Quantcast
Channel: Gent Normal
Viewing all 1519 articles
Browse latest View live

ELS DISCOS DE 2015

$
0
0

Any nou, discos nous. És possible que el post de l'any passat sobre els lp's que veurien la llum durant aquest 2014 comencés igual. Però què hi farem, la originalitat és un be molt preuat del que no gaudeixo. El que sí tenim és paciència per anar recopilant les diverses històries que aniran apareixent durant els propers 12 mesos. Sí hi ha una llançament que esperem amb candeletes des de fa la tira de temps, i que mereix ser destacat en primer lloc és el famós disc compartit de Las Dolores i Epic Kind que, per fi, podrem escoltar de la mà de Doble Vida. Fa anys que cap dels dos grups està actiu i són bandes quasi de culte, així que la notícia mereix una conga de Fraga a Maó. Una conga subaquàtica, s'entén. Seguim.

Ja al gener tindrem unes quantes bones notícies en forma de discos. Via La Bisbal de l'Empordà, els Sanjays inauguraran l'any de Bankrobber amb el seu segon llarga durada. Cançons saltarines i pop ballable que deixaran pas a d'altres propostes més minimalistes com la de l'Isaac Ulam, que tornarà al seu projecte en solitari després del disc conjunt que va treure amb José Domingo. De l'entorn de la discogràfica empordanesa també ens arriben notícies del primer LP de PacoSan (un dels millors Ep's l'any passat per aquesta santa casa) i ecos d'alguna possible gravació dels Declivi (Joan Pons, Mau Boada i Joan Colomo). Aquest últim no traurà disc amb Bcore durant 2015, tot i que si caurà un single per celebrar els 25 anys del mític segell barceloní. L'any Bcore vindrà marcat pel llançament de dos dels seus vaixell insigne: The New Raemon (al gener) i els Nueva Vulcano (al març), grup dels favoritíssims que ja ha presentat una primera cançó d'avançament del seu quart disc, que es dirà Novelaría. Altres històries que ens arribaran des del segell gracienc: nou Lp dels mods de Brighton 64, Salvaje Montoya i uns altres clàssics, els ganxons Bullit.

La Castanya va ser un dels segells més prolífics la temporada passada, amb el fitxatge d'Aries i les sortides de Beach Beach i Me and the Bees (dos dels tres nostres discs preferits de l'any). Aquest any tampoc pinta que s'ho prenguin amb calma i ja han anunciat la sortida de les reedicions dels dos discos de A room with a view en doble LP. Precisament el vocalista de la banda madrilenya, Conrado Isasa, debutarà amb La Castanya amb el seu projecte en solitari: Isasa. Tornant a Catalunya, també editaran el nou -i esperat- disc d'Aliment i diverses sorpreses relacionades amb els clàssics vilanovins: Biscuit. CANADÀ no anuncien encara el seu catàleg de la propera temporada i per tant, ens quedem sense saber -de moment- si hi haurà nous discos de El Último Vecino, Extraperlo o Mujeres. Coneixent al Borja i a l'Alba segur que serà un bon any per al segell.

Seguim amb els Indian Runners, que tindran un primer trimestre ben mogut amb dues sortides en els propers dos mesos. Primer el Pesol Feréstec i el seu Cor de Carn, projecte que combina música i poesia amb en Gerard Segura (vàlius) com a cara visible i la sortida del primer disc de les Rombo i el seu pop destartalat del que ja han ensenyat una cançó. El Segell del Primavera aquest any aposta per dos artistes de casa com The Suicide Of Western Culture i la Núria Graham. Els primers llençaran primer un maxi (al febrer) i després un disc (al març), mentre que la vigatana debutarà també el tercer mes de l'any. Serà una temporada atapeïda de feina per El Segell, ja que també publicaran els discos de la Christina Rosenvinge i de Grupo de expertos solynieve.

A principis de febrer apareixerà la primera referència de l'any de Famèlic amb un split entre Da Souza i Regalim (l'Aleix Vila de Furguson). 2015 també ens deixarà un single de l'Hereu Escampa i el segon LP d'Univers, que vindrà passades les vacances d'estiu. Un altre grup que hauria de publicar el seu segon disc són els Ocellot. Més discos que vindran, aquests via Terranova, són els d'Ulldeter i veurem que passa amb Pacifico, després del seu prometedor Ep de debut. Hang The Dj Records, el segell que capitaneja l'Èric Fuentes anuncia disc dels adolescents Please Wait (edició conjunta amb Saltamarges) i Les Cruet, el nou grup on milita en Xavi Garcia (Els Surfing Sirles, Zeidun). Murnau B també publicarà -amb Jacquard Recs- un nou disc on participarà Mark Cunningham.

Altres bandes que han anunciat nou disc: els banyolins Jansky, Ultratomba o Coagul, dels que esperem noticies d'un projecte conjunt amb l'Arnau Sala (Les Aus). De Boston Pizza també s'esperen novetats amb Wind Atlas i Síctor Valdaña & Check This Outs. Haurem d'esperar a confirmar possibles sortides dels Jessica and The Fletchers i Die Katapult, aquestes a l'entorn de Hi Jauh USB? Del col·lectiu del Poble Nou veurem també si 2015 serà el del primer llarga durada de Neleonard, imaginem, sota la batuta d'Elefant Records. Com BCore, uns altres que estan d'aniversari seran els nois de El Genio Equivocado, a banda del seguit de festes que fan a Madrid i Barcelona, també ens esperen discos de Les Sueques i, com no, Las Ruinas, que haurien de seguir fidels a la seva màxima de disc per any. Un darrer nom que promet disc (per fi!) els enormes Los Urogallos (ex-TCR, ex-Incrucificables), pocs Lp's més esperats que aquest.


Fotografia de portada: XX Text: XX Correcció: XX

DESPROPÒSITS D'ANY NOU (per PERE AGRAMUNT)

$
0
0

Desmemoriar-se
Les nits de cap d’any acostumen a ser proclius als retrobaments i, el que és encara pitjor, a les coneixences. Com oblidar el fet que vas conèixer tal persona en aquell envelat glacial fa uns anys. No és cap pregunta retòrica de caire individualista, és una qüestió que ens sacseja a tots, encara que els llocs i les persones físiques no coincideixin. És la universalitat del despropòsit memorístico-sentimental. Potser ja hem oblidat l’embalum i el farcit de pell, carn i ossos que ens sabia alterar però encara estem a la recerca de l’extirpació, parcial o definitiva, d’aquells moments fundacionals.

Destecnologitzar-se
La valentia primigènia corre pels camins, les valls i els marges dels rius sense una puta connexió wi-fi ni servei 4G. Al tanto, que se’n diu “servei”. Toquem-nos els ous a dues mans. Diguem-li, més aviat, necessitat imposada que va imposant necessitats quatre ge. No és cap exaltació ingènua del primitivisme, és l’enèssima i innecessària crítica al darrer gran poder. En sé d’un que ens explica que fins que no arribi el 7G que no li venguin la moto, que ho veu tot massa lent, encara, i prefereix anar tirant del carro. Arri, arri, nomofòbics.

Desblackmirroritzar-se

No deixeu de mirar els nous capítols de la sèrie de’n Brooker, no. Això més aviat seria un apèndix de l’apartat anterior al qual un hi pot arribar després de les trencadisses habituals de tauletes i telèfons intel•ligents (sic). La pantalla negra i escardada com a esperó inevitable. Es veu malament, ara? No saps ni què estàs teclejant? No veus qui et truca? Et fots. No la canvïis. Acostuma’t a viure en la precarietat voluntària. Cristianitzem aquestes tecnologies de consum. És un nou Via Crucis, un neo-rosari al qual li van caient trossets de vidre, fins a la descomposició final. Amén.

Descollonar-se

De debò, n’hi ha per descollonar-se. Amb els uns i amb els altres. Amb això i amb allò. Amb el de més cap aquí i amb el que cau una mica més cap a la banda d’allà. Ara bé, la socialdemocràcia estatal, i les seves sucursals perifèriques, s’emporten la Palma d’Or honorífica. Que sigui un problema que afecta tota la vella Europa no els eximeix de res. Si deixés d’existir probablement veuríem amb més claredat com l’amic de l’enemic ha estat l’enemic real, el de l’abraçada i la posterior patada al cul. I no em citeu la secular divisió de les esquerres perquè faríeu plorar de riure el BCE, l’FMI i tots els acrònims que ens posen el plat a taula.

Descollonar-se més
Podemos a Catalunya.

Fotografia de portada: Edu J. Montoya
Text: Pere Agramunt
Correcció: pendent

THE LIMBOOS, DIJOUS 8 DE GENER AL CABARET ELÈCTRIC

$
0
0

The Limboos van néixer fa un any a Madrid però ho podrien haver fet a Nova Orleans i ser fills d'un pare cubà i una mare brasilera, per exemple. Defineixen el seu so com a “Exotic Rhythm and Blues” perquè beu de la música negra dels anys 50 però amb unes influències clarament llatines. El seu àlbum de debut, Space Mambo (Penniman Records, 2014), va sortir el passat mes d'octubre i amb ell ja s'han passejat amb ell per tota Europa. Aprofiteu, aquest dijous els tindrem a l'estudi del Cabaret Elèctric i és difícil que tingueu una altra oportunitat per veurel's de tan aprop.

Així que ja ho sabeu, si voleu venir a remenar el cul aquest dijous a la ràdio és ben fàcil i molt gratis. Només cal que envieu un mail a cabaretelectric@icat.cat. Si sou dels 30 primers afortunats, podreu gaudir del directe i, a més a més, us convidarem a una copeta del vi tan bo que cada setmana ens cedeix el celler de la plaça Joanic, Verema i Collita & Friends. Us recordem un cop més que el programa comença a les 21 h en punt i vosaltres haurieu d'arribar una mica abans per poder-vos identificar a l'entrada de la ràdio, la burocràcia és lenta, amigos.


Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Muntsa Casas
Correcció: pendent

ELS DISCOS DE 2015

$
0
0

Any nou, discos nous. És possible que el post de l'any passat sobre els lp's que veurien la llum durant aquest 2014 comencés igual. Però què hi farem, la originalitat és un bé molt preuat del que no gaudeixo. El que sí tenim és paciència per anar recopilant les diverses històries que aniran apareixent durant els propers 12 mesos. Si hi ha una llançament que esperem amb candeletes des de fa la tira de temps, i que mereix ser destacat en primer lloc és el famós disc compartit de Las Dolores i Epic Kind que, per fi, podrem escoltar de la mà de Doble Vida. Fa anys que cap dels dos grups està actiu i són bandes quasi de culte, així que la notícia mereix una conga de Fraga a Maó. Una conga subaquàtica, s'entén. Seguim.

Ja al gener tindrem unes quantes bones notícies en forma de discos. Via La Bisbal de l'Empordà, els Sanjays inauguraran l'any de Bankrobber amb el seu segon llarga durada. Cançons saltarines i pop ballable que deixaran pas a d'altres propostes més minimalistes com la de l'Isaac Ulam, que tornarà al seu projecte en solitari després del disc conjunt que va treure amb José Domingo. De l'entorn de la discogràfica empordanesa també ens arriben notícies del primer LP de PacoSan (un dels millors Ep's l'any passat per aquesta santa casa) i ecos d'alguna possible gravació dels Declivi (Joan Pons, Mau Boada i Joan Colomo). Aquest últim no traurà disc amb Bcore durant 2015, tot i que si caurà un single per celebrar els 25 anys del mític segell barceloní. L'any Bcore vindrà marcat pel llançament de dos dels seus vaixell insigne: The New Raemon (al gener) i els Nueva Vulcano (al març), grup dels favoritíssims que ja ha presentat una primera cançó d'avançament del seu quart disc, que es dirà Novelería. Altres històries que ens arribaran des del segell gracienc: nou Lp dels mods de Brighton 64, Salvaje Montoya i uns altres clàssics, els ganxons Bullit.

La Castanya va ser un dels segells més prolífics la temporada passada, amb el fitxatge d'Aries i les sortides de Beach Beach i Me and the Bees (dos dels tres nostres discos preferits de l'any). Aquest any tampoc pinta que s'ho prenguin amb calma i ja han anunciat la sortida de les reedicions dels dos discos de A room with a view en doble LP. Precisament el vocalista de la banda madrilenya, Conrado Isasa, debutarà amb La Castanya amb el seu projecte en solitari: Isasa. Tornant a Catalunya, també editaran el nou -i esperat- disc d'Aliment i diverses sorpreses relacionades amb els clàssics vilanovins: Biscuit. CANADÀ no anuncien encara el seu catàleg de la propera temporada i per tant, ens quedem sense saber -de moment- si hi haurà nous discos d'Extraperlo o Mujeres, tot i que pinta que tindrem noves referències dels dos. Coneixent al Borja i a l'Alba segur que serà un bon any per al segell.

Seguim amb els Indian Runners, que tindran un primer trimestre ben mogut amb dues sortides en els propers dos mesos. Primer el Pèsol Feréstec i el seu Cor de Carn, projecte que combina música i poesia amb en Gerard Segura (vàlius) com a cara visible i la sortida del primer disc de les Rombo i el seu pop destartalat del que ja han ensenyat una cançó. El Segell del Primavera aquest any aposta per dos artistes de casa com The Suicide Of Western Culture i la Núria Graham. Els primers llençaran primer un maxi (al febrer) i després un disc (al març), mentre que la vigatana debutarà també el tercer mes de l'any. Serà una temporada atapeïda de feina per El Segell, ja que també publicaran els discos de la Christina Rosenvinge i de Grupo de expertos solynieve.

A principis de febrer apareixerà la primera referència de l'any de Famèlic amb un split entre Da Souza i Regalim (l'EduVila de Furguson). 2015 també ens deixarà un single de l'Hereu Escampa i el segon LP d'Univers, que vindrà passades les vacances d'estiu. Un altre grup que hauria de publicar el seu segon disc són els Ocellot. Més discos que vindran, aquest via Terranova, el d'Ulldeter i veurem que passa amb Pacifico, després del seu prometedor Ep de debut, aviam si treuen alguna cosa i amb qui. Hang The Dj Records, el segell que capitaneja l'Èric Fuentes anuncia disc dels adolescents Please Wait (edició conjunta amb Saltamarges) i Les Cruet, el nou grup on milita en Xavi Garcia (Els Surfing Sirles, Zeidun). Murnau B també publicarà -amb Jacquard Recs- un nou disc on participarà Mark Cunningham.

Altres bandes que han anunciat nou disc: els mallorquins Jansky, Ultratomba o Coagul, aquests darrers si acaben un projecte conjunt amb l'Arnau Sala (Les Aus). De Boston Pizza també s'esperen novetats amb Wind Atlas i Síctor Valdaña & Check This Outs. Haurem d'esperar a confirmar possibles sortides dels Jessica and The Fletchers i Die Katapult, aquestes a l'entorn de Hi Jauh USB? Del col·lectiu del Poble Nou veurem també si 2015 serà el del primer llarga durada de Neleonard, imaginem, sota la batuta d'Elefant Records. Com BCore, uns altres que estan d'aniversari seran els nois de El Genio Equivocado, a banda del seguit de festes que fan a Madrid i Barcelona, també ens esperen discos deLes Sueques i, com no, Las Ruinas, que haurien de seguir fidels a la seva màxima de disc per any. Un darrer nom que promet disc (per fi!) els enormes Los Urogallos (ex-TCR, ex-Incrucificables), pocs Lp's més esperats que aquest.


Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Raquel Molina

ARRIBA EL NEU! FESTIVAL A GIRONA

$
0
0

Tant si neva com si no, aquest dissabte 10 de gener tindrà lloc la primera edició del festival Neu! un festival no internacional de música i altres arts. Serà a la Sala Mirona i hi acturan 13th Magic Skull, Tom Hagan o The Handclappers entre d'altres, on, a més a més hi haurà exposicions, mercat de vinils, roba, menjar, i més.

Són molts els intents per fer de Girona una ciutat que vagi més enllà de feina-restaurant-cinema-feina, el Neu Festival no és el primer, ni esperem que sigui l'últim, en engrescar-se a perdre temps i diners en actualitzar les propostes d'oci de la ciutat. Neix aquest 2015 amb el propòsit de sobreviure i d'aportar un cartell grat i atractiu.

Aquesta primera edició amb la que es donen a conèixer està ple d'artistes autòctons, de Giorna, Palafrugell, o Olot, l'aposta és clara, fer un festival no internacional de vuit hores de duració amb música en viu, art, pintura, projeccions, djs, mercat de roba i vinils, menjars i molt més.


Cartell musical:
Xebi SF i els Galls d'indie
13th Magic Skull
Ljubliana & the Seawolf
The Handclappers
Tom Hagan & the Sweet Lies
Véase Pág. 57
Xevi Pigem & La casa en llamas
Daniel Gon (DJ)


Cartell Artístic:
Xevi Vilaró
Nirvana Jimenez
Ilichone
AR il·lustracions i pintures


Parada de vinils a càrrec de Moby Disk Records
Mercat de roba a càrrec de Flamingos Vintage Girona
Menjar a càrrec de La Carabana Bistrot





Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Raquel Molina

10 SÈRIES PEL 2015

$
0
0

De la llista del millor de l’any a la de les estrenes més atractives pel 2015. Us portem la nostra selecció de les sèries americanes que més ens han cridat l’atenció, aquelles que poden convertir-se en les noves obsessions dels fans de la bona ficció:

Better Call Saul (AMC): Possiblement la sèrie més esperada i que més expectativa ha generat. Es tracta de l’spin-off de Breaking Bad, que s’haurà d’enfrontar al tòpic que diu que segones parts mai van ser bones. La ficció se centrarà en el personatge de Saul Goodman (Bob Odenkirk) abans que es convertís en l’advocat de Walter White. Estrena: 8 de febrer

  
Bloodline (Netflix): Creada pels responsables de Damages, aquesta nova producció compta amb un repartiment que ens encanta: Kyle Chandler, Linda Cardellini, Sissi Spacek i Sam Shepard, entre altres. Situada a Florida, se centra en quatres germans que s’han d’enfrontar a la tornada de l’ovella negra de la família.  Estrena: Març 2015
  
Togetherness (HBO): Nova aposta indie d’HBO, digna acompanyant de Girls, que explica la relació de dues parelles que viuen sota el mateix sostre i al mateix temps intenten saber qui són. Els responsables d’aquesta nova proposta són els germans Duplass, Jay (vist a Transparent) i Mark, líders del moviment cinematogràfic mumblecore, subgènere que es caracteritza, entre altres coses, per treballar amb actors no professionals. En aquest cas sí que han comptat amb rostres coneguts com Amanda Peet. Estrena: 11 de gener.

 

Unbreakable Kimmy Schmidt (Netflix):Tina Fey torna a les sèries, encara que aquesta vegada ho farà a través de Netflix. La còmica repeteix algun dels elements presents a 30Rock: protagonista femenina (en aquest cas Ellie Kemper), Nova York com a teló de fons i Jane Krakowski com a secundària. Aquesta vegada la comèdia se centra en una noia que escapa d’un grup religiós apocalíptic per començar una nova vida a la ciutat dels gratacels. Estrena: Març 2015

  
12 Monkeys (Sci-Fy): Adaptació de la pel·lícula de Terry Gilliam per a la televisió, que esperem segueixi l’exemple de la genial Fargo. Ciència ficció amb un repartiment poc conegut que ens pot donar sorpreses. Estrena: 27 de febrer

 

Galavant (ABC): La “rara avis” de principi de l’any, un conte de fades en clau musical. La sèrie segueix les aventures del cavaller Galavant, un heroi que vol recuperar la seva reputació perseguint el rei que li va robar l’amor de la seva vida. Apostem perquè es converteixi en el plaer culpable de principis d’any. Estrena: 4 de gener.

  
Wayward Pines (Fox): Dos noms de Hollywood pugen al carro de la petita pantalla: M. Night Shyamalan i Matt Dillon. L’actor interpreta un agent del serveis secrets dels Estats Units que investiga la desaparició de dos col·legues de l’agència federal en una misteriosa ciutat d’Idaho. Servirà aquesta sèrie perquè Shyamalan recuperi el prestigi que ha perdut pel·lícula rere pel·lícula? Estrena: 14 de maig 2015.

El toc britànic
Tot i que ja fa un temps que els països nòrdics reclamen el seu lloc d’honor en l'ecosistema serièfil, Gran Bertanya continua acompanyant els Estats Units com un dels principals productors. Aquestes són les sèries angleses que esperem amb més il·lusió:

  
Raised By Wolves (Channel 4): Encara no té data d’estrena però estem desitjant veure la sitcom basada en l’adolescència a Wolverhampton de la periodista i escriptora Caitlin Moran, la nova musa del feminisme. Bona part dels seus records ja estaven inclosos al seu llibre Cómo ser mujer (Editorial Anagrama) però la sèrie, que ha escrit a quatre mans amb la seva germana Caroline, promet explotar al màxim el surrealisme de la nombrosa família Moran. Estrena: encara no té data però s’emetrà durant el 2015.

  
Fortitude (Sky Atlantic): Abans d’estrenar-se ja se l'ha batejat com el “Twin Peaks a l’Àrtic”, potser pel fet que té com a marc de referencia una comunitat tancada i envoltada de misteri. Capitaneja el repartiment Stanley Tucci, al qual acompanya Jessica Raine, l’actriu anglesa popular gràcies a Call the Midwife. Estrena: 29 de gener.

  
Wolf Hall (BBC2):Damian Lewis vol deixar enrere el sergent Brody i ho intentarà amb aquest drama històric, que ja sabem que ningú els fa millor que els anglesos. Basada en les novel·les Wolf Hall i Bring Up the Bodies de Hilary Mantel, la mini-sèrie mostrarà l’auge i la caiguda de Thomas Cromwell, Primer Ministre del rei Enric VIII, a qui donarà vida l’actor pèl-roig. Estrena: 21 de gener  

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Alejandra Palés 
Correcció: Pol Camprubí

EL GENIO EQUIVOCADO FA 5 ANYS

$
0
0


Complir cinc anys amb un projecte no passa cada dia i per això cal celebrar-ho com cal. Els nois de la discogràfica El Genio Equivocado sembla que també opinen el mateix i s'han pres molt seriosament el seu cinquè aniversari. Com si d'un casament gitano indie es tractés, festejaran aquest lustre a Barcelona, Madrid i Sevilla amb música, música i més música. Evidentment, no podia ser d'una altra manera. El tret de sortida és aquest dissabte amb un senyor festival a l'Apolo [2] amb tot de bandes del segell: Hans Laguna, Cómo Vivir en el Campo, Grushenka, Murciano Total, Las Ruinas i Les Sueques, que presentaran el seu segon disc, Educació Física, amb data de sortida pel proper 26 de gener i que ja es pot escoltar al seu bandcamp. I com que no volen que deixem de ballar en cap moment, entre grup i grup El Genio Equivocado djs representats per Nacho Ruiz i Pin & Pon djs posaran hits sense parar fins que Dj Coco agafi el relleu i els seus discos per mantenir-nos desperts fins que surti el sol. Tenint en compte la magnitud del cartell, l'entrada és quasi de broma (8€ anticipada, 10€ taquilla) i a més a més, us conviden a la propera festa, que tindrà lloc a l'Almo2bar el proper 24 de gener.

El programa de festes del Genio segueix a Barcelona, com ja us hem dit, el proper dissabte 24 de gener, a l'Almo2bar de Gràcia. Triple cartell amb Burrito Panza Muñeco i Big Summer i, és clar, també els Pin & Pon djs.

Però abans d'això, hi haurà també celebració a Madrid, entre el 14 i el 17 de gener al Costello Club dins de la programació del Festival El Subterráneo. Són quatre dies, molts grups i diferents opcions d'entrada, així que si esteu per la capital de l'Estat, millor que visiteu la web del segell per tenir-ho tot clar. La traca final de tot plegat serà a Sevilla el 7 de febrer amb Blacanova, Burrito Panza i Muñeco.

Per molts anys, El Genio Equivocado!



Fotografia de portada: El Genio Equivocado
Text: Muntsa Casas
Correcció: Pol Camprubí

L'ACOMODADOR #68 · EL GLORIÓS RETORN DEL MILLOR BILL MURRAY

$
0
0

Si hi ha un gènere cinematogràfic on resulta més complicat trobar noves fórmules i receptes innovadores, aquest és clarament el de la comèdia, on poques pel·lícules saben sortir-se d'un camí estructural que no hagi estat seguit abans per tantes i tantes predecessores. No obstant, això no significa que totes elles ens resultin igual de rutinàries o irrellevants, i és aquí on entra en joc la seva capacitat de connectar emocionalment l'espectador amb els seus personatges i de desenvolupar la seva història suavitzant en la mesura del possible les evidències del pilot automàtic. Gràcies al compliment d'aquests requisits i a l'aportació crucial d'un Bill Murray incommensurable, St. Vincent es converteix en una comèdia més que estimable i satisfactòria per a tots aquells que estiguin disposats a gaudir-ne sense ganes d'exigir res excepcional.

No ens enganyem, podríem repassar el guió de St. Vincent i anar apuntant totes les vegades que ja hem vist els seus personatges, conflictes, girs, evolucions i recursos; també podríem fer una enquesta preguntant en quin minut de pel·lícula hem deduït de forma quasi exacta quin seria el seu punt àlgid. A priori, no sembla massa encoratjador, però a vegades hi ha plats precuinats que, encara que sabem el sabor que tenen, són capaços de sobreposar-se a aquesta condició quan ens arriben al paladar. I en aquest cas St. Vincent ho duu a terme gràcies a la honestedat amb què desenvolupa la seva història, i a l'entendriment progressiu que ens va provocant, sense que el gas lacrimogen se'ns ruixi als ulls de forma descarada. Els seus trucs són evidents, però no em fan posar a la defensiva com han fet moltes altres pel·lícules d'aquest tipus; deixo que em toqui la fibra, i no em molesta, ja que no m'hi sento obligat.

St. Vincent confia el seu apartat humorístic a la figura del seu protagonista, començant per la seva pròpia personalitat i la irreverència dels seus actes i paraules, i ampliant-ho poc a poc als contrastos que van sorgint en la seva relació contínua amb persones oposadament diferents a ell. La típica i tòpica història del vell rondinaire i el nen modèlic es desplega amb tot el que podem esperar d'ella, però també amb els seus matisos personals i sense que s'apreciïn moments forçats, probablement perquè Theodore Melfi no exagera en les seves caracteritzacions i sap fer que tot flueixi més suaument. D'aquesta manera, ens creiem molt més els personatges. També hi funciona força bé l'equilibri assolit entre les dosis de comèdia, tragicomèdia i drama, tan necessari en tota pel·lícula d'aquesta raça, ja que aporta profunditat i humanisme als personatges, i a la vegada evita que el film es torni caricaturesc.



Però si hi ha alguna cosa que ens vindrà al cap cada vegada que recordem St. Vincent, aquesta serà sens dubte la millor actuació de Bill Murray en molts anys; en concret, diria que des de Flores Rotas (2005) o Lost in Translation (2004) no el vèiem en un paper protagonista com aquest, on pogués esplaiar-se amb naturalitat. A Murray no li fa falta gran cosa per a provocar la rialla, però aquí fins i tot el veiem més expressiu que de costum, i a la vegada sembla alliberat, completament "en la seva salsa". Sí, ell solet ja és motiu per veure la pel·lícula. Tampoc podem restar mèrit al petit Jaeden Lieberher, que per fi ens permet veure un nen que dóna joc; tímid, escanyolit i d'aspecte dèbil, però amb un carisma que poc a poc va aflorant fins a tractar de tu a tu al mateix Murray. Destacable resulta també el paper de Naomi Watts, amb una sorprenent presència darrere l'embaràs, el mal gust i el marcat accent de l'est del seu personatge.

No m'atreviré a dir que amb St. Vincent estem davant d'una gran comèdia, però el somriure que em genera el pensar-hi no és un efecte que provoqui qualsevol pel·lícula. És tan lícit retreure a Theodore Melfi que tiri de manual i uneixi diversos bocins ja vistos en altres títols (Up!, Mejor Imposible, Gran Torino, Un Mundo Perfecto...) com reconèixer la sensibilitat amb què ens fa arribar la seva petita història particular. A més a més, i per molt que el seu protagonista experimenti un canvi durant la pel·lícula, sap mantenir-lo fidel a la seva naturalesa fins el final. Es pot aprendre i es poden valorar noves coses en qualsevol moment de la vida, però, a certa edat, hi ha aspectes que ja no canvien. En el nostre cas, tot i que St. Vincent sigui un camí ja conegut, no hem de deixar de gaudir del trajecte que ens proposa. I a més a més, ho fem fins l'últim segon d'uns títols de crèdit que no deixen aixecar-se abans d'hora; un fet a l'abast de Bill Murray i pocs més.



Fotografia de portada: collider.com
Text: Martí Aragonès
Correcció: Pol Camprubí

EL MILLOR CINEMA DE 2014

$
0
0

Per molt preceptiu que sigui, arribar a finals d'any i fer la llista de les millors pel·lícules vistes durant aquests dotze mesos sempre suposa un divertiment especial. I ho és, sobretot, quan et dóna el plaer de rememorar un magnífic any de cinema com ha estat el 2014, en què s'han estrenat una bona colla de pel·lícules destinades a deixar empremta. En primer lloc, ha estat un any fantàstic per al cinema més comercial, que sembla haver trobat l'essència que necessitava per connectar amb el públic; en segon, hem pogut gaudir de diverses joies a mans de grans directors en un magnífic estat de forma. Ha estat molt difícil deixar segons quins títols fora dels 10 primers, però aquest és el resultat final.

10. THE WIND RISES (Hayao Miyazaki)
Sempre ha ocupat un discret segon pla mediàtic darrere les grans produccions americanes de Disney, Pixar, Dreamworks i companyia, però Hayao Miyazaki possiblement ha fet molt més pel cinema d'animació que tots ells junts. Traç a traç, frame a frame, aquest japonès de cara simpàtica ha dedicat tota una vida al dibuix, i no és estrany que el seu comiat, The Wind Rises sigui la seva peça més autobiogràfica. Lluny dels seus móns fantàstics i imaginatius, Miyazaki mescla un bocí d'història contemporània del Japó amb un delicat relat amorós i un vigorós retrat de vocació artística i professional; tot, sota l'excel·lència dels seus llapis i el seu immens talent narratiu. El comiat d'un geni.



9. WHAT WE DO IN THE SHADOWS (Taika Waititi i Jemaine Clement)
Després de triomfar a tot arreu on anava, el passat Festival de Sitges ens va oferir l'oportunitat de veure What We Do in the Shadows, i va ser allà on vaig entendre el seu èxit generalitzat. Aquest fals documental neozelandès, creat pels responsables de la sèrie Flight of the Conchords, ens introdueix a la vida d'un grup de vampirs que comparteixen pis a Wellington i readapta de forma brillant tots els tòpics que coneixem per a idear situacions tronxants, absurdes i plenes d'enginy. El seu ús de l'humor negre sense cap mena d'embut i el carisma que desprenen els protagonistes t'enganxen de principi a fi, ajudats per un guió que no deixa d'oferir coses noves sense que el nivell de rialles decaigui en cap moment. La comèdia de l'any.



8. HER (Spike Jonze)
De totes les lectures i interpretacions que s'han fet al voltant de la relació entre els humans i la tecnologia, no recordo haver-ne vist cap tan acurada, realista i a la vegada crua com Her. De la mà d'un Joaquín Phoenix estel·lar, Spike Jonze desenvolupa un guió quasi perfecte en una societat que espanta per la seva poca distància respecte la que vivim actualment. Més enllà dels avanços tecnològics, el film desgrana poc a poc aquell fet crucial que separa les persones de les màquines: la imperfecció, i demostra com aquest aparent defecte es converteix, en realitat, en una virtut. Her serà recordada com una de les històries més delicades que hem vist aquest any.



7. GUARDIANES DE LA GALAXIA (James Gunn)
No donava un duro per l'enèssima franquícia que Marvel adaptava cinematogràficament, però les meves expectatives van xocar de nassos amb el millor blockbuster de l'any. Amb un to completament desenfadat, un fantàstic sentit de l'aventura i un dels grups protagonistes més anàrquics que recordo, Guardianes de la galaxia ens va guanyar a tots i va marcar una nova referència dins el gènere més comercial. La seva banda sonora vuitantera en forma de cassette titulat “Awesome mix” va acabar de posar-hi el llacet. No incloure-la entre el millor d'aquest any cinematogràfic hauria estat negar una evidència.



6. PERDIDA (David Fincher)
El personatge d'Amy Dunne ha estat indubtablement un dels més comentats, criticats i examinats de l'any gràcies a la malaltissa història que David Fincher va adaptar a Perdida. Basada en una novel·la de Gillian Flynn, la pel·lícula explora amb cert extremisme els racons més obscurs del matrimoni, a la vegada que fa una crítica flagrant del paper que els mitjans de comunicació han adoptat com a regidors de l'opinió pública. Amb una Rosamund Pike que, com era d'esperar, es menja amb patates Ben Affleck, el film es va recargolant cada cop més fins arribar a una conclusió inquietant a més no poder. Fincher demostra un cop més que és un dels cineastes amb millor control de la narració.



5. INTERSTELLAR (Christopher Nolan)
Per desgràcia, el cinema de Christopher Nolan s'ha convertit més en una font de polèmica que no pas d'entreteniment, que en el fons és del que es tracta. Més enllà de pretensions, encerts, desencerts i aspectes metafísics, Interstellar ha estat la gran experiència fílmica de l'any, no només per la seva majestuositat visual, sinó pel viatge sensorial que ha regalat a tothom que l'ha pogut veure en una pantalla ben gran. Tot i les imperfeccions del film, Nolan ha aconseguit fer un pas més enllà dins de la seva carrera i ens ha fet viatjar fins a límits que quasi s'escapen de la nostra lògica. Qui es vulgui encallar aquí, endavant; qui no, pot gaudir d'una enorme pel·lícula de ciència ficció.



4. BOYHOOD (Richard Linklater)
Si hi ha hagut una història genuïnament propera durant aquest any, aquesta ha estat la de Boyhood. L'estrany contrast entre la condició quasi experimental de la seva producció i la total simplicitat del seu guió ha donat pas a una pel·lícula que toca directament tots els sentits de l'espectador, retratant una vida que podria ser la de qualsevol de nosaltres, i fent-ho sense excessos ni conflictes efectistes. A banda de donar una lliçó de cinema, Richard Linklater ha tingut una paciència i constància insòlites, i ens ha fet un regal increïble: el de créixer al costat dels seus actors. Podríem parlar d'un film convencional, però, en realitat, mai se n'havia fet un d'igual.



3. EL CONGRESO (Ari Folman)
Parlar d'una obra amb tantes cares, lectures i variants com El congreso en poques línies és quasi impossible. La pel·lícula adapta una novel·la de Stanislaw Lem i mostra una complexa mescla de temes, teories i tècniques visuals, adobades amb una visió profundament personal d'Ari Folman. A més d'una dura crítica al funcionament de l'star system de Hollywood, personalitzat en una actriu en hores baixes, El congreso dóna una bufetada a la cultura de masses i a la progressiva deshumanització i pèrdua d'identitat de la societat, amb el rerefons de la història d'una mare que busca el seu fill. A una Robin Wright impressionant quan la imatge és real, s'hi suma una imaginació desbordant quan aquesta passa a ser animació. Complicada, però meravellosa.



2. NEBRASKA (Alexander Payne)
La vida és plena de premis, però n'hi ha alguns -els més importants- que no requereixen cap mena de sort o atzar per a sortir-ne guanyador. La lliçó que ens ensenya Nebraska potser no és nova, però està desenvolupada amb una tendresa inigualable. El veterà Bruce Dern es treu de la màniga una interpretació de luxe per a acostar-nos una road movie exemplar, que reflexa de forma honesta les dificultats en les relacions entre pares i fills, i a la vegada l'inhòspit entorn social de l'Amèrica profunda. Rodada en un elegant blanc i negre, Nebraska ens convida a asseure'ns al seient del darrere del cotxe, i acompanyar els seus protagonistes en un viatge molt més rellevant del que creuen. Una delícia de pel·lícula.



1. EL LOBO DE WALL STREET (Martin Scorsese)
Sempre he pensat que Martin Scorsese va desaprofitar bona part del seu talent durant uns quants anys -de Kundun (1997) fins a El aviador (2004), res de bo-. Fins i tot la recuperació amb Infiltrados (2006) i Shutter Island (2010) es va veure frenada per aquest conte infantil capritxós i irrellevant anomenat Hugo (2011). Però ara sí, el geni ha tornat amb totes les seves armes i ha parit una pel·lícula enorme de principi a fi, amb tota la polèmica, els excessos i la mala llet que podíem esperar de Scorsese. El lobo de Wall Street són tres hores de deliri, ritme, vici, esperpent i nervi, amb un Leonardo DiCaprio inconmensurable i un guió espectacular. Tot i estrenar-se a mitjans de gener, miro cap enrere i no sé trobar un espectacle semblant durant els onze mesos i mig que han passat des de llavors. Potser per això, El lobo de Wall Street s'avança un pam més que les seves perseguidores i es situa al capdavant de la llista d'aquest any que mereix ser recordat.



Fotografia de portada: XX
Text: Martí Aragonès
Correcció: Pablo Gerschuni

15 COSAS QUE TE PASAN CUANDO TE PASAS MÁS DE 15 HORAS LLORANDO

$
0
0

Pues sí, hubo un día en el que me pasé más de quince horas llorando. El resultado del cóctel explosivo de una mala noticia y un síndrome premenstrual colosal. Había pasado malas noches llorando y dando vueltas a las cosas en otras ocasiones, como a casi todos nos ha pasado alguna vez, pero nunca me había parado a examinar las cosas más llamativas que experimentaba mi cuerpo.

Quince horas, dan para mucho...




1. Lo primero que noté es que mi piel se puso roja por las lágrimas y me hizo recordar a un triste día allá por 2002 en el que mi amiga Cristina y yo estábamos sentadas en los bancos cerca del MACBA y yo lloraba porque mi novio y yo ya no estábamos juntos. Cristina después de intentar tranquilizarme y darme ánimos me miró, me dió un kleenex y me dijo: “Neni, no llores más, tienes la piel muy sensible y se te pone muy roja. Tienes que cuidártela”. Casi al momento dejé de llorar y nos echamos a reír. Pensé que era lo más ridículo pero también el mejor consejo que alguien, que ya me quería mucho, me podría dar. Yo no lo sabía aún pero le declaré mi amor para siempre ese día.

2. Otra de las cosas que te pasan cuando lloras tanto es que tus ojos brillan, no puedes cerrar los ojos porque te duelen los párpados y tus pupilas se hacen pequeñiiitas. Es el efecto contrario a unas buenas drogas en el Primavera Sound. Supongo que llorar durante 15 horas y música, amigos y drogas son antónimos por ese hecho.

3. Tus labios se cortan por las lágrimas y las babas. No hay en este mundo suficiente glicerina, vaselina o aceite para sellar esas grietas. Acabas mordiéndote las pieles sobrantes y realizándote un peeling a tí misma del que te acordarás durante semanas...

4. El pecho te duele hasta la garganta y no puedes respirar. Llega la ansiedad y el dolor por dentro. Si tienes gato, exactamente se colocará donde te duele y se quedará completamente frito. Esto puede sonar muy bonito sino fuera porque Lobo pesa cerca de 8 kilos y casi acabo con varias costillas rotas de tanto amor.

5. La cabeza te explota, sobretodo el lado izquierdo. Creo que tanta emoción e irracionalidad junta puede con el lado izquierdo del cerebro y reacciona racionalmente mandando patadas eléctricas y punzantes para que reacciones y al menos te tomes un ibuprofeno.

6. Haces mucho pipí. ¿De dónde sale tanta agua? No has bebido, no has comido en horas, no paras de llorar y ¿aún así tienes que ir al baño?, ¿es una broma? Debe de ser la manera más dramática de deshidratarse.

7. No comes. Nada. No te entra nada. La idea de masticar te da fatiga y los hipidos no te dejan respirar. ¡Nunca recomendaría llorar durante 15 horas ni mucho menos no comer! Pero mirando atrás durante las navidades no sería un mal momento para cortar tanto exceso, ¿no? Operaciones bikini a mí...¡ja!

8. Moqueas muchísimo y, si no te compraste esos kleenex suaves de aloe vera que viste en el supermercado la última vez que fuiste, tu nariz se convierte en un instrumento de tortura cada vez que intentas sonarte. Se va tapando lentamente de las paredes hacia el centro del tabique como en el vertedero de la estación espacial en La guerra de las galaxias para terminar sacando agujas punzates cual cabeza de Hellraiser.

9. Respiras por la boca y hablas en nasal. Está claro que tu no nariz no está para respirar ahora mismo, así que entre hipido e hipido vas dando bocanadas de oxígeno mientras intentas explicar cómo te sientes sonando a Janice de Friends con acento del pato Donald. No te entiende ni Punset...

10. Tiritas mucho y tienes mucho frío. Llevas el pijama, la bata-manta, estás en el sofá con tu gato de casi 8 kilos encima, la estufa, tu amiga abrazándote y no entras en calor. Eres como un chihuahua en el polo norte.

11. De repente alguien te dice: “te voy a hacer una tila, o un té o una sopa. Te hará sentir mejor.” y te parece la mayor tontería que el agua caliente con sabor te pueda ayudar. Pero sorprendentemente te ayuda. Te ayuda a respirar, a rehidratarte y a dejar de llorar por un momento. Que te pongan delante una bebida caliente es, además de cortesía, muy buena idea.
 
12. Te preguntas mucho todo, sin parar. ¿Por qué? Son las dos palabras que más daño te hacen y te sientes desconsolada. No hay respuesta y si la hay, ahora mismo metida en tu drama, no la necesitas. Te estás torturando, que te dejen.

13. Tu autoestima baja, bajaaaaaaa mucho. En este momento de tristeza absoluta y egoísta digna de un adolescente en una peli de los 80 no hay en todo el planeta nadie peor que tú. No vales para nada y todo lo haces mal. Te lo mereces todo. Gracias al tiempo y la madurez, esta etapa se pasa rápido. Es, ¿cómo os diría?, un peculiar recuerdo a la juventud.

14. No hay realmente nada que te parezca un buen plan o una buena idea. Quiero decir, si en ese mismísimo momento la combinación perfecta entre Hellboy, Wolverine y Han Solo con el aspecto de Josh Brolin apareciera por tu puerta, no te moverías ni del sofá. Sorprendentemente que tu amiga te traiga pipas, vino tinto y una peli de Josh Brolin en camiseta de tirantes y vaqueros te puede ayudar a sopesar la idea.

15. Duermes como Dios. Te has pasado la noche y parte del día llorando, no has comido, no podías respirar, te dolía la cabeza, te has torturado la autoestima y, claro, todo esto junto es como si hubieras corrido la maratón de El corte inglés sin entrenar. Estás destrozada y duermes cual bebé en brazos de su madre. Viene el sueño reparador nunca mejor dicho, porque cuando te levantas, estás un poquito mejor : )

Verónica Alonso(estilista de profesión y baterista de vocación en Me and the Bees)
@lomismoescierto 


Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text: Vero Alonso
Correcció: Pablo Gerschuni

VOLS VEURE MIQUEL SERRA A L'APOLO?

$
0
0

Miquel Serra ja hauria de deixar de ser un músic de culte per convertir-se en una de les referències indiscutibles de la música catalana d’aquesta dècada. Un disc com La Felicitat dels Animals (Foehn Records) és l’estocada definitiva, l’entrada per la porta gran després dels molts passos -amb bona lletra i els tempos necessaris- que ha fet l’artista mallorquí. Un disc oníric, ple de textures i capes transportadores, sense capes de més ni sobreproduccions. Serra agafa la inspiració d’Oddsac dels Animal Collective per desarmar-te i deixar-te entre la tranquil·litat més absoluta i la follia més inexplicable. És per això que els seus concerts a Barcelona s’acosten als dels artistes reconeguts, encara lluny dels grans escenaris però fent un passet més endavant dels circuits més independents. Una bona mostra és el concert que el mallorquí oferirà a l’Apolo el dijous vinent 15 de gener a les 21.30 h dins del cicle “Caprichos” de la mítica sala del Paral·lel. Tenim dues entrades per regalar per a aquest concert que recomanem enèrgicament, només ens heu d’enviar un correu a som(arroba)gentnormal.com contestant la següent pregunta:

Quina posició va obtenir el nou disc de Miquel Serra a la llista de Gentnormal al millor disc de 2014?

Entre tots els concursants sortejarem dues entrades individuals per al concert.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Montse V.

NELEONARD, DIJOUS 15 DE GENER A L'APOLO STORE

$
0
0

El debut de Neleonardés una de les millors notícies que ens va deixar el darrer trimestre de 2014. El sextet de Barcelona (que té membres de Gúdar o Gabriel y Vencerás entre els seus militants) s’emparenta amb pop de La Buena Vida, Magnetic Fields o, per dir-ne un de més proper, Doble Pletina, per presentar Agosto la seva primera referència que arriba en forma d’EP i que va publicar l’any passat la discogràfica Elefant Records. Sis cançons amb personalitat pròpia que et produeixen un somriure gran com un sol i que serveixen de preàmbul perfecte del que serà el seu primer disc, encara sense data de sortida. I aquí la bona nova: Neleonard serà el protagonista del proper concert que Gentnormal presenta al Cabaret Elèctric d’Icat aquest dijous i que se celebrarà a l’Apolo Store del Paral·lel.

Què heu de fer per venir a veure Neleonard? Doncs és fàcil, ràpid i molt gratis. Heu d'enviar un correu amb les vostres dades a cabaretelectric@icat.cat. Si sou dels 30 primers afortunats, podreu assistir al directe. Tot i que canviem d'ubicació, seguim sent igual de puntuals. El concert és a l'Apolo però és ràdio, amics. Això vol dir que el programa i el directe comencen a les 21 h en punt, ni un minut abans ni un minut després. Així que, sincronitzeu els vostres rellotges!

Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Montse V. 

A COR OBERT

$
0
0
Por Qué Jeanette
Por Qué Jeanette
Any: 2014
Discogràfica: Escafandra Records
Que hagin passat quasi tres anys entre els primers senyals de vida de Por Qué Jeanette i l'edició del seu àlbum de debut (va aparèixer el mes de desembre) evidencien el llarg part que ha viscut aquest treball (i no a causa de la gestació d'unes cançons que ja eren una realitat durant els primers mesos d'existència del grup, per cert). Justament, sembla que hagi estat dins una sala d'hospital, però a un quiròfan, on Sedcontra i la seva banda hagin furgat entre els arranjaments i la sobreproducció del repertori de Jeanette/Jose Luis Perales fins a arribar al cor de cada peça, per després donar-li una existència més sòbria, misteriosa, bella.

I és que en aquest treball homònim el nostre protagonista, junt amb el seu equip operatori, demostra ser un precís cirurgià (amb bata, gorra, mascareta, i guants negres, només faltaria, tenint en compte el seu passat -i, de nou, present-noise i experimental), evitant esquitxades de sang a l'hora de fer anar el bisturí en incisions que rescaten melodies a les quals els espera una segona vida més tèrbola i fosca (com a cas més representatiu, la magnífica adaptació realitzada amb ”Manchester y Liverpool”, on es canvien els alegres aires de primavera anglesa de l'original per un desenllaç emboirat més propi de Jack l'esbudellador), lliure dels excessos d'estudi i conservant una malenconia amorosa de sospir sexual en comptes de romanticisme blanc.

Evidentment, hi ha hagut una liposucció general (notòriament, a un parell de clàssics, ”Porque te vas” i ”Frente a frente”, que, tret d'aquesta contenció i la urgència més gran dels frasejos, han quedat força similars a les peces mare), però les convalescències varien, i per aquest motiu tant ens podem trobar amb processos d'assimilació o canvis força radicals (escoltar la mítica ”Soy rebelde”, ”Ojos en el sol” o la rebatejada en tercera persona amb cert pudor ”Cuando estás con él”és com no tornar a veure un nebot que anava a pàrvuls fins que és universitari), una major vida social (amb el seu punt frenètic, a ”Oye mamá, oye papá” se li ha tret la ximpleria de sobre), o tractaments per pujar els nivells de ferro (l'agitació general d'”Un día es un día”, o una ”Corazón de poeta” reforçada amb una línia de baix d'elegància suprema).



No ens confonguem: tot i que aquest reeixit àlbum de debut dóna peu a un joc de miralls interessantíssim, la seva gran vàlua resideix que no cal conèixer l'obra de Jeanette/Perales per gaudir amb la marcada personalitat pròpia i la ben trobada subtilesa rockera d'aquestes versions.

El diagnòstic, doncs, per a la resta de peces del cançoner original que encara queden per salvarés clar: amb Sedcontra estaran en bones mans.

Text: Arnau Espinach
Correcció: Montse V.

FESTA CHIN CHIN RECORDS A BARCELONA

$
0
0

No serà perquè no s’hagi escrit –prou- vegades en aquest bloc. Va, una més. Chin Chin Records és el millor segell de Pamplona, d’Euskal Herria, del sud d’Europa, de l’hemisferi nord i de tot arreu, així en general. Tot, absolutament tot, el que treuen és increïble i divertidíssim. Des de la primera referència que van publicar de Los Ginkas (el majestuós Retubarama) hem seguit la pista de tots i cada un dels singles, Ep’s i Lp’s que ens han arribat a les mans. El compartit de Los Urogallos i Chinchetas (“Como un Tigre”, himnazo descomunal), June y los Sobrenaturales, totes les originals i versions pop de Las Kasettes, Las Chicas Cocodrilo, el debut de Los Animalitos del Bosque o els recopilatoris de nadal. Pop-punk-r’nr fanzinero, saltarin i que passa sense despentinar-se del beatnik a la lletra infantil. Avui parlem de Chin Chin Records perquè tenim moltes coses a celebrar: Ep’s de Urogallos i Las Kasettes y la gran festa que celebrarà la discogràfica pamplonica en dos dies a Barcelona. La primera data serà el 6 de febrer a Ripollet, població natural de Los Animalitos del Bosque, que actuaran aprop de casa amb els enormes Los Tembloores (que presenten Rasca y Gana ). La segona fa olor a concert històric amb el trio de grups bandera de Chin Chin junts a Barcelona: Urogallos, Las Kasettes i –atenció- Los Ginkas! Serà el dia següent, dissabte 7 de febrer a la Sala BeGood. Alegria alegria.
Fotografia de portada: Arxiu
Text:Jordi Garrigós
Correcció: Pendent

EL VERMUT DE KIKO AMAT #10 - (CARLOS PARDO)

$
0
0

Carlos Pardo, escritor y poeta madrileño, benjamín de la rocanrolera familia Pardo (Sex Museum), me caía gordo, y yo también a él. Pero ya no es así, no sufran. Creo que aquello sucedió porque en el 2007 yo era asaz imbécil, y sospecho que él también lo era una miaja. Nos presentó mi amiga Paz (que había sido su novia, tiempo atrás) y al instante nos enzarzamos en una pelea de gallitos criptodandis, un pique dialéctico de pimpollos competitivos, ni me acuerdo a santo de qué. Pero pueden figurárselo (alguna bobada). Discutimos con ferocidad sobre libros, discos y subculturas, y cuando dos horas después llegué a casa (habiendo rechazado de forma inaudita una raya de speed que parecía un brazo de gitano) le dije a mi mujer:

- Creo que nunca en mi vida había estado en desacuerdo con alguien de una manera tan absoluta.

Solo que no lo dije así. Debí decir “menudo gilipollas” o algo igualmente profundo. No importa. Casi había olvidado todo esto, siete años después, hasta que Carlos me lo recuerda a media entrevista:

- Nos caímos fatal, ¿verdad?

Y confirma que a la sazón él también se dijo “menudo gilipollas”, y luego me cuenta algo hilarante. Resulta que aquella noche él no rechazó su oronda fila de speed y, tras llegar a casa de Paz medio loco e insomne, se puso a leer una de mis primeras novelas con el miserable fin de encontrarle mil faltas y defectos. Para su infinito enojo, el libro le gustó. ¡Chúpate esa, Pardo!

En todo caso, estamos a la par, Carlos y yo, porque a mí me ha chiflado su segunda novela, la autobiográfica El viaje a pie de Johann Sebastian (Periférica). Mi cita con él es en el bar de la Filmoteca barcelonesa. Noviembre templado del 2014. Llueve a cántaros y huele a cemento musgoso. Él lleva las pintas de alguien en quien puedes adivinar un pasado pop, pero jamás podrías reducirlo a una prenda. Es solo... El aire general. Despeinado, patilludo, enjuto, con la mirada triste, los dientes desordenados y pantalones granate, me recuerda a uno de esos músicos de la Costa Oeste que dejaron de emperifollarse a lo Carnaby Street y empezaron a vestir de cualquier manera. Como Love o Moby Grape. Y Carlos es listo. Más que el hambre. A lo largo de mi vida he conversado con algunas de las mentes menos privilegiadas de mi generación, pero Carlos sí es lumbrera verificable. Como comprobarán en la divertida y opípara charla que sigue.

Suelo empezar mis entrevistas con preguntas sobre familia y bagaje, pues suelo desconocerlo y siento genuina curiosidad, pero en tu caso se me antoja redundante. Tras leer tu novela siento que conozco bien a los Pardo.
Mi percepción de la familia es que yo me crié con mis hermanos mayores, más que con mis padres. A mi padre no lo vi nunca durante la infancia, porque trabajaba fuera y demás, y mi madre era como la mano ejecutora y el orden de la casa. Era una persona rigurosa. Mis hermanos, según modelos burgueses, eran probablemente el último escalafón: los más ridículos y más pringaos. No habían estudiado, se habían dedicado a la música, llevaban pantalones de cuadritos a principios de los ochenta...



Cuando te zurraban por la calle por llevarlos.
Exacto. Y mi padre les decía: “¡Vais vestidos como payasos!”. Eso era antes de que se distinguiera lo de que la tela príncipe de gales era elegante. La formación fue de familia urbana, con madre de pueblo y padre ingeniero, hijo de una familia militar, y con aires de... Más que de señorito, de emprendedor en la España tecnocrática de los sesenta. Una familia bastante ruinosa. Urbana, porque vivimos en Madrid y también en Barcelona (dos de mis hermanos nacieron allí). Una familia que se daba bastante pisto, y que tenía una conciencia muy alta de sí misma, casi con una perspectiva aristocrática.

Pero venida a menos. Como los hidalgos castellanos muertos de hambre que llevaban el palillo en la boca para simular que acababan de comer.
Sí. Sin un duro. El dinero se gastaba para aparentar. Sobre todo por rollos paternos, porque él estaba montando empresas de electrónica. Mi padre empezó a ganar dinero cuando se acababa de separar de mi madre y se fue de casa. La historia de mi familia es un declive importante. Mientras los familiares y tíos y sobrinos iban progresando y conseguían grandes trabajos, lo mío era deterioro, disgregación y todo tipo de ruina.

Tus hermanos tampoco se forraron con lo de la música, precisamente.
Alguien dijo que todo el mundo en mi familia quería ser artista. No es eso. Todo el mundo quería ser original, con un criterio estadístico imposible: no todo el mundo puede serlo. Y la otra cosa es dedicarte a las artes en un país condenado al sector servicios, que es lo que nos sucede aquí. Se habla de los grandes talentos universitarios que se han ido a vivir fuera, pero también hay un mal (que yo he pillado de lleno, habiendo nacido en 1975) que implica que si quieres ser artista, tendrás que vivir de camarero o pinchadiscos o en una tienda de ropa. Mis hermanos trabajaron siempre así, de mensajeros y eso, y yo lo mismo. Mi top laboral ha sido ser librero, que es la forma más refinada de ser tendero.

Pero tú eres el único Pardo que cursó estudios universitarios, al menos.
Fernando también. Pero todos hemos tenido los clásicos problemas universitarios de dejarlo y volver a empezar varias veces. Juan creo que también se metió en una carrera para mayores de 25 años, pero era el más politizado de todos nosotros y lo mandó a la mierda enseguida. Porque aquello era injusto, y él tenía unos criterios fuertes de justicia. Se fue desarraigando voluntariamente.

La relación fraternal está muy bien explicada en el libro. De niño, tus hermanos mayores debían parecerte semidioses aparecidos de entre las nubes, ¿no?
Mis hermanos mayores eran la figura paterna por excelencia, sí. Sobre todo Fernando. No es que luego se me cayesen del pedestal, pero sí fui considerándolos con una perspectiva más realista. Manteniendo el mismo cariño. Y la misma admiración, pero ya no admiración hacia una figura ideal, sino a una figura trágica. Que además se comparte con muchos otros españoles. Mis hermanos al principio me parecían geniales e ideales, y yo quería compartirlo con la gente de mi colegio. Pero la gente de mi colegio era bastante pija, de una clase superior a la mía, pues mi padre estaba obligado a pagarme los estudios en un colegio privado de La Moraleja. Yo vivía una vida de pijo que te cagas, pero sin un duro. Y con esa idealización familiar que no se podía compartir con nadie. “Sí, mira, mi hermano es de puta madre, se parece a Paul Weller”. Y les enseñabas una foto y te decían (cara de decepción): “Vaya panda” (ríe).

No me extraña. El look mod de los ochenta era bastante agitanado.
Sí (sonríe). Y además, muy de barrio. Solo podían vestir bien los que iban a Londres porque tenían dinero. La corriente mod era más subversiva que la visión idealizada del dandi de ahora, y no tenía nada que ver con la versión moderna del hipster. Era una cosa muy callejera, y con conciencia social bastante clara. Y era cutre. Vestir de dandi mod era cutre, por definición.

Me identifico mucho con tu descripción del “anacronismo beligerante” de Fernando en la época. Aquella visión bélica de la subcultura. No recuerdo la militancia mod en absoluto como algo cómodo, sino como una puta faena y que, encima, solo te reportaba (como te sucedió a ti) ostracismo y rechazo.
No tenía estatus alguno. Eras el pringao. Y el que estaba chocando diariamente con la realidad. Sufrías marginación, y a ratos también idealización por parte de los guays. Porque tú nunca eras el guay. Eso sí, eras admirado por los que querían ser guays de alguna forma, quizás como en Sensación de Vivir. Si tocaban la guitarra se tenían que juntar con el que tocaba la guitarra porque tenía conocimientos musicales: ese era yo. O de repente patinar, que era una cosa de barrio en Madrid, de repente se volvió muy pija. Eso nos fue bien, porque todos en mi familia patinábamos. En el fondo yo eso lo veía como una constante de mi vida, y luego me he dado cuenta de que era la constante de mucha otra gente que ha vivido en el desarraigo y anglosajonización positiva, y esa constante era ser la figura molona de la periferia. Ser molón para algunos de tu colegio, pero nada molón para las tías.

Nosotros llegamos perfectamente tarde a eso de que los mods se consideraran cool, como si se tratase de una antesala a lo hipster.
Ya. Eso está bien, porque si te aceptan luego puedes darte el gustazo de mandarles a la mierda. En lo hipster está muy metido el estatus económico. En el mod dandi cochambroso de antes el estatus de clase no tenía nada que ver. Mis hermanos, que por su rollo dandi ya eran fans de la ropa Hugo Boss antes que nadie, y que encima tenían esa fascinación por los uniformes de la IIª Guerra Mundial, por mi sexto cumpleaños me disfrazaron de Hitler (ríe). Para el carnaval. Hubo una bronca tremenda en el colegio, pero para mis hermanos era una actitud de dandis, y yo lo vi como una consecuencia lógica de su amor por la ropa.

El axioma simplificado es: los hipsters son ricos que van de pobres, y los mods eran pobres que iban de ricos.
Completamente. Ambas comparten una parte ridícula, pero luego en lo mod entra el mito de la autenticidad, que comparte con todas las culturas de los setenta y ochenta. La autenticidad entonces existía y existía lo comunitario, como puede existir hoy sentido de comunidad en los canis, por ejemplo (aunque por otros lados son terroríficos). Lo hipster es lo contrario que lo auténtico: son posmodernos, y para gente de tu edad y la mía... Somos demasiado jóvenes para ser auténticos, y demasiado mayores para ser hipsters. Vivimos en terreno resbaladizo.

 

Y en encrucijada perpetua. Los hipsters me parecen unos pijos banales y estultos, pero su opuesto, la idealización salvaje y falsa del Volk, del pueblo llano y noble, me recuerda a ciertas cosas terribles del pasado alemán reciente.
Claro. La mistificación de lo cani es terrorífica. Yo creo que funciona de manera abstracta para alguien que cree aún que puede aplicarse una idea de pueblo básica, de lo popular... Lo identitario es muy complicado. Incluso lo comunitario puede ser una cárcel. Cuando hay un grupo fuerte así, se idealizan sus rasgos. Pero, ¿idealizas a los canis pero no a los skinheads? Los canis son fascistas en muchos sentidos, y en muchos otros no. Es una cosa compleja. Yo trabajo en Sevilla Este, en Polígono Sur, en diferentes sitios donde unos son más canis, otros menos, otros pertenecen a grupos comunitarios más cerrados (gitanos, por ejemplo) y te aseguro que no hay nada que en estos momentos se pueda catalogar como “popular” en España. Todo está roto, roto de verdad, excepto con grupos de raíces como los gitanos. Alguien decía que los gitanos son la pervivencia del medievalismo, el mito de una estructura comunitaria fuerte dentro de la modernidad. Pero muchos canis son terribles: son machistas, son violentos, y a la vez dan ternura y cariño, y son gente sin expectativas sociales. La mistificación de lo cani desde el punto de vista anti-hipster suele venir de gente que ha sido muy guay durante un tiempo y que de repente se siente obligada a hacer una crítica de todo su pasado.

La viejísima culpabilidad pequeño-burguesa.
Yo creo que eso es prácticamente igual que el compromiso político en los años sesenta, cuando algún elemento de la alta burguesía (como retrataba Marsé) quería desclasarse y codearse con el proletariado. Es muy parecido. Y para hacer esa crítica del pueblo, si te vas a Vázquez-Montalbán en Los mares del sur, por ejemplo, cuando hace una deconstrucción de lo popular donde aparece ya lo americano luchando allí, ya le ves bastante pesimista respecto a lo social. Y eso puede aplicarse a la España de hoy, completamente.

En tu libro se habla mucho de dandismo. El dandismo suele retratarse mucho más heroico de lo que a menudo es. Tú, en cambio, lo pintas con su parte justa de superficialidad y tontuna. Yo a muchos dandis del pasado los veo como pisaverdes perfumados, básicamente risibles y muy superficiales.
Eso que dices yo me lo creía a pies juntillas (sonríe). Para mí los santos laicos eran los dandis. Esas figuras que subvertían la razón utilitaria. Y también me dedicaba a escribir poesía, que está contaminada de todos esos tópicos sobre lo especial, lo que va contra lo económico y lo pragmático... El perfecto no hacer nada. El Viva la bagatela. El Viva los gestos inútiles: como fumar, por ejemplo. Y eso es una cosa que con el tiempo te vas diciendo: qué coñazo. Hace falta una inmersión en lo popular roto y en la burricie. Pero esas contradicciones ya estaban en los dandis. Son gestos un poco heroicos fruto de una mala asimilación de la modernidad, o la individuación en un momento de modernidad en que se rompe la identidad. Los dandis son la avanzadilla de todos los juegos con la identidad, y de todas las desmitificaciones de lo evidente, de la construcción del sujeto. Hay muchas cosas que se pueden reivindicar todavía de lo dandi, desde una lectura política, pero otras son repelentes. Sobre todo las que tienen que ver con el vestir. Son, como dices, de lechuguinos y pisaverdes. Y no hay por donde cogerlas. Es un problema, porque la gente suele admirar la distinción del perdedor que hay en lo dandi, como en la película esa de Torrentino, La Gran Belleza. Todo el mundo está con lo de que es un gran personaje, un decadente, cuando en realidad es un viejo pesado y triste que se construye una leyenda personal eterna. Eso me gusta y me disgusta. El gran efectismo de la decadencia alargada. En el libro digo que está bien visto que el dandi caiga desde las alturas de la clase social más alta, pero no que el tío caiga desde un tonel, desde el chapoteo más básico, porque entonces ni hay historia ni hay tragedia. Con lo dandi se tiende a confundir el protagonismo de un dandi que juega a desclasarse por arriba y por abajo con la figura del aristócrata venido a menos. Que es algo que a todo el mundo le atrae.

Agradezco no haberte conocido a los dieciséis. Porque una de las cosas que más me gustan del libro es cómo te ríes de toda esa afectación adolescente y de tus “aires de importancia”. Hablar de “misticismo e utopía” en BUP debió ocasionarte más de un manteo.
Sin ninguna duda. Yo era un pringao. Yo he sido incapaz de disfrutar de la vida hasta que no cumplí 28 años. Y eso que había sido “guay” para los estándares sociales de una parte del underground. De haber sido mod adolescente hasta haber sido pinchadiscos con veintiún años en un sitio donde podía ligar y aprovecharme de todas las oportunidades... Pero era un infeliz. Yo tenía complejo de Rilke, que era casi un asceta, y lo he pasado muy mal. Aunque tenía su gracia. Porque eso a la vez (lo de la defensa del anacronismo) me ha dado una conexión con el mundo histórico, más allá de la actualidad, que me ha venido bien. Por un lado. Por otro me ha hecho un pringao, y un infeliz. Hasta los 28, que se me empezó a quitar, cuando conocí a mi mujer, María Jesús, y me lo quitó a hostias.

 

El vigoroso collejeo por parte de la esposa de uno ayuda, sin duda.
Sí. Cuanto más años cumplo más feliz soy. Porque más tonto y desgraciado que fui de los dieciséis a los veintiuno, cuando podría haberme hinchado de todo... Bueno, de drogas sí me hinchaba. Eso ya lo contaba en mi primera novela, que algunos definieron como “novela de drogas”. No era así, las drogas son solo una parte normal del crecimiento de cualquier ciudadano. Y las drogas me hicieron mucho bien en muchos aspectos, sobretodo para las uniones comunitarias. Más que las drogas que tomaba cuando era mod (y uno empieza a drogarse muy pronto, cuando es mod) me refiero al momento discotequero de raves y tal a los veintitantos, cuando las drogas me dieron verdadera felicidad. Fue la primera vez que sentí algo parecido a una idea de pueblo, de comunidad, y todo el mundo me caía bien. Está feo decirlo, pero yo he aprendido mucho del éxtasis para quitarme tonterías. Pero eso no implica que en los momentos lúcidos, y sobrio, no me castigase. Me castigaba, y bastante. Yo trabajaba los fines de semana como pinchadiscos (época que no narro aquí, por fortuna) y entre semana tenía una disciplina firme de lecturas y de escritura, porque no tenía trabajo, vivía solo de pinchar. Pero lo mío era la poesía (pone cara de falsa afectación). La alta cultura. Y lo pasaba muy mal, me sentía muy culpable.

Supongo que para ti lo de sumergirte en la alta cultura fue un recurso adolescente para reclamar individualidad. Para distinguirte del resto de ñus con revistas de motociclismo y discos vacíos.
Sí. Por herencia anacrónica, lo de la literatura me debió dar una sensación de tranquilidad y falta de competitividad, y además me conectaba con el tiempo. Son dos factores: primero cumple la función que señalabas, de romper la dictadura de la actualidad. La gente te dice que tienes que escuchar a Mecano, pero tú te pones a leer a Espronceda o a Garcilaso o a Alfonso de Valdés, y lees textos donde de repente estás en otro mundo y concibes las cosas de otra manera. Por muy poco que te enteres, te das cuenta de que en la cotidianidad hay algo que tú no percibes. Empiezas a huir de esa cadena de actualidad. Al principio lo percibes como una oposición, pero luego es algo que ya se queda ahí. Y si a eso le unes que la literatura es el refugio de cualquier espíritu romántico dandi adolescente, pues imagina. Yo leí Eugenio Oneguin de Pushkin con dieciséis años, y me volvió loco. Era lo que yo identificaba como mi vida: vivía en un barrio muy gris y prosaico, estaba gordito, era bastante feo, no me comía un rosco... En el rollo mod ya era guay, pero aquello duraba solo un día, cuando me iba de viaje a una concentración y me liaba con una tía mayor que yo. En el colegio volvía al choque con las bellezas pijas de mi clase y mi incapacidad para vivir la realidad.

Lo de ser el raro del instituto parece guay, pero era un contrato bastante oneroso. Era pura automarginación.
Sí, pero yo no era el raro del instituto. Yo sentía atracción por los raros, pero me mantenía en un lugar... Yo era más bien el bufón. Desarrollé desde pequeño una especie del humor cruel -quizás esta sea mi vinculación inicial con la poesía- que se traducía en rimas para humillar a la gente en el autobús del colegio. Había uno que era muy simpático y muy buena persona, pero muy gordo, que se llamaba Valentín, y cada vez que pasábamos por delante de la discoteca Macumba yo soltaba: “Cuando Valentín entra a Macumba, se derrumba”. Incluso estéticamente yo parecía un bufón, con los pantalones a cuadros y eso. Los raros de verdad solían ser jevis, o lectores de cómics, o tipos con un rico mundo interior (que en realidad era apestoso).

A mí me sucedió lo mismo. De niño agucé la imaginación y la comicidad por pura autodefensa. Para no ser aplastado como una cucaracha. Era mi única forma de ganar el respeto de los brutos o los populares.
Claro. Yo iba a un colegio de pijos, vivía en un barrio de incipiente clase media de pueblo recién llegada a Madrid, pero rodeado de trabajadores duros y chabolas. La primera vez que monté en la bici que me acababan de regalar, me la robaron. Mi madre insistió que se la dejara a un niño que me la había pedido. No volví a tener bici hasta los doce años (ríe).

Eso te pasa por hacerle caso a tu madre.
Aquel era un mundo hostil. Una clase social a la que no querías pertenecer, porque era demasiado baja y prosaica, y por otro lado una clase superior a la que tampoco querías pertenecer porque te parecía superficial y pija. Y eso te hace desarrollar el ingenio. Porque si no, te matan.

Hay un momento que me emociona de la novela, precisamente cuando el protagonista (tú mismo) derriba esos muros de aislamiento y se pone a bailar como un cafre con el resto de la gente en la discoteca. “Juntos comenzamos esa humilde transformación donde lo tópico se hace humano y merece la pena vivirlo”.
Sí. La culpa es del anhelo de autenticidad que tenemos. Intelectualmente lo hemos superado, ya no queremos ser auténticos, tú y yo queremos ser personas normales, aunque es muy difícil que uno pueda responder a esa normalidad si no está borracho. Pero es el camino. Y escribir una autobiografía es un poco lo mismo. Lo que quieres es ser aceptado como uno más, como un tío normal, vulgar, que puede bailar Zapato Veloz en una feria. Bueno, Zapato Veloz no, porque ya casi tiene un punto vintage (ríe) y es lo popular de lo popular. Yo tengo muchas dificultades para integrarme, y eso que me considero un hortera. Soy más hortera por mi necesidad de distinción que por todo lo que me iguala a los demás.

Es una tragedia de primer orden, esta incapacidad que tenemos para desmontar la armadura. Yo no sé de dónde me viene esa mierda. Bueno, sí: de la autodefensa, ya lo dije.
Y como nosotros hay mucha gente. Ni siquiera somos originales. Y cuando conoces a alguien que es como tú, y reconoces de inmediato la mediocridad de la distinción, lo vulgar que es creerte distinguido, de repente te cae fatal. Y no solo por pura competencia de originalidad, sino porque te está señalando tus carencias.


 

El fragmento sobre Johann Sebastian Bach que incrustas en mitad de tu novela parece resultar del miedo a desnudarse. Como si hubieses visto que acababas de mostrar todas tus faltas y te hiciese falta un pequeño taparrabos abstracto. Para cambiar de tema, vaya.
Uno puede querer teorizar sobre la novela, pero lo peor que se puede hacer es teorizar dentro de la novela, explicándola y eso. Lo mejor es meter un cuerpo extraño que rompa la linealidad del discurso y te obligue a replantearte la lectura. Así ya no estás teorizando tú, sino el lector. Le obligas a repensar el libro.

O a saltarse el fragmento.
Claro. O a saltárselo. Lo de Bach lo pensé a la vez que la trama. Era un relato que le contaba yo a mi padre. El narratario (por decirlo de forma pedante) era mi padre enfermo. Por un lado ese relato me hace repensar históricamente el resto de la novela, metiendo cosas que son casi afines al resto de la novela, pero no es tan tópico como una alegoría. Lo de Bach se parece al resto pero choca. Eso me interesaba. Y también me interesaba meter un remanso antes de la gran implosión familiar. Como construcción musical me apetecía meter el, ejem, adaggio (carcajada). Porque está tan cargada la tensión familiar que necesito meter algo en ese punto. Que se piense en otra cosa, porque lo que va a venir es: a saco.

Creo que el remanso lo debías necesitar tú, mayormente, después de haber confesado todo el berenjenal.
Tal vez. Pero pensé en quitarlo y la novela perdía. También pensé que, por pura rutina de lectura, sin ella te leerías la novela demasiado rápido. La última parte se comprende mejor si has parado. La parte de Bach empieza muy lírica, pero también se va desvirtuando.

Que tras el descanso va a doler menos, quieres decir.
No, va a doler igual. Pero has bajado la guardia. Y me gusta esa desintegración, la idea de Bach como anticuado, un barroco en un mundo científico. Y también es un homenaje a la novela romántica del principios del XIX. Es el choque de tres tiempos que a la vez conforman esa ida de olla estética, el nacimiento de la estética adolescente, que sufren los protagonistas de la novela. Y a la vez la orfandad de Bach. Todas esas secuencias no hacen una novela fragmentaria, sino que son líneas, líneas que no pueden llegar a tocarse. Pero lo bueno de los libros es que uno puede hacer lo que quiera con ellos. Puedes saltártelo. Otra cosa: lo de hablar de la música en la novela es algo que me gusta, demasiado incluso, pero a la vez me disgusta porque no quiero ser un escritor pop. Así que lo de Bach era una forma, idealizada a través de la ficción, de hablar de esos temas y de ese amor por lo idealista y estético que late en el gusto por la música, la literatura, el dandismo. Incluso para hablar de la vida musical de mis hermanos. Pero poniéndolo en cuarentena. Sin idealizarlo.

Me gusta cuando dices que los discos no van a salvarnos. Ni la identificación subcultural. Nada de esa mierda que nos hace “especiales”.
No. Al igual que tú, creo que no se puede hablar de esas cosas directamente, buscando la identificación con las referencias de la novela. Pienso a menudo en cómo tratar la música. Porque yo hablo de los discos y los dejo allí, como si eso no fuese lo importante, y desde luego sin buscar la identificación del lector. Se trata de romper esa identificación con un cliché, que hace que exista una comunidad a través del consumo. Hay que romper con esa idea de comunidad a través del consumo, de lazos que existen porque nos gustan los mismos discos, bla bla. Ese intercambio de cromos es horrible, y patético. Me gusta hablar de ello como fenómeno, sin decir lo que es. Es una de las posibles maneras de hablar de ello. Yo no lo hago así, pero Peter Handke habla de un concierto al que acude, y tiene un momento clave, el “lento regreso”, que puede ser Van Morrison o Bruce Springsteen o George Thorogood, y sin embargo él no lo dice, y al no decirlo lo tiene que describir. Y al describirlo lo acerca y comparte.

Karl Ove Knausgard se ha metido en un buen fregado al hablar con esa candidez y honestidad terrible de su propia familia. ¿Temes que te suceda lo mismo?
Knausgard me gusta porque es un antiguo. Es un puritano protestante, y la autobiografía es propia de los países protestantes, porque el individuo se tiene que convertir en emprendedor. En España la autobiografía triunfa cuando fracasa la comunidad, y llega un estado superior, y todo el mundo tiene que defenderse por si mismo. La autobiografía es el vínculo que les queda a los individuos aislados en una sociedad donde se ha impuesto el sálvese quien pueda, tan propio de las sociedades protestantes. Vía americana o no-americana. Y Knausgard hace lo que sus maestros. Porque la autobiografía tiene algo de religioso, por la parte de la confesión. Como decía Nietschze, construirse como individuo parte de que la sociedad te ha considerado culpable y tú te tienes que defender y dar cuenta de ti mismo. La autobiografía parte de eso. De la religión como cosa que religa, como comunidad.

Tiene que existir un compromiso férreo con la verdad, cuanto menos.
Hay un compromiso con la verdad, pero no es la verdad abstracta, sino la construcción de verdad. A la vez, la verdad no existe más que como ejercicio de ficción. No creo que Knausgard se crea tanto su verdad. Yo pensé en los criterios religiosos de la autobiografía, pero como una religión de las circunstancias. No me he convertido en un tontaina religioso, pero lo único que considero sagrado son las circunstancias. Lo que sucede. No hay nada más sagrado que lo que sucede. Que los hechos. Quería escribir pensando como Chateaubriand, que quería sus Memorias de ultratumba publicadas cuando hubiera muerto. Hay que escribir autobiografía como si todo el mundo hubiese muerto, incluyendo al narrador, porque nadie puede quedar mejor que otro. Uno se inventa la comunidad, al otro, al que le escucha cuando escribe, y te das cuenta de que en una autobiografía puedes meter elementos de ficción. Porque a la vez lo que estás narrando es real, de alguna manera. Con Vida de Pablo dije que los personajes eran reales pero los hechos eran ficticios. Me inventaba situaciones que luego mis amigos decían recordar. Porque era verosímil. Lo que me interesa de la autobiografía es que te obliga a leer y a distinguir de manera crítica entre ficción y realidad. Y de hecho la parte de Bach quizás sea la única historia verídica del libro, pues funciona como ficción dentro de un libro autobiográfico y realista, pero a la vez Bach es una persona que existió, según el consenso social. Que yo haya existido, o que lo que cuente sea verdad, se puede poner en tela de juicio. Mis hermanos pueden dudar (y dudan) de que lo que cuento sea verdad, pero Bach sí realizó ese viaje a pie. Lo sabemos porque existen actas judiciales al respecto. Al final, los teóricos más pesados de la autobiografía la definen como algo que se puede demostrar judicialmente. Pero es una imposibilidad total, porque el derecho es a su vez un género de ficción donde se busca el consenso y el acuerdo legal.



Tim O’Brien lo explica muy bien, hablando de Vietnam. Él decía en Las cosas que llevaban que “una cosa puede suceder y ser una completa mentira. Y otra cosa puede no haber sucedido y ser más verdadera que la verdad”. Uno sublima una verdad más auténtica que la de los datos o las acciones.
Por supuesto. En mi libro hay conversaciones con mis hermanos que son ficticias. Una conversación en un desguace que aparece en mi libro es un híbrido entre cosas reales y cosas ficticias, metidas en la boca de una chica joven que nunca existió... O una cena con mi hermano Juan y mi padre, ya gagá, yendo a comer ajoarriero a un restaurante conquense. Lo que cuento nunca pasó, pero lo que cuento es identificable como Juan. Eso es Juan. Y si él lo leyese, diría que se acuerda.

Creo que eso es la prerrogativa principal para los que queremos explicar algo REAL. Contar la esencia verdadera de lo que fue, no lo que sucedió al pie de la letra.
Claro. Todo son ejercicios de verosimilitud. Lo que pasa es que la verosimilitud ha caído en desgracia y parece que ahora solo se puede contar lo veraz. Pero la verdad es una ficción. Es lo que Roland Barthes llamaba el “efecto de realidad”. ¿Qué hay que meter en el libro para que de ese efecto de realidad, y haga que la literatura siga siendo problemática, y no sea algo aceptado como un simulacro o algo que te evade? Estos juegos funcionan. Luego está, como decías antes, cómo afecta a tu vida íntima lo de que te arrogues el derecho de escribir sobre tu familia e involucrarles en tus propios traumas. Sin que ellos lo hayan comido ni bebido, y encima dando tu opinión. Quedando tú fatal, pero ellos quedando también en una situación expuesta.

Esa es una duda moral de lo más legítima.
Es una duda moral tremenda, que uno se justifica a sí mismo con películas de Woody Allen (sonríe). Pero no deja de ser una tragedia. Ahí es donde entra la parte religiosa. Porque hay que tener fe, aunque sea una fe en el marxismo dialéctico (ríe), en que hay que reivindicar la realidad. Porque si la literatura quiere ser útil en un sentido profundo (no para enriquecerte ni como panfleto), si tiene que construir verdad debe poner todo esto en juego. Y tiene que defender las circunstancias y lo verdadero. Y a mí me ha ocasionado un pequeño cisma familiar. No es fácil. Uno toma partido como narrador, pero creo que ni a mis hermanos ni a mi padre los he dejado tan mal.

Estoy contigo, pero alguien podría poner en duda que decir ciertas verdades sea necesario. ¿No odias la figura del hippie que siempre dice “verdades”? Como dicen en Downton Abbey: “¿Por qué siempre tienes que decir lo que piensas? Ninguno de nosotros lo hace”. O algo así.
(Ríe). Es verdad. Como el que dice: “yo digo la verdad, y eres un hijo de puta”. Coño, pues dime otra verdad. Di una verdad en la que me pueda sentir algo más cómodo, en la que pueda vivir. “No, yo es que soy muy bruto, soy de Toledo y pienso que eres un hijo de perra” (ríe). Vale. Pero otra cosa es que tú concibas que hay libros de memorias o de diarios que te conectan con el mundo en un sentido histórico, y te han dado esas pequeñas verdades que te permiten vivir, y pienses que hay una fractura en este mundo que a ti te toca continuar. Y que tienes que decir: va por ahí. Yo amo a los personajes de mi libro (porque los vivo como personajes, no como personas), y el que peor queda soy yo.

Si hay un solo requisito en esto es ponerte mal a ti mismo. Es lo que legitima el texto. Que te coloques en el peor atolladero.
Claro. Yo no pongo a parir a nadie. No tengo ánimo revanchista, ni familiar ni de ningún tipo. Es un análisis de dónde surgen las voces que se atreven a definirse como criterios. Tengo que ser dueño de mi vida en un mundo donde me están intentando colar una serie de modelos de cómo se tiene que vivir. Y según esa perspectiva, esa es mi vida. Y luego resulta que esa perspectiva la compartes con otros individuos. Y con esos individuos formáis algo parecido a un pueblo, o a una fuerza política. Si hay una visión política en esto es ser lo suficientemente sincero para decir todas esas verdades que no te dejan en buen lugar. Y que pueden resultar un análisis crítico de lo que es la construcción de la individualidad en estos momentos liberales baratillos de emprendimiento post-transición. Es necesario. La manera de afrontar eso a través de la literatura muchas veces ha sido muy poco arriesgada, ya que ha funcionado como simulacro. “Vamos a crear una metáfora para definir esto”. Mira, déjate de metáforas, no te vayas a la alegoría, di lo que tienes que decir. Si lo que tienes que decir es una metáfora, adelante. Pero si lo que tienes que decir se puede explicar en tres frases, y puedes asumir que lo dices tú, que eres una persona expuesta a crítica, tienes que asumirlo. Porque la literatura no es algo sagrado. Se basa en ese choque con la realidad.

Los que tenemos un punto melodramático debemos aprender que fustigarte por tus malas acciones no implica que seas el peor bastardo del planeta. Porque entonces construyes una parte épica de las malas acciones que sin querer es puro ego. En realidad eres más mediocre que ese supervillano que te has inventado.
En este libro he conseguido mantener eso a raya. He conseguido no creerme bueno ni malo. Los escritores que más admiro no quieren posar de malditos ni de benditos. Como V.S. Naipaul. Si mi hermano Fernando, músico en Sex Museum, en algún momento escribiese una autobiografía, su punto de vista sería muy crítico y muy divertido y muy cabrón, pero a la vez sería un gran libro (ríe). Y sería útil más allá de la literatura.

Tú eres poeta. Yo no escondo una cierta alergia a la poesía. Siempre que veo rapsodas recitando pienso en aquel fragmento del Hermanos de sangre de Ingvar Ambjornsen: “Lo que necesitaba Cecilie Kornes no eran aplausos y aprobación, lo que necesitaba era un público que, con amabilidad y firmeza, le quitara su libro de poemas y la acunara lentamente hasta dormirla (...) Alguien que la sostuviera y le acariciara amablemente la cabeza, cada vez que la atacara su necesidad de declamar una nueva dosis de chorradas”.
(Carcajada) Mi visión es también bastante hostil. A mí siempre me ha interesado lo autobiográfico     -que es como una obsesión- la novela, la poesía... Pero la poesía la vivo en crisis perpetua. Dirigí un festival de poesía durante bastantes años y lo pasaba fatal y odiaba a todo el mundo. Y mis poetas favoritos eran los que sabían llegar al hotel. Ángel González, por ejemplo, porque el tío, mayor y digno con su poesía, iba al hotel pasito a pasito y no molestaba a nadie (ríe). Y si fallaba otro poeta, iba y lo sustituía. Por un lado me encanta la poesía, y por el otro... A ver cómo digo esto, porque los poetas tienen muy mal perder y siempre que critico la poesía me dicen que soy un pringao, y un enchufado, y que si saqué dinero de no se qué. Los poetas lo pasan fatal porque solo manejan capital simbólico (no dinero), y ese capital te vuelve más avaricioso que el anillo de Sauron. Dicho esto, gran parte de la poesía que leo es una mierda, y luego hay una parte que me encanta. Existe una tendencia a lo cursi, a lo que los poetas anglosajones llaman la “falacia patética”, que campa a sus anchas. Y alguien te dirá (afecta acento francés) “mi cogasón es un pájago libgue que vuela...”. Mecagüen la leche. A mí me gusta muchísimo Baudelaire, Kavafis, Rilke, Ann Carson, pero con el tiempo me he vuelto más exigente con ese tipo de cosas.


Fotografia de portada: Lluís Huedo
Text:Kiko Amat
Correcció: Raquel Molina

NO OFFENSE (per TOMÀS FUENTES)

$
0
0

Sempre s’ha parlat d’on són els límits de l’humor. Al meu darrer article (el molt imbècil se cita a si mateix) intentava mostrar el meu rebuig cap a les persones que volen definir amb exactitud mil·limètrica on és aquesta frontera. Aquesta setmana, després del que ha passat a la redacció de Charlie Hebdo, he descobert que molta gent ho té clar: el límit està quan la teva vida perilla. Si no t’hi pares a pensar, pot semblar una definició molt sensata. Però si us hi fixeu, afirmar això és justificar els terroristes. És com dir: “home, si saps que aquesta gent està boja, una miqueta t’ho has buscat”.

Aquests defensors de la moral i la sensatesa són igual de perillosos que els qui barregen conceptes com “gihadista”, “islamista”, “islàmic”, “musulmà” o “moro”. I la funció de l’humorista és assenyalar amb el dit les misèries humanes. Per això em sembla meravellosa la portada del Charlie Hebdo d’aquesta setmana. Perquè és l’hòstia més ben donada que he vist mai. D’una banda, ataca els assassins que han matat en nom d’un Déu, fent exactament el mateix que els ha irritat: dibuixant-lo. Estaven quasi obligats a fer-ho. Però l’han dibuixat plorant i dient “Tot està perdonat”. L’han humanitzat, l’han dotat d’una feblesa que deixa en ridícul els terroristes, perquè ja no actuen sota les ordres d’un Déu autoritari, sinó sota els paràmetres d’una malaltia mental. El veritable missatge d’aquest dibuix és un reconeixement als milions de musulmans que rebutgen l’atemptat. I, sobretot, és una crida d’atenció al món occidental que en només 7 dies ha destapat el seu racisme latent (o classisme, o ves a saber què) amb una velocitat sospitosa. D’això, d’aquesta portada, se’n diu responsabilitat. Han fet el que s’esperava d’ells com a víctimes que no han de tenir por (tornar a dibuixar a Mahoma) i el que s’esperava d’ells com a humoristes obligats a denunciar la merda que hi ha a la seva pròpia societat.



Però això està molt bé per a ells, que són uns herois. Jo vull guanyar-me la vida fent acudits, vull poder comprar-me l’iPhone 6 i que de tant en tant em reconeguin pel carrer. A més, m’assec molt a prop de la porta de la redacció on treballo. Tinc moltes possibilitats de ser un dels primers a caure en el cas que ens vinguessin a pelar. Per tant, s’ha acabat això d’ofendre ningú. Avui neix el nou Tomàs. Es pot fer humor que no ataqui ningú, i us ho demostraré creant un acudit only for your eyes.

Va. Comencem amb un plantejament típic.

“Entra un borratxo a un bar i diu...”

Ups. Un moment. Potser algú s’ofèn amb això. Potser algú té problemes amb l’alcohol i aquest no és un tema divertit. A més, en els acudits sempre és “un borratxo”. Potser s’emprenyen les dones perquè també tenen dret a ser alcohòliques. Per no parlar de que l’acudit és en català. I els centenars de milers d’immigrants que van venir a Catalunya a treballar, i que no han tingut accés a una educació en català? És que ells no tenen dret a entendre un acudit? Que, potser, són menys catalans?

Millor que canviï el plantejament i la llengua de l’acudit.

“¿Sabes por qué los de Lepe...?”

Ei, ei, para. Ja hi tornem a ser, amb els tòpics. Que hi he anat, jo, a Lepe? Segur que són persones meravelloses. Algunes, fins i tot, amb la ESO acabada. Millor serà que canviï de localitat. Però clar, si no s’ha d’ofendre ningú, millor una de fictícia.

“¿Sabes por qué los de Griffindor...?”

No. No pot ser. Ho sento, no deixo de pensar en la gent de Lepe. És una localitat sense gaires recursos. El fet de protagonitzar acudits potser és positiu pel turisme... I si algú ho relaciona amb algun altre tòpic? “Què passa, que com que som andalusos som tan dropos que ni tan sols sortim als acudits?”. Això seria ofensiu i fals. Jo he anat a Cadis, i el tercer dia vaig veure una persona treballant.

Fora. No m’agrada.

“Van un francés, un inglés y un español, y...”

Merda! Encara no sé com acabarà, però evidentment, l’espanyol sortirà perdent, en aquesta història. I si m’acusen d’independentista que odia Espanya, i em vinculen amb els Pujol-Ferrusola? Mira, millor tiro d’un clàssic.

“Una mujer tenía un perro llamado Mistetas. Un día se le perdió y le dijo a un policía: ‘¿Ha visto usted a Mistetas?’ y él contesta: ‘No, pero me gustaría verlas’”.

Ui ui ui. Veig tres possibles ofenses, aquí. És evident que la majoria d’acudits els protagonitzen homes. Aquest, precisament, gira al voltant d’una noia. Només perquè parlarem dels seus pits. És que no hi ha homes amb pits? I si ho llegeix una dona que ha patit una mastectomia? No li farà gràcia, que es parli de pits en plural. Per no parlar de com de dolorós és perdre una mascota. No m’agradaria aprofundir en el drama d’aquesta pobra noia, independentment que el nom que li ha posat al gos denota la seva subnormalitat. O de la caricaturització d’un cos de seguretat, com és la Policia Nacional, com volent dir que són poc professionals, quan tothom sap que això no és veritat.

Crec que m’inventaré l’acudit des de zero...

“Un tío va por la calle y se tropieza con...”

Masclista!

“Una tía va por la calle y se tropieza con..”


Què passa? Que les dones són maldestres? Masclista!

“Una persona va por la calle...”


Una persona... Ben salvat!

“Una persona va por la calle y se tropieza con un...”.

No està bé riure de la gent que ensopega. Potser s’han fet mal i jo aquí, burlant-me'n. Però crec que ja el tinc. Prepareu-vos per pixar-vos del riure.

“Una persona va por la calle y le pasa una cosa súper graciosa”.

Què, ho veieu, no? Es pot fer humor sense creuar cap línia vermella. Proveu-ho a casa. I si ningú no riu: cap problema. Digueu que és posthumor.

Tomàs Fuentes (guionista de comèdia, protagonista d'una vida dramàtica).
@cap0

 
Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text: Tomàs Fuentes
Correcció: Pol Camprubí

EL PÈSOL FERÉSTEC, DIJOUS 22 DE GENER AL CABARET ELÈCTRIC

$
0
0

Aquest dijous El Pèsol Feréstec visitarà el Cabaret Elèctric per presentar-nos en directe "Cor de carn", el seu últim disc, que inclou sis poemes musicats d'autors clàssics catalans (Maria Mercè Marçal, Blai Bonet, Jordi Vintró, Carles Riba, Ausiàs March, Gabriel Ferrater i Marià Villangómez), dos poemes d’Enric Casasses (que, en realitat, també és un clàssic), una versió de Pepe Sales (Virgo Vamp) i tres temes propis. Tot plegat s'acaba convertint en un espectacle divertidíssim de poesia musicada i de música poetitzada. Si escolteu el disc, de ben segur que us quedareu amb ganes de veure-ho en directe, així que ja esteu trigant a enviar un correu electrònic a cabaretelectric@icat.cat.

Si sou dels 30 primers a enviar el correu, podreu assistir al concert gratuïtament. I no només això, també us convidarem a una copeta del vi que cada setmana ens porten els amics del celler de la plaça Joanic, Verema i Collita & Friends. Us recordem un cop més que el programa comença a les 21 h en punt i vosaltres hauríeu d'arribar una mica abans per poder-vos identificar a l'entrada de la ràdio, la burocràcia és lenta, amigos.

Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Muntsa Casas
Correcció: Montse V.

SLEAFORD MODS, LAETITIA SADIER I CAITLIN MORAN CONFIRMATS AL PRIMERA PERSONA

$
0
0

Aquest mateix matí s’han donat a conèixer els primers confirmats del Primera Persona, certamen multidisciplinar que organitzen per quarta vegada consecutiva al CCCB de Barcelona. El festival, dirigit per dos col•laboradors habituals d’aquesta casa –Kiko Amat i Miqui Otero- ha anunciat els cinc primers artistes que podrem veure els propers 8 i 9 de maig al centre de cultura. El nom que més crida l’atenció és el dels britànics Sleaford Mods, una de les indiscutibles revelacions de l’any a nivell internacional, aterraran per primera vegada a Barcelona per presentar el seu darrer, i celebrat, disc, Divide and Exit. D’un dels noms més importants de 2014 a una llegenda del pop, com ens té acostumats el festival, amb l’anunci de Laetitia Sadier, veu i teclat al històrics Stereolab. La primera ronda de confirmacions d’avui la tanquen la columnista del Times i escriptora, Caitlin Mora i el novel•lista barceloní Eduardo Mendoza. A més, anuncien que la setmana vinent detallaran la festa de presentació del festival amb un nom internacional com a gran convidat.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pendent

CARMELS DE LLIMONA ÀCIDA I NOIES AMB BOQUES DE MADUIXA

$
0
0
Split Cassette
Jessica & The Fletchers
Any: 2014
Discogràfica: Tigre Disc
L'entranyable iaia de S’ha escrit un crim inspirava un grup noruec de rock seixanter als 90 i ara torna a posar la seva mà inquisidora sobre un projecte de Twee Pop amb seu a Barcelona. Ella i l’Amelia Fletcher de Heavenly, Talulah Gosh, Marine Research, Tender Trap i els recents The Catenary Wires –a qui dediquen “Amelia (Te Queremos Igual)”- són les dives atemporals i responsables que en Toni Poni, com un Kim Fowley encantador, hagi donat forma a la seva banda ideal de pop lleuger i plusquamperfet, liderat per la veu femenina de la Jane. Després d’un càsting exhaustiu, presidit per una ampolla de Campari, es va decidir que la resta la formació la completessin la Sonia de Papa Topo, l’Aitor d’Univers i l’Albert d’Ultratomba. Un cop trobats els elegits es van tancar als locals del Musicòdrom on van gravar de 21 h del vespre a 3 h de la matinada aquests tres temes que ara trobem a l’split, i que sonen com si encara estiguessin encapsulats dins de l’estudi i s’haguessin filtrat a través d’una escletxa indiscreta. Distants, onírics, transvasats per mitjà d’un encís.

Jessica & The Fletchers cerquen exagerar la fórmula del pop, mantenint-lo en el seu toc de gràcia, amb l’objectiu últim de la diversió. “Oh, Lemonhead Boys and Strawberry Girls are never happy with their life […] give them some Orange Juice, please give them some songs”. “Lemonhead Boy” duu la píndola que sanarà els nois àcids, els nerds de cabells rossos, els menys agraciats del parc on passegen, com s’explica a les grans pel·lícules i també a les barriades de Barcelona, al costat de la noia de qui estan secretament enamorats. I el més divertit de tot, és que parlant amb en Toni em descobreix que hi ha una referència a l'homenet dels caramels de llimona que ens va terroritzar a tots quan va passar de logo a ser un personatge en 3D.



El mateix amable Maquiavel que va formar la banda és també en part responsable que el duo de garatge pop establert a Nova York, The Prams, aparegui en aquest split. Va ser aportar la idea, i l'eficiència de Tigre Discs, un petit segell que cada cop es fa notar més, va fer la resta. Molt més immediats i propers, però amb la mateixa veu d’embruix de batut de maduixa, The Prams fan de l’àlbum un poliedre circular perfecte que s’empassa sense necessitar cap líquid.

I per als que el disc se’ns fa curt, aquí teniu una altra càpsula d’ascendència manga i dels vuitanta, de les altres alquímies que en Toni practica dins el secretisme de les xarxes.

Text: Aïda Camprubí
Correcció: Montse V.

EL PÈSOL FERÉSTEC

$
0
0
Cor de carn
El Pèsol Feréstec
Any: 2015
Discogràfica: Indian Runners

 Sonar clàssic sense que les cançons neixin mortes és una cosa ben complicada. No sóc músic i no tinc consells, però potser es tracta de tenir-ho ben estudiat, conèixer els referents dels teus referents, compartir les seves motivacions i oblidar que aquells discos van existir. Per seguir una tradició cal portar-la al dia d'avui. La resta és arxiu, obrir la gavardina i no trobar-hi el cos nu d'un home o dona sinó un reguitzell d'arnes.
El que uneix Cor de carn als millors Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Dolors Laffitte, Raimon o Albert Pla no és la seva imitació sinó la mateixa recerca del gaudi a través de la paraula, musicant poemes propis però sobretot d'altres. Això és Cor de carn: un disc de poesia cantada i recitada amb l'alegria del primer Pau Riba i el so del Más cambios de quan Herman Düne eren el millor grup del món, on es barregen veus i tons per parlar de l'amor luxuriós i platònic pel Ronald Koeman a “Virgo Vamp” (amb versos de Pepe Sales), el fogós i quotidià amor de “Foguera Joana” (versos de Maria Mercè Marçal) o la memòria que s'acumula a “Tot s'apila” (amb paraules del mateix Pèsol, en Gerard Segura, també meitat de vàlius).
Musicalment el disc és ple d'encerts, una festa on caben ritmes populars d'ara i de sempre sense perdre el fil: reggaeton a “Escàs voler”, sardana a “Gaspar Hauser num II”, pop ràpid a “Tesi” (el hit de disc?) i rock and roll classiquíssim (“A la panxa del bou” és “Hey Bo Diddley!” i “Oració” és un “Roadrunner” de cau) a les dues cançons amb un Enric Casasses que aquí és alhora Allen Ginsberg i Alan Vega. No penseu que amb tantes veus i ritmes el disc és dispers o mestís. Gerard Segura té aquesta altra virtut dels clàssics que és sonar sempre a si mateix, tot el que passa pel sedàs del Pèsol es converteix en Pèsol i de la mateixa manera que quan l'Ovidi Montllor feia seves per sempre les paraules d'Estellés, el Gerard ha aconseguit que tot el que sona a Cor de carn sigui una sola veu personal i per a tots.


Fotografia de portada: El Pèsol Feréstec
Text: Quique Ramos
Correcció: Montse V.
Viewing all 1519 articles
Browse latest View live