens i nenes, amb tots vostès, la llista del TOP 10 de Gent Normal:



llegeix la nostra llista del 25 a l'11

10. s/t, Anchord. Saltamarges

Heus aquí un dels discos de l'any que m'ha fet sentir que ja tinc una edat. Només han hagut de passar tres cançons del disc homònim de debut per transportar-me a la adolescència. Punk rock melòdic, des de Satanic Surfers a Lagwagon, per citar-ne dos, perquè en cada cançó, també hi he trobat ecos de Ten Foot Pole o R.K.I.
I sí, el més evident, Title Fight. No obstant, no és un exercici de nostàlgia, de reproduir el manual d'ús d'un estil concret, sinó d'interpretar-lo tal i com ells l'entenen, aportant-hi detalls d'altres gèneres, com per exemple l'emo, molt present sobretot en el tractament d'algunes guitarres. I és precisament això el que el fa un molt bon disc. Des de la potentíssima “Untangible intentions”, una de les millors del disc, a “Dive around” o “Unlucky 18” per posar dos exemples que millor sintetitzen el seu estil. I vist això, amb aquest disc s'augura una vida prometedora al quartet de Girona, sabent que la prova del debut s'ha superat amb escreix. Joan Palahí

9. L’Estat Natural, Univers. Famèlic Records

Univers han revifat amb èxit el shoegaze dels 80 al Regne Unit, han creuat l’estany per a fer ‘les amèriques’ i desprès se n'han anat a conquerir Mèxic, acabant l’any amb un rotund sold out de la seva primera posada de llarg, una mostra de cohesió i de bones maneres.
Tot i que la poètica d’alguns dels seus títols sembla mig en broma, fan una música del tot seriosa, de textures recurrents i amb una atmosfera aclaparadora que poc o gens té a deure a les seves formacions paral·leles Mujeres i Aliment. Segurament Univers són un motiu de brindis a les oficines de Famèlic! I també a les nostres. Des d’aquí, aprofitem l’excusa de les llistes i la nostra afició a fer ‘supergrupos’, llancem una petició perquè tornin a convidar en Sergi Egea a tocar el baix a un dels seus concerts! Aïda Camprubí

8. Mourn, Mourn. Sones

Probablement hàgim sentit a parlar del disc de Mourn més que de cap altre en aquesta llista durant les darreres setmanes –pel seu fitxatge pel segell americà Captured Tracks i per haver sortit a Pitchfork– però a Gent Normal ja ens vam dir que aquest era un dels debuts de l’any,
que crida l’atenció per combinar una –diguem-li així maduresa instrumental amb una "naivitat" en les lletres que enganxa des de la primera cançó. Glòria Guso

7. La felicitat dels animals, Miquel Serra. Foehn

Per aquells que hem seguit de prop l’evolució del manacorí Miquel Serra, La felicitat dels animals és la consecució de tot allò que ha perseguit des de l’edició d’Opilions (tanmateix, pels que vàrem viure el seu descobriment, el seu millor disc encara ara).
Un treball polièdric, ambiciós, complex, un castell aixecat sobre capes i capes de sons impossibles formant un monument a les seves obsessions habituals: el passat, la família, la mort, l’amor i el paisatge quotidià com a al·legoria de tot plegat. Unes dèries a les quals encara treu més punta al “petit” “El perfum dels vegetals”, on a més de preciositats desarmants com “Padrins” o “Desgraciat”, fins i tot rescata algunes de les gravacions del seu germà Joan (mort el 2003 quan només tenia 29 anys, la persona que el va animar a agafar una guitarra i cantar i fer cançons). Tot plegat també el seu definitiu matrimoni amb Pep Toni Ferrer i Michael Mesquida fan d’aquest doble disc la confirmació que Serra és una font inesgotable de música d’aquella de veres, de la que emociona, posa els pèls de punta i et fa tremolar i voler viure i obrir ferides velles per deixar-les rajar un poc més dolçament i, quan acaba la cançó, sàpigues que el teu dolor té sentit i tot anirà bé. Joan Cabot

6. Anachronisms, Hurricäde. Saltamarges

A tots ens ha passat alguna vegada, i a en Quique li passa un o dos cops al dia: t'enamores d'una banda i et sents incomprès. La gent et mira i et diu "sí està bé" i a tu et falten mans per subjectar tanta "fregona" com necessites. Això en el millor dels casos, la majoria de cops posen cara de pòquer
i esperen que acabis de parlar per canviar de tema tot pensant "ha dit hardcore? Pasa palabra". A d'altres no saps si es desacostumen a la banda o els deixa de sorprendre. És possible que sigui qüestió de modes, sí, deu ser això, potser això del que parlem ara no toca. Em sap greu. Maleïdes modes. Els anacronismes també poden estar tant de rabiosa actualitat com qualsevol altre revival autentificat pel gurú musical que decideix les modes. Alguna cosa així sento després que una elèctrica guspira em recorri la "llomada" i l'espina dorsal durant el transcurs dels primers compassos d'aquest Anachronisms. Hurricäde parlen directament amb el meu interior saltant-se tota barrera de consciència, prudència i raonament. El so de la guitarra m'és familiar. La manera de cridar m'és familiar, la manera de colpejar la bateria m'és familiar. Deu ser cosa d'haver-nos criats a pocs quilòmetres de distància i haver-nos fet grans a la mateixa Atzavara. Rockin Hardcore, amics, el rockin hardcore de tota la vida. El del frenesí i immediatesa calculades. El de córrer fins als nassos d'un i fer un mortal endarrere sense arribar a rosar el rostre. Just al límit. Sense sobrepassar-se. Malucs en moviment insuficient per desenganxar els dos peus a l'hora. Cops al pit. Cap epilèptic en totes direccions. Puny tancat que tan repica a la cuixa com s'aixeca en una proclama. Moviments bàsics integrats a l'ADN. Hurricäde es capaç de fer-me tot això sense ni rosar el ridícul, sense semblar cap còpia, sense semblar pesats. Hurricäde són una obra d'enginyeria d'una moda alternativa passada de moda. I què és més alternatiu que sortir quan ningú ho espera a fer alguna cosa que ningú està desitjant, no rebre l'atenció que objectivament (per mi) que es mereixen i continuar. Seguir al peu del canó. Millorar com si milers de persones haguessin dipositat en tu tota l'esperança del seu imaginari. Anachronismsés tot això, tot allò que se li suposa a una ressenya que escoltant el disc qualsevol ho pot deduir. I alguna cosa més. Alguna cosa més que els que escoltem hardcore no diem en públic però els que hem abraçat l'emo no ens fa tant de por com per deixar de començar un post proclamant-ho. Lluís Huedo


5. Ball del Cel, Germà Aire. Famèlic Records

Germà Aire s’han guanyat el cel amb aquest disc que demostra la perícia instrumental i la sensibilitat compositiva dels seus dos pesos centrals, l’Andreu i en Luca, que han sabut copsar i portar a la seva pròpia singularitat la poètica d’en Sisa, la fresca espontaneïtat d’en Franco Battiato i la versatilitat d’en Mau d’Esperit.
Recuperen, amplien i revisen peces del seu primer cassette com “Abans” i “La Vall del Cel” que sonen amb la cara neta i amb arranjaments més ben acurats. Com va dir en Xavi Carreras en el seu moment, és un disc on cap cançó fa nosa i precisament per això se’ns fa curt i és rodó. Envalentits amb el projecte, i veient que tants detalls eren complicats de portar al directe tan sols amb quatre mans, incorporen ara en Gudi a la bateria i en Dofí Malalt, el farmacèutic de Lleida, al baix. Un motiu més per no quedar-se amb l’escolta i anar-los a veure en concert! Aïda Camprubí

4. Fighter Pillow,Fighter Pillow. Autoeditat

El disc de Fighter Pillow era un dels més esperats de l’any des que pengessin al seu bandcamp una recull de quatre cançons de guitarres abrasives amb la vista posada a l’indie rock ianqui de grups com Built To Spill, Throwing Muses, Magnapop o Sugar. L’aparició del debut homònim del grup liderat per Eli Molina, ex membre de Me and The Bees,
no tan sols no decep, sinó que ens ha semblat un dels més rotunds i addictius de l’any. Riffs de guitarra densos i explosius, ritmes ferms i contundents, una veu que bascula entre l’angoixa i la ràbia i unes composicions amb passatges melangiosos i calmats que amb una estrebada volen de cop pels aires amb una fúria volcànica. Fighter Pillow ens brinden onze cançons que són, de fet, onze hits, entre els quals destaquem “Lemonade”, un himne que hauria fet molt mal 15 anys enrere, “Rancorous”, un mig temps amb una tornada abrasiva en el que la veu de l’Eli esclata en uns esgarips que glacen la sang, o la nostàlgica “79 Flames”. El debut de Fighter Pillow és un homenatge a una manera d’entendre l’indie rock que associem indefectiblement amb els anys 90. Però no es tracta d’un exercici d’estil o un pastitx, perquè totes les cançons del disc, de la primera a l'última, estan imbuïdes amb la força emocional d’un grup que viu aquesta música no amb nostàlgia, sinó amb una passió gairebé agressiva, cosa que converteix una mirada al passat en una obra inscrita dins la tradició d’un gènere musical al que revifa i projecta cap endavant. Joan Ferrús


3. Mundo Fatal, Me And The Bees. La Castanya

Quan ens vam repartir les ressenyes de discos de la llista de millors de 2014 a mi em va tocar el de les Me and the Bees. Cap problema, és el grup que més he escoltat i vist en tot l’any. I quan dic que els he vist la paraula que hauria de venir al darrera és molt. O encara més: indiscriminadament.
Els he vist indiscriminadament està bé, em sonen més les seves cares que la d’alguns cosins. El meu nom, fins i tot, surt als crèdits del disc per unes magnífiques i certament poc valorades no he llegit cap crítica elogiosa al respecte palmes a la millor cançó de Mundo Fatal, que és “Blue”. Puc defensar amb honestedat aquest LP? Amb honestedat no ho sé, però el puc defensar sense que ressonin els ecos de “tooongo” per tot l’hemisferi nord. I ho puc fer perquè conec aquest disc a la perfecció i és el meu LP favorit de 2014. I de llarg.

Mundo Fatal té totes les coses que m’agraden del pop. Sobretot té aquelles tornades que cantes a la dutxa, que cantes a la moto, que cantes mentre escombres el pis. “Like we were young, you're breaking my heart, YEEEEEEEEEAH OOOOOOOOOH”. N’hi ha unes quantes de majestuoses. Si faig un repàs totes les coses favorites de la meva discografia personal les acabes trobant al segon disc de les Bees. A Mundo Fatal hi ha jocs de veus sixties, hi ha guitarres noventeres, hi ha els Yo la Tengo, els Guided By Voices, els Beach Boys i les Ronettes. A més acaben amb cop d'autoritat, amb patada als ronyons, amb trompazo de boca: “Cry Fight Try”, un dels millors finals de disc que he escoltat. Quan la vaig sentir per primera vegada no em va caure la llàgrima de miracle, i set mesos després em segueix deixant el cap estabornit cada cop que la poso o la toquen en un concert.

Aquest disc és, per sobre de tot, tres persones que m’estimo que ha fet un seguit de cançons meravelloses. Això no cal defensar-ho, cal celebrar-ho. Visca vosaltres, dabadabada. Jordi Garrigós

2. Súper Ego, Tiger Menja Zebra. Music or Nothing

Al cap de pocs segons d'escoltar el sorollot que emana el disc llegeixo, de nou, el títol de la primera cançó: "et sotmetré". Fills de puta, penso, com ho sabíeu, eh? Un bombo infernal. Un bombo de les galeres dóna pas al disc: tots a remar, això és el purgatori, sotmeteu-vos, aquesta secta reclama esforços.
El plaer i l'eufòria arribarà, us ho prometo. És qüestió de temps. Primer juguen a despistar-vos, a marejar la perdiu; deixa'ls fer. Posa't el disc i mira l'infinit fins a veure el teu interior. Anul·la tota sensació externa fins a quedar-te amb el teu propi cos i el del tigre i el de la zebra.
Què és aquesta cosa amorfa que s'obre pas? Qui ha volgut compondre (o sigui, perdre el temps) , gravar (o sigui, deixar-se els quartos), publicar (o sigui, deixar-se els quartos), compartir (córrer el risc del què diran) i treure'l a passejar (més perdre el temps, més perdre quartos i més risc del què diran) aquest disc, amb un concepte, amb una voluntat com aquesta.
Veureu aquest àlbum, en aquesta llista, rodejat de propostes per a tots els públics, Súper Ego ve a trencar aquesta monotonia sonora i rítmica. No us espanteu, aquestes coses fa temps que es fan fora de casa, no són tan "bitxos raros". Els estranys érem nosaltres per no tenir uns Tigre Menja Zebra abans. Fora el políticament correcte. Fora el somriure complaent. Fora l'educació. Fora les construccions corrents. Un títol odiós, uns tons foscos, durs, uns vídeos violents contra l'entorn més immediat. Sense contemplacions, directe a la jugular. Obrir-se en canal i deixar que les vísceres d'un inundin i impregnin amb una harmonia maquiavèl·lica. "Jo jo jo jo". No us agrada? Es fan pròpia la societat. S'auto inculpen com a portaveu de la nostra civilització. No us agrada? Han embellit la "basura" que som, que són.
Desaprendre per tornar a construir. Auto immolar-se per tornar a renéixer. Quan l'odi s'entén com un sentiment més, sense rebutjar-lo pel fet de ser un sentiment negatiu. Quan l'odi és una altra forma d'amor. És que no es mata per amor i per amor es fan atrocitats? Pregunta-li a en Shakespeare. Quan l'odi perd la connotació de sentiment negatiu per ser un sentiment més. Quan te n'allunyes i atorgues a tots els sentiments el mateix poder i capacitat, pots jugar amb ells tractant-los fredament, reestructurant-los. Pots excitar la bèstia i controlar-la. L'odi és una altra forma d'amor, se li pot cantar amb la mateixa vehemència que es fa a totes les cançons ensucrades. No amaguis aquesta part de tu. No la reprimeixis. És plaer i eufòria igualment. És que hi ha coses teves que no t'agraden? Contempla la teva pròpia devastació i admira-la. Formem part d'una societat secreta. Ara ja no és secreta. No t'agrada. Se'n diu entorn. És el que t'envolta. Tiger Menja Zebra només ho exposa en música. Music or nothing. I ho fa amb un discàs que no els apujarà el Súper Ego. Lluís Huedo



1.The Sea, Beach Beach. La Castanya

També diuen que les onades del mar són totes iguals. S’ha d’estar cec (o no haver sortit de Toledo) per pensar això. El mateix passa amb les cançons del disc de Beach Beach, un àlbum de bandera groga: on tirar-se en bomba un cop i un altre sense avorrir-te (verda) però sense angoixes (vermella). Dinàmic però no encabritat, reconeixedor però no retro, "espídic" i també nostàlgic. La platja a la tardor, per entendre’ns.

The Sea desperta les ganes de nedar-hi des dels primers segons de l’obertura, una mena de jingle radiofònic que sona precisament com el mar: acords de guitarres que són onades (d’aquelles que agafes amb tot el cos i crides taxi) i que trenquen contra alguna roca cada cop que sona el plat de la bateria. Intentaré no continuar per aquí, que semblo la Mercè Rodoreda. No prometo res. És culpa d’aquest disc. I de Gent Normal, que sempre tenen la culpa de tot.

No sabem si aquest mar és el de la badia d'Otago (a Dunedin) o el del Mar del Nord d’Escòcia o el de les Balears. Perquè sona, sí, a uns The Clean al Rumba Bar de Auckland (Nova Zelanda), però sense por de tocar bé (és estrany, els Beach Beach toquen prodigiosament sense perdre l’encant de tots els grups imperfectes i això és perquè sembla que tocar així els sigui tan fàcil com estornudar mirant el sol). També s’assemblen als Orange Juice amb samarreta veneciana de ratlles horitzontals en algun club petit. Fins i tot també recorden als millors Los Caramelos o Los Plomos. És una mica igual, això de les comparacions, perquè capbussar-te en el mar mola sempre aquí o allà (us ho diu un que es banyava al Cantàbric en pilotes cada nit que s’emborratxava). I el mateix passa amb les bones cançons de música pop de menys de tres minuts. No són d’enlloc, com no són de ningú els encenedors, però està clar que aquest disc no es titularia The Sea ni sonaria així si ells s’haguessin inspirat en la Platja de la Nova Icària i no en alguna cala balear. I això, al marge de l’idioma, és el més important.

Això i que les cançons de Beach Beach se li posen al "colega" en un mal moment (tu el casc esquerra, jo el dret) fent glops de birra al carrer, els escolta la "novia" en bucle mentre cuina plats amb més de tres ingredients ("se viene tan arriba" amb "Fishbowl" que potser provarà de posar-hi un quart) i els viatges en cotxe es mesuren pels cops que ha sonat el disc (al final ja no saps molt bé on comença i on acaba, on para la boia i on la sorra). No es recomanable escoltar-lo al metro: t’arrencaràs a ballar com un ninot de Santa Claus de joguina una mica melancòlic i buscaràs temeràriament i inconscient la cintura de l’avi que llegeix La Razón davant teu per fer la conga.

Sona al soroll que emet la llauna quan tires a l’anella, sona a la versió de House of Love de "Pink Frost" dels The Chills, sona a mig temps de Blue Orchids, sona a Tom Petty (Tom Petri) remuntant una platja al gener i a passejar amb les mans a les butxaques de l’abric i els peus mullats.

No sé perquè m’agraden tant, els Beach Beach. A mi em mola molt el color del mar d’algunes illes Balears. És estrany i brilla, aquell verd. Quan vaig saber que era per l’alga posidònia em va agradar menys. Així que millor no estripar més l’encant d’aquest disc de Beach Beach.

Diuen que les històries no s’acaben, és només que la penya es cansa d’explicar-les. Però moltes "pelis" i llibres que m’han marcat acaben vora el mar: Brighton Rock, De repente el último verano i fins i tot Quadrophenia quan no veia cap ridícul en l’èpica. Aquest any he llegit Big Time, la biografia que un visca-la-vida-ara-mort li va explicar al Marcos Ordóñez. Com que no sabia com rematar la història, va fer-ho amb la imatge de la filla del tal Perico Vidal mirant les onades, pensant en son pare i amb el narrador escrivint: “perquè els dofins neden i salten només en mar obert”. Com els de la portada del disc de Orange Juice. Com les tornades dels Beach Beach. Dels Beach Beach Beach Beach. Dels Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach (és molt fàcil acabar així una crítica, embogint en fade out, gràcies a l’opció cut’n’paste d’aquest processador de textos i per culpa d’unes cançons tan absolutament joves i radiants). Miqui Otero





Fotografia de portada: Muntsa wannabe graphic designer
Text: Lluís Huedo
Correcció: Pablo Gerschuni

LES MILLORS SÈRIES DEL 2014

$
0
0

Estem a punt d’acomiadar l’any i com sempre per aquestes dates toca fer repàs de quines han estat les nostres sèries preferides i donar una castanya a aquelles que han perdut el rumb o el seu toc. Sense ordre de preferència, aquestes són les ficcions que més ens ha agradat aquest any:



1.True Detective: Reconeixeu-ho: mai vau pensar que podríeu idolatrar Matthew McConaughey. La sèrie de l’HBO ens va agafar per sorpresa i es va convertir en una vertadera obsessió per a molts. Les llargues diatribes sobre el bé i el mal i els icònics paisatges melancòlics de Lousiana han estat dos factors cabdals per convertir la sèrie en un producte hipnòtic tant pels espectadors com per la crítica. Els que esperaven una gran revelació al capítol final es van endur un xàfec: l’important no va ser mai la resolució sinó el camí. Estem ansiosos per veure com ens sorprèn Nic Pizzolatto amb la segona temporada, centrada en una història completament diferent.



2.Fargo: Quan es va anunciar que es preparava una versió televisiva de la pel·lícula homònima molts els van dur les mans al cap: semblava impossible poder replicar la que es considera una de les obres mestres del germans Coen. Noah Hawley, responsable de la reinterpretació de la història, va aconseguir callar a tots aquells que esperaven un gran desastre. Fargo es inquietant i divertidament fosca. A més, ens ha permès reafirmar-nos en el talent de Martin Freeman i conèixer una secundària de luxe: Allison Tolman.



3.The Affair: La joia de final de l’any que ha aconseguit colar-se a totes les llistes i premis. Tot i que tenim reserves de si la segona temporada estarà a l’alçada, estem fascinats per aquesta història extramatrimonial i els diferents punts de vista dels dos principals implicats, interpretats amb gran química per Domenic West i Ruth Wilson. Muntanya russa d’emocions, la primera temporada ha anat avançant fins a entortolligar la història d’amor amb un thriller policíac que cada cop cobra més protagonisme.



4.The Good Wife: Des de la cinquena temporada, que es va emetre a Estats Units fins al maig de 2014, The Good Wife ha donat un salt endavant. Aquest cop de puny damunt de la taula, que va tenir com a punt culminant uns dels girs de guió més dramàtics de la sèrie, li ha valgut tornar a ser considerada com una de les millors produccions actuals, capaç de combinar intensitat dramàtica amb moments hilarants. La sèrie ha anat creixent al mateix temps que ho feia la seva protagonista. No podem dir res més que #TeamAlicia.



5.Transparent: No sabem si aquesta és la millor sèrie de l’any però sí tenim clar que és el primer èxit de producció pròpia d’Amazon. “Transparent” no és un producte de masses sinó una producció de nínxol que compleix i excedeix les expectatives del públic al qual va dirigit, bàsicament joves progressistes urbanites. La creadora Jill Soloway, que va partir d’una experiència autobiogràfica a l’hora de crear la sèrie, posa al centre de la narració la família Pffermann, un clan disfuncional que ha d’acceptar el desig del patriarca de ser una dona. El món transgènere, una temàtica poc explorada en la ficció, es mostra des de una sensibilitat extrema, sense estridències ni clixés. A això hi contribueix especialment la interpretació de Jeffrey Tambor (Mort/Maura), una actuació que ratlla la perfecció i que, sens dubte, estarà en totes les travesses dels premis a millors actuacions de l’any.



6.You’re the worst: Qui ha dit que les comèdies romàntiques han de ser ensucrades? Per aquells que fugen de les cursileries res millor que aquesta sèrie, una comèdia que dóna la volta a les històries d’amor amb una parella totalment atípica, al·lèrgica al compromís i amb una sinceritat que ratlla l’ofensa. Divertida i sense complexes, és impossible no acabar adorant aquests dos grandíssims mal educats.



7.Jane The Virgin: Vam començar a veure-la amb tots els prejudicis del món però la sèrie de la cadena CW, un canal enfocat principalment al públic juvenil, s’ha convertit en el “happy place” de la temporada. Protagonitzada per Gina Rodríguez, es una paròdia de les telenovel·les veneçolanes realment divertida que no deixa cap tòpic del món llatí sense tocar. El punt de partida no pot ser més surrealista: Jane, una noia de 23 anys que espera fins al matrimoni per a tenir relacions sexuals es queda embarassada per un error mèdic.



8.Halt and Catch Fire: Una temàtica poc explotada (el naixement dels primers ordenadors personals) i un personatge femení, Cameron (Mackenzie Davis) amb tots els números per convertir-se en icona femenina. La sèrie d’AMC va passar mig desapercebuda però és una proposta interessant a la qual seguirem la pista en la seva segona temporada.



9.The Mindy Project: Tot i els seus inicis vacil·lants, la sitcom creada i protagonitzada per Mindy Kaling ha aconseguit enganxar-nos gràcies a una parella principal brillant. La química entre Kaling i Chris Messinaés una de les raons principals per veure la sèrie però en tenim més: guions plens de referencies de cultura pop i reinvenció del gènere romàntic.



10.Game of Thrones: George R.R. Martinés garantia d’èpica i adrenalina. Com ja és habitual, la sèrie ens ha regalat aquest any grans moments, d’aquells que acaben monopolitzant les converses de sobretaula amb els amics. I és que si una cosa té Game of Thrones són fans entregats.

Fotografia de portada: Muntsa wannabe graphic designer
Text: Alejandra Palés
Correcció: pendent
Viewing all 1519 articles
Browse latest View live